Concert de Nadal a la parròquia de Santa Catalina Thomàs (3): l’Schola Cantorum

Amb el nom d’Schola Cantorum, durant dècades seguides, es coneix el grup musical, de cant coral, polifònic i popular del Seminari diocesà de Mallorca, dirigit pel director musical de torn: Sancho, Nigorra, Julià, Ferrer, etc. Té la tasca primordial d’acompanyar les celebracions litúrgiques, tant al Seminari com a la Seu catedral de Mallorca, fins ben entrat el segle XX. La componen desenes d'estudiants seminaristes majors.

Si repassam la premsa local, podem adonar-nos que, d’una manera renovada, de l'Schola Cantorum de Mallorca, se’n parla des dels inicis de l’any 2001. Amb aquesta denominació, es presenta el 26 d’abril de l’any 2002 a l’església de Sant Felip Neri, de Ciutat, fent un concert i presentant un CD de composicions del Seminari diocesà de Mallorca, gravat per un cor que consta d’una quarantena de veus. 

El director artístic es Marc Vaquer Estarellas. El portaveu i un dels membres més actius nom Gabriel Rosiñol Verd (qepd), qui explica que, amb aquest treball, «volen apropar a tota la societat mallorquina la filosofia i el tarannà humanístic que sempre ha distingit el Seminari mallorquí».

Entre d’altres actuacions, el 14 de juny de 2002, l’Schola Cantorum de Mallorca actua a la parròquia de Deià, interpretant obres diverses dedicades al Seminari. Es tracta d’un concert on executa dos repertoris diferents, un de cant gregorià i l’altre de cant coral.

Com comenta el seu director, Marc Vaquer, la formació és una rèplica de l’Schola Cantorum que hi ha al Seminari durant dècades. Basa els seus programes en cançons que diversos compositors mallorquins i catalans escriuen per a la institució: Ollers, Rebassa, Sancho, Capllonch, etc.

Tracten temàtica religiosa, tot i que també s’apropen a l’estil romàntic. L’acompanya a l’orgue Arnau Reynés.

El mes de desembre de 2009, l’Schola Cantorum de Mallorca ofereix un recital protagonitzat per peces musicals de Vivaldi, entre d’altres. Dirigida sempre per Marc Vaquer, en companyia de l’organista Arnau Reynés com sempre, en aquesta altra ocasió actua a l’església parroquial de l’Encarnació a Palma.

Amb el concert de l’Schola Cantorum de Mallorca a Cals Agustins (Binissalem) el 26 de novembre de 2010, obtenint els suports del Casal de Cultura de Can Gelabert, l’Ajuntament de Binissalem i el Departament de Cultura del Consell de Mallorca, es torna a fer palès que la coral neix amb una vocació clara i definida: treure a la llum, per posar-la a l’abast de tothom, una part de la història de Mallorca – la música coral – perquè no quedi per a sempre als arxius. 

Dirigida per Marc Vaquer Estarellas i amb la col·laboració de l’organista Arnau Reynés Florit, professor titular de música de la Universitat de les Illes Balears que l’acompanya habitualment, aquesta actuació s’emmarca dins el programa Cultura en Xarxa del Departament de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca.

El 28 de gener de 2012, els cantants de l’Schola Cantorum de Mallorca ofereixen un altre concert a l’església de Sant Miquel, de Palma, com sempre dirigits per Marc Vaquer Estarellas i amb la participació de l’organista campaneter Arnau Reynés Florit.

Anys després, compareixen bastant més granats de veu i d’edat una trentena de membres, antics estudiants al Seminari diocesà de Mallorca, que, dirigits pel mancorí Tomeu Ripoll, s’afanyen a posar fil a l’agulla en la revitalització d’un cor que requereix de fer assajos nombrosos i de preparar concerts diversos en indrets diferents.

Obtenen i empren les instal·lacions de la «Domus», al Seminari diocesà, com a lloc habitual per als assajos. I, per als concerts, a més de cantar durant les Diades anuals que organitza l’Associació cultural Amics del Seminari, a pobles i ciutats de Mallorca, també en fan quan li ho demanen - el darrer, al santuari de La Bonanova -, o conjuntament amb altres corals, a Felanitx, a Campanet, a Búger, etc.

Vet ací algunes de les actuacions més rellevants d’aquesta nova Schola Cantorum d’Amics del Seminari de Mallorca:

El 20 de desembre de 2016, dirigida per Tomeu Ripoll, i amb Pep Portell a l'orgue, Sa Nostra Schola Cantorum interpreta cançons de Nadal, durant la II Trobada de Corals a la capella del Seminari Nou. 

El 18 de febrer de 2017, després de dècades de no haver-la-hi sentida, entre d’altres, torna a ressonar dins la capella del Seminari Vell, a càrrec de l'Schola Cantorum conformada per membres de l'entitat Amics del Seminari, la peça musical que Lluís Millet i Pagès, l'any 1923, dedica al Seminari Diocesà de Mallorca. Avesats a interpretar-la de tant en tant, sobretot amb motiu de la festa de la Càtedra de Sant Pere, el mes de febrer.

També el mateix dia i al mateix lloc torna a sonar, entre d’altres, l'Himne pontifical "Roma, alma parens", interpretat per l'Schola Cantorum - que mantenen en actiu els Amics del Seminari -, durant la cloenda de la celebració de la festa de la Càtedra de Sant Pere, presidida pel bisbe Sebastià Taltavull.

El mes d’abril de 2017 l’Schola Cantorum executa un concert solidari en benefici del Projecte Home, a l'interior de les coves del Drac, a Porto Cristo, Manacor.

El 25 d’agost de 2017, queden enregistrades les quatre peces musicals que l'Schola Cantorum interpreta a l'església parroquial de Santa Maria la Major, Inca,  durant la missa de comiat que hi celebra el fins aleshores rector de la parròquia, mossèn Antoni Vadell (qepd), elegit pel papa Francesc bisbe auxiliar de l'arxidiòcesi de Barcelona, dirigides per Tomeu Ripoll i acompanyades a l'orgue per Pep Portell...  

Més de dues dotzenes de cantaires, antics membres de l'Schola Cantorum del Seminari diocesà de Mallorca, conformen un grup dedicat al cant gregorià i polifònic de peces que s'hi canten en dècades passades. 

La importància i el paper que té durant dècades seguides, a Mallorca, una formació coral com l’Schola Cantorum, pot quedar reflectida en la Catalogació de l’Arxiu Capitular de Mallorca,  gràcies al conveni que signen el 12 de maig de 2022 l’Institut de Musicologia Pau Villalonga amb el Capítol de la Seu de Mallorca. 

Cerquen abordar, de forma sistemàtica i amb criteris científicotècnics adients, la catalogació dels fons musicals conservats a l’Arxiu Capitular de Mallorca (ACM): fons propi de la Seu, fons del Seminari Conciliar de Sant Pere i fons de l’Schola Cantorum. 

La IX Diada cultural d'Amics del Seminari de Mallorca, a Inca, el 16 de maig de 2022, ret homenatge a músics inquers, en concert de l'Schola Cantorum que interpreta obres de Bernat Salas Seguí, Antoni Torrandell Jaume, Josep L. García Mallada, Bernat Julià Rosselló, dirigida per Tomeu Ripoll. Per a la peça musical "Canticum et oratio fidei nostrae" d'Antoni Sancho Nebot, compta amb les veus femenines de la Coral de sant Miquel de Campanet que dirigeix Pere Reynés.

Les tres properes actuacions aquest any 2023 són a tres indrets diferents (Inca, Palma i Campanet). Serveixen per presentar-hi un bon repertori, cada cop més extens. 

El temps de Nadal és particularment rellevant i molt significatiu, pel que fa a les actuacions musicals que l’Schola Cantorum juntament amb la Coral de Campanet es proposen de dur a terme conjuntament. 

Per molts d’anys més!

75è Aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, a Palma

Aquest diumenge, 10 de desembre de 2023, es compleixen les noces de platí de la Declaració Universal dels Drets Humans, proclamada per l’Assemblea General de l’Organització de Nacions Unides a París l’any 1948. 

Jo tenc aleshores quatre anys i sis dies!

Precisament enguany, l’any 2023, fa quaranta-quatre anys que, juntament amb el solleric Toni Castañer, introduïm a Palma la Secció Local d’Amnesty Internacional, amb la seva primera seu a les instal·lacions parroquials de l’Encarnació.

En dia tan assenyalat, com mir de fer cada any que puc, vull sumar-me als actes programats per avui a Ciutat. Gràcies al bon amic i activista incombustible d’AI, Carlos Martín Ciscar, arrib a saber que enguany es fa al Parc de les Estacions.

Me n'hi vaig i m’hi trob molta de gent. Alguna coneguda, que puc saludar després d’anys sense veure’ns. D’altres, bastant més joves que jo, m’ajuden a entendre que encara queda gent lluitadora que s’afanya a defensar la gent que s’ho passa més malament arreu del món: empresonada per les seves idees, o per les seves creences, o per no seguir els dictats ni les normes establertes per governants sense escrúpols. 

En defensa dels presos de consciència, en deim altre temps...

Un dia com avui em serveix, ni que sigui ràpidament, per repassar mentalment la meva trajectòria, la meva relació, la meva dedicació personal i directa amb Amnesty International, durant cinc anys seguits a finals de la dècada dels anys 70 del segle passat. I de quina manera!

És clar que, si l’any 2023 existeix a Mallorca aquesta organització humanitària fundada per l’advocat britànic Peter Benenson l’any 1961, sens dubte es deu primordialment a l’entrega i dedicació de la munió d’activistes que avui dia són membres de l’organització. Per descomptat!

Però pens que no s'ha d'oblidar que, en bona part, també es deu a la feina desplegada prèviament per dos mallorquins «il·lusos», que miram d’introduir-la a la nostra illa amb ganes de defensar-hi drets humans, intentant seguir el més fidelment possible les directrius emanades de la seu central...

De fet, Amnesty International arriba a Mallorca per primera vegada gràcies als esforços abnegats d’una dona, de nacionalitat sueca, que hi implanta aquesta organització humanitària poc temps després d’haver estat creada. Li diuen Margarita Stradman.

Davant la manca de col·laboració i la poca participació de la gent illenca, després d’haver funcionat uns anys, decideix dissoldre’n el Grup Local. En remet tota la documentació al Secretariat Internacional, amb seu a la ciutat de Londres, i AI deixa de funcionar a Mallorca per un temps.

18 anys després d’haver nascut AI damunt del planeta Terra, l’any 1979, Toni Castañer – un bon solleric que manté un grau de consciència humanista altíssim – i jo mateix, desplegam i intensificam  les nostres accions, per tal que hi sigui reintroduïda, després d’anys d’inoperància.

Tots dos, en Toni Catañer i jo mateix, engrescats en la tasca d'implantar i organitzar una entitat de tan alt prestigi internacional, en poc temps aconseguim que 122 persones associades constituïm el primer Grup Local de Palma d’Amnesty International. 

Durant tot el que duim de segle XXI, no passa any que Amnesty International no celebri el 10 de desembre algun acte públic a la plaça Major de Ciutat, commemoratiu de la data històrica. I jo mir d’acudir-hi sempre que puc.

He de dir que guard molt bons records de la meva dedicació a AI durant tot el temps que em permeten de ser-ne membre. Fins que me n’expulsen, per haver defensat públicament la guerrilla salvadorenca com a «única esperança alliberadora del poble salvadorenc» maltractat per la dictadura...

No me’n penedesc el més mínim. Ho tornaria a fer. Malauradament, les normes reglamentàries de grans organitzacions, massa sovint, en lloc d’ajudar els membres a viure amb més plenitud, serveixen i són emprades per retallar les ales de qui pretén volar una mica més amunt...

Esper i desig que les noves generacions d’activistes aconsegueixin de fer-ho millor que jo. 

Salut i coratge!

Palma, 10 de desembre de 2023
Setanta-cinquè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, per l’Assemblea General de l’ONU

Al bon amic Miquel Belenguer i Capó

 

Més de tres dècades seguides de compartir tasques polítiques, socials i culturals amb el bon amic Miquel Belenguer Capó, em duen a quedar-me fortament impressionat quan la seva companya i bona amiga meva Victòria me’n comunica la defunció.

Tot i que fa molt de temps que arrossega les males conseqüències d’una malaltia tan esfereïdora com el càncer, que ell sap dur estoicament i pacient com el qui més, no deixa de sorprendre’m avui la mala notícia.

D’ara endavant, deixarem de veure’l assegut a la taula del Blanquerna 65 on, amb el capell posat (com jo mateix) acostuma a assaborir les delícies d’una beguda, alhora que la companyia dels amics de sempre amb els quals conversa. Bon veïnat del carrer Andreu Feliu del barri de Santa Pagesa, sempre l’hi acompanya un dels seus cans preferits.

Més de tres dècades seguides de compartir espais i actuacions, no em poden deixar indiferent davant d’una partida com aquesta.

A l’àmbit polític, militants tots dos durant molts anys dins la formació de l’Esquerra Nacionalista que representa aleshores el PSM (Partit Socialista de Mallorca), no solament compartim projectes i perspectives, sinó que sempre em fa arribar el seu suport entusiasta quan m’exercesc com a càrrec públic a l’Ajuntament de Palma, al Consell de Mallorca o al Parlament de les Illes Balears. No ho oblidaré mai, Miquel amic!

A l’àmbit veïnal també és valuosíssima la seva aportació, sempre discreta però incombustible, a l’hora de prendre part en les activitats que desplega l’associació de Veïnats del Camp Rodó: festives, lúdiques, organitzatives, esportives, de tota casta. Indefectiblement lligades a l’impuls que hi dóna aleshores la meva esposa Isabel Rosselló Girart, ja difunta, amb qui Miquel Belenguer s’afanya sempre a col·laborar estretament. I no solament pel que fa a l’elaboració de dibuixos per a la revista de l’entitat, que són excel·lents.

També s’ofereix espontàniament i intensa a col·laborar en la nostra modesta i insignificant Fundació Picamall (Pobles i Cultures a Mallorca), quan miram d’intensificar la nostra solidaritat amb pobles del Tercer Món, des d’un petit espai físic situat al carrer de Ticià, al barri de Santa Pagesa.

L’art del dibuix que practica el bon amic Miquel em deixa captivat quan ens mostra i ofereix quadres seus, per exemple, dels coloms o dels galls o dels cans mallorquins. Una col·lecció tan admirable que hi deu haver ben pocs artistes que la puguin igualar.

M’impressiona fortament quan, en una de les converses confidencials, em fa a saber que, temps enrere, a l’època del seu servei militar obligatori, quan l’entorn familiar l’empeny a fer-se legionari, viu de ben a prop les males i doloroses experiències personals que el porten a abandonar-ne la tasca.

M’admira moltíssim veure’l amb la seva gran capacitat de suportar els efectes nefasts d’una malaltia tan poc desitjable com el càncer que l’afecta durant anys seguits.

No em puc estar d’agrair-li, sincerament i profunda, tot quant ha fet en aquest món nostre de misèries, per contribuir a llevar-ne i a implantar altres estils de vida que ens puguin portar a assaborir millor la nostra existència damunt d’aquest planeta nostre que tant malmenam.

El teu pas per aquest món és un estímul fort que ens empeny a lluitar per viure millor. Gràcies, Miquel.

I ja són SETANTA-NOU!

Dotze dies em separen
Dels dos dies que faig festa:
Em vendria més xalesta,
Si pogués jo ajuntar-la...

De Cecília, la patrona,
I que porta tan bell nom,
A qui trons lleven la son,
Santa Bàrbara gloriosa...

Bons records jo vull guardar
D'aquest dia i d'aquest any!
No me'n queden més enguany
De setantes a comptar.

Són setanta-nou avui
En la vida d'un humà
Que ha cercat pel món trescar
Avesant-se al sarró buit.

Quan pareix que està tot cuit,
Van i diuen "per molts d'anys"!
Agraesc tan bons afanys
Que la bona gent m'ha duit.

I que sigui en vida vostra!
Ho desig jo de tot cor,
Tant si ve de Manacor,
Com de lluny, prop de ca nostra.

Amb més bona salut vostra
Tot el món se n'enriqueix.
Ben arreu repercuteix,
Fins i tot de costa a costa.

Agraït a les companyes
I companys que de tot cor
M'han volgut romandre a prop
Com del bon foc les castanyes,

Vos desig sincerament
Que passeu molt bones festes:
Que us arribin ben xalestes,
I visqueu-les tendrament.

PER MOLTS D'ANYS MÉS!

(ET CONVID DE TOT COR AL CONCERT DE NADAL QUE FAREM A L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA CATALINA THOMÀS: 

PALMA, DIJOUS 21 DE DESEMBRE DE 2023, A LES 20:30 H)

Al bon amic Joan Moll i Marquès

Durant la meva existència en aquesta terra nostra, amb la família Moll i Marquès m’uneixen vincles de coneixença, tracte i col·laboració que em duen a lamentar profundament la pèrdua irreparable d’un dels seus membres, en Joan Moll i Marquès.

Nascut l’any 1936, vuit anys abans que jo, encara que durant poc temps, el conec i tract com alumne del Seminari diocesà, on realitzam els estudis eclesiàstics, a mitjan dècada dels anys cinquanta del segle passat. 

Amb uns quants cursos acadèmics de diferència – ell aniria a primer de Filosofia, quan jo hi faig l’ingrés l’any 1955 -, malgrat sigui durant poc temps, en mantenc molt viu el record: bon company, persona excel·lent, dedicat tan intensament a la música que, per a mi, s’esdevé un dels companys músics per antonomàsia, dins aquell gran conjunt d’estudiants que, acostant-nos als tres-cents en nombre, compartim aixopluc i disciplina acadèmica en règim d’internat estricte durant més de 10 anys seguits.

El període de vacances, en anar a fer d’escolanet al domicili del vicari de la parròquia de la Santíssima Trinitat, mossèn Lluís M. Fiol i Barceló, qui celebra la missa a la seva capella particular, situat a la mateixa planta de la mateixa entrada de la família Moll i Marquès, a la plaça Espanya de Ciutat, ens hi topam algunes vegades, amb Joan Moll i algun altre membre de la família.

La figura de Joan Moll em compareix també a l’hora de veure’l fent sonar l’harmònium dins la capella del Seminari Menor durant algunes funcions litúrgiques: un instrument que maneja com ell vol i delita la concurrència amb els acords tan harmoniosos que executa.

Molt bon pianista també. Ell tot sol, a dues mans, o a quatre mans amb altres companys músics, ens fa concerts pianístics de gran altura, interpretant al piano de coa Steinway & Sons o al piano Pleyel recent adquirit al Seminari Nou, peces musicals de tota casta.  

Impossible d’esborrar de la memòria els concerts pianístics a quatre mans, entre ell i altres companys, com el santanyiner Joan Vidal o el pollencí Bernat Cifre. o l'inquer J.L. García Mallada...

No puc oblidar tampoc la influència que manté damunt tantíssims companys d’estudis eclesiàstics, fent-nos conèixer, escoltar, valorar i estimar la música clàssica; posant al nostre abast grans figures d’aquest àmbit musical europeu; instruint-nos sobre estils i èpoques, il·lustrant-nos amb explicacions que ens ajuden moltíssim a mantenir el gust per aquest tipus de música: Albéniz, Bach, Beethoven, Berlioz, Brahms, Chopin, Debussy, Dvorák, Falla, Händel, Haydn, Liszt, Mahler, Mendelssohn, Mozart, Puccini, Ravel, Saint-Säens, Schubert, Schumann, Sibelius, Strauss, Stravinski, Telemann, Txaikovski, Verdi, Wagner, etc. són alguns dels noms que més ressonen dins la meva ment, a l’hora de recordar aportacions sucoses del nostre company d’estudis. 

Estudiant de Filosofia, opta per deixar la carrera eclesiàstica i dedicar-se a altres ocupacions. No per això deixam de mantenir tots dos una relació d’amistat que, d’una manera o una altra, es manté viva fins suara mateix. Tant amb ell com amb la resta de membres de la família Moll Marquès. 

Quan l'ús del català comença a entrar-hi una mica, a l’interior del Seminari diocesà,  s'hi fa present també son pare, don Francesc de B. Moll i Casasnovas, el patriarca de la família que hi acudeix a fer-ne classes per a la gent voluntària que en té ganes. Torn a tenir-hi relació directa.

Record que, molts d’anys després, com a regidor de l’Ajuntament de Palma, en representació del PSM-Nacionalistes de Mallorca, durant la legislatura de 1995-1999, torn a tenir l’oportunitat de mantenir contacte amb un altre membre de la família, el seu germà Josep Moll Marquès, qui també fa de regidor a Cort en representació del PSIB-PSOE. Ocasió que ens serveix per refermar més encara la nostra amistat iniciada al Seminari.

A la legislatura següent,  1999-2003, entre d’altres càrrecs públics institucionals, m’exercesc com a conseller de Cultura i Joventut al Consell de Mallorca. Aleshores tots dos tenim oportunitat de retrobar-nos. Mir de rebre’l al despatx i d’atendre les seves peticions, que sempre tenen a veure amb l’impuls i el foment de la música a les nostres illes.

També coincidim en actes públics diversos, com és el cas de la nostra assistència el mes de desembre de l’any 2000 a l’estrena de «L’enamorada». Una cantata composta per Tomeu Poquet i escrita pel canonge valldemossí Bru Morey interpretada a l’interior de la Seu Catedral de Mallorca. Amb gran assistència de públic, la dirigeix el mestre de Vilanova i la Geltrú Salvador Brotons. El bon amic Joan Moll hi acudeix com a compositor, i jo mateix com a diputat. 

L’11 de Setembre de l’any 2003, el cronista de l'esdeveniment ens fa coincidir tots dos, Joan Moll i jo mateix, en l’acte d’homenatge que el Consell de Mallorca vol retre a l’escriptor pobler Miquel López Crespí. La presidenta Maria Antònia Munar en presenta l’obra, «Literatura mallorquina i compromís polític», un volum de memòries de l’autor sobre la literatura illenca des de l’òptica antifranquista. Hi som tots dos presents, Joan Moll i jo.

M’alegra ben molt haver-hi compartit taules rodones, entrevistes radiofòniques o periodístiques diverses. Com és el cas de les que ens fan des de la Revista Portula, juntament amb altres personatges. Tots dos hi feim part com a protagonistes de fora del municipi de Marratxí: Cecili Buele, el mes de març de 2004, sobre el progrés i l’humanisme; i Joan Moll pianista, el mes d’octubre de 2005.

Una de les col·laboracions realitzades conjuntament és la signatura que feim, a mitjan mes d’octubre de l’any 2010,  d’un Manifest a favor de la Simfònica. Amb el lema «Salvem la Simfònica» els nombrosos signants exigim a les autoritats que integren la Fundació Pública per a la Música de Balears, que facin tots els esforços necessaris per una digna supervivència d’aquesta orquestra. 

Quan l’any 2016, amb motiu de la mort de la meva esposa manacorina Isabel Rosselló Girart, vull deixar constància escrita dels noms i llinatges de les més de 700 persones, que m’hi fan suport, no hi pot faltar ni el nom ni el condol que em fa arribar el bon amic Joan Moll. Li n’estic ben agraït. 

A través de les indicacions que em fa arribar el bon amic bunyolí Joan Brunet i Colom, m’assabent de la mort d’aquest altre bon amic palmesà, Joan Moll i Marquès, qui ens acaba de deixar, en bon darrer dia del mes de novembre de l’any 2023.

Que en pau descans aquest bon mestre de la música, pianista excel·lent, persona admirable!

Església catòlica, encobridora de pederastes!

En un escrit meu recent, arran de l’informe elaborat pel Defensor del Poble a l’estat espanyol, sobre les víctimes de la pederàstia a l’interior de l’Església catòlica, com a ciutadà llis i ras, alhora que fidel practicant, elev dues peticions a dues de les més altes instàncies públiques amb seu a Madrid:

1. Que, a l’hora de sol·licitar, elaborar o publicar informes oficials sobre la pederàstia existent a l’estat espanyol, no es limitin solament a l’àmbit eclesiàstic catòlic, sinó que, en bé del conjunt de la població, també n’ampliïn el camp d’observació a molts d’altres segments de la població on es produeix aquesta malifeta.

2. I que tots aquests informes siguin elaborats amb mètodes i anàlisis tècniques molt més fiables que les emprades fins ara, de manera que puguem disposar, simultàniament, de totes les dades relacionades amb els abusos sexuals d’infants arreu de l’estat, i puguem mirar de contribuir positivament i eficaç a erradicar-ne la pràctica, tan nefasta com feresta.

Amb aquest segon escrit meu, com a ciutadà llis i ras de les Illes Balears, i com a catòlic practicant, em veig amb el dret i el deure de girar la ullada i la crítica, també, cap a l’estament jeràrquic d’aquesta Església catòlica que, en opinió de no poca gent, en lloc de donar llum, fa i escampa massa fum. En aquest àmbit i en d’altres.

Em deman ¿per què deu ser que la Jerarquia de l’Església catòlica a l’estat espanyol, els bisbes en general, no deixen d’oferir la imatge lamentable d’un estament interessat a ocultar, amagar, dissimular o fins i tot negar comportaments pederastes d’eclesiàstics espanyols?

¿No deu ser cert, com afirma el Defensor del Poble, que els estaments eclesiàstics oficials, en general, miren de posar traves i pegues, obstacles i dificultats a qui vulgui investigar sobre fets que, per molt lamentables que siguin, no deixen de ser reals, ni deixen de tenir repercussions serioses fora de l’àmbit estrictament jeràrquic?

Si hem de fer cas al que publiquen els mitjans, el màxim representant i president de la Conferència Episcopal Espanyola desqualifica l’informe oficial sobre el nombre de pederastes eclesiàstics i afirma amb tots els ets i uts que és «mentida».

Aleshores, la pregunta és òbvia, ¿per quines cinc-centes viuen tan interessats a amagar la veritat, durant tant de temps i en tants indrets, i no es posen a col·laborar decididament i activa a facilitar-ne les dades que hi facin més llum? En una societat veritablement democràtica, un comportament com aquest ¿no podria arribar a ser considerat fins i tot delictiu, per part de jerarques renuents a col·laborar-hi?

Si, com a president de la Conferència episcopal creu que no són tants els casos d’eclesiàstics que abusen d’infants, ¿per què no mana i ordena que en totes les diòcesis espanyoles, en lloc de posar pegues i obstacles, se’n facilitin les investigacions i s’obrin de pinte en ample els arxius de les cúries diocesanes als investigadors degudament acreditats i, sobretot, a les víctimes que hi tenen tot el dret del món?

D’altra banda, qui més qui manco pensa que demanar perdó, cosa que fa el president dels bisbes espanyols, per una malifeta tan voluminosa i repugnant com l’abús de menors, no deixa de ser una mera gesticulació verbal que, si no va acompanyada de res més, no representa cap altra cosa que reconèixer-se’n culpable. I punt. 

En una societat veritablement democràtica, ¿es pot considerar suficient demanar perdó per un mal tan gros comès, sense parar esment a cap casta de reparació col·lectiva mínima? ¿No s’hi han d’aplicar les lleis? ¿No cal restituir res, ni s’han de prendre mesures concretes que facin evident el penediment sincer? ¿No s’ha de fer arribar cap casta d’indemnització moral i econòmica a les víctimes? ¿No s’ha de reparar d’alguna manera efectiva el mal comès i reconegut?

Ja no en parlem, si param esment a l’Evangeli de Jesús de Natzaret, quan es refereix a qui fa malbé un infant ¿o ja no hi deu tenir res a veure l’ensenyament de Lc 17,2 quan amolla: «Més valdria que li posassin una roda de molí al coll i el llançassin a la mar, abans que fes caure un d’aquests petits. Estigueu alerta! Teniu compte de vosaltres mateixos»?

Afirmar, com diu el president dels bisbes, que avui dia ja no es cometen tants abusos infantils com en temps passats... Faltaria més! Lamentablement, suposant que sigui certa la davallada possible de casos de pederàstia a l’interior de l’estament eclesiàstic, si és que es dóna,  no sembla que pugui atribuir-se a l’afany dels jerarques, sinó més tost a pressions externes d’una societat cada cop més democràtica que, de manera gairebé unànime i cridanera, se’n farta i arriba a dir «prou d’abusos sexuals infantils» per part d’eclesiàstics.

Denunciar, com a president de la Conferència episcopal, que algunes estadístiques extrapolades de l’informe del Defensor del poble tenen «la intenció d’enganyar la població», pot induir a creure i pensar el mateix, respecte d’una actitud jeràrquica que impedeix activament i ferma, recaptar informació oficial tan zelosament custodiada, que contribueix a mantenir la població enganyada, amb el pretext de mirar de fer-hi creure que «tots els clergues són molt bones persones».

Quant i més, quan es tracta d'uns individus que pertanyen a un col•lectiu tan emblemàtic dins les nostres societats. Són eclesiàstics dedicats expressament i directa a incentivar i promoure la pràctica de l'amor entre els humans, fruit, com diuen, d'un mandat que prové de Déu mateix. I, en actuar en nom de Déu, n'hi ha que mantenim la convicció que n'agreuja fets i responsabilitats individuals i col•lectives.

Sobretot, en incidir tan directament en el teixit social, en la defensa i promoció dels models de comportament que difonen i imposen, en l'àmbit de les identitats, de l'educació, de l'amor, de l'afecte. Elements malversats en perversió, com eina feresta de manipulació de consciències.

I tot plegat, en una etapa delicadíssima dins la vida emocional i afectiva de víctimes tendres i indefenses.

Davant d'una resposta tan reaccionària com poc valenta per part del president dels bisbes espanyols, ens podem prendre amb molt d’interès, cada cop major, allò que hi diu el papa Francesc, i que veim que no és poc, sobre aquest assumpte.

Si faig al·lusió explícita i directa a les orientacions emanades del bisbe de Roma, jerarca suprem a l’interior de l’Església catòlica, és perquè em fa adonar de dos fets inqüestionables: 

Que el mateix papa considera l’abús sexual de menors per part d’eclesiàstics com un assumpte de gravetat extrema a l’interior de l’Església catòlica, en els seus estaments jeràrquics més representatius, com són bisbes i cardenals, clergues i religiosos. No solament a l’estat espanyol, sinó també a altres països de l’orbe catòlic, i a gran escala.

I d’altra banda, que, des de l’episcopat espanyol, continuen fent la impressió de parar massa poc esment a les orientacions i recomanacions papals, vist el comportament manifestat fins ara per la cúpula eclesiàstica, als ulls de molta gent, amb tantíssim que desitjar.

Basta veure que, des que el 13 de març de 2013 el cardenal jesuïta argentí Jorge Bergoglio és elegit papa, no dubta gens ni mica a impulsar una reforma penal que introdueix el delicte específic de «pornografia infantil»; arriba a tipificar certs delictes que encara ara no són presents en algunes legislacions civils. 

Malauradament, pel que es veu, esdevenen unes eines que no sempre resulten útils ni són emprades degudament a l’àmbit més proper de les esglésies diocesanes. Fa la impressió que els bisbes hi donen les espatlles.

Només un any després d’haver estat elegit, el 22 de març de 2014, el papa Francesc crea i fixa la Comissió Pontifícia per a la Protecció de Menors, integrada per cardenals, arquebisbes i algunes víctimes d’eclesiàstics.

Tothom pot veure que aquest papa argentí, de llinatge Bergoglio, s’afanya a continuar en la línia de «tolerància zero» en aquest àmbit d’actuació eclesiàstica punible, i estableix regles molt estrictes en matèria d’abús, reunint-se amb víctimes i rebutjant amb fermesa centenars de sacerdots abusadors. 

Seria massa extens allargar-me, en aquest escrit meu, a l’hora de fer al·lusió a totes i cadascuna de les decisions que adopta pel papa Francesc sobre aquesta matèria, pràcticament cada any del seu pontificat.

Qui hi tengui interès, pot atansar-s’hi fàcilment a través de la pàgina web vaticana dedicada a «Abusos contra menors. La resposta de l’Església». Hi apareixen nombroses intervencions papals referides a aquest assumpte, que surten publicades en alemany, anglès, espanyol, francès, italià, polonès i portuguès.

Tant de bo que els bisbes que integren la Conferència Episcopal Espanyola s’engresquin d'una vegada a fer més cas d’allò que proposa el papa Francesc en matèria de lluita contra els abusos sexuals de menors per part d’eclesiàstics, i adoptin, de manera agosarada i valenta, les decisions, actituds i  comportaments que el bisbe de Roma proposa, i que les societats del segle XXI reclamen arreu del planeta.

En bé de les víctimes dels abusos sexuals per part d’eclesiàstics, i en bé d’una societat com l’espanyola que ha d’anar madurant moltíssim més, pel que fa al respecte cap a tots els éssers i col·lectius humans que la integren. Sobretot els més tendres, joves i vulnerables.

Cecili Buele i Ramis,
Mallorca, 30 d’octubre de 2023