Don Jeroni Albertí, el meu primer contacte polític institucional

Amb motiu de la mort d’aquest polític tan rellevant en la decada dels anys 70 del segle passat, el vell nonagenari banyalbuferí Jeroni Albertí i Picornell, em vénen al cap alguns moments en què ens trobam tots dos, per un motiu o un altre, compartint projectes de caire polític institucional.

L’any 1978, de retorn a Mallorca i nomenat pel bisbe de la diòcesi rector de la parròquia de l'Encarnació, avesat a mantenir contactes directes i intensos amb formacions polítiques peruanes de l'esquerra més radical d'Amèrica Llatina - guevaristes, marxistes-leninistes, maoistes, troskistes, exguerrillers, de Pàtria Roja, de Sendero Luminoso, de l'esquerra parlamentària, etc. -, entre d'altres activitats pastorals, vull optar per passar-hi els meus primers moments observant fil per randa el ventall de les formacions polítiques que es mostren més actives dins la Mallorca d’aleshores.

Amb quina societat mallorquina em trob l'any 1978, quan hi retorn des del Perú, després d'haver romàs allunyat de la Roqueta durant més de 7 anys seguits? Veig que certament s'hi han produït canvis considerables, tant en l’àmbit eclesiàstic, com en el polític i social.

Claríssimament detect el canvi produït a l’estat espanyol amb la mort del dictador Francisco Franco.

Abans de partir cap a terres llunyanes, a Mallorca no se'n pot parlar mai, de política, enlloc. Un cop retornat a l’illa, en canvi, m’adon que tot bull i que arreu arreu es nota una gran efervescència política. Tot i que no arrib a destriar-hi mai enlloc res de semblant al conegut i tractat de prop, al Perú. 

Un bon dia, des de la Parròquia de l'Encarnació estant, em fix en un escrit publicat als mitjans de comunicació local. M’atur a llegir detingudament aquest article que consider força interessant. El signa Jeroni Albertí i Picornell, aleshores  president del Consell General Interinsular, òrgan pre-autonòmic que s’arribaria a convertir en el Govern Balear. 

M'agrada molt el contengut d’aquest escrit que defensa nítidament i clara moltes més quotes d'autogovern per a Mallorca. 

Li escric una nota, a l’autor. El president em crida. Me n’hi vaig, a parlar amb ell, al palau de l'antiga Diputació provincial, aleshores seu del Consell de Mallorca. 

Durant la conversa, llarga i extensa, li oferesc la meva col·laboració personal en allò que consideri que hi pugui esser més útil. M'assenyala l'àrea de Cultura com a àmbit possible de treball. Això sí, m’indica que «una joveneta» ja se n'encarrega. Parlam de Benestar Social, i quedam que ens tornarem a veure... 

Aquí s'acaba tota la conversa i tots els tractes mantenguts aleshores, en aquesta que consider la meva primera actuació personal, de caire polític institucional, que recordi. És el meu primer contacte personal i directe amb un alt càrrec de la política illenca, mentre m’estic exercint com a rector de la parròquia de l’Encarnació, a Ciutat. 

De fet, tot acaba en no res, com no pot ser de cap altra manera. D’una banda, es tracta del representant polític d'una formació de centre-dreta; mentre que jo vénc d’exercitar-me en la tasca política de les esquerres més radicals en escenaris d’Amèrica Llatina...

Sempre he admirat, emperò, i m'he mostrat molt agraït a aquest home, mallorquí de socarrel, dedicat a la política, crec jo, com a fruit d’una vocació profunda davant la necessitat imperiosa de posar-se a prestar un servei personal i col·lectiu a Mallorca. 

Una altra cosa, amb el pas del temps, arriba a ser la deriva que pren la formació política que funda, batiada amb el nom d'Unió Mallorquina...

Jeroni Albertí, com a primer president del Consell General Interinsular (CGI), malauradament, no arriba a aconseguir-hi tampoc la seva equiparació total amb el Gran i General Consell, el màxim òrgan políticoadministratiu i de representació de l'antic Regne de Mallorca. 

Fundat l’any 1249 i suprimit pel rei Felip V l’any 1718, emparant-se en el Decret de Nova Planta de Govern de Mallorca i Eivissa (28 de novembre de 1715), juntament amb tot el dret públic mallorquí, el Gran i General Consell se’ns presenta encara avui com  un model inigualable del que «hagués pogut esser i no fou» un òrgan polític d’administració i de representació democràtica molt més adient amb els nostres temps.

Així i tot, crec que Mallorca, les Illes Balears i Pitiüses, i el conjunt dels Països Catalans, romanem en deute perpetu més que evident amb un personatge de característiques tan singulars com Jeroni Albertí i Picornell: tot i comptar aleshores amb mitjans personals i materials tan minsos, amb una gran gosadia fora límits, avui dia del tot exemplar, és un d’aquells polítics que s’engresca en la tasca dificilíssima d’aconseguir majors quotes d’autopoder per a aquestes illes nostre. Ben convençut que un dia o un altre han d’aconseguir no dependre tant de Madrid com és habitual des de fa segles...

Que descansi en pau aquest vell polític lluitador, nascut a Banyalbufar l'any 1927! 

Amb agraïment públic a la seva gran tasca política desplegada.

Quaranta anys enrere: 22 de febrer de 1983

 

Al Consell General Interinsular presidit pel menorquí Francesc Tutzó Bennàssar, comença a fer-hi feina un treballador. És el darrer auxiliar administratiu que contracta la institució i queda adscrit a la Conselleria de Cultura que dirigeix Francesc Conrado de Villalonga.

Havent participat a unes proves selectives, on concorren una cinquantena d’aspirants i que consisteixen, d’una banda, a emplenar degudament i correcta una pàgina escrita a màquina i, de l’altra, a mostrar els coneixements de la llengua catalana requerits, tenc la gran sort d'aconseguir per a mi aquesta plaça laboral.

Els coneixements de català, les pràctiques d'alguns anys com a professor de català al col·legi Pius XII de Ciutat, i també estudis superiors realitzats sobre aquesta matèria, m'obren les portes a la tasca de corrector de textos oficials en català. No solament a la Conselleria, també al Parlament de les Illes Balears i d'altres organismes i empreses que m'ofereixen feines a fer...

Amb aquesta plaça laboral atorgada, faig un gran alè i m’hi sent molt satisfet. A l’edat de 36 anys, he celebrat la meva darrera missa a la parròquia de l’Encarnació com a capellà. En optar per "secularitzar-me", em qued sense feina. Durant un any, un mes i dos dies seguits en cerc, a les totes.

Ho public l’any 2013, en recordar-ho:
«Encara m'amara
la gran emoció,
mes cames fan figa,
perdent l'atenció,
mes mans aferrades,
precís d'un bastó...
l’altar sols m'aguanta,
les cames ja no...»

Cercant feina pertot arreu, abans d’entrar a treballar com empleat públic faig de peó forestal, membre de les quadrilles que netegen la Comuna de Bunyola, de les 5 del matí a les 5 del capvespre. Don classes particulars de llatí i de català a ca nostra. O col·labor al petit comerç que la família de la meva dona, Lina Company Vidal, manté obert al carrer del Sant Esperit: famós per la seva especialitat en la venda de productes lactis, d’entre els quals sobresurt la nata muntada, pujada, artesanal.

Enguany, idò, aquest any 2023 fa quaranta anys que començ a treballar com a auxiliar administratiu a la Conselleria de Cultura del CGI. És la meva primera etapa com a empleat públic. M’afegesc a la tasca que hi despleguen altres companyes i companys que hi laboren de temps enrere: Maria Balaguer Morro, auxiliar; Joana Llompart, administrativa; Mariano España, tècnic; Eduard Vellibre, secretari general tècnic; i Francesc Conrado de Villalonga, conseller. Som les sis persones que duim el pes de tota la Conselleria de Cultura del CGI.

Una setmana després que començ a treballar-hi, dissolen el Consell General Interinsular i sorgeix el Govern Balear, presidit per Gabriel Cañellas Fons. Tot i que reballam al mateix replà del Consolat de la Mar, ens hi topam poques vegades. Només per casualitat...

Em sembla oportú celebrar aquest quarantè aniversari, tot recordant-ne algunes fites que avui dia, jubilat amb 78 anys d’edat, continuo valorant com a bones i positives.

Si algun aspecte positiu n’he de remarcar, d’aquell primer mandat autonòmic, és que no torba ni tres anys a presentar i promulgar la Llei de Normalització Lingüística que assenyala l’Estatut d’Autonomia. 

No puc imaginar-me on seríem ara, amb la nostra llengua catalana, sense haver aprovat aquesta llei a la primera legislatura!

D’aspectes negatius, m’estim més no parlar-ne. Si en record algun per damunt d’altres és haver hagut de suportar que, durant 7 anys seguits, no es convocassin oposicions per incrementar el nombre de funcionaris dins l’Administració autonòmica... 

Com a delegat sindical, aleshores m’unesc a la lluita iniciada de diverses maneres, inclòs el tancament, durant dies, a les dependències de la Conselleria de la Funció Pública que aleshores dirigeix Joan Simarro Marquès. Fins que ho aconseguim l’any 1990!

Avui dia, els meus records més intensos se’n van, sobretot, cap a companyes i companys que arribam a establir lligams de coneixença, tracte i amistat, pel fet d’haver treballat plegats a l’interior del Consell General Interinsular, la institució pública que precedeix al Govern Balear.

Per això, no és estrany que, de tant en tant, arribi i s’organitzi algun dinar de companyonia entre el personal que ha treballat a l’antic Consell General Interinsular, inicialment presidit pel mallorquí Jeroni Albertí Picornell (1979-1982) i després pel menorquí Francesc Tutzó Bennàssar (1982-1983).

Imatges de trobades de personal treballador al Consell General Interinsular

Sempre s’hi cerquen i troben motius. N’hi ha molts i molt diversos. Es tracta d’encontres entre persones que hem treballat plegades durant uns anys, el temps que transcorre a partir d’aquelles primeres eleccions del 3 d’abril de 1979, l’any en què s’inicia el CGI, fins que aquest queda dissolt l’1 de març de 1983. En tenim algunes imatges, de trobades fetes, en ocasions diverses, d’aquest personal. 

Es tracta d’unes poques desenes de funcionàries i funcionaris, empleades i empleats públics, que portam damunt les nostres espatles la responsabilitat de gestionar de la manera millor possible una etapa nova en la nostra història, tan intensament engrescadora.

Assumim no solament les funcions que fins aleshores desenvolupa l’antiga Diputació provincial de Balears, que desapareix després de celebrar-se les eleccions, sinó també altres competències que s’hi van transferint.

Al mateix  temps, se’n van delegant algunes als consells insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera, que es van constituint d’acord amb el nou Estatut d’Autonomia.

Amb tota la complexitat que això comporta, per a una regió formada per illes diverses, després de quatre dècades seguides sense poder comptar amb institucions, ni funcionalitats, ni formacions polítiques de caràcter democràtic, prohibides pel règim del general Franco.

La llista d'aquest personal que conservam a l’actualitat recull una seixantena de noms i llinatges de persones que hi hem treballat: 24 dones i 35 homes. Moltes d’aquestes persones ja no hi són, entre nosaltres. Vagi cap a totes elles el nostre record més sentit.

Com a darrer empleat public contractat pel Consell General Interinsular, crec que tots els que hi treballàrem ens mereixem, d’alguna manera, un cert agraïment per part dels governants d’aquestes illes nostres, si més no per la feina feta i desplegada. Imprescindible a l’hora de fixar les bases organitzatives d’una administració autonòmica tan complexa com la balear.