Al bon amic Paco Manresa i Servole

Ets un d'aquells homes que ho saben prou bé, bon amic Paco. Quan encara em trob treballant al Perú, el 20 de juliol de 1978, el bisbe de Mallorca, monsenyor Teodor Úbeda, em nomena vicari cooperador de la parròquia de l'Encarnació, a Ciutat.

Dos anys després, el 15 de juliol de 1980, me'n nomena rector, per un període de cinc anys. I tu hi ets, allà, juntament amb na Xisca, la teva esposa. Membre actiu, laic, casat, bancari, pare de família, veí del barri, membre actiu i crític del Grup de Drets Humans...


És en aquest indret parroquial de Palma on ens coneixem i tractam de prop. Amb gran amistat i molta sintonia, compartim afanys i lluites, per mirar de contribuir en la mesura de les nostres possibilitats minses a la millora de la nostra societat... que acaba de sortir de la dictadura franquista...

Ho feim, des de l'estructura clàssica d'una parròquia catòlica que vol continuar sent puntera en la tasca pastoral que s'hi desplega, des que mossèn Toni Roig la inicia el 26 de setembre de 1962, a la capella de sant Rafel.

Juntament amb molta d'altra gent, hi compartim esforços per continuar fent de l'Encarnació una parròquia que no es limiti solament ni sobretot a la pràctica sagramental, sinó que transmeti i contagiï per damunt tot l'interès fervent d'una comunitat de creients en Jesús, encaminada a esdevenir grup cristià compromès en la millora i transformació efectiva de la societat. 

Entre d'altres iniciatives, mitjançant l'impuls del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, l'enfortiment del Grup de Drets Humans, la creació del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina, l'animació del Grup d'Esplai, la implantació de la Secció Local d'Amnesty International, etc. etc.

Saps també que, com a rector, no arrib a completar-ne tots els cinc anys, ni prop fer-hi. El dia de la festa de Sant Sebastià, 20 de gener de 1982, hi celebr  la meva darrera missa. Amb una gran emoció, de part meva, i molt més gran tremolor de cames darrera l'altar...

Prenc la decisió, força difícil i arriscada per a mi, d'iniciar una etapa nova dins ma vida: em vull casar pel civil amb na Lina Company i Vidal.


T'he d'agrair, bon amic Paco, tot l'ajut valuós que em fas arribar durant el temps que som a l'Encarnació com a clergue. Les teves observacions acurades, sempre crítiques amb comportaments convencionals, obertes a la realitat social del nostre entorn més immediat, enfocades cap a plantejaments genuïnament evangèlics, rebutjant el paper predominant del clergat, exigint major participació de la dona, recriminant comportaments pederastes de representants religiosos, o reclamant papers més decisius per a seglars i laics a l'interior de l'església. 

T'he d'agrair, també, que vulguis romandre sempre al nostre costat, sobretot als moments en què ens resulta més difícil enfrontar-nos a una situació tan nova per a nosaltres dos.

Els teus bons consells, les teves indicacions, les teves experiències compartides, els teus suggeriments amistosos, les teves aportacions singulars, els teus ajuts valuosos, tenen per a mi un valor incalculable.

Record perfectament, i les imatges de l'esdeveniment així ho confirmen, que la nostra relació d'amistat -entre tu i jo, na Xisca la teva esposa i na Lina la meva- esdevé molt forta, d'aleshores ençà. Tots quatre anam fent pinya davant situacions diverses.

Fins al punt que tu i na Xisca sou dos dels amics més entranyables que ens acompanyen, tant al moment de la cerimònia oficial del matrimoni civil, als Jutjats de Palma, com quan ens retrobam familiars i amistats al restaurant d'Orient, on celebram l'esdeveniment.

També quan, anys després, dedicau bona part del vostre temps a acompanyar-la i visitar-la, mentre roman ingressada a l'hospital General, afectada per un càncer que se l'enduu del nostre entorn més immediat a l'edat de 42 anys... No oblidaré mai aquest gest vostre!

El pas del temps ens duu a seguir camins diversos. A passar llargues temporades sense veure'ns. A retrobar-nos adesiara, només per alguns moments. Però el lligam de l'amistat ens manté fermament units, fins al darrer moment de la nostra existència en aquest món nostre.

He d'agrair ben molt, a les teves filles Conxi i Elena, com també al teu fill i la teva esposa, el gest de fer-me a saber el teu ingrés i la teva estada a l'habitació hospitalària de Son Espases. Tot d'una que m'ha estat possible, m'hi he fet present per saludar-te, donar-te la mà, acariciar-te, besar-te i dir-te adéu... fins que ens retrobem de bell nou! Allà on sia, sigui com sigui!

Qui m'havia de dir, a mi, que quaranta anys justs després que ens haguéssim conegut i tractat, tan a fons i tan de prop, a la parròquia de l'Encarnació, m'hauria d'atansar a saludar-te a l'hospital universitari de Son Espases, bon amic Paco, moments abans d'emprendre el teu vol definitiu cap a la terra nova, la de tots els humans!

Així és aquesta vida nostra damunt del Planeta, bon amic meu! En ma trajectòria vital més que setantina, vaig veient i comprovant que la Vida no sempre ens duu per allà on voldríem anar! 

Continuo sent, així i tot, un d'aquells qui pensen i creuen que la Vida sempre ens duu de la mà, i no ens deixa mai tots sols enlloc!

Que gaudeixis per a sempre més
d'eixa Vida inacabable,
bon amic Paco Manresa!


"Has vençut els cims de les muntanyes,
has seguit un poc més nostre món,
Amples valls has creuat
i no t'has descoratjat
davant la sima o l'avenc més profund.

Has passat les jornades fent ruta,
nostra ruta de joia i servei.
I quan ja el sol se'n va
i comença a fosquejar
veim al bosc tan sols el foc brillar.

Així com l'esparver atura el vol
i talment com l'isard entra al cau,
venim a cercar el goig 
que ens darà en el foc de camp
la germanor, ajuntant els nostres cors.

Quan el foc deixi d'enrogir el rostre,
quan les brases ja cendres seran,
pujaran nostres precs enmig de la foscor
vers el Gran Cap que és qui ens fa dir: Germans!"

Palma, 5 de juliol de 2018

2 comentaris:

xisco ha dit...

Em commouen les teves paraules, tan sols dir-te que em sento orgullós encara més com a fill tenir un pare amb amics com tú, i haver compartit vivències tan profundes i enriquidores. Em sento sincerament molt, però que molt orgullós de tot això. Moltes gràcies Xisco

Cecili Buele i Ramis ha dit...

Hi ha persones que, tot i haver pogut passar desapercebudes als ulls de molta gent, mantenen ben clar que han vengut a aquest món amb l'afany de deixar-lo una mica millor d'així com l'han trobat en nàixer.
No tenc cap dubte ni un, bon amic Xisco, que ton pare i amic meu, en Paco Manresa Servole, n'és un, d'aquests.
Te'n pots sentir ben orgullós! Ho compartesc plenament!