dimarts, 19 de novembre del 2019

Església i societat, a Mallorca, dècades darreres

Capellà de la promoció mallorquina del Maig del 68, valor molt positivament un dels aspectes que caracteritzen les cinc darreres dècades de la nostra història illenca:  la presència activa de gent d’església en les lluites socials més emblemàtiques.

Arran de la publicació recent del meu llibre «Llorenç Tous. Biblista i amic dels pobres», editat per Lleonard Muntaner, se m'acut de fer pública una reflexió en torn d'aquestes presències, que valor tan efectives com reals.

Són presències enfrontades a  l’altre sector eclesiàstic de caire conservador, enyoradís de “paradisos perduts” i tancats, que ja no s’haurien de tornar a obrir pus mai més: amb privilegis absurds, medievals, rancis i estantissos.

Ben cert que en èpoques passades els eclesiàstics esdevenen, si no els que més, sí uns dels sectors acaparadors de gairebé tot: recursos econòmics, culturals, immobiliaris, de terres, possessions, riqueses, coneixements, etc. Durant segles, són senyors exclusius de les ciències, les lletres, el saber, la lectura o l'escriptura, la bona cuina, el bon menjar, el més ric beure, la millor vestimenta, els millors carruatges, etc.

Però tot quant neix, creix i mor. I aquesta situació tan privilegiada comença a canviar, a Mallorca i a la resta d'Europa, amb l'arribada de colonitzadors espanyols i portuguesos a Amèrica Llatina. Fet que fa veure ben a les clares que «un altre món existeix», totalment distint, a l'altra banda de la mar.

Sorgeixen aleshores societats europees distintes que, a marxes forçades, porten la marca del model capitalista imperant, contra el qual de bon principi s'arriben a manifesttar papes com Lleó XIII, qui condemna enèrgicament «el liberalisme», assumit després per esglésies i societats d'aquesta part del món.

Al Seminari diocesà de Mallorca, a la dècada dels anys 60, un professor de Sociologia ens obre els ulls a iniciatives socials implantades a altres parts d'Europa, com és el cas de Bèlgica. N'esdevé un, dels tècnics que col·laboren intensament en la implantació a l'estat espanyol d'allò que s'arriba a denominar  Seguretat Social: mossèn Bartomeu Quetglas.


És bo recordar-ho. Les primeres iniciatives de caire social que arriben a Mallorca hi vénen de la mà de gent d'església. Introduint, per exemple, allò que se'n diu originàriament «assistents socials», amb la primera escola de formació social a l'Estudi General Lul·lià.

Una de les institucions més prestigioses dels nostres dies, dedicades a atendre les necessitats socials que pateixen cada cop més ciutadans i ciutadanes d'aquestes illes nostres, sens dubte és Càritas. Tot i que no n'és l'única, ni la que arriba més endins del pou fondo de la marginació existent.

Som dels qui pensen i creuen que la història de Mallorca -i la de tants altres indrets del Planeta-, pel que fa a les problemàtiques socials que l'inunden, no pot donar l'esquena a l'actuació desplegada pel que en deim «gent d'església».

Dones i homes que creim en Jesús de Natzaret, i que, per això mateix, feim mans i mànegues per descobrir-ne la presència, activa i colpidora, en el rostre de les persones que més fortament pateixen els efectes d'això que qualcú considera la pujada al «calvari de la lluita proletària»: l'esclafadora lluita diària per una subsistència digna! 

Amb l'afany sincer i profund d'atendre-les, de la manera que consideram millor. Amb molt d'afecte i grans dosis d'esperança.

dilluns, 11 de novembre del 2019

Presència de l'Esquerra Republicana independentista catalana al Congrés dels Diputats



Hi ha fets tan evidents que solament els poden negar aquells que tenen la voluntat expressa de tancar-hi els ulls al seu davant. O que explícitament no se'ls volen mirar. O que giren els ulls cap a una altra banda. O que s'amaguen el cap davall l'ala.

Ja diuen que «No hi ha més cec que aquell que no hi vol veure!»

La presència independentista catalana, amb avanços i retrocessos, resulta si més no sonora i significativa a les Corts Generals espanyoles, particularment al Congrés dels Diputats, sobretot a partir de l'any 1993.

A diferència dels quinze anys anteriors -1978/1993- en què l'independentisme català n'és pràcticament absent -tot i propostes alternatives del senador constituent per Barcelona Lluís Maria Xirinacs-, durant el darrer quart de segle augmenta vertiginosament i molt visiblement la presència de diputats catalans independentistes.

Si repassam les hemeroteques o els butlletins oficials, podem veure que l'any 1993, només n'hi ha UN, de diputat català «explícitament» independentista al Congrés dels Diputats: la Pilar Rahola.

Avui dia, en canvi, al novembre de 2019 se n'hi poden comptar VINT-I-TRES:

D'ERC, 13: Gabriel Rufián i Romero, Carolina Telechea i Lozano, Joan Josep Nuet i Pujals, Maria Carvalho i Dantas, Pilar Vallugera i Balañà, Marta Rosique i Saltor, Joan Capdevila i Esteve, Montserra Bassa Coll, Joan Margall Sastre, Xavier Eritja i Ciuró, Inés Granollers i Cunillera, Jordi Salvador i Duch, Norma Pujol i Farré.

De JxCat, 8: Laura Borràs i Castanyer, Míriam Nogueras i Camero, Jaume Alonso-Cuevillasi Sayrol, Genís Boadella i Esteve, Mariona Illamola Dausà, Sergi Miquel Valentí, Concepció Cañadell Salvia, Ferran Bel i Accensi.

De la CUP, 2: Mireia Veí Catenys, Albert Botran Pahissa.

En vint-i-sis anys, es passa d'UN a VINT-I-TRES diputats catalans explícitament independentistes, presents al Congrés dels Diputats! Quasi res!

Repassant tots i cadascun dels processos electorals que s'han duit a terme després del franquisme, la primera força política catalana independentista que obté representació al Congrés dels Diputats és ERC -Esquerra Republicana de Catalunya-. L'espai convergent independentista s'hi afegeix l'any 2015. La CUP hi entra per primer cop l'any 2019.

Resulta del tot interessant veure'n l'increment progressiu que s'hi produeix a cadascuna de les convocatòries electorals que es fan des de Madrid.

L'any 1993, amb un programa clarament independentista, ERC recupera la representació al Congrés amb 186.784 vots i 1 escó, ocupat per Pilar Rahola.

L'any 1996, Pilar Rahola continua conservant-hi l'escó de diputada, amb 167.641 vots.

L'any 2000, és Joan Puigcercós qui n'ocupa l'escó de diputat, amb 194.715 vots.

L'any 2004, amb Josep-Lluís Carod-Rovira com a cap de llista, Esquerra Republicana de Catalunya fa el salt i en triplica els vots, assolint-ne 652.196 i obtenint-hi 8 diputats: Josep-Lluís Carod-Rovira (substituït pel valencià Agustí Cerdà i Argent), Joan Puigcercós i Boixassa, Joan Tardà i Coma, Rosa Bonàs i Pahisa, Francesc Canet i Coma, Joan Puig i Cordon, Jordi Ramon i Torres, Josep Andreu i Domingo.

L'any 2008, amb Joan Ridao com a cap de llista, ERC obté solament 298.139 vots, amb 3 diputats: Joan Ridao i Martin, Joan Tardà i Coma, Francesc Canet i Coma.

L'any 2011, amb Alfred Bosch encapçalant la llista d'Esquerra Republicana, obté només 256.985 vots, amb 3 diputats: Alfred Bosch Pascual, Joan Tardà i Coma, Teresa Jordà i Roura.

L'any 2015, amb Joan Tardà com a cap de llista, ERC aconsegueix 601.782 vots i 9 diputats: Joan Tardà, Gabriel Rufián, Teresa Jordà, Xavier Eritja, Jordi Salvador, Ester Capella, Joan Olòriz, Ana María Surra i Joan Capdevila.

S'hi sumen 8 diputats del partit d'Artur Mas ja sense Unió, amb la marca electoral Democràcia i Llibertat i amb Francesc Homs al capdavant, que obté gairebé 570.000 vots.

L'any 2016, amb la repetició d'eleccions el mes de juny no varia el número de 9 i 8 diputats de cada candidatura, malgrat que ERC fa 632.234 vots -en puja més de 30.000- i Convergència en perd més de 80.000.

L'any 2019, amb una llista encapçalada per Oriol Junqueras a la presó i en ple judici del procés, ERC arriba a 1.015.355 vots -gairebé 400.000 vots més que a les anteriors- guanyant per primera vegada unes eleccions espanyoles a Catalunya, i passant de 9 a QUINZE DIPUTATS, vuit homes i set dones: Oriol Junqueras, Gabriel Rufián, Carolina Telechea, Joan Josep Nuet, Maria das Graças Carvalho Dantas, Gerard Gómez del Moral, Marta Rosique, Joan Capdevila ‘Capi’, Montse Bassa, Joan Margall, Laia Cañigueral, Xavier Eritja, Inés Granollers, Jordi Salvador i Norma Pujol. .

L'espai postconvergent, amb la marca impulsada per Carles Puigdemont des de Bèlgica, Junts per Catalunya, i amb Jordi Sànchez com a cap de llista i amb Laura Borràs de segona, aconsegueix 500.000 vots -uns 13.000 més-, però perd un escó, passant de 8 a 7.

L'any 2019, amb la repetició d'eleccions el mes de novembre, amb un increment del nombre de diputats independentistes catalans al Congrés, n'assoleixen el nombre mai vist de VINT-I-TRES DIPUTATS catalans independentistes, gairebé la meitat dels 48 que s'escullen al Principat de Catalunya: ERC 13 diputats, amb 1.015.355 vots; JxCat 8 diputats, amb 527.375 vots; i la CUP 2 diputats, amb 244.754.

Els darrers vint-i-sis anys al Congrés dels Diputats, passen de ser-ne només un a ser-ne elegits vint-i-tres diputats catalans explícitament independentistes! Quasi res!

Com a militant d'Esquerra Republicana des de l'any 2004, em sent empès a haver d'agrair públicament tota la feina política desplegada per aquests 33 diputats d'ERC en un ambient tan hostil i amb tanta persistència durant tant de temps, dedicant-ne els esforços a defensar els interessos generals dels Països Catalans.

Visca la República Catalana!

ELECCIONS
VOTS
DIPUTATS
NOMS
1993
186.784
1
Pilar Rahola
1996
167.641
1
Pilar Rahola
2000
194.715
1
Joan Puigcercós
2004
652.196
8
Josep-Lluís Carod-Rovira (substituït pel valencià Agustí Cerdà i Argent), Joan Puigcercós i Boixassa, Joan Tardà i Coma, Rosa Bonàs i Pahisa, Francesc Canet i Coma, Joan Puig i Cordon, Jordi Ramon i Torres, Josep Andreu i Domingo.
2008
298.139
3
Joan Ridao i Martin, Joan Tardà i Coma, Francesc Canet i Coma
2011
256.985
3
Alfred Bosch Pascual, Joan Tardà i Coma, Teresa Jordà i Roura
2015
601.782
9
Joan Tardà, Gabriel Rufián, Teresa Jordà, Xavier Eritja, Jordi Salvador, Ester Capella, Joan Olòriz, Ana María Surra i Joan Capdevila.
2016
632.234
9
Gabriel Rufián, Joan Tardà, Ester Capella, Ana Surra, Joan Capdevila, Teresa Jordà, Joan Baptista Olòriz, Xavier Eritja, Jordi Salvador.
2019
1.015.355
15
Oriol Junqueras, Gabriel Rufián, Carolina Telechea, Joan Josep Nuet, Maria das Graças Carvalho Dantas, Gerard Gómez del Moral, Marta Rosique, Joan Capdevila ‘Capi’, Montse Bassa, Joan Margall, Laia Cañigueral, Xavier Eritja, Inés Granollers, Jordi Salvador i Norma Pujol.
2019
869.934
13
Gabriel Rufián Romero, Carolina Telechea Lozano, Joan Josep Nuet Pujals, Maria Carvalho Dantas, Pilar Vallugera i Balañà, Marta Rosique i Salto, Joan Capdevila i Esteve, Jordi Salvador i Duch, Norma Pujol i Farré, Xavier Eritja i Ciuró, Inés Granollers i Cunillera, Montserrat Bassa Coll, Joan Margall Sastre


Aquesta gent tan intel·ligent de per devers Madrid, que maneja, elabora, imposa, i difon totes aquestes dades recollides al BOE, no n'arribarà a traure mai cap casta de conclusió mínimament racional?

Que no veuen que, a més repressió castellana contra Catalunya, més gent independentista catalana fan brostar! Visca la República Catalana!

dissabte, 12 d’octubre del 2019

Dies i setmanes de l'any 2020, al Perú

El mes d'agost d'aquest any 2019 un periodista del diari palmesà «Última Hora» vol saber quin és «El meu pla ideal», suara mateix com a jubilat. 

No dubt gens ni mica a contestar-li, i me'n publica la resposta: 

«El meu pla ideal seria anar-me de viatge durant tres mesos seguits al Perú per tornar a gaudir de la costa, la serra i la selva peruanes. També de la gastronomia, i de retrobar-me amb amistats d'antanyasses, quan vaig treballar-hi a la dècada dels anys setanta del segle passat».

M'entren ganes d'arribar-hi, sense presses ni frissors, a aquell racó immens del Planeta Terra que anomenam Perú, per tal de reviure-hi tantíssims moments d'antanyasses, sobretot els agradosos.


Efectivament, la darrera vegada que m'hi faig present, al Perú, és amb la meva esposa difunta, na Isabel Rosselló Girart i altres persones amigues, l'any 2010. L'any que ve en farà una desena, d'anys, d'aquella feta.

N'és la darrera vegada certament, però no l'única que m'hi atans, a terres peruanes.

Des de sempre, a tots dos ens agrada viatjar, sobretot a Amèrica Llatina. Pràcticament en visitam tots els països, al llarg dels nostres vint-i-vuit anys seguits de convivència matrimonial: Mèxic, Belize, Cuba, Nicaragua, Panamà, Colòmbia, Equador, Perú, Xile , Bolívia, Paraguai, Uruguai, Argentina, Brasil i Veneçuela. 

Entre tots aquests països llatinoamericans, emperò, el que se'n duu la palma és Perú.

A banda d'haver-hi residit durant quatre anys seguits a la dècada dels setanta del segle passat, amb posterioritat ens hi feim presents més de mitja dotzena de vegades: anys 1982, 1991, 1993, 1997, 2000, 2006 i 2010.

Feim comptes de tornar-hi l'any 2012, però la malaltia d'alzhèimer que diagnostiquen a la meva dona ens impedeix de fer-ho, tot i que les ganes d'anar-hi, en lloc d'anar minvant se m'incrementen...

Gairebé quatre anys després de la mort de na Bel, em ve al cap la idea d'anar a saludar les amistats peruanes que hi tenc i mantenc des de fa dècades, i d'acceptar l'acollida amable que volen dispensar-me. 

Qui sap si per darrera vegada en ma vida setantina!

Em sent molt agraït al suport peruà rebut en tantes ocasions anteriors. També em fa ganes de contribuir a homenatjar, allà mateix, juntament amb altres religioses de la mateixa congregació mallorquina, qui va treballar durant 10 anys seguits com a Germana de la Caritat al barri marginal del «P.J. San Martín» de Piura, «la madrecita Isabel», que tants bons records sé que molta gent n'hi guarda i manté ben vius encara.

Faig les gestions pertinents i mir d'embarcar-me en avió d'Air Europa que em traslladi de Palma fins a Lima el mes de gener de 2020, fent escala a Madrid. 

Any esplèndid, crec jo, no només per les dues xifres repetides que m'atrauen enormement, sinó també perquè m'interessa copsar-hi impressions, quaranta-cinc anys després del meu primer viatge realitzat al continent sud-americà, l'any 1975.

M'il·lusiona tornar a visitar aquells llocs del Perú que he vist amb els meus ulls qualque vegada. Sé que això em demana temps, com també costos i recursos econòmics que mir d'ajustar al màxim...

La majoria d'indrets coneguts per mi es troben a la costa peruana (Lima, Arequipa, Chimbote, Trujillo, Piura...). Alguns a la serra andina (Cascas, Contumazà, Cajamarca, Lacramarca, Huaraz, Puno, Cuzco...). I uns pocs a la selva del Perú (Jaén, Tarapoto, Moyobamba... .

Vull aprofitar el viatge, igualment, per fer arribar a la gent coneguda del Perú alguns exemplars de llibres publicats a Mallorca per dos grans amics meus, Jaume Santandreu i Paco Suárez, sobre temàtiques relacionades amb la realitat peruana que tots dos coneixen i han viscut de molt a prop.

També m'agradaria coincidir-hi amb el bon amic manacorí que resideix a Mèxic des de fa dècades, Joan Riera Fullana «Mossegat». Durant els meus primers dies, setmanes i mesos d'estada al P.J. San Martín de Piura l'any 1975, hi treballam conjuntament i itensament. 

És ell qui m'obre els ulls i la ment a la realitat peruana que aleshores, recent arribat, desconec completament. M'ensenya altres formes de vida sacerdotal i m'introdueix en altres pràctiques pastorals, distintes a les apreses al Seminari diocesà de Mallorca, durant tretze anys seguits de formació humanística, filosòfica i teològica en règim d'internat estricte...

També em fa il·lusió aprofitar aquesta estada perllongada al Perú per mantenir contacte directe amb alguns dels nombrosos grups musicals que s'hi belluguen, dins dels quals s'integra alguna de les meves amistats peruanes. Em fa ganes que m'instrueixin en el maneig i la utilització d'instruments musicals que empren, singularment la guitarra, els teclats i el baix elèctric (amb el qual m'he aficionat ara que som pensionista jubilat...)

M'agradaria igualment acudir i fer-me present a l'acte commemoratiu del cinquantè aniversari de la creació d'una de les parròquies regentades per companys mallorquins a la ciutat nordenca de Chimbote, altre temps port de pesca de fama mundial.

Sent moltes ganes d'acompanyar-hi companys estimats com mossèn Miquel Company Bisbal -que s'hi ha passat dècades senceres dedicat intensament al barri chimbotà del Carmen- i, si s'esdevé també factible, el bon amic i company fundador de la parròquia de San Pablo, el santamarier Mateu Ramis Canyelles.

No voldria anar-me'n del Perú, en aquesta ocasió propera, sense visitar l'indret on reposen les restes d'un altre bon amic santamarier, company de lluites pastorals de tota casta, tant al Burundi com al Perú: mossèn Miquel Parets Serra.

Sé que descansen en un dels cementeris de Lima, on ja octogenari troba la mort mentre dedica intensament la seva vida a la gent més marginada: la que roman reclosa dins presons com la de Lurigancho, que tenc oportunitat de visitar sota la seva conducció i en companyia de la meva esposa, na Bel Rosselló l'any 2010.

Sortosament, quan comunic a les meves amistats peruanes els meus desitjos de visitar el país l'any 2020, totes responen amb molt d'interès i ganes d'acollir-m'hi, durant el temps que sia, a casa seva. 

Em sent molt afortunat, home de molta i molt bona sort, pel fet de poder viatjar-hi així, tot sol, a principis de l'any 2020, mirant de fer realitat  el pla ideal al qual fa referència un periodista d'Última Hora que vol obtenir-ne dades concretes el mes d'agost de 2019...

Ja m'agradaria, a mi, rebre-hi, allà, qualque bona notícia relacionada amb llibres meus publicats recentment -com són ara "Gloses meves"o "Llorenç Tous. Biblista i amic dels pobres". Però sobretot m'agradaria arribar a veure publicat el que he elaborat sobre les MEMÒRIES MEVES: tant de bo que, quan jo sigui per allà, el llibre ja hagi sortit del forn de l'editorial i la impremta que s'hi presti a fer-ho...

dimarts, 17 de setembre del 2019

Park(ing) Day 2019, al barri del Camp Rodó


A través de la bona amiga Marga Gayà, qui treballà a la seu de la Plataforma del Voluntariat de les Illes Balears -PLAVIB-, instal·lada al centre neuràlgic del barri palmesà del Camp Rodó, i que hores d'ara treballa integrada dins l'equip de Toni Noguera, com a directora general d'Infància i Comunitari, m'assabent d'una iniciativa que trob summament interessant, atesos els temps que corren i el nivell crític que assoleix «l'emergència climàtica» que ens afecta, a tots.


Divendres 20 de setembre, l'Ajuntament de Palma promou el PARKING DAY 2019. Veig que és una iniciativa ciutadana que arreplega 18 entitats que hi participen, ocupant de manera alternativa i creativa places d'aparcament a la via pública.


Es veu que se n'ha anat incrementant el nombre aquests darrers anys. L'any 2014 només s'intervengueren dos espais de Ciutat. Enguany es preveu d'ocupar-ne una dotzena i mitja.

Me n'ha parlat, també, el president de l'associació veïnal del Camp Rodó, el bon amic Alejandro Ciambella, qui em convida a participar-hi, en alguna de les activitats programades entre les 9 i les 20 hores de divendres.

Pel cartell que m'envia na Marga, m'adon que al barri del Camp Rodó s'intervé un d'aquests espais: el situat entre els carrers de Guillem Forteza i Prat de la Riba.


De 16:30 a 19:30, s'hi programa «El Rollo de Palma» amb tres entitats veïnals: AVV Santa Pagesa, AVV Camp Rodó i AVV Cas Capiscol.

Faig comptes d'anar-hi una estona, i de tornar-hi a darrera hora, a les 20:45. Hi ha sessió de Cinema a la fresca amb el documental «Urbanisme Tàctic, projecció «Demà» i la participació de Cine Ciutat.

Seria interessant que, en algun d'aquests espais ocupats per la ciutadania, es proposàs, debatés i tractàs a fons alguna iniciativa que dugués, efectivament, a llevar la circulació de vehicles motoritzats per una de les artèries més cèntriques de la barriada camprodonera, reservant-la exclusivament per a vianants,  i que podria esdevenir continuació física del carrer Blanquerna: tot el carrer de Cotlliure, des de la plaça París fins a Sant Vicenç de Paül!

Qui posi fil a l'agulla es mereixerà un monument!
Però, sobretot, qui hi col·loqui la darrera pedra!

dijous, 29 d’agost del 2019

Primera trobada de «Caminants Amics del Seminari», al Taller de Marginàlia

Convidats per Jaume Santandreu, un grapat de membres del grup Els Caminants, Amics del Seminari, ens feim presents al taller que els residents de Can Gazà mantenen obert i molt actiu al polígon de can Valero, a Palma,  des de fa alguns anys.


Mentre hi som,  no para d'entrar-hi gent que s'hi acosta per veure què hi ha, a l'interior, i què se'n pot dur, comprat i adquirit a un preu mòdic.

Tot quant veim dins aquella nau industrial immensa ha estat reparat, rehabilitat o reciclat pels membres del Programa Taller Marginàlia, de Can Gazà. Són residents que es troben en certes condicions de salut millors, cosa que els permet de contribuir activament a recuperar-se personalment com a ciutadans i treballadors.


En aquell recinte grandiós hi veim mobles, eines, roba, llibres, quadres, escultures, instruments, i tota casta de productes artesanals amb una nova oportunitat de tornar a ser útils. 

Vaixell insigne de Can Gazà, tota la tripulació es mostra delitosa de mostrar dia a dia que es tracta del millor agent socialitzador dels residents, arrabassats de la marginació més profunda que arrela a Palma i s'hi incrementa en lloc d'anar minvant.


Segons ens explica Jaume Santandreu, el Taller Marginàlia es disposa a impulsar enguany una iniciativa nova que queda ben reflectida en el titular que l'encapçala: VERMUT DE MIGDIA A MARGINÀLIA!

Es tracta d'unes trobades periòdiques mensuals que pretenen organitzar-hi TOTS ELS PRIMERS DISSABTES DE CADA MES, a partir de les 11:30 h. del matí. 


A partir del 5 d'octubre de 2019, Can Gazà convida tothom que vulgui anar-hi, a assaborir productes de la terra, bon menjar i bon beure, de franc.

La trobada ha de romandre amenitzada amb la participació d'algun grup col·laborador. En el cas del primer que s'hi ha de fer present, Jaume Santandreu té la confiança plenament dipositada en «Els Caminants» Amics del Seminari. 


A la vista de l'actuació que férem el passat 17 d'agost, durant la «1ª Trobada de cançons d'estiu anys 50-60s», al recinte històric de Sant Miquel de Campanet (s XIII), considera que no hi ha manera millor d'iniciar aquestes trobades solidàries a Marginàlia, que amb l'actuació d'aquest grup dins la nau immensa del Carrer d’Asival, 4. Polígon Can Valero. 07010 PALMA. Tel. 608862892.

Un cop acabada l'actuació musical, pel procediment de "taquilla inversa", s'aniran recollint les aportacions voluntàries que cadascú hi vulgui fer, íntegrament destinades al Taller Marginàlia de Can Gazà.


En lloc de «sopar a la fresca» amb «cançons d'aquells temps», com férem el 17 d'agost a Campanet, Jaume Santandreu ens proposa que facem «cançons d'aquell temps» també, però a Palma i durant el «vermut de migdia a Marginàlia» de dia 5 d'octubre, el primer dissabte del mes.

N'hem de parlar amb la resta de components del grup «Els Caminants» i membres de l'Associació cultural Amics del Seminari de Mallorca.

Tot apunta que tothom s'hi mostrarà favorable i totalment disposat, seguint objectius que marquen els estatuts de l'entitat cultural:



dimarts, 27 d’agost del 2019

Operació Tiara, de Jaume Santandreu ( 4 ): algunes frases eloqüents

A més de nombroses, són també punyents i molt agosarades les metàfores, reflexions i observacions, de caire psicosocial i teològicopastoral que s'esmenten al llarg d'aquesta novel·la santandreuïna, de més de 200 pàgines.

Com a petita mostra, servesqui aquest botó... Se'n poden esmentar moltes més. Amb una lectura pausada i tranquil·la, el lector pot ampliar-ne la llista:

- «Per treure un jerarca de la seva cadira, la millor manera és pujar-lo de categoria».

- «Quan algú plora en el funeral d'un extern, no plora pel mort present, sinó pels seus morts absents»

- «De les històries, tant privades com públiques, mai no s'arriba a abastar tota la realitat»

- «Amb mitges veritats es construeixen les grans mentides; així s'inventaren les sagrades escriptures»

- «Ser home d'una sola cara, no priva de tenir dues galtes»

- «Qui surt del seu armari és talment com el caragol que abandona la seva necessària i protectora closca»

- «No s'ha de fiar de ningú, ni de la pinta que li fa la clenxa»

- «Cap ressuscitat no pot aparèixer sense les nafres obertes»

- «Al cap i a la fi, la mort és l'absoluta i definitiva cura»

- «Com passa sempre a l'hora d'estrènyer, tot és veritat, però al revés»

- «Només un que és gai pot ensumar de forma infal·lible els altres congèneres. Basta un gest, una mirada furtiva. La intuïció, tan menyspreada pels intel·lectuals, és el millor mode de conèixer el germà proïsme.»

- «L'esca es posa a l'ham perquè te l'empassis.»

- «Cada pic que mir el cel, trepitj una merda!»

- «Qui no és bisexual, es perd d'entrada mitja humanitat!»

- «Si l'orgasme duràs mitja hora, sabria explicar-te allò que pot ser l'eternitat»

- «Si poguéssim matar de pensament, ningú no estaria viu»

- «Amb els Llucifers del Vaticà no hi ha exorcismes que hi valguin»

Operació Tiara, de Jaume Santandreu ( 3 ): protagonistes secundaris

- ARTURO CAVERO MIRANDA, aparentment orfe de pare i mare, en realitat és fill de Remigia Cavero Miranda i d'un gai ric i poderós. Tothom ho sap, però tothom calla, per conservar el lloc de feina. Inicialment fa de jardiner al convent de les monges riques, fins que n'és acomiadat quan deixa embarassada una de les missioneres espanyoles voluntàries que s'hi ha fet present. Aleshores, es posa a treballar com a conductor d'un col·lectiu que fa trajectes per la Panamericana Nord.
És el pare del capellà zambo Arturo Cavero Miranda. D'aquesta manera, fill i nét de Remígia Cavero Miranda comparteixen nom i llinatges, responen al mateix document d'identitat. 

Final: l'ex jardiner mor als 33 anys. Un accident de trànsit li lleva la vida al quilòmetre 3 de la carretera de Chiclayo a Piura, quan, de matinada, retorna tot sol d'un viatge amb el seu col·lectiu.

- MARE del capellà zambo Arturo Cavero Miranda (anònima),  és una bona dona, espanyola, missionera voluntària que viu al convent de les monges que dirigeixen el col·legi per a les nines riques de la contrada, al barri dels blanquinosos. Queda embarassada del jardiner. Han de mantenir les relacions d'amagat. Ningú no en sap res, d'aquella bona al·lota que sacrifica la seva joventut per un ideal missioner que la duu al nord del Perú més de trenta-tres anys enrere. Ni es recorda del nom de la congregació catalana que l'acull, amb casa central a Barcelona.

Final: queda reclosa a una cel·la del convent...? Retorna a ca seva, acompanyada a l'avió pel pare Ramon...? Mor durant el part del seu fill, el capellà zambo Cavero...? 

- SENYOR DEL CHIRA (anònim), gai, caçador d'efebus negres, semental de la selva, terratinent escocès, el rei del Chira, amant i amo mariconasso de Remígia, la qual, desfressada de mascle, a l'edat de 18 anys, se n'hi queda embarassada, i el converteix així en pare accidental i furtiu del pare del capellà zambo... És l'avi furtiu que mai no vol reconèixer la paternitat del seu fill. Tot i que li'n procura sempre els mitjans per a sobreviure. El trau de la feina de jardiner al convent de les monges riques i blanques, on l'havia col·locat el pare Ramon que, com a superior dels jesuïtes, és també el capellà d'aquella escola. Per tapar-hi la boca, li regala el cotxe i li paga el permís per fer viatges amb el col·lectiu. Tanca amb pany i clau l'embarassada a una cel·la del convent. Cerca una família rica d'Espanya perquè s'emporti l'infantó tan aviat com hagi nascut...

- AMIC DE L'AVI (anònim) del capellà zambo Cavero, un dels majors accionistes de la companyia marítima Creuers del Sud, confrare de l'amistança de l'àvia amb l'avi, amic del pare Ramon pels Cursets de Cristiandat, li ofereix que ocupi la plaça del capellà del vaixell que surt de Santiago de Xile i ha de recalar una setmana a Roma.

- ESPÒS DE LA MAJORDOMA (anònim), pare putatiu del pare Nicanor Chaves.

Final: mor d'un accident fatal, la nit de la Vigília de Tots Sants, quan rodola les escales del campanar, a les tres de la matinada.

- RECTOR DE CATACAOS (anònim), pare del capellà cholo de Catacaos, amistançat amb la seva majordoma, la dona de l'escolà.

Final: mor d'un llarg càncer.

- FERRAN, missioner mallorquí, director espiritual dels seminaristes de Trujillo, un dels iniciadors dels Cursets de Cristiandat a la diòcesi trujillana.

Final: se suposa que se'n torna cap a Mallorca...

- JOAN BAMBARENE, el pare de Ramon Bambarene Landazur, és romà de naixença i historiador de mena, que recala a l'alta, culta i aristocràtica ciutat peruana d'Arequipa, com una espècie de confrare seglar de la Companyia de Jesús. La seva bohèmia i la seva anarquia de pensament l'aturen a les portes del noviciat. Condeixeble d'universitat amb el pare superior del convent jesuític d'Arequipa, aquest li demana i proposa de fer uns estudis sobre el famós convent arequipeny de Santa Caterina. Fadrí vell, s'hi planta als seus 50 anys, ocupant una part de la casa pairal de la venerable cunyada de l'històric cardenal de Lima, l'eminentíssim senyor Landazur. En quedar vídua del seu marit, mestre d'escola, es trasllada amb la seva única filla a viure al palau arquebisbal de Lima.

Final: deixa vídua i filla única

- MARTA LANDAZUR, neboda del cardenal Landazur de Lima, filla de la cunyada viuda del cardenal, que es casa amb l'historiador italià Joan Bambarene, dels quals neix el pare Ramon Bambarene Landazur. Les noces d'aquelles dues persones madures, ell cinquanta i ella trenta-tres anys, se celebren en la màxima discreció a l'antiga capella del convent de Santa Caterin

Final: mor d'unes febres malignes pocs dies després del part.

- JOSEP SARVIDE, jove jesuïta basc, una mena d'onso gegant amb cara de polissó. Just arribat al Perú, demana al bisbe que el nomeni rector de la parròquia del barri de Castella, on es converteix en l'àngel de la guarda del capellà zambo, Artur Cavero. S'exerceix alhora com a prior del convent dels jesuïtes de Piura. És el successor de qui n'ha estat rector durant vint anys.

Final: empedreït femellut, estira la pota al prostíbul de luxe de la carretera de Talara.

- GERMÀ LLEC (anònim) del convent dels jesuïtes de Piura

- FREDERIC SOPENA, vell pare català, autèntic heroi de la resistència i de la lliurança més caparruda i exemplar a l'exercici de les obres de misericòrdia a l'Índia, de qui el jove pare Ramon rep l'ensenyament de com són de diferents i misterioses les distintes cultures del món.

- XOFER (anònim), l'àngel de la guarda del cardenal de Lima i del seu cholo secretari. Esvelt, callat, servicial, respectuós, gentil bergantell, missatge, uixer, àdhuc de secretari.

- MARCEL MACIEL, fundador de la Legió de Crist que salva de la perdició el mafiós Àngel Sedani, i li confia la delicadíssima missió de la custòdia de l'ortodòxia catòlica, tot col·locant-lo en el punt estratègic del quarter de Déu.

- LLUÍS GIRÓN, amic íntim, condeixeble a la Universitat Gregoriana de Roma, conseller i confessor del pare Ramon Bambarene. Venerable ancià jesuïta espanyol, molt comprensiu i amatent que va tots els diumenges, dies de festa i dijous a vespre a celebrar la missa a la parròquia del capellà zambo Cavero, que coneix a fons, mentre aquest és de viatge a Roma. 

Final: s'exerceix com a pare provincial dels jesuïtes, a Piura.

- CARDENAL SPELLMAN
Cardenal de Nova Iork que, en un moment de turbulències aèries, quan se li diu que faci alguna cosa, es trau el solideu i comença a passar-lo com a bacina de fila en fila.

- PARE SALESIÀ (anònim)
Capellà amb sotana blanca, alt, madur d'edat, més aviat magre però corpulent. El capellà zambo Cavero s'hi vol confessar, en haver entrat dins l'església, a Cartagena d'Índies. S'acusa que li agraden els capellans com ell i com el papa... El pare confessor li assenyala de penitència que la primera missa que celebri l'oferesqui pel nou papa...

dilluns, 26 d’agost del 2019

Operació Tiara, de Jaume Santandreu (5): presentació a can Alcover

Intervenció de Cil Buele (Jaume Mateu, Mariano Moragues, Jaume Santandreu, Lleonard Muntaner):

1. Agraesc la presència de tots quants heu vengut a aquest acte de presentació del llibre «Operació Tiara», la darrera novel·la d'en Jaume Santandreu.

2. En Jaume em va demanar que, en aquest acte públic, jo fes de «padrí jove» d'aquesta darrera criatura que ell ha duit al món. Agraesc la confiança que han depositat en mi, tant l'autor com l'editor d'aquesta novel·la.

3. Amb en Jaume hem compartit moltes i molt diverses situacions al llarg de les nostres dues vides, des de fa moltes dècades: a) estudis eclesiàstics (Humanitats, Filosofia, Teologia); b) lluites socials (Gaviotas, Patronat, Sapiència, Can Gazà...); i, sobretot, c) presència al Perú (punt de referència inicial i final de la novel·la santandreuïna).

4. Vull començar els meus comentaris dient que «Operació Tiara» és una novel·la que m'ha captivat tant, que me l'he llegida tres vegades seguides, des que en Jaume em va fer arribar l'esborrany i, posteriorment, el llibre editat.


5. Vull continuar dient que allò que més m'ha captivat n'és el llenguatge, els mots, les frases, les paraules, les expressions emprades per l'autor: la consider una veritable obra literària d'alt nivell.
Compartesc l'opinió d'aquells lectors que m'han dit que consideren que «Operació Tiara» és la novel·la millor d'en Jaume. No tant perquè en sigui la darrera; sinó sobretot, perquè n'és la que conté una força expressiva més bella i sorprenent: en les metàfores emprades, en les descripcions fetes, en les observacions psico-socials que s'hi apunten, en les reflexions de caire religiós o teològic que s'hi barregen...

6. Per als que hem estat al Perú, a mi particularment, em fa molt de goig recórrer amb l'autor els indrets que esmenta: des de la sudenca Arequipa -la república independent-, fins a la nordenca i fronterera ciutat de Tumbes (a uns 2.285 quilòmetres i mig de distància); passant lògicament per Lima, Huacho, Chimbote, Trujillo, Chiclayo, Piura-Castella-Catacaos o Talara: són indrets que em diuen moltíssim, sobre moltíssims aspectes...

7. També em colpegen fortament els més de trenta personatges que surten a la novel·la. Sobretot la mitja dotzena de protagonistes principals que s'hi belluguen falaguers: l'àvia Remígia, una madona negra molt singular; el seu fill Cremat; el seu nét Artur, capellà zambo; el capellà cholo competidor, Nicanor; o el protector jesuïta que arriba a bisbe, arquebisbe, cardenal i papa, el pare Ramon...
Fins a superar la trentena, n'hi ha de tota casta, amb noms i llinatges, o de forma anònima: terratinents, accionistes, dones, jesuïtes, legionaris de Crist, mares, salesians, rectors, missioners, historiadors, capellans diocesans, nadius o estrangers, monges, catalans o italians, etc.

8. Vull parar una mica d'esment a allò que hi compareix com a «Evangeli apòcrif del papa Martí VI». Per a mi, a més d'una veritable peça literària de valor incalculable, recull de manera molt resumida, clara, senzilla, comprensible i, si se'm permet dir-ho, molt moderada, d'allò que l'autor demana hores d'ara a la més alta instància de la jerarquia de catòlica, el papa i bisbe de Roma.

9. Per acabar, vull parar esment al fet que l'edició d'«Operació Tiara», original de Jaume Santandreu i que edita Lleonard Muntaner, surt casualment dia 13 d'abril de 2016, festivitat de Sant Martí I, papa i màrtir, alhora que 85 anys després de la implantació de la República Catalana...

10. M'agrada veure que en Jaume, sota la imatge d'un triple viatge -per terra, mar i aire, com si es tractàs d'una acció militar en línia de combat- descriu magistralment les peripècies d'un jesuïta peruà que arriba a ser el successor del papa argentí a la seu pontifícia vaticana: del papa Francesc, al papa Martí VI.

Per terra, s'hi recorren sobretot indrets del Perú. Des de la sudenca Arequipa, fins a la nordenca ciutat de Tumbes, passant per Lima, Huacho, Chimbote, Trujillo, Chiclayo, Piura, Castella, Catacaos, etc. Però també, s'hi recorren paratges d'Europa, d'Àsia, d'Àfrica i d'altres contrades d'Amèrica Llatina.

Per mar, s'hi descriu de manera molt expressiva el trajecte marítim que recorre en vaixell, per l'oceà Pacífic, l'Atlàntic i la Mediterrània, el zambo que es desplaça com a capellà de creuer des de Lima fins a Civitavecchia, passant pel canal de Panamà, Cartagena d'Índies (Colòmbia), Aruba (Antilles), Funchal (Madeira), Barcelona (Catalunya), Messina, Civitavechia i Roma (Itàlia).

Per aire... Tot i que no record haver vist protagonistes que viatgin en avió, sí que em sembla que romanen enlaire certs fets que es van succeint a la ciutat de Roma, sobretot a les instàncies i estances vaticanes, on els personatges pertanyents a la Legió de Crist en fan de les seves, com qui es prova a veure qui la fa més grossa...

Operació Tiara, de Jaume Santandreu (2): protagonistes principals

Per copsar ràpidament de què va aquesta novel·la de Jaume Santandreu, basta parar una mica d'esment als personatges que s'hi esmenten i al paper que hi despleguen al llarg de l'obra. Tots són, majoritàriament, mascles. Clergues. Gais. Peruans o estrangers.

El relat s'inicia el dia que es difon a través d'una emissora de ràdio la notícia segons la qual, a la seva cambra de la casa de Santa Marta, a Roma, han trobat mort el papa argentí Francesc, el primer pontífex romà d'origen sud-americà. 

Continua amb la visió que té un capellanet peruà zambo (negre) sobre l'elecció del nou papa: «No cal llegir-ne el futur en el mapa que traci la sang del pollastre degollat per saber endevinar que el meu cardenal serà el futur papa... Les similituds entre el pontífex difunt i el meu pare Ramon són gairebé absolutes. Ambdós són sud-americans, jesuïtes, senzills, beats, tradicionals en doctrina i moral...»

La clonació del papa difunt ha de ser aquest altre sud-americà, amic seu, del Perú: el pare Ramon. No es pot destriar, en la llista d'electors del futur papa, cap altre col·lega que reuneixi més similituds  per la clamorosa clonació del sant pare Francesc.

S'hi endinsa durant unes mesades seguides, fent avinent certes situacions anteriors dels protagonistes:

- REMIGIA CAVERO MIRANDA, òrfena de pare i de mare, té un fill, Arturo Cavero Miranda, el pare del capellà zambo Cavero. N'és l'àvia paterna, d'aquest, que és rebut en adopció gràcies a les gestions fetes pel pare Ramon.
Se n'hi concentren el pare, la mare, els germans i tota la família. S'hi sintetitzen els tres gèneres de la humanitat i de la gramàtica: mascle, femella, gai: Santa Martina del Chira. Diaconessa de la parròquia de Castella.  Catequista desconfiada, núbia, diaconessa casolana, deessa negra, àvia bruixa, batlessa de barri. Catequista de tots els al·lots de la barriada de Castella. Autora refranyera de la «Summa teològica del poble». Encisadora rapsode, ama i senyora d'una memòria prodigiosa i d'una facilitat especial per contar històries. Matriarca de la barriada. Servidora plenipotenciària de la parròquia. Doctora en psicologia general, però sobretot en els exàmens i diagnòstics dels estats d'ànim del seu nét, coneix tots els secrets i l'entrellat de les enveges del fill del rector de Catacaos.

Final: fa arribar al seu nét, el capellà zambo Cavero, el número secret del telèfon mòbil del papa...

- CREMAT (anònim), és un negre transvestit,  el «germà major» alhora que el ca fidel del capellà zambo Cavero. Li calen foc uns criminals homòfobs  i el deixen com un monstre a l'altra vorera del riu. És acollit a ca la Remi, l'àvia del capellà zambo Cavero, de Piura, que l'adopta com a germà.
Ve a ser-ne l'oncle marieta del capellà, a qui, de ben petit, li besa el cos, amb els seus llavis gruixuts d'esclau africà; li ensenya les arts amatòries per la conquesta subreptícia del seu amic, amat i amant; li inculca el subtil mestratge en l'engany dels amanyacs, cosa que li fa molt més fàcil retre'n la fortalesa virginal del jesuïta; i li confecciona, a la mida exacta del seu entrecruix, una collonera ben enllestida per protegir la seva descomunal virilitat, on amagar-hi els originals del document sagrat...

Final: acaba mort davant del forn del corral de ca seva, després que li pegui un atac fulminant d'una embòlia que el fa caure cap endavant, quedant-ne el cap encaixat a la boca del forn que esclata la seva flamarada cap a fora...

- ARTURO CAVERO MIRANDA, aparentment orfe de pare i de mare, en realitat neix a Castella (Piura), sent fill d'Arturo Cavero Miranda i de la missionera espanyola voluntària que mor durant el part... Com a nét de la Remi, és «el zambo més sortat del món».
Deixa de creure en els Reis Mags a partir dels 3 anys. Rep la Primera Comunió de mans del pare Ramon a l'edat de 6 anys, en comptes dels 9, com és obligatori aleshores per a la resta d'alumnes del col·legi dels senyors. A l'edat de 8 anys, arriba a saber qui és son pare i qui és sa mare, per tres fonts diferents: l'àvia Remígia, l'àngel Cremat i el pare Ramon.
Als 10 anys és un bandarra, fa campana, els vespres salta el mur per perdre's pel barri amb males companyies. És triat en el menjar i mal contesta. Es mostra prepotent amb el negre (cholo?).
L'àvia i el pare Ramon determinen enclaustrar-lo. Deixa l'escola pública amb tots els brètols del barri i passa a formar part de l'elit dels rics i blanquinosos del prestigiós col·legi privat dels jesuïtes.
A l'edat de 13 anys, l'orfe de la barriada de Castella es troba al col·legi de Sant Ignasi, de Piura, com a alumne intern. El pare Ramon, que compta amb una cinquantena d'anys, és el superior de la comunitat i el director de l'escola. El pare Nicanor Chaves, d'una quarantena d'anys, n'és el prefecte d'estudis. 
És un negret, petit i magre, amb hàbits i instints de salvatge. Ocupa el llit de la cambra del prefecte, destinat a casos molt singulars de pubills enyoradissos o de malalts necessitats d'esments especials. És aquí on es congria tot el procés de la profunda amistança entre el pare Ramon i Arturo. Quan porta una setmana en l'internat, la picor del pare Ramon s'ajunta a les ganes de gratar d'Arturo... que a ca seva té un catedràtic que cada vespre li dóna lliçons de gratades perfectes, fent-hi massatges com Déu mana... amb l'exigència d'infant capriciós que vol jeure al seu costat...
Vet ací com un nin de 10 anys engatussa el pare Prior, un jesuïta, i el duu a mantenir relacions de «bestioles calentes» durant tres anys seguits, compartint el mateix llit.
Nét de la bruixa cotonera, negre, espuri, fill del pecat, sodomita recalcitrant, i, per afegitó, pobre de llums i sopes, arriba al sacerdoci, com a capellà, no com a jesuïta, per conveniència. 
Amb motiu del nomenament del pare Ramon com a bisbe de Chimbote, es pren la decisió que Arturo entri al seminari de Trujillo, promogut i dirigit per missioners mallorquins, impulsors al Perú dels Cursets de Cristiandat, -aquells encontres impactants, de tres dies de durada-, als quals assisteix com a ajudant en nombroses ocasions. 
Hi basteix una sòlida armadura mental, gràcies a la mentalitat oberta i segura d'aquells pares sincers i savis, amb una gamma molt àmplia de personatges. Dels prop d'un centenar de bergantells que hi comencen, només ell i dos més de la seva formada s'ordenen de capellà.
A l'edat de 18 anys, s'acara al seu amic i amat pare Ramon, bisbe de Chimbote, obligant-lo a signar un document dissuasori, redactat i signat en un foli timbrat amb el segell de la diòcesi. El zambo Cavero guarda a la seva pitera, que es mantendria mut, callat com un mort, mentre no s'assabentàs que el seu amic i amat bisbe havia cedit altra volta, amb qui fos, a la seva necessitat d'estimar amb el cos.
Després de la traumàtica signatura de les mútues sentències de cadena perpètua, el darrer acte públic que fa el bisbe de Chimbote abans de prendre possessió de la central de Lima, és desplaçar-se a la parròquia de Castella per ordenar de prevere el zambo Cavero, abans d'acabar els estudis preceptuats, tant de Teologia com de Sagrada Escriptura. Viu sempre dominat per una maleïda claustrofòbia que li provoca sensació d'ofec, és incapaç de pujar a un avió.
Un zambo convertit en insaciable golafre, sonat, que estima i calla, arriba a exercir-se com a rector d'una parròquia a les foranies d'un suburbi de Lima. Una parròquia nova, al barri més extrem i extremós de la capital peruana, amb una esglesiola dedicada a sant Martí de Porres, és beneïda pel cardenal Bambarene, la parròquia que havia creat i que era per a ell la més estimada. 
Es tracta d'un temple humil, a imitació dignificada de les barraques de llaunes i estores on viu la gent, alçat per tot el poble nou: dirigida en cada detall pel capellà zambo Artur Cavero,  palesa un aire de capella africana. Reconeix que voldria ser negre amb els negres, però que no passa de ser un zambo mig destenyit.
El capellà zambo Cavero, puta negre, maricó de merda, és qui redacta l'«Evangeli apòcrif segons el papa Martí VI», sobre la transformació del pacífic pare Ramon en el revolucionari, suïcida i tot, papa de Roma... L'instint de la seva doble nissaga de negre i d'homosexual el manté clavat a la desconfiança i a la prevenció. 

Final: mor escorxat pels legionaris de Crist: volen arrabassar-li el tresor de documents originals que porta dins la collonera negra  prodigiosa arranjada per l'enginyós selleter, en Cremat, i no els basta despullar-lo ni matar-lo, amb aquell protector de la pell de Satanàs, l'han d'escorxar...

- NICANOR CHAVES, CAPELLÀ CHOLO DE CATACAOS, fill del rector de Catacaos i de la seva majordoma, la dona de l'escolà, la chola més resistent de tot Catacaos i comarca, que ho resisteix tot per tal d'aconseguir que el seu fill alci el vol cap a les altures de l'Església i del món. Aquest és, des del moment de la seva furtiva i sacrílega concepció, el destí del fill de l'omnipotent rector de Catacaos: ser sempre el criat fidel i gelós del pare Ramon Bambarene. Ja orfe de pare i de mare, s'exerceix com a prefecte de l'internat del col·legi jesuïta de Piura. Es considera descendent dels inques. Malvada, envejosa i venjatívola Nica, com li diuen tots els alumnes apropiant-se el malnom que li atorga el capellà zambo Cavero. Vetlador de l'ordre i de la disciplina de l'internat jesuític, el trepa més gran que s'hagi pogut conèixer i imaginar, manté sentiments que es mouen entre l'amor i l'odi, entre el perdó i la venjança, envers el dimonió que li roba la primacia absoluta de l'afecte del pare Ramon, el capellà zambo Cavero.
Arriba a exercir-se com a omnipotent rector de Catacaos. Gran coneixedor del pare Ramon, s'arriba a convertir en el seu criat fidel i gelós, com a secretari particular sempre: a Piura, a Chimbote, a Lima, a Roma.
Cosidera que el capellà zambo Cavero és una espècie de fill adoptat del pare Ramon, que ha arribat a ser rector d'una parròquia del més baix suburbi de Lima.
Manté obert el seu blog de notes, durant tot el temps que dura la novel·la.

Final: després d'exercir-se com a desconfiat secretari pontifici a despatxos vaticans, membre de la Secretaria del papa Martí VI, una mena de cambrera llepaculs, d'eminència vaticana ostentosa, un decret papal el nomena bisbe de Cajamarca.

- RAMON BAMBARENE LANDAZUR, fill de l'italià Joan Bambarei de la peruana Marta Landazur, als 18 anys entra al noviciat de Loiola. L'exemplar novici, després d'aconseguir la llicenciatura en teologia fonamental a la Universitat de Comilles, passa a completar el doctorat a la Gregoriana de Roma, tot defensant, amb nota cum laude, la seva tesi sobre Pierre Teilhard de Chardin. ne jesuïta arequipeny d'uns 70 anys, amb el carisme d'exorcista. Antic director del col·legi jesuític de Piura i vicari cooperador a la parròquia de Castella, arxidiòcesi de Piura-Tumbes.
Quan el fan bisbe de Chimbote, es tanca radicalment dins si mateix. S'encadena solidàriament a les barreres de la fàbrica de farina de peix, en contra de la societat nord-americana, esdevenint un signe de la valenta postura de l'Església al costat dels que pateixen l'esclavitud del capitalisme sense barreres. I, quan el sant pare difunt, Francesc I, l'anomena arquebisbe i cardenal primat de Lima, roda clau.
No només coneix i recorre Perú. També Europa (Comillas, Roma), 
Àsia: en la seva curta experiència de missioner a Bombai -tres anys de missioner a l'Índia, on un grapat de pares espanyols es dediquen de ple a fer incursions en els indrets més pobres- a més de possessionar-se de l'anglès, s'afanya per aprendre el maratí i l'hindi, fins el punt de celebrar la missa i llegir l'homilia en eixes estranyes parles. Es fa por d'ell mateix, en despertar-se-li una necessitat d'afecte que mai no ha experimentat abans amb aquella força abassegadora. De cop li explota l'instint de la paternitat... cap a la carícia d'al·lotells que l'abracen amb una innocent però intensa sensualitat...
Àfrica: amb la seva curolla obsessiva de ser missioner, manté una exòtic relació amb el kirundi, en una enfollida eixida seva per Burundi i Rwanda, a la recerca d'un indret propici per a una fundació jesuítica a la regió dels Grans Llacs africans, on la Companyia de Jesús no hi té cap presència. 
Parla 10 idiomes, fins al punt que sap mantenir una conversa, de forma correcta, gairebé perfecta, en qualsevol de les 10 llengües que és requerit: espanyol, italià, francès, anglès, alemany, quítxua, maratí, hindi, kirundi, llatí... 
Dibuixa el perfil exacte per a la ineludible clonació del difunt papa Francesc. No hi consta cap inclinació per la Teologia de l'Alliberament; ben al contrari, està classificat com un sòlid conservador i defensor de la teologia i de la moral tradicionals. Rèplica perfecta del malaguanyat papa Francesc!
Ramon Bambarene Landazur pot ser un bon Sant Pare. Té totes les virtuts, qualitats i preparacions per ser un papa respectat, estimat, fins i tot adorat per tot el món.

Final: s'acompleix la profecia i triomfa la clonació pontifícia: esdevé el segon papa blanc de la Companyia de Jesús: «El papa que l'Església necessita: un papa excepcional, un revolucionari escandalós, un màrtir de la transformació d'una Església de l'Edat Mitjana a una comunitat cristiana del segle XXI...?».

- ÀNGEL SEDANI, bruixot sicilià d'arrels camperoles, vell, llest i entabanador curial, legionari de Crist, teòleg de la santa màfia, seguidor pur i dur de l'escolàstica, canceller general, comandant suprem de la Legió de Crist, es converteix en maquiavèl·lic estrateg de la defensa de la fortalesa vaticana. Comença la compromesa tasca amb el papa Joan Pau II, segueix en el pontificat de Benet XVI, de Francesc I i de Martí VI, com a assistent directe del sant Pare. Porta a les venes la sang de la màfia siciliana i és un dels primers seguidors del fundador de la legió de Crist, el pare Marcel Maciel. Sàdic aregador de mulats tendres, com el cholo Chaves de Catacaos. Sergent de la santa màfia, cap i responsable de la xarxa de protecció del cor de l'Església. Sagrada i vella geneta curial del Vaticà. Omnipotent, omnipresent, alhora que invisible rata de sagristia renaixentista. El cap, part essencial, de la guarda pretoriana i secreta que defensa el Vaticà contra tot i contra tots. El secretari dels secretaris. L'inquisidor major. Cap dels adjunts de la Secretaria d'Estat. Com a cap de les secretes milícies vaticanes, domina els sabers i les tàctiques del conqueridor. Coneix pam per pam tots els moviments dels protagonistes de la novel·la. Amb la seva autoritat de policia secreta, és a les seves mans l'arxiu secret del Vaticà on consten les fitxes del cardenal de Lima, del seu secretari cholo i del seu preferit zambo. Bruixot de les tafaneries vaticanes. Negociador de la vida i la mort dels ninots del seu món. Eminència del maneig, vell catedràtic en negociats difícils, àdhuc sospitosos i obscurs. Eminència gris que esdevé l'omnipotent ídol del maneig de les persones i de la història, que posa en marxa la maquinària de les informacions i de les influències. Bon mestre de l'alta i hipòcrita diplomàcia vaticana. Mafiós catedràtic de les tàctiques, vell estrateg amb anys infinits de pràctiques curials.  el monsenyor responsable de l'estratègia per espantar la salvatgina entorn del soli pontifici. 

Final: continua remenant les cireres per les estances vaticanes.

divendres, 23 d’agost del 2019

El Cor dels Països Catalans, a la Universitat Catalana d'Estiu 2019

Alegra ben molt veure que una iniciativa cultural de l'àmbit musical, nascuda a Mallorca l'any 2009, perdura en el temps i es fa present a la cloenda de la Universitat Catalana d'Estiu 2019 a Prada de Conflent.


Després d'unes proves d'accés, els admesos participen en l’Encontre dels 10 anys del Cor, que té lloc del 19 al 22 d’agost del 2019 a Prada (el Conflent) en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu.


Dins la programació d'Espectacles, hi figura un Concert: Cor dels Països Catalans (cant coral, Països Catalans), dirigit per Francesc Valldecabres dia 22, a les 9 del vespre, a l’Església de Sant Pere.


Després d’una primera etapa sota la direcció d’Esteve Nabona (2009-2014), reprèn l’activitat amb la intenció de crear una plantilla estable i sota el nom de Cor dels Països Catalans (CPC), amb la direcció del valencià Francesc Valldecabres i, en l’apartat de recerca i repertori, del barceloní Carles Gumí.


Té com a objectiu recuperar i difondre el patrimoni musical de tot l’àmbit cultural català i, amb la llengua com a vincle d’unió, esdevenir una plataforma enriquidora d’encontre i d’intercanvi entre cantaires dels diferents espais de la mateixa cultura i, alhora, ser-ne un ambaixador cultural.


Enhorabona a la mallorquina Magda González Crespí, inspiradora, creadora i mantenidora d'una iniciativa tan valuosa a l'àmbit musical d'arreu dels Països Catalans.