M'arriba el text redactat pel bon company de lluites pastorals i cíviques, el puigpunyentí Pere Barceló Barceló, amb motiu de la mort de l'altre bon company Toni Mas Colom, que m'ha semblat oportú reproduir a aquest blog meu:
"Pau i bé, germà Jesús i amics preveres tan actius com secularitzats:
Només vos vull comunicar una notícia senzilla i breu. Mirau: ha mort un amic íntim nostre, a 78 anys, després de patir una llarga i molt dolorosa malaltia complexa i obstinada.
No sé si us sona; era nomenat Antoni Mas Colom, de Sóller, i que va ser ordenat capellà als 33 anys, ja fa dècades.
Va exercir poc temps a Llucmajor, i uns anys a Burundi, com a missioner. Allà la seva vida es creuà amb la seva mitja taronja, també missionera i retornats a l'Illa es casaren. Han tengut un fill i ja han estat padrins de dos rebrots, per envejar. També en tota naturalitat han adoptat com a filla una al·lota burundesa des de fa anys.
Bisbe Jesús! Vós deis, com tots els teòlegs, que el sacerdoci és un regal que arriba per la unció i que mai s'esborra. Em sento molt decebut quan descobresc que van morint membres del vostre presbiteri i no els feis ni cas; que no us preocupa la seva salut, el seu estat d'ànim, les seves coses.
Ens deis i recordau que per molt que ho intentem, la marca sacerdotal no desapareix. Ho creis de veritat o és que ens ho deis per culpar-nos, per què això ens aixafi més i més tota la vida?
Fa pocs mesos un altre d'aquest llistat de preveres mallorquins morí. Tampoc no era de la vostra incumbència ni responsabilitat, per això callàreu.
Quina contradicció, almenys teològica i mancada de caritat evangèlica, no us pareix?
Sou pastor i deis que pare dels mallorquins i germà de cada un dels capellans, però dels que duim vida neta amb una dona i família, i marca (caràcter sacerdodal), no teniu ni temps ni desig de preocupar-vos-en.
Record que fa temps m'enviàreu a cercar i em rebéreu, a mi i a la meva dona, per no dir-me res; i preguntat com a bisbe i en presència del vostre vicari Lluc si em necessitàveu per alguna cosa, em diguéreu displicent que gràcies.
Estic segur que Antoni va veure satisfet aquell ramell d'amics, que dalt el presbiteri o abaix entre els fidels, el recordàvem i li mostràvem una memòria, una emotiva evocació, encara que entre ells no hi fossin ni curials, ni capitulars ni bisbes, ells eren una autèntica representació espontània de l'estima que el presbiteri de Mallorca sentia per ell.
Ara bé, no tengueu por, que no contagiam!
Una salutació nostra i del nostre col·lectiu amb humilitat i humiliació.
PERE BARCELÓ,
President de SABAL.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada