El món nostre, en mans de qui!

El proppassat mes de maig es produïa una notícia internacional que posava la pell de gallina a més d'un!


El president de la República de Rwanda, el militar Paul Kagame, i el president del Govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, havien acceptat d'anar de bracet i presidir la iniciativa llançada per l'ONU sobre els “Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni” -que apunten a eradicar la pobresa que domina el món abans de l'any 2015!-.

Mal d'entendre? Més tost fàcil! Sobretot si ens atenem a les explicacions que hi aporta l'advocat Jordi Palou Loverdos, acreditat davant la Cort Penal Internacional (La Haia) i davant l'Audiència Nacional Espanyola, on representa legalment les 9 víctimes espanyoles i d'altres innombrables rwandeses i congoleses.

Com afirma l'advocat Palou-Loverdos, els objectius del Mil·lenni són de lloar i mereixen tot el suport internacional. Una altra cosa és que aquesta iniciativa tan lloable hagi de ser liderada per Paul Kagame i, molt manco, que aquest es vegi acompanyat pel president espanyol!

N'assenyala alguns motius de pes:

1. El règim polític i militar de Paul Kagame és un dels més autoritaris i dictatorials del Planeta, amb tot el que això significa (segons organitzacions o mitjans de tant prestigi com The Economist o The Freedom House) i tot el que comportaria d'augment de suports internacionals.
2. Les conseqüències militars són molt greus. La implicació d'Espanya en el Pla Àfrica i el comandament militar nordamericà amb objectius geoestratègics clars a més dels militars, fa que Espanya hi participi en operacions militars de formació antiterrorista. La punta de llança d'aquest comandament militar, precisament, és l'exèrcit de Rwanda liderat pel general Paul Kagame (el seu jerarca militar més alt)... que a més d'una activa i mortífera presència en diversos països de l'Àfrica Central està fortament implicat al Sudan, territoris on desplega genocidis des de fa dècades...
3. Les implicacions jurídiques són significatives. Un tribunal espanyol ha processat el president i general Paul Kagame, juntament amb altres 40 oficials d'alta graduació de l'exèrcit rwandès, acusat d'haver ordenat personalment la mort violenta de 9 espanyols a Rwanda i Congo els anys 1994, 1996, 1997 i 2000, a més d'innombrables víctimes rwandeses i congoleses en aquells períodes.
4. La decisió del president Rodríguez Zapatero d'acceptar la proposta del secretari general de l'ONU fa pensar molt: no deixa de sorprendre que sigui precisament l'ONU la que proposi a Paul Kagame codirigir la iniciativa dels Objectius del Mil·lenni, quan l'ONU en coneix el processament per crims contra la humanitat i crims de guerra, entre d'altres. És la mateixa ONU a la qual se li ha demanat de facilitar les proves recollides per un Grup d'Experts en relació amb els crims de guerra de rapinya de recursos minerals a la República Democràtica del Congo en què estan implicades algunes empreses multinacionals nordamericanes, canadenques, europees, israelianes, uzbeques, sudafricanes, rwandeses (com el holding Tristar, grup d'empreses paraigües al qual presumptament roman vinculat Paul Kagame).

Seria bo arribar a esbrinar què es pretén, en realitat, amb una iniciativa com aquesta i quina va ser la idea brillant que va sorgir dins la ment del secretari general de l'ONU, o d'algun representant membre permanent del Consell de Seguretat que la hi va suggerir.

Seria convenient arribar a saber què cerca el secretari general de l'ONU quan proposa que treballin conjuntament el líder polític i militar africà, president de Rwanda, processat per crims contra espanyols, i el president europeu del país que ha emès ordres d'arrest internacional contra la cúpula política i militar d'aquell país africà, Rodríguez Zapatero, president del Govern espanyol.

Seria bo que s'arribàs a veure que no se cerca neutralitzar encara més la iniciativa de justícia conforme amb el dret internacional...

Per això, resulta del tot adient la formulació de la pregunta que fa al Senat d'Espanya qui s'hi exerceix com a senador autonòmic en representació del Parlament de les Illes Balears, Pere Sampol:

“NO CREU EL PRESIDENT DEL GOVERN QUE HAURIA DE DECLINAR AQUESTA INVITACIÓ I EXIGIR A LES NACIONS UNIDES QUE COL·LABORIN AMB LA JUSTÍCIA UNIVERSAL"?

Molt bona pregunta del senador Pere Sampol

A vegades hi ha notícies que passen desapercebudes, quedant-se al marge de l'atenció que hi puguin dispensar els mitjans de comunicació habituals. Cosa que no significa que deixin de ser interessants...

Particularment em sembla significativa la pregunta que formula el senador designat pel Parlament de les Illes Balears, adscrit al Grup Parlamentari Mixt del Senat d'Espanya, Pere Sampol i Mas.

Sé que no és aquesta la primera vegada que el senador autonòmic s'adreça al Govern espanyol, demanant-li explicacions sobre un assumpte tan espinós com és la violació dels drets humans a la regió africana dels Grans Llacs.

Es veu que el president del Govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, ha acceptat la invitació del secretari general de Nacions Unides a liderar els Objectius del Mil·lenni juntament amb el president de Rwanda, el general colpista Paul Kagame!

Quina imatge, i, sobretot, quina estratègia tan xereca i repugnant: Rodríguez Zapatero, d'Europa, anant de bracet amb el general Paul Kagame, d'Àfrica, per liderar una iniciativa de l'ONU tan necessària com poc efectiva: eradicar la pobresa extrema i la fam que hi ha al món, abans que arribi l'any 2015!

Amb personatges com aquests, el resultat està més que cantat!

Per aquest motiu, el senador montuïrer recorda al Senat que el president rwandès està processat per l'Audiència Nacional Espanyola, imputat per delictes de genocidi, crims de guerra, pillatge, violacions i l'assassinat de 9 ciutadans espanyols, coses que han provocat l'ordre d'arrestament internacional contra una quarantena d'alts càrrecs del Front Patriòtic Rwandès.

"NO CREU EL PRESIDENT DEL GOVERN QUE HAURIA DE DECLINAR AQUESTA INVITACIÓ I EXIGIR A LES NACIONS UNIDES QUE COL·LABORIN AMB LA JUSTÍCIA UNIVERSAL"? -és el text de la pregunta que formula el senador mallorquí Pere Sampol al Govern que presideix José Luís Rodríguez Zapatero.

Molt bona pregunta, sobre un assumpte que a mi personalment m'interessa moltíssim, tot i els vergonyosos i repugnants silencis de l'anomenada comunitat internacional i dels mitjans de comunicació que hi resten sotmesos... davant la cruenta realitat que pateix RWANDA i la regió africana dels Grans Llacs.

Inici de Festes d'Estiu a Cas Capiscol

M'arriba ben endins de l'ànima, una vegada més, assistir a l'inici de les Festes d'Estiu que organitza a la barriada veïna de Cas Capiscol l'Associació Veïnal Cas Capiscol-Son Busquets-Tramuntana, com des de fa dècades.



La seva Junta Directiva no afluixa i, superant totes les dificultats que hi compareixen, enguany no ha deixat de dedicar tot aquest cap de setmana a una de les activitats que arreplega al carrer més veïnes i veïns del barri, les seves Festes d'Estiu.

Esdevé una de les poques activitats que conviden a sortir de casa i trobar-se amb altres, en un ambient festiu i lúdic, alhora que reivindicatiu d'aquelles situacions que es perceben com a millorables.

M'han arribat, també, al fons de l'ànima la presència i la intervenció de la batlessa de Palma, la senyora Aina Calvo, convidada enguany a iniciar-ne les festes amb el seu pregó.

Malgrat la situació difícil que està patint aquesta setmana primera del mes de maig de 2010, -tant a l'àmbit personal i familiar com al polític-, ha sabut reconèixer públicament i ferma la tasca desplegada per les dones i els homes d'aquesta barriada palmesana, que s'afanyen a contribuir activament en la seva millora progressiva.

Fent al·lusions explícites als projectes urbanístics d'actuació prevista a l'espai públic immens que ocupen a l'actualitat el que foren les instal·lacions militars de Son Busquets... Tant de bo que els seus bons desitjos es transformin en realitats, com més aviat millor.

Enhorabona a la Junta Directiva de l'associació veïnal que, sense amollar el mac a terra, continua reivindicant per a aqueixa barriada unes millors condicions de vida que afectin positivament el conjunt de la ciutadania... sense esperar cap altra recompensa que la de deixar aquest barri de Palma una mica millor d'així com l'han trobat...

Arcadi Oliveres, en dues entrevistes interessants

A la primera entrevista d' ATTAC-TV, Arcadi Oliveres explica quins són els poders reals, qui són els personatges més influents de la política i l'economia mundial i la seva relació entre ells, les “nestlés” que dominen el món: 12 o 14 companyies mediàtiques dels EUA, lligades a les indústries farmacèutica, química, automòbil, petroli, armes; G8, G20, ONU; Fòrum Econòmic de Davros (a Suïssa a finals del mes de gener de cada any); Club Bildelberg (fundat l'any 1954 pel príncep Bernat Bildelberg d'Holanda, i David Rockefeller, petrolier, es reuneix cada any a finals del mes de maig): dos grups, els d'assistència fixa (una cinquantena amb dos acompanyants, de l'economia, la banca, la política, Moratinos, Cebrián, Esperanza Aguirre, reina Sofia, rei Joan Carles de Borbon, Ana Patricia Botin, Emilio Botin, Barak Obama, Donald Ramsey) i els d'assistència esporàdica; Cambra de Comerç Europea (encarregada de redactar els reglaments de les directives europees)... Hi critica l'absència absoluta de comportaments i decisions de caràcter democràtic.

Club Bilderberg. Entrevista a Arcadi Oliveres from AttacTV on Vimeo

.En aquesta altra entrevista, la segona d'ATTAC-TV, Arcadi Oliveres respon a temes puntuals com la connexió entre el poder econòmic i el poder polític, el G8 y el G20 i el rescat de la banca privada per part dels governs, criticant-hi l'absència de comportaments democràtics: Congo Brazaville..., Govern francès..., Elf..., Occidental..., ONU..., nacionalització bancària..., privatització de les caixes d'estalvi..., ecobanca..., educació i pedagogia...; canvi des del Brasil, Malàisia, Burkina Fasso...

Arcadi Oliveres - Entrevista (segunda parte) from AttacTV on Vimeo.

Cinema del segle XX, darrer llibre de Miquel López Crespí

Miquel López Crespí, a la 28a Fira del Llibre que es fa enguany a Palma (Mallorca), presenta el seu darrer llibre “Cinema del segle XX” davant d'una concurrència nombrosa que segueix amb atenció i deteniment les tres intervencions que s'hi fan, a la Sala d'Actes del recinte situat al passeig del Born.

"Cinema del segle XX", llibre de Miquel López Crespí from Cil Buele on Vimeo.

Josep Joan, l'editor, obre la reunió presentant-hi l'escriptor.

Mateu Morro, el presentador, fa un recorregut pel contengut del llibre.

Miquel López Crespí fa la lectura d'una sèrie de poemes que compongué, relacionats amb personatges del món del cinema del segle XX.

Dies abans, Miquel López Crespí, l'escriptor prolífic de sa Pobla, s'ha fet present al programa televisiu “Ítaca”, de Televisió de Mallorca, comandat per na Joana Bel Bestard.

Hi ha anat a parlar de Cinema del segle XX, el seu darrer llibre: un bon recull de tots els seus articles sobre cinema publicats a diversos mitjans i que gràcies a l'editorial El Tall veuen la llum recopilats per primer cop.

La xarxa, més pobra i més cara, a l'Àfrica negra!

Seria interessant arribar a saber per quines cinc-centes, a l'Àfrica més empobrida, les noves tecnologies de la informació i la comunicació hi resulten molt més cares i pobres que a Europa.

M'agradaria arribar a tenir qualque explicació mmínimament raonable sobre aquest assumpte que m'interessa ben molt.

Acab de saber que, per comunicar-me amb amics que pugui tenir a l'Àfrica subsahariana, des d'Europa estant, no tenc altra sortida que fer-ho per “telefonia satèl·lit”!

Em ve al cap allò que fèiem a la dècada dels anys 70 a Burundi: la comunicació “telefònica” amb Mallorca per via “radiofònica”...

Ara, en ple segle XXI, es veu que això d'internet, als països més empobrits de l'Àfrica negra, va com com va. I tampoc no va igual que a Europa.

Si en alguna ocasió, des de Mallorca estant, hi he enviat correus o ressenyes de documents publicats a internet, gairebé sempre s'han quedat sense poder-ho veure allà. Se m'explica que els ha arribat “per telefonia satèl·lit” i que aquest procediment els resulta caríssim!

Per això, no queda altre remei que haver-se de limitar a emprar-hi el correu electrònic. I, per afegitó, seguint la “clàusula restrictiva del missatge” que impedeix d'accedir a correus que s'excedeixin dels 100 Kb.

Amb això, veig ben a les clares una de les grans incongruències del correu electrònic: qui paga més, no és qui envia des d'Europa, sinó qui rep el correu a Àfrica, abans i tot de saber si li interessa el paquet enviat.

A Europa, amb l'establiment de les tarifes planes, no fa gaire falta fixar-se en la quantitat de Mb que hom utilitza, A un ordinador de l'Àfrica negra, en canvi, un powerpoint de 2 Mb no hi entra o fins i tot pot arribar a bloquejar totalment “la safata d'entrada” del correu electrònic.

Per això, al continent africà s'han de prendre mesures que, normalment, comporten haver de limitar-se a escriure una carta o enviar un escrit sense fotos, i no arribar així als 100 Kb.

Des d'Europa estant, cal tenir presents totes aquestes indicacions que jo desconeixia fins fa poc. Això m'explica clarament la manca de resposta que havien tengut els meus missatges enviats més enllà del desert del Sàhara fins ara...

Ara que sé tot això, em limitaré a enviar-los unes retxes ben escrites i sense fotos, de manera que no se n'excedeixin els 100 Kb.

Gira amahoro n'ukuri!

Quina unitat del nacionalisme progressista!

Amb un titular ben descafeïnat -sense cap esment de l'esquerra, la república, la nació, el socialisme, la sobirania, el país, el poble, la independència, l'anticapitalisme, la revolució...!- el senador per la comunitat autònoma de les Illes Balears -adscrit durant tota aquesta legislatura al Grup Parlamentari Mixt del Senat d'Espanya-, el montuïrer Pere Sampol Mas (PSM), consider que s'ha lluït a les totes al Diari de Balears (28-05-2010).

M'agradaria fer-hi algunes puntualitzacions i aportacions que em surten de l'ànima!

“Com es nota que està a punt
el moment electoral!
Tothom cerca més amunt,
volent fer partit conjunt
i aixecar més la moral...”

Fent al·lusió al millor resultat electoral en tota la història del que anomena “nacionalisme”, -l'irrepetible any 1995-, el senador autonòmic Pere Sampol, a l'escrit que signa i publica a la premsa, passa per alt el motiu principal d'aquell creixement insòlit. M'imagín que no ho deu haver fet a posta.

També passa per alt el motiu principal de la davallada de vots immediatament subsegüent: després d'una campanya electoral basada en el tancament de la incineradora de Son Reus, quan arriba a governar el “nacionalisme progressista”, no solament no la tanca, sinó que la inaugura!

Vaja quin bon exemple d'honestedat política que n'escampa!

Per si això no bastava, el senador autonòmic continua analitzant de manera tan esbiaixada l'espai polític “nacionalista” a les Illes Balears i Pitiüses, que sembla voler fer creure que tota la política institucional illenca hagi girat sempre entorn d'uns únics perns, Mallorca i el PSM.

Passa per alt la diversitat d'opcions existents a les Illes durant tot el segle XX, tant a l'àmbit municipal, com l'insular, com el parlamentari, com del Govern. Mai no hi ha hagut enlloc solament tres partits polítics a les institucions diverses! Pertot sempre n'hi ha hagut més! Des que es va reprendre el període democràtic; i, no en parlem, abans de la dictadura franquista (quan el PSM encara no existia!)

Vaja quin bon exemple de simplificació de l'espai nacionalista progressista!

D'on trau això el senador, quan s'atreveix a amollar que “en pocs anys hem passat d’una única formació política amb representació parlamentària dins l’espai nacionalista, a sis formacions...” El nivell d'al·lucinació m'està arribant al paroxisme!

Però és que, fins i tot si fos així, lluny de provocar-hi el fre a l'afiliació política, -com diu el senador autonòmic- o la desmotivació de la participació, o la dispersió de candidatures municipals, unes ofertes tan diverses, en qualsevol cas, n'haurien fet més fàcils els camins...

I encara més: on deu esser i trobar-se aquesta “radicalització del discurs de tots que allunya de la majoria social”?, com afirma el senador. O no va ser la radicalització del PSM, precisament, l'element que li comportà més vots que mai, l'any 1995?

Em deman si, un fet tan constatable com és ara la manca de radicalitat política en què s'ha capbussat el PSM des de l'any 1999 ençà, comandat precisament pel senador autonòmic, no té res a veure amb la pèrdua de pes i de presència institucional del “nacionalisme progressista”, ni amb el rearmament ideològic del nacionalisme espanyol més ranci -a què fa referència explícita el senador-.

Una manca de radicalitat, amb el pretext d'aconseguir i de mantenir més espais de poder institucional, indubtablement comporta beneficis certs, però també provoca certes pèrdues irreparables: com és ara la minva en els nivells de credibilitat als ulls de la ciutadania.

“Quina llebre montuïrera,
corre i corre pels sembrats!
Corre i salta ben lleugera:
fora de sa lloriguera,
hi destrossa massa camps.”

Jo no sé si l'escrit signat i publicat al Diari de Balears pel senador montuïrer ha sortit de la seva mà íntegrament. Ni ho sé ni m'importa. Hi veig, això sí, massa tufs de ponsèties del Raiguer!

I arrib a destriar-hi que la conclusió a la qual arriba no pot ser ja més errònia: proposa simplificar l'espai nacionalista progressista en una sola organització política... (lògicament deu ser el PSM, o no?!) No és aquesta la unitat del nacionalisme progressista que planteja!?

Crec de debò, com diu el senador autonòmic montuïrer, que “una opció unitària del nacionalisme progressista i ecologista pot engrescar, de bell nou, moltes persones i candidatures municipals a tots els municipis de les Illes Balears.” Certament.

Segur, emperò, que no devem coincidir ni poc ni gens ni una mica en la seva concreció pràctica.

Per a mi, no hi ha cap casta de dubte: davant d'un nacionalisme progressista tan descafeïnat com el que s'ha mantengut a les Illes en aquesta dècada darrera, l'opció política d'esquerres i republicana que, des de fa 80 anys, treballa en la construcció d'uns Països Catalans sòlidament establerts com a nació a l'Europa del segle XXI, és la que més convé, també, a les Illes Balears i Pitiüses.

Com diu el senador, “és hora del patriotisme de país i no del patriotisme de partit”... Sempre que es tracti, crec jo, del país sencer i que afecti sobretot la militància d'un partit com el PSM, on roman adscrit el senador que fa la proposta.

Conclusió. La lectura atenta de l'escrit del senador Sampol m'empeny a suggerir-li dues preguntes:

Els qui creim de debò en els Països Catalans com a nació política, -de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer-, no tenim cap dret ni un a existir a les Illes Balears i Pitiüses, com a formació política sobirana?
Només hi pot tenir cabuda la perspectiva política que els defensa purament com a nació cultural?

Cecili Buele i Ramis
Mallorca, 29 de maig de 2010

Les esquerres polítiques a les Illes

L'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca, va rebre una petició, per la qual se li demanava de reunir-se, amb la finalitat única d'escoltar les explicacions que hi volia aportar el fins fa pocs dies coordinador d'Esquerra Unida i Alternativa a les Illes, el company David Abril.

He de dir que avui capvespre m'ha semblat haver retrocedit dècades enrere en el temps!

He assistit a una d'aquelles reunions que m'ha fet la impressió d'haver quedat estancat en la dècada dels anys 70 i d'haver avançat ben poc en l'àmbit de les esquerres polítiques a les nostres Illes.

Certs representants de l'Esquerra autodenominada Unida, aquests dies, miren d'acostar-se als moviments socials. Tenen moltes ganes d'explicar-hi la darrera de les escissions i divisions produïdes recentment... Hi cerquen comprensions i complicitats...

Com hem vist que s'ha fet sempre, sobretot en acostar-se processos electorals, des que aquests es varen reprendre a finals de la dècada dels anys 70 del segle passat.

Al final, -posats a retrocedir en el temps- he arribat a la conclusió que, si de mi depenia, com a jubilat que som, em quedaria únicament amb els DOS partits polítics que s'autodefineixen d'esquerres i que fa més de 65 anys que treballen als Països Catalans...

I de la resta de formacions polítiques més recents, què?

Doncs, moltes gràcies!

I a integrar-s'hi s'ha dit, de bon de veres!

10 anys d'estalvi ètic, a Mallorca

L'estalvi ètic, com a pràctica cívica solidària, s'està estenent a les totes arreu de Mallorca. Sortosament!

Durant la presentació pública de la Memòria 2009 que Colonya Caixa Pollença ha realitzat davant centenars de persones estalviadores i solidàries, que omplien a vessar la Sala d'actes de la Cambra de Comerç, a Palma, s'ha pogut comprovar que la banca ètica esdevé rendible.

S'hi recullen dades concretes, referides als 10 anys d'estalvi ètic que la primera caixa d'estalvis -oberta a Mallorca ara fa més de 130 anys-, ha estat capaç de mantenir.

Al llarg d'aquests 10 anys, s'hi pot comprovar un augment considerable de l'estalvi ètic a Mallorca. Fins al punt que l'any 2009, la xifra total de dipòsits arribà als 16.500.116 €.

Són més de 5.000 les persones que hores d'ara creuen en aquesta nova forma financera ètica i solidària que promou des de fa 10 anys Colonya Caixa d'Estalvis de Pollença.

Concretament, l'any 2009, el nombre de llibretes i comptes corrents ascendia a 4.054. Amb les aportacions solidàries de la meitat dels interessos produïts, es pogueren finançar 147 iniciatives laborals per a persones discapacitades, d'inserció laboral i social, humanitàries i socials, ecològiques i mediambientals, d'economia social i solidària, per un muntant de 7.455.913 €.

Començant per la Llibreta d'estalvi ètic, implantada inicialment l'any 1999; seguint pel Compte corrent d'estalvi ètic que s'establí l'any 2003; l'Assegurança solidària l'any 2006 o la Pòlissa de salut solidària l'any 2007, en 64 pàgines se n'explica detalladament l'evolució, les subvencions concedides anualment, les activitats finançades, els préstecs, els crèdits i microcrèdits atorgats, els avals, les entitats beneficiàries, etc.

S'ho paga llegir-la detengudament, aquesta Memòria 2009 sobre l'estalvi ètic de Colonya!

Un dia com avui, m'omple de satisfacció recordar la defensa parlamentària que en vaig fer, dia 11 de febrer de 2003, com a diputat al Parlament de les Illes Balears.

S'hi aprovà, per unanimitat de tots els grups parlamentaris, una Proposició no de llei amb la qual s'instava les administracions públiques a “impulsar i promoure l’estalvi ètic entre la ciutadania de les Illes” i a “establir relacions més directes, ampliant-ne el nivell de col•laboració, amb aquelles entitats bancàries que afavorissin la implantació de l’estalvi ètic”.

No sé el que s'ha fet en tots dos àmbits, l'impuls i la promoció de l'estalvi ètic entre la ciutadania i l'establiment d'unes relacions institucionals més directes amb les caixes d'estalvi ètic illenques...

He de reconèixer que, en aquest sentit, no puc sentir-me tan satisfet: en constatar el poc que s'hi ha avançat!

Seria interessant saber quants diputats, consellers, regidors, -quantes diputades, conselleres, regidores- practiquen l'estalvi ètic hores d'ara! Seria bo que ho fessin públic, de manera que tothom pogués saber des de quan el practiquen i en quines quantitats el fan!

Sobretot ara, quan se'ns demana i se'ns força a ser “solidaris” amb qui ens ha ficat de ple dins la crisi econòmica i financera: avalant entitats bancàries, negant préstecs a la gent treballadora i retallant ajuts públics a la gent senzilla que més els ha de mester!

Seria bo també, ara que es parla tant de la “necessària fusió de les caixes d'estalvis de l'Estat espanyol”, mirar de traure-li tot el suc al fet de pertànyer a la Federació Europea de Finances i Banques Ètiques i Alternatives -FEBEA-... tot procurant de transitar per la més que necessària via independentista...

Desig el millor dels futurs per a una Caixa d'estalvis com Colonya Caixa Pollença!

Facebook manté les amistats!

Som una de les persones convençudes que, malgrat tot, Facebook ajuda a mantenir les amistats ben vives.

Trenta-cinc anys enrere, el 21 de maig de 1975, “Año de la mujer peruana”, em trobava a la ciutat de Lima, al Perú.

Hi vaig anar a sol·licitar la tramitació del meu Carnet d'estrangeria, al director general de Migracions del Ministeri de Relacions Exteriors.

Li portava aleshores el passaport espanyol, que se m'havia expedit a l'Ambaixada espanyola a Kinshasa (Zaire) el 20 de novembre de 1972, amb el núm. 151/72.

Li adjuntava un altre document, subscrit per l'arquebisbe de l'Arxidiòcesi de Piura-Tumbes, monsenyor Erasmo Hinojosa Hurtado. S'hi feia constar que “a petició del mateix arquebisbe, el R.P. Missioner Cecili Buele Ramis, havia vengut a aquella Arxidiòcesi per treballar-hi pastoralment a la Parròquia “Nostra Senyora del Santíssim Rosari” del Poble Jove Sant Martí d'aquella ciutat de Piura.”

L'arquebisbe pregava les autoritats de la Nació, a les quals pogués mostrar jo aquell document, que em brindassin totes les facilitats que requeria aleshores la meva condició d'Eclesiàstic pertanyent a l'Arxidiòcesi de Piura i Tumbes.

Fou així que, amb tota la documentació oficial en regla, vaig poder iniciar-me com a col·laborador en les tasques pastorals que desplegava a Piura, des de feia un bon grapat d'anys, un altre bon company d'estudis, el manacorí mossèn Joan Riera Fullana.

Allà vaig veure, i conèixer per primera vegada, una nina de 12 anys. Germana de mare d'altres 8 infants, germana de pare de no sé quants d'altres. Li deien Zully.

Aquella al·lota estudiant cada dia acompanyava sa mare -de nom Rosa- a la caseta modesta on vivíem els dos capellans mallorquins. L'ajudava durant una estona a realitzar-hi les tasques domèstiques: fer la neteja diària, cuinar el menjar, rentar la roba, regar el jardinet, arranjar les habitacions, etc.

L'any 1979 jo em trobava de bell nou a Mallorca, després d'haver passat 4 anys seguits treballant al Perú...

Ha plogut molt d'aleshores ençà! Tres dècades després, l'any 2009, vaig tenir l'oportunitat sorprenent de tornar a retrobar-me una altra vegada amb aquella al·lota piurana -que havia conegut al Perú quan ella tenia 12 anys...-.

M'arribà a través del FACEBOOK!

Té un fill i dues filles... Continuen vivint a la mateixa caseta modesta del barri veïnat de Santa Rosa, a Piura... En puc veure les imatges que va penjant al seu Mur... Puc llegir-ne els comentaris que fa als meus escrits... Li puc recomanar que entri dins dels meus blogs... Fins i tot podem comunicar-nos com aquell/a qui diu “directament”, XATEJANT-HI en hores convengudes...

Impensable! Inimaginable! Increïble, quan ens vàrem conèixer per primera vegada, l'any 1975 al modest barri de Sant Martí, a Piura. Fet real, veritable, repetible a qualsevol hora de la nit o del dia. Ella, des del Perú estant; jo, des de Mallorca!

Com ja cantava en Bob Dylan l'any 1964, és que els temps estan canviant!
I nosaltres amb ells, segur!