Maena Juan, a les xarxes de la intercomunicació (2)

Maena Juan Marquès mor dia 5 d'agost de 2019 a l'edat de 87 anys. 

Lluitadora de primer ordre, 10 anys enrere es posa a estudiar teologia feminista on-line a la Universitat de Sevilla. 

Ella que, a la dècada dels anys setanta del segle passat, és fundadora de Mar Sis –Escola de Formació Social (antecedent a Mallorca de la formació continua sindical a hoteleria i de la cooperativa de treballadores familiars).

Membre d’una generació de creients i treballadors que els anys 60-70 posen els fonaments de la lluita per la dignitat i la defensa dels drets laborals dels treballadors d’hoteleria a Mallorca, comparteix aquesta curolla amb altres com Ferran Bonnín, Paco Obrador, Joana Bernal, Maria Bonnín, Jaume Santandreu, Bartomeu Bennàssar, Carmel Bonnín, entre molts d’altres.

Malgrat haver nascut en una família benestant de Mallorca, de jove i en el context d’aquella comunitat de creients que aixeca ponts d'unió amb els treballadors d’hoteleria per procurar-los una vida més digna, duu a terme tot un procés evolutiu que l'aboca a donar i compartir la major part del seus béns, optant així per viure de la seva feina (a hoteleria).

Una opció que manté durant dècades, com a subgovernanta a l'hotel Bellver.

Mirant de fer-ne un seguiment, del que se'n diu sobre na Maena Juan Marquès, a les xarxes de la intercomunicació més directa i activa, hi veig tal quantitat d'esments que em resulta difícil ajuntar-los tots.

Una petita mostra n'és aquest breu recull que en faig just suquinetes:

Maena Juan, assistent social i diplomada en infermeria, és una referència en els ambients cristians i obrers de Mallorca. Teòloga i alhora defensora dels drets dels treballadors, ajunta en la seva persona tots dos àmbits, inseparablement lligats: l'església i la societat.

Treballadora política i sindical, viu dedicada a defensar i promoure la classe obrera: classe treballadora, ciutadania, sindicats, persones aturades, immigrants, iniciatives solidàries, etc.

Esdevé una de les persones més compromeses en la realitat social de Mallorca i que es pren seriosament el seu compromís cristià, dins la línia més renovadora de l’església mallorquina.

Davant la trista realitat d'institucions eclesiàstiques de tot signe, que tenen en molt poca consideració els drets de les dones, ella s'apunta a impulsar el col·lectiu «Creients i Feministes», lluitant perquè la igualtat de sexes a l'interior de l'església sigui una realitat.

Una lluita que mai no vol donar per perduda, seguint el lema del Maig del 68: «Sigues realista, somia l'impossible!»

A l'àmbit de la vivència cristiana, té molt clar el sentit de l'Eucaristia: Cal tornar al sentit original i genuí de l'Eucaristia com a celebració d’acció de gràcies, de festa i memorial, en lloc de sacrifici d’expiació o com a ritual de compliment obligat, o com a mèrit per treure ànimes del purgatori...

Per això, no s'està de manifestar que «Hem de ser persones creatives i presentar alternatives de celebracions, partint dels esdeveniments que vivim o es viuen en el món, amb signes nous i llenguatge entenedor. Fomentar el sentit de festa i fer participar els nostres cossos i sentits en les celebracions, i no només les paraules racionalitzades».

Sempre recordaré les convidades que em fa arribar cada any, per Pasqua, a participar en la celebració eucarística de les comunitats cristianes de base, al centre d'espiritualitat de Son Roca.

En relació amb la militància política, s'expressa molt clarament: «Mentre no tinguem una altra cosa, hem de votar pel menys dolent o el més útil, segons l’opció que facis. Unes persones poden optar per canviar les institucions polítiques o sindicals des de dintre i altres anar als moviments ciutadans més contestataris en contra d’una política a les ordres d’una economia europea i mundial injusta que és la que comanda».

Amb el títol «Espiritualitat laica» Xavier Delgado reprodueix uns apunts i reflexions «a la llum dels exercicis espirituals que Maena Juan ofereix als militants de l’Aco de Mallorca a l’ermita de Sant Honorat (Algaida- Mallorca) dia 1 i 2 d’agost de 2009... Diu que els pilars de la seva fe son la laïcitat, la fe en Crist i la comunitat».

Hi ofereix tres presents: «el testimoni de vida, el testimoni del procés de comunitat que fa amb els companys d’hoteleria i la seva fe irreductible en un home i una dona nous a la llum d’una teologia humana i integradora.

PereFullana i Puigserver, en fer el repàs d'«Una llarga història de servei. Càritas Diocesana de Mallorca (1961-2011)», dins el tema d'hoteleria també fa al·lusió explícita i directa a Maena Juan, i a l'entrevista que se'n publica l'any 1987 sobre els seus 17 anys treballant a l'hoteleria.

Na Maena no es cansa de participar en trobades i xerrades nombroses i diverses, relacionades amb la recerca de la igualtat entre dones i homes i sobre teories i pràctiques feministes.

És el cas de la presentació del seu llibre «Cartas sin censura. Por una hermenéutica teológica feminista creativa». Amb motiu del Dia internacional de la Dona, a la galeria d'art Lluc Fluxà, intervenen l'any 2013 la teòloga feminista Pilar de Miguel, la presidenta del Lobby de Dones, Francisca Mas, i la teòloga i membre de l'associació Creients i Feministes, Rosa Cursach.

Si una imatge em queda ben gravada, de la figura esvelta de na Maena Juan Marquès, és el seu posat seriós darrere de tantíssimes pancartes de «Creients i Feministes», en concentracions i manifestacions de tota casta.

Particularment em vénen a la memòria les que es realitzen en defensa de la igualtat entre dones i homes, i contra la violència masclista que lleva la vida a tantes dones maltractades, un any rere un altre. Malauradament!

Anant molt endarrer de poder entrar dins la web de Mar6 , que a l'actualitat ja no està registrada ni activa, gràcies a l'ajuda valuosa que m'ofereix sempre que l'he de mester la bona amiga andritxola Elena Vera, de BalearWeb, tenc la gran sort de poder accedir a dos enllaços que m'aporten moltíssim sobre na Maena Juan Marquès:

Un és aquest  i l'altre és aquest altre.

A Maena Juan Marquès

En bon dimarts agostenc em comuniquen que la nit anterior na Maena Juan Marquès ha mort i que li fan el funeral dijous 8 d'agost a les 19:30 a l'església de La Sang.

Ens deixa i perdem una bona amiga, gran dona, lluitadora incansable. 

Des que tenc ocasió de conèixer-la i tractar-la a principis de la dècada dels anys vuitanta del segle passat, sempre la veig disposada a lluitar des d'allà on sia.

Comença com a lluitadora antifranquista i, amb el seu tarannà de dona rebel, es mostra crítica amb les formacions polítiques que amb posterioritat assumeixen les tasques de govern, a l'àmbit local, insular, autonòmic o estatal.

S'inicia com a dona creient a l'àmbit familiar més tradicional i convencional, com marquen els cànons de l'època dins el terme parroquial de Sant Nicolau, una de les cinc parròquies que constitueixen a Palma l'anomenat «pentàgon».

Poc a poc se'n va desprenent, de comportaments rutinaris, i es fica de ple en les més fondes conviccions renovadores i transformadores de l'església.

La seva trajectòria és d'aquelles que corprenen i sorprenen. Poques vegades es veu que el membre d'una família benestant s'estimi més triar un altre estil de vida, a prop de la gent treballadora més humil.

Diplomada universitària d'Infermeria, se'n coneix la militància política dins partits d'esquerres com Bandera Roja, Partit Comunista, Partit Socialista Popular (de Tierno Galván); també la seva implicació engrescadora en Mar Sis, una associació cultural creada durant el franquisme amb l'objectiu de fer suport a iniciatives sindicals, culturals, laborals etc. i que constitueix un dels grups de la coordinadora de comunitats cristianes.

La seva dedicació a la Fundació Serveis de Cultura per al Poble és admirable, com també l'activitat social intensa que desplega dins Attac -el moviment internacional a favor de la implantació de l'anomena taxa Tobin per a les transaccions financeres en lluita contra les desigualtats que genera el mercat capitalista-.

Dona creient, cristiana, s'implica fermament en l'estudi i la praxi de la teologia de l'alliberament i la teologia feminista. Sovint dóna la cara per Creients i feministes una associació  que neix l'any 1997 a partir de la inquietud que sent un grup de dones davant la situació d'invisibilitat i submissió en què són presents al si de l'església catòlica i de la societat mallorquina.

Fa uns 10 anys publica un escrit que duu per títol «Gosarem decréixer?»  , una paraula que ella veu ben carregada de contengut, perquè convida a una revolució veritable en les mentalitats i les accions concretes: «Viure millor amb més poques coses», «simplicitat voluntària», «recuperar el sentit de la mesura», «trobar la felicitat en la convivència amb altres i no en l'acumulació desesperada d'aparells...»

El que més m'admira de na Maena és precisament això: sent membre de família benestant, tria l'austeritat i la lluita, lliurant-se en cos i ànima a procurar el benestar de la gent treballadora més humil.

Gràcies, bona amiga Maena, pel teu exemple estimulant i engrescador! Descansa en pau!

Casernes militars a Palma, un bon negoci per a qui?

A la carretera de Valldemossa, sortint de Ciutat cap a la serra de Tramuntana, s'hi poden veure encara dues grans instal·lacions militars desocupades: a l'esquerra, la caserna d'Automobilisme; a la dreta, la d'Artilleria. Totes dues, buides i sense emprar des de fa dècades.

Des de fa dècades també són objecte de tractament per part d'institucions i entitats ciutadanes. Encara mantenc viu el record d'aquella proposta que fa el PP a Madrid quan governa Felipe González: «que es retornin als municipis les instal·lacions militars desocupades!».

No són poques les intervencions que faig, des d'allà on em trob, a favor d'una utilització més social d'unes terrenys urbans que la dictadura del general Franco expropia «a preu de patató» perquè s'hi construeixin dues casernes militars tan significatives.

Fa dècades que els militars les abandonen i fa dècades que volen ser venudes «a preu de canari jove».

La pregunta que me'n faig només és una: qui se'n beneficia econòmicament d'aquesta situació? 

I n'hi puc afegir d'altres: 

La gent de Ciutat no té dret a saber i conèixer els noms i llinatges de les persones, militars o civils, que en trauen profit? 

Què se n'ha fet de projectes socials com el presentat per «Arquitectes Joves» que n'aprofiten tot quant hi ha per transformar-ho en espai ciutadà únic? 

En què queden totes i cadascuna de les reivindicacions veïnals de la zona i de Ciutat, que en reclamen un ús més social, d'aquest espai urbà? 

Quin paper exerceixen, en aquest àmbit, els nostres representants polítics a Ciutat, a Mallorca, a les Illes Balears i Pitiüses, a Madrid, a Brussel·les i Estrasburg?

La notícia publicada recentment a la premsa local -per variar, en dates estiuenques...- em remou les entranyes i m'empeny a recordar-ne certs detalls d'aquests darrers vint-i-cinc anys, un quart de segle!

Hores d'ara, continuo astorat davant tants metres quadrats de superfície buida i desocupada, abandonada pels militars, que, fins suara mateix, no comporten cap casta de profit ni benefici per a la ciutadania dels barris de Cas Capiscol - Son Busquets, ni per al conjunt de la ciutadania de Palma. I que mantenen intacta la seva capacitat d'aixoplugar-hi un bon grapat d'equipaments públics que es reclamen des de fa dècades a Ciutat.

Com a veïnat de Palma, he de reconèixer que les veïnades i els veïnats d'aquesta barriada palmesana de Cas Capiscol – Son Busquets són un exemple per a tothom: saben fer festes alhora que també saben fer lluites veïnals, sense cansar-se.

Hi pot haver qui pensi i cregui o escrigui que un col·lectiu, una barriada, un poble, un país, una nació, quan no pot aconseguir allò que es proposa mitjançant la lluita -sigui la que sigui- s'aboca irremeiablement a creure's ulls cecs en la victòria mai aconseguida, mitjançant la festa i la disbauxa.

N'hi ha que, en canvi, consideren la lluita com un element inseparable de la festa. I que així tots dos elements es converteixen en les dues cames imprescindibles per fer avançar la humanitat i tirar endavant en la història.

Cas Capiscol – Son Busquets n'esdevé un paradigma: de festa, en lluita veïnal perenne!

Fa moltes dècades que el barri palmesà de Cas Capiscol – Son Busquets esdevé una de les barriades més sacrificades de Palma: aixopluga -patint-ne totes les males conseqüències- una de les primeres casernes militars... una de les primeres presons provincials... els primers pisos de Càritas... un dels primers grans centres comercials... una de les primeres parròquies perifèriques... una de les primeres rotondes conflictives... un dels primers grans recintes d'oci i esbarjo... i un dels primers convenis urbanístics de gran magnitud, a gran escala, entre l'Ajuntament de Palma i el Ministeri de Defensa (!). Quasi res!

L'Ajuntament de Palma -primer amb Ramon Aguiló, després amb Joan Fageda, com a batles; seguits de Catalina Cirer i Aina Calvo com a batlesses; de Isern, de José Hila, de Toni Noguera...-  mitjançant convenis escrits i signats en castellà, es compromet a nodrir i alimentar bé el Ministeri de Defensa, amb els suculents beneficis econòmics que comporta la venda dels terrenys de la caserna militar de Son Busquets, adquirits a preu de patató unes quantes dècades enrere i venuts a preu de canari jove el segle XXI!

Sortosament, la barriada de Cas Capiscol – Son Busquets també compta amb nombroses entitats i associacions que, des de fa dècades, s'hi deixen la pell en la tasca sempre engrescadora de treballar a favor d'una convivència cívica més intensa.

Gràcies a tot això, la barriada pot comptar amb un dels primers centres de salut, que fins i tot s'arriba a veure desbordat per l'afluència de gent d'altres contrades.

Sens dubte, entre totes les entitats del barri despunta l'Associació Veïnal Tramuntana Cas Capiscol-Son Busquets que, integrada dins la Federació d'Associacions de Veïns de Palma, des de la dècada dels anys 70, s'afanya a aconseguir millores per a una barriada tan deixada de la mà de Déu i del diable...

Durant un munt d'anys, amb el lema «A Son Busquets volem equipaments» l'associació veïnal reclama un centre de salut, un poliesportiu cobert amb piscines, un casal de joves, una biblioteca, una escoleta municipal, un centre de dia i una residència pública per a la tercera edat, un centre cultural, locals per a associacions de la barriada, un institut i guarderies públiques...

Sens dubte demanen molt; el fet és que, si hom s'hi atansa, veu ben a les clares que en tenen tot el dret.

Record molt bé que també treballa fort ferm per aconseguir que sigui una realitat palpable la «cessió gratuïta de totes les instal·lacions militars en desús, als ajuntaments de Mallorca!» 

Al llarg d'aquestes darreres dècades, la Junta Directiva no afluixa i, superant totes les dificultats que hi compareixen, mai no deixa de dedicar-ne els esforços a una de les activitats que arreplega al carrer més veïnes i veïns del barri, les seves Festes d'Estiu. Una de les activitats que conviden a sortir de casa i trobar-se amb altres veïns, en un ambient festiu i lúdic, alhora que reivindicatiu d'aquelles situacions que es perceben com a millorables.

La presència de batles i batlesses no roman exempta d'al·lusions explícites als projectes urbanístics d'actuació prevista a l'espai públic immens que ocupen a l'actualitat el que foren les instal·lacions militars de Son Busquets... 

Vull donar l'enhorabona a tots i cadascun dels membres de la Junta Directiva de l'associació veïnal que, sense amollar el mac a terra, continua reivindicant per a aqueixa barriada unes millors condicions de vida que afectin positivament el conjunt de la ciutadania... sense esperar cap altra recompensa que la de deixar aquest barri de Palma una mica millor d'així com l'han trobat en arribar-hi... 

Vull ser representat per Oriol Junqueras al Parlament Europeu

Som un dels 20.530 votants illencs que es mostraren a favor de la llista d'Esquerra Republicana «Ara Repúbliques», que encapçalà Oriol Junqueras el proppassat dia 26 de maig.

Vaig votar ORIOL JUNQUERAS I VIES, perquè ens representàs al Parlament Europeu durant la propera legislatura.

Vaig veure i llegir els resultats oficials publicats al BOE. Se'l proclamà eurodiputat de la candidatura «Ahora Repúblicas». Hi figurava amb el núm. 13 dins la llista dels 54 eurodiputats espanyols que en sortiren elegits.

(Acuerdo de 13 de junio de 2019, de la Junta Electoral Central, por el que se procede a la proclamación de Diputados electos al Parlamento Europeo en las elecciones celebradas el 26 de mayo de 2019). 

Consider que, en democràcia vera, ni el rei ni cap altre membre de cap altra institució, per alta i suprema que sigui, no em pot privar, a mi, del dret que tenc a ser representat per Oriol Junqueras al Parlament Europeu.

En defensa de la democràcia vera a Europa, exigesc que es moguin tots els fils que facin falta perquè aquest dret meu, com a ciutadà europeu, sigui respectat com cal.

A la vista dels fets més recents, i veient les dificultats que travessa el meu candidat, als quinze motius que vaig adduir per votar contra el Tractat de la Unió Europea l'any 2005, hores d'ara n'hi he d'afegir un setzè...

Torn a denunciar clar i català que no és aquesta l'Europa on jo vull viure! Per l'Europa que volem: més democràtica!

El santuari de Lluc, marc incomparable d'una novel·la encisadora

«Un hivern a Lluc», la novel·la de l'escriptor pobler Miquel López Crespí, em torna a transportar a aquell indret mític i místic que envolta el santuari marià de Lluc, al terme d'Escorca, en plena serra de Tramuntana mallorquina.

Guard amb molt de respecte emotiu, o d'emoció respectuosa, la fotografia de la meva primera pujada al santuari de Lluc a la dècada dels anys 50 del segle passat, quan jo tenia 8 anys...

Aleshores jo feia part d’una excursió comandada per l’alaroner mossèn Gabriel Reynés, capellà de les Germanetes dels Pobres, a Ciutat, i del col·legi de Can Domenge que regentaven les Germanes de la Caritat, amb el qual col·laborava també i hi anà mumpare.

Amb posterioritat m'hi he fet present en ocasions diverses i incomptables: com estudiant, com ajudant del jesuïta Pare Ventura -amb qui fèiem estades estiuenques amb infants del Patronat Obrer-, com a capellà, com a escolta, com a pelegrí, com a hoste, etc.

Inoblidable em resulta l'estada perllongada durant una mesada seguida, l'any passat, el 2018, quan vaig voler iniciar-hi «mon any sabàtic» i m'hi vaig passar quatre setmanes ocupant una de les cel·les del recinte sagrat, compartint amb els frares les seves pregàries i recorrent camins i viaranys de la contrada lucana.

Amb idèntic respecte emotiu en guard la darrera que m’hi he fet enguany, de fotografia, el proppassat mes de juny de 2019.

En aquesta ocasió més recent, hi acompany l’escriptor pobler Miquel López Crespí que hi porta la seva darrera novel·la “Un hivern a Lluc”.

Aquesta novel·la fa referència a la seva primera pujada al santuari, amb la seva padrina materna “Ximbona”, l’any 1963.

Li agraesc el detall d'haver-me lliurat i signat un dels primers exemplars, recent sortit del forn, que faig comptes de llegir-me en un tres i no res...

Com també les manifestacions que fa públiques a través de les xarxes de la intercomunicació més extensa, i de youtube.

• 0. Tràiler

• 1. De Palma a Lluc
  

• 2. Una experimentació literària
  

• 3. Una bona combinació de materials diversos
  

• 4. Un petit tast de la novel·la: els exvots
  

• 5. A Lluc, amb la dèria d'escriure
  

Crònica d'una trobada de condeixebles inoblidable

Alguns dels infants que l'any 1955 ingressam al Seminari diocesà de Mallorca, juntament amb altres que s'hi afegeixen al llarg de la nostra carrera eclesiàstica de 13 anys d'estudis acadèmics -Humanitats, Filosofia i Teologia-, ens retrobam de bell nou, dècades després, al restaurant Hom que manté obert el Projecte Home al polígon de Son Morro.

Es tracta de la generació de capellans mallorquins que sortim ordenats l'any 1968...

D'aleshores ençà, cadascú va fent el seu camí. Suara mateix, jo, que en som el més jove, compt amb 74 anys d'edat. N'hi ha qualcun que en supera els 80.

Amb alguns ens veim cada dos per tres. D'altres fa més de 50 anys que no ens hem vist. Ho feim avui, divendres, 24 de maig de 2019, dinant plegats i intercanviant impressions i experiències.

Motiu? La venguda del condeixeble gallec Jaime Quintans García qui, amb la seva companya Candelaria, s'han vengut a passar uns dies a Mallorca des de Tenerife estant, on resideixen.

Presències? Una dotzena d'homes granats l'acompanyam amb ganes.

Absències? D'una llista d'una trentena de condeixebles amb adreces disponibles, alguns n'han excusat l'absència per motius diversos. 

El nostre condeixeble burgalès Àngel Sáiz Pérez que resideix a Madrid, juntament amb la seva companya Lucia, a manca d'una presència física impossible, ens adreça unes paraules escrites amb molt d'afecte.

Abans de dinar, amb molt bon criteri del company organitzador, el pollencí Biel Pérez, lliuram a Jaime Quintans una camiseta recordatòria del cinquantè aniversari de la nostra ordenació sacerdotal que l'any passat elabora el condeixeble mariando Jaume Ribas. La rep amb gran emoció i molt d'interès.

Seguidament, cadascun de nosaltres es presenta a la resta durant uns breus minuts, referint-hi les nostres trajectòries posteriors a l'estada al Seminari.

S'ha de dir que no tots ens hi reconeixem a primer cop d'ull! Hem canviat tant, físicament, d'aleshores ençà...

Durant el dinar parlam de tot i molt, mentre assaborim un menú del dia exquisit. 

Aconseguim de contactar telefònicament amb el condeixeble alcudienc Bartomeu Suau, qui fa de rector a les parròquies de sa Indioteria i el Pla de na Tesa. Ens alegram ben molt de sentir-li la veu, de saludar-lo pel mòbil i d'enviar-li unes bones mamballetes.

Durant la trobada ens assabentam que un altre company nostre manacorí, Joan Oliver Nadal, el mes de juny de l'any passat va morir. Tots en desconeixem la feta. Que descansi en pau!

Feim pinya, i ens desitjam el millor per als dies que vendran: Pere Barceló Gelabert, de Manacor. Baltasar Barceló Servera, de Porreres. Cil Buele Ramis, de Palma. Tomeu Català Barceló, de Vilafranca de Bonany. Miquel Dora Parera, de Manacor. Joan Mas Rosselló, de Felanitx. Joan Mora Oliver, de Pollença. Guillem Morlà Adrover, de Porreres. Biel Pérez Alcina, de Pollença. Jaime Quintans García, de Galícia. Jaume Ribas Molinas, de Maria de la Salut. Jaume Salom Bosch, de Palma.

Tant de bo que aquesta sigui la primera trobada de tota una sèrie successiva en anys venidors!

Vet ací algunes FOTOS de la trobada.