Viatge al Perú 2024 (32ª): Els meus darrers dies a la ciutat de Lima

Na Juanita donant menjar als conillets de rata, "cuycitos"

En bon dia de la festa de sant Bartomeu, abandonam la ciutat nordenca de Chimbote per encaminar-nos de bell nou cap a la ciutat més nordenca encara, la de Trujillo. Ho feim per carretera, en autocar d'una seixantena de places de l'Empresa de Transports Ave Fenix (EMTRAFESA). Ocupam les butaques 15 i 16, i hi començam embarcats mitja dotzena de passatgers. En pugen més a Chao, a Virú...

Mentrestant, m'arriben dades des de Mallorca. Estan relacionades sobretot amb dues persones mortes recentment, molt conegudes: el felanitxer Josep A. Grimalt Gomila, professor jubilat del Departament de Filologia Catalana, i el bon amic i condeixeble artanenc Sebastià Mesquida Sureda. Anima eorum et omnium fidelium defunctorum, per misericordiam Dei requiescant in pace. Amen. Em surt de l’ànima, mentre ens acostam a la ciutat de Trujillo.

Sebastià Mesquida i Sureda, bon amic i condeixeble. QEPDA

En arribar-hi, en Roberto, germà de na Zully, que hi viu amb la seva família, ens convida tots dos a anar a dinar a casa seva. Hi anam en taxi.

Després de dinar, em faig present a la casa on viuen les religioses franciscanes mallorquines, encapçalades per la inquera na Catalina Vallespir, la peruana Marta Castillo Nonones i la selvatgina Margalida Mateu Coll, que viuen en el barri trujillà de Los Álamos, La Alameda del Cortijo. Encarregades de mantenir actiu el centre «El Milagro», centre d'atenció a la infància més necessitada, hi fan una feinada des de fa dècades. M’hi acullen la mar de bé.

Amb les germanes franciscanes de Trujillo

Quan ens arriba l’hora de partir cap a l’aeroport, ens hi dirigim. L’avió té la sortida a les 22:00 h. Arribam a Lima prop de mitjanit. Na Pamela ens aconsegueix taxi «con aplicativo» que ens porta fins a casa seva, a Los Olivos.

Justament hi arribam en uns moments en què els veïnats «venecos» de dalt fan un trull espantós. Fins al punt que no podem arribar a dormir. Canten, ballen, posen música a tot volum, es barallen, criden, es droguen, beuen, fan desastres... Són les 7 de la matinada i no paren de trullar...

Aquest darrer diumenge del mes d'agost, darrer diumenge que em queda per passar aquí on som ara, al Perú, l'endemà de la festa de Sant Bartomeu, em trob de bell nou a Lima, al districte de Los Olivos, al domicili familiar de na Pamela, la filla de la meva fillola piurana, Zully Socorro.

Amb Jossy, "Ramon", i Juanita, dins el taxi
que ens porta de Los Olivos a Villa María del Triunfo

M'hi esper que em passi a recollir la família Urrutia Naveros. A mitjan matí de diumenge, carregat de son a les totes, puj al taxi «con aplicativo» que m’ha comanat na Jossy, la filla de na Juanita Naveros Quintana, que em vénen a cercar a Los Olivos. Ens dirigim tots tres cap a ca seva, a Villamaría del Triunfo on viuen, situada a l’altra banda de la gran ciutat de Lima. 

De passada, ens aturam al mercadet de San Juan de Miraflores a comprar-hi una de les fruites que encara no he tastat des que som al Perú, el "pepino". M'agrada moltíssim. Una de les fruites que em lleva més la set. 

Espai a prop de la casa on romanc allotjat,
al barri limeny de Villa María del Triunfo

En aquesta segona trobada amb la família Urrutia Naveros, m’hi acullen tan bé com sempre, a casa seva com si fos casa meva. M’hi trob la mar de bé. És diumenge i faig comptes de romandre-hi fins dimarts vinent, després de dinar. 

Em queden molt pocs dies abans d'emprendre el vol cap a Mallorca. El primer pic que hi vénc, als inicis d'aquest viatge meu, els promet que m'hi tornaré a presentar. I així ho faig ara. Només per dues jornades senceres.

Tot i l'aspecte empobrit del conjunt de la barriada, la casa on estic allotjat és gran i espaiosa. Compta amb planta baixa i dues plantes superiors. Senzilla i modesta, com totes les que serveixen d'habitatge per a les classes populars d'aquest país d'Amèrica Llatina, la mantenen en molt bon estat i ben condicionada per a romandre-hi tranquil·lament.

Ocup una cambra del primer pis, amb llit, taula, cadira i armari, disposant de "wifi", amb dos excusats a la planta baixa, un corralet amb "cuycitos" (conills de rata) i gallines ponedores d'ous, una cuina amb tots els estris necessaris i els aliments diaris, una gran sala d'estar/menjador... 

A través de la pantalla de la televisió, em passen documentals ben interessants sobre la vida a la serra peruana... Els pares de família provenen de Talavera, província d'Andahuaylas, a la serra andina d'Apurímac.

A les portes del cementeri, amb Juanita i Jossy

Aprofitam el dilluns per arribar fins al cementeri on reposen les restes de les dues germanes de na Juanita, a Pachacamac, "Parque del Paraíso. Camposanto". Ens hi duu el mateix taxista veïnat que ahir ens portà de Los Olivos fins a Villamaría del Triunfo.Hi anam na Jossy amb el seu canet "Ramon", sa mare i jo. Hi deixam algunes flors a totes dues sepultures, la de Felicitas Naveros Quintana de Saavedra i la de na Benedicta Naveros Quintana.

En el mateix cotxe, arribam fins a la Costa Verde, a l'alçada de Chorrillos, en un trajecte que em permet d'endinsar-me per carrers i places i indrets desconeguts per mi. Passant per "llocs de joves que no fan bonda", en expressió del taxista. Famosos per la inseguretat ciutadana que hi provoquen.

A la platja de Chorrillos, de nit

En arribar a casa, compartim un sopar lleuger: pollastre amb verdures. I acabam assaborint la deliciosa crema nordenca anomenada "algarrobina".

Ben entrada la nit, na Jossy es disposa a anar-se’n a ca la seva cosina. Viu una mica allunyada de la casa que estam ocupant al barri de San Gabriel Alto de Villamaría del Triunfo. Li deman si no té por d’anar-se-n'hi tota sola. Sa mare diu que la hi vol acompanyar, juntament amb el canet "Ramon".

En demanar-los si mai no han tengut cap problema o incident significatiu en les dècades que duen vivint en aquest barri de Lima, considerat per alguna gent com a «molt perillós», em diuen que no. La gent de la barriada es guarda un respecte mutu, em confirmen.

Ubicació del barri San Gabriel Alto
a Villa María del Triunfo

Certament, hi ha pandilles de joves dedicats a drogar-se amb l’adquisició i consum d’estupefaents aconseguits en aquest barri i que consumeixen en grup a la plaça durant tota la nit. En alguna ocasió, quan s’hi retroben prop d’una vintena d’al·lots i al·otes, en fan de les seves. Però sempre es mantenen vigilants. Protegint la població resident de malifetes que hi puguin voler fer altres pandilles, i avisant de l’arribada de la policia, amb el crit de «agua» per escampar-se i difuminar-se pels carrers més empinats...

La policia? Tothom sap del seu comportament i connivència amb aquests drogoaddictes. Hi mantenen «la quota» acordada, que van aportant-los, mentre fan com qui en persegueix algun que llavors deixen lliure una mica més avall d’on l’han aglapit. Drogoaddictes i policia es posen d’acord a respectar-se mútuament, cadascú a la seva manera.

Indret que durant la nit ocupen 'joves que no fan bonda'"

El mateix passa amb els venedors i traficants de la droga més dura i diversa que viuen en el barri. Són ben coneguts. Tothom sap de la seva existència i les tasques que hi despleguen. Però ningú no es fica en ningú. Tothom es respecta en allò que pren la decisió de fer, sempre que no hi impliqui cap altre en les seves malifetes.

Així és com na Jossy, juntament amb sa mare, se’n van traquil·lament i serena en plena nit fosca d'aquest dilluns agostenc a dur el sopar als seus familiars que habiten en un dels indrets considerats «dels més perillosos», situats al capcurucull dels cims anomenats San Gabriel Alto, al barri de Villa María del Triunfo, més amunt de San Juan de Miraflores.

Avui, dimarts, és el darrer dia que m’hi pas. Tenim previst d’arribar altra volta fins a l’altra banda de la ciutat de Lima, al barri de Los Olivos, on viu la família de na Zully, la meva fillola piurana.

Conills de rata "cuycitos" al corral familiar

Després de berenar, em mostren el corralet de la casa, on, a més d'estendre-hi la roba, també tenen i mantenen una bona quantitat de conills de rata, que anomenen "cuycitos". N'arrib a comptabilitzar una trentena. També compten amb dues gallines ponedores, que els proveeixen diàriament de dos ous saborosíssims. El ca "Ramon" no les persegueix ni maltracta. Hi conviuen pacíficament.

"Ramon", el canet de la casa

Viatge al Perú 2024 (31ª): Visita ràpida a les ciutats de Trujillo i de Chimbote

Na Pamela, la filla de na Zully, a més dels bitllets d’anada i tornada Lima-Trujillo-Lima, també ens aconsegueix allotjament per quatre nits en dos hotels de les ciutats nordenques de Trujillo i de Chimbote.

Em fa molta d’il·lusió passar a saludar-hi la gent que hi conec, relacionada d’alguna manera amb Mallorca, bé sigui per motius de caire religiós (hi viuen membres de dues congregacions, agustines i franciscanes), com també de caire familiar (per part de na Zully i per part d’altres amistats mallorquines que hi tenen algun membre), sia a Trujillo, sia a Chimbote.

El fet és que només em queden dos dies lliures, dimecres 28 i dijous 29, per acabar de fer els preparatius de la meva tornada a Mallorca, des del districte de Los Olivos estant, el més apropat a l’aeroport de Lima d’on m’he d’enlairar cap a La Roqueta el dia de Santa Rosa de Lima, 30 d'agost.

De Lima a Trujillo, en viatge aeri d'uns 45 minuts

En bon dimarts, dia 20, festa de sant Bernat, na Zully i jo sortim de Lima cap a Trujillo en l’avió de la companyia SKY a les 10 h, amb 30 minuts de retard. Hi aterram a les 10:45, cinc minuts abans de l’hora prefixada.

La jornada que passam a Trujillo, l’aprofitam per mantenir-nos en contacte amb Roberto Moreno Romero, germà de na Zully, qui és el creador i mantenidor musical de l’orquestra «Voces de Oro» que té molt de renom en tot el país i que, de tant en tant, manté gires per Europa.

Ens convida a anar a ca seva, primer, i a dinar després en un dels restaurants més famosos de Trujillo, «El Mochica, restaurant turístico de doña Fresia», on assaborim un exquisit «cebiche de lenguado», seguit d’un «lenguado a lo macho» de qualitat superior, tot ben regat amb suc de maracuià.

En la bella ciutat de Trujillo, al nord de Lima

Amb les franciscanes mallorquines que viuen a «Los Álamos, urbanización La Alameda», quedam que ens veurem dissabte que ve, quan ens tornam cap a Lima a les 10 de la nit. Me n'hi vaig a veure-les. N'hi trob tres: una inquera, Catalina Vallespir, una selvatgina i una peruana. Mentenim una bona i agradosa conversa, mig en català mig en castellà. Em conviden a prendre unes pastes. Faig una breu pregària a la capella conventual que mantenen disponible. I me n'acomiad, amb ganes de tornar-hi, quan Déu ho vulgui.

Amb les Germanes Franciscanes a la ciutat de Trujillo

Posat en contacte amb la bona amiga chimbotana Clarita Apaza Aquise, li feim a saber que demà feim comptes d’arribar-hi. Cosa que l’alegra ben molt, i que mirarem de fer després de berenar al matí a la cafeteria de l’Hotel Gran Marqués on estam allotjats per un dia (entre les 7 i les 10 h).

De fet, un cop abonada i pagada amb targeta Visa la nostra estada a l’Hotel El Gran Marqués de Trujillo, enfilam ruta per la Panamericana Nord (en direcció cap al sud) des del «paradero de colectivos» de Trujillo fins a l’Hotel Ivansino de Chimbote, situat al Jr. José Pardo 738.

Dinam al restaurant Verídico, situat molt a prop de l’hotel. Especialitzat en peix fresc del dia, ens empassam una «fuente de cebiche mixto Verídico (peix variat, pop, gambes, ostres, peix de pota) con canchita, yuca, chifles, lechuga, alga marina, yuyo, ají rocoto...». Exquisidament seguit d’un plat de «congrio frito», tot ben regat amb suc de maracuià.

La qualitat molt bona. La quantitat, excessiva...

Posat en contacte amb la bona amiga chimbotana Clara Apaza Aquise, ens coordina la trobada amb altres amistats de Chimbote. Horabaixando, mantenim una llarga i extensa conversa en una de les pastisseries properes a l’hotel. Ens hi convida na Maritza, neboda de na Malena Garcés i filla de na Belma Ávila Herrera. Feim una taulada de sis que ens empassam tres entrepanets diversos per hom acompanyats de sus de pinya.

Amb Vicky, Zully, Clarita i Maritza, en pastisseria de Chimbote

Allotjats a l’hotel Ivansino de Chimbote, anam a descansar, a l’espera de recórrer demà tot quant puguem de la Vall del Santa i Lacramarca.

Segon dia d’estada meva a Chimbote

Quan falten pocs dies perquè emprengui el vol cap a Mallorca, trobant-me a Chimbote, juntament amb na Zully, en el cotxe que na Maritza ens contracta, conduït per Rolando, arribam fins a la casa de na Belma, la germana nonagenària de la bona amiga Malena Garcés Herrera, la piurana que viu a Mallorca des de fa dècades.

La hi trobam, juntament amb la seva filla, el seu fill i el seu nét. Ens alegram de retrobar-nos, com mir de fer cada vegada que viatj al Perú. Parlam de la seva filla Dama i del seu fill Claudio, tots dos ja difunts, que tenc ocasió de conèixer i tractar de prop fent feina a Chimbote en la dècada dels anys 70 del segle passat.

Amb Belma Ávila, a la seva casa de Chimbote

Mir de passar-li una de les meves «estampetes» que procur deixar a totes les cases on visit gent peruana amiga. No m’hi sé atansar, a cap, sense dur-los un present, en efectiu metàl·lic, per poc que sia, compartint-hi el que tenc.

Del barri on viu na Belma, ens dirigim cap a Coishco, població pesquera situada a l’altra banda del túnel que travessa les muntanyes del «Cerro de la Juventud». M’alegra ben molt arribar fins allà on, en altre temps, veig una munió de dones que treballen en la tasca de salar el peix, recent extret de la mar, emportat per les barques nombrosíssimes de pescadors que hi feinegen. 

Les instal·lacions són les mateixes, ampliades. Però de treballadores no n’hi veig cap ni una. Em diu Rolando que, en aquesta època de l’any, hi ha poc peix capturat a l’oceà Pacífic.

En el port i la platja de Coishco, prop de Chmbote

Seguim en el cotxe per la Panamericana Nord  i aribam fins a la població de Santa, on m’hi pas un dos anys fent-hi feina a la dècada dels anys 70, juntament amb n’Anselm Álvarez, en Tomeu Morey, en Paco Suárez i na Malena Garcés.

El nucli poblat ha canviat molt d’aleshores ençà. L’església parroquial, situada a la plaça d’Armes, també, pel que fa a la façana i a l’interior. La casa dels «padrecitos» d’altre temps, en bona part s’ha convertit en garatge per als vehicles parroquials.

A la plaça d'Armes de Santa,
on està situada la parròquia del Señor Crucificado

A l’actualitat hi treballa el P. Domingo Torres Vallejo, un capellà jove peruà, que vaig a saludar i em rep molt amablement.

Així ho faig a saber a n’Elvira, la vídua de n’Anselm, que resideix a Lima.

«En tenir l’oportunitat de trobar-me amb qui actualment s’exerceix com a rector de l’església parroquial del Señor Crucificado de Santa on treball amb n’Anselm de rector, li deman si vol i pot aplicar la missa del proper dissabte 29 d’agost, primera mesada de la seva mort, en intenció de n’Anselm, el darrer rector mallorquí que té aquesta parròquia. Li faig a saber que mor l’endemà mateix de Fiestas Patrias a Lima. Cosa que m’agradaria que pogués comunicar a la feligresia d’aquesta parròquia on treballa durant uns anys temps enrere. Molt amablement hi accedeix i m’indica que, precisament aquests dies estan commemorant l’aniversari de l’assassinat de qui és el nostre successor, l’italià P. Sandro, a mans de Sendero Luminoso. Que tots dos descansin en pau!»

Amb el P. Domingo Torres Vallejo, actual rector
de la parròquia del Señor Crucificado de Santa

Li faig a saber també, a n’Elvira, que aquesta parròquia té programades tot una sèrie d’activitats amb motiu del 33è aniversari del martiri del P. Sandro Dordi Negroni, assassinat el 25 d’agost de 1991 per Sendero Luminoso, molt a prop d'aquí on som suara mateix, en aquest mateix terme parroquial, ben a prop de Vinzos.

Els tres missioners màrtirs, assassinats per Sendero Luminoso

Amb el cotxe contractat per Maritza, seguim fent camí fora del nucli poblat de Santa. Passam per davant d’allò que és en altre temps el «Instituto Nacional Agropecuario del Valle del Santa y Lacramarca», on els tres padrecitos mallorquins exercim com a professors de Religió i d’altres matèries. Avui dia l’han reconvertit en «Instituto de Educación Superior Tecnológico Público ‘Río Santa’» a càrrec del Govern regional d’Ancash.

Després de saludar el personal que hi treballa, mir de traure’m algunes fotos de l’indret on, per primera vegada en ma vida, pas per l’experiència docent de veure que un bon dia, de cop sec, tots els alumnes de la meva aula alhora, s’aixequen i surten correntsos al pati dient «Temblor, temblor!»

És la reacció espontània que els surt de dedins quan senten els primers símptomes d’algun terratrèmol, fenomen natural que adesiara compareix en aquesta regió de l‘oceà Pacífic.

A l'interior de l'antic "Instituto Nacional
Agropecuario del Valle del Santa y Lacramarca"

En el cotxe  i per una carretera avui ben asfaltada, arribam fins a La Rinconada. És una de les esglesietes que acostumam a visitar en temps passats per un camí ple de pols i de clots. 

Duc dins el cap el record d’una esglesieta, amb façana emblanquinada, situada enmig del camp, on, quan ens visita el bisbe de Mallorca Teodor Úbeda, l’hi duim perquè vegi de prop la vall dels rius Santa i Lacramarca.

Avui em resulta del tot desconeguda, tot i que que hi puc reconèixer la façana de l’esglesieta on acudim molt sovint a celebrar misses i actes religiosos, enmig d’un camp sembrat de productes agrícoles, avui ocupat per cases i més cases, inclosa la mateix plaça d’Armes.

Fotografiant la façana de l'esglesieta de Rinconada

Fetes algunes fotos de record d’aquesta passada nostra per aquest indret que em duu tants de records, seguim la carretera que ens duu fins a Vinzos, una altra població rural, altre temps petit llogaret d’unes quantes casetes de camp molt rústiques. 

Sense saber ben bé on és exactament, passam per l’indret on és assassinat el company capellà que ens succeeix en la tasca pastoral a Santa a finals de la dècada dels anys 70 del segle passat, l’italià P. Sandro Dordi Negroni. 

Em serveix per elevar la meva pregària, i donar-li gràcies, a Déu, per tantíssimes coses bones rebudes en aquesta regió, de mans d’aquest company capellà italià.

Davant del portal major de l'esglesieta de Vinzos

L’esglesieta de Vinzos també la trob molt canviada, fins i tot amb una plaça d’Armes recent inaugurada fa pocs mesos. L’estructura em sembla la mateixa, tot i que l’han rehabilitada una mica i l’han pintada de blau.

Dinam al restaurant «Doña Suly» d’una bona «vinzeña causa de pescado», «caldo de gallina» i «chuleta de res». Tot ben regat amb cerveza «cuzqueña de trigo».

Amb na Zully, la meva fillola piurana,
davant del restaurant vincenyà "Doña Suly"

Arribam a la fi del camí que ens hem marcat per avui.
Retornam cap a Chimbote, fent el mateix recorregut de l’anada. Passam per allò que ha estat la gran hisenda de Tambo Real, on les lluites reivindicatives camperoles per la propietat comunal de la terra són altre temps molt intenses. Encara record algunes de les trobades i reunions que mantenim aleshores a la parròquia amb qualque líder de la pagesia peruana, com un tal Jaime...

Travessam de bell nou la població de Santa, la de Javier Heraud i la de Coishco, per enfilar cap a Chimbote per la carretera antiga, la que no passa pel túnel. És la primera vegada que en faig el recorregut.

M'alegra ben molt veure que en Rodolfo ens porta a un dels indrets desconeguts per mi, des d’on podem presenciar una panoràmica extraordinària de tota la ciutat de Chimbote, amb el seu port, les embarcacions, les illes més apropades, les zones humides, les edificacions més emblemàtiques... fins més enllà de Nuevo Chimbote... 

Vista panoràmica del port i la ciutat de Chimbote,
des de dalt del "Cerro de la Juventud"

Es tracta del «Cerro de la Juventud». Hi accedim per una carretera empinada i amb molts de revolts, farcida de camions que transporten la pedra que extrauen de la pedrera en què han convertit bona part de les muntanyes.

El retorn a l’hotel Ivansino ens permet de poder descansar una mica més tranquils, després d’una jornada plena d’emocions, de retrobades, de quilòmetres recorreguts...

Quan ho comunic al bon amic Tomeu Morey, amb qui feim feina junts a la parròquia de Santa, no torba gens a dir-me:
«Quina alegria recordar el "Caminito del indio" Tambo Real, Rinconada i Vinzos, tantes vegades recorregut en tasques pastorals... Terra de Canya de Sucre i Cotó... I el nostre Institut Agropecuàrio del Valle del Santa-Lacramarca... Ara veig q és més tecnoløgic...» 

Emocionant per a mí,  per moltes de raons...

Façana de l'església catedral a Nuevo Chimbote

La jornada segona a Chimbote, l’aprofitam per arribar fins a Nuevo Chimbote. En recorrem els carrers principals, intentant trobar de bades la casa on visqué el bon amic capellà peruà Bertino Otárola Figueroa, ja difunt. Visitam la seu catedral de «Nuestra Señora del Carmen y San Pedro Apóstol», una obra gegantina d’uns 2.000 m2 de superfície amb una capacitat d’acollir-hi 1.600 persones. 

Promoguda pel bisbe de Chimbote monsenyor Luís Bambarén, i el capellà italià Ugo de Censi, líder fundador de l’Operació Mato Grosso, del disseny i la construcció (2002-2007) s’encarreguen els artesans Don Bosco de Chacas, una organització d’arquitectes i artesanas liderada pel P. Ugo de Censi amb qui col·labora el bon amic meu capellà peruà Manuel Álvarez Zerpa.

Viatge al Perú 2024 (30ª): Darreres estades meves a la ciutat de Lima

La vigília de la «Mare de Déu Morta», na Zully i jo, en vol directe de Piura a Lima viatjam amb les nostres respectives maletes dins la bodega, i la bossa de mà en cabina. 

La maleta de na Zully només pesa 18 kg, mentre que la meva en pesa 26. En total sumen 44 kg. Així i tot, quan passam per facturació consideren que per l’excés de pes en la meva, he d’aboquinar-hi 110 S/ (25,25 €), si no estic disposat a buidar-la i passar-ne la part sobrant a l’altra... 

En aquest moment precís i en aquestes circumstàncies concretes, tan immediates a l’embarcament, no estic per aquestes. Pag religiosament allò que em demanen!

Interior de l'avió Airbus A320 de JETSMART
que ens duu de Piura a Lima

Arribam i aterram a l’aeroport internacional Jorge Chávez de Lima en una hora i mitja. Na Pamela ens comana un taxi «con aplicativo» que ens duu fins al districte limeny de Los Olivos, no gaire lluny de la pista d’aterratge.

Instal·lat en la mateixa cambra de sempre, després de pujar-hi les maletes i bolics per una escala empinada que m’obliga a haver-hi d’anar amb molta cura i esment, em pos a col·locar-ne el contengut en el lloc que consider el més adient.

Aprofitant que som a Lima, mir que na Pamela, la filla de na Zully, m’ajudi a fer l’ingrés dels 2.100€ que els Amics del Seminari de Mallorca aconsegueixen d’arreplegar perquè la família Álvarez Calmet pugui fer front amb més tranquil·litat a tots els costos que els provoca l’hospitalització i posterior defunció del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaría, que en pau descans!

Abans de migdia, ens feim presents tots dos en una de les oficines bancàries de caràcter privat que el BCP (Banc de Crèdit del Perú) manté obertes a prop del domicili familiar on estic allotjat, al districte limeny de Los Olivos.

Hi faig l’ingrés, al número de compte que m’indica na Micaela Álvarez Calmet. Sense cap casta d’entrebanc ni de problema, me’n lliuren el comprovant, i em qued molt content i satisfet d’haver aconseguit per  a aquesta família amiga l’ajuda mallorquina que crec que es mereix.

La família Álvarez Calmet al complet

De cop sec, em passa pel cap contactar amb les tres famílies limenyes que em propòs de retre visita de comiat, abans de partir cap a Mallorca.

Amb la família Urrutia Naveros, de Villamaría del Triunfo, quedam que hi vaig tres dies: diumenge, dilluns i dimarts, 25, 26 i 27 d’agost. Amb la família Álvarez Calmet, de Magdalena del Mar, diumenge 18 i dilluns 19. Amb la família Caravedo Duran, de Los Cedros a Chorrillos, divendres 16 i dissabte 17.

Només em queden disponibles cinc dies per arribar a Chimbote-Trujillo, dos dels indrets que voldria visitar abans del meu retorn a Mallorca, si això em resulta factible.

Després de consultar-ho detengudament, sembla que el més adient és viatjar a Trujillo, en avió, dimarts 20 i quedar-m’hi a passar la nit. L’endemà dimecres 21, arribar a Chimbote per carretera i romadre-hi tres dies. Tornar-me’n cap a Trujillo per carretera, a temps de viatjar a Lima en avió dissabte 24, de manera que pugui acabar-hi la meva estada a Villamaría del Triunfo, i completar-la definitivament a Los Olivos els 28 i 29 d’agost, en el domicili limeny més apropat de l’aeroport.

Na Pamela, qui durant aquests cinc mesos i mig s’ha encarregat de tot aquest trull, ens ho prepara tot la mar de bé: ens reserva allotjament en els dos hotels que ens corresponen, i els quatre bitllets d’avió amb les seves targetes d’embarcament que s’hi adjunten.

A l'aeroport internacional Jorge Chávez de Lima

Si alguna cosa nova em serveix aquest «viatge de la meva vida al Perú abans de complir 80 anys», és que em permet de viure moltíssim més de prop situacions familiars, extremes i punyents, doloroses i complexes, farcides d’interrogants alhora que d’admiracions. 

Com si es tractàs d’una barreja massella de necessitats i d'urgències que, a primer cop d’ull, poden semblar insuperables, però que a la llarga acostumen gairebé sempre a arribar  a bon port, d’una manera o una altra.

Conversant amb els amics peruano-mallorquins de Los Cedros, al districte limeny de Chorrillos on estic allotjat suara mateix per uns pocs dies, intercanviam opinions sobre la valoració personal que en faig, d’algunes d’aquestes situacions que visc de ben a prop.

D’una banda, m’admira la gran capacitat d’improvisació que, en general, caracteritza el conjunt de la població peruana. Gairebé tothom sap fer de tot. Gairebé tothom sap parlar molt bé. Gairebé tothom acostuma a comportar-se educadament i respectuosa amb l’altre. Gairebé tothom s’enfronta a la vida amb optimisme i moltes ganes de fer-hi front. Sobretot, gairebé totes les dones, moltíssim més que els homes.

Circulant per barriades perifèriques de la gran ciutat de Lima

M’adon, i cada dia ho veig amb més claredat, que el Perú d’avui s’assembla poc al Perú que conec a la dècada dels anys 70 del segle passat. Físicament i social, políticament i cultural, econòmicament i religiosa.

Basta obrir els ulls i parar-hi atentament les orelles per adonar-se dels canvis profunds que s’hi produeixen i que, com pertot arreu, comporten aspectes positius i d’altres que poden ser considerats més negatius.

En la meva condició de ciutadà estranger que s’acosta al Perú amb ganes d’aprendre i de rebre, moltes més que d’ensenyar i d’aportar, em sent en condicions i m’entren ganes d’engrescar-hi altra gent de les nostres contrades mediterrànies, a fer-ho també.

Trob que s’ho paga viatjar al Perú. S’ho paga establir-hi relacions cada cop més estretes i directes. S’ho paga deixar-se emportar per l’amabilitat afable de les seves gents. Per la bellesa dels seus paratges costaners, serrans o amazònics. Per la varietat i riquesa de la seva fauna i la seva flora. Per l’alimentació tan rica i diversa que hom pot assaborir, es trobi on es trobi. Per l’artesania i la medecina ancestral que, avui dia, arreplega milers i milers d’anys de pràctica insuperable. Per les restes arqueològiques increïbles que conté aquest territori tan immens amb una història que es remunta més enllà dels 5.000 anys. Com ho demostren les restes pre-ceràmiques de la civilització Caral, considerada la més antiga d'Amèrica.

He de dir que tampoc no resulta tan car viatjar-hi, com pugui semblar a primer cop d’ull. Sobretot, si, com és el meu cas d’home afortunat, pots aconseguir de tenir-hi i de mantenir-hi amistats que t’hi acullen, i que volen tenir-te a ca seva com si fos ca teva de bon de veres. Rebutjant-hi qualsevol casta d'aportació econòmica que et passi pel cap d'oferir-los...

Dues mallorquines amb una peruana,
al barri limeny Delicias de Villa

Chorrillos, Magdalena del Mar i Villamaría del Triunfo

A més de Puente Piedra i Los Olivos, aquests altres tres districtes de la gran ciutat de Lima (10.151.000 habitants, 34.948,57 km2) són els que faig comptes de visitar i romandre-hi els pocs dies que em queden d’aquest viatge meu al Perú abans de complir els 80 anys.

Chorrillos. A Los Cedros hi ha la casa dels bons amics peruano-mallorquins Kiko Caravedo i Isabel Duran Fons, amb els seus fills Joan i  Enrique i la seva nora Dinara. M’hi acullen com si fos ca meva, per tercera vegada en aquest viatge.

Magdalena del Mar. Al Jr. Ayacucho, hi ha la casa del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaria (que en pau descans) i la seva vídua Elvira Calmet. M’hi aixopluguen esplèndidament en arribar al Perú. En aquesta ocasió, només la vídua m'hi pot atendre...

Villamaría del Triunfo. La família Urrutia Naveros m’obre de pinte en ample les portes de ca seva sempre que vulgui anar-hi, com ja faig amb anterioritat els primers dies d’estada meva a Lima. Simón, Juana, Jossy, Janca i Jenny em tracten com si fos de la família.

Molt agraït per aquesta tan bona acollida rebuda, faig comptes d’anar-m’hi a acomiadar, abans d’emprendre el vol de retorn a La Roqueta el proper dia 30 d’agost, festa de Santa Rosa de Lima.

Així ho faig. 

El bon amic ja difunt, lluitador i cantautor camperol
JORGE NORIEGA CARDOSO

Mentrestant, mir de completar la meva estada peruana, i, amb vols d’anada i tornada, Lima-Trujillo-Lima, dedic els darrers quatre dies d’aquesta darrera setmana del mes d’agost a visitar les ciutats nordenques de Trujillo i de Chimbote.

Són les darreres visites que faig, abans d’instal·lar-me per darrera vegada a Los Olivos on em dispòs a condicionar les dues maletes que he de mirar d’emplenar així com pugui, sense excedir-me ni un kg del que em permet el bitllet adquirit a Iberia, per l’agència de viatges mallorquina Kontiki Tramuntana, del carrer general Riera de Ciutat.

Viatge al Perú 2024 (29ª): Darrera estada meva a la ciutat de Piura

Al cap d'un mes i 5 dies d'anar amb el braç enguixat, acompany na Zully a la clínica més propera perquè li retirin el guix tal com li prescriuen setmanes enrere.

Hi anam en la moto de Pepe, a qui, com de costum i des del mateix inici del trajecte, don un bitllet de 100 S/ perquè ell empleni el depòsit de combustible i jo pugui obtenir "sencillo", és a dir «menuts» per adquirir coses a preus baixos (els bancs, des dels caixers automàtics, només em passen bitllets de 100 S/).

Zully Socorro Moreno Romero,
espera torn perquè li llevin el guix

Torn a topar-me amb la incomprensible mala atenció administrativa:

1ª passa, a traumatologia, per sol.licitar la llevada del guix; 2ª passa, a admissió per pagar 35 S/; 3ª passa, a traumatologia, per segona vegada a demanar què fer; 4ª passa, a admissió per segona vegada, a pagar-hi 65 S/ per la consulta; 5ª passa, asseure'ns a l'espera que ens cridin amb el núm. 11; 6ª passa, li lleven, a na Zully, el guix que manté el braç esquerre immobiitzat durant més d’una mesada seguida.; 7ª passa, adquisició i compra dels medicaments prescrits, a la farmàcia de la mateixa clínica...

«Perdió a la soga y perdió a la cabra», ho diuen d’aquell home que, en deixar la seva dona feinera, se’n va amb una altra que s’hi mostra més mandrosa i ociosa.

"Que siga la jarana, aunque no se coma mañana", mirant de fer veure que el que més importa és passar-ho la mar de bé en aquest món de misèries crues i dures.

D'altres expressions que vaig recollint per ací i per allà: "Lo que se hereda no se hurta"... "Iba maleando el camino"... "Estaba llamando a la muerte"... "Amarrando a la chiva"... "Qué churres tan malcriados"...

Amb familiars de "la Senyora Rosa" al cementeri de Piura

Avui fa 95 anys que neix a Huancabamba la senyora Rosa, la mare que arriba a parir 13 criatures, 5 homes i 8 dones. D'entre aquestes la meva fillola piurana Zully Socorro Moreno Romero.

Com és costum, els familiars li dediquen tota la jornada a recordar-la i homenatjar-la: ahir, amb la missa celebrada a l'església parroquial Verge del Rosari; avui amb un responso al cementeri, davant la seva tomba; i més tard amb un dinar familiar a la casa on va viure, al barri de Santa Rosa.

L’endemà al capvespre, en bon dimarts i 13 d’agost, tenc una de les trobades més desitjades i agradoses en aquesta ciutat nordenca de Piura.  A la fi, arrrib a tenir l’oportunitat de mantenir una trobada amb la bona amiga Magda A. Zapata Luyo. 

És l’antiga directora del Centre Educatiu Parroquial Mixt Ntra. Sra. del Rosario, al barri PJ de San Martín, on, a la dècada dels anys 70 del segle passat, m'exercesc com a director, nomenat per l’arquebisbe peruà monsenyor Erasmo Hinojosa Hurtado.

Prenent cafè amb na Magda A. Zapata Luyo, 
cafeteria de la ciutat de Piura

Es tracta d’una professora piurana que admir moltíssim. M’hi ajuda ben molt, a exercir-hi la tasca de director. De fet, ella és qui fa totes les tasques que em corresponen a mi com a director, i que jo, recent arribat al país, no sé ni per on prendre. Avui li duc de Mallorca un ventall, com a record de la nostra illa. 

En guard tan bon record, que la consider una de les més bones amigues piuranes que mantenc, tot al llarg d’aquests darrers cinquanta anys. Es tracta de mig segle de relació, epistolar, que arriba a fer-se cada cop més intensa amb l’arribada dels nous mitjans tecnològics, amb estris tan eficients com els que ens facilita la via del «whatsapp».

Però, si d’alguna cosa em serveix aquesta trobada nostra d’avui dia a les 17:15 hores, en la «Plaza Sol, cantonada Grau amb Gulman, davant d’una benzinera situada davant la porta principal que dóna a la Gulman», és per intensificar les nostres grans dosis d’amistat mantengudes durant cinc dècades seguides.

M’hi duu en Pepe, amb la seva mototaxi, des de l’avinguda Chulucanas de la urbanització Santa Rosa de Piura on estic allotjat.

En mototaxi viatjam fins a Catacaos

Tot d’una que la veig, bastant més envellida en el seu aspecte físic coronat amb sa cabellera de cabells blancs, sent una sensació indescriptible, farcida d’emoció i alhora d’agraïment profund per tota l’ajuda que em presta, cinquanta anys enrere, mentre m’he d’exercir com a responsable d’un càrrec directiu per al qual ningú no m’ha preparat mai enlloc, ni poc ni gens ni una mica: dirigir una escola parroquial mixta amb centenars d’infants, nins i nines en l’etapa d’Educació Primària. Seguint les orientacions i la normativa que fixa el Ministeri d’Educació de la República del Perú.

Avui dia, puc constatar que, a més a més, aquesta Escola Parroquial, compta amb les seccions Inicial, Primària i Secundària. Sens dube, gràcies a la labor desplegada aleshores i durant dècades seguides per l’equip de professores i professors que tan magistralment dirigeix i coordina na Magda A. Zapata Luyo.

Sé que deixa de fer-ho, poc temps després de la meva partida l’any 1976. I que passa a desplegar-ne la tasca professional en un altre centre educatiu, abocat als ensenyaments que segueixen el mètode  de Maria Montessori 

Es tracta d’una institució educativa de caràcter privat, laica i mixta, caracteritzada per formar estudiants pensants, éssers humans crítics i responsables. Conreant les capacitats cognitives, psicomotores, afectives i artístiques de l’alumnat, el Montessori s’afanya a anar més enllà dels estàndars educatius tradicionals, amb una labor educativa infatigable.

Magda A. Zapata Luyo,
a Piura, agost 2024

La trobada d’avui capvespre, emperò, em serveix sobretot per descobrir un aspecte de la vida de na Magda A. Zapata Luyo que jo desconec per complet fins suara mateix. 

Per primera vegada, que jo recordi, em parla de persones mallorquines que conec, i de la seva relació que hi manté en la dècada dels anys 60 del segle passat. M’esmenta obertament noms per mi tan coneguts com mossèn Joan Bestard Pons, amb qui compartesc estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca, abans que es faci present a Cerro Mocho... També em fa a saber que tracta de prop mossèn Sebastià Franch, un altre company capellà mallorquí de sa Pobla. 

La «Juventud en Marcha», els cursets de cristiandat de dones, la seu de Monteverde, les antigues al·lotes mallorquines adscrites al «Verbum Dei», amb les quals col·labora intensament, etc.

Grup de mallorquines del Verbum Dei
treballant a la ciutat de Piura...

Em parla obertament de Catalina Pons, Magdalena Ramis, Anita Moranta, Maria Picó... Coneix la seu actual que mantenen oberta al Jr. Callao, 638 Piura. 

Em diu, això sí, que no té oportunitat de conèixer i tractar mai de prop el fundador d’aquest institut nascut i creat a Mallorca, mossèn Jaume Bonet. 

Sí que em passa noms i llinatges d’altres persones que s’hi relacionen al Perú: ella mateixa, Magda Zapata, Laura Herranz, Olga Gutiérrez, Pochi Martin, Mela Juàrez, Tita Seminario qui viu i resideix a Mallorca i és neboda d'Esperanza Gómez...

A l’hora d’acomiadar-me de l’estimadíssima i inolvidable amiga piurana Magda A. Zapata Luyo, després que em convida a prendre un bon cafè, pens que pot ser la darrera vegada que ens trobam en aquest món.

Però la trobada d’avui capvespre ens serveix per reviure intensament tants d’afanys compartits a favor d’una educació dels infants que pretenem que sia la millor, des de l’Escola Parroquial Mixta «Nuestra Señora del Rosario, en el P.J. San Martín» de Piura, en la dècada dels anys 70 del segle passat.

En podria fer un llibre, només amb la còpia de les cartes que ens creuam, ella i jo, entre Perú i Mallorca, durant tots aquests anys, escrites en «paper ceba» quan encara no disposam de mitjans tan tecnològics com el «whatasapp» d’avui dia.

Li desig de tot cor la millor sort d’aquest món.

Al mercat artesanal de Catacaos

En bon dia 10 d’agost, festa de Sant Llorenç, na Zully i jo decidim d’arribar fins a Catacaos, una de les localitats properes de Piura més famoses: per la seva artesania, les seves festes, els seus productes agrícoles i ramaders, i, sobretot sobretot, pel seu «clarito de Catacaos». Un suc deliciós, fet de «txitxa de jora» d’un sabor suau, que se serveix en una petita carabassa seca, buida, coneguda com a «poto», que agrada a tothom... Conté blat de les índies, sucre negre, aigua i «chancaca» (suc de canya de sucre).

Recorrem els carrers convertits en mercadets d’artesanies característiques, d’entre les quals la «plata peruana». N’adquirim algunes peces petites, una hamaca, un capell, uns quants «cojuditos» (carabassetes de beure txitxa), un capell característic amb «chalán» inclòs.

Ens retrobam amb la neboda de na Zully, n’Erika, la seva filla Valeria i la neboda Mariana, amb les quals compartim dinar en un dels restaurants de Catacaos.

Dinar familiar a restaurant de Catacos

L’endemà, dimecres 14 d’agost, na Zully i jo sortim de Piura i, en avió, volam cap a Lima, la capital del Perú, amb la companyia aèria JetSmart, pocs minuts abans de la 1 del migdia.

M'hi arrib a passar, a Piura, unes quantes setmanes seguides, molt ben tractat i acompanyat per la família amiga que viu i resideix a la urbanització Santa Rosa, els Moreno Romero.

Per darrera vegada contempl els carrers i vies urbanes que porten el nom d'"avenida", "plaza" , "jirón", "obelisco", "puente", etc.

La ciutat de Piura em resulta molt agradosa. És la que més m'agrada del Perú. La més calorosa, la més lluminosa, la més alegre, la més simpàtica, la que arreplega més gent coneguda per mi. Tant de bo que torni a tenir oportunitat de visitar-la de bell nou en ocasions futures. Déu ho vulgui!

Interior de l'avió de JETSMART
que ens duu de Piura a Lima

Si algun resultat positiu m’agradaria extraure, d’aquest viatge meu al Perú, abans de complir els 80 anys, és el d’impulsar i promoure a Mallorca una mitja dotzena de Petits Projectes Personals (PPP) de cooperació mútua que crec que aniria bé de rellançar entre les meves amistats més properes.

Dos projectes a la costa peruana, dos a la serra andina i dos a la selva amazònica, que mostrin i facin efectiva la cooperació més interpersonal entre gent de Mallorca i gent del Perú.

A la costa peruana del Pacífic, m’encantaria lligar-ho amb el projecte de la «Sagrada Família» que duu a terme en Miguel al barri de Puente Piedra; alhora que amb un altre que té a veure amb l'obtenció d'una casa pròpia per a alguna família modesta.

A la serra andina, m’agradaria lligar-ho amb la iniciativa que està duent a terme el bon amic Manuel Álvarez Zerpa, també relacionada amb tasques educadores de la joventut més malmenada; i alhora amb quelcom que tengui a veure amb la serra andina piurana, on el bon amic José M. Rojo manté un programa radiofònic orientat a difondre pensaments i i fragments bíblics.

A la selva amazònica, serien dos àmbits d’actuació cooperativa: un a Yurimaguas, establint-hi contacte amb el bon amic Manuel Yumbato, gran coneixedor i difusor de les cultures i ètnies indígenes; i un altre, a Tarapoto, contactant directament amb Roberto Acuña, qui promou una Cooperativa de cacau en la regió, orientada a suplir-hi la producció de la coca per al narcotràfic.

Són tres PPP (Petits Projectes Personals) d’intercol·laboració mútua que m'agradaria que hi hagués qui volgués engrescar-s'hi..

Viatge al Perú 2024 (28ª): A la serra andina piurana d’Ayabaca

Ayabaca és una de les vuit províncies que conformen el departament de Piura, al nord del Perú. No hi som estat mai, des que conec el Perú. Sí que en sent a parlar molt, quan treball a la parròquia Ntra. Sra. del Rosario a la dècada dels anys 70 del segle passat, i m’arriba a les orelles el nom d’Ayabaca.

A més d’algun dirigent veïnal del barri de Sant Martí on visc, que, segons diuen, ha estat membre de la «guerrilla ayabaquina», també el «guachimán» o guardià de les instal·lacions parroquials és un vell ayabaquí de nom Modesto Tocto Rivera. «Don Llantabaja», li posen de malnom els infants, en veure’l que coixeja d’una cama... 

Té família al barri de San Martín. Hi mantenc aleshores una relació molt estreta. Sovint em parla del seu lloc d’origen serrà i, sobretot, del Señor Cautivo de Ayabaca, una imatge sagrada que aconsegueix d’arreplegar-hi milers i milers de pelegrins, sobretot cada 12 d’octubre.

Imatge de personatge ayabaquí, capell posat

Hores d’ara i des de fa un any, entre d’altres capellans, en el santuari ayabaquí treballa el bon amic lleonès de l’IEME (Institut Espanyol de Missions Estrangeres) mossèn José M. Rojo García. El conec i tract per primera vegada a Chimbote, quan col·laboram amb el prelat nord-americà monsenyor Santiago Burke, O.P.

Ens convida a anar-hi, a Ayabaca. Posa a la nostra disposició dues habitacions en el mateix santuari, una per a la meva fillola piurana, Zully Socorro, i una altra per a mi.

Som a dilluns 5 d’agost. Sortim de Piura cap a Ayabaca a les 15:00 h en punt, en una furgoneta 4x4 conduïda per Elmer. De bon acomençament, em diu,  necessitarem unes 4 hores per arribar-hi...  A les 18:30 ja hi som. 

Després de 3 hores i mitja rodant, al principi, per una carretera en bon estat, però que, més o manco a la meitat del trajecte, es torna infernal durant els darrers 52 quilòmetres: sense asfalt, amb clots i pedres i pols i revolts i vehicles que circulen en tots dos sentits...

Això sí, tenc oportunitat de presenciar vistes panoràmiques admirables, les pròpies del pla i de la serra, les de les altures i les de les valls. Belles i ben diverses, pel que fa a la flora i a la fauna.

Ho enregistr tot amb la càmera «Sony 4K»  i amb el mòbil «Honor». Fotos i vídeos que vaig prenent des del seient davanter, al costat del conductor, on puc aglapir imatges i escenes interessants, sobre petits incidents que ocorren a la pista o a les voreres de la carretera, per on transiten camions i mototaxis, camionetes o vianants, porcs o bous, ramats de cabres o de gallines, etc.

Paisatge característic del pla de Piura

Travessam nuclis poblats, alguns amb molt poques casetes construïdes, d’altres convertits en poblacions urbanes més habitades. Assus suaixí, arbres i més arbres pels voltants de la carretera que discorre pel pla. 

De cop sec, rere un revolt, iniciam l’ascens a muntanyes altíssimes que conformen una serralada imponent. Sempre que puc, i hi arrib a temps, mir d’enregistrar el rètol d’algun nucli poblat per on passam, a fi de tenir-ne una idea més aproximada amb posterioritat.

No hi manca la publicitat de les més diverses ofertes comercials, com és el cas de «Claro», una de les empreses peruanes que ofereix el servei de la comunicació digitalitzada arreu del país (jo l’empr quatre anys enrere, tot i que enguany me n’han encolomat una altra, «Bitel», que li fa competència). 

Amb mossèn José M. Rojo,
a l'interior de l'església parroquial de la Verge del Pilar

Quan arribam a Ayabaca, el primer de tot que feim és adreçar-nos a l’església parroquial de la Verge del Pilar, on esperam trobar mossèn José M. Rojo. Efectivament. Ens hi feim presents horabaixando, quan és a punt d’iniciar-hi la missa de les 7 del capvespre. Ens rep a la sagristia. Ens hi quedam, i participam en la missa. Un cop acabada,  rebem les claus de les instal·lacions parroquials, per tal de poder pujar a les nostres cambres respectives, situades a la tercera planta del santuari.

Em sorprèn la gran quantitat de fidels presents a l’interior del temple. Es tracta d’un indret on acudeix molta de gent en pelegrinatge des de tots els racons del país. Li tenen molta de devoció pertot arreu.

Com a gairebé totes les misses d’arreu del paś, sempre s’acaba amb la benedicció que el celebrant escampa amb aigua beneïda, banc per banc, a tota la concurrència que la rep profundament convençuda del seu efecte beneficiós.

En tractar-se del santuari dedicat a «El Señor Cautivo de Ayabaca», també hi organitzen ordenadament la visita, pujant per les escales que porten al seu cambril (com al santuari de Lluc amb la Moreneta!). Amb un silenci profund i una gran veneració per part de tots els participants.

M’impressiona fortament veure-hi integrada, dins el grup de la gent més fervorosa, la meva fillola piurana, Zully Socorro Moreno Romero, profundament recollida, en actitud d’adoració, com qui manté conversa íntima amb el Senyor... Què li deu comunicar? Què li deu demanar? Què en deu esperar, de la seva voluntat benigna? Me’n sorgeixen espntàniament certes mostres de gran respecte...

Zully Socorro Moreno Romero,
davant la imatge del "Señor Cautivo de Ayabaca"

Acabada la missa, mossèn José M. Rojo ens duu a sopar, a un dels restaurants de la ciutat, on assaborim un exquisit plat de «caldo de gallina criolla».

Hi passam la primera nit, a Ayabaca. Cadascú a l’interior de la seva cambra individual, amb la fredor característica de la serra andina, ben tapats per les flassades que en Carlos (l’ajudant del santuari) posa a la nostra disposició en nombre de tres per home...

Aprofitam el primer dia d’estada nostra a Ayabaca per fer un passeig a peu per les contrades urbanes més properes.

Tornam a retre visita al temple del «Cautivito de Ayabaca» (on encara roman col·locada en lloc preferent la bandera del Perú, amb motiu de la celebració recent de les «Fiestas Patrias»). 

Tot i les amenaces de pluja, recorrem a peu alguns dels carrers dedicats a mercadets de productes agrícoles de la regió. Pujam dalt d’un mirador des d’on podem contemplar el panorama gairebé complet de la ciutat serrana. Baixam fins a la plaça d’Armes on, a més de l’església parroquial, també hi podem veure l’edifici de la Municipalitat.

Panoràmica d'Ayabaca, des del Mirador

Em crida poderosament l’atenció un anunci publicitari que presenta el complex arqueològic d’Aypate. Diuen que seria un centre administratiu i l’únic vestigi inca trobat a la regió de Piura, fent part del Camí de l’Inca.

Aprofitam la passejada, també, per fer algunes compres a l’entorn de la parròquia: una imatge del Señor Cautivo, una bufanda, una medalla, un ponxo, una casaca, uns calçoncillos, unes aigües minerals, una almoina a una indigent, etc.

Mossèn José M. Rojo ens duu a dinar a un restaurant «mig rural» situat en el centre de la ciutat d’Ayabaca. Es diu «Cabaña Rústica». Hi prenem un suculent «sudado de mero».

No podem faltar a la missa vespertina que torna a presidir mossèn José M. En aquesta ocasió, emperò, concelebra amb un altre capellà «de ritus oriental» que l’acompanya... Pel que diu aquest, es tracta d’un antic diaca d'aquesta parròquia que avui ja és capellà.

Mossèn José M. em convida a concelebrar amb ell. Li dic que jo hi estic ben disposat, i que m’encantaria fer-ho. Però també m’afany a explicar-li la situació lamentabilíssima en què es troba qui fou rector de la parròquia cajamarquina de Celendín, pel simple fet d’haver-me convidat a fer-ho... 

Li dic que, en bé seu, crec que no li convé traure’n imatges a les xarxes, d’una concelebració seva amb mi. Em diu que, com que retransmeten tota la missa per FB, pentura seria millor que ho facem exactament igual com ahir, amb la meva presència al banc dels feligresos...

En gairebé totes les celebracions eucarístiques en què particip, una de les coses que més em sorprenen i que no acab d’entendre, és la llista enorme d’intencions que fan públiques en començar les misses.

Avui i aquí, per exemple, durant més de 5 minuts s’han llegit noms i llinatges de persones o entitats, pregant per la salut i la recuperació; i durant més de 7 minuts, pel descans etern de difunts... 

M’adon que alguns d'aquests es repeteixen un dia i un altre... Em deman si no serà per les moltes ganes de figurar, i de fer que ressonin aquests noms i llinatges, no únicament a l’interior del temple, sinó també i sobretot per «facebook»  o per l’emissora de ràdio que retransmet la missa a tots vuit vents del món i de la bolla»..

Al segon dia d’estada a Ayabaca, mossèn José M. ens duu a passejar per la serra andina, «al campo», ens diu. Es tracta, ni més ni pus que del «Bosque de Cuyas» i les «Cataratas de Cumaccha».

Abans, emperò, visitant l’oficina de Turisme situada a la plaça d’Armes, compram una ampolla de rom de maracuià i una bufanda per protegir-nos del fred. L’al·lota que ens atén, ens demana per favor que signem en el llibre de visites. Cosa que feim amb molt de gust, deixant-hi enregistrats noms i llinatges, procedència, document d’identitat i signatura personal. 

Guiats pel bon amic espanyol, el capellà de Lleó, mossèn José M. Rojo García, qui duu mig segle al Perú i suara mateix treballa en aquesta parròquia de la Virgen del Pilar de Ayabaca, el santuari dedicat al Señor Cautivo, "El Cautivito", conduïts per López, qui maneja furgoneta Toyota, visitam el Bosque de Cuyas, i arribam fins a les Cataratas de Cumaccha. Dos indrets idíl·lics d'Ayabaca.   

Dinant en paratge idíl·lic
a prop de les catarates de Cumaccha 

Circulant per paratges serrans, característics de zones agrícoles i ramaderes, més de dues vegades ens topam amb exemplars de bous i de vaques, de gallines o de someres, que pasturen per les mateixes pistes per on ha de passar el nostre cotxe. Cosa que obliga el conductor a haver de prendre mesures de precaució per evitar-hi accidents més que probables.

Passam per l’àrea de conservació privada de la comunitat de Cuyas Cuchayo, de 102 ha que equival a 6.500 m2 . Aquí i allà veim indicacions referides a la protecció d’aquest indret: «Los bosques son más que madera, cuidalos. Los bosques son vida, protégelos».

Després d’arribar fins a un dels boscs més admirables d’aquesta contrada ayabaquina i de recórrer-ne alguns trams, enfilam per amunt cap a les catarates que la fan famosa. Davant la primera que presenciam, hi quedam extasiats. En segueixen més. Fins a 7, diuen que n’hi ha. Nosaltres només en podem veure les tres primeres. Més enllà, el camí en aquesta època de l’any no està transitable.

Mossèn José M. Rojo amb Zully Socorro Moreno,
al peu de la catarata tercera

Passam un guster de fer-nos fotos i de prendre’n imatges. 

Dinam en un paratge d’ensomni.

La tornada cap a la furgoneta es converteix per a mi en una de les odisees més rabents que he fet mai. Per un caminoi en descens, a estones en forma d’escaleta, en altres moments amb pedrolins llenegadissos, el fet és que he de recórrer a l’ajuda del nostre guia per tal de poder avançar sense caure, ni llenegar, ni fer-me malbé. 

Faig un alè quan m’adon que ja em trob a molt poques passes de l’indret on hem deixat aparcada la furgoneta...

A la nit, mossèn José M. Rojo ens duu a sopar en un altre restaurant anomenat «El Chalàn Ayabaquino». Esperant prendre-hi només un cafè, ens sorprenen amb una exquisida «tortilla española de patatas». Pel que es veu, els ayabaquins que el regenten s’han passat més de dues dècades seguides a Madrid..

Al tercer dia d’estada nostra a Ayabaca, després d’adquirir alguns productes característics de la regió, en el mercadet situat a prop del santuari, allà mateix d’on surten les furgonetes que porten passatgers cap a Piura, «bocadillos», «alfañiques», «calaveras», «emolientes», «tortas de canela», «sporade», etc. n’ocupam un que ens hi duu, en manco de tres hores i mitja.

Mossèn José M. Rojo celebrant missa
al santuari del "Señor Cautivo de Ayabaca"