Alegra ben molt veure que, des de la vila mallorquina d'Alaró, sorgeixen joves com aquest, dedicats a la música clàssica amb tanta intensitat i virtuositat.
Enhorabona a la vila, i a la família sencera d'en Joan Lillo Aguirre!
A veure si qualque dia el podem veure actuar dins l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans!
Ho desitjo de tot cor.
Salut!
Sóc català!, proclama Pau Casals a l'ONU
S'afanya a adjuntar la resposta que li ha fet arribar el senador autonòmic balear Pere Sampol, relativa a la pregunta doble que va formular dia 2 de desembre de 2008 a la cambra alta del Senat espanyol.
Considera ”Balutxo”que més o menys era d'esperar això del govern espanyol.
Convida a llegir, primer, el text de les preguntes; per passar després a veure'n la resposta esquiva, de la qual només destaca, al final, un cert compromís futur d'apostar per "una" obra de Pau Casals si mai s'arriba a "oficialitzar" un himne de l'ONU... quan avui tothom sap que es va "desoficialitzar" el que s'havia estrenat! Allò que Tomeu Balutxo considera un vertader insult a la memòria de Pau Casals és que el designin com a "compositor español" quan Casals, a plena consciència, es va excloure voluntàriament de tal "espanyolitat", precisament el dia de l'estrena de l'himne davant de les Nacions Unides, el 24 d'octubre de 1971.
Diu que no es podia ser més clar ni més solemne per reivindicar-se com a català!
Amb el desig de bones panades, formatjades o mones de Pasqua per a tothom, Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo, recorda que es dóna la circumstància que, aquesta mateixa setmana, el Parlament de les Illes Balears va aprovar, per unanimitat, una proposició no de llei encaminada a donar suport a l'Himne de Casals i Auden, tot i que la premsa catalana no n'ha fet esment!
Per devers el Principat i el País Valencià, cap iniciativa al respecte, tot i que Balutxo, diu, va fer arribar la mateixa informació a tots els partits polítics i a nombroses entitats culturals, diaris digitals i altres col·lectius.
Per a saber-ne més, recomana la lectura del que es troba a “Les Nacions Unides, Pau Casals i Miquel Barceló. Cultura i drets humans! Llengua, pintura, música...” de Bartomeu Mestre.
També recomana llegir atentament la contracoberta del Diari de Balears de dia 2 de desembre de 2008, “L'himne de les Nacions Unides roman censurat” - A la contra – Bartomeu Mestre i Sureda “Balutxo”.
Hom pot demanar-se: què més ha de passar en la història de la humanitat, perquè la catalanitat sigui assumida i reconeguda com una de les formes, normals i corrents, d'entendre la vida d'una nació, pròpies d'un Estat plenament sobirà?!
Hi compareixen persones que realitzen a Mallorca tasques envejables, relacionades amb la construcció d’aquest altre món posible pel qual s’està lluitant des d’àmbits diversos.
Dirigides per l’escriptor i periodista Carlos Garrido, s’hi fan presents no solament amb la seva veu sinó també amb les seves accions, persones tan valuoses com … més de 2.000 persones recloses a la presó de Palma, persones que segueixen tractaments de deshabituació a les drogues, persones que dormen al carrer, persones que altre temps han estat qualque cosa i que ara ja no són res, Bernat Vicens, Toni Amengual, Pere Albertí, Jaume Alemany, Sagrario Delgado, Natalia Prous, Joan Rita, Marta Mesquida, Mateu Salom, Jean François Cunnet, Bernat Vicens Vidal, Ana Espinosa, Hugo Cozar, Rafael Pizá, Guillem i Dopico, Claudia Segredo, i Horacio Altez, Idilio, Xavier, Rodrigo del Pozo i Macià Blázquez, Tomeu Català, Carles, la Neus, en José, en Gabi, na Cèlia, Antoni Tarabini, Pedrona Isern, Joan Adrover, Maria Salleras...
Si és cert que pels fruits es coneixen els arbres i per les obres es coneixen les persones, s’ho paga pegar una ullada a l’activitat desplegada per algunes de les entitats i organitzacions que es mouen i belluguen a Mallorca, com és ara… la pagesia mallorquina, la presó de Palma, el Projecte Home, les Unitats d’Emergències Socials, Amadip-Esment, Centre Tecnològic Balear de la Fusta, Fusteria Vicens, Cimsa, S'Altra Senalla, Creu Roja, Caixa de Colonya de Pollença, Guillem Cifre de Colonya, Ecoprest, Massa crítica, Finca sa Taulera, Cooperativa Can Amunt, Pastoral Penitenciària, Fundació Deixalles, Zaqueo...
El primer programa de la sèrie "Ètics" està dedicat a Amadip-esment i porta com a títol: "Qui són els diferents?" Amadip-esment és una associació de pares de persones amb discapacitats intel·lectuals que a la vegada que ha canviat les possibilitats i la manera de viure d'aquestes persones, ha aconseguit la seva inserció. Durant segles no van existir de portes cap a fora i vivien amagats de la societat. Es considerava que no eren capaços de valer-se de si mateixos i molt menys de ser productius. (08-01-2009)
Zaqueo, exiliats del benestar. En un moment que la crisi econòmica ens assola, cada dia hi ha mes gent que es mou sobre una línia imaginària que separa la societat del benestar, del món dels que no tenen res. És la pobresa pròxima; una realitat que no es refereix només als típics sense sostre, sinó que cada dia s’envia gent que hi cau per un mal moment personal o econòmic. (15-01-2009)
Si el segle XIX va significar un avanç pels drets dels treballadors, el XX i principis del XXI, posaran les bases de la Responsabilitat Social Corporativa (RSC). Un concepte que aquesta setmana presentam a Ètics. No només descobrirem en què consisteix aquesta conciliació entre la vida laboral i personal, si no que descobrirem, en primera persona com ja s'està aplicant a algunes empreses de Mallorca i quines conseqüències te als treballadors. (22-01-2009)
“Deixalles”. La societat post industrial gira a gran velocitat. Genera feina, riquesa, treball a les etapes de creixement, i alenteix el seu ritme quan els indicadors econòmics es refreden. Aquesta societat creadora de riquesa no és perfecte. No tots els seus integrants es beneficien per igual del guany generat, i a més el sistema provoca una quantitat enorme de matèria que ràpidament es considera en desús. Conseqüències de la societat de consum.
La Fundació Deixalles neix precisament d’aquestes dues premisses, de reciclar tot allò que pot tenir una segona vida útil, i a més que qui duguin a terme aquesta tasca siguin aquelles persones que s’hagin vist marginades del sistema.
Deixalles és doncs, el quart lliurament de la sèrie de reportatges Ètics, que arriba aquest dijous a la pantalla de TV Mallorca. Coneixerem el funcionament de la Fundació i la seva filosofia; escoltarem alguns dels seus responsables i també el testimoni de persones que dia a dia hi treballen a un dels seus dos centres a Palma i a Capdepera. (29-01-2009)
“Agricultura ecològica” Les presses, el desconeixement o el fet de la llunyania del productor han fet que a dia d'avui el consumidor es veu quasi quasi obligat a consumir el que les grans superfícies o les botigues que depenen de grans distribuïdors els hi ofereixen.
Aquesta setmana a Ètics, volem tornar al camp.
Just al moment en que la corda estava a punt de rompre’s i l'agricultura dels nostres avantpassats pareixia a punt de perdre's per sempre, l'agricultura ecològica fa ressorgir aquesta activitat agrària que tot i ser minoritària, es sosté amb unes arrels fortes.
Analitzarem amb l'ajuda de Joan Adrover, com es tira endavant una explotació ecològica.
Veurem com a la seva finca de Sa Taulera, s'aconsegueix tornar a ser Pagès en una època de modernitat i com els seus clients, es permeten el luxe de poder menjar uns productes que tornen a tenir sabor a la terra.
I si bé ens acostem a fer la compra a la pròpia explotació de Sa Taulera, veurem també altres opcions com es el de la cooperativa de Can Amunt de Palma. Cada setmana un camió en productes frescs els hi arriba al centre de Flassaders per aquells socis que bé per problemes de transport o de temps, no poden sortir de la ciutat per anar al camp a cercar productes frescs. Un compromís entre productor i consumidor del que en surten beneficiades les dues parts. (12-02-2009)
“Projecte home”. Aquesta setmana a Ètics ens introduïm al dia a dia de Projecte Home, d'aquells que fan possible la curació d'una de les malalties mes tapades i amagades; la drogodependència.
Viurem de primera mà el procés de joves que ho han perdut tot per culpa de la cocaïna, la heroïna o el cànnabis; la frustració de les seves famílies i parelles, el sentiment d’impotència que viuen i com Projecte Home Balears, els hi ajuda, poc a poc a sortir endavant.
Una fundació que a base de cultivar els bons hàbits i d'aplicar una metodologia fèrria a les coses quotidianes, fa que poc a poc l’usuari es vagi desenganxant.
Tomeu Català, el seu president ens introduirà al projecte, però son els seus usuaris, en Carles, la Neus, en José, en Gabi, i na Cèlia, els que ens oferiran un testimoni, no en poques ocasions esgarrifós, de l'infern pel que passen abans de sortir-ne.
Un reportatge que compta a mes, amb l'opinió del sociòleg Antoni Tarabini, i la terapeuta Pedrona Isern. (19-02-2009)
“Bicis” Aquesta setmana a Ètics volem deixar una pregunta enlaire. És possible desenganxar-nos del cotxe? Hem d'esperar que els ajuntaments i governants facin pera vianants els carrers i omplin les ciutats de carrils bicis, o bé nosaltres podem aturar el motor i posar en marxa les cames o les bicicletes.
Entre les respostes, experts que consideren que la pilota és a la teulada de les institucions i per tant són elles les que haurien de posar entrebancs al trànsit motoritzat, o l'opinió de ciutadans que ja han optat per fer de la bicicleta, més que un mitjà de transport, una filosofia de vida.
És el cas de Idilio, el nostre protagonista, o de Xavier.
També ens acostam a l'empresa de missatgeria Ecoprest, que amb els seus missatgers amb dues rodes, ha trobat una manera ecològica i eficient de recórrer la ciutat.
Altres, com Massa crítica, han fet dels pedals el motiu de la seva reivindicació.
Amb ajuda de tots ells i amb el suport dels experts Rodrigo del Pozo i Macià Blázquez descobrirem que la bicicleta, a més d'ecològica, és sana i relaxant. (26-02-2009)
“Estalvi ètic” On van els teus doblers una vegada els diposites al banc? Aquesta és la pregunta que quasi sempre evitam fer-nos i que aquesta setmana ens plantejam a Ètics. Com ens explica un dels experts convidats, volem pensar que queden guardats com en una guardiola, però la veritat es que es perden en un món d'inversions, moltes vegades ple d'ombres.
La banca ètica, representada per Caixa de Colonya de Pollença, primera institució que l'aplicà al nostre país, ens proporciona la seguretat que els nostres estalvis només s'empren en inversions ètiques i sostenibles.
Coneixem Claudia Segredo, i Horacio Altez, dos immigrants que gràcies als microcrèdis procedents de l'estalvi ètic, han pogut posar en marxa el seu negoci. A l'altra banda hi ha els impositors, aquelles persones que a l'hora de deixar els doblers al banc, han volgut triar una institució com Caixa de Colonya, que els explica el que es fa amb els seus doblers.
Antoni Amengual també ens mostra com l'esperit de Guillem Cifre de Colonya continua viu a l'estalvi ètic. (05-03-2009)
“U.M.E.S” Aquesta setmana a Ètics il·luminam allò que la foscor no ens deixa veure. Els carrers de la ciutat de nit i la gent que els habita. Un recorregut que amaga històries humanes d'abandonament i fracàs.
Seguim la unitat de la Creu Roja en el seu recorregut per Palma mentre va repartint cafè als sense sostre i tot d'una ens adonem que els seus membres, Ana Espinosa i Hugo Cozar, fan molt més que repartir menjar. El cafè i les galletes no són més que una excusa per acostar-se a ells i ajudar-los a continuar endavant. Una cara de la nit que també ens mostra el taxista Rafael Pizá, qui coneix molt be les hores fosques de la capital.
La pregunta que queda oberta és quin moment de la vida és el correcte per definir qui és i com és una persona. Guillem i Dopico, que viuen en un banc de la plaça dels Patins de Palma, ens mostren la seva cara vertadera: són artistes consagrats i reconeguts que han acabat al carrer. (12-03-2009)
“Comerç just” Aquesta setmana, a Ètics ens volem plantejar qui rep els doblers que pagam quan compram. Es Ètic que gran part quedi en mans dels intermediaris? Està bé que el productor guanyi no res tot i ser qui ho ha fabricat?
Sabem que no, però a vegades ens pareix que les nostres decisions a l'hora de triar un producte o un altre, no serveixen de res.
Jean François Cunnet, president i fundador de la botiga de comerç just S'altra senalla, ens explicarà que cada vegada que anam a comprar és com si anàssim a votar. Ens fa veure que la nostra actitud a la botiga, sumada a la de milers de consumidors, pot canviar el comerç.
També l'economista Pere Albertí ens confirma que les grans empreses no tenen mes remei que seguir els consumidors finals i que, per tant, aquests tenen més poder del que es pensen. (19-03-2009)
“Fusta certificada” Aquesta setmana a Ètics ens acostam als pulmons del planeta Terra, els boscos que es moren perquè hem convertit els arbres en una matèria prima de la qual som incapaços de prescindir.
Mentre per una banda s'engeguen campanyes per protegir les grans zones boscoses, per l'altra la població de la terra cada vegada demanda més fusta per fer paper, mobles o la construcció. La solució al problema es troba en la fusta certificada, un consum responsable d'aquest bé que assegura que els boscos, una font en principi inesgotable, no s'exhauresquin.
Veurem com aquí a Mallorca podem optar per adquirir fusta certificada i com empresaris amb una forta sensibilitat ètica, com Bernat Vicens de la Fusteria Vicens, o Mateu Salom de CIMSA, ja l'empren.
Els experts Marta Mesquida, del Centre Tecnològic Balear de la Fusta, i Joan Rita ens aproparan al concepte de Fusta Certificada i ens explicaran que encara som a temps per evitar la desforestació.
A més, descobrirem la vessant mes ètica i humana de Bernat Vicens, qui no només ha aplicat aquests conceptes al seu negoci, sinó que també ha promogut la creació d'Eticenter. (26-03-2009)
“Ètica com a valor de futur” Aquesta setmana Ètics la dedicam a aquelles persones que empren la seva vida donant un cop de mà als altres.
A la nostra ciutat, o poble, molt a prop de nosaltres hi ha gent que ha convertit el fet de ajudar o lluitar pels seus ideals ètics, amb la seva manera de viure, i en moltes ocasions també, de guanyar-se la vida.
El periodista i escriptor Carles Garrido, director de la sèrie Ètics, ens acostarà a aquelles persones anònimes que, tot i no haver cercat mai aquest protagonisme, són els vertaders herois d'una societat mancada de valors. A un moment social crític en què queda clar que la majoria no sabem on anam, descobrirem prop d'una dotzena d'històries representatives que hi ha gent que encara conserva els valors per davant de tot. (02-04-2009)
El pas del temps havia d'anar fent veure que les coses i les causes havien d'anar canviant... I tant! De quina manera...
Tenc la impressió, avui, trenta anys després, que no hem aconseguit refer-nos-en pus mai més. Malgrat blocs. Malgrat enteses i altres herbes... Continuam amb una democràcia tan magra com aquesta!
Les dretes conservadores del país van creixent i engreixant. En la mateixa proporció que minven les esquerres. Mal venudes quasi sempre a l'embat del capital.
Ancorades en postures cada cop més allunyades del que pensa i del que viu i que pateix el gruix gros de la Ciutat.
Amb la ullada més posada en què fan les altres parts, que en allò que cal que es faci, encaminat a transformar-la de debò. Cap a millor, és clar!
Tenint cura de romandre enganxades al poder, com si fos el timó d'una nau ben equipada.
Ben igual que pegellides aferrades a les roques i pedres de la costa, resistents a embats i fúries de la mar més alçurada...
Trenta anys després d'aquella implantació de democràcia, tan mal parida i malgarbada com fou a casa nostra, ens trobam ara i aquí, com pertot arreu del món, amb els efectes perniciosos, els més nefasts que s'hagin produït en moltes dècades.
Precisament, diran alguns, com a fruit de grans mancances democràtiques allà on més en cal: UE, ONU, FMI, OMC, BM...
Benvengudes sien, doncs, les tres primeres dècades de democràcia “representativa” a l'Ajuntament de Palma, si han d'arribar a servir perquè algun dia s'hi arribi a implantar una democràcia “participativa” moltíssim més intensa.
Republicana, de bon de veres. Per descomptat i sense dubtes!.
Dia 3 d’abril de 2009, gairebé tots els mitjans d’arreu del món es fan ressò de les veus que alcen, força cridaneres a Londres, els representants del G-20: contra els paradisos fiscals!
Unes setmanes abans, al III Fòrum Social de Mallorca, celebrat a Palma, i dedicat a la recuperació i defensa dels serveis públics, es podia sentir una altra veu, força assenyada, enèrgica i clara, la de l’economista Arcadi Oliveres, qui precisament feia al·lusió directa als PARADISOS FISCALS.
Amb unes explicacions tan clares i nítides com la reflectida en aquest fragment de la transcripció literal d’un bocí de la seva intervenció.
“Què hauríem de fer, perquè els serveis públics fossin de debò serveis públics?
Doncs jo entenc que lo més important de tot, i penso que tots en aquests moments hi estarem d’acord, és trobar-hi finançament. Si no hi trobam finançament difícilment podrem oferir garanties de serveis públics.
I els finançaments d’on venen?
Doncs els finançaments venen dels diners de l’Estat. I malauradament els diners de l’Estat, l’Estat a vegades no els té.
I per què no els té?
Doncs, en primer lloc, perquè es comet enorme frau. Molt del frau fiscal que es comet són diners que s’acaben amagant en paradisos fiscals!
Hi ha un premi Nobel d’Economia, un senyor que surt bastant pels diaris, es diu Stilich es va proposar treballar contra els paradisos fiscals. I en un moment determinat va visitar el que aleshores era el ministre d’Hisenda del primer govern d’en Bush.
En Bush va tenir dos ministres d’Hisenda, aquest últim que és el que li ha tocat la crisi, que es deia Ferguson, i el primer que no li havia tocat la crisi, el senyor estava sòlid, 120 quilos, es deia O’Neil. I aquest, l’Stilich va anar a veure l’O’Neil, i li va dir:
“Escolti senyor O’Neil, vostè és el ministre d’Hisenda d’Estats Units, deu estar preocupat pels pressuposts del seu país, sempre li falten... li proposo que vostè faci un acte de persecució de totes aquelles fortunes que estan a les illes Caiman, i que estan a les Bahames, i que estan a les Seychelles, i que estan no sé on, perquè si vostè és capaç d’aconseguir aquestes fortunes el pressupost nordamericà estarà millor i vostè podrà emprendre més serveis socials i més serveis públics”.
I aquest O’Neil li va contestar al senyor Stilich:
“Senyor Stilich desenganyi’s, jo això no ho faré mai de mai; tota la meva fortuna està amagada en un paradís fiscal”.
Quan el propi ministre de Finances d’Estats Units contesta amb aquesta manera tan tranquil·la una situació, vol dir que és difícil perseguir els paradisos fiscals!
Però atenció, està estudiat que els paradisos fiscals, si fossin capaços de tornar el diner amagat, no prendre’l a la gent, no, senzillament traure els diners dels paradisos fiscals, portar-los a nom de les mateixes propietats, però portar-los al seu país d’origen, allí que es posessin en el banc que els rendís un 4%, que és un percentatge més o menys de promig, i que d’aquest 4% paguessin el 30% de l’impost de la renda que han de pagar...
Si es fes això, s’obtindrien a l’any 200 mil milions de dòlars: tres vegades més del que es destina cada any a l’ajuda al desenvolupament!
És a dir que, buscant els paradisos fiscals, podríem multiplicar per quatre l’ajuda al desenvolupament!
No hi ha cap voluntat de fer-ho!
Però no es tracta només d’anar a buscar els diners a fora, en els paradisos fiscals. També hem de buscar els diners del frau fiscal a dintre.
Allà a Barcelona tenim una universitat que es diu Pompeu Fabra que just el mes de desembre va publicar un estudi d’un professor, Vicenç Navarro, que explicava que segons les seves estimacions el frau fiscal a Espanya assolia els 80.000 milions d’euros a l’any.
A veure, 80 mil milions d’euros a l’any és exactament la mateixa quantitat que el govern espanyol destina a les pensions! És a dir, que si eradiquéssim el frau fiscal, doblaríem les pensions, per entendre’ns, perquè és exactament la mateixa quantitat.
Però hi ha voluntat política d’eradicar el frau fiscal per anar a buscar i protegir les pensions?
Cap ni una, cap ni una. Cap ni una. I posaré una petita mostra.
Fa uns mesos una jutgessa de Madrid, de la Audiència Nacional que es diu Teresa Palacios, va cridar a declarar un personatge bastant conegut, que es diu Emilio Botín, i li va dir:
“Senyor Botín, acabo de veure que vostè com a president del Banc de Santander ha comès un frau fiscal considerable i li demano que vingui aquí a declarar; però, per si de cas, porti a la butxaca l’impost presumptament evadit, perquè si no veig clara la cosa, el deixaré tornar a casa seva, però els diners es quedaran aquí”.
En Botín va preguntar: “I quant haig de portar?”
I li va dir una quantitat amb euros -que no sé per què vaig transformar en pessetes i que van resultar esser 26.000 milions de pessetes-.
Molt bé, en Botín se’n va anar a declarar a la Audiencia Nacional i, com que no li cabien a la butxaca, va agafar una furgoneta blindada del Banc de Santander, la va emplenar amb els vint-i-sis mil milions i, mentre ell declarava al segon pis, la furgoneta donava voltes a la planta baixa.
Cosa de la qual ens il·lustrava el diari l’endemà. Perquè el diari de l’endemà deia: “Ayer hubo un botín dentro y otro fuera de la Audiencia Nacional”, per explicar la situació del dia abans. Molt bé.
Finalment la jutgessa li va dir: “Miri, senyor Botín, si vol se’n vagi cap a casa seva, però els vint-i-sis mil milions que es quedin aquí fins que no es resolgui definitivament el cas”.
En Botín va deixar els 26.000 milions.
Però com que òbviament la jutgessa no els volia tenir al calaix, perquè això més aviat era perillós, què va fer? Els va dur a corre-cuita al compte corrent del Jutjat, obert en el Banco Español de Crédito, filial del Banco de Santander, presidit per una senyora que es diu Ana Patricia Botín, filla de l’anterior...
Bé aquesta és una mica la situació. I quan els periodistes se’n van anar a veure un senyor que es diu Pedro Solbes i li van dir: “Senyor Solbes, vostè és el responsable de les finances del país. Suposam que perseguirà el senyor Botín que diu la jutgessa que li ha birlat 26.000 milions”; en Solbes, com si l’estiguessin cremant, diu “Jo, contra el Botín, si no hi tinc res, si és una persona honorable, si és bon amic, si és una persona entranyable”, no sé què quantes coses més.
Per què? Doncs, home, jo no sé si en Solbes és o no és amic d’en Botín. Tampoc m’interessa gaire. Però el que és evident és que en Solbes, com a responsable econòmic del seu partit, i tots els responsables econòmics de tots els partits saben que un cop almenys cada quatre anys han d’anar a parar la mà al Santander i al Bilbao i a la Caixa i a no ser qui més per demanar el finançament per a les seves futures eleccions.
I en Solbes deu conèixer bé una dita castellana que diu “nunca muerdas la mano del que te da de comer”. Amb lo qual és evident que en Solbes no està disposat a “morder la mano del que le dará de comer”. I, per tant, no representa els interessos dels ciutadans de l’Estat. En el millor dels casos representa els interessos del seu partit, i para de comptar.
Amb lo qual serà molt difícil arribar a aconseguir aquests 80.000 milions que anirien tan bé per cobrir les necessitats...”
(Arcadi Oliveres i Boadella, a la xerrada-col·loqui realitzada a Palma, al III Fòrum Social de Mallorca, dia 13 de març de 2009)
