Després d'haver-se presentat públicament a Montuïri, Algaida i Manacor, l'Associació Mallorquina «Mans a les mans»n'ha volgut fer la presentació pública a Palma.
Juntament amb l'ABIC -Associació Balear d'Infermeria Comunitària- s'ha triat com a lloc de presentació la Sala 1 de Cine Ciutat, al recinte cultural de s'Escorxador, que ha quedat pràcticament plena. S'ha fet en dissabte, 1 de desembre, a les 10:30 del matí.
Després d'una presentació breu per part de representants de la Junta directiva, que han agraït la presència a tots els assistents i col·laboradors, el director del documental «Cuidadores», Òskar Tejedor, n'ha fet una explicació breu, seguida de la projecció i posteriors reflexions relacionades amb el contengut i el motiu del film.
La jornada de presentació de l'entitat a Ciutat també ha servit per convidar els assistents a fer-se socis d'una associació que requereix moltes mans: es tracta de donar més suport i més visibilitat a totes aquelles persones que cuiden altres persones, malaltes, en situació de dependència.
MANS A LES MANS és una associació mallorquina (2017) que pretén donar suport i visibilitat a les persones cuidadores: gent que té en comú el fet de cuidar algú en situació de dependència. Cosa que comporta una dedicació molt exigent que condiciona la vida personal, familiar i social de l'entorn on es produeix aquesta realitat.
«Ens constituïm en associació per ajudar-nos mútuament sobre la base d'una experiència compartida», amb uns quants objectius:
Promocionar el valor de cuidar dins la societat
Informar i sensibilitzar sobre la figura de la persona que cuida
Millorar la qualitat de vida dels cuidadors, les cuidadores i les persones dependents
Donar suport psicològic a les persones cuidadores
Crear i millorar els serveis de suport a les persones cuidadores
Integrar a tots els àmbits de la societat les persones amb dependència i donar suport a les seves famílies per aquest propòsit
Defensar els drets dels socis i de les sòcies
Establir relacions de coordinació amb altres associacions
DISSABTE, 1 DE DESEMBRE DE 2018, SE'N FA LA PRESENTACIÓ PÚBLICA A PALMA:
PRESENTACIÓ A MANACOR DE LA NOVEL·LA «JOC D'ESCACS» DE L'ESCRIPTOR POBLER MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ (Bar Xarop, 12 de novembre de 2018)
M'encanta venir a Manacor. Hi tenc familiars i amistats.
M'encanta venir a presentar, a Manacor, aquesta novel·la de l'escriptor pobler Miquel López Crespí.
Amb MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ ens coneixem des de fa dècades. El meu primer contacte amb un escrit seu fa cinquanta anys: Fannon! Quan encara no comptava amb els més de cent llibres que ja té publicats avui dia.
JOC D'ESCACS n'és el títol. El joc dels escacs és un dels jocs que consider més enriquidors. Tant que, si depenia de mi, el posaria com a assignatura obligatòria a tots els centres educatius públics.
Cada peça hi té la seva funció, el seu moviment característic, la seva figura singular... tot per aconseguir fer «escacs i mat» al rei. Tombar el rei n'és l'objectiu primer. Com la República, vaja!
Molt encertat trob el títol d'aquesta novel·la seva: presenta moltes peces del panorama cultural, social i polític de la Mallorca de la dècada dels anys setanta del segle passat: amb les seves funcions, els seus moviments, les seves figures, el seus noms i llinatges (una mica camuflats, però fàcilment identificables!).
Tot plegat presenta els dos bàndols de fitxes blanques i negres: les unes vénen a representar les esquerres espanyoles partidàries de mantenir el rei borbònic imposat pel dictador Franco; les altres, representen les esquerres més radicals partidàries de caminar directament i obertament cap a la república.
L'autor, no només se situa clarament dins aquesta segona opció, sinó que qualifica molt durament aquelles altres esquerres que s'emmotllen dins el fang de les dretes més reaccionàries i ràncies d'Europa.
Un panorama cultural, social i polític que perdura fins al dia d'avui, a Mallorca i arreu dels Països Catalans.
Davant del cas de l'immigrant senegalès mort per tuberculosi a Mallorca l'any 2013, ALPHA PAM, sembla que l'Administració de Justícia va fer els ulls grossos, posant-hi traves de caràcter econòmic, davant la presentació d'una querella que se li presentà contra els peixos grossos de l'administració autonòmica de salut pública.
Mentre es veu, pel que surt publicat aquests dies als mitjans de comunicació, que tira endavant amb l'obertura de judici contra l'actuació d'alguns subordinats seus, peixos més petits dins l'administració sanitària illenca.
Qualcú hauria d'explicar a l'opinió pública per quines cinc-centes, a l'hora de formular una QUERELLA en defensa d'Alpha Pam davant del Jutjat d'Instrucció de Palma, dirigida directament contra el conseller de Salut de les Illes Balears d'aleshores, el director general de Salut Pública i Consum de l'any 2013, el titular del Servei de Salut i el director de la Fundació Hospital d'Inca -que són els que aleshores tenien la màxima responsabilitat en matèria de salut a les Illes Balears-, s'imposa una fiança de 12.000 euros a les tres entitats socials que la presenten, en nom i defensa de l'immigrant senegalès ALPHA PAM!
Perquè un immigrant senegalès mort per tuberculosi a Mallorca pugui ser defensat davant dels tribunals de justícia, s'ha de comptar amb una quantitat econòmica de 12 mil euros i ha de ser lliurada a l'administració? D'on es poden traure aquests doblers?
Una mica mal d'entendre tot això, quan el text constitucional espanyol afirma per escrit que «garanteix l'accés a la Justícia en condicions d'igualtat per a tota la ciutadania».
En concepte d'ACUSACIÓ PARTICULAR, va formular i presentar querella contra el titular de la Conselleria de Salut, contra el titular de la Direcció General de Salut Pública i Consum, contra el titular del Servei de Salut de les Illes Balears (IB-SALUT) i contra el director de la Fundació Hospital Comarcal d'Inca, el 13 de maig de 2013.
Malauradament, aquella querella presentada per tres entitats socials, dirigida contra els peixos grossos de l'administració sanitària illenca, no pogué prosperar.
El cas de l'immigrant senegalès ALPHA PAMque mor a Mallorca per tuberculosi l'any 2013 encara duu coa. Malauradament!
Quina llàstima que l'administració de justícia sigui tan lenta i vagi tan a poc a poc per aquestes contrades nostres! Mentrestant, la ciutadania, sobretot la més indefensa, se sent més i més desprotegida. Malgrat els avanços científics i tecnològics que, pel que es veu, s'empren en determinats casos i per a determinades persones -d'altra banda més que protegides!-.
Així i tot, és de lloar que entitats cíviques i professionals tan excel·lents com incansables no cessin en el seu afany de continuar treballant a favor dels drets de les persones, sobretot de les manco afavorides, com és el cas d'un immigrant senegalès que arriba a Mallorca i hi troba la mort, per la manca d'atenció acurada a què té dret com a persona.
Llegesc a la premsa local d'aquest dissabte 27 d'octubre de 2018 que l'Audiència provincial ha torbat cinc anys a ordenar «judici per homicidi imprudent, acceptant el recurs de la família d'Alpha Pam contra la decisió d'arxivar la investigació presa per un jutjat d'instrucció d'Inca».
Si l'Audiència provincial torba cinc anys per prendre una decisió d'aquests característiques, que no poques entitats cíviques ja demanaven des del primer moment, com es vol que la ciutadania confiï en l'administració de justícia en aquest país nostre?
Record perfectament que, cinc anys enrere, consideràvem que una de les respostes millors que es podia donar a "la mort per tuberculosi del ciutadà senegalès Alpha Pam a Mallorca", era dur-ne davant dels Tribunals de Justícia els responsables màxims de la gestió sanitària pública mallorquina». ELS RESPONSABLES MÀXIMS (no els subordinats que es veuen forçats a haver de complir ordres i normes, massa sovint tan mal fetes com mal donades!)
La mort per tuberculosi del ciutadà senegalès resident a Mallorca, ALPHA PAM, va moure aleshores algunes entitats ciutadanes a querellar-se contra la Conselleria de Salut del Govern de les Illes Balears i contra els seus màxims responsables.
Alpha Pam mor el mes d'abril de 2013. A causa de què! De l'«oficialitzada» exclusió sanitària que venia provocada per les polítiques d'austeritat imposades per l'estat espanyol. El cas de la mala atenció dispensada a Alpha Pam no era cap cas excepcional. El fet excepcional és que anà acompanyat d'una mort del tot evitable.
Per aquest motiu, un grup de professionals del sector audiovisual posaren en marxa un documental per contar la història d'aquest immigrant senegalès i que aquest tipus de successos no tornassin a repetir-se.
Record perfectament que el mes de juliol de 2013, s'organitzà un concert a Factoria de So, a la finca de Son Llaüd de Santa Maria del Camí, a benefici d'aquest documental sobre el cas d'ALPHA PAM, el ciutadà d'origen senegalès que mor per tuberculosi a Palma, en no haver estat atès com calia a cap altre centre sanitari mallorquí
El mes de setembre de 2013 ens concentràrem davant dels Jutjats de Palma, per reclamar que es fes justícia a Alpha Pam. Érem un bon grapat de membres d'organitzacions socials diverses: Associació Drets Humans de Mallorca, Associació de Senegalesos de Mallorca (ASEMA), Confederació General del Treball de les Illes Balears (CGT-BALEARS), Unió General de Treballadors a Illes Balears (UCA-BALEARS-UGT).
Cinc anys després, a finals d'octubre de 2018, que són moltes hores, molts de dies, moltes setmanes, molts de mesos, a la fi, el tribunal de la Secció Segona de l'Audiència provincial, que l'any 2015 ja havia ordenat l'obertura de la causa arxivada, a la vista d'un informe forense enregistrat l'any passat, ordena que se n'obri judici.
Benvengut en sigui l'aclariment, si és que ens arriba a arribar qualque dia, d'allò que va succeir amb l'immigrant senegalès Alpha Pam que trobà la mort, per tuberculosi, a Mallorca! I que se n'hi faci justícia!
Dimecres, dia 17 d'octubre de 2018, tenc oportunitat d'assistir per primera vegada a la reunió de la junta directiva d'una entitat amb la qual m'entren ganes de col·laborar.
Ens reunim al Centre de Salut de Manacor, al carrer d'en Simó Tort, 19, vuit persones, tres homes i cinc dones: Maria, Manel, Àngels, Iolanda, Rosa, Jerònia, Toni i jo mateix.
Pel que he pogut esbrinar amb aquest contacte primerenc, veig que es tracta d'una entitat creada l'any 2017, amb seu a la vila mallorquina de Montuïri. Porta el nom d'Associació de Persones Cuidadores: Mans a les Mans».
Se n'hi fan diverses presentacions públiques: al Molí de can Nofre, de Montuïri; al centre de salut de l'Escola Graduada, de Palma; a l'auditori del casal Pere Capellà, d'Algaida; al centre de salut sa Torre, de Manacor; a la revista Bona Pau, de Montuïri; al programa Vitamina 3, d'IB3 Ràdio; al programa Hoy por hoy, de la Cadena SER; etc.
Me n'assabent, fa pocs dies, quan mantenc una conversa breu amb la bona amiga resident a la vila mallorquina de Vilafranca, Maria Llull. En convidar-me a participar-hi, contact amb la presidenta, na Joana Sastre, qui m'assenyala i esmenta la cita manacorina a la qual assistesc aquest capvespre.
S'hi pretén donar suport i visibilitat a les persones cuidadores. Gent que té en comú el fet de cuidar d'algú en situació de dependència. Per experiència pròpia, sé que esdevé una dedicació molt exigent que condiciona la vida personal, familiar i social de l'entorn on es produeix aquesta realitat.
S'hi manifesta que «ens constituïm en associació per ajudar-nos mútuament sobre la base d'una experiència compartida».
S'hi assenyalen com a objectius:
Promocionar el valor de cuidar dins la societat
Informar i sensibilitzar sobre la figura de la persona que cuida
Millorar la qualitat de vida dels cuidadors, les cuidadores i les persones dependents
Donar suport psicològic a les persones cuidadores
Crear i millorar els serveis de suport a les persones cuidadores
Integrar a tots els àmbits de la societat les persones amb dependència i donar suport a les seves famílies per aquest propòsit
Defensar els drets dels socis i de les sòcies
Establir relacions de coordinació amb altres associacions
Qui vulgui contactar-hi pot fer-ho al telèfon 685.258.333 o al correu mansalesmans@gmail.com.
Ja m'hi he apuntat com a soci, avui mateix, aportant-hi la quota anual de 10 €. Esper i desig poder col·laborar-hi, també, dedicant-hi part del meu temps.
Vet ací les paraules que vaig adreçar a familiars i amistats presents a la celebració d'unes noces d'or matrimonials, dels mes cunyats manacorins, a l'hotel rural de Son Trobat, diumenge, 14 d'octubre de 2018:
"Siau tots benvenguts a la celebració d'aquestes noces d'or matrimonials de na Francisca i en Jaume, d'en Jaume i na Francisca.
És un dia molt important per a ells dos. També ho és per a tots nosaltres. En som testimonis directes, de la celebració d'aquell moment tan singular, en què varen fer públic, i beneir per l'Església, un compromís assumit lliurement i amb entusiasme: el compromís d'estimar-se tota la vida, com a dos esposos, en matrimoni, fins a l'hora de la mort.
Fa cinquanta anys van encetar aquest camí, alhora que planer també costerut, fàcil i difícil, dret i amb revolts, polsós i fangós, clar i fosc, alegre i trist, amb dificultats i amb joies. Una barreja de tot plegat.
Fet aquest llarg recorregut, avui arriben a dalt d'aquest cim de les seves noces d'or matrimonials. Un cim que els fa ben feliços, a ells dos i a tots nosaltres.
Vos convid a donar gràcies a Déu! Fent-hi presents també tots els que, d'una manera o una altra, ens han precedit i gaudeixen ja de la seva glòria i de la felicitat eterna.
Avui, aquest recinte de l'hotel rural de Son Trobat és testimoni directe d'una història que comença cinquanta anys enrere a l'església parroquial de Crist Rei, a Manacor. En aquell temple magnífic, una parella jove es casa per l'església.
Es tracta d'en Jaume Rosselló i Girart, fill de Jaume i Àngela, germà d'Antònia, Magdalena, Àngela, Maria i Bel; juntament amb na Francisca Pont i Sansó, filla de Guillem i Bàrbara, germana d'en Guillem.
Tots dos es comprometen a viure junts i estimar-se «fins que la mort els separi», com s'acostuma a dir-hi, davant del parent pròxim, mossèn Pere «Mandai».
Aleshores ells dos són continuadors de l'esforç de moltes generacions manacorines anteriors que, cadascuna a la seva manera, han anat fent poble i fent família.
Davant dels membres de les vostres famílies i de les amistats que s'hi feren presents, volguéreu manifestar la vostra lliure i il·lusionada voluntat de construir un projecte de vida en comú per al futur.
Nosaltres, en acompanyar-vos avui aquí, som testimonis directes d'aquest compromís vostre realitzat al llarg d'aquests darrers cinquanta anys. Som testimonis de l'ús que n'heu fet, de la vostra
llibertat, de la vostra estimació i de l'interès que heu mostrat l'un per l'altre.
Donem-ne gràcies a Déu, amb el vostre fill, nora i néts; amb els vostres germans i cunyats; amb els vostres nebots i amistats aquí presents. Conduïts en la pregària pel bon amic i company capellà, mossèn Pere Fons i Pasqual.
Que Déu continuï beneint-vos i beneint-nos! Donem-ne gràcies a Déu!"
IB3. Al cementiri de
Manacor se'ls ha retut homenatge, i el documental "Milicianes"
recorda el seu tràgic relat
Diari d'una miliciana. La Seca. Cinc milicianes voluntàries de la Creu Roja emprenen un viatge cap a Mallorca per ajudar en la causa republicana. Una d'elles decideix escriure un diari i aquest ha aguantat el pas del temps.
Gràcies a la feinada feta per un grup de joves professionals, m'alegra ben molt veure que vuitanta-dos anys després de la malifeta, continua més viva que mai en la memòria d'aquestes generacions del segle XXI la presència i la lluita a Mallorca de les cinc MILICIANES antifeixistes catalanes, segrestades, torturades, violades i executades a Manacor l'any 1936.
Amb el suport institucional dels ajuntaments de Palma i de Barcelona, del Consell de Mallorca, del Govern de les Illes Balears i la Generalitat de Catalunya, s'ha estrenat a la Sala Rívoli de Ciutat el documental valuós«Milicianes»que he tengut l'oportunitat de veure aquest dijous 27 de setembre.
M'ha agradat ben molt veure-hi reflectit el paper valuosíssim de les milícies femenines antifeixistes que s'enfrontaren al cop d'estat militar franquista en defensa de la república a la nostra illa.
He valorat com a molt interessants les aportacions recents que hi ha fet l'historiador portolà, el monjo benedictí de Montserrat Josep Massot i Muntaner. El treball rigorós d'historiadors més joves que hi han dedicat molt de temps i esforços. La presència a la Sala Rívoli de les mateixes dones que surten al documental com a protagonistes i que hi aporten allò que en saben.
Tot plegat m'obre els ulls davant del que representaren per a Mallorca les presències de militars feixistes, com l'italià Arconovaldo Bonaccorsi, també conegut com a Aldo Rossi o Comte Rossi; o de militars republicans, com el cubà Alberto Bayo Giroud que lluità en el bàndol republicà de la Guerra Civil espanyola i en la revolució cubana, i que decidí muntar una operació naval fins a Porto Cristo.
També em corprèn enormement la visió distinta que manifesten tenir alguns dels ciutadans manacorins d'avui dia, que també hi intervenen i diuen la seva sobre uns mateixos fets relacionats amb la guerra civil espanyola.
Davant l'encara persistent manca d'identificació de moltíssimes de les víctimes del feixisme, m'entren ganes de desitjar i de reclamar que, d'una vegada per totes, s'arribi a saber amb tots els ets i uts allò que passà, on són les restes que encara romanen ignotes i de qui són realment totes les que ja han estat trobades.
Vist aquest documental, em costa d'acceptar que, en un estat europeu que es considera democràtic, com l'espanyol, encara hi hagi formacions polítiques que no solament no volen condemnar el franquisme, sinó que fins i tot l'estimulen i esperonegen amb propostes d'actuacions que no s'adiuen de cap de les maneres amb comportaments antidictatorials.
Alguns vídeos sobre aquestes cinc milicianes antifeixistes:
IB3. Al cementiri de
Manacor se'ls ha retut homenatge, i el documental "Milicianes"
recorda el seu tràgic relat
Diari d'una miliciana. La Seca. Cinc milicianes voluntàries de la Creu Roja emprenen un viatge cap a Mallorca per ajudar en la causa republicana. Una d'elles decideix escriure un diari i aquest ha aguantat el pas del temps.
M'arriba la notícia de la mort del bon amic i company de lluites patriòtiques catalanes, el santjoaner Mateu Joan i Florit «Marió».
Esper i desig que descansi en pau, després d'una lluita tan perllongada com la que ha portat durant dècades seguides a favor dels Països Catalans.
Poques persones poden dir que s'han dedicat durant tant de temps i amb tanta fermesa a la publicació d'un quinzenari en català, com és ara l'Estel. El meu senzill homenatge simplement vol recordar alguns dels treballs que hem fet plegats en la mateixa direcció: cap a l'establiment de la República Catalana integrada per tots els territoris que conformen la nació catalana sencera, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer:
Una de les seves enquestes preferides i més escampades pertot arreu, consta d'una sola pregunta, molt senzilla i fàcil: «Viuríem millor independents d'Espanya?». N'obté respostes per a tots els gusts.
Tant la meva dona manacorina, que de joveneta treballà a la vila mallorquina de Sant Joan, com jo mateix, adesiara ens feim present a can Mateu, a fer-li companyia, a cercar-hi exemplars de l'Estel o a portar-hi alguna col·laboració nostra.
Abans que es dediqui a l'edició i publicació del seu quinzenari, en Mateu Joan, que treballa a l'àmbit de l'hoteleria, coneix i tracta de prop na Bel Rosselló, qui també treballa com a cambrera de pisos a la platja de Palma.
L'any 2010, per a mi, és un dels anys en què col·labor més intensament amb el bon amic i company de lluites patriòtiques catalanes, el santjoaner Mateu Joan Florit «Marió».
Amb els pocs coneixements i mitjans tecnològics minsos de què disposam, ens atrevim a muntar una web , amb la col·laboració d'en Pep Serra. Li serveix per difondre'n els números publicats aquell any.
S'aconsegueix, també, que els números de l'Estel siguin digitalitzats per la UIB, cosa que permet d'accedir-hi amb gran facilitat.
Essent un dels quinzenaris de l'Associació de Premsa Forana de Mallorca, apareix a la Viquipèdia com la «publicació editada per Mateu Joan i Florit des de l'any 1981. Va néixer com a butlletí de l'Associació de Veïns de Son Sunyer (s'Arenal) amb el nom deS'Arenal de Mallorca. Quatre anys més tard es va difondre per totes les Balears i se li va posar el nom de L'Estel de Mallorca el maig del 1993 (núm. 266). El nom se simplificà a L'Estel a partir del núm. 385 (1998). Actualment s'editen 5.000 exemplars i arriba a tots els Països Catalans. El setembre de 2011 Govern de les Illes Balears del PP va emprendre accions legals contra la revista L'Estel per un presumpte delicte d'injúries contra el president José Ramón Bauzà.»
Ja no tenim aquest gran lluitador entre nosaltres. Ens queda, això sí, la seva lluita estimulant i la seva praxi engrescadora. Visca la República Catalana!
Ho veig com una de les millors iniciatives sorgides a l'àmbit de la cultura catalana, més concretament de la música catalana. M'hi engresca ben molt aquell cartell tan estimulant, original del pintor valencià Antoni Miró, qui el signa i l'anomena «Amar l'OJIPC». Segueixen una desena d'anys consecutius de vida activa de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, 2004-2014.
L'OJIPC neix a Mallorca l'any 2004, gràcies a l'empenta de l'entitat Forum Musicae que presideix Magda González, amb la finalitat de difondre la música catalana que s'hi produeix.
Des dels inicis, es vol consolidar com un agent cultural que aplega una norantena de joves d'entre 18 i 26 anys, dels diferents àmbits de la mateixa cultura -l'Alguer, Andorra, Principat de Catalunya, Catalunya Nord, Franja de Ponent, Illes Balears i el País Valencià- per interpretar cada any un bon repertori orquestral. Es dediquen a conèixer més a fons i a fer conèixer a molts indrets la música dels Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer.
Llegint els articles que publica al diari Última Hora l'amic i bon professional del periodisme, Carles Domènec, es pot veure molt ben definida la trajectòria que segueix una iniciativa mallorquina tan singular, a l'àmbit cultural i musical, com és ara la creació, manteniment, pervivència i avatars que travessa l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, des que la presidenta de l'entitat «Forum Musicae», Magdalena González i Crespí, la inicia a l'any 2004.
M'alegra ben molt saber i veure que, després d'uns pocs anys d'inactivitat, ressorgeixen de bell nou les actuacions del Cor dels Països Catalans, una altra de les branques d'aquell arbre esponerós plantat a les primeries del segle XXI amb la denominació d'OJIPC -Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans-.
No se'n pot triar cap altre, de lloc millor, que l'església de sant Pere, a Prada de Conflent, per fer-lo renéixer amb motiu de la inauguració de la Universitat Catalana d'Estiu 2018(UCE), com es fa en tantes altres ocasions anteriors.
Tenc la satisfacció immensa d'haver pogut assistir a la majoria de concerts de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans.
L'any 2009 es crea l'Orquestra de Cambra de l'OJIPC. Té com a finalitat primordial interpretar un repertori que exigeix una plantilla més reduïda, d'una vintena d'integrants, i que permet de realitzar altres actuacions al llarg de l'any, a part de l'Encontre general estival de l'OJIPC.
L'any següent, el 2010, es posa en marxa el Cor Jove dels Països Catalansper fer-ne encara més fàcil l'organització i l'activitat musical que, de cap de les maneres, no es vol deixar de fer. Aquest Cor Jove, dirigit per Esteve Nabona, també està format per joves d'entre 18 i 26 anys, residents a tots els territoris que conformen els Països Catalans.
El CJPC neix a Mallorca, lligat a l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans. Totes dues iniciatives culturals a l'àmbit de la música, són impulsades per Magdalena González i Crespí, amb la col·laboració dels directors Esteve Nabona, Carles Gumí i Salvador Brotons.
Se'n fa la presentació pública a Palma, a la seu de l'Institut Ramon Llull, el 6 de juny de 2009, amb el recolzament dels representants dels moviments corals de l'Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, La Franja d'Aragó i les Illes Balears. Tots plegats decideixen de reforçar-ne la fundació.
La primera actuació pública oficial del CJPC es produeix el 21 d'agost de 2010, a un recinte històric tan emblemàtic com el claustre del Monestir de la Real, a Palma. Avui fa exactament 8 anys!
S'hi manté l'objectiu ben marcat de “recuperar i difondre el patrimoni musical de tot l'àmbit cultural català, amb la llengua catalana com a vincle d'unió, esdevenint-hi alhora una plataforma enriquidora d'encontre i d'intercanvi entre joves de diferents àmbits de la mateixa cultura, i al mateix temps un ambaixador cultural dels Països Catalans.“
En segueixen moltes d'altres actuacions, d'aquesta formació musical.
Record, per exemple, la que es fa aquell mateix any, entre l'1 i el 5 de març de 2010, quan l'OJIPC, dirigida pel mestre Carles Gumí, participa amb un concert a l'acte de Cloenda de les Jornades amb motiu de la Diada de les Illes Balears, que organitza l'Institut Ramon Llull (IRL), al Palau Foz de Lisboa.
Per primera vegada en la seva història, l'OJIPC actua i fa un concert fora de l'àmbit territorial dels Països Catalans, adquirint-ne la condició d'internacional.
També record que a l'any següent, 2011, el Grup de Cambra del Cor i l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans es fa present a l'Acte inaugural del Mur de la Memòria, al cementeri municipal de Palma, convidat per l'Associació Memòria de Mallorca, en homenatge a les 1.560 víctimes assassinades a Mallorca, lluitadores per la justícia i la llibertat republicanes...
Tenc la sort immensa de poder assistir a molts concerts de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans i del Cor Jove dels Països Catalans.
M'alegra ben molt veure'l fent suport l'11 de Setembre de 2013 a la Via Catalana cap a la Independència, durant l'acte central a la plaça de Catalunya, on actua l'Orquestra i el Cor Jove dels Països Catalans, sota la direcció d'Esteve Nabona.
Enguany, una de les alegries que rep, durant aquest 2018 «mon any sabàtic», té a veure precisament amb aquesta iniciativa cultural, a l'àmbit de la música, que neix a Mallorca l'any 2004.
M'imagín que aquesta represa de l'activitat musical del Cor dels Països Catalans, mira de ser continuadora de la d'aquell altre Cor Jove dels Països Catalans que, a la vegada, prové d'una altra formació musical més àmplia que és l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, llavor inicial de tot plegat.
Sembrada i escampada, conrada i treballada des de Mallorca, gràcies als esforços gegantins que duu a terme la bona amiga, ara santamariera, Magda González i Crespí, m'alegra ben molt saber que torna a «agafar el testimoni i en continua» la tasca.
Som testimoni directe que, sota la batuta principatina del director titular Salvador Brotons i del director assistent Carles Gumí, des del 2004 fins al 2014, es realitza una activitat frenètica a l'àmbit de la música simfònica. Amb concerts nombrosos, alguns dels quals queden enregistrats als discs corresponents:
Entre aquell primer concert que l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans fa a l'Auditori del Fòrum l'any 2004, i aquest darrer que realitza al Palau de la Música Catalana, el 2014, un any tan emblemàtic per al país, l'OJIPC desplega una activitat intensa arreu dels Països Catalans.
Són més d'una vintena de concerts repartits a tots els territoris, que fan veure l'embalum i la qualitat d'aquestes actuacions musicals.
Tot i que Prada de Conflent (per la Universitat Catalana d'Estiu) i Barcelona (pel Palau de la Música Catalana, sobretot), són els indrets més repetits, l'altra meitat dels concerts que es fan als territoris on s'actua són nombrosos i força repartits:
Principat de Catalunya (Barcelona 5, Lleida 1, Ripoll 1, Vila-seca 1), País Valencià (Mutxamel 1), Illes Balears (Palma 1, Sant Antoni de Portmany 1, Santa Eulària des Riu 1, Maó 1), Catalunya Nord (Perpinyà 1, Prada 7).
Catorze anys després del naixement de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, m'alegra ben molt veure que ara, l'any 2018, després d'una etapa brillant del Cor Jove dels Països Catalans (2009-2014) sota la direcció del mestre Esteve Nabona, i d'una parèntesi en la seva activitat musical, es reprèn una etapa nova amb els mateixos objectius inicials i la mateixa il·lusió, però amb la finalitat de consolidar i estabilitzar la formació.
Per això, em sembla del tot encertat que d'ara endavant es promogui i s'impulsi el Cor dels Països Catalans (CPC), en mans del prestigiós director valencià Francesc Valldecabres, home vinculat al projecte des de temps enrere.
Es veu que la insistència dels organitzadors de l'Escola Catalana d'Estiu 2018, el suport de l'Institut d'Estudis Baleàrics (que en paga bitllets) i el de la Generalitat de Catalunya (que n'ofereix allotjament a La Molina) fan possible el retorn a l'activitat musical d'aquest «Cor dels Països Catalans» que es presenta a Prada aquest estiu, i que té previst d'actuar a Palma a l'hivern, pel pont de la Purissima, a l'església de la Concepció, amb l'orquestra «Ars Musicae» (la primera formació de l'entitat «Forum Musicae» que enguany compleix 16 anys). Enhorabona!
Ho consider i valor com una molt bona notícia per a la gent que desitjam enfortir els lligams, culturals, musicals, socials i polítics entre tots els territoris que conformen els Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer.
Benvingut sigui aquest ressorgiment del «Cor dels Països Catalans»! Que perduri en el temps, amb molta i molt bona activitat, a tots els territoris, amb gent delitosa de participar-hi.
Des de fa un grapat d'anys, la comunitat guineana bubi que resideix a Palma organitza la festa de la Verge de Bisila, patrona de l'illa de Bioko.
L'any passat, 2017, vaig assistir-hi i gravar-ne imatges, tant a la parròquia de sant Pius X, que dirigeix el bon amic i company d'estudis, mossèn Pere Dolç, qui presideix la celebració de la missa; com al saló parroquial de Verge de Montserrat, que dirigeix el també bon amic i company d'estudis mossèn Jaume Alemany.
Aquest any de 2018, quan fa cinquanta anys que Guinea Equatorial assoleix la independència d'Espanya, també m'hi faig present, tant a un lloc com a l'altre. N'he enregistrat imatges que fan veure l'ambient festiu i alegre d'una trobada que es va repetint any rere any.
M'ha vengut al cap de posar-hi allò que m'ensenyà anys enrere el bon amic guineà Juan Balboa Boneke, perquè ho consider força expressiu per als bubis de Palma:
"Lôe abôhôbe, lô bero abôhôbe wêla, alo, chuchul-lê luê lôtalam-m ôchommaa"
(“Sou bôhôbes, nasquéreu al món bôhôbe. No ho oblideu mai!”)
Esper i desig que agradi a tots els membres de la comunitat bubi resident a Mallorca que tenguin l'oportunitat de veure-ho.
Un dia com avui, no puc deixar de pensar en mon pare, Andrés Buele Siesa és bubi, nascut a Sampaka l'any 1911. Mor a Palma el 12 d'octubre de l'any 1999. Enguany fa denou anys!
Que descansi en pau, juntament amb mu mare Maria del Carme, el meu germà Andreu, tots els membres de les nostres famílies, totes les nostres amistats, tots els difunts.
A través dels mitjans de comunicació, m'assabent que el bisbe donostiarra monsenyor José Maria Setién Alberro (Hernani, 1928) ha mort a l'hospital Donostia de la capital guipuscoana.
El meu desig més profund és que descansi en pau aquest ferm lluitador basc nonagenari, sacerdot catòlic defensor dels drets humans fins a les darreres conseqüències. Assoleix l'episcopat i l'exerceix durant més de vint anys seguits, primer com a bisbe auxiliar (1972) i posteriorment com a bisbe titular de la diòcesi de Sant Sebastià (1979-2000).
Record perfectament que, anys abans de ser nomenat bisbe auxiliar de Sant Sebastià (1972), quan s'exerceix com a professor a la Universitat Pontifícia de Salamanca, tant a la Facultat de Dret Canònic com a la de Teologia, de la qual esdevé degà, arriba fins a Mallorca i ens dirigeix un «recés espiritual», als alumnes del Seminari on jo estic estudiant, convidat per mossèn Guillem Payeras, el nostre director espiritual.
Ja aleshores se'l veu mantenint i emprant un llenguatge «diferent» a l'habitual: molt més normal i corrent, més humanista i aclaridor, més clar i nítid, més directe i concret.
Una de les darreres vegades que en veig la cara per la tele, és el mes d'octubre de l'any 2011.
Se'l veu retent visita emocionada al tanatori on es troben les restes mortals del misser i polític basc Juan Mari Bandrés -qui l'any 1989 encapçala la llista electoral Esquerra dels Pobles al Parlament Europeu, dins la qual tenc la immensa satisfacció d'haver pogut col·laborar, representant la formació política mallorquina del PSM--.
Per a mi, aquests dos bascs representen dos referents molt valuosos en la lluita política i la vivència religiosa més profundes. Ben lligats tots dos, des d'una inqüestionable actitud ètica, a la defensa dels drets humans, personals i col·lectius, i a la lluita per la pau.
Benaurats siguin tots dos, pel bé i les llavors de vida que han escampat damunt d'aquest Planeta!
Allò que hi vaig dir, en realitat, durant la presentació del llibre "La Bíblia explicada als néts", de Guillem Ramis i Moneny, al casal municipal de Ca ses Monges, al Pla de na Tesa, municipi de Marratxí.
Allò que m'havia proposat de dir-hi:
LA MEVA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE «LA BÍBLIA EXPLICADA ALS NÉTS», DE GUILLEM RAMIS I MONENY, AL PLA DE NA TESA (27 de juny de 2018)
Per primera vegada en ma vida setantina veig que som presentat en públic com a teòleg. No me desagrada gens aquest qualificatiu que se m'atribueix, m'omple d'orgull i de satisfacció. Gràcies bon amic Guillem, si per teòleg s'entén aquell home que passa gust de tractar i assaborir «coses de Déu», al marge de titulacions acadèmiques, llicenciatures i doctorats que jo no tenc.
Des de fa dècades, som un lector assidu, i esforçat seguidor de la Bíblia. Don gràcies a Déu d'haver-ho pogut fer sovint, en català i també en altres idiomes (hebreu, grec, llatí, castellà, anglès, alemany, francès o kirundi). Tots vénen a dir el mateix: Déu és amb nosaltres, Déu ens condueix, Déu ens protegeix, Déu ens estima, som Fills de Déu!
Més encara, des que la vida m'ha duit a compartir de prop l'existència i la convivència amb gent nombrosa que, tot i aquestes conviccions profundes, ha de viure travessant el desert de la misèria i la pobresa més dura i més crua que hem anat ampliant cada cop més! Tant a Àfrica com a Amèrica Llatina, dos indrets on he estat i treballat durant anys!
Sempre he procurat que la Bíblia em servís de guia, el principal guia, en la meva conducta i comportament cívic. Ella em capgira el pensament i la intenció primera que pretén de capficar-nos el sistema capitalista que impera avui dia damunt d'aquest món nostre. Ella m'empeny, i en lloc de fer-me aspirar a «tenir el màxim possible», em duu a fer tots els possibles per «tenir el mínim imprescindible que em permeti sobreviure en aquest món amb certes dosis de dignitat».
Així ho hem intentat, les meves dones i jo mateix. En don gràcies a Déu, d'haver-ho vist clar, les meves dues dones i jo mateix, al llarg de dècades de viure junts. Fins que la mort ens ha separat...
Si em permeteu una confidència «bíblica», puc dir-vos que tots tres ens hem conformat només amb el «mannà caigut a la nit fosca dins ca nostra» (11,9), evitant de «queixar-nos amargament per les nostres penalitats» (1), de «desitjar més menjar» (4) i de plànyer-nos dient «qui ens pogués donar carn! Estàvem millor a Egipte (18)... Com recordam el peix que per no res hi menjàvem, i els cogombres, els melons, els porros, les cebes i els alls... aquí no hi ha res, no veim més que el mannà» (5-6). «Per què vam sortir d'Egipte?» (20) -això podem llegir al llibre dels Nombres, capítol 11, versets 4-20-. I això podem llegir en les vida d'aquelles persones que ens servim de la Bíblia com a brúixola orientadora del nostre caminar per aquest món.
Dit això, em sembla adient començar així, d'aquesta manera, la presentació d'aquest llibre del bon amic i company d'estudis eclesiàstics, en Guillem Ramis, sobre LA BÍBLIA EXPLICADA ALS NÉTS.
Vull començar per dir-vos molt ràpidament que, al llarg de ma vida setantina, he anat emprant textos i edicions diverses, de la Bíblia, fins a VUIT n'he comptabilitzat. M'han servit per atansar-m'hi cada cop més, d'acord amb les circumstàncies variables que he anat vivint.
1) Record haver començat, com tots els estudiants de Teologia d'aquell temps, amb el text de la BIBLIA SACRA VULGATA LATINA.
Els nostres professors i mestres ens ensenyaven que la Vulgata era una obra realitzada per sant Jeroni, per encàrrec del papa Damas I l'any 382. Es tracta d'una traducció de la Bíblia hebrea i grega al llatí vulgar, en contraposició al llatí clàssic ciceronià, allò que en dèiem «llatí macarrònic». S'hi pretenia, amb això, fer-ne més fàcil la comprensió per part de la gent d'aquell temps.
2) Pocs anys després, l'any 1966 vaig tenir l'oportunitat d'adquirir LA SANTA BIBLIA, un volum en castellà d'Ediciones Carroggio S.A. editat a tot luxe i amb materials nobles.
Amb motiu del Concili Vaticà II, l'edició aquesta era presentada com una edició «de luxe». Més que res, servia per «fardar» i omplir prestatges d'estanteries farcides de llibres i més llibres. Vos he de confessar que no record haver-lo emprat mai, aquell exemplar de lloms daurats... Tot i que encara ara el conserv a ca nostra.
3) El tercer llibre de la Bíblia que va caure a les meves mans és de l'any 1968, l'any en què vàrem ser ordenats sacerdots els capellans diocesans mallorquins del Maig del 68. Enguany se'n compleixen cinquanta anys, que hem volgut celebrar conjuntament tots els condeixebles que hi han vengut a bé.
Aquell any, 1968, la Fundació Bíblica Catalana editava la Bíblia, en català. Un text que vaig aconseguir llavors i que encara ara m'acompanya i continuo llegint cada dia a ca nostra.
4) Pocs anys després, també en català, l'any 1970 em faig meva la versió i les notes d'una altra BÍBLIA: la que els monjos de Montserrat editen a Andorra.
Una bíblia de butxaca, pràctica, format petit, que m'ha acompanyat allà on he anat, Europa, Àfrica o Amèrica Llatina.
5) Durant uns anys, vaig tenir la sort immensa de poder usar, tenint a les meves mans i llegint en públic i en privat el text admirable d'allò que se'n deia la BIBILIYA YERA.
És el text de la Sagrada Escriptura, publicada i manejada en kirundi, quan vaig romandre a l'Àfrica Central, en aquell petit i bell país anomenat Burundi, entre l'any 1971 i 1975. Mai no he pogut oblidar-me de l'expressivitat gràfica encisadora que traspuen els textos bíblics en aquell idioma centreafricà. (Mbona nkubone! Ijisho mu rindi!)
6) Posteriorment, durant l'estada que faig al Perú, entre 1975 i 1978, tenc l'oportunitat d'emprar i de treballar més a fons la BIBLIA LATINOAMERICANA, versió publicada l'any 1972.
Vos he de dir que és una de les versions que m'arriba més endins i que encara ara contribueix a mantenir-me cada cop més atent als postulats i suggeriments de la Teologia de l'Alliberament, que mai no deixa de marcar-me fortament l'existència damunt d'aquest Planeta.
7) Molt més recentment, gràcies a bons amics que tenc al Principat de Catalunya, m'arriba i tenc a ca nostra LA BÍBLIA, publicada l'any 2017 per la Societat Bíblica i el Consell Evangèlic de Catalunya.
És l'edició commemorativa dels 500 anys de l'inici de la Reforma Protestant 1517-2017. Un text que recoman, tant per la significació històrica que representa, com per la significació cultural i lingüística, com per la intencionalitat teològica.
8) Avui, finalment, tenc el plaer de presentar aquí aquest altre llibre que acaba de sortir del forn, gràcies al bon amic, antic company d'estudis eclesiàstics i d'afanys i lluites socials, culturals i polítiques, en Guillem Ramis Moneny. Li ha posat un títol tan expressiu com aquest: LA BÍBLIA EXPLICADA ALS NÉTS.
Tot i que en faig el punt 8è, com si es tractàs d'una altra traducció bíblica, com molt bé diu l'autor, no ho és. Es tracta més tost d'una introducció a la Bíblia, que conté alguns fragments bíblics. L'al·lusió als néts és sobretot per poder remarcar que la Bíblia s'ha tramés de generació en generació al llarg de 3.000 anys.
Com continua fent en Guillem, i tants d'altres padrins «passen gust de parlar de Déu» als seus descendents.
Vos vull dir que som un d'aquells que he de reconèixer que la vida m'ha duit a no tenir-ne cap, de nét, a qui explicar la Bíblia. Però sí que, gràcies a Déu, tenc ulls per continuar llegint-la i anant-hi descobrint tants d'aspectes nous, com ens assenyala l'autor amb una clarividència, senzillesa i profunditat admirables.
En un altre format l'any 1997, amb el títol «I per què cristià?», en Guillem Ramis publicava fa 21 anys, una primera recerca dels orígens cristians, que al llarg dels anys s'ha vist superada per nous descobriments que ha fet l'autor. Molt probablement així com la va escriure llavors, avui no la publicaria. Però el cert és que, dedica aquell treball a les persones que cerquen la veritat. «La fe cristiana —diu— els pot ésser un punt de llum dins la recerca.»
Aquella recerca inicial, ampliada amb una altra publicació amb el títol «Maranâ Thâ. Vine, Senyor!», es presenta com un «assaig que ajuda a conèixer i aplicar avui dia la Bíblia amb perspectiva històrica». I, d'aquell llarg treball, en treu l'autor els continguts, més divulgadors, de LA BÍBLIA EXPLICADA ALS NÉTS.
Si entrau en aquest blog meu, hi podreu veure esmentats moltes publicacions que ha fet en Guillem al llarg de la seva vida quasi octogenària.
N'he trobat 27, de títols d'en Guillem:
Treballem el Llibre de la Pau (1986)
01 Així és Marratxí (1993)
02 Visca el món (1993)
03 Visca el món (1995)
04 Escolta el silenci (1994)
05 Coneguem Blanquerna (1994)
06 Coneguem Blanquerna (2002)
07 Trenta-tres setmanes. Seguiment del curs escolar (1994)
08 Trenta-tres setmanes. Seguiment del curs escolar (2002)
09 Estimem la nostra terra (1995)
10 Estimem la nostra terra. Recull de jocs, cançons i reflexions (1995)
11 Vivim plegats. Educació intercultural a Mallorca (1995)
12 Escolta el silenci (1995) (*inèdit)
13 ...Per què cristià? (1997)(*inèdit)
14 Història de la nostra terra, història de la nostra gent, I part (1997)
15 Història de la nostra terra, història de la nostra gent, II part (1998)
16 Gandhi (contat per Gandhi) (1998)
17 Drets humans avui (1999)
18 Any 2000. Deute extern, deute etern (1999)
19 Drets dels infants avui (2000)
20 Carta de la Terra. Adaptació infantil (2002)
21 Carta de la Terra. Adaptació juvenil (2002)
22 Maranà Thâ. Vine Senyor (2015) (*inèdit)
23 Pàgines de la Bíblia. Trenta històries de l'Antic Testament (2015)(*inèdit)
24 Pàgines de la Bíblia. Trenta històries de l'Antic Testament (2016 (*inèdit)
25 Jovent des Pont d'Inca 1968-1973 (Estudis Locals Marratxí 2016)
26 J.O.C. Joventut Organitzada i Combativa? (2016) (*inèdit)
27 La Bíblia explicada als néts (2018)
Gràcies, Guillem, per aqueixa aportació teva tan sucosa i tan valuosa. En aquest mon any sabàtic, any que commemor com el cinquantè aniversari d'una ordenació sacerdotal compartida d'alguna manera per tots dos, no ens podies fer un regal millor, a tots els que, des de fa dècades, som lectors assidus, i esforçats seguidors de la Bíblia, en català i altres idiomes: aquesta BÍBLIA EXPLICADA ALS NÉTS, als infants i joves d'avui dia, que són la gent adulta de demà.
M'agradaria acabar aquesta presentació amb uns quants punts més, VUIT en concret, com a conclusió:
1. La Bíblia explicada als néts és un d'aquells llibres que fan ganes de llegir només començar i obrir-lo.
2. Una publicació, des del punt de vista ortogràfic, correctíssima com poques. Per deformació professional, m'ho sol mirar tot molt. I n'he trobat ben poques d'errades.
3. No es tracta d'una bíblia infantil, adreçada a infants. Més tost em sembla que aquest llibre és una introducció i una explicació de la bíblia feta amb la intenció de convertir-se en una eina útil per a aquella gent «adulta» que en desentrunyellar el contengut i vulgui difondre'l amb més claredat i millor fonament a les generacions més joves.
4. Crec que es tracta d'un text que pot esdevenir una eina molt bona, no només per a les catequesis, d'infants o d'adults, sinó també per a les escoles que vulguin difondre les cultures religioses que amaren les societats occidentals (judaisme, cristianisme, islamisme i altres concepcions religioses del món i de la humanitat).
5. Una obra que es pot incloure perfectament dins la línia de la Teologia de l'Alliberament que aprofundeix en l'èxode o sortida d'Egipte i en l'exili o captivitat babilònica del poble d'Israel: tota situació semblant, llavors, ara i sempre per als creients, té Déu com a alliberador.
6. Respon molt nítidament i clara a la pregunta que se sol formular en llegir la Bíblia: deu ser cer tot quant s'hi diu? És històric allò que s'hi conta? Ha succeït de bon de veres? En Guillem, de manera magistral, hi respon clar i català: «la major part del llenguatge bíblic és simbòlic» (p. 36); les narracions de la bíblia són «creacions literàries» (p. 36); la bíblia és una «història inventada» (p. 12); una «història per encàrrec» (p. 27 el «testimoni escrit de l'experiència que unes persones tingueren de Déu» (p. 23)
7. Llibre que mostra el paper que exerceix l'economia al llarg de la història del poble d'Israel i al llarg de la història de la Humanitat, com a factor creador de diferències socials, polítiques i religioses.
8. Consider molt recomanables algunes pàgines que ajuden a comprendre millor la irrupció del cristianisme en la història d'Occident (pàg. 69-72); com també la pàgina 80, que reflecteix allò que expressa una gran dona mallorquina en relació amb qui és Jesús de Natzaret per a ella.
Ets un d'aquells homes que ho saben prou bé, bon amic Paco. Quan encara em trob treballant al Perú, el 20 de juliol de 1978, el bisbe de Mallorca, monsenyor Teodor Úbeda, em nomena vicari cooperador de la parròquia de l'Encarnació, a Ciutat.
Dos anys després, el 15 de juliol de 1980, me'n nomena rector, per un període de cinc anys. I tu hi ets, allà, juntament amb na Xisca, la teva esposa. Membre actiu, laic, casat, bancari, pare de família, veí del barri, membre actiu i crític del Grup de Drets Humans...
És en aquest indret parroquial de Palma on ens coneixem i tractam de prop. Amb gran amistat i molta sintonia, compartim afanys i lluites, per mirar de contribuir en la mesura de les nostres possibilitats minses a la millora de la nostra societat... que acaba de sortir de la dictadura franquista...
Ho feim, des de l'estructura clàssica d'una parròquia catòlica que vol continuar sent puntera en la tasca pastoral que s'hi desplega, des que mossèn Toni Roig la inicia el 26 de setembre de 1962, a la capella de sant Rafel.
Juntament amb molta d'altra gent, hi compartim esforços per continuar fent de l'Encarnació una parròquia que no es limiti solament ni sobretot a la pràctica sagramental, sinó que transmeti i contagiï per damunt tot l'interès fervent d'una comunitat de creients en Jesús, encaminada a esdevenir grup cristià compromès en la millora i transformació efectiva de la societat.
Entre d'altres iniciatives, mitjançant l'impuls del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, l'enfortiment del Grup de Drets Humans, la creació del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina, l'animació del Grup d'Esplai, la implantació de la Secció Local d'Amnesty International, etc. etc.
Saps també que, com a rector, no arrib a completar-ne tots els cinc anys, ni prop fer-hi. El dia de la festa de Sant Sebastià, 20 de gener de 1982, hi celebr la meva darrera missa. Amb una gran emoció, de part meva, i molt més gran tremolor de cames darrera l'altar...
Prenc la decisió, força difícil i arriscada per a mi, d'iniciar una etapa nova dins ma vida: em vull casar pel civil amb na Lina Company i Vidal.
T'he d'agrair, bon amic Paco, tot l'ajut valuós que em fas arribar durant el temps que som a l'Encarnació com a clergue. Les teves observacions acurades, sempre crítiques amb comportaments convencionals, obertes a la realitat social del nostre entorn més immediat, enfocades cap a plantejaments genuïnament evangèlics, rebutjant el paper predominant del clergat, exigint major participació de la dona, recriminant comportaments pederastes de representants religiosos, o reclamant papers més decisius per a seglars i laics a l'interior de l'església.
T'he d'agrair, també, que vulguis romandre sempre al nostre costat, sobretot als moments en què ens resulta més difícil enfrontar-nos a una situació tan nova per a nosaltres dos.
Els teus bons consells, les teves indicacions, les teves experiències compartides, els teus suggeriments amistosos, les teves aportacions singulars, els teus ajuts valuosos, tenen per a mi un valor incalculable.
Record perfectament, i les imatges de l'esdeveniment així ho confirmen, que la nostra relació d'amistat -entre tu i jo, na Xisca la teva esposa i na Lina la meva- esdevé molt forta, d'aleshores ençà. Tots quatre anam fent pinya davant situacions diverses.
Fins al punt que tu i na Xisca sou dos dels amics més entranyables que ens acompanyen, tant al moment de la cerimònia oficial del matrimoni civil, als Jutjats de Palma, com quan ens retrobam familiars i amistats al restaurant d'Orient, on celebram l'esdeveniment.
També quan, anys després, dedicau bona part del vostre temps a acompanyar-la i visitar-la, mentre roman ingressada a l'hospital General, afectada per un càncer que se l'enduu del nostre entorn més immediat a l'edat de 42 anys... No oblidaré mai aquest gest vostre!
El pas del temps ens duu a seguir camins diversos. A passar llargues temporades sense veure'ns. A retrobar-nos adesiara, només per alguns moments. Però el lligam de l'amistat ens manté fermament units, fins al darrer moment de la nostra existència en aquest món nostre.
He d'agrair ben molt, a les teves filles Conxi i Elena, com també al teu fill i la teva esposa, el gest de fer-me a saber el teu ingrés i la teva estada a l'habitació hospitalària de Son Espases. Tot d'una que m'ha estat possible, m'hi he fet present per saludar-te, donar-te la mà, acariciar-te, besar-te i dir-te adéu... fins que ens retrobem de bell nou! Allà on sia, sigui com sigui!
Qui m'havia de dir, a mi, que quaranta anys justs després que ens haguéssim conegut i tractat, tan a fons i tan de prop, a la parròquia de l'Encarnació, m'hauria d'atansar a saludar-te a l'hospital universitari de Son Espases, bon amic Paco, moments abans d'emprendre el teu vol definitiu cap a la terra nova, la de tots els humans!
Així és aquesta vida nostra damunt del Planeta, bon amic meu! En ma trajectòria vital més que setantina, vaig veient i comprovant que la Vida no sempre ens duu per allà on voldríem anar!
Continuo sent, així i tot, un d'aquells qui pensen i creuen que la Vida sempre ens duu de la mà, i no ens deixa mai tots sols enlloc!
Que gaudeixis per a sempre més
d'eixa Vida inacabable,
bon amic Paco Manresa!
"Has vençut els cims de les muntanyes, has seguit un poc més nostre món, Amples valls has creuat i no t'has descoratjat davant la sima o l'avenc més profund. Has passat les jornades fent ruta, nostra ruta de joia i servei. I quan ja el sol se'n va i comença a fosquejar veim al bosc tan sols el foc brillar. Així com l'esparver atura el vol i talment com l'isard entra al cau, venim a cercar el goig que ens darà en el foc de camp la germanor, ajuntant els nostres cors. Quan el foc deixi d'enrogir el rostre, quan les brases ja cendres seran, pujaran nostres precs enmig de la foscor vers el Gran Cap que és qui ens fa dir: Germans!"
