Estudis eclesiàstics. I després, què? (2)

Qui li havia de dir, a un infantó de 10 anys com jo mateix, que, efectivament arribaria a acabar la carrera eclesiàstica, tretze anys després? I que, per això mateix, arribaria a exercir tasques molt diverses, com a persona adulta, tant en àmbits de Mallorca, com fora de la Roqueta?

Qui li havia de dir que, fins i tot abans de ser capellà, arribaria a passar unes jornades al monestir benedictí de Montserrat, participant en un curs de cant gregorià organitzat pels monjos? O que obtendria l'exempció del servei militar obligatori, per mor del Concordat entre la Santa Seu i l'Estat espanyol? O que treballaria en l'ordenació i catalogació de l'Arxiu de la Cúria Eclesiàstica del Bisbat de Mallorca? O que col·laboraria amb el rector de la parròquia de Palmanova, animant celebracions religioses a instal·lacions hoteleres, en idiomes diversos? O que faria part dels primers organitzadors de les Colònies d'Estiu que feia Càritas Diocesana, adreçades a infants de famílies amb pocs recursos? O que difondria l'experiència pastoral nova d'unes Missions Infantils, adreçades a infants d'escoles públiques i privades, a municipis mallorquins diversos? O que col·laboraria activament amb l'Obra Social del Patronat Obrer, organitzant campaments d'estiu al santuari de Lluc?

Qui li havia de dir que, un cop ordenat prevere, amb la Diplomatura en Estudis Eclesiàstics a les mans, arribaria a ser vicari i rector de parròquies de Ciutat, com les de Sant Nicolau, Santa Catalina Thomàs o l'Encarnació? Que arribaria a ser nomenat pel bisbe consiliari diocesà del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca? Que es dedicaria a fer classes de religió, jornades de convivència o exercicis espirituals, adreçats a gent jove?

Qui li havia de dir, a aquell infantó de 10 anys, que un bon dia seria rebut en audiència pel papa Pau VI, abans que emprengués el vol cap al Burundi, com a missioner? Que s'hi aplicaria diligentment i intensa a estudiar el kirundi, la llengua pròpia d'aquell país centreafricà? Que hi conviuria amb gent nativa burundesa i gent refugiada rwandesa? O que n'hauria de partir quatre anys després d'haver-hi arribat, més aviat que de pressa, per haver-se oposat obertament i públicament a decisions governamentals que considerava inadequades?

Qui li havia de dir que se n'aniria a treballar quatre anys al Perú? Que hi faria un treball pastoral en la línia de la Teologia de l'Alliberament? Que hi col·laboraria estretament amb les classes populars, tant a l'interior d'una població marginal, a la regió desèrtica nord-peruana, com també a zones rurals andines? Que hi obtendria la Llicenciatura en Educació? Que seria nomenat rector de parròquies diverses, director d'una Escola parroquial, capellà d'una Escola de Magisteri o vicari general d'una Prelatura?

Qui li havia de dir que, de retorn a l'illa de Mallorca, s'arribaria a moure en àmbits molt distints dels l'eclesiàstic? Estudiant Filologia Hispànica, a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Palma de Mallorca. Aprofundint en l'estudi de la llengua catalana, fent cursos de l'Institut de Ciències de l'Educació. Estudiant Ciències Polítiques i Sociologia a la UNED. Creant el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina. Introduint a Mallorca Amnesty Internacional, organització de defensa dels drets humans. O continuant impulsant el Grup cristià de Drets Humans.

Qui li havia de dir, a aquell infantó de 10 anys, que un bon dia s'arribaria a casar en primeres núpcies amb na Lina Company Vidal i que no tendrien descendència? Que tots dos organitzarien plegats un Grup d'Esplai a la parròquia de Sant Francesc de Paula? Que tots dos s'afiliarien al Partit Comunista dels Pobles d'Espanya? O que, sis anys després, ella moriria, malalta d'un càncer molt maligne?

Qui li havia de dir que, un cop deixades les tasques eclesiàstiques, s'hauria de posar a cercar feina de valent? Primer, regentant amb la seva dona un petit comerç especialitzat en la venda de productes lactis. Després, com a peó d'ICONA dedicat a tasques de neteja i manteniment de boscos. O posteriorment, com a empleat públic a diverses conselleries i al Parlament de les Illes Balears.

Qui li havia de dir que, mentrestant, s'abocaria de ple a tasques de representació veïnal i sindical? Com a membre de la Junta directiva de la Federació d'Associacions de Veïns de Palma, o com a delegat sindical de CC.OO. dins la Federació d'Administració Pública?

Qui li havia de dir, a aquell infantó de 10 anys ingressant al Seminari diocesà l'any 1955, que quaranta anys després, es dedicaria plenament a l'àmbit polític institucional? Primerament com a regidor a l'Ajuntament de Palma, després com a conseller de Cultura de Mallorca o, finalment, com a diputat al Parlament de les Illes Balears?

Qui li havia de dir que arribaria a ser candidat al Parlament Europeu, en representació del PSM-Esquerra dels Pobles, o al Senat espanyol, o al Congrés dels Diputats? Que arribaria a intervenir personalment i directa, tant a la cambra parlamentària espanyola com a l'europea, a Madrid, a Brussel·les o a Estrasburg?

Qui li havia de dir que s'arribaria a casar, en segones núpcies, amb na Isabel Rosselló Girart? Que no tendrien descendència i que s'afanyarien a treballar intensament per la barriada del Camp Rodó, des de l'Associació Veïnal? Que tots dos s'afiliarien al PSM-Entesa de Mallorca? O que una vintena d'anys després, se li diagnosticaria, a ella, la malaltia d'alzhèimer?

Qui li havia de dir, emperò, que abans que li succeís aquesta malifeta, tendrien l'oportunitat de recórrer mig món, tos dos plegats? Al País Basc. A Andalusia. A Astúries i Cantàbria. A Galícia. A l'illa de Madeira. A l'Europa central: França, Suïssa, Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Hongria, Eslovàquia... A l'illa de Creta. A l'illa de Malta. A Escòcia, Irlanda, Anglaterra. A Sicília o Nàpols.
Al Perú (1991, 1993, 2000, 2006, 2010), Veneçuela, Panamà (Isla Contadora), Colòmbia (Cartagena de Indias), Cuba, Uruguai, Brasil, Argentina, Paraguai, Equador, Xile, Mèxic, Bélice, Bolívia...
A l'Índia. Al Sàhara (1997, 2000 i 2002).

Qui li havia de dir que s'embrancaria en la tasca de promoure l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca? D'afiliar-se al sindicat CGT-Balears? O de fer-se militant d'Esquerra Republicana?

Qui li havia de dir que els darrers anys de la seva vida laboral arribaria a rebre una oferta de treball del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya? Que, com a treballador autònom, hi treballaria durant quatre anys seguits, coordinant estudis i accions de govern en l'àmbit de la promoció de la llengua catalana a les Illes Balears i Pitiüses?

Qui li havia de dir res sobre tot això? Qui li podia res sobre tot això, a aquell infantó de 10 anys que, ben il·lusionat, s'engrescava en la tasca de preparar-se per ser capellà? Ningú! Gairebé res de tot això, mai per mai, no podia estar de cap de les maneres a l'abast del capet de ningú que hagués de prendre cura d'aquell infant.

Així i tot, en fer-ne una repassada ràpida, no em puc estar de mostrar-me profundament agraït a tot el bagatge acadèmic, cultural, humanístic, filosòfic i teològic que vaig anar acaramullant durant tots aquells anys, tretze seguits, en règim d'internat estricte.

Un bagatge ric i enriquidor que, en haver-me acompanyat tot al llarg de la meva vida pertot allà on he estat, segur que m'ha anat marcant, jo crec que de forma més positiva que negativa, en una determinada manera de veure les coses, d'analitzar-les, de fer-les, de criticar-les, d'enriquir-les, de viure-les o de compartir-les.

He de reconèixer que, sense aquest bagatge acaramullat al llarg de la meva carrera eclesiàstica, en Cil Buele seria un altre, la meva vida hagués estat una altra. Segur. Millor o pitjor? No ho sé. Distinta, segur.

Seixanta anys després, em sent profundament agraït a la visió i interpretació del món i de la vida que, d'una manera o una altra, he anat assumint com a pròpia. Certament, ni n'és l'única ni és la pretesament millor. N'és una, de tantes. La meva. La que he anat assumint en carn pròpia i s'ha anat convertint i transformant en mi mateix, tot al llarg d'aquestes darreres sis dècades.

Em sembla que és una de les conclusions a les quals em duu la reflexió inicial sobre el seixantè aniversari de l'inici meu dels estudis eclesiàstics: la vida no sempre se't presenta així com havies projectat que se't presentàs!