El bon amic i company de lluites pastorals i cíviques, el puigpunyentí Pere Barceló Barceló em demana que faci públic al meu blog aquest escrit que m'envia, sobre l'amic comú i condeixeble meu Toni Mas Colom, que es troba ingressat a l'Hospital de Son Espases.
Amb molt de gust accedesc a la seva petició, i ho reproduesc tot seguit:
"Amics, El nostre amic Toni Mas Colom de Sòller està molt greu. És a Son Espases tot aguantant una metàstasi. Com el que ens pot quedar a fer per ell, és posar-nos en mans de Déu. Així ho demàn. Té ja les visites restringides. Però amic comú des de fa molts anys, t'envio un troç de testament, que escrigué fa uns pocs anys. Si et pareix penjar-lo al teu bloc, estic segur que pots fer-ho arribar. Ell ha estat sempre una persona bona, bona.
Amb el sentiment d'escolta, crec que pot fer bé a qui el llegeixi.
Un abraç d'en Pere."
CONFESIONS D'UN SECULARIZAT
Sense esquema premeditat, em propòs fer aquesta exposició. Serà com una confessió molt personal sense que respongui a una pregunta concreta. Respondrà a un bagatge de reflexions que la meva ment ha anat acumulant, sense cap ordre, entorn d'una sèrie de conceptes i experiències, que he anat esponjant del meu entorn i de l'esdevenir de la vida. Això ha estat possible des del moment en què he estat capaç de prendre el relleu al raonament imposat, al criteri sotmès i a l'obediència cega que em convertien en autòmat comú del remat de l'Església, sense veu ni vot.
La meva vida, fins als 21 anys, va discórrer en un ambient normal, sense alts ni baixos d'importància, que no fossin els propis de la joventut. Vaig viure al sí d'una família de classe mitjana, cristiana corrent de l'època. Jo ocupava el lloc mitjà, entre el meu germà més gran i la meva germana. Els meus pares eren lluitadors, treballaven de sol a sol en les seves tasques, que no eren pròpies d'un poble rural, posant-li imaginació a tot el que se li podia treure profit per tirar envant el carro de la família, sense crispacions ni rebel·lies inconformistes. Era el dictat de la vida, i la resignació, i la lluita eren les armes per afrontar-la. No es podien permetre miratges idealistes ni fantasies.
La societat marcava les seves pautes i era precís seguir-les si no volies perdre el tren. A penes sabien llegir i escriure. Els temps no van donar per a més, però, per a ells, ja en tenien prou. A la base social del seu temps no els exigien gaire més. Bastava ésser honrats, honestos i de bones costums, complir amb la santa mare Església i els seus manaments i ser bons ciutadans. Aconseguit l'aliment, el suport bàsic, no ambicionaven res més. I la veritat és que era així. Jo vaig beure per osmosi tota la bona saba que ells traspuaven, sense llenderes ni imposicions. La meva mare era el drap de llàgrimes dels qui cercaven un consol a les seves penes o una solució als seus problemes. Callava abans que ofendre. El meu pare era un treballador nat. S'inventava qualsevol ocupació per aportar a la vida un tros de pa, robant-li a la son o al dormir, el que li fes falta. Coses totes aquestes, de les que te'n dones compte quan no les tens, però que molt en el fons al pas dels anys, reconeixes que t'han deixat una empremta que sol pots agrair evocant-los en la memòria.
Als 21 anys d'edat, influït per uns esdeveniments religiosos concrets, com els cursets de cristiandat, i per un ambient nascut de una militància de grup en torn de la AC. i una lectura d'una vida de Jesús que va fer efecte en mi, vaig decidir entrar al Seminari amb la ferma voluntat d'ordenar-me sacerdot, creient que era la millor opció com a resposta al que sempre s'ha dit vocació en termes religiós-cristians dins la nostre Església Catòlica. Sacerdoci i vocació dos conceptes de serioses implicacions històriques i humanes viscudes baix del prisma i dictat de la providència, desarrelada i manca d'una correcta i seriosa psicologia humana i en detriment per tant del ésser humà. Disciplina insubstituïble, la psicologia, que no anul·la motivacions ni conceptes, sinó que les explica les valora i corregeix els fonaments equivocats o distorsionats, per una sana salut psíquica i mental.
Essent el sacerdoci un determinat valor a dins la Església catòlica, com també la vocació, cosa que jo no vull negar absolutament, sí les critic. Dons, tant una com l'altre, han patit d'aquesta base d'arrelament i les ha sobre dimensionat més enllà de la seva realitat.
Vaig viure aquests anys de la meva formació amb plenitud i en total donació, amb la seguretat que el Jesús del Evangeli, el que me presentava l'Església catòlica, era el que encarnava el sacerdoci com la summa aspiració vocacional d'un cristià. Il·lús de mi, per massa confiat i no tenir en compte lo dit anteriorment. Vaig entregar-me a ell en cos i ànima, sense fer cas de cap contradicció possible que pogués presentar-se, emparant-me potser, en aquella màxima evangèlica del "qui no està amb mi està contra mi".
Confiava plenament en la fe de l'Església. Creia que totes les seves veritats eren inqüestionables, i que en oferir-les el meu assentiment i submissió no hipotecava ni posava en perill la meva capacitat responsable ni la coherència, pel fet de què, qualsevol principi o contingut doctrinal se'm pogués imputar com a acte humà personal i propi. L'Església era guardiana del dipòsit. Per a què dubtar? (No exposaré aquí ara tota la doctrina oficial de l' Església. Se suposa que aquelles persones a qui van dirigides aquestes confessions la coneixen de sobres).
Vaig abraçar el sacerdoci als 33 anys com el qui està disposat a menjar-se el món, sobretot quan en el primer lustre dels anys 60 se'ns havia inoculat en l'ànima aquells aires de "aggiornamento" del Concili Vaticà II tan necessaris, tan vitals a l'Església i tan prometedors. Tots els ambients del nostre entorn parlàvem d'una nova primavera. Jo "estava amb Ell i no contra". Tènia "la mà posada a l'arada i no volia tornar la vista enrere". Per això m'havia allunyat de la família carnal, la que, alhora, oferia el millor que tenien, assumint sacrificis i penúries a canvi de la dignitat de posseir un fill sacerdot, no per presumir, encara que vestia, sinó per oferir-li a Déu el delme de la seva collita.
No vaig qüestionar mai el celibat. M'ho creia tot perquè me fiava del sistema. Mai no vaig posar en dubte la seva honestedat ni els pilars dels seus principis. Avui seguesc creient en la seva honestedat i la de tots aquells que emparaven el procés de formació, no sol del sacerdoci sinó dels cristians en general en l'adoctrinament pastoral en totes les facetes d'Església, perquè tots varen poder ser actors i víctimes. Però no puc atorgar avui, la mateixa confiança i credibilitat a la fonamentació en els principis, en que s'han basat a la Càtedra de Pere i el seus successors. La debilitat dels quals, la seva inconsistència i desenfocament, constatat per l'avenç teològic i la ciència, han causat en mi una reestructuració dels mateixos, i un replantejaments coherents amb una fe intel·ligent i racional, expressats en un nou compromís més d'acord amb el Jesús experimentat i viscut per mi en els esdeveniments reals de la vida profana, on Ell, ho pressent, vol estar-hi. Que es una nova manera de sentir i viure d'aquells que creuen en un altre Església possible, i que son multitud.
Començaré aquí, sense un fil conductor que em guiï, referint-me en una mirada fugaç i com a botó de mostra, a la sexualitat, i en conseqüència al celibat i sense donar-li més importància de la que té, per no restar-la a altres, de tant o major pes.
El coneixement del sexe, el descobriment del qual es va iniciar en el marc del tabú i de lo prohibit, entre jocs puerils d'infantesa i, en alguna altra pràctica masturbatòria comuna en la pubertat entre amics, com a incursió a l'experimentació d'aquest nou món de sensacions noves i que precisaven una orientació i una canalització, es trobava sol i desemparat.
Tots recordam aquestes primeres divagacions en aquesta matèria que, després cada qual i pel seu compte, havia d'enquadrar i ordenar en aquest altre món de la moral imperant, sense cap altra orientació que l'amenaça d'incórrer en pecat, i a més, en pecat mortal. Mai una paraula positiva sobre aquest tema que no fos el temor i l'amenaça. L'únic remei per apagar aquest foc, era refrenar l'impuls amb l'ascetisme, o rentar-lo amb el sagrament de la confessió, esquivant indagar sobre la bondat i el sentit de la sexualitat dins al marc digne, noble i bell de lo natural.
Dit això, i com de passada, diré que la sexualitat, almenys per a mi, en l'etapa celibatària, per allò de que m'ho creia tot i ho acceptava sense necessitat de raonar-ho, mai no va constituir una trava i una dificulta o preocupació essencial. Sense menysprear que ho sigui en el marc de la vida global humana per a d'altres i causa de desequilibris justificats seriosos. El que alguns, o molts, hagin tengut recursos personals suficients per superar i encarrilar la fase impulsiva de la sexualitat, més apressant en la joventut, i sempre present en la maduresa i al llarg de tota la vida, aconseguint refrenar-la totalment al servei d'una finalitat, mantenint-lo fidel a la castedat imposada pel celibat, no serveix per justificar i donar raó del mateix. Causa responsable de desequilibris i desestabilitzacions de moltes persones de bona voluntat, a les quals els ha impedit donar, el millor de si mateixos. Per aquest motiu tot això és avui l'objecte dels meus dubtes, d'anàlisi, crítiques i preguntes:
-Som el mateix que als 21 anys va entrar al seminari i als 33 es va ordenar sacerdot?
-Què crec avui?
-Crec en aquesta Església en la qual he estat immers fins ara?
-Qui és Jesús per a mi?
-Crec en Déu, i si és així quina és la meva fe?
-Quin protagonisme ocupa la consciència en el meu procedir humà?
Totes aquestes preguntes aniran dimanat respostes desordenadament d'aquestes reflexions confessions, que em proposo fer.
De principi confés que en mi hi ha hagut un canvi radical que em fa sentir i ser el que avui jo som: un home alliberat, en la mesura que un creu que ho pot ser, en assumir el govern de si mateix. Però, això sí, amb algun que un altre dolor de part. És el preu a la dignitat.
Avui, als 71 anys, després de 8 de sacerdoci, he d'agrair a aquesta dona meravellosa que és la meva esposa, amb qui duc 31 de matrimoni, l'ajuda i al suport, que ha estat mutu, per caminar aquest camí junts. Amb ella vaig coincidir al Burundi, país de l'africa, en la parròquia de Gitongo on la vaig conèixer quan els dos exercíem de missioners. Dos anys de convivència i de compartir ideals va ser el temps suficient que va fer saltar l'espurna de l'amor, base i punt de partida que ens ha permès formar una família amb un fill i una néta, altre punt meravellosa, per la qual viure per ella, justifica de sobres l'haver nascut. La meva esposa és el far que ha donat sentit a la meva vida i ajudat a baixar de les altures etèries al terreny real. Avui com dic, junts hem reestructurat els nostres esquemes i hem cercat respostes a molts altres interrogants, que abans, o no ens fèiem, o no sabíem respondre, per als quals teníem respostes prestades i codificades en manuals de seguretat.
Avui m'atrevesc a "destutelar-me" d'aquell infantilisme i a respondre per mi mateix, fins i tot sabent que per a moltes coses no tenc, o no hi ha resposta precisa. Però és millor així abans que arrelar l'existència en l'error i en l'arrogància. Lo que és pitjor que no tenir respostes. Al cap i a la fi estam emmarcats en la finitud, en el límit, i en la contingència, pilars que ens conviden a la humilitat i a l'honestedat.
Tem per això confessar-me profés de qualsevol veritat absoluta i segura en tots els nivells humans, però més encara en un sistema de religió, perquè aquestes seguretats ens radicalitzen allunyant-nos de la realitat i ens deshumanitzen, desterrant-nos de l'àmbit de la nostra pròpia limitació i s'instauren pautes que són inabastables i impròpies per al ser humà. Ha estat un cras error en el qual s'ha vist immers la nostra Església, (com també fan altres confessions). En la seva càtedra s'han assegut molts d'orgullosos aferrant-se a la seguretat de no equivocar-se; en el seu nom s'han tancat moltes portes. I lluny d'ajudar-nos a ser lliures s'han bloquejat preclares ments; dinamitat el diàleg, la igualtat i enterrat la fraternitat junt amb la convivència.
Sé, que l'Església, quan encarna el cristianisme de Jesús, que avui no llueix per a res apagat per l'oficialitat i l'estructura reduccionista embolicat en un bagatge confús, és un projecte de vida que té moltes de les respostes i solucions a què pot aspirar l'ésser humà. I sé que aquesta Església està plena de gent de bona voluntat que dóna testimoni de que aquest projecte és real i que té sentit, i per ell, han lliurat la seva vida. I continua donant fruits. Si no fos per ells no hi hauria res que valgués la pena salvar.
Avui, gairebé dóna vergonya parlar de Déu amb el llenguatge que ens han llegat els nostres representants oficials, que s'han arrogat en exclusiva el dret de parlar d'Ell i en el seu propi nom, presentant-se com l'ortodòxia de la lletra i de la moral i costums. I el que han aconseguit ha estat posar-lo en un món de contradiccions, segrestar la seva paraula i avergonyir-lo dient d'Ell el que no és, ni el que la gent espera ni necessita.
S'han fet de Déu moltes elucubracions. En totes les èpoques, en totes les cultures i pobles ha estat un tema inesgotable. I es continua parlant d'Ell i se seguirà fent-ho per molt que es temi que passi per part de certes ments quadrades, creient que la ciència vagi a arrabassar-li el seu protagonisme i treure'l del mig. Al contrari, Ella, la ciència, li torna el seu lloc privilegiat on li pertany estar, recuperant tot lo creat, inclòs l'home, l'harmonia i l'equilibri de les causalitats tant físiques com racionals. Encara que per arribar allà s'hagin hagut de sentir expressions com a aquestes: "la religió és l'opi del poble" o, "Déu ha mort". Que de gust s'haurà quedat de sentir-se lliure!
No s'ha deixat atrapar clarament en conceptes ni expressions, ni hem pogut, perquè en el seu concepte, i ho sabem, no cap la efabilidad ni la comprensibilitat absoluta amb les nostres categories racionals, encara que no irreductibles, a la nostra comprensió quan usam criteris comparatius paral·lels i analogies al nostre abast que expressen el millor de nosaltres mateixos i de la creació per comprendre'l. Sé que no me puc escapar, per la meva formació, dels conceptes de la teologia escolàstica-tomista referents als atributs de Déu. No valor ara si això és bo o dolent, però ningú no s'escapa en cas d'expressar-se en categories. Tenc la sort de ser un ésser humà i no les puc eludir. Estic, no obstant això, obert a totes les que siguin racionals i em serveixin per comprendre i explicar l'existència, el recte procedir i el sentit de les coses i, el que és primordial, a mi mateix.
Avui tenc una peça del puzle, demà dues, al següent dia una altra, i així fins a completar-lo. Una peça és part d'un tot, però no és el tot; avui faig camí descalç, demà tenc sabates, el pròxim pas em muntaré sobre quatre rodes, fins a pujar-me en un vehicle d'alta velocitat. El bisturí de la vida i del coneixement, en la seva tasca de dissecció, lluny de destrossar el cos ha permès conèixer-lo amb major exactitud i objectivitat. Per tant, el que avui no pot ser explicat o comprès per la ment o el saber humà, pot ser-ho demà.
Gran pecat d'orgull el de l'Església d'acaparar el dipòsit de la revelació com a paraula intocable i inamovible i absolutament incontestable!
Se me tambalejen els conceptes de Déu que ha assumit la nostra Santa Mare Església i reafirmat en tota la seva història en els seus sínodes i Concilis, tan diferents i contraris al Déu que Jesús ens revela en tot el seu procedir.
Un Déu que necessita holocausts; un Déu infinit i perfecte que necessita ser reparat; que atorga beneficis per mitjà de ritus complerts o actes mecànics subjecte a matèries inertes i substàncies orgàniques que per art de màgia dispensen favors sagrats, relegant la consciència, l'acte humà, a un plànol subordinat i sotmès. Tot això, diu molt poc el seu favor perquè sia creïble allò de "creats a la seva imatge i semblança". Atributs que han d'emergir i actuar per si mateixos sense necessitat d'ajudes afegides a la llibertat.
El regal, te caràcter gratuït, si es meu, es perquè se m'ha donat. Lo mecànic, no em genera cap valor meu propi, no em fa lliure per sí mateix. No pot formar part del gran acte conscient, humà que dignifica la llibertat i la consciència i em fa responsable, mereixedor o culpable.
Una altra cosa és gràcia benèvolament atorgada a tot ser humà com a gratificació, lliure d'imposts per part del dador, sia qui sia. Aquesta és l'única facturació gratuïta que esper del cel. Em costa creure en un Déu de quotes i pagos.
Fora d'això, ja tenc del cel lo que està a la terra, visible i patent, o invisible i latent. Es ella la terra, l'autopista per aixecar-me cap a l'Arcà. I està en la meva mà i la meva consciència que aquesta terra transcendeixi més enllà dels límits de la seva materialitat física. En definitiva, crec que és l'únic cel en el que em puc perpetuar i immortalitzar. I és així com faix palpable el Déu amagat. Aquesta és la meva resurrecció i la meva vida eterna.
Mentrestant deix als filòsofs, Als teòlegs i a altres doctors, les disputes sobre el valor i el paper de la consciència. Jo em complac i regeix per ella com a guia, sempre que no se munti en el cavall de l'arrogància.
Se molt bé que la consciència no és el bé absolut, però, ella m'encamina en el discerniment subjectiu d'elegir o distingir el bé del mal, la llum i la tenebra, per elaborar les certeses en l'àmbit humà. I quan s'ha aconseguit atrapar-les, és, o seria un frau o una traïció no fer-los cas. Per això m'afegesc al respecte envers aquells, les llums dels quals, difereixen de les meves com a instàncies de les seves consciències.
Sé que s'ha de ser caut en apel·lar a la consciència perquè, moltes vegades és una trampa per colar conceptes i criteris de contraban per justificar la nostra ignorància culpable.
En el marc de la meva creença he optat per Jesús el de Nazaret i la seva càrrega alliberadora, que jo experiment d'una forma inenarrable, vàlida per a la meva raó i la meva consciència. M'han fascinat els seus gests, la veracitat de les seves paraules. Ell ha sabut veure els fets i les coses, més enllà del fenomen de la materialitat i la imatge externa envoltant de la persona; ha tornat el seny i el sentit comú desterrant la irracionalitat d'un Déu impossible de Abastar, tornant-nos l'esperança de trobar un sentit i un valor a l'inexplicable de l'existència; no se'l va poder acusar mai d'omplir les seves alforges perquè les buidava a la taula dels altres a fi que poguessin menjar de la vida; no argumentava amb la culpa i l'acusació, sinó amb la justificació i el perdó. Això que ja no sabem el que és, o se fa difícil de comprendre. La seva única denúncia brollava del compromís amb la veritat. I la seva paraula feta testimoni li va portar implacablement fins a l'última conseqüència de la seva mort.
Tants gests m'han ensenyat a creure en la vida, en mi, i en els altres. Raons que avui, vertebren, el meu compromís humà o almenys ho pretenc humilment. A la seva ombra puc percebre l'existència d'altres freqüències i vibracions que de cap altra manera no percebria.
Lo de la seva filiació divina en les elucubracions teològiques és lo de menys. Pel que es desprèn d'aquella vivència seva tan intensa, Ell va tenir una experiència tan profunda de Déu que la va acceptar com una filiació amb totes les conseqüències de donació i entrega. Em serveix i en tenc suficient amb la seva proximitat humana, el seu sentit de transcendència, la seva clarividència de la veritat incontestable. La seva capacitat de superar el dubte de l'abandonament de Déu que va experimentar me'l posa més proper i al meu abast. La seva fe és un compromís sense avantatges, a pit descobert, i no es ven per les proves i temptacions del desert.
Amb el temps, a aquest Jesús de l'evangeli, me l'han sacralitzat, elevant-lo a la glòria de l'insondable. Li han posat sotana, bastó, mitra i anell, enfilant-lo al tron en el qual mai no va voler estar.
Al Déu de les seves paràboles, com la del fill pròdig, l'havien convertit en tirà justicier deixant-lo en la penombra del primitivisme del AT, al qui li preocupava més el seu honor ofès que les criatures de les seves mans, imatge i semblança seva, a les quals, i essent conseqüents amb el mateix Evangeli, segons interpretació de l'Església, havia tramat Déu salva per Jesús.
Hem manejat el concepte que el seu regne no és d'aquest món al nostre capritx i relegat tot lo proper com a menyspreable i abjecte, per embarcar-nos en aquest altre viatge cap a un altre món i una altra vida com a promesa de futur, per la que paguem un preu molt alt. I ens hem quedat sense entendre ni a Déu ni al món, i menyspream el que som i tenim més proper.
No hem sabut entendre que el seu: no ésser d'aquest món, ens donava ales per enlairar-nos per amunt i en perspectiva. No per fugir i abandonar l'únic que tenim a mà, que som nosaltres mateixos, amb totes les nostres contradiccions, i malgrat elles.
Jo tenc un compromís, i com tot compromís l'he de prendre seriosament com ser humà que sóc: desenvolupar totes les meves capacitats potencials en harmonia amb el meu món i el meu entorn on, Déu per al creient, per a d'altres el mateix fet de néixer o el destí, m'ha situat. A mi com a creient, ambdues postures me són vàlides. No cerc raons, sent. Potser sigui veritat allò que algú a dit: "l'home és incurablement religiós ".
Allà és on està el meu lloc d'encontre i cohabitació. Es aquest el gran temple on he de conviure amb Déu i dialogar en el marc de la consciència sense necessitat que em tracin el camí i coartin la llibertat de discerniment per a les meves respostes. La raó, el sentit comú, i el lliure albir, són els instruments que m'encaminen en la implicació ètica dels meus actes a través dels quals m'oblig a comprometre la meva consciència.
I m'atrevesc a expressar un sentiment o una experiència personal: a Déu el tenim, l'abastam i es deixa recrear, quan feim aquest gran exercici d'aflorar el millor del més intim de nosaltres mateixos, que sumat, en l'esdevenir dels segles, encarnen tots els valors de tota índole, que són per a tots i de tots els temps, i es perpetuen en totes les cultures com una força avassalladora actuant de far per a la convivència i, uneix tots els esforços per creure que la vida és un do gratuït al nostre abast; que som part d'aquest batec universal que ja ens ve llegat en l'essència d'anteriors generacions i llegant-li alhora la nostra ànima profunda a la posteritat nosaltres mateixos, perpetuant-nos en ella en l'encontre amb els que ens van precedir.
El nostre defecte és que vivim de lo tangible, de lo fenomenològic, de tot lo que podem palpar amb els cinc sentits i experimentar en l'aparença sensorial de les coses i els esdeveniments, com si no hi hagués cap altra cosa fora de lo que abasten els nostres sentits.
Jo no me puc conformar en quedar-me a la superfície i en la materialitat. Sempre hi ha una raó bategant, un sentit més profund que escapa al tacte sensorial.
Allà rau la dignitat i grandesa de l'ésser humà, en la capacitat de superar lo tangible, aprendre el llenguatge silenciós, interior, de cada cosa, de cada esdeveniment que es fa perceptible més enllà de la frivolitat, de lo fàcil, superant la caducitat del seu existir i passar per aquesta metamorfosi de transcendir.
Quan estam en aquesta ona, vivim, ens projectam, creiem i ens deslliuram de ser un bast element buit i, trobam el sentit en una abraçada d'intercanvis i de comunicació; palpam l'harmonia i l'equilibri amagat, però real, escorcollant el que és latent; cercam respostes a les contradiccions; transcendim aparences i sublimam lo prosaic, però, que al final, resulta un valor necessari i sobreafegit;
Fins i tot el mateix silenci és eloqüent; el buit és ple de paraules i revelacions i desplegam les nostres potencialitats a la recerca del numen màgic del món i els objectes. Llavors fins al silenci es torna revelador i el buit s'omple de paraules; escoltam veus i crides, gemecs i llàgrimes; regalam somriures; recollim abraçades....
Al mateix substrat de tot això està el clam exasperant que crida al seny. Si no ho sentim, és que una ceguera ens maneja i hipnotitza, una influencia bastant malèfica el fa callar refrenant l'eco del seu llenguatge en nom d'un silenci mortal i lapidari que entronitza al seu lloc la veu i la paraula del nostre egocentrisme i acabam cremant l'abecedari de la concòrdia.
No puc entendre aquests llenguatges tancats, obtusos i tortuosos que no es pleguen davant de l'evidència o, almenys davant del dubte, aferrats a les seves veritats absolutes i a les seves certeses inamovibles que debiliten la consciència. Ambdues, moltes vegades, acaben per convertir-se en plataformes de disputes i enfrontaments des d'on es llancen dards enverinats contra qui no té la llum gratuïta de la seva revelació.
Des d'aquest terreny es destrueixen tots els punts de trobada des dels quals començam, o aprenem a caminar i construir en positiu el projecte de l'ésser humà.
Si per a això han de caure moltes torres i temples que caiguin, ja tornaran a aixecar-se, o no. En la vida, en la història, han caigut moltes muralles i temples, com va caure per dues vegades el temple de Jerusalem. I Déu continua lliure.
S'ortiguem dels temples, desposseïm-nos de distintius i robes, baixem de les càtedres, esquincem-nos les vestidures de rasos o velluts i posem-nos els esquinçalls de la igualtat i baixem de la creu al què està agonitzant i morint-se de solitud i de gana. Estenguem la vista a l'escenari del carrer que ens crida cada dia les seves misèries i les seves desgràcies. Hi ha xacres profundes, ferides sagnants, pus d'injustícies, mentre nosaltres els cristians ens justificam dins els temples mitjos buits clamant-li Déu perdó i misericòrdia, practicant sagraments i ritus pagans, i ens oblidam del sagrament de la presència de Déu que està al carrer oblidat. Llavors sí, el temple de la vida s'omplirà de creients. Culpam els mals del món en l'increença en Déu, quan el verdader mal és el desamor, la impostura davant de la vida, i l'egoisme que ens ofega.
Un dels errors en el que s'ha caigut ha estat creure que posar en acció totes les nostres facultats per escorcollar tots els racons del món, incloent-nos a nosaltres mateixos; aclarir totes les incògnites que ens envolten; preguntar per tots els misteris, tot el que arribi a discernir la nostra intel·ligència, amb el noble anhel de conèixer i saber, pensàvem que això, era terreny perillós que assetjava Déu i el desafiava per treure'l del mig. Lluny d'assetjar-lo i desafiar-lo, amb això més aviat s'obren camins a la veritat, i s'obre a un encontre explosiu de llums alliberadors.
Això se'ns ha estat vetat i prohibit per un error de càlcul, confiant en una batuta segura, que ha durat massa anys, i ens ha dirigit a un anquilosament i a un embós en el procés de la maduresa.
Ens hem deixat guiar i conduir, de bona fe, tots, conduïts i conductors. No m'atrevesc a dubtar de la rectitud d'intenció de ningú. Però ha fallat el director baix la responsabilitat del qual ens eximíem d'equivocar-nos. I ens ha fallat a ambdós el càlcul.
Ens hem ficat en un desert on s'han esborrat tots els camins i desaparegut les empremtes d'allò que cercàvem, sense advertir-ho, fins que ens hem donat compte de ple, sense entreveure, tan sols, un oasi d'alleujament a la nostra set de veritat. I quan algun comença a brollar entre les dunes de la sequedat l'aniquilam de l'horitzó com un miratge pertorbador i enganyós.
D'entrada se m'imposa una espècie de postulat, o una evidència: les coses són com són i no com volem que siguin. I sols ho dic pel que fa al terreny de l'objectivitat; s'entengui el que vull dir per no caure en el determinisme. Ja sé que en el plànol volitiu on feim i desfeim, en el qual intervé la nostra llibertat, aconseguim el que volem. No és la meva intenció ficar-me en afirmacions filosòfiques. Per a mi és un terreny relliscós. Però entenc que hi ha un món de veritats fora de nosaltres, encara que siguin per a nosaltres, que no admeten manipulació i tenen el seu grau de realitat i objectivitat, encara que no siguin evidents. I aquestes, al llarg de la història humana, s'han manejat, bé per interès propi, bé amb la sinceritat de recerca que caracteritza l'ésser humà.
En aquest camp és fàcil cercar un déu que estigui de part nostra i ens doni la raó perquè no vindrà ell a discutir amb nosaltres. El temps i l'evidència són les seves armes i són elles les que al final desemmascaren que som nosaltres alhora la pregunta i la resposta i, quedam en descobert i sense arguments.
En aquest terreny s'ha mogut amb pretensió i orgull la nostra Església.
A Déu no se'l pot desafiar, tenim la batalla perduda per endavant; Déu no se'l pot tancar ni reduir, no hi cap, camina solt i vol caminar solt per allà, per a qui vulgui el pugui trobar, sense llar prefabricada.
El carrer és la seva llar; s'ha dessacralitzat; els conceptes de secular, laic, profà i molts altres “ sambenets “no li peguen, són invents humans per tenir-lo lligat. En desterrar-lo de lo quotidià i prosaic de la vida, que és allà on hi estam i ens movem cada dia, el treim defora de casa on el necessitem.
Això que anomenam cel no pot ser per a mi una evasió. Que inútil i buit seria aquesta món creat si hagués d'evadir-me d'ell i no valorar-lo com el camp de possibilitats infinites per assolir el meu desenvolupament i la meva plenitud!
Si realment Déu existeix, i tenc raons per creure-ho, jo no puc anar a reptar-lo a la seva parcel·la, és Ell qui ha de venir a la meva. Així és com ens ho refereix l'Evangeli. I a tot allò de la meva parcel·la cal donar-li valor i sentit. No puc tenir experiència de cap altre àmbit diferent en el qual jo no visqui.
L'Església, en el seu afany reduccionista i sacralizador ha construït verdaderes entelèquies cabalístiques. Entre altres coses, ha fet puntes de coixí, com és, transsubstanciar la matèria i convertir-lo, literalment en pa i vi i tancant-lo, quan sobra, amb pany i clau en una caseta d'or com a llogater dia i nit en espera que anem a comptar-li els nostres problemes; ha transcendit el significat dels símbols com a llenguatge humà conferint poders sobrenaturals a l'aigua, a l'oli.., als gests, sempre que siguin administrats per persones consagrades, elevades i separades del comú dels mortals.
No puc sostreure'm, ni neg, el valor de les creences al llarg de la història dels pobles i de totes les cultures en la creació dels seus mites per il·lustrar les seves llacunes i interpretar les preguntes i recolzar les seves vivències expressades en ritus vitals com a resposta per celebrar la vida.
L'home cerca i se respon. I se respon amb la millor resposta que en aquell moment se li revela, la que en aquell grau de la seva cultura, no sent sospitosa d'irracionalitat, va creure més idònia i lògica malgrat anar contra els seus interessos. Però així se camina i se madura sempre que un mite s'esgoti en si mateix i doni pas a un altre, fins que la vida es reveli amb altres llums tal com és, i els mites i les utopies i els ritus deixin de ser motor de l'existència. Però sabem que aquest procés és inesgotable.
Voldria donar a entendre que en emprendre una acció critica sobre Déu, i usar un llenguatge dur sobre l'Església, i des d'ella, no pretenc, entaular una actitud demagògica de persecució i demolició per negar-lo o restar-li protagonisme. Altres de molt més qualificats que jo i amb millors arguments ho podran fer. (Bé que no poques vegades pens que a certes coses seria lo millor abans que posar pegats) La duresa no és contra Déu sinó precisament al seu favor per tornar-li al lloc que li correspon a dins el món i en la vida, i alliberar-lo de tanta roba i prosàpia confusa, restablint el valor de la seva transcendència com motor de l'existència.
Criticar a l'Església institució jeràrquica no és fer-ho com a organització comunitària de la seva vivència de la fe cristiana provinent de Jesús, sinó als seus pilars institucionals de poder i domini sobre les consciències que exerceix aquesta institució jeràrquica.
A la nostra Església catòlica creiem i professam que Déu se'ns ha revelat en exclusiva a nosaltres i els que vulguin arribar-se a Ell han de passar per la nostra porta. És una creença molt pretensiosa que jo he cregut a ulls clucs. Avui no cap en la meva ment aquesta exclusivitat i estic refractari a creure-ho, donat que tindria com a déu un Déu injust i partidista per deixar a fora a altres tan necessitats com jo, o tan confusos, en deixar-los sense benefici, al marge de revelacions per a la seva salvació personal.
Un Déu viu no pot deixar de revelar. La vida flueix tots els dies. La revelació. o revelacions, són vigents cada dia. Han anat dimanant al cor de cada cultura en fluir gota a gota, de lo profund de lo millor de si mateixa i no poden estar tancades en l'estanquitat d'una època, d'unes persones o d'unes codificacions determinades i en exclusiva. D'això tenim molts exemples:
-En el decàleg universal, tan comú en molts pobles i ètnies diferents; En la plasmació de la joia de la carta magna de la declaració universal dels drets humans;
-En els processos d'implantació de les democràcies;
-En el progrés del reconeixement de la dignitat del ser humà desterrant la pena de mort;
-En les noves sensibilitats d'amor i respecte als processos naturals;
-En la tenacitat de reconvertir les nostres categories mentals i formes de convivència en reconciliació amb el nostre entorn;
-En la nostra puixant sensibilitat amb els més desfavorits;
-En aquest creixent empenyorament que la millor arma per a la pau és la justícia, el respecte i la mà oberta.
I en tantes altres formes de solidaritat que estan emergint en les nostres societats. La seva enumeració seria interminable de comptar.
Aquestes són les revelacions en les quals calladament parla Déu sense dir-se Déu, perquè li aflorem de nosaltres mateixos i del nostre entorn.
Jo me reconec creient i sent Déu pels quatre costats. La meva percepció de l'existència i el món creat amb tot el que l'envolta, perceptible, conegut imperceptible, o desconegut, no se m'explica sense la seva realitat. I el sent viu i proper, sense necessitat de cercar-la o oposar-se a ella. No precís d'una actitud dialèctica. Sigui qui sigui i tengui la forma que tengui. El sent i el palp, perquè com he dit abans, el percep present quan es desenvolupen i es plasma lo millor de les potencialitats i, es construeix la vida sobre els pilars de tot el que ens transcendeix.
Que podran dir-me que això és una forma de panteisme, o un panteisme total? Que m'ho diguin! S'han dit tantes coses. Almanco allà el sent i li veig la cara tots els dies. Si després em vol proporcionar una mica més en un altre lloc, estic segur que ho farà ja que jo no faig res perquè pugui negar-me'l, i ben vingut sigui. Mal Déu seria ja que jo aquí m'he fiat i m'he compromès per Ell. I de veritat que no em pesa.
Seria una altra inutilitat absurda i una creació perversa, infravalorar, i fins i tot menysprear aquesta casa que m'ha tocat en sort, com moltes vegades s'ha exigit per un asceticisme desnaturalitzat, com a preu d'una altra casa i una altra habitatge com moneda de canvi. Aquesta, em proporciona tants plaers, tantes satisfaccions tantes grandeses, tanta infinitud dins de la finitud, que malgrat tots els limitis, tots els dolors regats amb llàgrimes, totes les ombres i tota la negativitat, totes aquestes petites morts, fins i tot d'aquesta la gran mort final, malgrat tot això, seguim l'estela de la vida deixant l'empremta pròpia, proporcionant el germen perquè un altre també pugui germinar i assentar-se en l'espai que hem preparat.
D'altres ens recordaran només si hem fet qualque cosa que valgui la pena per recordar-nos. I continuarem creixent en les següents llavors abonades pel nostre batec, perpetuant la nostra saba més enllà de les generacions. Així mai no morim i, amb l'atreviment de l'expressió, vivim eternament.
D'això tenim moltes mostres bestretes ja mentre estam aquí. Com me passa a mi amb el meu fill fruit de les meves entranyes que m'ha proporcionat el regal d'una néta, i un net per als qui sent i confes val la pena l'haver nascut i haver passat per tot el que he passat, en palpar la meravella de la vida, veient que els meus gens junt amb l'embruix màgic d'altres, s'han unit per engendrar altres éssers en qui un, pretén plasmar, potser egoísticamente, el millor de si mateix o aconseguir a través d'ells tot lo bo que un no ha pogut o, no ha sabut fer. I perdoneu-me aquesta llicència sentimental.
S'han dit de Déu tantes coses per posseir-lo domesticat en el llarg recorregut de la història; s'han fet tantes càbales; elaborat tantes teories on emmarcar-lo; construït grans i sumptuosos temples per complimentar-lo, que encara no ens hem temut que allà no hi està.
Déu és una mica més que tot això. Això és fàcil i no dóna problemes. El que em dóna problemes és estar immers en l'esdevenir humà. Em dóna problemes la meva llibertat; em dóna problemes lo que som jo, lo que tenc i lo que vull tenir; em dóna problemes el qui es tope amb mi al carrer, per lo que és, pel que té i per lo que no pot tenir; em dóna problemes la injustícia, la desigualtat la misèria humana que no compartesc; em dóna problemes en definitiva, la meva responsabilitat.
Si en el segle XXI encara no l' hem trobat, o és que és lliscadís o som ximples i continuam cercant-lo on no està. Davant del seu silenci davant de tanta teoria cabalística, no és estrany que fins i tot alguns, hagin arribat a dir d'Ell que estava mort.
Quan es pren un camí equivocat hem d'ésser capaços de fer el camí a la inversa i tornar al punt de partida i començar-lo de bell nou. I la nostra Església catòlica no ha sabut, o no ha volgut fer-ho. Lo que significa que ens ha presentat, o venut, una mercaderia en la qual Déu no hi és.
Jo he arribat al convenciment que els que l'han trobat i el tenen de veritat, són aquells que no parlen d'Ell, que el senten proper sense necessitat de tants arguments arcans i incomprensibles.
En nom de Déu s'han comès moltes barbaritats; s'han entaulat disputes verbals, guerres sagnants, constituïts exèrcits i croades inconfessables per imposar l'hegemonia d'una doctrina per damunt d'altres creences; s'ha inventat un codi tancat d'anatemes i condemnes; establert tribunals inquisitorials que varen donar nom a una nefasta pràctica per a subjugar la llibertat i la consciència en nom d'un acatament cec i pervers. La seva contrapartida era la foguera o el sambenet, i el pagament o el benefici, únicament la salvació de l'ànima. El cos i la dignitat no importaven. El cos era matèria contaminada i tomba de maldats. I encara hi poden tronar seqüeles sagnants a la Ciutat del Vaticà amb noms diferents per defensar la seva fe. I es continuen tallant caps.
Avui, allò ja ha passat, millor no parlar d'això, però sense relegar-lo a l'oblit. La mateixa amenaça penja sobre els nostres caps, per molt que s'hagi refinat el llenguatge i se li hagi donat noms diferent a l'afany de domini i poder i vestir-lo amb pell de mè.
No s'entreveuen llums de canvi en els nostres dies, L'anquilosament de la nau és preocupant, no sap o no vol, desfer-se del llast acumulat de caparrudeses, d'errors i llenegades, ni del culte a seguretats de veritats absolutes i inapel·lables. No volen canviar de bagatge, més d'acord a les necessitats i a les ànsies per a qui va dirigida la càrrega de la nau. Y quan la reben s'enduen la major de les decepcions.
L'únic que s'ha aconseguit amb tanta batalla és convertir el món en una necròpoli on s'ha enterrat el cervell i el seny. Institucionalitzant la veritat i tancar-la en codis hem pretès robar a Déu els seus secrets per temor a què no ens trobi desprevinguts i sense arguments per justificar qualsevol error.
Hem teixit fàbules i inventat un llenguatge críptic, inintel·ligible, que no serveixen per explicar, comprendre i donar sentit a la nostra set de l'ànima; hem dividit el món en dos bàndols, els bons i els dolents; l'esperit i la matèria, el cos i l'ànima, lo sobrenatural i etern, i lo natural i caduc, Una dualitat que equipara l'antònim a lo menyspreable. Com quedam? Tal vegada no són el ser humà i tota la creació criatures de Déu? I són dolentes i menyspreables? Per justificar la dualitat s'ha hagut de posar mà a la teoria del pecat original per corregir l'obra de les seves mans i elevar-nos a una categoria que no ens pertany i desconeixem. Hem abandonat la realitat de la nostra finitud tancant-la en un castell amb tot lo millor mantegen-la desconeguda encara que potser sia inadequat.
S'ha arribat a creure que els conceptes sobre Déu i el món són intocables encara que la realitat toqui a la porta per revelar-nos que no és així, que estem equivocats i és precís canviar; que el nostre or és oripell; que aquestes estructures són de fang en les que Déu no està. Se'ns ha posat a la mà un carrerany de preceptes, obligacions i normes, que ens introdueixen en un camí d'evasions, que no donen resposta ni quietud als reptes de l'ésser humà.
No se m'escapa que en totes les religions hi ha punts de llum de gran pes. Però tots ells queden difuminats en pretendre codificar-los amb paràmetres de mesurament i estructurar-los en doctrina oficial. Cosa que succeeix quan Déu passa de ser pedra angular d'explicació i sentit, a ser instrument de poder, de seguretat, de preeminència i de senyoriu sobre el domini de la fe i costums.
Quant poder per enrocar les ments! Quin feix de pecats se li han carregat a la consciència! Quant llastre a aquest diminut ser que és l'ésser humà en la immensitat de l'univers! Quanta negror en les paraules. Quantes cadenes a la llibertat per ser responsable dels seus actes! Quantes cortines de fum a la veritat! Quanta por de la ciència que revela desinteressadament els secrets de nosaltres mateixos i descobreix els misteris d'aquest planeta i les belleses que enclou la vida i l'univers!
L'únic mal responsable és l'obstinació en obligar al ser humà a creure ineludiblement en un déu inventat i formulat als seus manuals de moral i pràctiques ràncies sense eco en la realitat, anul·lant així, el do més apreciat que ens caracteritza i defineix com a éssers humans: el raciocini i la llibertat.
Sé, i ho valor en la seva justa mesura com un gra èxit, el que l'Església haguí estat capaç de crear, al llarg de la història, un cos de doctrina sòlid i vàlid per a tots els temps, perquè són veritats i criteris intemporals en matèria de valors humans i conquestes socials. Ningú no es pot sostreure a això. Botó de mostra són la sèrie d'encícliques socials de gran calat en aquesta matèria.
Però desgraciadament, hi ha una incoherència i una dissociació testimonial a les cúpules, quan tals principis lluminosos han de dur-se a la pràctica i al terreny de la realitat, frenades per unes nebuloses inexplicables entristides per altres parafernàlies doctrinals que les han diluït i descafeïnat. Llavors les bases passives s'han sentit desemparades i desprotegides. Unes es queden allà als temples, a l'empar de les seves seguretats ràncies. D'altres han sortit fa molt temps i els titllen de pròfugs o d'apòstates.
N'hi hauria prou amb sortir dels palaus, dels temples, de les catedrals i de les catacumbes de la involució tancada, i plantar-se al carrer per percebre que les ovelles esporguen pel seu compte pels prats de la vida, perquè les han abandonades el seus pastors tancats en la seva incoherència.
Els errors, les travelades, es poden corregir sense detriment d'autoritat sempre que els continguts que els recolza no estiguin muntats sobre l'assegurança de la infal·libilitat. I en amb això, la nostra Església ha anat massa lluny, i ara, ja ha perdut la virtut de la humilitat per atrevir-se a dir: ens hem equivocat. Déu no és allà on crèiem, anem a cercar-lo a un altre lloc. Però no, això no ha ocorregut ni ocorrerà.
Aquí acab el meu discurs reflexiu de la meva confessió, creient que m'he esplaiat lo suficient per donar entendre el meu pensament i la meva evolució. Crec també que ho he fet sense amargura ni rancor. Ni tan sols per justificació davant ningú.
Possiblement en el transcurs d'aquesta exposició hauré caigut en alguna contradicció. Sé que en parlar i sotmetre'm a l'expressió del llenguatge som víctima de la seva mateixa limitació que pretén encloure a la presó de les paraules el que un sent i experimenta vitalment, per expressar el que realment és inenarrable i que sol és comprensible quan aquells gests, mirades i sentiments provenen del llenguatge de l'amor.
Si el llenguatge no serveix per donar-nos a entendre, haurem de desprendre'ns del bagatge cultural i de tot l'après per mirar-nos els ulls, cara a cara, nus del tot i amb el gest de les mans obertes.
Allà podrem tenir el punt de trobada amb sol el llenguatge de la plena nuesa de l'ànima. Sense màscares ni robes, es farà manifest el nostre credo. Jo crec en la bondat i la noblesa de cor; crec en la netedat i rectitud de les intencions, crec que la paraula és el document més ferm que ens avala per construir l'ésser humà que és relació; crec en l'alteritat i l'encontre.
Si en aquesta vida m'he equivocat en la recerca de la veritat i de mi mateix i, a Déu no l'he trobat on deien que estava, no haurà estat per tancar-li cap porta que no fos la de la irracionalitat. En el meu concepte de fe en el més enllà, si existeix, no necessit cap perdó perquè se'm doni. És un somni massa guapo del qual hem especulat massa. El meu únic pecat ha estat basar la fe en la coherència, i en una esperança possible. I aquesta coherència explicitada en un compromís intel·ligent i lliure. Fe, no significa firmar un xec en blanc hipotecant la raó, ja que al final se'm demanarà comptes a mi, no al mitjancer que m'ha fet firmar el xec a cegues. No són les veritats conegudes i raonades en la fredor de la ment sinó les certeses acceptades amb l'abraçada del compromís que fan que arrelin, cresquin i ens enfortesquin o, que ens salvin de qualsevol indici de naufragi a qui hagi navegat pel mar tempestuós del dubte.
L'únic far en què em fa confiar amb totes les meves forces és la meva consciència. La que em guia pel camí de l'honestedat i l'obertura sincera a tot lo possible, detestant la falsedat i la mentida, assumint els riscs de les pèrdues momentànies i aparents. Sé que ella no m'enganya ni jo la puc enganyar, ni en la pròpia solitud nua de la meva intimitat. És com l'imatge del mirall, al que no se li pots mentir. Ell, el mirall, et torna el que té davant, lo que tu ets. Davant d'ell pots esperar, per error, una altra imatge, però no per engany. L'engany me seria molt dur de suportar. És moneda falsa. Almenys a mi me donaria fàstic, i no hi ha pitjor fàstic que suportar-te inautèntic encara que res ni ningú no m'hagués de demanar comptes. La meva esperança, en lletres majúscules, és no defraudar cap talent que em menyscabi a mi, ni el que la vida, també en lletres majúscules, espera de mi.
Per tot això jo me confés davant vosaltres.............. perquè Déu ja ho sap.
Antoni Mas Colom 27 /03/2007
