En bon Dimarts Sant hem anat a Manacor, a veure la pel·lícula documental "Bicicleta, cullera, poma" que ens ofereix Pasqual Maragall tan esplèndidament i nítida sobre la malaltia de l'alzheimer que pateix i que va fer pública el mes d'octubre de 2007 -als inicis de la "crisi" que ens afecta a tots-.
Impressionant! Des de molts punts de vista.
M'interessa, emperò, remarcar hores d'ara les paraules que ha adreçat a la concurrència Guillermo Ramon Garcías, president de l'Associació de Familiars de Malalts d'Alzheimer de Mallorca -AFAM-:
"A la tardor de 2007, a Pasqual Maragall se li diagnostica la malaltia d'Alzheimer. Després d'aquest cop dur, ell i la seva família inicien una creuada contra la malaltia i, des de la primera passa, la pel·lícula es converteix en testimoni excepcional.
Amb intel·ligència, sinceritat i bon humor, Maragall es deixa retratar al costat de la seva família i dels metges, per deixar constància del dia a dia de la seva lluita personal.
Dos anys de seguiment a un pacient tan excepcional, disposat aconseguir que els científics trobin la cura abans que xifra de 26 milions de malalts que hi ha al món es multipliqui per 10...
Una pel·lícula dura, però optimista malgrat tot
"Bicicleta, cullera, poma" són tres paraules qualssevol que el malalt d'alzheimer no podrà repetir-li, al doctor, al moment d'anomenar-les; però, curiosament, un Pasqual Maragall alegre condueix la càmera fins al seu apartament d'estudiant a Nova York, d'on recorda els detalls més insignificants d'aquells temps llunyans, una mica per fer veure el món complex de llums i ombres en què es debat aquesta malaltia.
I és així el sentit d'aquest documenta magnífic, tan didàctic com íntim, tan promocional com emocional, que demostra com la memòria s'enfosqueix, s'ombreja, al mateix temps que la imatge del personatge s'omple de color, de llum i de sentit de l'humor, el d'un home que es va fent fotos per no oblidar-se de si mateix.
I el director Carles Bosch també sap fer de la pel·lícula un dibuix d'un home únic i una crònica familiar a la vegada (la presència de la família de Maragall, i especialment de la seva dona, Diana Garrigosa, aporten al document dosis de poesia, de dolcesa, i també de rigor i espina insuportables); i encara que pugui semblar estrany o forçat, aconsegueix mantenir enlaire tanta preocupació com sentit burlesc, i tant drama com encant, gràcies al fet d'obrir de pint en amplie la finestra a allò terrible de l'alzheimer, però també a aquest home ballador, cínic, proper i amb una cara eterna de bauxa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada