El comportament ètic dels nostres polítics

Durant aquestes festes nadalenques, gràcies a les indicacions assenyades del meu cunyat -Bartomeu Company i Vidal-, tenc l'oportunitat de reviure el contengut d'un dels meus escrits, vint anys enrere.

Quan despleg la meva activitat militant intensa dins del PSM-Nacionalistes de Mallorca i dins la Federació d'Associacions de Veïns de Palma: l'any 1992, temps en què promovem la solidaritat dels moviments socials mallorquins amb Amèrica Llatina...

Arran de determinats casos de “corrupció política local”, se m'ocorre d'escriure i publicar un article amb el títol: “El comportament ètic dels nostres polítics”(El Mundo, divendres 6 de març de 1992).

Més de vint anys després, no només en subscric totes i cadascuna de les manifestacions expressades, sinó que m'enorgulleix i em satisfà ben molt haver procurat de ser-hi fidel durant tot el temps dedicat a la meva tasca política institucional, vuit anys seguits, (a finals de la dècada dels anys 90 i principis del 2000).

“Des que la democràcia moderna s'ha tornat a implantar al nostre país, la vida política ha anat prenent color, i s'està assemblant cada cop més a l'arc de Sant Martí! Sortosament, podríem dir, per principi.

Tot i amb això, determinats colors, en aquests darrers dies, llueixen molt més que uns altres. I, per desgràcia nostra, no són precisament aquells colors que resulten més agradosos a la vista. Ben al contrari. Vivim enlluernats per la corrupció política, que avui és notícia i que figura a l'ordre del dia de gairebé tots els noticiaris. El comportament d'alguns polítics hi apareix del tot indigne i provoca indignacions pertot arreu.

En aquest context, se m'ocorre de recórrer als vells tòpics de la política més clàssica, on l'ètica no deixa de tenir-hi mai un paper que hom pot qualificar d'imprescindible.

Tot depèn d'allà on se situï cadascú.

N'hi ha que diuen que amb ètica no aniríem mai enlloc, que el polític ha de ser realista i pragmàtic, que això de l'ètica és molt relatiu, que ningú no té l'exclusiva del comportament ètic, que ètica i política fa molt de temps que es varen barallar, etc.

Generalment, qui afirma aquestes coses sol ocupar un càrrec polític, o hi és ben atansat. Cal tenir-ho ben present.

En canvi, el comú de la ciutadania acostuma a identificar la manca d'ètica amb la presa de pèl. La manca d'ètica en un polític esdevé una presa de pèl a la majoria dels ciutadans. Així de clar.

Vull dir que la imatge d'una persona honesta no sol concordar ni poc ni gens amb la imatge de l'home públic que es va difonent entre nosaltres.

Tot i que sigui per raons històriques, ara per ara difícils d'esbrinar, s'assumeix com a cosa normal que el polític és per naturalesa l'enganya-pobles que ningú no desitjaria que fos, però que s'accepta com un fet normal dins l'esfera política.

Aleshores, resulta del tot lamentable que avui en dia s'hagi pogut arribar a pensar que el llop més perillós per a l'ésser humà massa sovint es vesteix amb la pell d'un polític.

Més esgarrifosament plàstica em resulta la visió, quan es fa públic que, en esferes polítiques municipals, s'ha entrat de ple en la dinàmica nefasta de pretendre induir algun Regidor amb doblers, perquè aquest adopti una actitud política contrària a la que li correspon.

D'aquí ja només fa falta arribar al súmmum de la desvergonya i pensar que no s'ha acceptat aital quantitat perquè se'n pot percebre, d'una altra banda, una altra de més substanciosa!

I és que, quan les conviccions ètiques no són el motor i guia d'un polític determinat -bastaria que en fos un-, quan aquest no viu a fons l'ètica, quan actua mancat de principis ètics, cívics, públics, és tota la democràcia la que se'n ressent i queda sacsada als seus fonaments més profunds.

Sense cap ètica, la vida pública queda en mans del més fort, del “tot val”, del joc brut. I s'obren les portes a la “democratura” -que no és cap altra cosa que una lletja caricatura de la democràcia-, certament no imposada per cap grup de votants, però sí per alguns dels qui són ben a prop dels elegits a les urnes.

En la democràcia de què necessitam gaudir a ca nostra, les conviccions ètiques no poden romandre arraconades al calaix dels discursos o del programes electorals o dels documents oficials més o manco ben redactats; tampoc no han d'estar solament als llavis dels qui ens governen.

S'han d'anar convertint, més tost, en l'autèntic motor i guia de tots els polítics, a totes les seves actuacions públiques, i tots els dies.

Sens dubte, és una de les exigències ciutadanes més sentides per la població. L'ètica de l'ideal polític demana, crec jo, molta lucidesa. Des d'una perspectiva ètica, urgeix molt més seny a tots els nostres polítics.

• Que no siguin mai uns aprofitats, ni permetin que cap altre company polític s'arribi a aprofitar mai del càrrec públic que exerceix, per omplir-se les butxaques particulars.
• Que no pretenguin confondre mai les pròpies conveniències amb allò que és més convenient per al nostre poble.
• Que siguin persones obertes, sense gens de por a la raó i les raons, crítiques i autocrítiques.
• Que siguin -ja no s'hauria de poder demanar menys- persones honrades en la recerca de la veritat.
• Que es dediquin a cercar i emprar els mitjans més adients per aconseguir les metes que proposen els ciutadans, i no les que imposen els capitals.
• Que intentin fer sempre allò que consideren que és el millor per a tothom i amb tothom.
• Voldria demanar-los, finalment, que, quan calgui, tenguin la gosadia de reconèixer els propis errors, de sotmetre's espontàniament al parer dels altres representants del nostre poble; de subjectar-se netament als tribunals, de demanar públicament disculpes o de presentar irrevocablement la dimissió.

Coses que, per no estar gens ni mica avesats a veure fer -al nostre entorn més immediat-, crec que agrairien moltíssim un bon grapat de ciutadanes i ciutadans d'aquestes illes.

Qualcú va dir un bon dia que el poder sempre corromp, i que el poder absolut sempre corromp absolutament.

¿No deuen ser les majories absolutes del nostre país les forces polítiques més idònies per fer veure -amb els fets- que qui va dir això anava ben errat de comptes?"

Cecili Buele i Ramis,
militant del PSM-Nacionalistes de Mallorca
El Mundo, divendres 6 de març de 1992