Relat d'una relació ferma amb Burundi (1971-2026)

       Cinquanta-cinc anys després d’haver-hi estat per primera vegada en ma vida, mantenc ferma la meva relació personal amb aquest petit país de l’Àfrica Central que anomenam Burundi.

Imatges fetes al laboratori fotogràfic de Gitongo (1972)

    Abans de partir-hi altra volta (a mitjan mes de juliol de 2026) em passa pel cap recollir, si no tot, almanco tot quant pugui anar arreplegant del que he publicat sobre aquest país al llarg d’aquestes dècades passades.
    Més d’una cinquantena de persones de Mallorca s’han fet presents al Burundi, amb ganes de compartir-hi durant un temps determinat uns anys de la seva existència humana, alhora que de sembrar-hi llavors d’Evangeli.
    Pel que puc arribar a esbrinar són laiques i laics (10), religioses i religiosos (17), i una trentena de capellans diocesans.
    Amb aquests 57 individus i d’altres que s’hi han atansat Mallorca s’ha fet conèixer al cor mateix de l’Àfrica negra, i hi ha deixat petjades fondes des de l’any 1951 ençà fins suara mateix.

    Jaume Moragues de Oleza és el primer que s’hi presenta l’any 1951. Inicialment com a Pare Blanc i, posteriorment, com a capellà diocesà. El darrer de tots, Jaume Obrador Adrover «Xemarrí», ja hi duu treballant més de dues dècades i mitja: 3 anys a la missió de Gitongo, 9 anys a Nyabikere i 15 anys a Rabiro (després d'haver treballat uns anys com a missioner a Perú).
    Aquest anys 2026 esdevé molt important i significatiu. Fa 75 anys (noces de platí) que s’hi ha fet present per primera vegada un mallorquí. I es compleixen 25 anys (noces d’argent) des que hi construïren la parròquia de Rabiro on continua romanent present el capellà felanitxer.
    Em passa pel cap repassar-ne breument i concisa la història d’una presència mallorquina que consider enriquidora per a ambdues parts, Mallorca i Burundi.
    No m'hi veig com a cap peça fonamental però sí com un modest participant directe.
    Som un dels qui pensen i creuen que, quan la gent del Nord se sent empesa a girar la ullada i encaminar-se cap al Sud amb ganes de compartir-hi l'existència més que no d’imposar-hi res de res, aleshores el benefici esdevé mutu, se'n beneficien totes dues en molts i diversos sentits.
    D’aquí neix la valoració positiva que en faig, d’una celebració com aquesta en la qual m’agradaria participar de manera directa; i que s’hi afegís encara més gent. En tenc moltes de ganes.
    A les noces de plata d’una missió com la de Rabiro fundada per missioners mallorquins l’any 2001, s’hi afegeixen les noces de platí per a la presència missionera mallorquina al Burundi amb l’anada del P. Jaume Moragues (qepda) el mes d’abril de 1951. 
    És ell qui n’informa els Clergues Regulars (Teatins) que envien un primer equip el mes d’abril de 1959, mentre que l’any 1960 s’estableixen a la missió de Nyabikere i després a Nyabiraba. Són els PP. Guillem Estrany, Vicenç Miró i Gaietà Rosell.
    Llegint les informacions publicades, podem adonar-nos que, a més  dels 30 capellans diocesans que se’n van al Burundi aquests darrers 75 anys (1951-2026), col·laboren decididamente en les tasques missioneres una desena de seglars (6 homes i 4 dones), 2 monges Saleses i 14 Germanes de la Caritat.
    Són més d’una cinquantena d’individus que, des de Mallorca estant, s’adrecen a compartir-hi anys de les seves vides amb el poble burundès, al cor de l’Àfrica negra.
      En podem obtenir dades més concretes llegint els números 52-53 (setembre-desembre de l’any 1987) i 127 (de l’any 2012) de la revista COMUNICACIÓ que edita el Centre d’Estudis Teològics de Mallorca.
    El primer consta de 164 pàgines, la publicació de les quals és patrocinada pel Consell de Mallorca: «Mallorca a Burundi. 25 anys de presència evagelitzadora», reprodueix documents i testimoniatges d’homes i de dones que hi diuen la seva, sobre la relació Mallorca-Burundi, amb articles que signen: Bartomeu Suau M. (Palma), Sebastià Salom M. (Campos), Llorenç Riera M. (Bunyola), Jaume Mas J. (Campos), Margalida Jordà M. (Sineu), Jaume Obrador A. (Felanitx), Miquel Parets S. (Santa Maria del Camí), Gabriel Amengual C. (Santa Eugènia), Josep A. Fuster S. (Palma), Jaume Ribas M. (Maria de la Salut), Joan Servera T. (Artà) i Francesc Munar S. (Manacor).
    El segon, amb 88 pàgines recull els «50 Anys de Mallorca Missionera» i publica aportacions del bisbe Jesús Murgui Soriano, l’Equip M.M. a Rabiro, Pere Fiol i Tornila, Guillem Muntaner, Antoni Bonet Vicens, Joan Parets Serra, Joan Darder i Brotat, Anselmo Álvarez Santamaría, Cecili Buele i Ramis, i Toni Vera. Són aportacions referides a Burundi i també a Perú. Els dos països del Sud amb els quals Mallorca Missionera ha mantengut una relació més directa i estreta, des que el papa Pius XII promulga l'encíclica Fidei Donum (21 d'abril de 1957).

    La missió de Rabiro (Gitega, Burundi)
    Llegint el publicat l'any 2012 en aquest segon número de Comunicació, m’adon que «el mes d’octubre de 1999 comencen la construcció de la nova casa parroquial de Rabiro.»         «El mes de setembre de l’any 2001, els mallorquins deixen la parròquia i la casa de Nyabikere i s’instal·len a la nova casa de Rabiro. Dia 9 de desembre el nou arquebisbe de Gitega erigeix oficialment la nova parròquia de la Resurrecció de Rabiro» (Pàg. 25). «El 26 de febrer de 2005 el nunci apostòlic al Burundi presideix la celebració de la inauguració i la benedicció de la nova església parroquial» (Pàg. 26).
    Són les dades històriques que explicarien l’interès per a una celebració que comporta l’impuls d’una acció de gràcies a tota la gent que ho ha fet possible, i al Déu i Senyor de la història i de l’univers que n’engresca cors i ments.
    Encara que pugui sonar a «tòpic», el fet és que tots els qui hem tengut la gran sort oportuna, i l’oportunitat sortada de fer-nos presents al Burundi, i, en general, a països del Sud, tenim clara la consciència que «n'hem rebut moltíssim més del que hi hem pogut donar». En moltíssims d’aspectes!
              
    Com a capellans mallorquins a Burundi obrim portes al món més empobrit del Planeta Terra   .         
    Sense cap casta de dubte, l'anada de capellans mallorquins al Burundi, si més no durant les darreres quatre dècades del segle passat, contribueix a obrir de pint en ample les portes de la solidaritat mallorquina cap als pobles més empobrits del Planeta.
    Burundi, per exemple, té una de les poblacions humanes més representatives del que comporta avui dia trobar-se estructuralment a la coa del denvolupament econòmic global. 
    Totes les estimacions oficials assenyalen que ocupa pràcticament el segon lloc entre els països més empobrits del món. Només el supera Sudan del Sud que n’encapçala el rànquing, si hom para esment al PIB per càpita en paritat de poder adquisitiu (PPA), seguint estimacions de l’FMI.
    El contacte directe amb la misèria més dura i més crua, entre d'altres aspectes, a més de servir per fer veure certes diferències entre els països del Nord i els del Sud, també ajuda a endinsar-nos en les causes d'aquestes diferències: el model de societat capitalista impulsat arreu del Planeta Terra no respecta la Natura, ni els territoris, ni els països, ni els pobles, ni les persones... únicament i exclusiva roman al servei del capital i del negoci lucratiu creixent en benefici d'una minoria privilegiada. Cosa que aboca la gran majoria de la població mundial a la misèria més dura i més crua.
    Si d'alguna cosa podem estar contents i satisfets els qui hem anat a tocar mare per devers Burundi, segons el meu modest mode de veure, és que qualsevol que hi hagi posat els peus mira, estima i tracta Mallorca i la resta del Planeta, d'una altra manera, molt distinta.
    Cosa que es fa evident a Mallorca si ens atansam a aquells moviments socials que continuen pensant, dient i lluitant amb la mateixa dèria: Un altre món és possible! Una altra Europa també! I una altra Mallorca és del tot necessària! Molts dels membres que els integren hi mantenen una relació molt directa amb el Sud global.                         

    Repassant una mica el que he anat publicant sobre Burundi, m’adon que no és poc:
    1.-  A la memòria de Na Chon, bona amiga meva religiosa, de Sisante  (18-07-2023) 
    2.- Dos Nadals, ben diferents, en cinquanta anys (25-12-2021)
    3.- Sobre el doctor Fernando Simón Soria (06-05-2020)
    4.- Mossèn Miquel Parets, paraules de Jaume Obrador Soler (06-06-2016)
    5.- Del monestir de la Real, pel missioner mallorquí mossèn Miquel Parets (05-06-2016)
    6.- A mossèn Miquel Parets: del P. Joan Arbona, msscc, des de l'Argentina (05-06-2016)
    7.- Paraules introductòries al funeral del missioner mossèn Miquel Parets (03-06-2016)
    8.- A la mort del bon amic, mossèn Miquel Parets i Serra (31-05-2016)
    9.- A la mort de mossèn Jaume Amengual i Pizà, capellà de Son Dureta... (11-02-2016)
    10.- A la mort de n'Eduard Jordà, traumatòleg mallorquí a Burundi (10-02-2016)
    11.- Gràcies a la Vida, que tant m'ha donat! (16-06-2013)
    12.- En kirundi: Declaració de sobirania del Parlament de Catalunya (29-01-2013)
    13.- Kur'abantu b'igihugu citwa Kataloniya (23-01-2013)
    14.- Presentació d'un llibre sobre Burundi, a Manacor (23-01-2010)
    15.- Al bon amic Jaume Cañellas Llompart (12-08-2025) 
    16.- Al bon amic campaner, mossèn Sebastià Salom Mas (15-12-2019)
    17.- Reflexions d'un desencís: Jaume Cañellas Llompart (13-05-2017) 
    18.- Carta de capellà mallorquí -casat i enviduat 2 vegades- al bisbe Taltavull (22-04-2017)
    19.- A Toni Mas i Colom, solleric de seny asserenat i serenor assenyada (02-08-2011) 
    20.- Ens ha deixat el gran amic Pep Toni Fuster (01-11-2005) 
    21.-  Al bon amic concarrí Jaume Obrador i Soler (08-08-2025)
    22.- D'ex missioner mallorquí (Cil Buele) a missioner mallorquí (Julià Cifre) (13-07-2023)
    23.- Gabriel Amengual Coll: Fites històriques de l’antropologia filosòfica (14-09-2020)

I) Presència laica mallorquina a Burundi

    No solament si fan presents a Burundi missioneres i missioners religiosos. També se n'hi van un nombre considerable de laics.
    Mirant d'arreplegar dades sobre la presència de gent laica a Burundi, amb l'afany de cooperar-hi voluntàriament, arrib a fer-ne aquesta llista més o manco aproximada, pel que fa a dades i dates assenyalades:
    01 Josep Ordinas (a Gitega, 1970, dos anys)
    02 Andreu Forteza (a Gitongo, 1974, quatre anys) 
    03 Mª Lluïsa Caragol (a Mutaho, 1974)
    04 Julià Gomila (a Nyabikere, 1992, quatre anys)
    05 Puri Risco (a Gatonde, 1994  tres anys)
    06 Marisa Moreno (de Girona, 1994, a Gatonde, dos anys)
    07 Xavier Castell (de Menorca, a Gatonde i a Butezi 1994, tres anys)
    08 Mauro Ambrosini (d’Itàlia, a Nyabikere, 1995, sis anys)
    09 Catalina Mir (a Nyabikere, 1995, dos anys)
    10 Julià Gomila (bis) (a Rabiro, 2002, dos anys)

II) Presència a Burundi de religioses mallorquines:

A) Visitandines (Saleses)
    01 M. Gertrudis Fuertes (Palma, 1967) 
    02 M. Magdalena Mir Marcó (Binissalem, 1967)

B) Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül
    01 Josefina Bujosa Sanchiz (Gitongo, 1973 - Nyabikere 1994 Rabiro), 
    02 Joana Santandreu Sureda (Gitongo, 1973), 
    03 Rosa Escudero Sevilla (Gitongo - Mutaho, 1973)
    04 Ascención Laserna Pérez (Gitongo - Mutaho, 1973)
    05 Isabel Caimari Matas (Mutaho, 1975)
    06 Aina Ferrà Fluxà (Gitongo, 1975)
    07 Marilén Martínez Bonafè (Mutaho, 1977)
    08 Margalida Jordà Munar (Mutaho, 1978)
    09 Catalina Alcover Andreu (Mutaho, 1978 - Rabiro 2010)
    10 Antònia Valriu Mulet (Nyabikere, 1981)
    11 Carme Cerrón Donoso (Nyabikere, 1983)
    12 Margalida Abraham Ferriol (Nyabikere - Rabiro 1994)
    13 Francisca Valentí Cortès (Gatonde, 1995)
    14 Antònia Campaner Fiol (Rabiro, 1999)

III) Presència a Burundi de capellans diocesans

    01 Jaume Moragues de Oleza (de Palma) (a Kanyinya 1951 - Nyabikere)
    02 P. Guillem Estrany (de Vilafranca, a Nyabikere 1959)
    03 P. Vicenç Miró (de Palma, a Nyabikere 1959)
    04 Miquel Parets Serra (de Santa Maria 1961 a Nyabiraba, Nyabikere, Gitongo) 
    05 Jaume Amengual Pizà (de Palma a Nyabiraba 1966,Nyabikere,Gitongo,Bugenyuzi) 
    06 Bartomeu Suau Mayol (de Palma a Nyabiraba 1966, Kibumbu,Nyabikere,Gitongo) 
    07 Jaume Vives Cañellas (de Sóller a Nyabiraba 1966, Nyabikere,Gitongo,Bugenyuzi) 
    08 Gabriel Amengual Coll (de Santa Eugènia a Nyabiraba 1966 – Nyabikere – Gitongo) 
    09 Jaume Cañellas Llompart (de Palma a Nyabiraba 1966 – Nyabikere – Gitongo) 
    10 Jaume Obrador Soler (de Cas Concos a Nyabiraba 1966, Gitongo – Bugenyuzi)
    11 Josep A. Fuster Segura (de Palma a Gitongo, 1967) 
    12 Antoni Perelló Nebot (de Manacor a Gitongo, 1967, Bugenyuzi) 
    13 Jaume Ribas Molinas (de Maria de la Salut a Gitongo, 1969 
    14 Sebastià Salom Mas (de Campos a Gitongo, Nyabiraba) 1969 
    15 Miquel Gual Tortella (de Campanet a Gitongo, 1970 Bugenyuzi, Murayi, Nyabiraba) 
    16 Joan Servera Terrassa (d’Artà a Gitongo, 1970 Nyabiraba)
    17 Guillem Miralles Cardell (de Deià a Gitongo, 1971) 
    18 Cecili Buele Ramis (de Palma a Gitongo, 1971) 
    19 Alfred Miralles Lozano (de Palma a Gitongo 1971, Bugenyuzi, Murayi, Nyabiraba)  
    20 Julià Cifre Vanrell (de Selva a Gitongo, 1973) 
    21 Antoni Mas Colom (de Sóller a Gitongo, 1973)
    22 Bartomeu Barceló Nadal (de Felanitx a Gitongo, 1974 - Nyabikere, Rabiro) 
    23 Joan Perelló Sansó (de Manacor a Gitongo, 1974, Nyabiraba, Nyabikere) 
    05 Jaume Amengual Pizà (bis, de Palma a Gitongo, 1975) 
    24 Jaume Mas Julià (de Campos a Gitongo, 1976 Nyabikere) 
    25 Miquel Monroig Mestre (de Petra a Gitongo, 1978) 
    26 Llorenç Riera Martí (de Bunyola a Gitongo, 1978)
    27 Francesc Munar Servera (de Manacor a Gitongo, 1979) 
    14 Sebastià Salom Mas (bis de Campos a Gitongo, 1980 -Nyabiraba) 
    24 Jaume Mas Julià (bis de Campos a Gitongo, 1982, Nyabikere) 
    28 Jaume Obrador Adrover (de Felanitx a Gitongo, 1983, Nyabikere, Rabiro) 
    29 Pere Barceló Rigo (de s’Alqueria Blanca a Gitongo, 1984) 
    24 Jaume Mas Julià (ter de Campos a Gitongo, Nyabikere) 
    22 Bartomeu Barceló Nadal (bis de Felanitx a Gitongo, 1988)
    20 Julià Cifre Vanrell (bis de Selva a Gitongo, 1988)
    04 Miquel Parets Serra (bis a Nyabiraba 1990,Nyabikere,Gitongo, Gitaramuka) 
    01 Jaume Moragues de Oleza (bis de Palma a Nyabikere, 1991) 
    01 Jaume Moragues de Oleza (ter de Palma a Nyabikere, 1994 Gatonde) 
    28 Jaume Obrador Adrover (de Felanitx a Gitongo, Nyabikere, 1994 Rabiro) 
    23 Joan Perelló Sansó (ter de Manacor a Gitongo, 1997 Nyabiraba, Nyabikere Rabiro) 
    30 Pere Mascaró Munar (de Palma a Nyabikere, 2000 Rabiro) 
    29 Pere Barceló Rigo (bis de s’Alqueria Blanca a Gitongo, 2001 Nyabikere, Rabiro) 
    14 Sebastià Salom Mas (ter de Campos a Gitongo, 2007 Nyabiraba) 

    La meva relació personal amb Burundi no solament em duu a recordar persones de Mallorca que hi hem treballat, també m'empeny també a editar alguns vídeos domèstics, emprant les imatges recaptades ací i allà sobre la presència missionera de Mallorca en aquest país de l'Àfrica Central des de l'any 1951 ençà:
    01 Moto d'ahir (a Àfrica), i motos d'avui (a Mallorca) (13 de març de 2016)
    02 A IB3 Ràdio sobre Àfrica (31 d'octubre 2021)
    03 Presentació "Descobrint les belleses del cor d'Àfrica" (7 de desembre de 2021)
    01 Cooperant a Burundi l'any 1971
    02 Recordant les Matines de fa cinquanta-cinc anys a Burundi
    03 Al bon amic missioner a Burundi Jaume Obrador
    04 Presència mallorquina a Burundi (calendari)
    05 Presència missionera diocesana a Burundi (Àfrica Central)
    06 Presència perllongada de religioses mallorquines a Burundi 
    07 Capellans i monges de Mallorca a Burundi
    08 Més de 30 capellans mallorquins a Burundi
    09 Valentes dones mallorquines a Burundi
    10 17 religioses de Mallorca a Burundi
    11 Processó del Corpus a Burundi
    
   Preàmbul d'una celebració
    La celebració del 25è aniversari de la creació de la parròquia de Rabiro a Burundi, a càrrec de capellans missioners mallorquins, té com a preàmbul a Mallorca l'acte organitzat per la Delegació diocesana de Missions al santuari de Lluc.
    Amb assistència de l'arquebisbe de Gitega (Burundi) monsenyor Bonaventure Nahimana, del bisbe de Mallorca, monsenyor Sebastià Taltavull, i de nombrosos missioners i missioners mallorquins arreu del món, celebren missa d'acció de gràcies al santuari de Lluc diumenge el 3 de maig de 2026.
    Vet ací el vídeo que editam amb aquest motiu:

    Tant de bo que el viatge que tenim programat realitzar a Burundi a mitjan mes de juliol de 2026 mossèn Jaume Ribas i jo mateix, contribuesqui a fer conèixer i enfortir millor la relació entre tots dos indrets del planeta: un del Nord, Mallorca, amb un altre del Sud, Burundi.

A Lluc, amb motiu de la Jornada de Mallorca Missionera 2026 (2)

    Gràcies a les tecnologies d’avui dia, no resulta difícil obtenir informació concreta i detallada sobre el que ha dit i ha fet recentment l’arquebisbe de Gitega, present aquests dies a Mallorca, monsenyor Bonaventura Nahimana. 
    Serveixi per tenir-ho present ara que és aquí, a la Roqueta, amb motiu de celebrar la Jornada de Mallorca Missionera. Concretament al santuari de Lluc, diumenge 3 de maig.

    4t Dia de la Justícia i la Pau
    Sabem, per exemple, que el passat mes de setembre l’arxidiòcesi de Gitega celebrà la quarta edició del Dia de la Justícia i la Pau amb el lema "RECORDEM PROMOURE LA PAU I LA RECONCILIACIÓ". 
    Aleshores monsenyor Nahimana va beneir una creu molt gran per recordar la victòria sobre l’odi i per remarcar la importància de la fe en la curació dels records ferits. 
    A l’homilia va esmentar que la missió de l'Església no només és predicar l'Evangeli, sinó també promoure la justícia, la pau i la reconciliació en la societat burundiana. 
    Durant el seu discurs final va instar la comunitat cristiana a participar més intensament en una cultura de pau i perdó; i va demanar de col·laborar amb les autoritats locals per enfortir la cohesió social. 
    Davant d’alguns familiars del difunt monsenyor Joachim Ruhuna, de qui molts de nosaltres aquí presents guardam un record molt entranyable, va emetre un missatge molt clar: la pau comença al cor de tothom i ha d'irradiar per tota la societat.
 
    Al Seminari de Mugera
    En bon dijous 9 d'abril de 2026, l'arquebisbe de Gitega monsenyor Bonaventura NAHIMANA va visitar el Seminari Menor de Mugera (on hem acudit tantes de vegades tants de mallorquins) per reunir-se amb els seminaristes en pràctiques.
    Durant la reunió, l'arquebisbe va donar molts consells espirituals i pràctics, convidant els seminaristes a aprofundir en les seves vides de pregària, conrear la disciplina i mantenir-se fidels a la seva vocació sacerdotal.
    L'homilia va emfatitzar la pau i la importància de ser un pacificador mundial, convidant tothom a portar i difondre la pau al seu voltant.
    La Missa, més íntima que solemne, va reunir la comunitat en l'alegria de Pasqua, meditant aquest missatge d'esperança i reconciliació.
    La visita també va estar marcada per la celebració del Centenari del Seminari Menor de Mugera, que molts mallorquins coneixem i hem visitat en alguna ocasió.
    Aquesta visita reflecteix la constant atenció de l’arquebisbe a la formació de seminaristes i el suport al dinamisme espiritual del seminari, tot celebrant un segle d’història i missió educativa.

    Festa de Sant Jordi
    Sabem també que, en bon dia de Sant Jordi, el partit polític que ostenta la Presidència de la República de Burundi començà tres dies de pregària per purificar-se i consagrar-se a Déu, amb un lema tan expressiu com aquest: "No sigueu com els que porten la carn als cistells que els hi encomanen, sinó sigueu els que porten la carn a les cistelles". 
    Durant l’homilia de la missa inaugural, davant autoritats del país com el mateix cap d'Estat de Burundi, Evariste Ndayishimiye acompanyat de la seva esposa Angeline Ndayishimiye, alguns executius estatals i altres convidats, l'arquebisbe de l'arxidiòcesi de Gitega, monsenyor Bonaventure Nahimana va pregar perquè els líders dirigissin amb amor i saviesa aquells que confien i els elegeixen, i que fossin servents del país, responsables de gestionar els que manen.
    També va pregar perquè tothom faci bé el que va ser nomenat, per lluitar junts contra tot allò que pogués tirar enrere el país, com ara el mal govern i el favoritisme.
    Els va instar a fer ús d'aquestes pregàries per reflexionar sobre els problemes existents en les seves esferes diverses de responsabilitat per trobar solucions, per tal que cada burundià continuï vivint en pau, llibertat i justícia, ja que això és el més fonamental.

    Salutació breu mallorquina
    Vet ací una nota breu sobre l'arquebisbe de Gitega, monsenyor Bonaventura NAHIMANA: 
    Sabem que continua ensenyant i encoratjant els cristians en diversos àmbits de la vida eclesial.
    Sabem que fa declaracions contundents, demanant a les autoritats de Burundi que servesquin honestament el poble, lluitin contra la corrupció i promoguin l'educació i la justícia.
    Preparant-se per a la celebració del 50è aniversari de Caritas Gitega (ODAG) el mes de juny vinent, vol centrar-se en ajudar els pobres i protegir el medi ambient.
    Com a president de la Conferència Episcopal de Burundi (CECAB), lluita per la pau i la unitat al país i a tota la regió africana dels Grans Llacs.
    És conegut com la veu de qui no en té, de veu, i que vincula teologia amb desenvolupament comunitari.
    Que Déu nostre Senyor beneesqui sempre la seva feina!

    Mumbabarire, musenyeri Bonaventure Nahimana. 
    Kuri twebwe ikirundi kiragoye. Sinzi kuvuga neza urwo rurimi rwiza cane!
    None tuzi neza ko ur'Umwungere Mukuru wa Diyoseze ya Gitega, abandanya kwigisha no guhimiriza abakristu mu bisata bitandukanye vy'ubuzima bw'ishengero.
    Ur'umuntu ashikiriza amajambo akomeye asaba abategetsi ba Burundi gukorera abanyagihugu mu kuri, kurwanya igiturire (ruswa), no guteza imbere inyigisho n'ubutungane.
    Ur'umuntu ariko aritegurira yubile y'imyaka 50 ya Caritas Gitega (ODAG) izoba muri Ruheshi 2026, yibanda ku gufasha aboro no gukingira ibidukikije.
    Nko mu rwego rw'abepisikopi (CECAB), ur'umuntu aharanira amahoro n'ubumwe mu gihugu no mu karere k'ibiyaga binini.
    Ur'Umusenyeri azwi nk'ijwi ry'abadafise ijwi, ahuza ivy'Imana n'iterambere ry'abanyagihugu.
    Imana yacu ihezagire ivyo bikorwa vyawe vyose, musenyeri dukunda! 
    Ikaze mw'izinga rya Mallorca!

A Lluc, amb motiu de la Jornada de Mallorca Missionera 2026 (1)

    Tot d’una que sé que la Delegació diocesana de Missions organitza la Diada de Mallorca Missionera a  Lluc diumenge 3 de maig de 2026, faig passes per reservar-me’n una cambra a l’hostatgeria del santuari els tres dies més propers.
    En bon Primer de Maig, des de l’estació intermodal de Ciutat, puj al tren que m’ha de dur fins a Inca. 
    A l’estació  de busos inquera m’hi trob l’amic Dídac Polo i senyora, de la parròquia de Santa Catalina Thomàs. 

    Des de la capital del Raiguer, en el bus de TIB que  s’enfila per la ruta muntanyenca farcida de volts i revolts, i també d’innombrables  cicloturistes que freguen la temeritat, feim el recorregut viari passant per Selva, Moscari i el coll de sa Batalla, fins que arribam al santuari.
    Mentre faig les gestions i tràmits a la recepció, tenc oportunitat de saludar el prior de Lluc, el bon amic Marià Gastalver. 
    Les empleades m’ofereixen la cambra núm. 313 a la tercera planta. Senzilla i confortable, m’agrada.
    Després de col·locar-hi tot el que hi porto, baix a l’església, per visitar la imatge de la Verge de Lluc i participar en la missa que presideix el prior. Hi prenem part una trentena de persones. Els Blauets són de vacances, no hi canten la Salve avui.
    Finalitzada la missa, me’n vaig a assaborir un bon plat de cabrit al restaurant Ca s’Amitger.

    Aprofit la tarda per posar en ordre els comptes del mes passat, amb l’excel instal·lat a l’ordinador portàtil Lenovo, iniciant el mes d’abril en condicions refermades per la pensió ingressada recentment.
    L'anunciada venguda a Mallorca de l’arquebisbe de Gitega monsenyor Bonaventure Nahimana (que no tenc el gust de conèixer) em fa entrar en ganes d’aprofitar el temps per avesar-me a utilitzar el kirundi que fa tantes dècades que no he emprat. 

    Setmanes enrere m'he instal·lat una aplicació didàctica que m’ofereix classes de kirundi. Abonant-hi 6€ mensuals puc fer exercicis i pràctiques senzilles amb el meu mòbil. 
    Si ho haguéssim tengut mig segle enrere, quan assistíem a Muyange amb el professor belga Père Neis!
    També, des de la cambra de l’hostatgeria de Lluc tenc oportunitat de seguir per youtube - superant distàncies geogràfiques enormes - les imatges i els sons que retransmeten des de l’Stade Ingoma de la ciutat burundesa de Gitega amb motiu del Dia Internacional del Treball i l'Ocupació. 
    Llegesc la cita que diu: "El treball és la dignitat. Tot burundès hauria d'utilitzar el seu talent per construir el futur" (Umusi Mpuzamakungu wahariwe Abakozi n’Akazi. ICIVUGO: ibikorwa ni ryo teka; Umurundi wese akoreshe impano yiwe mu kwubaka imbonakazoza).

    La cerimònia s’inicia amb una pregària a càrrec d’un capellà catòlic. 
    Tot i que només arrib a entendre algunes de les paraules que pronuncia en kirundi qui des del 18 de juny de 2020 s’exerceix com a president de la República del Burundi, Evariste Ndayishimiye (Gitega, 17 de juny de 1968), n’he volgut escoltar íntegrament tot el discurs presidencial, en una cerimònia que – malgrat inicialment anuncien que serà breu – s’ha perllongat durant dues hores i vint-i-tres minuts ininterromputs. 
    Malgrat la presència molt notòria d'una pluja torrencial que hagués pogut deslluir una festa com aquesta. Finalitza amb una pregària musulmana.

    M'ha agradat molt tornar a veure gestos i comportaments, vestits i estils, paraules i músiques, imatges i sons d'una ciutat de Gitega que ha canviat moltíssim durant els cinquanta-dos anys que fa que no l'he vista.
    Em serveix de preàmbul per a la trobada programada a Lluc per a diumenge que ve amb l'arquebisbe de Gitega, companyes i companys que hem treballat a Burundi.

A la memòria de Na Chon, bona amiga meva religiosa, de Sisante

Ascensión Laserna Pérez, el nom complet d'aquesta bona amiga meva, nascuda a la localitat de Sisante, província de Conca. S’instal·la a Mallorca i ingressa en la Congregació de les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. Exerceix com a infermera titulada excel·lent a l’hospital de Son Dureta, en la dècada dels anys 60 del segle passat.

La conec i tract per primera vegada l’any 1973, quan em trob treballant de missioner a l’Àfrica Central. La seva mort, ocorreguda aquest mes de juliol de 2023 a la residència de la seva contrada natal on roman allotjada, em duu a fer-ne record i memòria. 

Descansa en pau, Chon estimada!

Es tracta d’una gran amiga, molt bona persona, professional excel·lent, missionera infatigable, religiosa fins a les darreres conseqüències, crítica amb el tarannà retrògad d’una església massa aferrada a la lletra de la norma, lliurada en cos i ànima a fer sempre el bé allà on es troba, de la manera que sigui...

Na Chon, per a mi, és una d’aquelles persones que, tractada de prop, no pots deixar de recordar-la amb simpatia gran i estimació profunda.

Quan em trob de vacances a Mallorca, per passar-hi uns mesos de descans, després de viure a Burundi uns mesos inoblidables a causa de les morts i assassinats massius de tantíssima de gent coneguda i amiga, m’assabent que a la propera remesa mallorquina de gent voluntària, disposada a anar a treballar al Burundi, hi figura el primer grup de religioses de Mallorca Missionera.

Aleshores, des de fa alguns anys, ja hi és present, en aquell país centreafricà, una altra religiosa mallorquina, al convent de les monges tancades de la Visitació, a la ciutat de Gitega. Pertany a la Congregació de les Religioses Saleses.

Aquell any 1973 es tracta del primer grup de religioses que, des de Mallorca estant, se n’hi va com a tal, a col·laborar directament amb els capellans mallorquins que hi treballen.

En un primer moment, són tres i pertanyen a la Congregació de les Germanes de la Caritat: Joana Santandreu Sureda, Josefina Bujosa Sanchis i Rosa Escudero Sevilla. Posteriorment s’hi afegeix també Ascensión Laserna Pérez, per a les amistats més properes NA CHON.

Es tracta d’una mestra d’escola, dues infermeres i una mestressa de casa. Dos companys capellans més, Antoni Mas Colom i Julià Cifre Vanrell també tenen preparades les maletes per prendre el vol cap a l’Àfrica Central, juntament amb les religioses mallorquines.

En relació amb n’Ascensión Laserna Pérez, na Chon, amb motiu de la seva mort a l’edat de 81 anys, m’interessa esbrinar-ne detalls de la seva trajectòria com a dona, religiosa, infermera, missionera i activista social.

Repassant els arxius de la Congregació mallorquina de Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, m’adon que, amb el núm. 1350, figura Ascensión Laserna Pérez. És filla de Fausto i de Juliana. Neix a Sisante (Conca) el 23 d’octubre de 1942, on una dotzena de dies després rep les aigües del baptisme, i el 19 de novembre de 1950 el sagrament de la confirmació.

El seu ingrés a la Congregació es produeix de ben joveneta, el 24 de setembre de 1954, quan compta amb 11 anys d’edat. El noviciat, l’inicia l’1 d’abril de 1965, als 22 anys d’edat. La professió temporal, la fa el 24 de setembre de 1966. Mentre que l’emissió dels seus vots perpetus, es produeix el 27 de setembre de 1969, tres mesos després d’haver obtengut el Batxillerat elemental.

Mentre rep la formació del Juniorat i dels estudis de Batxiller, resideix a la Casa general de Palma. Passa a Llucmajor impartint ensenyament (1968). Completa els estudis d’ATS a la residència sanitària de Son Dureta (1972). Obté el títol d’Infermera titulada ATS. Dos anys després, el de Diplomada en Medicina Tropical, i el 18 de juny de 1976 el de Diplomada en Puericultura.

Entre el 1973 i 1979 treballa com infermera i treballadora social a Burundi, primordialment a la diòcesi de Gitega, al dispensari de Mutaho, a les parròquies de Gitongo, Nyabikere i Rabiro.

Veig que pel mes de desembre de 1979, residint a la Casa d’Espiritualitat de Son Roca, fa d’infermera a Son Dureta i al dispensari de la barriada. Una tasca que desplega també des de les vivendes, i posteriorment des del centre assistencial de Manacor. Sempre com infermera.

Pel mes de juny de 1980 se’n torna a treballar al Burundi, Nyabikere, Rabiro, província de Gitega, com a infermera, atenent el dispensari i l’obra social. 

L’any 1983, fent d’ATS a Son Dureta, ho compagina amb la tasca d’atendre les germanes més majors que resideixen a la casa d’Establiments. Seguint com a ATS a Son Dureta, desplega tasca d’atenció a germanes més majors que resideixen a Sencelles (2007). L’any 2009, reforça la comunitat de Villa del Prado (municipi de Madrid). El mateix any fa la mateixa labor amb la comunitat de Vilafranca de Bonany, encarregant-se de les germanes més majors i malaltes, esdevenint-hi l’administradora local.

M’arriba la notícia que deixa la comunitat, pendent de rebre de Roma la confirmació de deixar la Congregació. Em consta que signa la sortida definitiva de la Congregació mallorquina de Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül l’1 de desembre de 2015.

Pel que sembla, vol romandre més a prop de familiars seus de Sisante, en considerar que no els pot negar la seva ajuda personal, quan l’han de mester allà on viuen i pateixen. Deu considerar una trava haver de romandre subjecta a una normativa tan estricta com la d’una congregació religiosa que, tot i haver-li prestat més de seixanta anys de la seva vida, l’obliga a mantenir usos i costums de caire profundament comunitari.

Quan ella i la resta de companyes i companys són a punt d’anar-hi, al Burundi, l'any 1973, tothom té molt d’interès a conèixer fil per randa més detalls de la situació dramàtica que s’està donant aleshores al Burundi. Ningú millor per informar-los que qui n’acaba d’arribar més recentment. Jo mateix.

N’han rebut les primeres notícies directes, a través d’informacions trameses per altres companys que han aterrat darrerament a Mallorca: Guillem Miralles Cardell, just acabats de començar els cruels ‘esdeveniments’, ha pogut informar del que és el primer moment de matances humanes.

Posteriorment, amb una mica més de coneixement dels fets, Jaume Ribes Molines i Sebastià Salom Mas els poden donar fites més clares encara.

Igualment Antoni Perelló Nebot, que retorna definitivament a Mallorca, després d’haver-ne acabat el compromís de treballar-hi durant els cinc anys prefixats, també hi pot dir la seva.

Ara em pertoca, a mi, de donar les darreres informacions, les més calentes. Això, en circumstàncies tan doloroses com aquelles, em col·loca entre l’espasa i la paret.

D’una banda, crec que val la pena, i s’ho paga, esgotar tots els recursos disponibles per ajudar el Burundi. Som de l’opinió aleshres que no s’ha de trencar aquella cadena que representa l’aportació diocesana de Mallorca a l’església del Burundi, un element que consider molt valuós per a totes dues esglésies i totes dues societats, l'europea i l'africana.

D’altra banda, no acab de veure clar que la presència estrangera en aquell país centreafricà pugui durar gaire més temps. Hi besllumen com a imminent l’ordre governativa d’expulsió de tots els missioners estrangers. Sembla que no queda lluny el moment en què s’haurà de prendre la decisió d’abandonar el país, ateses les greus dificultats de tota casta que comporta aquella situació tan violenta.

Veig aleshores massa interrogants davant la presència mallorquina en aquell país, perquè es pugui dir que s’hi continuarà fent feina durant molts més anys.

A dir ver, ni veig del tot clara la remesa de més personal de Mallorca cap al Burundi, ni veig del tot clar que se n’hagi d’interrompre la ajuda tan valuosa. Tampoc no vull mantenir enganyada la gent que s’ha ofert voluntàriament a anar a treballar-hi, ni desanimar-la amb la meva visió personal de la situació.

Record sempre molt vivament aquella primera trobada amb les Germanes de la Caritat, a les dependències del Secretariat diocesà de Missions, quan em demanen noves sobre la situació concreta del Burundi!  Em resulta dolorosíssima! 

Tots plegats sofrim molt, en aquella ocasió...

Elles, pel fet d’haver pres la decisió de partir cap al Burundi, després d’haver hagut de sortejar tota casta d’entrebancs i dificultats, tant de caràcter intern com extern. Es topen, de cop sec, amb unes altres dificultats que provenen del mateix país que les ha d’acollir.

Jo, pel fet de no saber ben bé cap on orientar-les amb tota claredat...

Malgrat tot, aquell grapat de valentes dones de Mallorca decideixen, en un gest de solidaritat més que manifesta i admirable, tirar pel cap dret i continuar endavant amb aquella aventura. 

Des d’aquell mateix moment, començ a admirar de debò aquell grup d’amigues religioses que se’n van de Mallorca cap a Burundi, disposades a passar per allà on sigui. Prenen el risc d’una aventura, que desconeixen per complet on els ha de portar. Se’n van, amb el cor estret, al mateix cor geogràfic de l’Àfrica negra, força encalentit per unes circumstàncies tan singularment explosives que poden esclatar en  qualsevol moment.

Amb gran alegria m'arriben les primeres notícies relatives a l’estada d’aquella remesa de missioneres i missioners de Mallorca a Burundi. Em diuen que tothom hi ha arribat bé. M’alegra, alhora que em tranquil·litza molt, el fet que aquelles missioneres manifestin que donen per ben pagats tots els mals moments passats, pel simple fet d’haver tengut l’oportunitat de veure de prop aquell tros de món que no sospitaven mai que pogués existir enlloc.

En arribar al Burundi, poden constatar, amb els seus propis ulls, les condicions de vida de la gent del país. S’adonen que es tracta d’una realitat totalment distinta a la de Mallorca. 

No es cansen de repetir-me que val la pena tot quant han passat abans. Els permet de romandre – encara que només sigui per uns instants – a prop d’una gent tan senzilla, d’un poble tan humil i que pateix tant...

Poques setmanes després, des de la secció de vols internacionals de l'aeroport de Son Sant Joan, torn a sortir de Palma, altre cop en direcció cap a Brussel·les. És dia 16 de setembre de l’any 1973. Arrib a l'aeroport internacional de Bujumbura, la capital de la República del Burundi, dia 20 de setembre. Hi tramit tota la documentació que m’és requerida pel departament d'Immigració burundès.

Torn a ser de bell nou al Burundi, després d’haver passat uns mesos de vacances i descans, reprenent forces, a Mallorca. Em retrob amb els companys mallorquins: els que hi deix quan me’n vaig, i d’altres nous, presents posteriorment. Amb la novetat d’un grapat de religioses mallorquines, les primeres que hi van a treballar i que donen una empenta nova i un estil nou de fer feina en aquell país centreafricà.

Cada quinze dies, més o manco, ens reunim els dos grups de gent mallorquina: a vegades la gent de Gitongo va a Nyabiraba, i d’altres vegades ho feim a la inversa, la de Nyabiraba va a Gitongo.

Aprofitam la jornada per fer una mica d’esport, anar de passeig o d’excursió per aquelles contrades, i per descansar... Són trobades molt agradoses que permeten fer d’aquells dos grups de gent mallorquina un bon grapat de companyes i companys, molt il·lusionats en la tasca que feim al Burundi, necessitats també de l’esplai i la diversió que ens posi més a punt els cossos i els esperits.

La presència d’aquelles quatre dones mallorquines dins el grup dóna uns aires nous a les trobades periòdiques que mantenim. No hi manca mai la delicadesa d’un menjar exquisidament preparat, ni les atencions femenines per part d’unes religioses que consideram germanes de debò.

Les dues infermeres, Rosa i Chon han de passar alguns mesos a l’Hospital de Gitega, on, com hi és preceptiu, els correspon de fer un curs intensiu de pràctiques d'atenció sanitària a les malalties tropicals. Fet que les duuu a passar els caps de setmana a la missió de Nyabiraba, una mica més apropada de Gitega que la de Gitongo. És quan tenc l'oportunitat de tractar molt de prop NA CHON.

Amb l’anada freqüent de les dues infermeres, la missió de Nyabiraba millora moltíssim en molts d'aspectes. Cada dissabte la deixen feta un mirall. Als meus ulls, aquelles dues dones de Sisante, molt feineres, es fixen moltíssim en detalls que, a mi, em passen totalment desapercebuts. Mantenen la capacitat de posar contínuament les mans amb molta d’il·lusió en la tasca de deixar sempre la casa molt més confortable i agradosa.

La presència d’aquelles dues religioses, a més d’agradosa, resulta molt acompanyant, per a un grup integrat sempre i només per homes. Ens enriqueix. Molts aspectes de la nostra vida personal i comunitària queden enriquits amb la presència freqüent d’aquelles dues dones a la missió catòlica de Nyabiraba, que, de mica en mica, es van convertint de mica en amigues veritables. Una amistat que perdurarà al llarg de les nostres vides, fins i tot mig segle després...

Quan hi pens una mica, m’adon que el contacte i la convivència que hi arribam a mantenir, dins la més gran de les naturalitats, resulten un element força enriquidor. Si més no, a mi, em serveix per llevar-me del cap la idea prèvia que tenc sobre les religioses en general.

Aquell sentiment tendenciosament despectiu cap a qualsevol dona que pertanyi a alguna congregació religiosa, se’m va esfumant i superant de mica en mica, a mida que tract i conec més de prop i més intensament aquelles dones.

Al fons de cadascuna d’elles, hi descobresc el tresor humà d’uns cors que estimen de bon de veres i amb gran intensitat, on coven sentiments bellíssims, generositats fora mida i un esperit de servei difícils d'igualar.

Vaig veient, cada cop més clarament, la riquesa humana que porten aquelles dones, lliurades en cos i ànima al poble murundi; i això ens ajuda a sentir-nos plenament identificats en l’objectiu comú que ens duu a tots a treballar en aquell país.

Aquella comunitat de Germanes de la Caritat, que s’hi atansen amb il·lusió gran, s’han  d’enfrontar a uns inicis poc encoratjadors. La situació del país no té l’encant de cap aventura romàntica. Hi han anat amb moltes ganes de treballar-hi, i constaten que el temps va passant, mentre molt poqueta cosa poden fer-hi...

Com succeeix als inicis de qualsevol estada d'una persona estrangera que hi posa els peus, les mans i el cor, en aquell país. Joana i Josefina, juntament amb Toni i Julià, la darrera fornada de gent mallorquina que arriba al Burundi, se'n van a fer el curs de kirundi al Centre d’Estudis de Muyange, a fi d’aprendre la llengua que parla la gent del país.

Rosa i Chon, totes dues naturals de la vila de Sisante, província de Conca, han de passar més d’un any a l’espera de rebre el permís oficial que els permeti de treballar com a infermeres al Dispensari governamental de la comuna de Mutaho. Estan obligades a haver de matar el temps, assistint com a alumnes a uns cursets de medecina general que els donen a l’Hospital de Gitega, com si es tractàs dels de medecina tropical que se’ls ha dit que han de fer... Ni tan sols els és permès de posar una injecció a cap persona malalta, quan veuen ben a les clares que aquesta no rep cap casta d’atenció eficaç per part de ningú... Molt trist i lamentable...

I això que totes dues tenen molta d’experiència com a infermeres a l’Hospital de Son Dureta, a Mallorca. Però els serveix de ben poc aquella experiència, ja que, com si fossin aprenents, han d’assistir a rebre unes classes que elles mateixes podrien donar amb molta més competència i professionalitat...

Arriba el moment en què les dues infermeres, Chon i Rosa es responsabilitzen del dispensari de la comuna de Mutaho, a una mitja dotzena de quilòmetres de la missió catòlica de Gitongo.

Des del primer dia que comencen a treballar-hi, el nombre de persones que hi assisteixen augmenta espectacularment. D’una dotzena i mitja que hi anaven, en poc temps passen a ser-hi ateses més de tres-centes diàriament.

Dediquen els matins a atendre la gent, i els capvespres a fer les analítiques i a preparar la jornada següent, així com la neteja d’unes dependències que, amb la seva presència, en canvien de cap a peus la fesomia.

Així pot constatar-ho directament el mateix bisbe de Mallorca, Teodor Úbeda Gramaje, durant la visita que el mes de novembre de l'any 1973 efectua a Burundi, per conèixer de prop la realitat del país on treballam aquell grapat de missioneres i missioners mallorquins. És la primera visita que ens fa. A la missió catòlica de Nyabiraba hi és molt ben acollit.

La mort recent d’Ascensión Laserna Pérez, Germana de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, em duu a recordar i mantenir viva la memòria d’una feina feta conjuntament en un indret que ens acull a tots dos, al mateix centre de l’Àfrica negra, a la dècada dels anys 70 del segle passat.

El fet d’haver-nos hagut de separar físicament, amb la meva partida sobtada d’aquell país, la meva anada al Perú durant alguns anys i el transcurs de més de mig segle de les nostres vides damunt d’aquest planeta, no fan minvar el més mínim la meva estimació cap a una de les persones que conec, més atentes, més servicials, més disponibles, més solidàries, més amables...

Gràcies, bona amiga Chon! Des d’allà on ets, continua vetlant per tots nosaltres!

Imana igwakire mu bwami bwayo! 
(Que Déu et doni la benvenguda al seu Regne!)

Dos Nadals, ben diferents, en cinquanta anys

En bon dia de Nadal de l’any 2021 no puc passar per alt allò que record tan vivament del mateix dia, cinquanta anys enrere, l’any 1971. 

Cinc dècades enrere, el  meu Nadal va tenir molt poc a veure amb el Nadal d’enguany. Ni era a Palma, ni a Mallorca, ni a Europa: era al mateix cor de l’Àfrica negra, a la regió africana dels Grans Llacs, a l’interior d’un petit i bell país anomenat Burundi, en una missió catòlica anomenada Gitongo, dins la diòcesi de Gitega.

El món ha canviat tant aquests darrers cinquanta anys, que ja no sembla el mateix d’abans. Pentura ja no n’és, el mateix. No s’hi assembla, en moltíssims d’aspectes, si més no.

Avui fa exactament CINQUANTA ANYS I UN DIA que, empès per l’Esperit de Jesús, el palestí galileu de Natzaret, vaig arribar al Burundi, al mateix cor de l’Àfrica negra, amb moltes ganes d’escampar-n’hi la llavor de l’Evangeli... 

Que Déu Pare i Mare sigui beneït per a sempre, i tant allà com a qualsevol altre racó d’aquest Planeta nostre tan malmenat, hi escampi llavors de pau, d’amor i de felicitat perennes i perdurables en el temps i els espais!

Mentre a Palma anava fent sonar l’orgue, a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, celebrant les Matines de Nadal 2021, (no a les 12 de la nit com fèiem d’infants, sinó a les 7 de l’horabaixa), em venia al cap que, cinquanta anys enrere, havia celebrat la meva primera vigília de Nadal que no comptava amb el cant de la Sibil·la, ni amb el Sermó de la Calenda, ni amb el Cant dels Pastors... coses que em sorprengueren moltíssim, a la meva edat de 27 anys.

Havia arribat per primer cop a l'Àfrica negra dia 23 de desembre de l'any 1971. Em trobava a l'Àfrica Central, l'Àfrica del Llac Tanganika, l'Àfrica del Burundi, el País de les Mil i Una Muntanyetes, on convivien tres ètnies diferents  - tutsi, hutu i twa - barrejades amb moltes d'altres que s'hi havien instal·lat més tardanament - àrabs, hindús, xineses, pakistaneses, europees, nord-americanes, canadenques, etc -.

A primer cop d'ull, m'havia sorprès molt aquella petita ciutat, capital del país, que es deia Bujumbura. Em semblava trobar-me en una de tantes viles europees. Hi havia destriat comerços i restaurants; anuncis publicitaris; circulació de camions, cotxes, motos, bicicletes; jardins, edificis sòlidament construïts, llargues avingudes. 

Tot allò s'assemblava ben poc a la idea prèvia que m'havia fet d'Àfrica, mentre era a Europa.

Poques hores després de l'arribada, emperò, ja vaig tenir l'oportunitat de topar-me cara a cara amb la presència colpidora de la misèria més crua i esgarrifosa. La tenia ben davant, emergent de per tots els costats d'aquella gran cotxada conduïda per un dels missioners mallorquins. 

Enfilant-se per amunt, cap al coll del Bugarama, una de les muntanyes més altes del país que, tan sols en una vintena de quilòmetres, passava dels 800 metres d'altura a més dels 2.000 per damunt del nivell de la mar, ens anàvem endinsant en tot un altre món, totalment distint al món urbà que havia descobert a la capital. 

Efectivament, l'interior del país, el món rural d'aquell país centre-africà, era tota una altra realitat humana: gent que anava mig nua, descalça i bruta... Vestits espelleringats, amb trossos de tela mig podrida... Vivendes que no eren cap altra cosa que senzilles barraques de fang... Dones carregades amb grans feixos de llenya o violes de plàtan damunt del cap... Minusvàlids arrossegant-se per la pols dels camins... Leprosos que anaven deixant, a cada passa esmorteïda, algun d'aquells bocins de carn podrida, mesells de llargues llagues supurant...

Tenia davant dels meus ulls la misèria més crua i esborronadora que mai no havia vist enlloc! I, el que em resultava més dolorós encara, el sentiment rosegador de no poder-hi fer res més que passar-hi pel costat ben de puntetes. 

Mentrestant, la camioneta Peugeot-404 seguia impassible el seu camí, a pas de tortuga, cap al capcurucull del cim del Bugarama.

Ens calia fer una aturada, perquè pogués descansar una estoneta aquell motor tan encalentit. I per refrescar-hi també els ànims, tan cuits per aquella pujada, físicament i moralment tan empinada. 

Érem a punt d'arribar a la fi de l'única carretera del país que havia estat coberta amb una capa molt fina d'asfalt enquitranat. Totes les altres eren autèntics camins de carro, plens de pols o de fang, segons la temporada, i farcits de clots o bonys a cada passa, segons em deien els companys.

Com en molts altres indrets del país, la gent hi havia aixecat allò que en deien un mercadet. Hi venien fruites i verdures, i algunes flors i plantes mig pansides. A aquelles hores del capvespre, molt poca cosa més hi podien trobar. 

Fou precisament allà, al capcurucull del cim del Bugarama, on vaig poder escoltar per primer cop la veu dels meus companys parlant la llengua pròpia del país amb gent nativa. No n’hi vaig entendre cap ni una, de paraula. En aquell instant precís, tampoc no em veia capaç d'arribar a parlar-la qualque dia. 

Usaven el kirundi, una llengua emprada per més de 3 milions de persones en aquell rodol del món anomenat Burundi.

Avesat com estava al fred intens de l'època nadalenca mallorquina, vaig romandre sorprès i astorat en comprovar que al Burundi, per aquelles mateixes calendes, hi feia una calor primaveral. Em trobava en un país bastant més a prop de la línia equatorial de la bolla del món.

En aquelles festes de Nadal de 1971, la població nativa que envoltava la missió catòlica de Gitongo havia estat ben assabentada de l'arribada d'aquells tres nous missioners mallorquins. Ens estaven esperant des de feia temps amb una il·lusió molt gran. 

Gent senzilla i molt amable, el matí d'aquell primer dia s'hi havien acostat amb actitud d'agraïment profund; sobretot, en percebre el gran esforç que comportava per als recentment arribats el fet d'intentar saludar-los amb les poques paraules en kirundi que havíem aconseguit de memoritzar: "Bwakeye" o "Mwiriwe" - bon dia, bones tardes -. 

En sentir-se saludats en la seva pròpia llengua, s'hi amollaven en llargues i extenses paragrafades que, lògicament, resultaven del tot incomprensibles per aquells tres mallorquins que hi acabàvem d'arribar. En correspondència, nosaltres no podíem ni sabíem fer cap altra cosa que oferir-los-en el somriure permanentment present a cada rostre nostre.

Aquell primer dia d'estada meva al Burundi havia coincidit amb la vigília de Nadal 1971. 

De sorpresa en sorpresa, vaig anar-me assabentant que, en aquell país, no hi havia el costum de fer la Missa del Gall ni les Matines. Que el Nadal se celebrava només durant el dia... Que a la missió s'evitava sempre qualsevol casta de reunió nocturna... Que durant la nit era del tot necessari que tothom romangués a casa seva... Que sempre hi havia de quedar qualcú, a guardar la casa, i que allò no ho podien fer ni els vells ni els infants... Que n'hi havia que vivien a 5, 10, 15 o 20 quilòmetres de distància, i que sempre hi acudien caminant a peu i amb els peus descalços, fossin infants, dones i homes, o persones ja majors... Que era sobretot durant la nit quan els lladres i bandolers aprofitaven per fer-ne de les seves…

La nit, al Burundi, esdevenia com una casta de misteri. Ho deia un antic adagi, memoritzat per la gent més vella de la contrada: "si no ets capaç de respectar la nit, no t'ha de sorprendre que la nit mai no et respecti". Per això mateix, tothom romania a casa seva, des que es ponia el sol fins que tornava a clarejar.

Les primeres Matines celebrades al Burundi em resultaren d'allò més singular i inoblidable. 

En una capelleta il·luminada amb llumets de petroli, sense cap cant de la Sibil·la ni villancets ni nadales, sense el fred ni la frescor del nadal mallorquí, sense cap casta d'il·luminació elèctrica, ni sonades d'orgue... 

D'una manera molt senzilla i pobra, jo feia part d'aquella colla de capellans mallorquins que, encapçalats pel veterà santamarier mossèn Miquel Parets, ens reuníem amb mitja dotzena de monges africanes, per a celebrar religiosament el Nadal. I en kirundi, la llengua del país. Una llengua que, en aquells moments, jo desconeixia per complet ni n’entenia res de res.

Foren dues hores tan llargues com intenses, plenes d'una emoció molt gran, que em feren recórrer pel cervell els records de tanta gent amiga deixada feia tan poc temps a l'illa de Mallorca. Alhora que esguardava aquell grapat de nova gent amiga, d'ànima africana, de pell ben negra i que parlava una llengua que em resultava totalment estranya a la meva oïda.

Cinquanta anys després, he de reconèixer diferències notables en la manera de celebrar Nadal, tant a Mallorca com al Burundi. 

Em qued amb totes dues, com a dues experiències molt valuoses...

Tot i que no puc deixar de lamentar profundament que, en el cas de Palma, com ha dit qualcú a les xarxes de la inter-comunicació, resulti molt més mal de trobar que una agulla dins d’un paller, una sola celebració nadalenca de Matines íntegrament en català, l’única llengua pròpia de Mallorca!

Bones festes de Nadal i de Cap d’Any per a tothom!

Sobre el doctor Fernando Simón Soria

D'ençà que me n'arriba la notícia, mir aquest home amb uns altres ulls. Em referesc al director del Centre de Coordinació d'Alertes i Emergències Sanitàries del Ministeri de Sanitat des de 2012, el doctor Fernando Simón Soria (Saragossa, 1963).

D'ençà que em diuen que va fer-se càrrec de l'hospital d'Ntita, al Burundi, a la dècada dels anys 90, l'escolt amb unes altres orelles.

D'ençà que en parlen dos antics companys asturians, capellans i missioners com jo mateix al Burundi, frec a frec dins la mateixa regió -en ambdues parròquies veïnes: ells a Ntita, jo a Nyabiraba-, no me'n puc avenir.

Fris de contactar-hi!

Tant amb en "Yayo", Ángel Eladio González Quintana, com amb en Fernando Fueyo, els iniciadors de la presència diocesana missionera d’Astúries al Burundi. Són els primers capellans asturians que s’ofereixen voluntàriament per treballar a la diòcesi de Gitegga, Burundi, a la dècada dels anys 70 del segle passat.

Encara dec tenir per qualque racó de ca nostra un munt d'imatges del viatge que férem plegats a Tanzània i Kènia, amb en Yayo i en Fernando, recorrent el Serengueti Park, l'Ngorongoro o pujant el cim del Kilimanjaro o nedant per primera vegada a les aigües de l'oceà Pacífic, a les platges de Mombasa...

M'entren ganes de tornar a empatar la xerrada amb en Yayo i en Fernando Fueyo (tenc entès que aquest continua sent el capellà de l'Sporting de Gijón!)

L'hospital d'Ntita, me'l conec una mica. Hi dúiem malalts de Nyabiraba. Anàvem a veure i saludar els "abbés" i les monges d'Astúries. Ens aveníem molt. Cadascun amb el seu estil propi de treballar: església central i sucursals,  hospital o dispensari, escoles i catecumenats, cooperativa de cafè, etc. 

En compartíem vivències i experiències, sovint dures i cruels. Visquérem de prop les conseqüències nefastes dels fets luctuosos de 1972: "N'ivyabaye" (Allò que passà...) Un veritable genocidi! Que encara ara em marca l'existència... Quaranta-vuit anys després, em resulta inoblidable!

Em diuen que el metge epidemiòleg aragonès, el Doctor Fernando Simón, a la dècada dels anys 90 del segle passat, s'encarregà d'un projecte de formació sobre malalties de transmissió fecal - oral, paral•lelament a la construcció de conduccions d'aigua i d'excusats domèstics als poblats. Una tasca que compaginava amb l'atenció mèdica que hi dispensava i la formació del personal sanitari.

D'experiència, doncs, a l'àmbit de les epidèmies, segur que no n'hi falta!

Tant de bo que l'encerti ara en la lluita insòlita contra aquest bitxeu tan insignificant com invisible que denominen coronavirus/covid19.

Li ho desig de tot cor.

Mossèn Miquel Parets, paraules de Jaume Obrador Soler

Jaume Obrador-VSF4 de juny de 2016.

Gràcies a Miquel Parets vaig poder ser introduït a un grup nomenat “Oficina d’Evangelització” que es reunia periòdicament amb la finalitat d'introduir novetats dins la pastoral en la línia de Recerca dels Valors Indígenes. 

En formaven part, entre altres, l’abbé Adrien Ntabona, l’arquebisbe de Bujumbura Evariste Ngoyagoye, el bisbe de Bururi Bernard Bududira, la superiora general de les Bene-Mariya Soeur Denise, en Miquel Parets i jo mateix. Hi havia també dos sacerdots estrangers de reforç per garantir en totes les noves experiències la línia del Concili Vaticà II.

La parròquia de Bugenyuzi pertanyia a la diòcesi de Muyinga, de la qual era bisbe Nestor Bihonda i el seu vicari general era el cèlebre poeta Michel Kayoya. Recordo les nombroses vegades que m’encoratjava a fer experiències noves en el camp de la pastoral, dient-me: “No vos acovardeu, seguiu innovant, l’únic que vos pot passar és que us enviïn al vostre país, mentre que jo no puc, perquè estic dins el meu”.

A L'ATTENTION DE MGR. JOACHIM NTAHONDEREYE ET DE MGR. EVARISTE NGOYAGOYE

Chers Monseigneurs,

C’est seulement pour vous communiquer la mort à Lima (Pérou) de l’abbé Michel Parets, que vous avez connu au Burundi. Suivant sa volonté, il a été enterré à Lima même, près des prisonniers qu’il aimé beaucoup, parce qu’il a travaillé avec eux pendant les dernières années de sa vie. Une vie dédiée tout à fait aux autres, aux personnes les plus vulnérables de notre planète. C’est lui, avec Mgr. Nestor Bihonda, qui est venu depuis le Burundi pour nous engager, comme abbés Fidei Donum, au service du Burundi. Je suis très content d’avoir eu cette expérience si enrichissante et de pouvoir continuer, même maintenant, à aider votre beau pays, qui est le Burundi, connu comme le pays «c’amata n’ubuki». Mon engagement avec le Burundi je le dois, surtout, à l’abbé Michel Parets.

Par ailleurs, nous sommes très préoccupés pour la situation qui vit maintenant votre pays. Nous suivons de tout près et chaque jour les différentes nouvelles qui nous parviennent via internet. Nous craignons le pire et nous vous félicitons pour le courage que vous avez eu comme Conférence Épiscopale.

Si vous voulez envoyer un message à sa famille, vous pouvez le faire, si vous voulez, à travers moi et je vais le faire parvenir bien sûr à sa famille. Vous pouvez aussi me rencontrer sur facebook au nom de Jaume Obrador Soler, où j’ai mis ce message.

Je vous envois aussi le link d’un vidéo qu’un ami, qui a travaillé aussi au Burundi, Cecili Buele, a enregistré hier pendant l’Eucharistie célébrée comme funérailles pour ledit abbé à la paroisse du village natal de Michel, Santa Maria (Îles Baléares-Majorque).

Voici le link du vidéo: https://www.youtube.com/watch?v=rOtrMhJwlK0

Veuillez agréer, chers Monseigneurs, l’expression d’amitié et d’engagement envers votre pays,

Jaume Obrador Soler

Del monestir de la Real, pel missioner mallorquí mossèn Miquel Parets

Monestir de La Real, 3 juny 2016, festa del Cor de Jesús

Als col·laboradors i col·laboradores de la Fundació Concòrdia, i a totes les persones amigues

Estimats germans i germanes, amigues i amics

Bon dia, i una cordial salutació en aquest dia en què celebram la festa del Cor de Jesús. El nom de la nostra Fundació deriva de l'amor de Jesús i de Maria, i volem que arribi a tota la humanitat, començant per unir els nostres cors de persones humanes, per a engendrar, dia a dia, la humanitat que visqui en justícia i igualtat.

L'ocasió per escriure aquestes lletres l'ha donat la mort del missioner de la diòcesi de Mallorca, Miquel Parets Serra, que va ser ordenat prevere l'any 1957, poc després de la publicació de l'encíclica Fidei donum, per part del papa Pius XII (21 -04-1957).

Aquest document va obrir moltes fronteres i va satisfer moltes esperances, especialment per a l'Àfrica. Llavors, a Espanya, cada any les diòcesis i instituts religiosos, podien oferir moltes persones a la missió. Sobretot les diòcesis van començar a programar l'enviament de preveres a Àfrica i a Iberoamèrica. Eren els missioners Fidei donum.

Miquel Parets va veure oberta la porta de la missió, i aviat va sortir per al Burundi, on estava l'Orde Teatina, amb missioners de Mallorca, a més del P. J. Moragues, Pare Blanc. I vull notar alguna cosa que queda indegudament en segon pla. Aviat es van unir a la missió de l'Burundi les Gnes. de la Caritat, fundades a Mallorca. La seva tasca és inapreciable.

Només vull ressaltar tres punts més. Parets, jove prevere, va venir diverses vegades a l'escolasticat de Lluc, i vam poder compartir la crida a la vocació missionera. Ell, va ser una de les persones que va estar en les consultes prèvies a la fundació a Rwanda.

Miquel Parets, després d'un problema greu del cor, va estar mesos convalescent en aquest Monestir de La Real, i els que el van acompanyar guarden molt bon record.

I una altra cosa, també oblidada, és que va demanar empara jurídica i comunitària a la nostra Congregació, quan va voler tornar a l'Àfrica, i les diòcesis no li acollien, per dificultats polítiques. Llavors el vam acollir, i el P. Santos Ganuza el va tenir per company en els camps de refugiats de Kyabarisa (Tanzània). En aquests mesos, Miquel Parets va cercar l'oportunitat per a trobar burundesos fugits del seu país, que caminaven perduts a la selva, molts amb el seu cos destrossat, nafrats, famolencs, etc. O sigui, que es va enginyar per treure de la situació inhumana a tants «traspassats», dit amb un terme que ens evoca la mostra d'amor de Jesús, “amb el cor traspassat”, que es fa present en la humanitat adolorida.

I, també, cal reconèixer que va ser un dels que van entendre la inculturació en primera persona. Ahir es va recordar: es va lliurar de cor a aprendre el kirundi, llengua del Burundi, i altres idiomes minoritaris. Els seus escrits, a més, ho demostren. La missió comença per les persones, en aquell ambient en el qual no entren les formalitats dels grans esdeveniments, ni importen els idiomes oficials.

En els adjunts que vos enviï hi van una nota d'un diari, que està en castellà, una carta del P. Joan Arbona, que ahir va ser llegida al final de la missa exequial. Dic amb molt de gust que va emocionar a moltes persones. Algun prevere em va dir que no coneixia la vena poètica d’en "Joan". També els familiars d’en Miquel van pronunciar unes paraules de record i afecte. Al començament de l'Eucaristia, presidida pel bisbe Xavier Salinas, el nostre amic D. Rafel Mas va llegir una ressenya biogràfica.

Amb aquest record agraït, des de la Fundació Concòrdia demanem una oració per aquest missioner, i supliquem a Jesús i Maria que, en aquestes festes dels Sdos. Cors, s'encengui en el nostre cor la passió per la missió de Jesús. I a totes i a tots, que s’obri a la solidaritat, a la justícia, com el nostre amic i col·laborador, Miquel.

En nom de la Fundació Concòrdia,

Josep Amengual i Batle, Josep Riera, Sílvia Nicolau

A mossèn Miquel Parets: del P. Joan Arbona, msscc, des de l'Argentina

Del missioner solleric que treballa a l'Argentina, el P. Joan Arbona i Colom, msscc, s'ha rebut aquest escrit, amb motiu de la mort del prevere santamarier mossèn Miquel Parets i Serra:

“Germans i germanes de Mallorca Missionera, Al·leluia!!!

Avui mateix he sabut que el nostre germà missioner Miquel Parets, en aquest Any de la Misericòrdia, ha volgut entrar per la Porta Santa de l´Eternitat, a un "Cel Nou i una Terra nova". En aquest Regne que ha anunciat de Paraula i amb una vida de entrega generosa.

Jo, personalment, vaig conèixer en Miquel de seminarista, que venia per Sóller, per anunciar-nos amb el seu testimoni i il·lusió el seu gran desig  missioner.

Qualque llavoreta del Regne va sembrar al meu cor de jovenet. Sempre he recordat un escrit que va publicar, segurament al setmanari Sóller, uns mesos després d´haver partit al Burundi. I ens deia: "que ja havia regalat per les missions uns raigs de quilos de la seva persona". Expressió que me va marcar, un missioner que se dóna totalment.

Avui ens ha deixat un amic i missioner mallorquí pel Burundi i pel Perú. Crec que el seu TESTIMONI és ben valid per tot Batiat mallorquí i, sobretot, per tots els preveres i religiosos. No crec que hagi intentat fer carrera; sí que ha intentat ser "profeta" anunciant i denunciant i aquesta actitud evangèlica li ha comportat persecució i sofriment. Però sempre envant sense mirar enrere, se li ha tancat una  porta i ha cercat una finestra, no ha tingut aturall la seva vocació missionera. I sempre ben aprop de tots els que necessitaven.

Miquel, prega al Pare Misericordiós per aquesta "barqueta" nostra del Regne al mig de la mar Mediterrània. Aigües que serviren de "Camí" per Pau i Siles, Bernabé i tans d´altres. Per Ramon Llull i Fra Ginebró. I pels Missioners dels SS.CC. que fa 75 anys que trepitjàrem terres argentines.

Que l´Esperit Missioner no s´apagui dins els cristians d´AVUI. Són molts els qui de Sa Roqueta han partit a Terres Llunyanes per anunciar la Bona Nova, rebuda dins les nostres famílies i Comunitats cristianes. Religiosos, religioses, preveres i laics que han donat un SÍ al seguiment de Jesús entregant part de les seves vides o tota la vida per amor, sembrant llavors del Regne, perquè la justícia, el perdó, la reconciliació, la pau, la bellesa, la fraternitat, la felicitat no siguin paraules buides.

Miquel, que el teu Esperit Missioner sigui bufant des del cel perquè la nostra societat no faci el sord a la Paraula de Déu i obri els ulls, el cor i allargui les mans com a "bons samaritans" a tots els que trobem ferits o caiguts al camí de cada dia.

Gràcies, Miquel, pel teu testimoni de vida i que el teu ànim ens seguesqui acompanyant.

Segur que el Pare Déu t´haurà rebut amb una forta abraçada de pau.

Germà i amic

Joan Arbona Colom, msscc de Sóller

i missioner al sud del món, Argentina.”