Digitalització bancària i persones majors

Als estudis d'IB3 Ràdio, per al programa radiofònic "Al Dia" conduït pels periodistes Maria Ferrer i Joan Sitges, hem intervingut, a més d'ells dos, Juanjo Caldés en representació de Colonya Caixa d'Estalvis de Pollença, Toni Salas president de la FELIB i batle de Costitx, Joan Torrens delegat sindical de la UOB a CaixaBank, i jo mateix que hi representava Jubilats per Mallorca.

Vet ací allò que jo hi volia manifestar:

 - El maltractament bancari cap a les persones majors només és la punta de l'iceberg del maltractament bancari generalitzat a tota la població

- Els bancs s'han convertit en el símbol primordial del model capitalista de les societats del segle XXI: mai no perden, sempre guanyen!

- De guardians dels nostres doblers, han passat a ser-ne amos i senyors particulars i privats, que en disposen com volen, sense cap mostra ni via oberta a la participació ciutadana democràtica

- 40 anys després d'haver-hi continuat dipositant-hi doblers mensualment, t'arriben a dir que, a partir dels 75 anys, per al banc, ja ets home mort (no et mereixes que et facin cap préstec, ni cap hipoteca, ni cap compra de pis, ni cap hipoteca inversa, ni res de res, etc.)

- L'ús i abús del caixer automàtic per a la gent major no té perdó de Déu

- Els nostres governants han d'arribar a tenir la gosadia d'aplicar-s'hi amb molta més fermesa i d'oposar-se que sigui la representació bancària la que dugui el timó de la nau estatal

- Amb l'excusa de la covid maleïda, que s'està convertint en l'arma de destrucció massiva més perillosa de totes, les entitats bancàries pretenen acabar amb l'atenció presencial bancària. ENS HI OPOSAM OBERTAMENT!

- Com a clients "forçats" d'entitats bancàries, reclamam de ser-hi atesos més respectuosament: ni som números ni trastos vells, som persones!

- Recomanam l'accés voluntari  i decidir a la banca ètica, com Colonya Caixa d'Estalvis de Pollença entre nosaltres, una de les dues caixes d'estalvi que encara queden a l'estat espanyol, i que continua mantenint l'atenció presencial com a norma preferent d'actuació professional a totes les seves oficines.

Vet ací allò que hi he manifestat realment...

Joan Riera Fullana «Mossegat», condeixeble (2)

Quinze companys estudiants seminaristes, després d’haver compartit tretze anys seguits d’estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca, rebem l’ordenació sacerdotal el 16 de juny de 1968.

Acabam la carrera eclesiàstica i encetam etapa nova en les nostres vides. Cadascú pren el seu camí. Uns queden a Mallorca. Altres se’n van a terres de l’Àfrica Central. Alguns a l’Amèrica Llatina. 

És la resposta mallorquina a l’encíclica del papa Pius XII «Fidei Donum» que demana als capellans diocesans un servei voluntari i decidit al continent africà; i és també la resposta mallorquina compromesa amb l’església peruana, seguint les passes de l'OCSHA (Obra para la Cooperación Sacerdotal Hispano Americana).

Joan Riera Fullana «Mossegat» neix a Manacor el 12 de novembre de 1941. L’any 1959 ingressa al Col·legi de la Sapiència. És ordenat prevere a Palma el 16 de juny de 1968. Se n’hi va cap dret, al Perú. A la parròquia fundada pels mallorquins Bartomeu Vaquer i Jaume Santandreu, situada a la barriada perifèrica de Piura, PJ San Martín.

S’hi dedica en cos i ànima, fins al punt que esdevé un agent pastoral de referència ineludible a l’àmbit dels eclesiàstics que impulsen la Teologia de l’Alliberament. Hi treballa fins l’any 1976.

Inicia una etapa nova dins la seva vida. 

Primerament, amb el bisbe Leónidas Proaño, a la diòcesi de Riobamba, Equador.  Un dels bisbes llatinoamericans que lluita més fermament per introduir la justícia social en les relacions amb els indígenes, per promoure el seu accés a la vida pública i al poder polític  i adopta amb entusiasme les tesis de la teologia de l'alliberament. 

Seguidament participa en la campanya d’alfabetització que la Revolució Sandinista promou a Nicaragua, treballant, entre d’altres àmbits, a l’Institut d’Estudis Històrics del sandinisme.

Passa a Mèxic, on col·labora amb el bisbe de Chiapas, defensor dels drets dels pobles indígenes, Samuel Ruiz García, a la diòcesi de San Cristóbal de las Casas.

Hi funda la família amb la seva companya Nina i deixa d’exercir com a clergue.

Dos llibres seus que, aprofitant un dels seus viatges esporàdics a La Roqueta, presentam conjuntament, a Palma   i a Manacor  ajuden a comprendre millor la seva trajectòria personal, professional, social, religiosa i política, i a fer-ne un seguiment més acurat. «Confesiones de un confesor» (2016) i «Ejido Colectivo Batopilas. Su historia» (2016).

El 17 de novembre de 2016, me’ls dedicava d’aquesta manera:

«Amic Cil, impossible explicar lo que significas para mí. La vida nos ha unido y nosotros hemos profundizado nuestra amistad. Con gran afecto. JR»

«Cil, Batopilas es parte de mi vida y la quiero compartir contigo. Fuerza y resistencia. JR».

Al bon amic meu manacorí, Joan Riera Fullana «Mossegat» (1)

La família piurana Mendoza Guerrero, grans amics dels capellans mallorquins que treballàrem al PJ San Martín de la ciutat peruana de Piura a la dècada dels anys seixanta i setanta del segle passat, és la primera que em comunica la defunció del bon amic manacorí Joan Riera Fullana «Mossegat», al seu domicili familiar de la ciutat de Mèxic D.F.

M’arriba la notícia, mentre em trob al cementeri de Palma, mirant de compartir el condol amb la família de Margalida Llompart Mudoy, una veïna de 64 anys, de la meva mateixa escala, qui també ens acaba de deixar...

Només dos dies després d’haver acomiadat l’altre bon amic santjoaner/manacorí, el president de l’associació cultural Amics del Seminari de Mallorca, Joan Barceló i Matas.

Mir de posar-me en contacte amb la companya mexicana d’en Joan Riera, la bona amiga Nina. Tenc la gran sort de trobar-la-hi. M’explica molt succintament que ahir mateix hagué de dur-lo a l’hospital, on ja no hi pogueren fer res, degut a la complicació renal que l’afectava greument.

Contactant amb el seu germà Sebastià resident a Manacor, compartim plegats la pena per una separació tan dolorosa. Amb ganes de retre-li algun acte d’homenatge i reconeixement més o manco públic, m’oferesc a fer-los costat en tot i per tot.

En arribar-me’n la notícia tan feresta, la meva primera reacció és de ràbia contenguda! No fa ni tres dies que hem pogut conversar tots dos plegats via whatsapp! Mai per mai no m’havia passat pel cap la idea ni el pensament que aquella en fos la darrera vegada que ho fèiem.

Fins i tot parlàrem de la visita que jo podria fer-los, a casa seva, quan em tornàs a passar pel cap la idea de viatjar al Perú... Que hi tenien i mantenien les portes ben obertes, sense cap casta de problema d’allotjament per a mi, durant tot el temps que jo volgués romandre a Mèxic...

Més que una poalada d’aigua freda, m’ha caigut com una bomba, d’aquelles que fan estralls!

A banda d’haver compartit estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca i d’haver estat ordenats sacerdots el mateix dia i al mateix indret, amb posterioritat també hem compartit altres tasques. 

La més significativa i intensa es remunta a l’any 1975, quan ens posam a treballar plegats al front de la parròquia Ntra. Sra. del Rosario del P.J. San Martín, de Piura.

És ell qui m’ajuda a aterrar en aquelles terres, a copsar més nítidament i clara aquelles realitats, a parar esment als batecs d’aquella població, a endinsar-me en la teologia i la pastoral d’aquella església popular, a descobrir-hi presències noves del Senyor Jesús enmig dels pobres, a lluitar contra les formes d’opressió allà imperants, a col·locar-me sempre a favor dels preferits del Regne, a enfrontar-me a poderosos i magnats, a descobrir-hi els valors nous d’un Evangeli escampat a tots vuit vents del món i de la bolla, a fer-m’hi present d’una manera molt distinta a la que m’havien ensenyat des de Mallorca estant...

Gràcies a Déu, i a les aportacions del bon amic Joan Riera Fullana «Mossegat», quaranta-set anys després encara perduren en mi ben vives les ganes de romandre sempre com a fidel servidor dels sectors més febles de les nostres societats, seguint les línies marcades per Jesús de Natzaret... amb qui tenc la convicció ferma que ja s’ha retrobat, de manera tan plena com ben directa.

A la bona amiga Margalida Llompart Mudoy

Na Margalida Llompart Mudoy no hauria complit encara els 10 anys, quan ens topàrem per primera vegada. Fou a Algaida. Jo n’estaria rascant la vintena: amb motiu d’allò que en deien «Missions Infantils», a finals de la dècada dels anys 60 del segle passat.

La vida ens dugué a retrobar-nos, dues dècades després, compartint escala a la mateixa finca, al barri del Camp Rodó, a Ciutat. Ella a la planta primera, amb els seus dos fills. Jo a la tercera, amb la meva esposa Isabel Rosselló Girart, a finals dels anys 80 del segle passat.

Després de la primera desena d’estada veïnal, arribàrem a coincidir fent feina tots dos a les mateixes instal·lacions de La Misericòrdia. Allà mateix on el Consell de Mallorca manté la seu de la Conselleria de Cultura. Ella, com a bibliotecària. Jo, com a conseller de Cultura i Joventut.

L’amistat, sincera i profunda durant tots aquells anys, entre na Margalida i na Isabel, la meva esposa difunta, en feia dues veïnades col·laboradores entusiastes. S’entenien a la perfecció. Sobretot, a l’hora de mantenir, amb una mica més ordre, la petita comunitat de 7 propietaris del carrer Rovira i Virgili (quan encara no comptava amb cap administrador oficialment reconegut).

Vaja quin any, aquest de les anneretes! 

Ja he perdut el compte d’amistats i persones conegudes que se n’han anat d’aquest món, d’ençà que l’iniciàrem l’1 de gener de 2022.

És el 12 de gener d'aquest any quan, a primera hora del matí, els meus ulls veuen que, a Palma, la capital del turisme, troben el cadàver d'un "indigent" que s'ha mort durant la nit freda, ajagut damunt d'un banc del barri del Camp Rodó.

Dins la primera quinzena, em comuniquen la notícia de la mort del bon amic, mossèn Joan Martorell Mir, a punt de complir els 97 anys d’edat, a les Germanetes dels Pobres. Precisament ell és el rector d’Algaida, quan na Margalida participa molt aplicadament, com un infant més, en aquelles jornades de Missions Infantils organitzades per estudiants seminaristes.

Pocs dies després, el dia de la festa de sant Tomàs d’Aquí, el proppassat 28 de gener, se'n va, de forma tan inesperada com indesitjada, el bon amic santjoaner, Joan Barceló Matas. És el president de l’associació cultural Amics del Seminari de Mallorca.

Ara, avui, aquest dimecres 2 de febrer, els fills de na Margalida Llompart Mudoy em comuniquen que sa mare morí dimarts, i que el tanatori serà dijous 3 de febrer al  cementeri de Palma, Son Valentí, de 14:30-19h sala 3...

També d’una manera sobtada, me n’arriba la notícia. Es tracta de la defunció d’una veïnada de l’escala on visc. Vaig veure-la per darrera vegada a la reunió convocada per l’administrador...

L’endemà del Dia dels Innocents, m’assabent que ha estat ingressada a l’hospital de Son Espases... Hi mantenc alguna conversa breu per whatsapp... Me n’agraeix l’interès... La veig conscient de no tenir molt bon pronòstic... Prefereix no tenir més visites que els familiars que la cuiden i que no la deixen ni un moment tota sola... 

La resta de veïnats, com jo mateix, quan s’assabenten d’una pèrdua tan valuosa com aquesta, no se’n poden avenir: com pot ser que una dona, a punt de jubilar-se, amb 64 anys d’edat,  una mesada després d’haver ingressat a l’hospital, hagi de ser emportada al cementeri...

La vida, sovint, es presenta així de crua i de dura!

Tant de bo que la seva família rebi tot el suport que precisa en uns moments com aquest. 

I que ella descansi en pau! La bona veïnada Margalida Llompart Mudoy, que vaig tenir la gran sort de conèixer i tractar per primera vegada a Algaida, quan ella no comptava encara amb 10 anys d’edat. 

Que al Cel Sia!

Al bon amic capellà, mossèn Joan Martorell i Mir

Des de la residència de les Germanetes dels Pobres, on resideix des de fa uns anys, m’acaben de comunicar la mort del bon amic i molt bon capellà inquer, mossèn Joan Martorell i Mir, a punt de complir els 97 anys d’edat.

Que descansi en pau!

Sé que neix a Inca l’any 1925. Estudia al Seminari diocesà de Mallorca i és ordenat prevere a Barcelona l’any 1952 a l’edat de 27 anys, amb motiu de la celebració del Congrés Eucarístic Internacional.

S’exerceix com a vicari de Santanyí durant tres anys (1952-54), i com a vicari de Binissalem durant quatre (1954-58).

El conec i tract de prop per primera vegada quan s’exerceix com a ecònom de la parròquia d’Algaida on roman durant 16 anys (1958-74). Posteriorment és nomenat rector de Vilafranca (1974-79). Hi resideix cinc anys.

L’any 1979 se'n va a la parròquia ciutadana de Santa Catalina Thomàs, com a vicari, on tornam a coincidir i tractar-nos de prop adesiara, durant aquests darrers 42 anys que hi ha romàs.

En un moment com aquest, quan el bon amic se’n va cap a l’altra dimensió vital eterna, em ve a la memòria el record viu, entre d'altres, de dos moments terrenals molt significatius en la nostra relació personal.

El primer, és a Algaida. El segon, a Palma.

Ell n’és l’ecònom algaidí a finals de la dècada dels anys 60 del segle passat. Quan nosaltres, estudiants de Teologia, duim a terme allò que se’n deien «Missions Infantils» a pobles diversos de l’illa de Mallorca.

Ho hem recordat tots dos més d’una vegada. Es tractava d’unes jornades en què barrejàvem jocs, cançons, pregàries, xerrades, etc. amb tots els infants de la vila.

En connivència amb les autoritats civils, militars, policials, educatives, familiars, eclesiàstiques, etc. la vida d’aquell poble se centrava durant tota una setmana sencera en aquell fet tan singular en el qual participaven educadors, pares i mares, catequistes, seminaristes, capellans i religioses...

En un d’aquells jocs, que consisteix a veure qui corre més ràpid, ens enfrontam tots dos a la plaça de la vila algaidina, ensotanats com és costum de l’època. I m’hi guanya. Mossèn Joan Martorell, el rector del poble corre més ràpid que jo i guanya al jove estudiant del Seminari amb qui competeix...

Ho hem recordat plegats, i esmentat sovint comentant-ho entre rialles.

El segon bon record que en guard, d’aquest bon amic inquer, té relació amb el gran favor que em fa l’any 1988, una vintena d’anys després.


Com a vicari de la parròquia de Santa Catalina Thomàs, sense posar-hi cap casta d’impediment, sinó ben al contrari donant-me totes les facilitats d'aquest món, accedeix gustosament a oferir-me-n’hi de molt bon grat la capseta dels «olis sagrats», perquè sigui jo qui administri a ca meva la «unció dels malalts» a la meva esposa Lina Company, quan es troba a punt de morir...

Mai no ho he oblidat! Aleshores jo ja duc més de mitja dotzena d’anys sense exercir com a capellà, per haver-m'hi casat pel civil. És llavors quan per darrera vegada n’administr el sagrament a una persona malalta, la meva esposa Lina (que en pau descansi!)

No puc més que desitjar, a aquest bon amic capellà inquer, que descansi en pau. Ell qui ha dedicat tota la seva vida a escampar la bondat joiosa i el goig bondadós de l’evangeli salvador de Jesús de Natzaret, a tants indrets de la nostra estimada Mallorca.

Que el vegem en el cel!

Morir damunt un banc d’una plaça pública, a Palma!

A Palma? A la capital del turisme mediterrani occidental? A la ciutat que vol assumir la capitalitat de les Illes Balears? A l’indret illenc on raja la font de riquesa més gran, que se’n va a parar gairebé tota a Madrid? 

A Palma? A l’indret on arriben anualment a terra, per mar i aire, milers d’avions procedents de l’exterior i centenars de macro-vaixells amb milions de viatgers ben confortablement instal·lats? 

A Palma? On es troben les seus del bisbat de Mallorca, del govern militar, del parlament balear, del govern autonòmic, del govern insular, del govern municipal capitalí...? On mantenen la seu tantíssims d’organismes institucionals, tantíssimes organitzacions no governamentals, amb tantíssims despatxos tan ben condicionats... 

A Palma! A primeres hores del matí, han trobat el cadàver d’un «indigent» al carrer! A Palma! 

Ho he vist, amb els meus ulls! No crec que se m’esborri mai de la memòria!

Ho penj a facebook dimarts dia 11 de gener de 2022: 

"Acab de veure una escena insòlita a prop de ca meva: a la plaça Germans Garcia Penyaranda, a prop de l'Escorxador, a Palma, hi destrio un cotxe dels Serveis Judicials. Quatre individus, protegits amb vestits aïllants de blanc, trauen d'entre cartrons situats damunt d'un banc, el cos inert i rígid d'una persona que fiquen dins d'un sac blanc, morta... Jo no ho havia vist mai a Palma! Així no anam!"

No poca gent se’n fa ressò, afegint-hi comentaris de tota casta. Els agraesc tots, de tot cor. 

El que més endins m’arriba és el d’un bon amic, molt més jove que jo. Me’l tramet vint-i-quatre hores després, per messenger:

"Bon dia, Cil!
Estic impactat per la notícia que vares publicar ahir.
Al mateix temps, no pens dedicar ni un segon a fer el ploricó ni a criticar ningú.
Som un dels centenars de milions de persones que viu sota un sostre rere una porta tancada amb pany, i no vaig convidar aquesta persona a dormir a ca nostra la nit que va morir.
Pens de quina manera es pot posar una pedra amb qualque possibilitat  d'aconseguir cap avenç en aquest tema.

Se m'acut:

1) Esbrinar què nom la persona que va morir i fer-hi qualque acció de record. Potser semblant a quan mor una dona víctima de violència masclista, o semblant al cas Alpha Pam. Personalitzar-lo, re-humanitzar-lo. És tal persona, no un cadàver anònim enmig d'un pessebre de cartons.

2) Mirar qui és que fa feina en aquest àmbit a Mallorca, i si la manera és efectiva. Si no basta, explorar la Fundació Arrels de Barcelona, bé per estendre-la a Mallorca bé per copiar-la.

Si se t'acut res més, digues!

Una abraçada i bon 2022.

(Volia dir centenars de milers de persones amb sostre, només a Palma)"

No em puc estar de respondre-hi tot d’una:

"Gràcies, Joan, per haver parat esment al que vaig manifestar ahir sobre una persona anònima per a mi... Miraré de fer cas al que em dius, sobre allò que presenciaren els meus ulls, encara ara astorats, a la plaça Germans Garcia Penyaranda damunt les 9:30 del matí de dimarts 11 de gener de 2022.
Et dic coses. Una abraçada."

Engrescat per aquesta aportació juvenil que m’arriba inesperadament, a les 10:43h se m’acut d’adreçar-me a dos periodistes, dos advocats, dues entitats ciutadanes i quatre polítics.

Sorprenentment i sobtada, només al cap de tres minuts (10:46h), m’arriba la resposta del batle de Palma, José Hila: 

«Bon dia Cecili, és molt trist que passi una cosa així, massa gent viu al carrer i tractam amb l’àrea de Benestar Social i Imas del Consell d’oferir una alternativa, ja sigui un servei d’acollida o un pis on viure temporalment. Però també molts d’ells no volen anar. Hem de fer molta feina perquè això no torni a passar».

Quatre minuts després, li’n vull agrair sincerament una resposta tan prompta:
«Gràcies, per aqueixes paraules teves, que em fas arribar tan ràpidament, batle José... com molts voldríem veure-hi també iniciatives municipals concretes d’aquí que toquin hores. Una abraçada!»

Pel que fa a la resta de destinataris, un dels dos advocats, una mica més tard, també em fa arribar la seva resposta, que agraesc sincerament: 

«Se podría investigar qué tiempo llevaba ese ciudadano y ser humano en esas circunstancias... Y si hay alguna entidad que quisiera exigir responsabilidades, yo me presto desinteresadamente para asistir jurídicamente el tema, ni con la izquierda gobernando se evitan estos acontecimientos».

Durant aquest darrer quart de segle, com a ciutadà de Palma que en desitja la millora, sempre he tengut ben present allò que va passar, quan un bon advocat volgué actuar en defensa d’una altra persona trobada morta a Palma... en va guanyar el plet, contra l’Ajuntament!