Inici de Festes d'Estiu a Cas Capiscol

M'arriba ben endins de l'ànima, una vegada més, assistir a l'inici de les Festes d'Estiu que organitza a la barriada veïna de Cas Capiscol l'Associació Veïnal Cas Capiscol-Son Busquets-Tramuntana, com des de fa dècades.



La seva Junta Directiva no afluixa i, superant totes les dificultats que hi compareixen, enguany no ha deixat de dedicar tot aquest cap de setmana a una de les activitats que arreplega al carrer més veïnes i veïns del barri, les seves Festes d'Estiu.

Esdevé una de les poques activitats que conviden a sortir de casa i trobar-se amb altres, en un ambient festiu i lúdic, alhora que reivindicatiu d'aquelles situacions que es perceben com a millorables.

M'han arribat, també, al fons de l'ànima la presència i la intervenció de la batlessa de Palma, la senyora Aina Calvo, convidada enguany a iniciar-ne les festes amb el seu pregó.

Malgrat la situació difícil que està patint aquesta setmana primera del mes de maig de 2010, -tant a l'àmbit personal i familiar com al polític-, ha sabut reconèixer públicament i ferma la tasca desplegada per les dones i els homes d'aquesta barriada palmesana, que s'afanyen a contribuir activament en la seva millora progressiva.

Fent al·lusions explícites als projectes urbanístics d'actuació prevista a l'espai públic immens que ocupen a l'actualitat el que foren les instal·lacions militars de Son Busquets... Tant de bo que els seus bons desitjos es transformin en realitats, com més aviat millor.

Enhorabona a la Junta Directiva de l'associació veïnal que, sense amollar el mac a terra, continua reivindicant per a aqueixa barriada unes millors condicions de vida que afectin positivament el conjunt de la ciutadania... sense esperar cap altra recompensa que la de deixar aquest barri de Palma una mica millor d'així com l'han trobat...

Arcadi Oliveres, en dues entrevistes interessants

A la primera entrevista d' ATTAC-TV, Arcadi Oliveres explica quins són els poders reals, qui són els personatges més influents de la política i l'economia mundial i la seva relació entre ells, les “nestlés” que dominen el món: 12 o 14 companyies mediàtiques dels EUA, lligades a les indústries farmacèutica, química, automòbil, petroli, armes; G8, G20, ONU; Fòrum Econòmic de Davros (a Suïssa a finals del mes de gener de cada any); Club Bildelberg (fundat l'any 1954 pel príncep Bernat Bildelberg d'Holanda, i David Rockefeller, petrolier, es reuneix cada any a finals del mes de maig): dos grups, els d'assistència fixa (una cinquantena amb dos acompanyants, de l'economia, la banca, la política, Moratinos, Cebrián, Esperanza Aguirre, reina Sofia, rei Joan Carles de Borbon, Ana Patricia Botin, Emilio Botin, Barak Obama, Donald Ramsey) i els d'assistència esporàdica; Cambra de Comerç Europea (encarregada de redactar els reglaments de les directives europees)... Hi critica l'absència absoluta de comportaments i decisions de caràcter democràtic.

Club Bilderberg. Entrevista a Arcadi Oliveres from AttacTV on Vimeo

.En aquesta altra entrevista, la segona d'ATTAC-TV, Arcadi Oliveres respon a temes puntuals com la connexió entre el poder econòmic i el poder polític, el G8 y el G20 i el rescat de la banca privada per part dels governs, criticant-hi l'absència de comportaments democràtics: Congo Brazaville..., Govern francès..., Elf..., Occidental..., ONU..., nacionalització bancària..., privatització de les caixes d'estalvi..., ecobanca..., educació i pedagogia...; canvi des del Brasil, Malàisia, Burkina Fasso...

Arcadi Oliveres - Entrevista (segunda parte) from AttacTV on Vimeo.

Cinema del segle XX, darrer llibre de Miquel López Crespí

Miquel López Crespí, a la 28a Fira del Llibre que es fa enguany a Palma (Mallorca), presenta el seu darrer llibre “Cinema del segle XX” davant d'una concurrència nombrosa que segueix amb atenció i deteniment les tres intervencions que s'hi fan, a la Sala d'Actes del recinte situat al passeig del Born.

"Cinema del segle XX", llibre de Miquel López Crespí from Cil Buele on Vimeo.

Josep Joan, l'editor, obre la reunió presentant-hi l'escriptor.

Mateu Morro, el presentador, fa un recorregut pel contengut del llibre.

Miquel López Crespí fa la lectura d'una sèrie de poemes que compongué, relacionats amb personatges del món del cinema del segle XX.

Dies abans, Miquel López Crespí, l'escriptor prolífic de sa Pobla, s'ha fet present al programa televisiu “Ítaca”, de Televisió de Mallorca, comandat per na Joana Bel Bestard.

Hi ha anat a parlar de Cinema del segle XX, el seu darrer llibre: un bon recull de tots els seus articles sobre cinema publicats a diversos mitjans i que gràcies a l'editorial El Tall veuen la llum recopilats per primer cop.

La xarxa, més pobra i més cara, a l'Àfrica negra!

Seria interessant arribar a saber per quines cinc-centes, a l'Àfrica més empobrida, les noves tecnologies de la informació i la comunicació hi resulten molt més cares i pobres que a Europa.

M'agradaria arribar a tenir qualque explicació mmínimament raonable sobre aquest assumpte que m'interessa ben molt.

Acab de saber que, per comunicar-me amb amics que pugui tenir a l'Àfrica subsahariana, des d'Europa estant, no tenc altra sortida que fer-ho per “telefonia satèl·lit”!

Em ve al cap allò que fèiem a la dècada dels anys 70 a Burundi: la comunicació “telefònica” amb Mallorca per via “radiofònica”...

Ara, en ple segle XXI, es veu que això d'internet, als països més empobrits de l'Àfrica negra, va com com va. I tampoc no va igual que a Europa.

Si en alguna ocasió, des de Mallorca estant, hi he enviat correus o ressenyes de documents publicats a internet, gairebé sempre s'han quedat sense poder-ho veure allà. Se m'explica que els ha arribat “per telefonia satèl·lit” i que aquest procediment els resulta caríssim!

Per això, no queda altre remei que haver-se de limitar a emprar-hi el correu electrònic. I, per afegitó, seguint la “clàusula restrictiva del missatge” que impedeix d'accedir a correus que s'excedeixin dels 100 Kb.

Amb això, veig ben a les clares una de les grans incongruències del correu electrònic: qui paga més, no és qui envia des d'Europa, sinó qui rep el correu a Àfrica, abans i tot de saber si li interessa el paquet enviat.

A Europa, amb l'establiment de les tarifes planes, no fa gaire falta fixar-se en la quantitat de Mb que hom utilitza, A un ordinador de l'Àfrica negra, en canvi, un powerpoint de 2 Mb no hi entra o fins i tot pot arribar a bloquejar totalment “la safata d'entrada” del correu electrònic.

Per això, al continent africà s'han de prendre mesures que, normalment, comporten haver de limitar-se a escriure una carta o enviar un escrit sense fotos, i no arribar així als 100 Kb.

Des d'Europa estant, cal tenir presents totes aquestes indicacions que jo desconeixia fins fa poc. Això m'explica clarament la manca de resposta que havien tengut els meus missatges enviats més enllà del desert del Sàhara fins ara...

Ara que sé tot això, em limitaré a enviar-los unes retxes ben escrites i sense fotos, de manera que no se n'excedeixin els 100 Kb.

Gira amahoro n'ukuri!

Quina unitat del nacionalisme progressista!

Amb un titular ben descafeïnat -sense cap esment de l'esquerra, la república, la nació, el socialisme, la sobirania, el país, el poble, la independència, l'anticapitalisme, la revolució...!- el senador per la comunitat autònoma de les Illes Balears -adscrit durant tota aquesta legislatura al Grup Parlamentari Mixt del Senat d'Espanya-, el montuïrer Pere Sampol Mas (PSM), consider que s'ha lluït a les totes al Diari de Balears (28-05-2010).

M'agradaria fer-hi algunes puntualitzacions i aportacions que em surten de l'ànima!

“Com es nota que està a punt
el moment electoral!
Tothom cerca més amunt,
volent fer partit conjunt
i aixecar més la moral...”

Fent al·lusió al millor resultat electoral en tota la història del que anomena “nacionalisme”, -l'irrepetible any 1995-, el senador autonòmic Pere Sampol, a l'escrit que signa i publica a la premsa, passa per alt el motiu principal d'aquell creixement insòlit. M'imagín que no ho deu haver fet a posta.

També passa per alt el motiu principal de la davallada de vots immediatament subsegüent: després d'una campanya electoral basada en el tancament de la incineradora de Son Reus, quan arriba a governar el “nacionalisme progressista”, no solament no la tanca, sinó que la inaugura!

Vaja quin bon exemple d'honestedat política que n'escampa!

Per si això no bastava, el senador autonòmic continua analitzant de manera tan esbiaixada l'espai polític “nacionalista” a les Illes Balears i Pitiüses, que sembla voler fer creure que tota la política institucional illenca hagi girat sempre entorn d'uns únics perns, Mallorca i el PSM.

Passa per alt la diversitat d'opcions existents a les Illes durant tot el segle XX, tant a l'àmbit municipal, com l'insular, com el parlamentari, com del Govern. Mai no hi ha hagut enlloc solament tres partits polítics a les institucions diverses! Pertot sempre n'hi ha hagut més! Des que es va reprendre el període democràtic; i, no en parlem, abans de la dictadura franquista (quan el PSM encara no existia!)

Vaja quin bon exemple de simplificació de l'espai nacionalista progressista!

D'on trau això el senador, quan s'atreveix a amollar que “en pocs anys hem passat d’una única formació política amb representació parlamentària dins l’espai nacionalista, a sis formacions...” El nivell d'al·lucinació m'està arribant al paroxisme!

Però és que, fins i tot si fos així, lluny de provocar-hi el fre a l'afiliació política, -com diu el senador autonòmic- o la desmotivació de la participació, o la dispersió de candidatures municipals, unes ofertes tan diverses, en qualsevol cas, n'haurien fet més fàcils els camins...

I encara més: on deu esser i trobar-se aquesta “radicalització del discurs de tots que allunya de la majoria social”?, com afirma el senador. O no va ser la radicalització del PSM, precisament, l'element que li comportà més vots que mai, l'any 1995?

Em deman si, un fet tan constatable com és ara la manca de radicalitat política en què s'ha capbussat el PSM des de l'any 1999 ençà, comandat precisament pel senador autonòmic, no té res a veure amb la pèrdua de pes i de presència institucional del “nacionalisme progressista”, ni amb el rearmament ideològic del nacionalisme espanyol més ranci -a què fa referència explícita el senador-.

Una manca de radicalitat, amb el pretext d'aconseguir i de mantenir més espais de poder institucional, indubtablement comporta beneficis certs, però també provoca certes pèrdues irreparables: com és ara la minva en els nivells de credibilitat als ulls de la ciutadania.

“Quina llebre montuïrera,
corre i corre pels sembrats!
Corre i salta ben lleugera:
fora de sa lloriguera,
hi destrossa massa camps.”

Jo no sé si l'escrit signat i publicat al Diari de Balears pel senador montuïrer ha sortit de la seva mà íntegrament. Ni ho sé ni m'importa. Hi veig, això sí, massa tufs de ponsèties del Raiguer!

I arrib a destriar-hi que la conclusió a la qual arriba no pot ser ja més errònia: proposa simplificar l'espai nacionalista progressista en una sola organització política... (lògicament deu ser el PSM, o no?!) No és aquesta la unitat del nacionalisme progressista que planteja!?

Crec de debò, com diu el senador autonòmic montuïrer, que “una opció unitària del nacionalisme progressista i ecologista pot engrescar, de bell nou, moltes persones i candidatures municipals a tots els municipis de les Illes Balears.” Certament.

Segur, emperò, que no devem coincidir ni poc ni gens ni una mica en la seva concreció pràctica.

Per a mi, no hi ha cap casta de dubte: davant d'un nacionalisme progressista tan descafeïnat com el que s'ha mantengut a les Illes en aquesta dècada darrera, l'opció política d'esquerres i republicana que, des de fa 80 anys, treballa en la construcció d'uns Països Catalans sòlidament establerts com a nació a l'Europa del segle XXI, és la que més convé, també, a les Illes Balears i Pitiüses.

Com diu el senador, “és hora del patriotisme de país i no del patriotisme de partit”... Sempre que es tracti, crec jo, del país sencer i que afecti sobretot la militància d'un partit com el PSM, on roman adscrit el senador que fa la proposta.

Conclusió. La lectura atenta de l'escrit del senador Sampol m'empeny a suggerir-li dues preguntes:

Els qui creim de debò en els Països Catalans com a nació política, -de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer-, no tenim cap dret ni un a existir a les Illes Balears i Pitiüses, com a formació política sobirana?
Només hi pot tenir cabuda la perspectiva política que els defensa purament com a nació cultural?

Cecili Buele i Ramis
Mallorca, 29 de maig de 2010

Les esquerres polítiques a les Illes

L'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca, va rebre una petició, per la qual se li demanava de reunir-se, amb la finalitat única d'escoltar les explicacions que hi volia aportar el fins fa pocs dies coordinador d'Esquerra Unida i Alternativa a les Illes, el company David Abril.

He de dir que avui capvespre m'ha semblat haver retrocedit dècades enrere en el temps!

He assistit a una d'aquelles reunions que m'ha fet la impressió d'haver quedat estancat en la dècada dels anys 70 i d'haver avançat ben poc en l'àmbit de les esquerres polítiques a les nostres Illes.

Certs representants de l'Esquerra autodenominada Unida, aquests dies, miren d'acostar-se als moviments socials. Tenen moltes ganes d'explicar-hi la darrera de les escissions i divisions produïdes recentment... Hi cerquen comprensions i complicitats...

Com hem vist que s'ha fet sempre, sobretot en acostar-se processos electorals, des que aquests es varen reprendre a finals de la dècada dels anys 70 del segle passat.

Al final, -posats a retrocedir en el temps- he arribat a la conclusió que, si de mi depenia, com a jubilat que som, em quedaria únicament amb els DOS partits polítics que s'autodefineixen d'esquerres i que fa més de 65 anys que treballen als Països Catalans...

I de la resta de formacions polítiques més recents, què?

Doncs, moltes gràcies!

I a integrar-s'hi s'ha dit, de bon de veres!