divendres, 23 d’octubre del 2015

Després d'un any i busques...



Com que veig que, des de l'actual Conselleria de Salut "socialista", m'estan prenent molt més el pèl que des de l'anterior Conselleria de Salut "pepera" (que ja és dir molt!), com a mínim vull que se'n sàpiguen certs detalls.

El 15 de juliol de 2015, fart de veure que no se'm contesta res de res, per part de la Conselleria de Salut del Govern de les Illes Balears "socialista", a la reclamació i denúncia presentada l'any passat, per la mala atenció que se'ns va dispensar al servei d'Urgències de l'Hospital Universitari de Son Espases -per cinc vegades consecutives-, em torn a fer present al Registre de la Direcció General del Servei de Salut, al carrer de Reina Esclarmunda, 9, Ciutat.

Conselleria de Salut "socialista"

Hi reiter per segona vegada la petició "que les autoritats sanitàries esbrinin, de la manera millor possible i com més aviat millor, quines en són les responsabilitats que s'hi escauen; i que em comuniquin, també com més aviat millor, quines han estat les mesures concretes adoptades per tal que quedin reparades totes i cadascuna de les deficiències assenyalades més amunt", al servei d'Urgències de l'Hospital Universitari de Son Espases.

Sorprenentment, tres setmanes després d'haver-hi anat, m'arriba la primera telefonada: es tracta de la veu de qui se'm presenta com a doctora de l'Oficina d'Atenció al Pacient. Em fa a saber que tenen a les mans la resolució pertinent, però que voldria conversar directament amb mi...

Li dic que podem concertar dia i hora, que n'estaré encantat de poder rebre, a la fi, la resposta al meu escrit del 5 de juny de 2014, sobre el qual, fins ara, ningú no me n'ha dit ni mu.

Quedam que ens podem veure l'endemà mateix, és a dir, dimecres, dia 5 d'agost de 2015, a les 9 del matí... en un lloc una mica sorprenent per a mi... No es tracta d'un hospital, sinó d'un hostal...

Em pos a preparar-me'n tota la paperassa disponible, a fi de tenir-ne a mà totes les dades concretes, d'uns fets malaurats que ens  varen passar ara ja fa un any i busques..

Encara no he acabat de pegar-hi una ullada, quan torna a sonar el mòbil. La mateixa persona em comunica que, lamentablement, no ens podrem veure ni el dia, ni a l'hora, ni a l'indret assenyalats anteriorment, fa poca estona. Que ho podríem deixar per a la setmana vinent...

Li dic que també hi estic ben disponible...

El fet és que han passat més de dos mesos i mig des d'aquella telefonada, i no he tornat a saber-ne res de res. 

Em deman si, d'això, no se'n pot dir una "presa de pèl monumental", per part de la doctora representant de l'Oficina d'Atenció al Pacient "socialista" de l'Hospital Universitari de Son Espases...

Conselleria de Salut "pepera"

L'any passat, el mateix dia que present la reclamació, automàticament m'arriba una resposta que diu així:

Justificant de recepció reclamació número Qssi-201410592

Govern_de_les_Illes_Balears@caib.correu.caib.es

6/6/14
per a usuari
Benvolgut Sr./Sra,,
El dia 6 de juny de 2014 vàrem rebre el seu escrit i l'hem enregistrat amb el codi 201410592. A partir d'ara s'inicia la seva gestió.
Un cop finalitzat el tràmit informatiu, li trametrem una resposta.
Gràcies per utilitzar el servei de reclamacions i suggeriments del servei de salut de les Illes Balears.
Els seus comentaris ens ajuden a reflexionar i ens permeten anar millorant la nostra atenció.
Atentament,
Servei d'Atenció a l'Usuari
Hospital Universitari Son Espases
Palma, 6 de juny de 2014"

Consider que també m'estan prenent el pèl, des de la Conselleria de Salut "pepera".
Però, si més no ho saben fer d'una altra manera, una mica més sofisticada, una mica més elegant, una mica més fina... no tan barroera com a l'etapa "socialista".
Ni som del PP, ni som del PSOE. Però em sap molt més greu i em cau molt més malament el comportament inacceptable d'aquests darrers...

dilluns, 19 d’octubre del 2015

La malaltia d'alzhèimer, mestra de la vida

Les lliçons que et dóna una malaltia com la d'alzhèimer mostren ben a les clares que se'ns presenta com una mestra veritable: t'ensenya a viure, en profunditat, d'una altra manera...

Quan fa gairebé sis anys i mig que el neuròleg de la meva dona li va diagnosticar «la malaltia d'alzhèimer com a possible», després d'haver-li fet una desena de consultes durant els quatre anys anteriors; i després d'haver hagut d'ingressar-la a la residència geriàtrica de Montuïri -on acudesc diàriament a compartir-hi amb ella unes hores i el dinar-, se m'acut d'assenyalar-ne, suara mateix, una desena d'aquestes lliçons magistrals que consider que fa la malaltia esmentada:

1. T'ensenya a valorar amb molta més profunditats coses tan senzilles com és ara el caminar i moure't, en veure que la malalta va perdent-ne les forces i la capacitat, cada dia que passa...

2. T'ensenya a mantenir-te coratjós, a l'hora d'enfrontar-te a altres dificultats que et presenta la vida, la gravetat de les quals aprens a relativitzar moltíssim més.

3. T'ensenya a exercitar-te en la pràctica constant de la paciència, quan veus que les coses no arriben a sortir així com desitjaries.

4. T'ensenya a relativitzar el valor que donam al temps, quan t'adones que hi ha situacions problemàtiques que l'únic que requereixen és temps i paciència.

5. T'ensenya a percebre que, al teu voltant, tot quant té a veure amb l'afectivitat, les mostres d'estimació, els detalls més insignificants van en augment progressiu, encara que només sigui qualque estona.

6. T'ensenya a valorar moltíssim més un somriure o una llàgrima, una rialla o un plor, una alegria o una queixa, un moviment o un silenci, una dormideta o un esclafit de rialles.

7. T'ensenya a ser més conscient del paper enorme que té per als humans arribar a poder satisfer dignament les necessitats fisiològiques elementals més bàsiques.

8. T'ensenya a valorar moltíssim més tot allò que vas veient que vas perdent de mica en mica i de forma imparable.

9. T'ensenya a descobrir i entendre el sentit d'una mirada tendra o d'un gest insignificant que, abans, se't podia haver passat desapercebut.

10. T'ensenya a relacionar de manera fefaent i clara, allò que és la infància més indefensa amb la vellesa malalta. Les al·lusions nostàlgiques, gairebé diàries, a la mare o al pare o a les germanes, es barregen molt sovint amb les alegries que li produeix la visió d'un infant menut quan li passa ben a prop...

Segurament se n'hi poden afegir moltes altres, de lliçons magistrals que et dóna una malaltia com la d'alzhèimer. De moment, n'apunt aquestes...

dimecres, 14 d’octubre del 2015

Amb n'Emili Darder, darrer batle republicà de Palma

M'alegra ben molt aquesta notícia que he vist publicada avui matí al diari Última Hora: l'Ajuntament de Palma sol·licita al ministeri de Defensa que retorni la casa de n'Emili Darder a la seva família, la qual està disposada a cedir-la a la ciutat.

Tant de bo que això succeeixi abans que es compleixin els 80 anys de l'assassinat perpetrat pels feixistes contra el darrer batle republicà que ha tengut Palma (any 2018).

Som un d'aquells ciutadans de Palma que, des de fa dècades, se sent profundament agraït a la figura, a l'obra i a la família del doctor Emili Darder Cànaves.

Si més no, des que vaig tenir l'oportunitat de tractar de prop i amb freqüència la seva filla Emília, client assídua del petit comerç que regentava la meva esposa, na Lina Company, dedicant-nos a la fabricació i venda de productes lactis -nata pujada, d'exquisitesa singular-, al carrer del Sant Esperit, a Ciutat, a la dècada dels anys vuitantes...

No de bades vaig voler compondre una de les meves gloses particulars, dedicada precisament a son pare, el metge i batle exemplar (Febrer de 2004)

Mon cor estima un batlle més gran que una fageda,
Més àgil que el vol d’àguila, més roig que un cirerer;
Conserva de ses passes el bon record perenne,
Avui com mai valora l’enardidora gesta
Que va fer en Darder...

Tampoc no és de bades que sempre m'han interessat ben molt les referències explícites i directes que han fet d'aquest personatge públic, -malauradament tan maltractat per les dretes com poc valorat per les esquerres polítiques espanyolistes que han romàs al front de les nostres institucions públiques-, amics meus de la vàlua d'un Tomeu Mestre «Balutxo», o l'escriptor pobler Miquel López Crespí, o la seva biògrafa Lina Moner, o l'historiador Antoni Marimon Riutort i la fundació que en porta el nom...

I tants i tants d'altres...

Serveixi aquesta referència meva per explicitar i reiterar el meu desig que la família de n'Emili Darder pugui tornar a rodar la clau de ca seva, amb tota normalitat democràtica, abans que es compleixin els 80 anys de l'assassinat perpetrat pels feixistes que segaren la vida del darrer batle republicà de Palma (any 2018).

dijous, 8 d’octubre del 2015

Estudis eclesiàstics. I després, què? (2)

Qui li havia de dir, a un infantó de 10 anys com jo mateix, que, efectivament arribaria a acabar la carrera eclesiàstica, tretze anys després? I que, per això mateix, arribaria a exercir tasques molt diverses, com a persona adulta, tant en àmbits de Mallorca, com fora de la Roqueta?

Qui li havia de dir que, fins i tot abans de ser capellà, arribaria a passar unes jornades al monestir benedictí de Montserrat, participant en un curs de cant gregorià organitzat pels monjos? O que obtendria l'exempció del servei militar obligatori, per mor del Concordat entre la Santa Seu i l'Estat espanyol? O que treballaria en l'ordenació i catalogació de l'Arxiu de la Cúria Eclesiàstica del Bisbat de Mallorca? O que col·laboraria amb el rector de la parròquia de Palmanova, animant celebracions religioses a instal·lacions hoteleres, en idiomes diversos? O que faria part dels primers organitzadors de les Colònies d'Estiu que feia Càritas Diocesana, adreçades a infants de famílies amb pocs recursos? O que difondria l'experiència pastoral nova d'unes Missions Infantils, adreçades a infants d'escoles públiques i privades, a municipis mallorquins diversos? O que col·laboraria activament amb l'Obra Social del Patronat Obrer, organitzant campaments d'estiu al santuari de Lluc?

Qui li havia de dir que, un cop ordenat prevere, amb la Diplomatura en Estudis Eclesiàstics a les mans, arribaria a ser vicari i rector de parròquies de Ciutat, com les de Sant Nicolau, Santa Catalina Thomàs o l'Encarnació? Que arribaria a ser nomenat pel bisbe consiliari diocesà del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca? Que es dedicaria a fer classes de religió, jornades de convivència o exercicis espirituals, adreçats a gent jove?

Qui li havia de dir, a aquell infantó de 10 anys, que un bon dia seria rebut en audiència pel papa Pau VI, abans que emprengués el vol cap al Burundi, com a missioner? Que s'hi aplicaria diligentment i intensa a estudiar el kirundi, la llengua pròpia d'aquell país centreafricà? Que hi conviuria amb gent nativa burundesa i gent refugiada rwandesa? O que n'hauria de partir quatre anys després d'haver-hi arribat, més aviat que de pressa, per haver-se oposat obertament i públicament a decisions governamentals que considerava inadequades?

Qui li havia de dir que se n'aniria a treballar quatre anys al Perú? Que hi faria un treball pastoral en la línia de la Teologia de l'Alliberament? Que hi col·laboraria estretament amb les classes populars, tant a l'interior d'una població marginal, a la regió desèrtica nord-peruana, com també a zones rurals andines? Que hi obtendria la Llicenciatura en Educació? Que seria nomenat rector de parròquies diverses, director d'una Escola parroquial, capellà d'una Escola de Magisteri o vicari general d'una Prelatura?

Qui li havia de dir que, de retorn a l'illa de Mallorca, s'arribaria a moure en àmbits molt distints dels l'eclesiàstic? Estudiant Filologia Hispànica, a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Palma de Mallorca. Aprofundint en l'estudi de la llengua catalana, fent cursos de l'Institut de Ciències de l'Educació. Estudiant Ciències Polítiques i Sociologia a la UNED. Creant el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina. Introduint a Mallorca Amnesty Internacional, organització de defensa dels drets humans. O continuant impulsant el Grup cristià de Drets Humans.
Qui li havia de dir, a aquell infantó de 10 anys, que un bon dia s'arribaria a casar en primeres núpcies amb na Lina Company Vidal i que no tendrien descendència? Que tots dos organitzarien plegats un Grup d'Esplai a la parròquia de Sant Francesc de Paula? Que tots dos s'afiliarien al Partit Comunista dels Pobles d'Espanya? O que, sis anys després, ella moriria, malalta d'un càncer molt maligne?

Qui li havia de dir que, un cop deixades les tasques eclesiàstiques, s'hauria de posar a cercar feina de valent? Primer, regentant amb la seva dona un petit comerç especialitzat en la venda de productes lactis. Després, com a peó d'ICONA dedicat a tasques de neteja i manteniment de boscos. O posteriorment, com a empleat públic a diverses conselleries i al Parlament de les Illes Balears.

Qui li havia de dir que, mentrestant, s'abocaria de ple a tasques de representació veïnal i sindical? Com a membre de la Junta directiva de la Federació d'Associacions de Veïns de Palma, o com a delegat sindical de CC.OO. dins la Federació d'Administració Pública?

Qui li havia de dir, a aquell infantó de 10 anys ingressant al Seminari diocesà l'any 1955, que quaranta anys després, es dedicaria plenament a l'àmbit polític institucional? Primerament com a regidor a l'Ajuntament de Palma, després com a conseller de Cultura de Mallorca o, finalment, com a diputat al Parlament de les Illes Balears?

Qui li havia de dir que arribaria a ser candidat al Parlament Europeu, en representació del PSM-Esquerra dels Pobles, o al Senat espanyol, o al Congrés dels Diputats? Que arribaria a intervenir personalment i directa, tant a la cambra parlamentària espanyola com a l'europea, a Madrid, a Brussel·les o a Estrasburg?

Qui li havia de dir que s'arribaria a casar, en segones núpcies, amb na Isabel Rosselló Girart? Que no tendrien descendència i que s'afanyarien a treballar intensament per la barriada del Camp Rodó, des de l'Associació Veïnal? Que tots dos s'afiliarien al PSM-Entesa de Mallorca? O que una vintena d'anys després, se li diagnosticaria, a ella, la malaltia d'alzhèimer?

Qui li havia de dir, emperò, que abans que li succeís aquesta malifeta, tendrien l'oportunitat de recórrer mig món, tos dos plegats? Al País Basc. A Andalusia. A Astúries i Cantàbria. A Galícia. A l'illa de Madeira. A l'Europa central: França, Suïssa, Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Hongria, Eslovàquia... A l'illa de Creta. A l'illa de Malta. A Escòcia, Irlanda, Anglaterra. A Sicília o Nàpols.
Al Perú (1991, 1993, 2000, 2006, 2010), Veneçuela, Panamà (Isla Contadora), Colòmbia (Cartagena de Indias), Cuba, Uruguai, Brasil, Argentina, Paraguai, Equador, Xile, Mèxic, Bélice, Bolívia...
A l'Índia. Al Sàhara (1997, 2000 i 2002).

Qui li havia de dir que s'embrancaria en la tasca de promoure l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca? D'afiliar-se al sindicat CGT-Balears? O de fer-se militant d'Esquerra Republicana?

Qui li havia de dir que els darrers anys de la seva vida laboral arribaria a rebre una oferta de treball del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya? Que, com a treballador autònom, hi treballaria durant quatre anys seguits, coordinant estudis i accions de govern en l'àmbit de la promoció de la llengua catalana a les Illes Balears i Pitiüses?

Qui li havia de dir res sobre tot això? Qui li podia res sobre tot això, a aquell infantó de 10 anys que, ben il·lusionat, s'engrescava en la tasca de preparar-se per ser capellà? Ningú! Gairebé res de tot això, mai per mai, no podia estar de cap de les maneres a l'abast del capet de ningú que hagués de prendre cura d'aquell infant.

Així i tot, en fer-ne una repassada ràpida, no em puc estar de mostrar-me profundament agraït a tot el bagatge acadèmic, cultural, humanístic, filosòfic i teològic que vaig anar acaramullant durant tots aquells anys, tretze seguits, en règim d'internat estricte.

Un bagatge ric i enriquidor que, en haver-me acompanyat tot al llarg de la meva vida pertot allà on he estat, segur que m'ha anat marcant, jo crec que de forma més positiva que negativa, en una determinada manera de veure les coses, d'analitzar-les, de fer-les, de criticar-les, d'enriquir-les, de viure-les o de compartir-les.

He de reconèixer que, sense aquest bagatge acaramullat al llarg de la meva carrera eclesiàstica, en Cil Buele seria un altre, la meva vida hagués estat una altra. Segur. Millor o pitjor? No ho sé. Distinta, segur.

Seixanta anys després, em sent profundament agraït a la visió i interpretació del món i de la vida que, d'una manera o una altra, he anat assumint com a pròpia. Certament, ni n'és l'única ni és la pretesament millor. N'és una, de tantes. La meva. La que he anat assumint en carn pròpia i s'ha anat convertint i transformant en mi mateix, tot al llarg d'aquestes darreres sis dècades.

Em sembla que és una de les conclusions a les quals em duu la reflexió inicial sobre el seixantè aniversari de l'inici meu dels estudis eclesiàstics: la vida no sempre se't presenta així com havies projectat que se't presentàs!

dimecres, 7 d’octubre del 2015

Estudis eclesiàstics? Els primers...


El 3 d'octubre de 1955, ara fa exactament SEIXANTA ANYS, vaig posar peu fiter a les portes del Seminari diocesà per iniciar-hi la carrera pròpia dels estudis eclesiàstics: 5 anys d'Humanitats, 3 de Filosofia i 5 de Teologia.

Quasi res! Vaig acabar-la, pocs dies després del Maig francès: el 16 de juny de 1968.

Avui dia em sembla mentida que hagin transcorregut SIS DÈCADES. Però els fets són els fets. I contra aquests, no hi valen arguments!

Repassant una mica els integrants d'aquella colla d'estudiants, m'adon que ja són molts els que no ens hem tornat a veure pus mai més. Ni sé si aquests són vius o si ja són morts.

D'altres, en canvi, sí que he sabut que ens han deixat. Mentre que un bon grapat encara tenim i mantenim l'oportunitat de retrobar-nos, de tant en tant.

Si algun pensament rondineja per dins del meu cap, un dia com avui, no és cap altre que aquest: la vida no sempre se't presenta així com havies projectat que se't presentàs!

De fet, als estudis eclesiàstics clàssics, realitzats durant tretze anys seguits en règim d'internat estricte a Mallorca, n'hi he anat afegint d'altres, teòrics i pràctics, que m'han anat marcant d'una manera o una altra, tant a la Roqueta com fora de l'illa...

D'aleshores ençà, m'he embrancat en tasques pastorals, educatives, missioneres, docents, funcionarials, sindicals, socials, polítiques, domèstiques... Fins on som ara.
Seixanta anys són seixanta anys! M'agradaria poder compartir-ne l'experiència personal amb la resta d'aquells antics companys d'estudis eclesiàstics que un bon dia del mes d'octubre de l'any 1955 ingressàrem al Seminari per fer-hi el curs primer, com a llatinistes...

AD MULTOS ANNOS!