Retrobada amb el bon amic Josep-Lluís Carod-Rovira, a Barcelona (II)

Si durant la primera part de la trobada mantenguda a l'Escola Superior de Comerç Internacional (Universitat Pompeu Fabra) de Barcelona, hem pogut compartir algunes reflexions sobre el llibre de la Bíblia, publicat a Madrid, en català, amb motiu de commemorar els 500 anys de l'inici de la Reforma Protestant (1517-2017), la segona part d'aquesta trobada meva amb el bon amic i company de lluites polítiques republicanes Josep-Lluís Carod-Rovira també resulta ben sucosa.

La meva primera pregunta no pot ser més directa: Què me'n dius, bon amic Josep-Lluís, de la situació que estam vivint als Països Catalans hores d'ara, en relació amb la proclamació i defensa de la República Catalana? 

Tos dos tenim molt a dir i a compartir!

Josep-Lluís ho resumeix amb tres retxes que publica vuit dies abans del referèndum de l'1 d'octubre de 2017 a Nació Digital: «Identificar els punts febles, reconèixer-los i procurar no repetir-los és indispensable per donar rigor i credibilitat a l'objectiu més ambiciós que pot tenir un poble en tota la seva història nacional».

Segons Carod-Rovira, no es tracta tant d'alimentar el desànim com de tenir el coratge de reconèixer on s'ha fallat, esmenar els camins equivocats i transmetre a la gent la nostra principal estructura d'estat: la convicció que ens porta a adequar el ritme alliberador a la realitat de les nostres possibilitats. 

L'ex vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya demana calma, quan sembla que tenim massa pressa!

Les seves reflexions duen a pensar que, així com, amb les ganes que teníem l'any 1978 de girar full al franquisme, aleshores Catalunya es converteix en l'indret on la Constitució espanyola obté més vots afirmatius en el referèndum corresponent; de la mateixa manera, quaranta anys després, amb les ganes que tenim de girar full a la dependència d'Espanya, arribam a creure'ns que, amb la sola voluntat nostra d'esdevenir independents, gairebé ja en tenim prou per a ser-ne.

Però això no és així, sinó que comporta, d'una banda, que tenim de menys Espanya. Menystenim les estructures d'estat que sí que ells tenen i que, amb diners nostres, fan servir contra nosaltres, però que nosaltres no tenim: diplomàcia professional, forces armades modernes i serveis d'intel·ligència actius.

Amb tot això, no podem passar per alt que Espanya mai no ens deixarà anar a qualsevol preu. L'estat espanyol estarà sempre disposat a fer el que calgui per impedir-ho i a fer-ho «todo por la patria».

D'altra banda, feim càlculs de més, sobrevalorant la reacció democràtica que confiàvem obtenir a les institucions europees... No n'esperàvem un arrenglerament tan decidit i acrític, al costat de les autoritats espanyoles... Tampoc no ha arribat amb claredat la denúncia exterior de la brutalitat policial espanyola ni el reconeixement del comportament cívic, pacífic i democràtic dels catalans.

Davant d'això, Josep-Lluís Carod-Rovira manifesta que ens cal ser capaços de respondre-hi amb intel·ligència, amb el cap i no amb l'estómac, de manera pacífica, perquè aquesta és la sola manera de guanyar. Amb astúcia i no amb rampells. Mitjançant procediments internacionalment comprensibles i homologats.

Conscients que ells tenen la força de les porres i les seves lleis, mentre nosaltres tenim els arguments, la raó i la gent, hem de tenir ben presents les nostres limitacions. No per renunciar a res, sinó per a emprendre camins que ens duguin a la victòria que somiem i no a una nova sensació de fracàs col·lectiu.

Conclou que no hi ha marxa enrere possible per ara. Quedar-nos a Espanya fóra la pitjor de les decisions, atès que la revenja que tan sols comença a insinuar-se seria del tot implacable, ferotge, insuportable.

La cosa va de democràcia, acaba dient Josep-Lluís. Però hi va perquè volem la independència. Només des de la independència podem garantir la democràcia que ara no tenim, fins aconseguir allò que el poeta anomena «el ple domini de la terra».