El primer batle negre dels Països Catalans

Enguany, fill de pare bubi guineà i de mare mallorquina arianyera, trobant-me com aquell qui diu a l'avantsala de celebrar els meus 50 anys de l'ordenació sacerdotal que vaig rebre el mes de juny de 1968,  i que vaig mantenir en actiu durant tretze anys seguits...

Enguany, quan em falta molt poc perquè es compleixin els trenta anys de la meva afiliació entusiasta al PSM-Entesa Nacionalista, formació política en la qual vaig militar durant una quinzena d'anys seguits, essent-ne regidor a l'Ajuntament de Palma, conseller de Cultura i Joventut al Consell de Mallorca, i diputat al Parlament de les Illes Balears, durant dues legislatures...

Enguany, quan és a punt d'assolir-se el primer mig segle des que Guinea Equatorial s'independitzà d'Espanya i quedà constituïda en república sobirana damunt del Planeta... coincidint amb el mateix any de la meva ordenació sacerdotal...

Enguany, quan al Principat de Catalunya s'estan vivint moments engrescadors i intensos, de lluita política i pacífica per la independència, amb l'objectiu d'establir la República Catalana dins el concert de les nacions... al capdavant dels territoris que conformen els Països Catalans...

Enguany, quan a la vila mallorquina d'Alaró es produeix un fet tan insòlit que no pot passar desapercebut a cap individu ni a cap col·lectiu humà que se senti i es vulgui comportar com a demòcrata i defensor de la igualtat entre tots els ciutadans d'arreu del Planeta... 

Enguany, l'any 2017, un centenar d'anys després del naixement de mon pare -al poblat guineà de Sampaka, a l'illa de Bioko, a prop de la ciutat de Malabo-, com m'ha comunicat el bon amic i company de militància política compartida, el també bubi Guillem Balboa Buika, m'ha convidat a fer-me present a l'acte institucional de «la presa de possessió del primer batle negre dels Països Catalans»!

N'estic ben content, de veure que en Guillem continua a l'illa de Mallorca amb la tasca política que també realitzava la seva família paterna a l'illa de Bioko. Tothom sap que els Balboa participaren molt activament en el procés de descolonització espanyola i en la lluita per l'autonomia de Guinea Equatorial.

La meva alegria és molt profunda. La comunicació m'omple de satisfacció. La jornada m'esdevé inoblidable: dissabte, 17 de juny de 2017, a les 12 hores, a la sala de Plens de l'Ajuntament d'Alaró, el bon amic Guillem, fill dels guineans Juan Balboa Boneke (1938-2014) i Honorina Buika, serà investit batle de la vila alaronera.

Enhorabona, a tota la població alaronera que n'ha de rebre el servei públic que hi ha de prestar aquest batle nou. Enhorabona a la família Balboa Buika. Sobretot, al pare, Juan Balboa, gran amic meu que ja no és entre nosaltres. A la mare, Honorina, bona amiga que estic segur que se n'ha de sentir ben satisfeta.  A tot el col·lectiu de guineans que s'han establert a Mallorca aquestes darreres dècades, després que ho fes mon pare, el bubi Andrés Buele Siesa, el primer guineà que trepitjà terra mallorquina i que s'hi establí de manera definitiva l'any 1929 del segle passat.

Enhorabona, també, a tota l'illa de Mallorca i a la resta de territoris que conformen els Països Catalans, per ser l'indret primer on s'arriba a acollir, fins a aquest punt tan excels en l'àmbit de la polític, una persona que prové d'altres terres tan allunyades, com són ara les contrades africanes que conformen la República de Guinea Equatorial.

M'alegra moltíssim veure que, per primera vegada en la història de Mallorca, arriba a ser batle d'un municipi mallorquí, un home jove, descendent com jo mateix de Guinea Equatorial, per part de pare.

Guillem Balboa Buika, pel que he pogut saber, va nàixer a Rebola, molt a prop de Malabo, l'any 1965. Amb la seva família, s'establí a Palma l'any 1969, fixant-ne la residència a Alaró l'any 2006. Treballà a la Universitat de les Illes Balears, dins la Direcció de l'Estratègia de Comunicació i Promoció Institucional. 

Havent-se presentat a les darreres eleccions municipals del 24 de maig de 2015, com a candidat de Més Per Alaró, fou nomenat Regidor d'Urbanisme, Promoció Econòmica i Fires durant els dos primers anys, amb l'acord de ser-ne batle els dos darrers anys de la legislatura.

Com va cantar Bob Dylan, cinquanta-tres anys enrere: The Times They Are A Changin'! (1964)

I que sigui per molts d'anys, en benefici de la ciutadania tota!

Taula rodona: Jornada d'Humanització de l'Hospital Comarcal d'Inca

JORNADA D'HUMANITZACIÓ DE L'HOSPITAL COMARCAL D'INCA
(Taula rodona, Divendres, 12 de maig de 2017, a les 19:30h)

La percepció que en tenc, crec que compartida per molta gent, és que quan hem d'entrar en contacte amb professionals de la medicina, en general i massa sovint, ens trobam davant d'una espècie de mur infranquejable que, lluny de fer-nos sentir com a persones humanes, ens duu a mantenir la impressió de ser tractats com a mercaderies que tenen un preu. Més alt o més baix, però un preu.

Amb totes les excepcions honorables que calgui esmentar, la percepció inevitable d'una manca d'humanització, crec jo que va en augment i que, malauradament, es va incrementant a l'àmbit hospitalari cada dia que passa.

La primera mostra d'aquesta manca d'humanització, crec jo, ja la podem veure en aquesta mateixa mesa. Ha estat constituïda amb la participació de CINC homes i UNA sola dona. Hu-ma-nit-za-ci-ó! Em deman on s'ha de situar el nivell d'humanització mínim a l'hora de constituir una taula rodona com cal, aquí i a qualsevol altre àmbit públic d'actuació!

Una segona mostra d'aquesta MANCA D'HUMANITZACIÓ que jo destrio en aquest acte mateix, i que m'agradaria saber expressar-ho amb el màxim respecte cap a tots els assistents, és la de no poder emprar-hi la meva llengua materna, la llengua catalana, en una illa i en un àmbit públic on n'és l'única llengua pròpia. Qui m'ha convidat a acudir-hi n'està ben assabentat...

Fetes aquestes dues observacions preliminars, m'agradaria recordar que dilluns passat va fer un any exacte que vaig haver d'ingressar la meva dona, na Bel Rosselló, a l'Hospital de Manacor on va morir al cap de 10 dies, segons se'm digué,  per una oclusió intestinal greu. Era una pacient de la malaltia d'alzhèimer, diagnosticada pel servei de Neurologia de l'Hospital Universitari de Son Dureta, el 6 de maig de 2009, durant la desena visita que hi efectuàvem, després d'haver-hi estat atesa per primera vegada el mes de gener de 2005.

A aquesta experiència dolorosa, viscuda i patida entre el mes de gener de 2005 i el mes de maig de 2016, hi puc afegir la que anteriorment també havia hagut de viure i patir durant tres anys seguits, amb la meva primera dona, na Lina Company, entre els anys 1985 i 1988, qui també arribà a morir, a l'edat de 42 anys, afectada per un càncer que llavors anomenaven «limfosarcoma maligne».

«Càncer i alzhèimer»! Quines dues males malalties! Per molts d'esforços que pretengui i m'afanyi a fer en sentit contrari, sempre les veuré com dues males companyes de viatge. Hi he hagut de recórrer el camí de ma vida, durant una quinzena dels 72 anys que tenc ara. 

Tot i que són, per a mi, dues maleïdes companyes de viatge, si més no i sortosament, m'han ajudat a obrir els ulls i a valorar les coses i la mateixa vida humana d'una altra manera, pentura una mica distinta a la que pogués tenir l'individu que ha tengut la gran sort de poder estalviar-se aquests tràngols tan amargs.

Des d'aquesta perspectiva personal, dura i endurida però també força enriquidora, m'agradaria intervenir en aquesta taula rodona que organitza l'Hospital d'Inca. En consider molt important la temàtica escollida. Esper i desig que aquesta jornada pugui contribuir, de manera efectiva, a millorar la percepció que arribin a tenir tots els pacients que s'hi atansin d'ara endavant (d'altres Alpha Pam inclosos!)

Repassant les observacions i impressions que em vénen al cap i que vaig enregistrant de tant en tant en el meu l'ordinador, m'adon que, amb el pas del temps, se'm van produint tota una barreja de sensacions i de percepcions diverses. 

D'una banda, no puc deixar de recordar, esmentar, mostrar i reconèixer l'agraïment profund a un cert sector del personal mèdic, clínic, hospitalari que tenc l'oportunitat de conèixer i de tractar. 

Continuo guardant-ne la imatge, valuosíssima per a mi, de persones abocades, fins i tot diria que apassionadament i fermament, a la cura i dedicació professional i vocacional prestada a les meves dues dones malaltes. Hi podria assenyalar noms concrets de metges, -oncòlegs, neuròlegs, metges de capçalera- o de personal sanitari que hi col·laborà. Els estic profundament agraït.

De l'altra, emperò, no em puc sostraure del record desesperant d'altres tractaments nefasts que em vénen al cap, no solament a l'àmbit administratiu, burocràtic, normatiu o organitzatiu que em cau damunt, sense que arribi a esbrinar ben bé per què se'ns tracta d'aquella manera tan poc respectuosa, sovint tan barroera... 

També m'ocorre, malauradament, quan em trob en situació d'haver d'explicar allò que ens passa, o que ens ha d'explicar allò que en pensa, qualque professional mèdic que ens ha tocat... en mala sort... En aquests casos, m'estimaria més haver-me'n evitat la topada, com també haver-li estalviat uns moments tan poc agradosos a la meva dona malalta.

Feta aquesta introducció, pas a assenyalar algunes de les mostres de deshumanització, viscuda i patida per mi, durant aquests quinze anys d'acompanyament de persones malaltes, a l'àmbit mèdic, clínic, hospitalari, sanitari...

- Les anades a URGÈNCIES, esdevenen un veritable calvari per a aquells que tenim ben poques ganes d'anar-hi. En lloc de trobar-hi facilitats, tot són dificultats: ambulàncies difícils d'aconseguir, informacions nul·les a l'hospital, obstacles per romandre amb la pacient, esperes llarguíssimes, pagament d'estacionament a l'hospital de Son Espases...

- La sensació de romandre DESEMPARATS i abandonats de la mà de Déu i dels homes, quan, davant d'una situació que s'està agreujant, miram de ser atesos per l'especialista ABANS del dia assenyalat i se'ns diu que resulta del tot impossible...

- El poc respecte que comporta per a una pacient d'alzhèimer TENIR HORA per rebre atenció d'especialista i haver d'estar més d'una hora i mitja a la sala d'espera, amb el nerviosisme característic...

- Em fa la impressió que, massa sovint, la complexitat del tractament d'una malaltia com la d'alzhèimer, que per als professionals pot resultar normal i corrent, rutinària, de fet arriba a desbordar les capacitats personals de la família: visites a especialistes diversos -metge de capçalera, neuròleg, endocrino, analista, serveis socials, conselleria de salut, centres de dia, ecografies, TAC, medicaments, farmàcia, cadira de rodes, incapacitació... Tot un cúmul de situacions que s'aixequen enmig d'un camí més farcit de cards i d'espines que no de roses i de lliris...

- La resposta, massa tardana, a la presentació de denúncies públiques al Servei de Salut del Govern de les Illes Balears, per males atencions dispensades a seccions hospitalàries, com la que vaig especificar en 6 fulls adjunts, (amb fractura de pubis tancada i amb pèrdua d'ulleres inclosa), no m'arriba abans que transcorri un any i mig... tot i haver-hi insistit una vegada i una altra. Ens arriba molt poc temps abans que la mort... quan ja no hi ha res a fer...

- He anat descobrint que, en situacions com aquesta, hi ha TRES DES que ens marquen per a sempre: el DES-CONCERT, el DES-EMPAR i la DES-ESPERACIÓ. Sobretot, quan et trobes amb un dilema que no tens ni idea de com resoldre: un metge et diu  una cosa, l'altre te'n diu una altra, i la pacient que espera... Cal operació quirúrgica? No hi ha per què intervenir-hi quirúrgicament? Amb els budells paralitzats... la mort arriba, mentrestant, al cap de 10 dies d'haver ingressat a Urgències hospitalàries!

- Seria molt d'agrair que s'obrís algun camí nou d'HUMANITZACIÓ que permetés de fer front a la sensació que aquesta maleïda malaltia acabarà amb les nostres dues vides, com si fos a picades d'agulla, de dia en dia! Que al desconcert, s'arribi a contraposar  una ORIENTACIÓ MÉS ADEQUADA. Que al desempar s'arribi a enfrontar un SUPORT FERM. I que a la desesperació s'arribi a correspondre amb un ACOMPANYAMENT ESPERANÇAT!

És el que de tot cor desig a totes aquelles famílies que, d'una manera o una altra, es veuen afectades per malalties com aquestes dues, el càncer i l'alzhèimer; però també per a totes les persones que, per un motiu o un altre, s'han d'atansar a qualque professional de la medicina, pel motiu que sigui.

Inca,12 de maig de 2017