Quart i darrer dia a Perpinyà: manifestació pels presos polítics

Aquest dissabte de mon any sabàtic 2018, passat a la ciutat de Perpinyà, és el darrer dia d'estada meva completa a la capital del Rosselló i la Catalunya Nord.

Manifestants pels carrers de Perpinyà
reclamant llibertat per als presos polítics

Sense anar-ho a cercar, ni saber-ne res de res, m'assabent a través del bon amic Teo que a les 17 hores el Comitè de Solidaritat Catalana (CSC) -creat el mes d'octubre de 2017- convoca a una Manifestació pels carrers de Perpinyà, demanant la llibertat dels presos polítics catalans.

Més de dues-centes persones es concentren a la plaça Aragó, recorrent les vies principals del centre de la ciutat, als crits de "Llibertat, llibertat, llibertat, presos polítics catalans!".

A més de gent de la comarca del Rosselló, també hi ha presències del Principat de Catalunya, del País Valencià i de les Illes.

Tot i la pluja que no ha deixat de caure durant tota la jornada, la manifestació ha arreplegat un nombre considerable de participants portant cartells, pancartes, senyeres i d'altres instruments sonors que miren de centrar l'atenció ciutadana en la situació que estan patint els polítics catalans que lluiten democràticament per la República Catalana i la independència dels Països Catalans.

Tercer dia d'estada meva a Perpinyà: Llibreria Catalana

Des de la casa del bon amic Teo Vidal, on estic allotjat aquests dies de mon any sabàtic que estic passant a la ciutat de Perpinyà, s'edita cada dia la pàgina de VilaWeb dedicada a Catalunya Nord. 

Al fons de l'Av. General de Gaulle,
l'estació de tren, a Perpinyà

Un moment donat, em mostra com ho fa, conjuntament amb la bona amiga menorquina, Maria Benejam, des de fa molts anys, amb el seu ordinador i un programa editor específic. Avui de bon matí hi veig reflectida una notícia que m'atreu l'atenció: a la Llibreria Catalana, s'hi fa la presentació d'un llibre. Em sembla interessant. M'apunt a anar-hi.

Pel que hi puc esbrinar, aquest divendres, a les 18 h s'hi presenta la novel·la ‘La fugitiva’ de Blanca Busquets i Oliu (Barcelona, 1961), escriptora, periodista i filòloga, a càrrec de David Clusellas, filòleg i periodista

Faig comptes d'aprofitar la meva caminada diària, per arribar-hi a peu. 

Com m'indicà fa dies la bona amiga mallorquina, Magda González, qui duu aquesta llibreria és na Joana Serra, neboda de na Blanca Serra (Barcelona, 1942), lingüista catalana històricament vinculada a l'Esquerra Independentista, a la lluita contra el franquisme i actual militant de la CUP.

Més ganes m'entren d'anar-hi. En Teo em diu que també en fa comptes. Ens hi hem de veure, doncs.

Quan manquen tres quarts d'hora per a l'inici de la presentació, m'hi adreç a peu, recorrent bulevards, passant per davant del Castellet, pujant per la Riba i arribant a la Llibreria Catalana, La Llibreria de Perpinyà, regentada per na Joana Serra.

Mostrador de LA LLIBRERIA,
a Perpinyà

En arribar, com que no hi veig en Teo, aprofit per fer unes quantes fotografies del mostrador, on apareixen múltiples publicacions referides a Catalunya i a la llengua catalana.

Besllum, a través dels vidres, la figura de na Joana Serra, envoltada d'altra gent. Quan hi entr, m'adon que, efectivament, és ella en companyia de sa mare, i del fotògraf, l'autora i el presentador del llibre, una jove mallorquina de nom Tanit, mitja dotzena de joves interessats en el llibre, en total, una desena de persones que ens hi hem atansat amb ganes d'atendre i escoltar.

El primer de tot que faig és saludar na Joana i fer-li arribar les salutacions de l'amiga mallorquina, Magda González, de qui guarda molt bon record, segons em diu,de qui ja fa molt de temps que no té cap notícia. Recorda perfectament l'esdeveniment que comportà el concert de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans a la seu catedral de Perpinyà a principis dels anys 2000. Vol saber què fa na Magda i a què es dedica a l'actualitat. M'encomana que li faci arribar les seves salutacions.

Blanca Busquets em dedica la seva novel·la
LA FUGITIVA, a Perpinyà

La presentació del llibre «La fugitiva», a càrrec de David Clusellas, filòleg i periodista principatí, i de l'autora de la novel·la, la també principatina Blanca Busquets, discorre en un clima agradós i complaent.

Al final, na Blanca em dedica l'exemplar que he adquirit (18€) i que faig comptes de llegir aquests dies meus perpinyanesos.

Ens aclareix, com ha hagut d'explicar en altres indrets, que no es tracta de la fugida de cap de les dones dedicades a la política a l'actualitat, ni de la CUP ni d'ERC. Sinó de la fugida d'una dona de poble, de sí mateixa...

Segon dia d'estada meva a Perpinyà

Avui he dormit a plaer, en bon dijous de mon any sabàtic, a Perpinyà. El llit que m'ha deixat preparat el bon amic Teo a ca seva, m'ha resultat molt confortable.

Me n'ha deixat les claus, de manera que en puc sortir, puc entrar-hi quan vulgui i disposar de tot quant s'hi conté, tant pel que fa a la menjua, com pel que té a veure amb el mobiliari, utensilis, etc.

En aixecar-me aquest segon dia d'estada meva a Perpinyà, he pogut gaudir d'un bon berenar, a base de pa amb mel, i llet amb tes i herbes diverses. 

Fet això, he decidit d'anar a fer la meva primera caminada per la ciutat capital de la comarca del Rosselló i de la Catalunya Nord. Amb el GoogleMaps no hi ha problema. M'indica per allà on vaig i m'assenyala per on he d'anar, si vull arribar a un lloc concret. No fa falta molestar ni demanar res a ningú!

M'he recorregut la ciutat des del carrer Maurice Barrés, molt a prop d'allà on viu la bona amiga menorquina Maria, baixant cap al carrer de la Corse, Boulevard Anatole France, plaça Joseph Cassanyes, carrer François Xavier Antoine de Llucia, Moulin Parés (on hi ha la mesquita de Perpinyà), Museu, Universitat, carrer Emile Zola (on hi ha Biblioteca pública i Mediateca central de Perpinyà), plaça Hyacinthe Rigaud, la Fusterie, plaça des Poilus, carrer des Augustins, Maréchal Foch, Dr. Ludwig LazarusZamenoff, Quai de Barcelona, Avenue du Lycée.

Arribat a aquest punt, i mentre través un pont situat damunt la ribera de la Bassa, afluent del riu la Tet, m'adon que al pont següent en direcció cap al centre de la ciutat, discorre una manifestació sindical força nombrosa.

Un cop arribat a l'altra banda del Quai Alfred Nobel enfil pels carrers d'Iena, Alexandre Josep Oliva, Nicolas Boileau, Avinguda General de Gaulle i arrib al final de la meva caminada d'avui, l'Estació de Perpinyà.

Mir d'aconseguir-hi i l'obtenc, sense cap casta d'incidència, el bitllet de retorn en tren a Barcelona, per a diumenge que ve, a les 11:17 h, en vagó de primera classe TGV.

M'estim més fer el trajecte de retorn cap a can Teo per un altre camí i seguesc l'avinguda General De Gaulle fins al Boulevard Georges Clemenceau. Boulevard Wilson, Boulevard Jean Bourrat, i Boulevard Frédéric Mistral.

Em torn a topar amb la manifestació sindical que recorre la ciutat en defensa d'unes millors condicions laborals, segons se'm diu, sobretot al sector ferroviari francès.

Em sorprèn moltíssim, i mir d'enregistrar-ho en vídeo, que tota l'assistència entoni i canti a cor obert la cançó L'Estaca del gironí Lluís Llach.

En total, avui matí he fet uns set quilòmetres a peu abans d'anar a dinar, cosa que a cal bon amic Teo s'acostuma a fer a les 11:30 hores gairebé tots els dies de l'any.

El bon amic Teo
a l'Estany de Vilanova de Raò

Després de dinar la mar de bé, d'unes bones pizzes variades, bon vi, bon pa i bons formatges, els bons amics perpinyanesos tenen l'amabilitat de portar-me a un indret idíl·lic que jo desconeixia: l'Estany de Vilanova de Raò (1976-78), un embassament de 18 milions de m3 d'aigua, situat a la plana del Rosselló, a la Catalunya Nord, des d'on he pogut traure fotografies magnífiques de les muntanyes del Canigó.

Inicialment concebut per a regadiu, el temps n'ha fet un atractiu turístic a partir de l'any 2000: zona de bany i de passeig, reserva de caça i pesca, pràctiques esportives, parcialment destinat a reserva ecològica tant per a la fauna piscícola com per a l'avícola. Algunes espècies d'ocells migratoris hi descansen en els seus desplaçaments.

També és utilitzat pels bombers en la lluita contra els incendis forestals.

Me'n torn cap a casa, amb la imatge fantàstica del Canigó nevat clavada als ulls!

El Canigó nevat, vist des de
l'estany de Vilanova de Raò

Primer dia d'estada meva a Perpinyà

Convidat pels bons amics Teo i Maria, que en altres ocasions ens han convidat a visitar-los, aquest dimecres del mes de març de mon any sabàtic 2018, m'he pujat al TGV-AVE que surt de l'estació de Barcelona Sants i es dirigeix fins a la capital francesa, París Gare Lyon, passant, entre d'altres indrets, per la ciutat de PERPINYÀ, a la Catalunya Nord, i, abans, per Girona i per Figueres.

Maria i Teo, impulsors de VilaWeb
a Catalunya Nord

Em fa il·lusió tornar a veure aquests dos bons amics que tan bé ens acolliren quan ens hi férem presents amb motiu del concert de l'OJIPC -Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans- a la seu catedral perpinyanesa. 

O quan, juntament amb na Bel, aprofitàrem per visitar-los amb motiu de l'UCE -Universitat Catalana d'Estiu- a Prada de Conflent.

Sempre hi hem estat molt ben rebuts. I ara, no fa gaires dies, em feren a saber que els feia molta d'il·lusió que ens tornàssim a retrobar. 

En aquesta ocasió, hi vaig amb tren i AVE, per afegitó. És la primera vegada que faig aquest trajecte d'aquesta manera. És una delícia. Molt confortable. Encara que trob a faltar una gran manca de contacte personal. Ningú no ens acompanya, ni ens indica, ni ens facilita el camí per trobar els nostres seients o per demanar-hi res. T'has d'espavilar, amb les indicacions que puguis detectar.

El trajecte en tren, dins un vagó de primera classe, a les dues dotzens de butaques que conté, només hi viatjam quatre passatgers. Mentre ens acostam a Figueres, s'estén davant la nostra vista la serralada pirinenca totalment coberta de neu. Els camps verds. Els rius amb gran cabal d'aigua.

Seguint les recomanacions de la bona amiga Magda, faig comptes d'arribar fins a la Llibreria Catalana. La duu na Joana Serra, neboda de na Blanca Serra, una dona històrica de lluites.

Després de dinar, ens dirigim en el cotxe conduït pel bon amic Teo cap a la ciutat de Toluges, on es va celebrar la primera assemblea de Pau i Treva dels comtats catalans, l'any 1027, sota la presidència de l'abat Oliba. Fet que recorda Pau Casals durant el seu concert famós davant l'assemblea general de Nacions Unides.

Recollim Guillem Jaume, el fill d'en Teo, al seu lloc de treball, que es troba molt a prop.

Visitam també la casa on viu Marisa, la mare d'en Teo, una velleta de 88 anys, molt amable i simpàtica, que viu en aquest municipi tan emblemàtic dels Països Catalans.

A Barcelona, el darrer dilluns del mes de març de 2018

Durant aquest mon any sabàtic 2018, després de passar una setmana al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, de la Congregació Cistercenca de la Corona d'Aragó, en règim de clausura estricta i convivint les vint-i-quatre hores del dia amb la vintena de monjos que s'hi passen la vida; després de passar una altra setmana a Bilbao, residint a cals meus nebots Maru i Marcos i gaudint d'una estada meravellosa a la capital biscaïna, m'he tornat a fer present a la ciutat comtal, emprant el tren de la RENFE que m'hi ha duit en unes 7 hores de trajecte fantàstic...

He sortit de l'estació de Bilbao-Abando a les 15:21 i he arribat a l'estació de Barcelona-Sants a les 22:10. Tot d'una m'he apressat a anar a la finestreta d'atenció al client perquè m'imprimissin el bitllet d'anada a Perpinyà (que no vàrem poder fer per internet, segons se'ns digué per telèfon «a causa d'unes incidències...»)

Sense cap problema ni un, l'empleat me l'ha imprès i, amb ell a la motxilla, m'he adreçat a l'hotel cèntric on tenc reservat l'allotjament durant dos dies seguits, abans d'emprendre el viatge cap a la Catalunya Nord, a la ciutat rossellonesa de Perpinyà, on m'esperen els bons amics Maria i Teo.

L'endemà, dimarts, tenc temps de romandre a la ciutat de Barcelona i l'aprofit per veure-m'hi amb els bons «Amics del Seminari» mallorquins que resideixen des de fa dècades al Principat, n'Andreu i en Jaume. No s'hi ha pogut fer present, com en l'ocasió anterior, el bon amic Manel (sotmès recentment a una senzilla operació quirúrgica).

Me'n torn a l'hotel, després de dinar al "Quinze Nits" de la plaça Reial i prepar la motxilla per demà emprendre viatge en tren cap a la capital del Rosselló, a Catalunya Nord.

Vuitè i darrer dia d'estada meva a Bilbao: cap a Barcelona quasi 7 hores en tren

Amb puntualitat ibèrica, a les 15:21 h, el tren Àlvia 00437 de RENFE que té programada la sortida de Bilbao a les 15:20 i l'arribada a Barcelona-Sants a les 22:09, arranca de l'estació basca Abando Indalecio Prieto i n'inicia el trajecte cap a la primera estació de pas, Miranda de Ebro, en aquest mon any sabàtic 2018.

He dinat a un bar restaurant bilbaí, KALAMUA, proper a la casa dels meus nebots, i a l'hotel IBIS on vàrem allotjar-nos quan s'hi casaren. Molt ben atès per Ainhoa i Naiara, m'han servit del menú del dia un bon plat de mongetes blanques, un altre bon plat d'estofat de vedella i un arròs amb llet de postres, tot ben acompanyat de vi blanc i precedit d'un pintxo d'anxoves coent.

En sortir del bar restaurant, m'adon que ja no plou, com ho feia quan hi he entrat, després d'haver fet una lleugera passejada pels voltants de l'estació de trens de Bilbao-Abando i d'haver anat a traure quatre euros del compte bancari meu, on esper que la setmana que ve em continuïn ingressant la pensió mensual...

Abans, durant el passeig amb pluja, a més de les instal·lacions de l'estació de trens, he arribat fins al banc a traure'n quatre cèntims, m'he acostat a la venedora de loteria a veure si treim alguna cosa amb el dècim de dijous i de dissabte acabat amb el número 18 (com sempre, i amb no res!) 

En tornar cap a casa, per anar a recollir la motxilla i l'ordinador portàtil que duc d'un lloc a un altre durant  l'eixida meva d'aquest mon any sabàtic 2018, veig que el meu nebot Marcos m'ha deixat escrita dins la cuina una nota de comiat on em manifesta que està molt content d'haver compartit junts aquestes darreres jornades. La meva neboda Maru ja m'ho havia comunicat de bon matí, també, abans d'anar-se'n cap a l'institut de Carrión de los Condes on treballa de professora de Literatura.

Per segona vegada utilitz el wallet del tiquet del tren, que em reemplaça el tiquet de paper convencional emprat temps enrere. Una gentada que fa coa, a la via 6, em fa veure que no és poca la gent que viatja en tren, des d'aquesta estació en direcció cap a Barcelona, on tenc habitació reservada durant dos dies a l'hotel del carrer Jaume I, al centre de Barcelona. Reservada i confirmada. Hi arrib gairebé a mitjanit.

El trajecte Bilbao-Barcelona en tren de RENFE dura unes 6 hores i 50 minuts. Passam per Miranda de Ebro, Haro, Logroño, Calahorra, Castejón de Ebro (on el tren d'anada roman una estona llarga, per les maniobres que s'hi fan, en prendre dues direccions distintes, cap a Bilbao o cap a Irun), Tudela de Navarra, Saragossa,Lleida, L'Espluga de Francolí...)

Setè dia d'estada meva a Bilbao: un diumenge molt tranquil

Aquest diumenge de mon any sabàtic a Bilbao ha estat per a mi una jornada molt tranquil·la, a diferència d'altres dies una mica més moguts, per una cosa o per una altra. 

Avui és 18 de març de 2018. A més de ser allò que en diuen el Dia del Pare, festa de sant Josep, fa exactament vint-i-tres mesos que la meva estimada Bel partí cap a l'altre món nou on ara habita i es belluga... 

Em ve al cap de fer-hi una glosa breu, que diu així:

«Vint-i-tres mesos enrere

te n'anares no sé on;

tu partires d'aquest món

i romans sempre a l'espera

de tothom que fa carrera

per seguir amb il·lusió

procurant un món millor

fent com tu, dona feinera.

Ajuda'ns, Beleta meva,

a sortir-ne, d'aquest pou!

Tot se'ns ha tornat més tou

d'ençà de l'absència teva.»

D'altra banda, el bon amic bugerró, n'Andreu, em fa arribar un vídeo que mir i escolt sencer. És la seva intervenció directa a l'església de sant Gaietà, a Barcelona, on, aprofitant les xerrades quaresmals que hi organitza el pare Miquel, fa una conferència sobre un tema que domina a les totes: les drogodependències.

Faig a saber a aquesta colla de dos bons amics que «estic molt content de veure i escoltar, des de Bilbao estant, la cara i la veu del bon amic bugerró Andreu Obrador i Siquier. Al costat del teatí mallorquí pare Miquel, a l'església de sant Gaietà, a Barcelona, en una conferència ben interessant sobre una temàtica que coneix molt bé. Gràcies per compartir-ne el contengut. Una abraçada a tots dos.»

Prèviament, avui dinam a cals meus nebots juntament amb els dos familiars del bilbaí que són per aquí, la seva germana Ana i el seu cunyat Gabriel. Viuen a Barcelona i han vengut a passar el cap de setmana a Bilbao. En Marcos i na Maru ens preparen una paella exquisida!

A la tarda, retem visita a la mare d'en Marcos, la velleta de 94 anys que es conserva la mar de bé... Al moment del Karaoke, en Marcos i jo cantam «Paraules d'amor» de Joan Manuel Serrat, i llavors ell en canta unes altres dues en euskera, cosa que anima i engresca la població resident.

Acab la jornada, com cada dia, amb el passi del vídeo de la sèrie «Black mirror». Abans, em crida l'atenció que la meva neboda Maru manté, per video conferència, una tertúlia sobre educació, en la qual participen diverses persones que hi van dient la seva, durant més d'una hora seguida.

Sisè dia d'estada meva a Bilbao: a la manifestació per pensions dignes

Avui, si mal no record, deu ser la primera vegada que entr a un restaurant Japonès. Ho faig a Bilbao, en aquest mon any sabàtic 2018, en la companyia dels meus nebots Maru i Marcos, i de la germana i el cunyat d'aquest, n'Ana i en Gabriel. Entre tots m'hi conviden, i no em deixen que  hi posi ni un cèntim dels meus. És el restaurant japonès MIU.

M'adon que, en lloc de coberts convencionals, hi ha dos petits pals per barba. Els dic que jo no sé emprar-los. Cap problema, m'arramben coberts normals i corrents. Trien plats, que no sé què són, però que, un cop tastats, m'agraden ben molt. Hi feim una bona taulada.

Diuen que pertot arreu de l'estat espanyol es fan avui manifestacions massives i cridaneres, contra la política nefasta del Govern espanyol en matèria de pensions. Se'ns diu que no poden pujar aquestes, perquè no hi ha doblers per fer-ho. Mentrestant, negocis mil milionaris en la fabricació, comerç i indústria d'armament, per exemple, contribueixen a elevar pels niguls el pressupost del Ministeri de Defensa. Tenen doblers pel que volen!

A Bilbao, fa pocs dies, hi hagué una de les manifestacions més massives que es recorden, amb motiu de la celebració del Dia de la Dona, el proppassat 8 de març. Avui se'n beslluma una altra gentada que ha de recórrer els carrers principals de la capital biscaïna. 

Hi anam i hi participam, en una de les manifestacions que es consideren històriques: més de 110.000 persones! No està gens malament, per a una ciutat com Bilbao que no arriba als 400 mil habitants.

De retorn cap a casa, aturada per «potes al Gua!». Un bar petitó i acollidor on treballa el nostre amic guineà Miguel.

Hi coincidim amb uns músics que animen la vetlada.

Arribats a casa, no pot faltar el passi d'una de les pel·lícules d'una sèrie que jo desconeixia i que, des del primer dia, m'hi manté ben enganxat: "Black mirror"!

Què no arribarem a veure, a l'àmbit de la comunicació i la informació digitalitzada! Futur terrorífic?!

Cinquè dia d'estada meva a Bilbao: jornada dedicada al teatre

Avui anam a dinar no gaire lluny de la casa on vivim, al bar restaurant JATEKO ETXEA, on tenc l'oportunitat de tastar plats exquisits com són ara «Ciurons amb llamàntol», «Tripes a la basca», «Cua de bou», «Calamarsets a la planxa», «Flam d'ou». Tot ben regat amb un vi bo de les vinyes riojanes  «Eguia». 

Al capvespre, Teatre P6. Jornada per al bon record de la meva estada a Bilbao, en aquest mon any sabàtic 2018. Per primera vegada m'acost a una de les experiències teatrals més vives i més riques que he conegut.

«Pabellón 6» és un indret força interessant, des del punt de vista cultural, en l'aspecte teatral sobretot. Tenim l'oportunitat d'assistir a algunes de les representacions programades durant les VI Jornades de Teatre Breu que s'hi fan aquests dies.

Començam per assistir a l'estrena de la sèrie d'àudio teatre «Herencia Cinco Estrellas». Una iniciativa desconeguda per mi i gens ni mica practicada mai. Es tracta de reunir-nos en una saleta de dimensions reduïdes, on un jove ens explica com se'n desplega l'activitat relacionada amb l'estímul de l'audició durant una mitja hora: ens col·locam l'antifaç que ens deixa totalment a les fosques i començam a escoltar el relat que se'ns transmet des d'un ordinador...

Seguim llavors amb la interpretació d'onze minuts de durada que fan dos joves estudiants, amb una obra que titulen «Que si quiero o que si tengo», absorts de forma aclaparadora per dos telèfons mòbils mentre romanen asseguts a un banc del parc... La jove actriu, Irati Uriarte Zubiarrain, és la filla d'una de les amigues dels meus nebots. Hi hem acudit tota la colla, i n'hem gaudit a plaer.

Continuam amb una peça de vint minuts, «Lluvia amarga sobre el edén», que mostra llums i ombres en l'educació, amb una visió molt profunda de la realitat que viuen les dones... Tot remarcat amb un insistent «zapateado» que, per moments, acompanya les paraules de l'actriu i les de l'actor...

Acabam, finalment, amb una obra de 17 minuts que em deixa bocabadat, «Agur Eta Dolore». Tot i que aquesta peça, d'Amancay Gaztañaga, interpretada per dues actrius meravelloses, Iraia Elías i Miren Gaztañaga, és integrament en euskera, em manté tot el temps embadalit.

M'alegra ben molt veure que a Bilbao s'està fent teatre en euskera. Tant de bo que el públic que s'hi atansa esdevengui cada cop més nombrós i més interessat en una pràctica cultural d'aquestes característiques.

A la representació, totes dues actrius basques comencen duent una màscara que els cobreix mitja cara, a través de la qual es van expressant oralment i amb signes molt expressius...

El més sorprenent, per a mi, és el principi, el final i l'entremig: per tres vegades consecutives durant la interpretació, les sent cantar amb totes les lletres (amb melodia desconeguda per mi,  que em sembla ancestral), allò mateix que diu la Sibil·la mallorquina: «El jorn del judici parrà qui haurà fet servici!». Així, en català, en boca de dues veus femenines basques!

El primer pic que m'arriba a les orelles, n'he d'aguditzar l'oïda, perquè no m'ho puc creure. A la meitat, m'ho he confirmat. I al final, ja m'ha paregut tan sublim que, a la sortida, no m'he pogut estar de deixar—ne escrit el text al llibre de visites... "El jorn del judici parrà qui haurà fet servici!", a Bilbao!

Quart dia d'estada meva a Bilbao: passeig per la riba amb el nebot Marcos

Per conèixer i aprofundir en el coneixement d'una ciutat com Bilbao, no hi ha res millor que passejar-s'hi a peu. Més encara, si es fa amb la companyia de qualcú que s'ho coneix millor.

Aquest dijous del mes de març de mon any sabàtic, tenc la sort immensa de sortir a passejar amb el meu nebot Marcos, bilbaí de naixement, que es coneix a la perfecció tots i cadascun dels racons i dels detalls urbanístics, històrics, socials i culturals de la ciutat. N'he gaudit a plaer.

No ha estat excessivament llarga, uns cinc quilòmetres, però força il·lustrativa. 

Hem començat per un dels edificis més emblemàtics de la ciutat, situat a prop de ca nostra, i que l'anomenen Azkuna Zentroa (Alhóndiga Bilbao). Manté a l'exterior la imatge d'un edifici industrial, funcional, avançat, d'estil modernista, de l'any 1909, obra de l'arquitecte municipal Ricardo Bastida. És l'establiment que aleshores ha de servir per vendre, comprar i fins i tot emmagatzemar gra, a fi d'ajudar els veïns i principalment els agricultors en època d'escassesa. Hores d'ara, al seu interior, hi podem descobrir i fruir una creació admirable del dissenyador famós que l'ha convertit en un gran centre cultural municipal.

Recorrem a peu la Gran Vía Don Diego López de Haro, Jardines de Albia, Plaza Moyúa, Palacio Chávarri, Hotel Carlton (seu del govern basc durant la guerra civil espanyola), Alameda Recalde (amb un edifici modernista esvelt).

Veim mostradors d'establiments comercials de dissenyadors internacionals. Més al fons, el camp de San Mamés, la catedral del futbol.

Arribam fins al Museu Guggenheim Bilbao, inaugurat l'any 1997, símbol del renaixement d'aquesta ciutat. En Marcos, el meu nebot bilbaí, m'explica detalls de tres de les grans escultures que s'hi remarquen: les Bolles (ara lluentes, altre temps rovellades), Mamá (aranya d'una escultora), Puppy (bell ca floral de 12 metres d'altura).

Passam per davant d'edificis bells, obra dels arquitectes millors del món. Feim un agradós itinerari d'escultures a l'aire lliure. Ens fixam en la passarel·la que travessa la ria cap a la Universitat de Deusto.

El meu nebot hi fa classes, tant a Deusto com a l'institut més proper, que té forma de vaixell, com si romangués ancorat a la ria, lIES BOTIKAZAR.

Davant la nostra vista, s'aixeca el Palau de Congressos i de la Música, Euskalduna; el Museu Marítim Ria de Bilbao, situat abaix del pont Euskalduna; Jardins i Casa de la Misericòrdia; Parque de Doña Casilda Iturrizar; Estàtua del Sagrat Cor (situada a 50 metres d'altura)...

El dia assolellat ens engresca a caminar i anar a la recerca d'uns bons pintxos bilbaïns, abans de dinar a casa. Bona i perllongada becadeta, que em fa veure que aquí el temps canvia rapidíssimament: ara plou a les totes!

Horabaixando, amb gent amiga dels meus nebots, sortim de casa. Parada primera a una casa de pintxos bilbaïns. Hi trobam un guineà, originari d'Mbini i de llinatge Obiang, segons m'indica. Hi mantenim bones converses. Parada segona, sopar a un indret d'aires mexicans, ben regat amb coents i vins i sorbets...

De retorn a casa, tercera sessió de cinema, amb pel·lícules de la sèrie Black Mirror...