Viatge al Perú 2024 (19ª): De la costa a la selva peruana

Des de Piura a Jaén de Bracamoros 

Un dels desitjos més vius que mantenc en aquest «viatge de la meva vida al Perú 2024» abans de complir els 80 anys, és arribar fins a la ciutat de Jaén de Bracamoros. Encara hi viu el germà major de la señora Rosa, la mare de na Zully, el tio Salomón de 93 anys, que conec anys enrere i que m’agradaria tornar a saludar.

El veig per darrera vegada l’any de la pandèmia, el 2024, quan m'hi faig present gairebé amb tota la família piurana Moreno Romero en autocar de transport públic.

En aquesta altra ocasió, enguany, hi viatjam solament quatre individus, en un cotxe particular petit, un Kia d’en Moisés Moreno que el posa a la nostra disposició per recórrer el trajecte llarg que separa les dues ciutats, la de la costa nord-peruana i la de la selva amazònica nord-oriental. 

Sortim de Piura cap a Jaén de Bracamoros a les 10:20 del matí, n'Eli, na Zully i en Moisés Moreno Romero en el cotxe d'aquest, un Kia formidablement conduït per un conductor de tràilers A3C, autoritzat i avesat a transportar materials perillosos en camions de 26 rodes...

11 hores després, arribam a Jaén. Guiats per googlemaps ens dirigim al carrer Orellana 1207. Prenem piscolabis a la casa del tio Salomón, tot i que ell ja dorm a les totes. En Moisés i jo ens allotjam a la casa de la seva néta Iliana, qui ens ofereix una habitació per hom, amb bany i dutxa. 

Amb el tio Salomón, a la seva casa de Jaén

Damunt les 2 de la matinada, em sembla sentir trets de bala al carrer... Em diuen que a vegades se'n senten, per pugnes entre bandes, o per trets dissuasoris que llancen a l’aire els efectius del «Serenazgo», la policia municipal local. 

D’aquí no passa l’ensurt meu. Hi pas una nit tranquil·la, i m’aixec a les 9 del matí.

Primer dia estada meva a Jaén de Bracamoros 

Quan m’aixec del llit, m’adon que ja no em trob a la costa piurana sinó a Jaén de Bracamoros, una ciutat de "ceja de selva", a l'Amazonia nord-oriental peruana. Venim a passar uns dies amb el tío Salomón Romero Rivera, un vellet de 93 anys, germà de la señora Rosa, qui és la mare ja difunta de na Zully, la meva fillola piurana.

S’alegren ben molt de veure’ns tots quatre, arribats de Piura en el cotxe d’en Moisés amb les seves dues germanes, n’Eli i na Zully, que m’hi acompanyen. La darrera vegada que hi vénc fa quatre anys, en una cotxada de gairebé tota la família piurana Moreno Romero.

Tot i la distància geogràfica que ens separa, gràcies a les tecnologies més avançades en l’àmbit de la intercomunicació social, des de la selva amazònica peruana mir de continuar informant col.legues capellans mallorquins sobre les gestions que, d’ara endavant, poden tramitar davant l’Administració d’Hisenda pel fet d’haver cotitzat, ni que sigui només durant alguns anys, per la Mutual del Clero dècades enrere...

El meu carnet d'afiliat a la Mutual del Clero

Els mostr el meu carnet de la Mutual del Clero d’aleshores que encara conserv avui dia, tot recordant allò que figura als nomenaments eclesiàstics que m’arriben signats pel canceller-secretari, mossèn Josep Sacanell Garí, mentre m’exercesc com a capellà a Mallorca: 

«Pagats tots els drets a la Cancelleria-Secretaria de Mallorca, que fan un total de 100 pessetes, amb els corresponents segells sense cap valor postal, de la "Mutual del Clero", "Pro Seminario" i "Por Construcción Templos Parroquiales", en rep el text original, que diu textualment... ‘Teniendo en consideración las circunstancias que concurren en VR...’»

Només sé i record que als inicis de l’any 1969, amb data 13 de gener, m’inscriuen com a membre de la "Mutual del Clero". Hi figur com a titular de la pòlissa 28.402 amb el carnet número 23.784. Poc em preocupa el futur aleshores. Tampoc no m’expliquen gaire els avantatges i inconvenients de romandre assegurat. Més tost duc al damunt la llosa feixuga d’uns ensenyaments que em porten a concebre la vida molt més acostada al risc i a l’aventura que no als fermalls d’estructures establertes amb l'objectiu de viure més tranquil i segur.

Així i tot, des de les altes jerarquies de l'església m'inscriuen en aquella mutual que, amb el pas del temps, jo aniria veient ben a les clares que no em serviria per a res més que per tenir-ne el carnet amb foto incorporada...

Els dos formularis de la sol·licitud a enviar

Fins que, dècades després, emperò, gràcies a la labor professional del meu germà Jaume, antic treballador bancari que coneix a la perfecció els intríngulis de les gestions a fer-hi (des de fa anys s’encarrega de tramitar la meva declaració a la Hisenda pública), enguany m’arriben a concedir 339,37 euros corresponents a l’exercici 2023 en concepte de «devolució per aportacions a mutualitats». 

Em diu que hem de romandre a l’espera de percebre també el que correspongui als exercicis 2019/20/21 i 22 que podrien representar-me 2.068,51 € més. 

Tot és degut, segons m’explica, per mor d’unes sentències sobre les Mutualitats que el Tribunal Suprem ha dictat, resolent en contra de l’opinió mantenguda per Hisenda que considerava que no s’havien d’atorgar.

Com que, des del Perú estant, m’imagín que hi pot haver qualque company capellà mallorquí que no n’està assabentat, mir d’informar-los-en, recomanant-hi que ho consultin amb algun gestor. Sembla que el tràmit és molt senzill. Es tracta d’omplir i enviar emplenats els dos formularis que es poden trobar a «l’esborrany» oficial elaborat i enviat per l’Agència tributària cada any a tots els contribuents.

A més d’això, aquest dijous també és jornada de Copa d’Europa de futbol 2024. juguen i retransmeten des d’Alemanya el partit que disputen  Espanya i Itàlia. En seguim la retransmissió des de la casa del tio Salomón a la ciutat selvàtica de Jaén de Bracamoros. 

La sort sempre està de part de qui la troba. Sense fer cap gol, la selecció espanyola guanya i queda classificada com la primera del grup per als octaus de final de la Copa d’Europa de futbol de 2024.

De Jaén de Bracamoros a Calzada, Moyobamba

Diuen que d’avui endavant la jornada diürna s’acurça i la nocturna s’allarga de mica en mica, a la nostra estimada Mallorca. En bon dia de la festa de Sant Lluís, em queda poc temps per felicitar companyes i companys de La Roqueta en la seva festa onomàstica, des d’aquestes terres selvàtiques amazòniques del Perú on som ara. 

Juntament amb en Moisés, el conductor i propietari del vehicle Kia en què viatjam n’Eli i na Zully, tres germans de la família piurana Moreno Romero que m’hi acompanyen, ens disposam a fer el llarg recorregut que va des de la ciutat de Jaén de Bracamoros,  província pròspera del Alto Marañón situada a la zona nord-oriental del Perú, pertanyent al departament de Cajamarca, fins a la ciutat de Calzada, situada al nord de la regió de San Martín, a la vall del Alto Mayo, província de Moyobamba. 

Cotxada d'en Moisés de Jaén a Moyobamba

Són uns 334 km de carretera. Sortim de la ciutat de Jaén a les 10 hores. A trams en bon estat, en altres amb certes dificultats, sobretot a causa de les obres que s’hi fan contínuament, degut a les pluges intenses que deixen en mal estat les pistes per on circulen vehicles de tota casta: motos, mototaxis, cotxes particulars, bussetes, autocars, tràilers, camions de gran tonatge, etc. que transporten combustible, gas, benzina, gra, material de construcció, productes alimentaris, persones i animals, etc.

Durant la nit passa a Jaén, tenim pluja molt intensa a la casa de na Liliana, farmacèutica de professió, filla de n’Alícia, néta del tio Salomón germà de la senyora Rosa, mare de na Zully, qui és tia bona de la primera. Na Liliana viu amb dues filles, n’Ariana i na Cristel, de 13 i 5 anys respectivament. Ens feim molt amics, en pocs minuts.

L’aigua torrencial que cau damunt la teulada d’uralita durant la nit, mentre miram de conciliar la son, fa un renou ensordidor durant hores seguides. És la primera pluja selvàtica que veig i sent caure copiosa enguany damunt la ciutat de Jaén. Com puc presenciar també quatre anys enrere: una forta aiguada que cau del cel a les totes! Enguany comença damunt la 1:20 de la matinada i no s’atura fins ben a prop de les 9 del  matí.

A estones pens si no hauríem d’ajornar l’anada programada per avui a Calzada, amb l’aiguada que ens cau damunt. Però no, definitivament partim de Jaén a les 10 hores del matí, després d’haver-hi berenat i omplit de combustible el vehicle que mena admirablement el professional de la conducció, Moisés.

Mentrestant, m’arriba un escrit del bon amic mossèn Guillem Vaquer Homar, rector de la parròquia de l’Encarnació de Ciutat. Em recorda que «avui, 21 de juny de 2024, fa 60 anys que va ser ordenat de prevere Mn. Bartomeu Suau Mayol. A causa de trobar-se malalt aleshores el bisbe Monsenyor Jesús Enciso Viana, Mn. Bartomeu Suau seria ordenat pel bisbe d'Eivissa Monsenyor Francesc Planes i Muntaner i assignat a la seva parròquia de L'Encarnació, on hi celebra la missa nova el dia 28 de juny de 1964, en un lloc ben singular que abans havia estat el local de la sala de festes Olímpia... Convida a participar en l’Eucaristia d’avui horabaixa, a les 19 h., acompanyant Mn. Bartomeu Suau en aquesta jornada tan significativa per ell i la parròquia. AD MULTOS ANNOS.»

M’hi afegesc tot d’una amb una resposta prompta que li tramet, tot desitjant-li els molts d’anys: 

«Des de la selva amazònica de Moyobamba, a la regió nord-oriental del Perú, m'unesc a la celebració de l'Eucaristia d’avui horabaixa, a les 19 h., a la parròquia de l'Encarnació de Ciutat, acompanyant Mn. Bartomeu Suau  en aquesta jornada tan significativa per ell i la parròquia. Són seixanta anys de servei com a capellà. AD MULTOS ANNOS!» 

Són les 7 i mitja del capvespre, aproximadament quan, després de recórrer plàcidament centenars de quilòmetres, trobant-nos a prop del peatge d’Aguas Claras, a unes dues hores de la nostra destinació final, el districte de Calzada, mentre circulam tranquil·lament per una via no molt ampla, ens sorprèn de mala manera un tràiler conduït per un conductor sense escrúpols que gosa d’avançar una mototaxi en el moment precís en què el nostre cotxe petit és a punt d’arribar-hi, envaint la nostra pista i fregant-nos la banda esquerra, quedant-hi afectat el retrovisor, la planxa i la roda davantera.

Amb el cop que ens enverga, gràcies als bons reflexos del nostre conductor, l’expert en el maneig de camions de gran tonatge, en Moisés, no anam a parar al fons de la cuneta profunda que es troba només a un pam de la línia contínua que marca la via pública. Cosa que ens facilita poder contar-ho!

El tràiler, en lloc d’aturar-se, se n’allunya, de la mototaxi i del nostre cotxe una desena de metres. Mir de sortir-ne ràpidament, per cridar-li, acostar-m’hi, córrer a prendre-li foto per identificar-lo amb la matrícula, tot i la foscor que domina el tram d'aquesta carretera. Però el conductor fuig ràpidament i ens deixa abandonats a la nostra mala sort, situats perillosament en una vorera de la carretera...

Sortosament només hi detectam danys materials, que no personals. Na Zully i jo prenem la decisió d’arribar a peu fins a les instal·lacions del peatge més proper. Es troba a un km de distància. El recorrem tots dos a peu i a les fosques.

Ens topam amb un personal no gaire interessat en la nostra situació dramàtica. Els veim més preocupats pel resultat del partit de futbol que disputen aleshores les seleccions esportives de Perú i Xile per la Copa Amèrica! 

Sortosament, els membres d’una família que regenta un dels comerços de l’indret, s’ofereix a ajudar-nos molt amablement. Ens lliura una palanca mecànica. Posa a la nostra disposició la seva mototaxi perquè puguem retornar fins al lloc de l’accident. Col·laboren amb nosaltres fins al punt d'ajudar-nos a dur el cotxe avariat fora del perill i de deixar-lo en un lloc més ben guardat. Ens parlen de la mala voluntat del personal oficial que, lluny d’ajudar, ens diuen, sempre es mostren reticents a donar una mà.

Miram de posar-nos en contacte amb la Policia de trànsit. Ens diuen que estan entretenguts mirant el partit de futbol... Ja ens n’ha advertit la família que col·labora amb nosaltres: «La policia és com si no existís, són uns ‘adefesios’!»

Quan acaba el partit, amb un resultat d’empat 0 a 0, s’hi fan presents dos agents que hi mostren un cert interès, i fan tot els possibles perquè véngui a recollir-nos una grua que ens porti fins a l’indret on volem arribar, el districte de Calzada. 

És clar que, per aconseguir-ho definitivament, tot hi haver pagat el peatge que ens donaria dret a ser atesos gratuïtament per l’assegurnaça pública, no ens queda altre remei que haver d’abonar 5 euros a la parella de la policia de trànsit... i 50 euros al conductor de la grua... per haver acceptat de dur-nos «clandestinament» tots quatre: tres dalt de la cabina i un dins el cotxe... Contravenint la normativa vigent en matèria de transport en grua...

Sortosament, podem contar que arribam vius a la nostra destinació tots quatre, malgrat siguin passades les 2 de la matinada! Catorze hores després d'haver sortit de Piura!

(NOTA: 

Degut a la manca de cobertura tecnològica suficient, des d'aquest indret de la selva amazònica peruana em resulta del tot impossible penjar-hi fotos i víideos... Cosa que miraré de fer, tot d'una que pugui)