Dilluns, dia 13 de gener de 2020, ja duc una desena de dies viscuts agradosament a la ciutat de Lima. La majoria allotjat a l’hotel Dazzler, a l’avinguda Javier Prado Oeste, dins el districte de San Isidro. Molt a prop de l’edifici parroquial de sant Joan Maria Vianney.
Quan arrib al Perú per primera vegada l’any 1975, des de l’aeroport internacional Jorge Chávez de Lima, els antics companys capellans mallorquins que ja hi treballen des de fa temps, em duen cap a les instal·lacions parroquials de San Juan Maria Vianney, fundada pel puigpunyentí mossèn Bernat Martorell i Nicolau, situada al Parque Manuel González Prada del districte limeny de Magdalena del Mar.
Amb na Juanita NAVEROS, davant la casa dels "padrecitos"
mallorquins a la ciutat de Lima
Les primeres persones que hi trob són dues germanes «serranitas», na Feli i na Juanita Naveros Quintana. Provenen de la regió d’Andahuaylas, departament d’Apurímac, de la serra andina més alta.
Juntament amb l’arequipenya Clarita Apaza Aquise, que hi desplega feines de secretària parroquial, s’encarreguen del manteniment de la casa, la cura dels «padrecitos» que hi romanen allotjats, la neteja de les cambres, les compres domèstiques més necessàries, cuinar, rentar la roba, atendre visitants, etc.
Na Feli mor al cap d’uns anys. Record que la darrera vegada que em faig present al Perú juntament amb na Bel Rosselló, la meva esposa difunta, en visitam el cementeri on reposen les restes mortals, a Villa María del Triunfo, l’any 2010.
L’altra germana més jove, na Juanita, a l’actualitat està casada, té dues filles i un fill. Viuen a aquesta barriada de la perifèria sud de Lima, Villa María del Triunfo. N’és una de les barriades més poblades i més empobrides. Els carrers encara no estan asfaltats, hi ha dificultats considerables per accedir-hi, les casetes de la gent s’hi amunteguen per les faldes de les muntanyes, els serveis públics són més que deficitaris...
Malgrat la seva situació de gran pobresa generalitzada, tots quatre membres de la família Urrutia Naveros estan encantats que jo hi vagi, a allotjar-me a ca seva.
Per a mi, és una veritable satisfacció poder compartir aixopluc i companyia amb una família peruana tan amable com senzilla, que viu al sud de Lima.
Quedam que em vénen a cercar en cotxe a Puente Piedra, on estic allotjat a ca les monges trinitàries, al nord de la ciutat, sobre les 16 hores del capvespre.
Una mica més tard, degut a les dificultats que comporta el trànsit rodat tan intens a la gran ciutat de Lima, m’adon que hi arriben en taxi. Són molts quilòmetres. Un cop saludades les religioses trinitàries, miram de no entretenir-nos gaire per tal d’arribar amb claror a l’altra banda de la ciutat de Lima.
Amb Juana, Maria Quetglas i Jossy,
a ca les Trinitàries de Puente Piedra (Lima)
Es tracta d’un taxi més vell que nou, més rovellat que lluent, més poc consistent que reforçat. Així i tot, el conductor, molt amable, domina el vehicle a la perfecció i, a gran velocitat per la carretera Panamericana Nord, ens encamina cap al sud de la ciutat, sortejant tota casta d’obstacles que li surten a camí, avançant altres vehicles per la dreta o per l’esquerra, segons conveniències, i equilibrant bé les distàncies per no donar cap cop a un altre, ni que li’n donin cap, a ell.
A la casa de la família Naveros Quintana, quan amb na Bel Rosselló ens feim presents l'any 2020, només hi feim una visita breu, de poca estona. Així i tot, ens serveix per adonar-nos una mica d’allà on som.
Una de les barriades més humils i modestes que he conegut mai. Extensíssima. Farcida de casetes construïdes allà on s’ha considerat més adient. De nit, els llums encesos a cada casa, donen la imatge d’un betlem de bon de veres... El betlem més pobre de tots quants hom pugui imaginar-se!
Agraesc a la família amiga la confiança depositada, en oferir-me aixopluc a casa seva, una de les casetes més humils que record haver trepitjat mai en ma vida setantina.
Em reserven per al meu ús exclusiu una de les habitacions que té l’edifici de dues plantes, amb una tercera sense construir encara. M’instal al segon (primer) pis, deixant-hi maletes, motxilla i ordinador portàtil.
Tot seguit, baixam a pegar una mossegada: «Arroz a la jardinera con pollo enrollado con queso, jamón y tocino»; «Juane», plato de arroz de la selva condimentado a su manera» i «Chessecake de durazno».
Aprofitam el sopar i la sobretaula per conversar i parlar de tot i molt. Entre els sis assistents s’estableix una relació de confiança profunda.
Les dues filles i el fill em manifesten la seva voluntat de conèixer més detalls de la nostra relació personal, entre sa mare i jo mateix. Els explic que la conec quan ella no compta encara 15 anys d’edat, l’any 1975, mentre ajuda la seva germana major en tasques domèstiques a la parròquia on ens allotjam els capellans mallorquins a Lima.
Amb na Jossy, Jeanka, Juanita i Jenny, davant la casa
dels "padrecitos" mallorquins, a Lima
S’alegren ben molt quan els propòs que, en venir bé, podem anar a fer-nos una fotografia al Parque Manuel González Prada, davant la casa on va treballar sa mare. Diuen que ni saben on és, ni hi han estat mai, ni n’han parlat gaire sobre aquella etapa de la seva vida juvenil. Estarien encantats que hi anàssim demà mateix. Així ho arribam a fer.
Me’n duc la gran sorpresa de constatar que a l’actualitat aquella gran mansió adquirida fa dècades pels companys capellans mallorquins, segons m’explica un dels seus habitants des de la porta estant, roman ocupada per membres del Centre Amazònic d’Antropologia i Aplicació Pràctica (CAAAP).
Es tracta d’una associació civil sense afany de lucre, creada l’any 1974 pels 9 bisbes de l’Església Catòlica de la selva peruana, com a institució al servei de les poblacions marginades de l’Amazonia, especialment dels pobles indígenes.
La filla major de la família Naveros Quintana, na Jossy (1987), fa de psicòloga en un centre d’atenció social. La filla petita, na Jeni (1995), fa estudis de disseny digital. El fill, Jeanki (1986), es dedica a ensenyar i practicar música. Toca guitarra, piano, baix.
Quan em mostren i miram les fotografies de les noces de la filla major, em sorprèn constatar que la seva adscripció religiosa no és precisament a l’església Catòlica, sinó a una confessió cristiana que rep el nom de «Comunidad Cristiana Agua Viva», animada per un pastor.
Pertot allà on vaig, en aquest país d’Amèrica Llatina que li diuen Perú, s’hi respira aquest ambient de religiositat popular intensa que ho domina gairebé tot i gairebé sempre. No crec que passi dia que no senti qualcú que, de paraula i amb gestos, manifesti expressament la seva condició de creient, cristià. M’entra molt endins aquest fenomen popular tan generalitzat.
Sembla que no importa tant l’adscripció particular i concreta a una església determinada, assemblea o comunitat religiosa. Allò que més importa és l’esment de Déu, la seva benedicció i la seva presència...
A la Punta, Callao
Jardí marítim públic de La Punta (Callao)
Els dies que pas a Lima vaig molt endarrer d’arribar fins a La Perla, Callao. M’hi faig present per motius diversos a la dècada dels anys 70 del segle passat. Enguany trob l’oportunitat d’arribar-hi amb la família Urrutia Naveros un dia com avui, la meva tercera jornada d’estada a Villa María del Triunfo.
Submergit en els meus pensaments persistents que em vénen al cap al moment més impensat, em pos a redactar un escrit que envio com a carta als antics companys capellans mallorquins que han passat algun moment de la seva presència peruana per les instal·lacions parroquials de sant Joan M. Vianney, al Parque Manuel González Prada 626, paral·lel a l’avinguda Brasil i perpendicular a la Javier Prado Oeste, dins el districte limeny de Magdalena del Mar: «Bon amic meu, Com que supòs que encara mantens viu el record del teu pas per la parròquia de sant Joan Maria Vianney, a Lima, en èpoques passades, m’imagín que et pot agradar rebre notícies que hi tenen qualque cosa a veure. He vengut a passar unes setmanes al Perú, començant per Lima. Primer, allotjat en un hotelet de la Javier Prado Oeste, a prop de l’església parroquial. Després a Puente Piedra, amb les trinitàries. I suara mateix a Villa María del Triunfo on la família de na Juanita Naveros Quintana (1960), el seu espòs Simón Urrutia (1959), el seu fill Jeanki (1986) i les seves filles Jossy (1987) i Jeni (1995) m’hi estan acollint a les mil meravelles. Tu, més que ningú, saps el que això suposa, comporta i representa! Són tres indrets totalment diferents un de l’altre. Quant a comoditats i qualitat de les instal·lacions, de major a menor. Quant a amabilitat i qualitat humana, de menor a major, sense cap casta de dubte! T’escric, sobretot, per dir-te que la Juanita que coneixes i has tractat de prop, quan érem al Parque Manuel González Prada del districte limeny de Magdalena del Mar, continua recordant tots els padrecitos mallorquins que hi passàrem, un per un, amb molt d’afecte. S’emociona moltíssim quan pronuncia els noms «del padre Juan o del padre Pedro», per citar-ne només alguns. I esmenta fil per randa, amb una gran quantitat de detalls els records que manté vius encara ara. Per si t’interessa contactar-hi, avui que resulta tan fàcil fer-ho per whatsapp o messenger que no costen un cèntim i que et permeten d’escriure-li, de parlar-hi o fins i tot de veure-la, te’n pas les dades concretes. Crec que li ha d’agradar contactar amb tu».
Amb Juanita NAVEROS i la seva filla Jossy URRUTIA,
a ca les trinitàries de Puente Piedra (Lima)
Mentre acab de redactar la carta que adreç als antics companys capellans mallorquins que coneixen de prop el Perú i la «casa mare» de Sant Joan Maria Vianney, m’adon que em vénen a cercar a Puente Piedra, travessant tot Lima, de sud a nord en taxi, tres membres de la família Urrutia Naveros.
Són molt ben rebuts per les trinitàries que, malgrat no conèixer-los, els fan entrar i conviden a tornar-hi sempre que vulguin.
L’amable hospitalitat és un dels signes més genuïns i característics d’aquesta zona andina peruana.
Arribam a Villa María del Triunfo, amb fosca negra. Em ve al cap que ja hi he estat, de dia, amb na Bel, la meva esposa difunta, fa 10 anys, quan ens hi atansam per primera vegada. Ja llavors em deixa una impressió molt forta. Sense poder evitar-ho, establesc comparacions amb el perifèric i piurà Poble Jove San Martín, on aterr l’any 1975. Però molt més a l’engròs.
Enguany m’hi pas la primera nit, embadalit per la circumstància tan singular de romandre allotjat en una caseta tan modesta com humil, confortablement i confiada això sí. En cotxe per indrets diversos
L’endemà matí, en aixecar-nos i després de berenar, passam tota la jornada fora de casa, emprant una «Combi, turboneta», «Changán turismo» de dotze places, conduïda per Pedro que mena també el seu fill menut Jeiko.
Primer ens duu fins al cementeri de Villa María, on reposen les restes de na Feli, la germana de na Juanita. Hi deposit un ram d’una dotzena de roses vermelles en nom de tots els padrecitos mallorquins que l’hem tractada de prop i n’hem rebut ajut i col·laboració.
Passam de llis per Villa El Salvador. Visitam i dinam de pa amb fonteta al Parque Huàscar de la Municipalidad Metropolitana de Lima. Visitam també el Cementerio Nueva Esparanza, el segon més gran del món després d’un altre que hi ha a Irak, segons em comenten. Davallam fins a Chorrillos i pujam fins al Morro Solar de Chorrillos, després de veure i presenciar l’espectacle del Salto del Fraile. Ens entusiasmam amb l’espectacle que ofereixen al Parque de las Aguas, pel districte de Lince. I retornam a casa, al domicili de Villa María del Triunfo, ja ben entrada la fosca.
Pensant jo que, en esser ja les 10:30 de la nit, ens anirem a Son Dòrmer, veig que als membres d’aquesta família peruana tan amable no se’ls ocorre altra idea que anar a cercar sopar casolà a una de les casetes on elaboren «Pollo broaster con papas fritas, ensalada de lechuga con salsa de mostaza, mayonesa, ketchup, ají, salsa aceituna i tártara».
Quasi res! Per una teca com aquesta, a aquestes altes hores de la nit! Pel trajecte a peu que recorrem en aquell barri tan humil i modest, a les tantes de la nit! Jo, tot sol, no m’hi hagués atrevit mai, de cap de les maneres! Com si fos per dins del poblat de Son Banya, a Palma, molt més gros, per fer-se’n una idea!
Bull dins meu una barreja de por, alhora que de satisfacció profunda, en poder compartir-hi confiadament la caminada nocturna acompanyat per tres dones del barri conegudes de la gent.
Quan ens disposam a endur-nos cap a casa el menjar exquisidament preparat per la senyora Milimili, del fons d’un carrer sentim les veus i la remor d’uns joves que, aprofitant la foscor de la nit, s’injecten droga a les venes, molt probablement per superar l’estat d’angúnia en què els fica la vida tan empobrida que han de dur un dia i un altre... amb poquíssimes esperances de sortir-se’n mai...»
L'endemà, al matí, pens que no puc anar a Villa María del Triunfo sense conèixer l’indret on treballen des de fa dècades na Juanita i en Simón, l’hospital Maria Auxiliadora. Ella com a nutricionista. Ell com a cap responsable de la seguretat.
En recorrem gairebé totes les dependències obertes al públic o reservades al personal. Tots dos hi tenen molt bona nomenada i són molt apreciats pels companys i companyes de feina.
Ho feim dijous, 16 de gener, abans que jo emprengui el camí cap a altres indrets de Lima.
El mateix dia arribam fins a Lurín, on els nebots de na Juanita – Juan, Teresa i Saaraí – mantenen unes granges enormes de producció de bous, per fer-ne carn. Són tota una munió nombrosíssima d’instal·lacions agropecuàries dedicades a aquesta labor, formant-hi una gran cooperativa de nom Sumac Pacha.
Passant més enllà dels Pantanos de Villa, recorrem el trajecte que ens duu fins a La Punta Callao.
Després de fer-hi un breu recorregut en barca, anam a sopar al restaurant 3 Continentes, «El Flecha», on per 8 sols peruans (manco de 2 €) podem assaborir deliciosos plats criollos de gran embalum i qualitat culinària. Roman situat al Jr Chota 774, per Alfonso Ugarte, a l’alçada de l’hospital Loayza.
Em pas uns dies molt agradosos en la bona companyia d'aquesta família amiga. Tenc oportunitat de veure coses que no havia vist mai i que m'arriben molt endins. No solament aspectes de la vida ordinària de la gent més modesta i senzilla de Lima.
També altres aspectes que tenen a veure amb una gran ciutat llatinoamericana, farcida de varietats de tota casta. En relació amb el transport, només aquests dies tenc oportunitat de pujar-me a una combi, furgoneta, cotxe, autocar, metro, llanxa.
Pel que fa a l'alimentació, he pogut tastar innombrables plats típics de la regió i del país. Veig i m'adon que la gent no acostuma a beure licor. Molt poques ocasions tenc de veure gent que veu vi. Cervesa sí. Molta de gent en beu. I en beu molta, A dotzenes d'ampolles de litre entre dos! En general, emperò, les famílies consumeixen cafè, "chicha morada", sucs de fruites, begudes no alcohòliques. Com tampoc no veig gairebé ningú que fumi cigarretes...
Així s’acaba el meu contacte directe i personal amb els membres de la família peruana Urrutia Naveros, que, des de fa dècades, ens tractam amablement i ens coneixem cada cop més...
Pel viatge obligat que feim diumenge, dia 8 de març de 2020, des de la ciutat de Trujillo fins a Lima, amb l’objectiu de tornar enrere per la carretera Panamericana Nord i arribar fins a Huacho -hi hem passat, per davant, en l’autocar, però no ens hi han deixat baixar...-, hem hagut de tornar a optar per quedar-nos-hi a romandre i passar la nit, a Lima.
En aquesta ocasió, al barri de Los Molinos, Villasol, on viu na Pamela López Moreno la filla de na Zully, amb el seu espòs Nilton Tullume Pisfil, i els seus fills Nicolás i Rafaela, de 2 i 4 anys respectivament.
Hi duim totes les nostres maletes i bolics del viatge. Ens hi instal·lam. Passam la nit així com podem i, al matí següent, enfilam ruta tornant enrere altra vegada cap a Huacho, esperant d’arribar-hi tots plegats, 2 menuts i 5 adults, abans de dinar.
Però es veu que això de les distàncies i la rapidesa a recórrer-les és molt relatiu!
El fet és que, l’autocar de l'empresa de transports San Martín de Porres, de 46 places, programat per sortir de la gran terminal plaza Norte a les 11:30 cap a Huacho, surt amb mitja hora de retard. Cosa que ens afecta, als set membres de la família limenya Tullume López, emparentada directament amb la família piurana Moreno Romero.
En arribar a Huacho, el taxista que ens envia el bon amic Kiko, Enrique Caravedo Pimentel, l’espòs de na Bel Duran Fons, la bona amiga macianera, ens duu fins a Medio Mundo. Passam per Huaura, Mazo, Primavera, Végueta, San Felipe, La Villa, Tres Piedras, Santa Cruz i arribam, a la fi, a Medio Mundo.
Es tracta d’un nucli de població situat a una trentena de quilòmetres de Pativilca (indret famós on encara ressonen i retronen les prèdiques del bon amic missioner manacorí mossèn Miquel Febrer Rosselló, cosí de la meva esposa difunta Bel Rosselló Girart...)
A la fi, arribam a la meta que ens hem marcat fa tres dies des de Cajamarca!
No sembla creïble. Però, en aquesta ocasió, hem hagut de romandre moltes més hores que les pensades, dins tres autocars diferents. I hem hagut de recórrer molts més quilòmetres que els existents entre Cajamarca i Huacho directament.
Però hi hem arribat. Ja som a Medio Mundo! Contents de poder assaborir el dinar que a les 16 hores tastam, gràcies a la gentilesa i preparació que n’ha fet el bon amic Kiko.
Després de dinar tots plegats, els sis membres de la família Tullume López se’n tornen cap a Lima. I quedam a Medio Mundo en Kiko i jo, tots dos tot sols.
M’indica que dispòs d’una cambra àmplia situada al primer pis de l’edifici, amb dues portes de sortida. Una dóna a l’interior del recinte enjardinat, baixant per una escala amb arrambadors de fusta molt ben col·locada i treballada. L’altra dóna a la immensitat esplèndida de l’oceà Pacífic, precedida d’una zona humida que, a més de càrritx, joncs i «totores», conté una llacuna que es perllonga durant uns set quilòmetres de llargària.
Segons em conta, hi vénen a passar la nit més d’una vintena d’espècies d’aus encantadores.
Indret d’ensomni, a la vora de l’oceà! Amb postes de sol esplèndides i encisadores. Amb aus que voletegen per damunt dels nostres caps i que van a reposar al fons de l’espai natural protegit que tenc als meus peus.
En Kiko, expert en qüestions relacionades amb la protecció i defensa de les zones humides arreu del país, després que anam al mercat a cercar menjar, preparar la taula, dinar i fer una estona de descans, em duu a caminar dues hores seguides fins al mirador que sobresurt per damunt d’una espècie d’espadat arenós amb aspecte de veritable amfiteatre natural.
Les panoràmiques són d’allò més captivadores. Em sorprèn moltíssim el paratge. Les imatges que puc contemplar no me les havia imaginades mai. Tenc la immensa sort de veure com la gent de la contrada treballen els joncs, els porten als assecadors, els col·loquen damunt l’arena... els cremen...
Mai no m’hagués pensat que hi hagués tot això per aquí! N’estic ben content, d’haver-hi vengut. Àrea protegida de Medio Mundo
L’Albufera Medio Mundo, considerada com una Àrea de Conservació Regional des de l’any 2007, està situada a una de les localitats del districte de Végueta, a uns 25 quilòmetres al nord de la ciutat de Huacho i a uns 175 km de la ciutat de Lima, dins la província de Huaura.
Constitueix una llacuna separada de la mar per uns 250 metres i una part pantanosa, segons m’explica en Kiko, que és producte de les filtracions que provoca la irrigació de plantacions properes.
Volen conservar-hi la biodiversitat de l’ecosistema de la zona humida i la qualitat dels recursos que proporciona.
En Kiko, Enrique Caravedo Pimentel, presideix el Comitè de Gestió de l’Àrea de Conservació Regional de la Albufera de Medio Mundo
És un espai ideal per a la pràctica de l’observació d’aus, gràcies a la gran i diversa varietat que se n’hi presenten. Em duu el record viu de la visita que feim l’any 2010 als Pantans de Villa, prop de Chorrillos, a la ciutat de Lima, juntament amb na Bel Rosselló, la meva esposa difunta, i les bones amigues Malena i Lupe.
Pel que em diu en Kiko, deduesc que ell també en aquest altre indret hi té qualque cosa a veure. A més de viure-hi molt a prop, s’hi ha compromès força.
De bon matí, tots dos ens posam a baixar la rampa empinada que, per un dels nombrosos caminois de cabres que s’hi destrien, ens duu fins abaix de tot de la zona humida de Medio Mundo.
En Kiko, com a bon expert, m’indica per on he de caminar i posar els peus, sense caure en el perill de travelar i rodolar per avall, mentre baixam la muntanya d’arena característica d’una zona desèrtica, com és tota la costa peruana que dóna a l’oceà Pacífic.
L’albufera de Medio Mundo, segons m’explica en Kiko, no és res més que un oasi en ple desert peruà. S’hi poden destriar diverses plantes que hi creixen: joncs, «totores» i herbes baixes, juntament amb alguns pocs arbres o arbusts característics.
També hi despunta la presència d’aigua, molt mineralitzada, que s’hi acumula després d’haver-se infiltrat baix terra, provenint de les altures andines nevades i recorrent quilòmetres de muntanyes i de planures immenses.
En algun indret s’hi acaramulla de tal manera que forma com a petits llacs d’aigua fresca i transparent, on la gent es pot banyar. En un d’aquests, mir de pegar un capfico i m’hi qued extasiat davant l’agradosa presència de l’aigua que m’envolta, mentre puc escoltar tranquil·lament el cant d’aucells tan diversos que se’m fa difícil destriar-ne l’origen i la procedència.
Veig gent que treballa, tallant joncs i canyes enmig de l’albufera. A mida que fan feixos, els escampen i estenen a la vorera arenosa, de manera que arriben a assecar-se amb un mètode tan natural com és ara la calor del sol.
M’explica en Kiko que els joncs romanen escampats durant la nit, sense que se’ls retiri d’allà on passen el dia. Així no s’endureixen ni es trenquen, sinó que mantenen l’elasticitat necessària per poder ser treballats artesanalment en la confecció de canastres, senalles i altres productes útils.
El fet que sigui una zona on mai no hi plou, permet de seguir aquest tractament tan natural com eficient.
Pel que fa als ocells, gaudesc moltíssim d’escoltar-ne els cants, de veure’n ben de prop, d’extasiar-me davant tanta varietat de colors, comportaments, etxura, petjades, sons, plomatge, vols...
En Kiko m’ajuda a descobrir-ne avui prop d’una vintena, amb els noms característics que reben en aquesta zona humida del Perú: cuculí, chibillo, turtapilín, garza estriada, triguero, garza, tórtola, espiguero, saltapalito, lechuza, huanchaco, tordo-guardacaballo, playerito, garza cuca, gallareta, santarrosita, cormorán, garza bueyera, gallinazo cabeza roja (emparentat amb l’ànnera), minero, gallinazo cabeza negra (emparentat amb el voltor).
Seguint el camí de retorn a casa, i culminant aquesta jornada de reconeixement de l’albufera, arribam a un dels indrets paradisíacs que em captiven més l’atenció. Contempl un esbart de corbs marins (cormoranes) que romanen sense moure’s fins que no ens hi acostam molt a prop. Aleshores, emprenen el vol i es fiquen dins la llacuna.
Quin espectacle tan encisador!
Retornam a casa per un altre camí, ran d’un mirador que domina la llacuna, per un d’aquells viaranys que m’obliga a girar la ullada cap a l’esquerra perquè el precipici de la dreta no em provoqui els efectes del vertigen...
Mentrestant, rebem la notícia agradosa de l’arribada a Medio Mundo de les dues germanes Moreno Romero, n’Esther i na Zully, que han passat aquests dos darrers dies a Lima, amb la família Tullume López al barri de Los Olivos.
Em causa una gran alegria aquesta notícia que m’arriba via whatsapp. M’indiquen l’hora de sortida de Lima, l’hora prevista de l’arribada a Huacho i la ubicació simultània, a l’instant, amb una aplicació.
Efectivament, en manco de dues hores són a Medio Mundo totes dues viatgeres. Els indic que ens esperin a la plaça d’Armes, davant l’edifici de la Municipalitat on acudirà en Kiko a cercar-les i conduir-les fins a Casa Sofía, l’edifici on romanem allotjats, gràcies a l’acollida amable de la bona amiga macianera Bel Durán i el seu espòs peruà Kiko Caravedo, que en són els titulars i propietaris.
Avui em pertoca, a mi, de preparar una truita espanyola per dinar, acompanyada d’una ensalada. Qualsevol individu de les nostres contrades mallorquines diria que no m’ha sortit ben bé això, però tothom n’ha menjat i no n’ha sobrat gens ni mica...
Aprofitam el capvespre per anar a recórrer el nucli poblat de Medio Mundo, situat just a la vorera de la carretera Panamericana Nord que el separa, a l’altra banda, d’una immensa zona rural dedicada al cultiu de verdures i hortalisses, que des de fa uns anys esdevé una de les zones agrícoles productores d’una de les millors llets del Perú, Leche Gloria.
Pel que ens diuen, es tracta d’unes terres convertides en propietat enrevessada i privada de Keiko Fujimori, mitjançant el seu representant de llinatge Melgar...
Mentre recorrem el poblat, en Kiko ens explica l’origen i les circumstàncies que envolten la constitució d’aquest nucli urbà que neix a la dècada dels anys setanta, amb motiu del terratrèmol que destrossa la ciutat serrana andina de Yungay, al peu del Huascarán, a prop de la ciutat de Huaraz.
Moltes de les famílies afectades aleshores davallen a la costa, s’hi estableixen, construeixen les seves primeres casetes amb estores, i n’eixamplen el territori ocupant-hi terres que amb posterioritat venen al comprador més interessat...
Des de dalt de la muntanya, podem contemplar perfectament l’aplicació pràctica de les explicacions que ens fa prèviament el professor: carretera Panamericana que separa els dos sectors, l’urbà i el rural. Extensions immenses de terres cultivades a una banda, i carrers cada cop més nombrosos i amplis a l’altra. Al fons, la mar immensa que constitueix l’oceà Pacífic, amb una llengua de terra arenosa d’uns dos-cents metres que el separa del mirall de la llacuna de Medio Mundo, davant la qual destriam la zona humida, amb l’albufera farcida de joncs, canyes i «totores» verdes.
Sopam d’una exquisida sopa de fideus amb mongetes, que ens prepara n’Esther i ens anam a descansar, amb ganes de visitar demà de bon matí un altre indret emblemàtic i desconegut per mi: la ciutat sagrada de Caral.
Romandre al costat d’un bon mestre, com és ara el bon amic Kiko Caravedo Pimentel, espòs de la bona amiga macianera Bel Duran, qui presideix el Comitè de Gestió de l’Àrea de Conservació Regional de la Albufera de Medio Mundo, t’ajuda a entendre millor la història d’un gran país d’Amèrica Llatina com és el Perú.
En sap un bon raig! Amb gran entusiasme, m’engresca a endinsar-me en el coneixement d’una de les civilitzacions desconegudes per mi i que alguns consideren com la més antiga del món, en qualsevol cas semblant a la mesopotàmica i abans de l’egípcia: LA CIVILITZACIÓ CARAL!
No tenc record d’haver-ne sentit a parlar mai, d’aquesta civilització tan antiga.
Quan parlam del Perú, qui més qui manco es remunta fins a l’època dels inques, l’època imperial, immediatament anterior a la colonització espanyola que ve seguida de la independència republicana.
Però, de fet, l’imperi incaic, com aquell qui diu, només té dos dies, és del segle XV, fa uns sis-cents anys!
La civilització Caral, en canvi, segons els darrers estudis científics realitzats, es remunta a 5.000 anys d’història coneguda i cada cop més ben estudiada.
Avui precisament, en bon segon dimecres del mes de març de 2020, tenc oportunitat de visitar dos dels indrets més representatius d’aquesta civilització cinc vegades mil·lenària.
El primer que visitam és en àmbit pesquer i costaner, a la vora de l’oceà Pacífic. Es tracta d’Áspero, la ciutat pesquera de la civilització caral, lloc arqueològic situat a l’entrada del districte de Supe Puerto, província de Barranca-Lima.
Em resulten del tot impressionants les explicacions que ens tramet el guia turístic, un jove molt ben preparat professionalment, coneixedor de la matèria i de la història d’aquest lloc arqueològic tan singularment significatiu per a la història de la humanitat.
Ens diu que l’any 2005 l’arqueòloga Ruth Shady i Daniel Cáceda firmen un conveni de cooperació interinstitucional amb la Municipalidad de Supe. Hi aporten maquinàries amb les quals s’eliminen 8.400 tones de fems moderns acumulats durant una trentena d’anys seguits. Cosa que permet d’iniciar-hi treballs d’investigació, conservació i valoració del lloc arqueològic.
A Europa, els estudis històrics que jo he pogut dur a terme, seguint sobretot com eclesiàstic els relacionats més directament amb la Bíblia, en estudiar la Sagrada Escriptura, sempre ens parlen de la civilització mesopotàmica a l’Orient, com la més antiga de les conegudes fins ara a l’àmbit mundial. Tot seguit ja passen a la civilització egípcia, a Àfrica...
Però els estudis realitzats en aquesta zona del Perú porten a considerar que la CIVILITZACIÓ CARAL és la segona més antiga, sinó la primera superant en antiguitat fins i tot la mesopotàmica.
Un cop visitat Áspero, ens dirigim al poble i CIUDAD SAGRADA DE CARAL, situada a més d’una hora de camí en cotxe, a la mateixa vall del riu Supe, on es troben les instal·lacions més emblemàtiques d’aquesta antiga civilització.
El conductor ens duu fins «el puente», un lloc més enllà del qual s’ha de seguir fent camí a peu durant una mitja hora. Són les 12 del migdia i cau un sol de mil dimonis! Desistim d’arribar-hi.
Aleshores, el jove conductor de la combi ens indica que, si afegim tres sols per hom, als set que li hem pagat inicialment en sortir de la parada de Supe, pot mirar de dur-nos fins al recinte arqueològic fent un revolt per un altre indret, si el cabal del riu li ho permet.
Hi assentim.
En arribar-hi, em sembla que hi corre tanta d’aigua que no ha de resultar factible passar a l’altra banda del riu. El jove conductor baixa del cotxe, mira i torna a mirar i accelera de tal manera que s’endinsa dins el corrent de les aigües fluvials que baixen cap a la mar amb força considerable.
Sense cap casta d’entrebanc, tret de les pedres rodones que conformen el llit del riu i que sorteja de manera eficient, aconseguim de travessar el riu i passar a l’altra banda on, a pocs quilòmetres de distància ens topam amb el centre arqueològic que porta la denominació de Ciudad Sagrada de Caral.
Ubicat a la província de Barranca, Regió Lima, se’ns diu que esdevé la manifestació més antiga de la civilització al Perú i al continent americà. Qui sap si al món! Són més de cinc mil anys d’antiguitat!
Inscrit a la llista de Patrimoni Mundial l’any 2009, està conformat per més d’una trentena de monuments que anomenen piràmides, edificis cerimonials, sectors residencials de gent de rang social distint, temples menors, tallers per a la producció, etc.
Tot plegat expressa la complexitat i el desenvolupament d’una organització social, política i econòmica en aquesta petita vall fèrtil de la costa central peruana que em sembla del tot admirable.
Visitada la Ciudad Sagrada de Caral, ens tornam cap a Supe on, en un dels restaurants populars de la localitat, assaborim una sopa de brou casolana i un suculent «pollo punto cuy», acompanyat d’un suc de maracuià.
Medio Mundo ens espera. Hi tornam a fer noneta...
Primer ensurt pel coronavirus
Els mitjans de comunicació informen a dojo sobre aquesta pandèmia del segle XXI que anomenen coronavirus. Sembla que no hi hagi res més sobre què parlar. Malgrat el nombre de víctimes és molt reduït, hores d’ara, se’n parla moltíssim més que de les morts per tuberculosi, pel dengue, per la fam, per la desnutrició, per la violència masclista, per les condicions de misèria estructural i mediambiental que anam creant els humans arreu del Planeta.
El fet és que, quan per primera vegada em pos en contacte amb l’agència de viatges mallorquina, que em gestiona la tramitació dels bitllets d’avió d’anada i tornada, des de Palma cap a Madrid i Lima, demanant-los si em cal fer-hi res, ara que em manquen uns quinze dies per emprendre el vol cap a Mallorca, em diuen que «en principi els vols segueixen igual i que no s’ha de fer res més».
Les notícies que m’arriben, emperò, des del Perú estant, és que a Europa hi ha problemes als aeroports, sobretot d’Itàlia i d’Espanya!
Valga’m déus!
Així m’ho adverteix la bona amiga Pamela, filla de la bona amiga piurana Zully,qui m’ha donat una mà sempre que l’he haguda de mester, a l’hora de fer gestions concretes amb companyies aèries. Em diu que convé informar-me’n més detalladament.
En entrar dins la web d’Air Europa, em diu que ha vist un comunicat, el contengut del qual convé consultar aquests dies. Fa referència als passatgers amb origen Amèrica i destinació Madrid.
Diu que Air Europa autoritza per a aquests passatgers i amb data de vol compresa entre el 01 de març i el 30 d’abril, a canviar de data sense penalització ni diferència de tarifa fins al 30 de novembre; i a guardar l’import del bitllet per emprar-lo com «voucher» en una compra futura abans del 31 de desembre.
Com que indiquen que aquests clients es poden posar en contacte amb Air Europa a través dels perfils socials a Facebook i Twitter, i d’uns telèfons concrets d’Espanya, Itàlia i Israel, la bona amiga Pamela em diu que no em preocupi i que ella mateixa s’encarregarà de posar-s’hi en contacte, per veure quina resposta li donen des de l’aerolínia, pel que fa al meu viatge previst per abans del mes d’abril de 2020, concretament per al dia 23 de març...
A esperar s’ha dit, idò, el que em puguin dir des d’Air Europa i des de la meva agència de viatges palmesana.
De Huacho, a l’aeroport internacional Jorge Chávez, de Lima
Dijous, 12 de març, mentre em trob gaudint de l’ambient meravellós que m’envolta, en aquest indret peruà de la costa de l’oceà Pacífic que s’anomena Medio Mundo, de manera inesperada i indesitjada, no em queda cap altra alternativa que haver de prendre una decisió.
El motiu del canvi en la programació de la meva estada al Perú es deu al fet que m’arriben notícies relacionades amb mesures dràstiques que són a punt d’adoptar-se, segons em diuen, als aeroports espanyols de destinació. Segons sembla, n’han de tancar d’un dia per l’altre, a causa de la maleïda pandèmia denominada avui dia «coronavirus», o «covid-19».
M’arriben indicacions de gent amiga resident a Perpinyà que em diu: «Ei Cil! Espero que no se t'acudeixi tornar a Europa! Aquí no és segur! Una forta abraçada, estimat Cil! No tornis, que aquí tenim el coronavirus! I a l'estat espanyol el combaten amb la constitució. Han aplicat un 155. Una abraçada i molts petons».
Però del bon amic manacorí resident a Palma, Paco Suárez, m’arriba a les cinc de la matinada, hora peruana, una altra advertència en sentit contrari. La vull tenir en compte, tractant-se del millor amic que tenc des de fa dècades.
En una de les seves poques comunicacions que m’envia al Perú des del Secar de la Real on resideix des de fa dècades, em diu: «Pens que hauries de fer un pensament i tornar el més aviat possible. En el Perú no tens cobertura de salut i per altra banda les possibilitats de contagi són més. Tu estàs en el grup de risc, ets estranger europeu i enfora de la teva família... Tu mateix, no és la meva intenció ficar-me on no em toca, emperò ten en compte que hi ha tendència a tancar fronteres i operativitat de línies aèries. T’exposes a quedar aïllat forçosament «sine die».
Davant d’una advertència com aquesta, que m’arriba a les 5 de la matinada hora peruana, mentre estic allotjat a Casa Sofia, en un paratge d’ensomni que s’anomena L’albufera Medio Mundo, a prop de la ciutat de Huacho, a la costa peruana, mir de pensar-m’ho una estona i decidesc de posar fil a l’agulla tot d’una, posant-me en contacte amb l’agència de viatges mallorquina que em gestiona els passatges aeris.
En un primer moment, el bon amic David m’indica que els vols segueixen igual, tal com tenc previst. Potser, m’assenyala, tres dies abans del 23 de març els podem revisar i veure si hem de fer res...
Tranquil, idò. Però li pas còpia del comunicat que m’ha fet arribar na Pamela, la filla de na Zully, que l’ha vist penjat a la web d’Air Europa... Davant això en David m’aclareix que és per al «covid19»: ofereixen l’opció de no viatjar i res. Ha mirat els meus vols i, en principi, tot segueix confirmat. Però no se sap mai, em diu...
Mir de passar-li també el suggeriment del meu bon amic, Paco Suárez, davant del qual en David em comunica que s’ho mirarà més detingudament.
Quan li deman què em pot costar la reserva d’un altre vol anterior al dia 23, em diu que n’ha trobat un per 170€ per al dia 16, una setmana abans del programat inicialment. Li dic que m’ho reservi, que li passaré les dades de la meva Visa o que m’assenyali on puc fer-ne la transferència bancària...
Quan ja em sembla que la cosa queda més o manco aclarida, m’escomet: «Cil, jo tornaria abans, em fa por que tanquin Madrid. Des de Xile ja han cancel·lat tots els vols a Madrid. Pots tornar demà mateix, per avui no hi ha res. No sé, no et vull condicionar».
Li dic que provi de fer-ho per demà, idò, divendres 13. Són les 6 de la matinada hora peruana de dijous 12 de març.
Em contesta tot seguit. Em comunica que ja ha reservat els vols de divendres 13 de Lima a Madrid per a les 11:25h/05:10h+1, i 14/03 Madrid Palma 08:30h, arribada 09:55h.
Tot queda confirmat a les 6:04 de la matinada de dijous. Me n’envia els bitllets via whatsapp, amb les targetes d’embarcament incloses i el codi d’escanejada corresponent.
Em recomana que vagi a l’aeroport amb molta d’antelació i que estigui alerta per devers Madrid, l’indret d’Espanya on hi ha més casos de covid19.
Li agraesc la gestió feta amb tanta celeritat i eficiència. Ho comunic a la meva família resident a Mallorca, perquè n’estiguin assabentats, amb videotrucada als whatsapp del meu germà Jaume, la meva cunyada Elisa i la meva neboda Maru...
Divendres, 13 de març, som davant la porta d’embarcament núm. 22 de l’aeroport internacional Jorge Chávez «de la provincia constitucional del Callao, a quince minutos de Lima». Estic esperant que anunciïn la sortida del vol UX 176, amb vol confirmat per a les 12:25 -una hora de retard sobre l’horari indicat a la tarja d’embarcament-. Hi tenc assignada la butaca núm. 46H.
Aprofit per posar-me a elaborar la meva darrera mini-crònica peruana, iniciada al principi de la meva estada perllongada al Perú el 2 de gener proppassat, quan tenia programat de romandre-hi fins al 23 de març -10 dies més dels que puc en realitat-.
Ja veurem com acaba tot! A les instal·lacions aeroportuàries peruanes, de moment, la normalitat és absoluta, tret d’alguns passatgers que porten careta protectora, molts pocs, passada per davant la boca i el nas.
Són les 11:49 de divendres 13 de març de 2020.
Encara duc el gust amarg d’un adéu al Perú tan precipitat. En poc més de vint-i-quatre hores m’he hagut de traslladar des de Medio Mundo, província de Huacho, fins a l’aeroport de Lima, després d’haver passat la nit a la casa de na Pamela, la filla de na Zully, situada al districte limeny de Los Olivos.
He hagut de suspendre les meves estades previstes a Puente Piedra, on les religioses trinitàries em reserven allotjament confortable per alguns d’aquests darrers dies. A Delicias de Villa, on les Germanes de la Caritat també em conviden a anar-hi a passar-hi alguns dies. A Villa Maria del Triunfo, on la família peruana Urrutia Naveros m’està esperant per passar-hi uns quants dies. A La Molina, on quedàrem amb la família peruana López Tocón que ens tornaríem a trobar, després d’aquells dies passats junts a la platja Punta Sal...
També m’hagués agradat acomiadar-me de n’Anselm Álvarez i n’Elvira Calmet, que viuen al districte limeny de Magdalena del Mar. O del franciscà P. Miquel Llompart que m’acollí a la seva casa de Salamanca. O de la religiosa agustina de l’Empara, sor Antònia Rosselló. O, sobretot, de la bona amiga macianera Bel Duran que no he arribat a veure en tot el temps que he romàs al Perú, degut a la intervenció quirúrgica a què ha estat sotmesa. Esper i desig que se’n vagi recuperant com més aviat millor.
Tampoc no he aconseguit realitzar algunes de les visites que em propòs des de Mallorca estant. És el cas de la trobada fallida i no mantenguda mai amb el bon amic teòleg de l’alliberament Gustavo Gutiérrez o amb el bon company de treball eclesiàstic alliberador mossèn Jorge Álvarez Calderón.
Ho he deixat per al final. I aquest final s’ha precipitat de tal manera que no m’ha permès d’acostar-m’hi i retrobar-los, a cap dels dos. Ho lament moltíssim! Me’n sap molt, de greu!
També m’he reservat per al final les darreres gestions encaminades a la publicació del llibre d’en Jaume Santandreu «Operación Tiara». He mantengut converses amb alguna gent, sobre l’assumpte, sí, però no he arribat a concretar-ne cap actuació ferma. Veurem què puc fer en aquest àmbit des de Mallorca estant.
Em sap molt de greu haver hagut de partir del Perú tan precipitadament. Però la vida és així. No sempre se’ns presenta com voldríem que es presentàs. I, en aquest cas, per a mi ha estat d’una manera totalment inesperada.
Tenc el consol d’haver-me pogut comunicar amb molta d’aquesta gent, abans de sortir del Perú, bé sia a través del correu electrònic, o del whatsapp, o del messenger, per telèfon o per internet...
També tenc la satisfacció personal immensa d’haver pogut comptar, durant gairebé tot el temps de la meva estada al Perú, amb la companyia presencial, directa i propera, sempre atenta i acurada de les dues bones amigues piuranes, n’Esther i na Zully Moreno Romero que he pogut tenir, sempre que he volgut, al meu costat.
Els estic molt agraït, a totes dues. Mai no els podré retornar el gran favor que m’han fet!
Sobretot a na Zully. Puc dir que m’he vist tractat per ella amb molta cura i gran estimació, més que paleses. La nina de 14 anys que conec al PJ San Martín de Piura, quan acompanya sa mare, la senyora Rosa, en les tasques domèstiques que realitza cada dia a la casa dels «padrecitos», avui dia ja és una padrina respectable. Té 59 anys, dos fills i quatre néts. Els estima amb deliri! I jo també me’ls estim ben molt, a tots set!
Na Zully Moreno Romero sempre s’ha mostrat molt respectuosa amb mi, amable, delicada, franca, afable, simpàtica i molt atenta a qualsevol cosa que jo hagués de mester en qualsevol moment. M’hi he sentit molt estimat, de bon de veres.
Tractant-me sempre de vostè, com és costum peruà força arrelat, no ha parat d’advertir-me sempre que ha calgut sobre determinats perills en què jo podia caure, com a estranger recent arribat al Perú, davant d’un comportament meu massa distret, i massa poc atent a actuacions alienes indesitjables...
Procurant-me el manteniment de la roba sempre ben neta, o l’allotjament més confortable possible, o la presa dels medicaments, o l’alimentació més convenient, o els elements de neteja higiènica més adients.
Cada dia, abans d’anar-me’n a dormir i descansar, s’ha fet present a la meva cambra per fer-me aquelles «frotaciones» que ens aconsellen a la selva amazònica peruana, amb l’objectiu de fer front al mal de genolls i de turmells de què estic afectat des de fa anys.
«El cocachado» fa miracles. Ho he pogut comprovar en carn pròpia. Seguint les indicacions d’un «sobador» de Moyobamba que m’inicia fregues als genolls i als turmells, d’aquelles que et fan veure les estrelles, na Zully fica dins una ampolla un bon manat de fulles de coca recollides i conrades per famílies de Chazuta, a prop de Tarapoto. Les barreja amb aiguardent i en fa una emulsió que serveix per donar-me’n massatges durant una mitja hora seguida cada vespre...
D’aleshores ençà, i amb la baixada d’una mitja dotzena de quilos de pes corporal, vaig i em moc molt més àgil i lleuger que abans, a l’hora de caminar, pujar o baixar escales.
No trob paraules per agrair-li, a la meva bona amiga piurana, la inoblidable Zully, tota l’ajuda inestimable que m’ha prestat durant els setanta dies que he romàs al seu costat. Gràcies a ella, he pogut superar alguns dels mals moments viscuts. Prendre decisions més encertades. Mantenir grans dosis d’equilibri i serenor. Viure cada cop més feliç i content. Sentir-me estimat intensament per ella.
I, puc dir-ho de bon de veres, jo també l’estim molt més intensament que abans!
Que Déu ens beneeixi, com diuen pel Perú!
A mitjanit de divendres, 17 de gener, festa de sant Antoni, en autocar de la companyia MovilBus SAC, al preu de 53 sols peruans per cap, recorrem el trajecte que va de Lima fins a Chimbote, uns 425 quilòmetres per la carretera Panamericana Nord.
Hi arribam puntualment a les 6:35 hores de la matinada.
Na Pamela López Moreno, la filla de na Zully, ens ha fet els tràmits per internet. Tant pel que fa a la reserva de places dins l’autocar, com pel que respecta a la reserva de cambres a l’hotel Ivansino Inn, situat a l’avinguda José Pardo de Chimbote, una de les artèries més importants de la ciutat, on ens allotjam en règim de mitja pensió durant cinc jornades seguides.
Aprofitam el primer dia per arribar en kombi fins al nucli poblat de Santa. Hi vaig treballar a la dècada dels anys 70 amb n’Anselm Àlvarez Santamaría i en Tomeu Morey Ferrando. En recorrem tot el poble, situat a pocs quilòmetres de Chimbote. Visitam la casa de l’actual senyor rector, un capellà diocesà peruà, i saludam les religioses, dues italianes, que hi treballen a l’actualitat.
Ens feim algunes fotos i partim cap a Coishco, on dinam d’un bon menú criollo a base de «cebiche».
Façana de la parròquia de sant Pau, al barri del Carme (Chimbote, 2020)
De retorn a la ciutat de Chimbote, ens feim presents a la parròquia de san Pablo on acompanyam mossèn Miquel Company Bisbal per celebrar-hi el cinquantè aniversari de la seva creació. Ens hi trobam.
Saludam la resta de preveres peruans que també hi són. I participam en la celebració eucarística del novenari que s’està fent, amb un temple estibat de gent i un bon cor que n’acompanya els cants amb guitarra i altres instruments musicals.
Acabada la missa, som convidats a participar en el sopar de gala que organitza la parròquia, amb la finalitat primera de recaptar fons per a les necessitats de l’església, al preu de 30 sols peruans (no arriben als 10 euros) per hom.
Després dels parlaments corresponents a càrrec de capellans i altres personatges de la parròquia, hi serveixen un bon plat de pollastre amb ensalada acompanyat tot plegat per la beguda nacional IncaCola.
Em demanen que, com a antic eclesiàstic que ha treballat a la diòcesi de Chimbote, en faci la benedicció. Agraesc a Déu i a tots els assistents l’acollida dispensada i prec que aquest sopar ens faci bon profit a tots.
Tot conclou amb una bona ballada de salsa, cúmbies i altres ritmes llatinoamericans fins passada la mitjanit.
Cap a la «Isla Blanca»
El mateix dia que es compleixen 3 anys i 8 mesos de la mort de la meva esposa Isabel Rosselló Girart, em trob a terres peruanes, chimbotanes per ser més exacte. Unes contrades que hem recorregut tots dos plegats en ocasions diverses. El darrer pic fa 10 anys, quan ens hi atansam delitosos de saludar la gent amiga amb la qual continuam mantenint lligams d’amistat sincera i profunda.
Enguany tenc la gran sort de poder contactar amb facilitat i sense cap casta d’entrebanc amb la bona amiga arequipenya que viu i resideix a Chimbote, na Clarita Apaza Aquise i el seu home Koki, Jorge Torres.
Ens faciliten les coses perquè puguem gaudir d’una jornada de navegació marinera, per la badia.
Peix penjat a l'assecador, de nom "caballa"(Port de Chimbote, 2020)
Visitam el moll del peix, on presenciam el procés de la seva «assecada» envoltats per un esbart de pelicans.
Ens proposen de fer un viatge en barca. Sense pensar-nos-ho dues vegades, pujats dalt d’una llanxa a motor enfilam proa cap a la «Isla Blanca». Una de les illes, de color blanc, segons se’ns diu per la gran quantitat d’aus que hi depositen «el guano»...
Ens hi passam unes hores, refrescant-nos els peus i les cames, ja que no duim per banyar-nos a la mar,- i pujam dalt dels turonets més baixos.
Clara, Koki i jo, en barca cap a Isla Blanca (Chimbote, 2020)
Retornam a la ciutat i anam a dinar al restaurant El Palmero, d’un bon plat de cabrit amb mongetes i arròs blanc.
Visitam «El Vivero», un recinte que des de fa dècades resta destinat a parc on les famílies chimbotanes s’hi poden arribar a passar hores, situat a les antigues instal·lacions de SiderPerú just davant l’hospital.
Anam a visitar la bona amiga Vicky, Victoria Salgado, que no viu gaire lluny d’aquell indret.
Retornant a l’hotel, anam a fer quatre compres al gran establiment comercial de capital xilè «Mega Plaza», on mir d’adquirir algunes peces de roba interior que em manquen.
El descans nocturn es fa més que necessari, quan ja són passades les 12 de la nit.
Cinquantenari de la parròquia de Sant Pau, al barri El Carmen
Un dels esdeveniments que, de bon principi, em marquen aquest viatge meu al Perú, es produeix avui precisament. Es tracta del meu desig personal de participar directament en la celebració del cinquantenari de la Parroquia de San Pablo, al barri chimbotá El Carmen, creada pel bon amic i antic company d’estudis eclesiàstics, l’alcudienc mossèn Miquel Company Bisbal, l’any 1970.
Amb mossèn Miquel Company, fundador de la parròquia (Chimbote, 2020)
Des de Mallorca estant, em fa molta d’il·lusió fer-me present a una jornada festiva com aquesta. Tenc oportunitat de retrobar-me amb el bon amic i antic company de tasques pastorals al Perú, el capellà alcudienc que hi ha dedicat més de quatre dècades seguides, a la gent del Perú, i concretament a la gent del barri del Carmen, a Chimbote.
Juntament amb l’altre bon amic santamarier Mateu Ramis Canyelles, recent ordenats capellans l’any 1969, se’n van directament al Perú i inicien la seva tasca pastoral en aquell indret situat a la vora de l’oceà Pacífic, aleshores considerat com «el primer port de pesca mundial», per la gran quantitat de peix que s’hi belluga i les polítiques pesqueres dels respectius governs militars, amb certs tics governamentals de caire revolucionari.
Quan jo me n’hi vaig, al Perú, l’any 1975, només m’hi trob mossèn Miquel Company i mossèn Miquel Mulet, al barri del Carmen. Mateu Ramis, que hi ha col·laborat durant uns anys, deixa de fer-ho i se’n torna a Mallorca.
Amb els mitjans tecnològics de què disposam avui dia, des del Perú estant li envio, a Mateu Ramis, que viu a Mallorca, fotografies i imatges de la celebració que s’hi fa avui. Per whatsapp li dic que «des de la parròquia de sant Pau, al barri del Carmen, a Chimbote, ens recordam d’ell i li enviam una abraçada tan andina com mallorquina».
Una dotzena de concelebrants, presidits pel bisbe (Chimbote 2020)
No torba ni un minut a contestar-me des de Mallorca: «Cil i Miquel, una forta abraçada. M’unesc de tot cor a la festa. Vos felicit per les vostres vivències peruanes. Per mala sort jo ja record poc les cares de la gent de les fotos. Gràcies de totes formes per enviar-les-me».
Durant més de mitja hora seguida, ens intercanviam missatges, converses, fotos, comentaris, elements que ens mantenen units malgrat la distància quilomètrica existent entre Mallorca i Chimbote.
La celebració eucarística és presidida pel bisbe de la diòcesi, monsenyor Ángel Francisco Simón Piorno acompanyat per dotze capellans, majoritàriament peruans. L’església està plena de gent. «El Padre Miguel Company» és molt conegut i apreciat per la gent d’aquesta barriada chimbotana, que li vol retre homenatge per la molta i gran tasca desplegada durant dècades seguides.
A dir ver, no hi reconec cap cara coneguda d’aquells temps meus. Basta que «el padre Miguel» digui que he treballat com a capellà a la veïna parròquia del Señor Crucificado de Santa, perquè tothom em faci un caser increïble.
Com si jo fos de la mateixa família, m’hi saluden i em desitgen tota casta de benediccions, tant per a mi com per a les dues «hermanas» que m’acompanyen.
Amb el P. Giovanni SABOGAL, dins l'església de sant Pau (Chimbote, 2020)
Em fa goig de saludar el Padre Giovanni Sabogal Osorio. Un capellanet peruà, de baixa estatura, que també és molt ben valorat per la feligresia d’aquesta parròquia on ha treballat de rector durant uns anys. Es tracta d’un d’aquells infants de la parròquia de Santa que, a l’any 1975, va ser batiat pel company capellà mallorquí, n’Anselm Álvarez quan aquest n’era el rector.
Amb molt d’interès per part seva, me’n demana dades del contacte que vol mantenir-hi.
Ho faig gustosament, després d’una missa solemne presidida pel bisbe de la diòcesi de Chimbote, monsenyor Ángel Francisco Simón Piorno, un sacerdot diocesà espanyol de 74 anys, natural de Zamora, que la dirigeix des de l’any 2004. Abans s’ha exercit com a capellà al vicariat de Jaén (Perú), és nomenat bisbe de Chachapoyas (Perú, 1991), administrador apostòlic i bisbe de Cajamarca (1992-2004).
A la missa segueix una «kermese» característica de les activitats parroquials que acostumen a celebrar-se al Perú, en la qual la gent participa comprant menjars i begudes, tiquets de tómbola, balls i tonades de tota casta. Amb la finalitat de recaptar doblers per a la parròquia.
Una jornada tan festiva com aquesta es mereix una «kermese» de gran volada! Que no queda paralitzada, ni pel sol calentíssim que cau de ple damunt dels nostres caps, en ple estiu peruà entre les 12 i les 15 hores.
Me’n surt una mica més morenet encara!
Dins la catedral de NUEVO CHIMBOTE (Chimbote, 2020)
Feta la noneta corresponent, anam en taxi fins a Nuevo Chimbote, una ciutat nova que s’ha anat aixecant aquests darrers anys i on s’ha construït la nova seu catedral. Edifici esvelt gran i gros, a imitació de la basílica de sant Pere, al Vaticà, dedicada a la Verge del Carme i a sant Pere Apòstol, que reemplaça la del meu temps, anomenada suara mateix «Iglesia Matriz».
Impressionant la gran quantitat de gent que es fa present a la missa del capvespre, omplint tots els bancs d’un temple tan gran, amb nau central i dues laterals que formen creuer.
No puc deixar de recordar que, l’any 2010, quan encara no n’està enllestida totalment la construcció, juntament amb na Bel Rosselló visitam el bon amic capellà peruà, mossèn Bertino Otárola Figueroa, qui aleshores viu a prop. L’any passat ens deixà i va vèncer la mort. Que descansi en pau!
Festa de sant Sebastià
El dia de la festa de sant Sebastià, 20 de gener de 2020, me’l pas a Chimbote, una de les ciutats costaneres del nord del Perú. En companyia de n’Esther i na Zully, dues bones amigues piuranes que m’acompanyen pertot allà on vaig, durant aquest viatge perllongat al Perú.
Són dues bones amigues, de màxima confiança, amb les quals puc dir que mantenc des de fa dècades unes molt bones relacions, gairebé familiars. N’Esther, que és la major, és fadrina de tota la vida. Na Zully, de 59 anys, és mare de tres criatures i padrina de tres néts. Ha tastat de prop el que comporta haver de fer front a una vida molt dura: tenint una filla amb hidrocefàlia, fins que mor a l’edat de 17 anys. Tant na Bel com jo mateix tenim oportunitat de veure-la cuidar-se’n, de la seva filla Karlyta, amb molt d’amor!
N’Esther i na Zully sempre han estat dues bones amigues meves, i de na Bel Rosselló, la meva esposa difunta. El darrer pic que ens veim tots quatre fa 10 anys, durant la darrera visita conjunta que efectuam al Perú l’any 2010.
Esther Moreno, P. Giovanni Sabogal i Zully Moreno (Chimbote, 2020)
Tant aleshores com suara mateix em tracten a les mil meravelles. No deixen d’atendre’m en tot quant necessit. M’indiquen per on hem d’anar, com pujar i contractar un taxi, o encomanar un bitllet d’autocar, o entrar a comprar qualque cosa que hem de mester.
Na Zully, també, m’instrueix en el maneig del mòbil. N’és una experta practicant i m’ensenya moltes de les aplicacions que té el model Android que duc des de Mallorca. Amb xip espanyol llevat, substituït per un nou xip peruà posat.
Amb el mètode del «pospago» dia 25 de cada mes, em permeten de mantenir contractat l’ús d’internet, messenger, whatsapp, telèfon fix, telèfon mòbil i tot allò que vulgui fer amb aquest aparell tan petit com abastador de possibilitats immenses a l’àmbit de la intercomunicació a l’instant: paraula escrita, veu enregistrada, imatge gravada, ubicació descrita, etc. etc.
Tot pel preu de 7 euros amb 11 cèntims cada mes!
El dia de la festa de sant Sebastià, patró de la ciutat de Palma, em passaria desapercebut -pel fet que al Perú no s’hi celebra com a festa tan gran com a Ciutat -, si no fos per les comunicacions que m’arriben d’amistats mallorquines.
Gairebé totes coincideixen a informar-me que enguany s’esdevé un dia d’aigua, de molta pluja, de vents considerables, de fred intens, d’hivern dur i pur. Mentre nosaltres, al Perú, gaudim d’un temps estiuenc, amb un sol que crema a les totes, unes platges farcides de gent, uns alumnes de vacances, i, per afegitó, campanya electoral «congresal» convocada per al diumenge vinent, 26 de gener a tot el territori nacional.
Amb Maritza RAMÍREZ, al seu local comercial (Chimbote)
Tenc oportunitat de visitar, per això també em fa il·lusió arribar fins a Chimbote, la família de la bona amiga peruana resident a Mallorca des de fa dècades, na Malena Garcés Herrera, esposa del bon amic Paco Suárez Riera.
Hi té una germana de mare, na Belma Ávila Herrera, i un nombre considerable de nebots. Contactam primerament amb la seva filla Maritza Ramírez Ávila, esposa d’en Marcelo, que regenten un dels establiments comercials de més renom a la ciutat de Chimbote.
Amb Maritza Ramírez i el seu espòs Marcelo, al seu local comercial (Chimbote)
Dedicats a la venda de vidres i miralls, finestrals, motllures d’alumini en general, des de fa una vintena d’anys, seguint la tradició familiar paterna, la Vidriería Marcelo manté el centre de vendes en un indret molt cèntric, Jr Elías Aguirre 617-631 de la ciutat de Chimbote, mostrant-ne l’experiència, bona qualitat i compromís de servei a la clientela.
En Marcelo, espòs de na Maritza, ens acompanya fins a la casa on viu la mare d’aquesta, na Belma, que és germana de na Malena Garcés, la que viu a Mallorca. Ens enfilam per carrerons que ens porten fins al barri Dos de Junio, situat just darrera l’hospital de davant del Vivero.
En arribar-hi m’adon del gran canvi produït aquests darrers 10 anys en aquest indret, en comparació amb la darrera vegada que la visit juntament amb na Bel, la meva esposa difunta.
Amb Belma ÁVILA, a casa seva (Chimbote, 2020)
Na Belma és una padrina piurana que viu a Chimbote des de fa més de quaranta anys. N’hi conec la filla, na Vilma Ramírez Ávila, que ja és padrina i puc saludar. Na Dama, que viu en una altra casa. En Manuel, que hi compareix. I en Claudio, que, 10 anys enrere ens acompanyà en cotxe pertot arreu i posteriorment va morir d’un infart. Que en pau descansi!
Tenim oportunitat de saludar la velleta. Miram de contactar via whatsapp amb la seva germana Malena que viu a Mallorca. Ho aconseguim. I tots ens n’alegram ben molt.
Al meu temps d’estada al Perú, això era impensable, inimaginable, impossible! Comunicar-se a l’instant a tanta distància! Aleshores només tenim la possibilitat de fer-ho per correu convencional, que torba una mesada en arribar i dos mesos a retornar-nos-en la resposta.
Avui dia podem fer-ho en dos segons, i, a més a més, ens veim, ens xerram i ens escrivim. Meravella de les noves tecnologies!
Hem de seguir la ruta cap al nord, dirigir-nos en autocar cap a la ciutat de Trujillo on hem de romandre uns quants dies.
