Dietari breu d'una estada breu a Lluc (segona setmana)


14.
Segon diumenge que pas a Lluc, després d'una primera setmana de romandre-hi, en iniciar mon any sabàtic.

Veig que s'ha d'estar molt atent als esdeveniments i no fiar-se gaire ni de programes, ni de fulletons, ni d'internet, a l'hora de voler participar en algun acte programat a Lluc. Mentre a l'Agenda de la web apareixen dos horaris dominicals distints (el del 14 i el del 21 de gener de 2018) amb contengut divers, el fet és que tant dia 14 com dia 21 hi ha Missa amb participació de l'Escolania a les 11 h (cosa que no figura a l'agenda del 21 de gener...) Avui l'ha presidida el P. Gaspar Alemany Ramis, amb una homilia de pinyol vermell dins una església quasi ben plena de gent que hi ha acudit...

Abans de dinar, per primera vegada he pogut anar a prendre un vermut al bar de la plaça que, fins ahir mateix, ha romàs tancat. Me n'he duit la sorpresa agradable de trobar-m'hi na Isa, una de les coordinadores de la residència Nova Edat de Montuïri, amb la seva família. N'hem estat ben contents de retrobar-nos-hi.

Després de dinar, he pres els atapins cap al clot d'Albarca, avui que és diumenge, l'únic dia de la setmana que es permet de transitar-hi a peu. De tornada, una munió de gent que venia d'altres indrets més llunyans, com és el cas del grup que venia de fer el puig Roig des de Mossa.


13.
Festa de Sant Sebastià, patró de Ciutat, iniciada i acabada a Lluc, on romanc des del proppassat dilluns de la setmana passada, dia 8 de gener, en haver-hi iniciat mon any sabàtic.

De Lluc a Binissalem. N'he aprofitat la jornada per arribar -en bus, a peu i tren- fins a Binissalem, a dinar amb els bons amics Pere, Francisca i Toni. Ens ho hem passat molt bé, jo dinant d'anfós a la mallorquina. M'han omplit la motxilla de taronges del seu hort. He tengut l'oportunitat de veure el camp del raiguer de Mallorca amb ametlers florits


 El trajecte en bus entre Lluc i Inca, tant a l'anada com a la tornada, l'he fet amb un conductor que se m'ha presentat com a binissalemer, en Biel de ca sa Clota. Xerrant xerrant, hem arribat a conversar de tot i molt durant el viatge, ja que s'ha donat la coincidència que ell va fer de missioner laic a Amèrica Llatina, concretament al Perú i més concretament a Cascas-Contumazá, d'on és la seva dona, na Júlia. Tenen dos fills i viuen tots quatre a Mallorca. També es va dedicar al Moviment Escolta... Molt bon conductor d'autocars grossos, com aquest que ens duu a ell i a mi per les voltes i costes empinades de la carretera de Lluc...


12.
En bon dissabte de la festa de sant Sebastià, patró de la ciutat de Palma, m'ho estic passant la mar de bé per les contrades de Lluc, després d'haver-hi passat la primera setmana sencera, i a punt de finalitzar-n'hi la segona, a l'inici d'aquest 2018, mon any sabàtic.

Si les coses em van tan bé com fins ara, qui sap si n'hi afegiré una altra, de setmana, d'estada a Lluc. I qui sap, també, si aprofitaré el mes de febrer per anar a fer una cosa semblant per devers el monestir de Montserrat, al Principat de Catalunya! N'he iniciat les gestions i sembla que podrien donar un bon resultat. Temps al temps.

Mentrestant, he volgut ampliar una mica l'horari de la meva marxa a peu, fins arribar a les 4 hores. Pel camí de la Font Coberta, i caminant un bon trajecte per la carretera que duu cap a Sóller, he arribat caminant fins a l'església de sant Pere d'Escorca... durant una hora i mitja, més o manco, per anar i altre temps semblant per al retorn cap al santuari... El temps just per arribar d'hora a la celebració eucarística diària i al cant de la Salve que fa l'Escolania dels Blavets.

De ben poc m'ha servit la caminada. M'hi he trobat un cartell que indicava «Prohibido el paso. Propiedad privada». Tot romania tancat amb pany i clau! No he pogut visitar una de les esglésies cristianes més antigues de Mallorca, i me n'he hagut de tornar cap al santuari, «amb un dit en es cul i s'altre a s'oreia».

El bon amic P. Manuel Soler m'ha explicat que, per una altra ocasió, li ho digui, perquè al bar restaurant d'Escorca tenen la clau d'entrada a la finca particular i a l'església, i la deixen a la gent que hi té interès. (Seria massa demanar que s'hi col·locàs una indicació en aquest sentit, per a la gent que no en sabem res de la feta?)

Aquest divendres, a l'hora de dinar a sa Fonda de Lluc, em torn a topar amb més gent que mai, coneguda, que ha pujat fins al santuari de Lluc a passar-hi unes hores. De totes les edats i condicions.

I d'altra no tan coneguda, com és ara, la que circula en caravana de motos o de bicicletes o de cotxes o, fins i tot, de caravanes-caravanes aparcades al camp de futbol, amb motiu d'algun esdeveniment d'oci o d'entreteniment.

Després de dinar, n'he completat la marxa a peu arribant fins a la finca de Menut, per la carretera, i retornant al santuari pel camí empedrat que duu fins al camp de futbol...




11.
Avui fa 10 dies que vaig venir a passar un temps, el que sigui, al santuari de Lluc, iniciant-hi mon any sabàtic, el 2018.

Avui fa exactament vint mesos que na Bel Rosselló, la meva dona estimadíssima, va morir a l'hospital de Manacor, víctima d'una obstrucció intestinal greu provocada per la malaltia d'alzhèimer diagnosticada feia uns 7 anys, segons m'explicaren els doctors.


Que descansi en pau, i rebi allà on és ara la paga que Déu consideri que es mereix, per la gran feinada feta al seu pas per aquest món! Tant a Mallorca com a Amèrica Llatina, tant a l'àmbit religiós, com al laboral, al polític i, sobretot, al veïnal al barri del Camp Rodó durant quatre dècades seguides...

Tota la comunitat religiosa del santuari de Lluc, a la missa de les 12:45, la hi ha tenguda ben present durant la celebració eucarística, tant al moment de la Pregària dels Feels, com també en esmentar-n'hi el nom i llinatges de persones difuntes.

Cosa que he agraït sincerament i profunda al P. Manuel Soler que l'ha presidida i que m'ha convidat a fer-hi la primera lectura, seguint el text bíblic del I Llibre de Samuel.

Una jornada com aquesta, passada a les muntanyes de Lluc, em porta a fer-hi una reflexió, ni que sigui breu, sobre tantíssimes persones que dediquen intensament la seva vida als altres, de forma anònima, gratuïta, voluntària, sense esperar-ne cap casta de recompensa ni reconeixement.


Tenc per segur que sense persones com aquestes el nostre món no tendria tants d'aspectes positius com podem trobar que té. Quanta gent no es dedica a fer aquest món nostre una mica millor d'així com l'hem trobat! I que ho fa sense figurar enlloc, a cap llista, a cap làpida, a cap llibre d'història, a cap plana de cap diari o a cap programa radiofònic o de la televisió! 

I, en el fons, és aquesta gent anònima, precisament, la que fa avançar la història de la humanitat cap a quotes més grans d'humanització profunda, contribuint a elevar el nivell de la qualitat de vida humana per al conjunt de la població. No puc deixar de destriar-hi na Bel, entre aquesta gent tan nombrosa i tan valuosa!


A l'hora de dinar, i per celebrar-ho, m'he ajuntat a la colla d'amics de Ciutat que també passen uns dies a Lluc, i m'he anat a empassar una d'aquelles paelles de 10€ que la cuinera del restaurant de ca s'Amitger prepara de manera tan exquisida! Ben regada amb una gerreta de vi negre, un cafè ben curt i unes bones herbes mesclades, casolanes.

Per pair-ho tot, m'he enfilat per amunt, fent camí a peu cap al Guix, seguint cap a Escorca, fins a Son Macip, i retornant al santuari de Lluc per la carretera de Pollença. Dues hores i mitja de caminar, que no m'han anat gens malament. Ajuntant-ho tot lo de la jornada, uns 9 km a peu.

Amb una bona dutxa a la banyera de la cel·la magnífica de què estic gaudint aquests dies, amb una aigua calenta deliciosa, m'he quedat com a nou; després d'una pregària perllongada davant la imatge i al cambril de la Mare de Déu de Lluc... fent-hi presents tantes persones, col·lectius, situacions, encàrrecs...


10.
Primera desena de dies passats al santuari de Lluc, en iniciar mon any sabàtic, el 2018, romanent tota una setmana, la passada, i fent comptes de romandre-hi aquesta altra, en un clima de tranquil·litat i calma, de pau i repòs, de caminades perllongades i descansos merescuts...

Aquest dia que fa 10 que hi som, a Lluc, dimecres, he tornat a baixar cap a Palma, en el transport públic, a posar en ordre assumptes domèstics i d'altra casta. No he trobat res de nou a ca nostra, tret de la publicitat acaramullada dins la bústia, i els efectes de la ventada que també hi han arribat, sobretot a la terrassa.

Per la carretera de Lluc a Inca, el xofer, en més de dues ocasions, ha hagut de sortejar els obstacles de branques i fulles que entorpien el trànsit dels vehicles, degut a la ventada forta que hi pegava. Avui no hi hem trobat cap ciclista que circulàs per les muntanyes i les voltes de Lluc... Tampoc no hi ha pujat cap altre passatger, al bus, ni a Lluc, ni a Caimari, ni a Selva, on té les parades fixades. Tot el busset per a mi i el conductor!

En complir-se demà els vint mesos de la mort i partida de na Bel Rosselló, la meva dona, he volgut fer-li una visita al cementeri i li he resat un parenostre, com acostum a fer-hi cada vegada que m'hi acost...


També he tengut l'oportunitat de compartir taula, a l'hora de dinar, amb els companys que freqüentam el local de Pippo's, en Demetrio, en Miquel, n'Agustí i jo, que aquests dies faig una mica de règim a base d'ensalades, fora pa ni pastes ni pastissos ni alcohol... A veure si aconseguesc baixar de pes uns quants quilos...

Abans de prendre el tren cap a Inca a l'estació intermodal de Palma, m'he aturat a la farmàcia, a recollir els medicaments que em pertoquen: Eukreas i Atorvastatina... Amb les presses, me'ls he deixat oblidats dins els lavabos de l'estació... Sortosament, quan he arribat al santuari de Lluc, hi he telefonat i, per sorpresa agradosa meva, després de demanar-me'n els noms, dels medicaments, i que jo els digués tots dos, m'han confirmat que sí, que els tenien al servei d'informació. Hi podrà passar a recollir-los el meu estimat fillol, n'Andreu, qui, molt gustosament, via whatsapp, m'ha confirmat que hi aniria i se'ls guardaria a ca seva fins que jo passàs a recollir-los... Encara me'n queden dins la motxilla...


A l'hora de sopar a sa Fonda de Lluc -d'una truita amb ensalada- m'he tornat a topar amb l'amic Miquel, de Ciutat, que ja havia saludat al matí, durant el berenar, amb la família del qual havíem coincidit també un altre dia per devers Biniamar.

Em diu que s'han vengut a passar uns dies al santuari i a recórrer els paratges del voltant, amb la intenció, entre d'altres, de pujar dalt del cim del puig Tomir.

Els recoman i suggeresc que no ho facin avui, precisament, que fa una ventada de mil dimonis... el dia de la festa de Sant Antoni, justament...

Precisament avui, via internet, m'he assabentat que el proper mes de març, a Salvador de Bahía (Brasil), s'hi ha de dur a terme el Fòrum Mundial de Teologia i Alliberament, coincidint amb la convocatòria del Fòrum Social Mundial al mateix indret i per les mateixes dates.

Però no n'he trobat més dades.

N'he demanat noves al bon amic Juan, qui no es cansa de mantenir-me informat d'allò que ell sap que a mi més m'interessa: "Se lo acabo de preguntar a José María Vigil -em respon tot d'una-. Espero que él lo sepa y me conteste. Un abrazo".


09.
Dimarts, 16 de gener, segon dia de la meva segona setmana d'estada al santuari de Lluc, on estic romanent des del proppassat dia 8 de gener, iniciant-hi mon any sabàtic, el 2018.

La nova cel·la on estic instal·lat ara -la núm. 102, res a veure amb l'anterior- em resulta molt més còmoda i confortable (a la imatge, la quarta finestra per l'esquerra al primer pis). No només per les mides i l'amplària, també pel que s'hi inclou: dutxa amb banyera, matalàs i somier que semblen nous de trinca, butaques, cadires, canterano, armari, dues tauletes de nit, dos llits, bones vistes des de la finestra que dóna a la plaça dels Pelegrins... Res a veure amb la núm. 316. La porta dóna just davant l'entrada -provisional, per obres a la de sempre- al Museu de Lluc.

La missa d'avui, com cada dia a les 12:45, ha estat presidida pel bon amic i missioner dels Sagrats Cors, Manuel Soler, qui m'ha convidat a fer la primera lectura. Per cert, una de les més extenses que es fan durant l'any litúrgic (1S 16,1-13), la que fa al·lusió a la manera com Samuel ungeix David rei d'Israel enmig dels seus germans.

Després de la missa, com cada dia a les 13:15 h el cant de la Salve que fa l'Escolania dels Blavets de Lluc, seguit de dues peces musicals més, a l'estil i forma de fer minuciosa de sempre, hi hagi la gent que hi hagi, dins l'església. Avui devíem ser prop d'una vintena.

Amb les menjades d'avui he encetat un temps de moderació austera o d'austeritat moderada, eliminant tot quant tengui a veure amb pa, pastes i pastissos, i ja no en parlem, amb l'alcohol. De manera que arribi a adoptar un comportament més àgil a l'hora de fer caminades i, sobretot, pujades per les muntanyes dels voltants... i no hi hagi de rossegar tants de quilos...

La passejada d'avui, fent el camí del Camell, cap a la cometa dels Morts, m'ha duit a fer aquesta reflexió antropo-teo-còsmica (manllevant-hi l'expressió de José María Vigil, teòleg llatinoamericà significat a l'àmbit de l'espiritualitat de l'alliberament, pluralisme religiós i nous paradigmes):


«Cavallet quan eres jove»! Dècades enrere, això d'arribar fins al Camell era cosa de pocs minuts, pentura 10'. Avui n'he hagut de mester més de 30' llargs. I amb moltes més ganes de tornar enrere que de seguir cap endavant. Vull creure i pensar que jo som el mateix ara que llavors. No en tenc cap dubte. Però jo ja no som el que jo era... ni el que seré...


El que m'ha duit a recordar la lectura que he fet avui matí del llibre de l'Apocalipsi (Ap 1,8): la diferència abismal que hi deu haver entre nosaltres, els éssers humans, i allò que deu ser el Déu de Jesús ressuscitat. Només d'Ell, se'n pot dir que és «El qui és, el qui era i el qui ve!»

08.
Avui, dilluns, començ la meva segona setmana d'estada al santuari de Lluc, on vaig instal·lar-me fa vuit dies, amb ganes d'iniciar-hi mon any sabàtic...

Fins aquí, tot molt bé. De bé a millor, puc dir.

He deixat de romandre a la cel·la núm. 316 de la tercera planta, que trobava una mica massa petita. I se me n'ha lliurat la núm. 102, a la primera planta, amb vistes a la plaça dels Pelegrins: una senyora cel·la, d'aquelles que ja no pots demanar res més! I a molt bon preu, tot s'ha de dir.

Com teníem previst, els tres companys de ruta muntanyenca -Pere, Toni i Pep- amb puntualitat germànica s'han fet presents al santuari, ben decidits a fer-ne un altre, de camí. Hem triat el paratge natural de la Serra de Tramuntana, assenyalat com a camí de ses Basses.

Com ja m'havia imaginat, no he arribat a mantenir contacte amb Ona Mediterrània pel meu mòbil, des d'on el bon amic Joan Farrés volia mantenir-hi una conversa. Una altra vegada serà!

Passam per davant les cases de Mortitx. Una mica més avall en visitam les bodegues. Travessam les vinyes. Enfilam cap al Pantanet i arribam dalt del coll des d'on divisam ses Basses a la llunyania.  Les vistes de la serra i de la mar són impressionants!

Tornam enrere per dinar de pa taleca al refugi Lavanor dins la finca pública de Mortitx -jo, d'una truita exquisida preparada pel company campaneter, amb un bon botifarró i taronges i mandarines a voler-...

Emprenem el camí de retorn cap a la carretera de Pollença on hem deixat el cotxe aparcat, amb el qual els bons amics em tornen a deixar allà mateix on m'han vengut a cercar, als porxos del santuari de Lluc...

He romàs en aquest santuari marià tota una setmana, la passada, i faig comptes de continuar-hi la següent... si Déu ho vol i Maria ("i sant Josep hi consent", com acostumava a dir la meva dona, na Isabel Rosselló)