Presentació del llibre Llengua i pàtria, de Jordi Quingles (1): va de llengua

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “LLENGUA I PÀTRIA. Un nou futur per a l’espai occitano-català”, de Jordi Quingles i Fontcuberta, editat per  José Juan de Olañeta Fernández Grande.

He de manifestar que estic molt content de trobar-me en aquest espai d’ÍNSULA LITERÀRIA que manté obert el jove ADRIÀ GARCIAS I MORELL, per presentar aquest llibre de 131 pàgines, fàcil de transportar, molt fàcil de llegir, i molt ben editat per Olañeta, amb Jordi Quingles d’autor.

M’agradaria fer-ho, desplegant-hi aquests CINC PUNTS:

1. Va de llengua

2. De cara al futur

3. La noció de llengua

4. La noció de pàtria

5. Conclusions: gran defensa de la teoria occitanista

oOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoO

1. Va de llengua

De bon començament, com ja me n’havia advertit en Jordi prèviament, veig que es tracta d’un llibre que “va de llengua, però no només d’això; sobretot, no hi va en els termes habituals” amb què acostumen a publicar-ne.

Efectivament, aconsegueix de barrejar-hi perspectives de caire espiritual, polític, lingüístic, metafísic, filosòfic, teològic, bíblic, científic, històric, etc. fins al punt que, en llegir-lo, refuses de considerar-lo un llibre convencional. 

Potser fins i tot arribi a molestar qualcú, d’àmbits diversos, tant la seva edició i publicació, com també la presentació que en feim des de Mallorca. 

Puc dir que me l’he llegit “verbum de verbo”, ‘mot per mot’, potser dues, potser tres, potser més vegades... M’he assabentat millor de l’autor, de la seva vàlua i del seu prestigi. N’he rebut la satisfacció immensa d’haver-ne congriat un major respecte encara.

Sobretot, pel valor de reflectir-hi, clar i català, allò que vol expressar-hi de manera lliure, reflexiva, seriosa i positiva. Basant-se en nombrosíssims arguments d’autoritat.

És un llibre que contribueix a enriquir el ventall d’ofertes reflexives al món d’avui, sobre la temàtica relacionada amb la catalanitat i sobre el nou futur que l’autor desitja per a «la vella comunitat de civilització d’occitans i de catalans».

He de començar dient que no sé ben bé per quines cinc-centes en Jordi Quingles m’ha volgut triar, a mi, per la presentació d’un llibre tan dens i tan interessant com aquest. 

Em consider “activista”, més que no un home de discursos, ni desplegador del raciocini, ni avesat a l’elucubració analítica. No em consider científic, ni historiador, ni lingüista acadèmic, ni coneixedor en profunditat del passat llunyà d’una Europa com la que avui tenim.

Més tost em veig molt marcat per haver viscut intensament uns anys fora d’Europa, concretament a l’hemisferi Sud: a l’Àfrica Central, on parlen infinitat de llengües «mal anomenades bantú»; o a l’Amèrica Andina, «molt mal anomenada llatina», amb innombrables llengües parlades avui dia. 

Fins al punt que, en parlar de llenguatge i d’intercomunicació humana, sempre me’n resten oberts alguns interrogants, de resposta no gaire fàcil.

Per afegitó, i l’autor ho sap molt bé, des d’allà on he estat i m’he mogut al llarg de la meva trajectòria vital setantina, sempre he procurat mantenir-me en la línia de defensar aferrissadament la llengua catalana, com l’única llengua pròpia de les Illes Balears i Pitiüses; de dedicar-me a fer classes de català, en plena dècada dels anys 70 del segle passat, molt abans que el Parlament aprovàs la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears l’any 86; d’anar-me fent seguidor cada cop més fervent de les directrius i els ensenyaments de grans mestres com Pompeu Fabra o Francesc de B. Moll; de mostrar-me públicament com a ciutadà compromès en la tasca militant de construir uns Països Catalans, lliures, sobirans i solidaris, des de Salses a Guardamar i des de Fraga fins a Maó i l’Alguer; de militar activament i frenètica dins partits tan catalanistes com el PSM-Nacionalistes de Mallorca durant quinze anys seguits, o dins Esquerra Republicana de Catalunya on romanc afiliat des de l’any 2003 fins al dia d’avui mateix...

Amb tot aquest bagatge humanista, filosòfic, teològic, social i polític acumulat, qualcú podria demanar-me: «Però bono, ¿què hi fas tu aquí? ¿què t’ha duit a dir-li que sí, a Jordi Quingles en acceptar de bon grat, ulls clucs i amb tantes ganes, fer-ne la presentació pública, d’aquest llibre  seu? 

Puc dir, sincerament i vertadera, que purament i simplement, m’hi ha mogut el lligam d’amistat que m’hi uneix, a ell i a la seva filla Victòria des de fa anys. I, sobretot, a la seva dona Maria Antònia, la primera dels tres que vaig conèixer a la dècada dels anys 80 del segle passat, quan compartíem diàriament tasques laborals a la impremta del Butlletí Oficial de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, anomenat aleshores BOCAIB, a la plaça de la Drassana de Ciutat. 

Li he volgut dir que sí, a la tasca de presentar aquesta darrera obra de les seves mans i de la seva reflexió, per pura i simple amistat amb ell i la seva família. Li vaig voler dir que sí, i ell ho sap molt bé, fins i tot abans de conèixer-ne el contengut, d’aquest llibre. Sense saber ni tan sols de què anava, ni quines dimensions tenia, ni quantes pàgines, ni quina orientació seguia, ni quin era l’objectiu primordial de la seva publicació, ni quin n'era el tema central.

Al marge de consideracions de caire ideològic, opinions compartides o no, visions socials i polítiques que podrien semblar diferenciades, o nivell de coneixements distints, vaig engrescar-me en la lectura pausada d’aquestes 131 pàgines del llibre “Llengua i Pàtria” del bon amic Jordi Quingles.

Parant esment al títol, Llengua i pàtria, ja hi veia com a probable trobar-hi elements de discussió, debat, enfrontament dialèctic, acord o desacord. Més encara, quan m'adon que comença amb una declaració inicial de l’autor, qui, amb tots els ets i uts, afirma clar i català que el seu plantejament de base és radicalment diferent del que defensava Pompeu Fabra. Quasi res!

Som un d’aquells qui pensen i creuen que un llibre, qualsevol llibre, aquest llibre en concret, esdevé qualque cosa més que la matèria física de què es compon; qualque cosa més que un conjunt de fulls de paper, pàgines i més pàgines farcides de paraules escrites amb espais en blanc. 

Un llibre, aquest llibre de Jordi Quingles, reflecteix molt més que allò que hi perceben els nostres ulls, en llegir-lo; o les nostres mans, en fullejar-lo; o els nostres nassos, en olorar-lo; o la nostra oïda en girar-ne pàgines. 

Entre pàgina i pàgina, entre línia i línia, entre paraula i paraula,  tot i que no hi sigui percebut a primer cop d’ull, també s’hi arriben a detectar altres elements no tan fàcilment perceptibles. Com poden ser idees, pensaments, reflexions, sentiments, dèries o somnis... no únicament de l’autor, sinó també de qui en llegeix el contengut o s’atreveix a comentar-lo en grup.

És clar que, quan l’autor al·ludeix al llatí medieval, i el col·loca com la llengua culta per antonomàsia, no em puc estar de pensar i creure que deu ser així a l’àmbit de l’Europa que coneixem avui dia. Però que no té res a veure amb altres llengües cultes d’altres indrets del planeta que, amb tota probabilitat, fins i tot avantatgen el llatí en molts d’aspectes. I no únicament pel que fa al nombre i la quantitat de parlants.

Tot i amb això, puc dir, i ho vull dir així de clar, que la lectura atenta, detenguda, reiterada d’aquest llibre m’ha empès a fer-m’hi certes reflexions, fins i tot a l’àmbit més estrictament personal. 

N’assenyalaria algunes, per compartir-hi aquí. Tres en concret:

- Primera reflexió personal ¿Quan, on i com arrib jo a prendre consciència de comptar amb UNA llengua pròpia (la catalana) i UNA pàtria comuna (la nació catalana), de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó i l’Alguer?

- Segona reflexió personal ¿Què comporta, què significa i què representa per a mi aquella Occitània que vaig sentir anomenar per primera vegada quan havíem de traduir al castellà el text llatí clàssic De bello gallico de Juli Cèsar, a la dècada dels anys 50 del segle passat, en plena adolescència i joventut meves?: “Gallia est omnis divisa in partes tres, quarum unam incolunt BELGAE, alteram AQUITANI, tertiamque CELTAE” (les tres parts en què el militar romà dividia la Gàl·lia: belgues, OCCITANS i celtes).

- Tercera reflexió personal ¿Quin paper han exercit en la meva vida d’humanista, filòsof, teòleg, activista cultural, social o polític, personatges tan eminents com Pompeu Fabra, Miguel Unamuno, Víctor Hugo, Ortega i Gasset, Miquel Costa i Llobera, Simone Weil, Josep Ruaix i Vinyet, l’arxiduc Lluís Salvador... noms, pensament i opinions dels quals surten citats en aquest llibre, i de quina manera!

He de reconèixer, també, que m’ha resultat  una mica mal d’entendre bona part del contengut d'aquest llibre. Entre d’altres motius, perquè no n’havia llegit l’anterior que hi surt esmentat sovint: “Llengua culta i llengua vulgar a la llum de la tradició”. Va ser publicat per Jordi Quingles l’any 1999. M’estic proposant acabar de llegir-lo...

(CONTINUARÀ)

NOTA:
Si qualcú té interès a veure’n íntegra la presentació, pot fer-ho entrant dins del meu blog «promocat» de «balearweb», a partir de l'11 de desembre.

En defensa de l'ús del català, a l'administració de Justícia

L'altre diassa vaig publicar que m'arriben campanes que, al Col·legi d'Advocats de les Illes Balears, hi ha un sector procliu a l'ús de la llengua catalana dins l'Administració de Justícia a les Illes Balears i Pitiüses... Cosa que m'alegra ben molt saber.

Allò que encara no sé, hores d'ara, és si hi deu haver qualque misser que empri el català habitualment, oralment i per escrit en algun indret de les Illes Balears i Pitiüses...

Sí sé en quina situació em vaig trobar -ja fa anys- quan vaig demanar per favor al president del Tribunal que fes tots els possibles perquè s'empràs el català en un judici al qual vaig acudir...

Em vaig haver d'empassar el mal tràngol de veure'm sotmès a l'efecte nefast d'una traducció simultània per part d'un funcionari (que degué fer tot quant sabia, pobret, per mirar de fer entendre a la fiscal monolingüe allò que jo manifestava en la llengua pròpia d'aquesta terra nostra!)

M'ha vengut al cap, en aquest sentit, la intervenció que vaig fer al Congrés dels Diputats l'any 2003, en defensa de la llengua catalana a l'Administració de Justícia. Hi proposava, inútilment, que s'hi consideràs com a requisit per al personal funcionari (en lloc d'un mer mèrit, com és ara) el coneixement i l'ús de la llengua catalana arreu dels Països Catalans...

Per això mateix, m'alegra ben molt haver estat convidat a l'acte que s'organitza el proper dia 10 d'octubre a la sala d'actes del Col·legi d'Advocats de Ciutat, A LES 19 HORES, on es preveu de fer el lliurament del Premi Agustí Juandó 2014: un guardó que reconeix la dedicació i la feina de normalització de la llengua catalana en l'àmbit jurídic i judicial.

El guardonat és un misser mallorquí que es diu XISCO RIERA. Ha estat membre de la Comissió de Llengua Catalana del Consell de l'Advocacia Catalana, ampliada amb els Col·legis d'Advocats d'Andorra, Perpinyà i Balears.

S'hi valora la seva feina de promoció de la llengua a les Illes Balears en l'àmbit judicial, i de ser un nexe de connexió entre l'advocacia catalana i la balear, pel que fa al tema de la normalització de la llengua.

Faig comptes d'anar-hi, si més no, per fer suport a aquest misser mallorquí que s'ha fet mereixedor d'un premi d'aquestes característiques. I m'agradaria que no fóssim pocs els ciutadans que ens hi féssim presents.

A aquestes alçades del segle XXI, amb polítics que ens governen, administren i representen tan pèssimament, fa goig de veure que encara hi ha gent que lluita a favor de la nostra estimada llengua catalana, en un àmbit tan “advers” com és ara el de l'administració de Justícia.

Una administració que s'està mostrant tan espanyola i castellana, que sembla que fardi i bravegi de comportar-se injustament amb la gent que tenim per costum emprar-ne també una altra, de llengua, la nostra llengua pròpia, la llengua catalana -definida així per l'Estatut d'Autonomia que diuen que es fonamenta en la Constitució espanyola-.

Pel que he pogut esbrinar, aquest guardó que li atorga el Consell de l'Advocacia Catalana, ampliada amb els Col·legis d'Advocats d'Andorra, Perpinyà i Balears, complementa la Medalla al Mèrit en el Servei a l'Advocacia que el proppassat mes de juny li va concedir l'Il·lustre Col·legi d’Advocats de les Illes Balears.

Se'l considera un home clau en el desenvolupament de la professió i del Col·legi professional. Ha estat secretari de la Junta de Govern durant deu anys, i ha presidit les comissions de Drets Humans i de Normalització Lingüística.

Esper que ens hi retrobem tota la gent que estimam la nostra llengua i que volem que els drets humans siguin respectats arreu del món, també a ca nostra.

Aquest guardó Agustí Juandó i Royo, que fa comptes d'atorgar al misser mallorquí Xisco Riera la Comissió de Llengua Catalana del Consell de l'Advocacia Catalana, ampliada amb els Col·legis d'Advocats d'Andorra, Perpinyà i Balears, divendres dia 10 d'octubre, a la sala d'actes del Col·legi d'Advocats de les Illes Balears, a les 19 hores, em duu a pensar en una de les intervencions que, com a diputat autonòmic, vaig fer al Congrés dels Diputats d'Espanya el 4 de març de 2003, en defensa de la llengua catalana a l'administració de Justícia espanyola.

A la vista dels resultats tan esquifits que s'hi han aconseguit fins ara, quant a l'ús del català en aquest àmbit, arrib a la conclusió que les generacions més joves, com aquestes que ationen la lluita del personal docent a les Illes Balears i Pitiüses, d'ara endavant hauran d'arribar a trobar i emprar altres mètodes més eficients que els que s'han usat fins ara...

"Estima la nostra llengua", em deia mossèn Llorenç Riber

El bon amic i company de lluites secularitzadores, n'Agustí Serra Soler, em fa arribar un escrit seu a favor de la llengua catalana, la llengua pròpia de Mallorca, que em sembla ben sucós i reproduesc tot seguit:

"Si pens és perquè visc.

per Agustí Serra Soler.

Les notes dominants, a primera plana, que encapçalen les notícies de les cròniques de societat, des del primer dia de l'any, són que els "lletra ferits", de l'Obra Cultural Balear", estan que trinen, xiulant i exclamant-se de mil maneres.

El motiu n'és que l'amor que tenim al bell mallorquí no és correspost com se mereix per les nostres Autoritats, no donant a la nostra llengua l'aliment vigorós que necessita.

L'amor que sentim vers la robusta immortalitat de la paraula, escrita, parlada i ensenyada, vibra més que mai quan s'interposa una altra llengua, la companya de camí, l'amiga del costat, la filla del senyor, la de l'Estat; llengua meravellosa, sí, estimada, sí, prestigiosa, sí, però, no, la dels nostres pares, la de mumpare i de mumare.

És tasca de l'amor de pàtria, nascut dins nosaltres al mateix dia que vinguérem al món, pugnar, amb braó i nervi, a fi que, en el nostre ufanós arxipèlag, no hi caigui la desgràcia de "pars maior adtrahit minorem", que la part grossa no arrossegui la petita, que el peix gros no se mengi el petit.

No vulguem que les nostres fecundes illes se convertesquin en una Torre de Babel, i s'esbuquin per manca de llengua valenta. No permetem que se tornin en cinc munts de terra, plens, únicament, de turistes, sense llengua pròpia, rics de doblers, ignorants sobre els nostres valors, i que, sols, s'hi entenen amb signes.

Us haveu aturat a pensar la gran gentada, que dels cinc continents (ben vinguda sia) ens ve, amb llengües pròpies, que res no tenen a veure amb la nostra, reclamant els seus drets d'origen, malgrat ells hagin d'aparcar els nostres!

I, nosaltres, de bon cor com som, baixam el cap i, fins i tot, donant-los privilegis que els nadius no tenim.

Per donar força al meu prec, deman que me'l reforci Mn. Llorenç Riber, i us diré, PER QUÈ:

Vaig tenir la felicitat de ser d'ell el ninet aviciat, a Campanet, en els seus dos darrers anys de vida i en els meus dos primers anys de servei sacerdotal, jo sortit del Seminari, nomenat vicari pel Bisbe, D. Jesús Enciso. (1956-60)

Ca D. Llorenç era un lloc a on m'hi trobava bé i hi anava en freqüència.

N'Antònia Bennàssar, fidel historiadora dels costums i oficis campaneters des de la seva essència, (joveneta en el meu temps, excel·lint en el cor parroquial i de relleu en les obres teatrals del grup "A sol ixent", nom que vaig posar-li d'una obra de D. Llorenç), en el número extraordinari sobre la seva vida i obres, conta l'estreta veneració que jo li tenia i l'estima amb què ell me cobejava. Agraesc a Antònia aquesta minúcia per a mi entranyable.

De D. Llorenç vaig aprendre que les llengües són organismes vius que sempre creixen i que caminen de l'amor que li donam i de l'estudi que d'ella abordam. Que es fa gran amb l'esforç nostre i se dilata i puja i es torna sàvia. Si la llengua no se cultiva en el seu pelegrinatge, enfrontant-se als contra temps, se destenyeix i perd l'eficàcia generosa.

Me repetia cada dia: "Estima, Agustí, la nostra llengua, fes que l'estimem, perquè, sinó, és com un ciri que fa claror i acaba per consumir-se dins la seva pròpia flama. S'ha d'acariciar amb mà diürna i amb mà nocturna l'arpa, al so de la qual cantam, i ens enamoram, i ens comunicam, esbadocada la boca i ardorosos els ulls".

En el Parlament d'escriptors catalans, quant al manteniment de la puresa i unitat de nostra llengua, els alliçonava així: "No escapceu l'ull de la planta viva", "ha d'enfilar-se més amunt i s'ha d'estendre més vastament cercant llum alta i dins atmosferes amples". "Tres segles d'opressió forastera enfondiren les discrepàncies dialectals; i en 80 anys d'acció reflexa i reguladora hem rescatat milenars de paraules, ens hem redimit de milenars de barbarismes i hem purificat nostra llengua, fent-la pujar com una ona vasta, invasora". "Jo som de Mallorca, illa de fondes diafanitats. La gloriosa mar dels mallorquins, del riure etern; la serenitat sense núvols vola entre nosaltres. Siguem guardians intrèpids de nostra llengua gentil, guardem-la franca i pura com l'argent, perquè aquí s'abeura tot un poble; quan un poble cau dins l'esclavitud, si conserva sa llengua, té la clau que obri el pany de totes les cadenes" (any 1909).

Sense cap dubte, D. Llorenç fou un home savi, profeta, mestre en "gai saber", que, essent elegit membre de la Real Academia de la Lengua Espanyola (1927) i condecorat amb la Gran Creu d'Alfons, El Savi, (1928), mai no deixà de cantar Mallorca amb un mallorquí que marca una gramàtica selecta, tant, que Campanet l'estima com "fill il·lustre"(1928). Sóller, també el tengué en el nostre setmanari com col·laborador de luxe entre els destacats.

Ho he de dir sense modèstia, ja que ho tenc com una gràcia:
Felicitant-me per haver estat jo el darrer amic, que junts -el vespre abans de morir, després d'haver-li comunicat el metge campaneter, D. Miquel Alemany, la gravetat del seu estat- ell i jo conversàssim, ell corprès (-"me queden encara moltes coses a fer...") i jo tremolant, tenint-li la meva mà damunt la seva, de mestre a alumne, de sacerdot a sacerdot, (11-X-1958); estimant-me sortós, me vaig fer meva una estrofa del càntic, que Mn. Miquel Costa i Llobera, el poeta del "Pi de Formentor", li dedicà, robant-l'hi i donant-li forma a favor meu, plagi que publicà el "Quadern de Campanet" en motiu del cinquantè aniversari de la mort de D. Llorenç, l'hi repetesc, avui, de cor:

"Ho pens jo: mai el sol
m'ha saludat a mi tot sol
amb tant magnífica escomesa...
Agustí, amb tu n'és la placidesa,
tu n'ets el darrer vingut.
Bé puc sentir-me complagut
amb vos tenir conversa atesa."

Adéu, Decret 100, barra 1990!

Llegesc avui, amb grans dosis d'indignació i repugnància, que el president Bauzà, amic impulsor de costums forasters a ca nostra, és a punt de derogar el Decret 100/1990, de 29 de novembre, al qual sempre m'he sentit profundament agraït i en defensa del qual m'he mostrat durant aquestes dues darreres dècades molt sovint:

Menyspreus infligits a la llengua catalana, Any 2000

Decret 100/1990

Un bon dia de novembre,
L'any noranta al segle vint,
Vint-i-nou jornades fetes,
Per no perdre mai el fil,

Besllumant ja l'any dos mil,

Decidiren promulgar-hi
Un decret amb molt més pes
Que un dictat parlamentari
Mai per mai encara pres.

A tothom va ser remès:

“Es fa sebre a nostra gent:
Mantenim la llengua pròpia,
Escampem-la als quatre vents,
Defensem-la com pertoca”.

Amb les ungles, dents i solfes.

És la llengua catalana
que parlam pertot arreu
de la nostra Part Forana,
tant si ho creus

com si no ho creus.

És la llengua catalana
Que parlava en altre temps
Pels carrers vilans de Palma
Una munió de gent.

Hi bufaven altres vents.

Volen baixos aquests tords,
Sonen fluixes eixes cordes,
Omplen l'illa d'arbres bords.
Més que fer allò que pertoca,

S'hi embulla més la troca…

Amb un Pacte de Progrés
Governant les nostres illes,
Hem de fer encara molt més,
per Ciutat i Foravila,

tionant sia com sia.

Una llengua com la nostra,
Que ha passat tants d'entrebancs,
És un bon motó de mostra
Que el futur es fa lluitant

Amb coratges incessants.

Escampem la nostra llengua
Cap a tots vuit vents del món,
Que hi romangui falaguera,
Amb l'orgull de ser qui som.

No ho dubteu: siau qui sou!

Si és cert el que es publica avui (DdB, 02-01-2012), ni tan sols un quart de segle haurà aconseguit de mantenir-se vigent en aquesta terra nostra una norma com aquesta! Gràcies a la tasca de “lingüicides” tan forassenyats com el president Bauzà.

No li serveix de res que hagi estat signat pel seu antecessor en el càrrec, Gabriel Canellas i Fons, del seu mateix partit polític. Ni que l'hagi impulsat qui va ser-ne col·laboradora assídua, la consellera Maria Antònia Munar i Riutort.

Amb un cop sec de ploma, el president de les Illes Balears, successor indigne de tots els altres presidents, -que com a mínim s'han mostrat una mica més respectuosos amb la llengua catalana, l'única llengua pròpia d'aquestes illes-, pretén esborrar del mapa la protecció minsa que comporta un decret que es limita a fixar el català com a llengua d'ús normal dels membres del Govern...

Això sí, arriba a certs detalls que, pel que es veu, deixen massa malparada la sensibilitat lingüística dels actuals cappares del Govern municipal, insular, estatal i europeu, del Partit Popular.

No m'estranya gens ni mica. Des que guanyaren les eleccions, era previsible que s'atrevissin a fer això i molt més que encara ens queda per veure.

Som dels qui pensen i creuen, emperò, que cometen un error molt greu, de dimensions històriques, si, en nom d'una majoria absoluta aconseguida a les urnes, es creuen amb tot el dret del món a cometre qualsevol barrabassada que els passi pel cap.

Malauradament, després, ja no hi haurà res a fer. I s'haurà d'apel·lar, com sempre, a la dita que els nostres avantpassats acostumaven a repetir per pa i per sal: “Déu ens guard d'un ja està fet!”

Només se m'acut de dir-hi que, pel bé d'una democràcia una mica més enfortida entre nosaltres, no estaria gens ni mica malament, i m'agradaria ben molt arribar a veure, que qualque dia, per llei i sentència dels tribunals de Justícia, també els “lingüicides” van a parar a la presó.

D'aquí que toquin hores!

A cops de mall, per Àfrica!

Constitueix el primer de tres reculls sobre experiències viscudes personalment i professionalment al llarg dels meus darrers quaranta anys de vida pública, tant a terres de Mallorca i el conjunt dels Països Catalans, com d'Àfrica o d'Amèrica Llatina.

Prop de 400 pàgines del primer recull fan referència a l'Àfrica que he viscut de prop (Burundi, Tanzània, Kènia, Sàhara, Algèria, Tunísia, Guinea Equatorial…)

Pretén ser un recull d’algunes de les experiències personals, viscudes i reviscudes per mi, mallorquí d’arrels africanes a qui diuen Cecili Buele i Ramis, o simplement i més familiarment en Cil.

En una primera part, l’obra parteix d’una referència a Guinea Equatorial, on neix mumpare, i d’algunes de les relacions d’aquella antiga colònia espanyola amb certs ambients de la Mallorca de la dècada dels anys 20, abans de la segona república espanyola - quan mumpare, "el negret de Can Matons", arriba per primera vegada a Mallorca -.

Pegant un gran bot en el temps, m'endins en les dècades dels anys 50 i 60, quan m'estic preparant per fer-me capellà i anar-me’n a treballar com a missioner a terres africanes, a principis de la dècada dels anys 70.

A cops de mall pel Burundi

El gruix del volum se centra en els quatre anys que treball com a missioner en un dels països més petits de la regió centrafricana dels Grans Llacs: Burundi, situat a la riba sud-oriental del llac Tanganika.

Les missions catòliques de Gitongo, Muyaga o Nyabiraba, com també el centre d’estudis de la llengua kirundi, a Muyange, són a l’ull de la narració que vaig desplegant, mentre el país viu un dels moments més sagnants i cruels de la seva història: les matances humanes que produeix el genocidi de l’any 1972 entre tutsi i hutu.

A cops de mall per Kènia i Tanzània

Al·ludesc succintament a la visita efectuada a aquests dos països africans, a la dècada dels anys 70, incloent-hi la pujada al cim mític del Kilimanjaro i el recorregut per parcs i reserves d’animals salvatges, com Serengeti, Ngorongoro o Manyara Lake.

A cops de mall pel Sàhara

En una tercera part del llibre arreplec les experiències mantengudes amb gent resident a dues antigues colònies africanes espanyoles, Sàhara i Marroc.

Aterr nombroses vegades a Algèria, on visit campaments sahrauïns de centenars de milers de persones refugiades que viuen a la zona desèrtica de Tindouf. Vaig a veure-hi de prop la situació crítica i delicada que travessa el poble sahrauí.

Membre de l'intergrup parlamentari "Pau i Llibertat al Sàhara", vull contribuir activament a acostar aquella situació a altres seus parlamentàries que tracten l'assumpte a diversos nivells: els parlaments europeu, balear, navarrès, andalús, etc. esdevenen lloc de trobada de diputades i diputats amb ganes de donar una mà amiga al poble sahrauí; com també a mitjans de comunicació o en conferències fetes a l'illa de Formentera.

L'any 2002 gir la darrera visita als campaments de refugiats sahrauïns, adonant-me dels grans canvis que s'hi han produït - més negativament que positivament - en un indret on la gent més jove, sobretot, ja comença a estar-ne farta d'haver-hi de continuar vivint d'aquella manera tan nefasta.

L'entrevista mantenguda amb el mateix president de la República Àrab Sahrauïna Democràtica, Mohamed Abdel Aziz, comporta una gran càrrega emotiva de solidaritat manifesta amb el projecte polític propugnat pel Front Polisario.

A cops de mall pel Marroc

Faig referència directa a aquest país nord-africà, d’on no poca gent arriba a Mallorca, sobretot en aquests darrers anys, i que massa sovint topa amb serioses i insalvables dificultats a l’hora d’adaptar-s’hi.

Tot i no haver-hi posat mai els peus - hi troba serioses dificultats qualsevol persona que s'hagi manifestat favorable a l'autodeterminació lliure del poble sahrauí -, no deix de girar-hi la ullada, quan se'm presenta l'oportunitat de fer-ho.

És el cas que comporta una llarga i penosa gran defensa d'un jove marroquí, anònim, que va morir tot sol, en un camp abandonat de Mallorca…

A cops de mall per Guinea Equatorial

Torn a fer referència explícita a la Guinea Equatorial que no puc arribar a visitar mai, en haver-se'm denegat el visat d’entrada, des de l’ambaixada equatoguineana a Madrid.

Malgrat l’objectiu de la meva visita no és cap altre que visitar la velleta, de la qual he rebut notícies sobtadament i inesperada, i que, segons sembla, és germana de mumpare.

A cops de mall per Àfrica a Mallorca

Acab el llibre amb una referència explícita a “Música camítica”, homenatge musical que vol retre al continent africà una de les entitats mallorquines més actives i dinàmiques, la Fundació ACA, presidida pel musicòleg pobler Antoni Caimari i Alomar, qui la manté oberta a les cases de Son Bielí, a la vila mallorquina de Búger.

Amb tot aquest bagatge acaramullat, intent oferir a qui vulgui llegir-ho algunes de les impressions personals més intenses i rotundes que m'ha provocat l’Àfrica que he conegut directament al llarg de la meva vida.

Servint-me, entre d’altres personatges, de dos germans bessons, periodistes, que van narrant fets i descrivint-ne situacions, no és fins al final de l’obra que se n’arriba a descobrir la identitat real…

En poques paraules, PAM A PAM: A COPS DE MALL PER ÀFRICA, vol dir molt, pentura vol dir massa.

D’una banda, convida a fer un recorregut per l’Àfrica continental que he tengut l’oportunitat de conèixer directament; i de l’altra, reflecteix la idea d’insistir - per pa i per sal, a cops de mall insistent i persistent fins a esdevenir molest - en la situació real de pobresa i misèria que pateix la majoria de la gent que habita en un continent tan immens com Àfrica.

El llibre acaba amb una breu nota explicativa final, sobre la identitat real dels dos periodistes que han anat narrant els fets i les circumstàncies; mentre s’hi col·loca en ordre alfabètic el llistat amb nom i llinatges de les persones a què s’ha al·ludit directament al llarg de l’obra.

NOTA:
Vaig escriure tot això el 12 de juliol de 2004. Fa set anys, m'adreçava a una editorial,  amb les ganes immenses que em publicàs el meu primer llibre... Encara ara romanc a l'espera que surti a la llum... Es veu que no dec tenir vena ni casta d'escriptor!

Si qualcú sap de qualque editor/a interessat/da a publicar-ho en format clàssic, de llibre, en paper, en mantenc els originals a disposició...

La marroquina mallorquina Saïda Saddouki ens dóna una bona lliçó

La història de la marroquina mallorquina Saïda Saddouki s'esdevé del tot alliçonadora per a la gent amant de la llengua catalana, sobretot al nostre redol més immediat.

Saïda Saddouki, la marroquina que vol emprar el català a Mallorca, i que l'empra amb normalitat total, ens encoratja fortament!

La seva postura decidida i valenta fa que, una vegada més, aparegui a molts mitjans de comunicació la discriminació que pateix la llengua catalana a l'illa de Mallorca -d'on és l'única llengua pròpia!- per part d'agents de la Guàrdia Civil.

Ni n'és l'única, ni, malauradament, no en serà la darrera! Mentre perduri aquest comportament tan poc respectuós envers la llengua catalana, per part de tants membres de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat espanyol a les nostres illes.

Ben conscients que la maquinària estatal funciona a la perfecció, en profit propi, clar, un bon grapat de persones l'hem volguda acompanyar fins als Jutjats situats a les avingudes de Palma.

Aquesta dona tan valenta es mereix aquest suport. I molts més que, segurament, mai no li arribaran: regidoria de Cultura, conselleria de Cultura, direccions generals de Cultura i Política Lingüística, etc.

Si més no, perquè en comptes de comparèixer-hi com a “maltractada” per la Guàrdia Civil, s'hi ha hagut de fer present com a “denunciada per injúries i calúmnies” per la mateixa Guàrdia Civil.

Per si això no bastava i per afegitó, davant d'un Tribunal que compta amb membres que no entenen el català...

Més esperpèntic, gairebé impossible!

En veure situacions com aquesta, hom arriba a pensar i creure que el català deu ser l'única llengua del món que ha de passar per aquest tràngol: sent la llengua pròpia i oficial de les Illes Balears, no només no se la pot emprar en una caserna de la Guàrdia Civil, sinó que s'hi rep un tracte tan despectiu quan se la hi vol emprar, que hom arriba a parar als Jutjats davant d'un tribunal!

Increïble!
L'incompliment d'una Llei per part de certs agents de l'Ordre es converteix en acusació i denúncia contra qui vol complir la Llei, la de Normalització Lingüística!

Dimarts, 14 de setembre, no se n'ha pogut arribar a esbrinar què en pensa ni què hi diu el jutge. El judici a Saïda s'ha posposat a l'octubre... per la impossibilitat de fer una videoconfèrencia amb un dels testimonis de l'acusació particular, un agent de la Guàrdia Civil destinat a un poble d'Àvila...

Amb això, què em ve al cap? Que la llista detallada de vint-i-sis persones maltractades per usar el català a les Illes Balears i Pitiüses es converteix en qualque cosa més que la llista d'uns casos aïllats: esdevé tot un símptoma del tractament públic que hi rep la llengua catalana aquests darrers cinc anys.

La independència plena dels Països Catalans, dins l'Europa del segle XXI, es beslluma com l'única sortida possible per tot aquest desgavell...

Viuríem millor independents d'Espanya?

Divendres, dia 11 de juny de 2010, em vaig fer present a can Mateu Joan i Florit, "Marió", a la vila mallorquina de Sant Joan.


Li retornava els CD que m'havia passat, on romanen enregistrats números de la revista quinzenal "L'Estel" que ens serveixen per emplenar la seva web.

Aprofitant l'avinentesa, en Mateu hi féu unes declaracions breus que em vaig afanyar a gravar i reproduir amb aquesta eina tan comunicativa de què podem disposar avui dia.

"Viuríem millor independents d'Espanya?" És la pregunta que, des de fa estona, en Mateu Joan formula a tots els números del quinzenari "L'Estel".

En aquest vídeo, hi diu la seva i comenta certes reaccions que provoca la pregunta en l'àmbit de la comarca del Llevant mallorquí.

D'ara endavant, Cervesa Moritz!

El bon amic i company de lluites socials i polítiques, Martí Gené i Ramis, em fa arribar aquest escrit que em plau d'escampar a tots vuit vents del món:

"A partir d'ara jo beuré Moritz.

Cervesa Moritz. Catalunya i el catalanisme continuen sent l'objectiu predilecte de l'armada mediàtica madrilenya. Cada dia col·leccionen nous enemics. Cada català és un dimoni en potència i ells fan d'àngel exterminador de bèsties...

Aquest mes la víctima propiciatòria és la cervesa Moritz. 'Por tierra, mar y aire' -és a dir, des de la televisió, la ràdio i la premsa-, els mitjans de comunicació de la gran capital han començat a disparar contra els propietaris de la marca 'catalana', 'per haver subvencionat l'organització Plataforma per la Llengua'.

Es deuen pensar que deu ser una plataforma atòmica. Com que Corea del Nord ha pactat, ara el gran perill nuclear són la Plataforma i la cervesa Moritz, que etiqueta 'exclusivament en català'.

La família cervesera ha fet una nota pública en què surten al pas contra la campanya i proclamen 'el profund compromís amb Catalunya des de 1856'.

'Per això donem suport en la mesura de les nostres possibilitats a diverses iniciatives adreçades a la normalització de l'ús del català i a la cultura catalana'.

Com els fabricants afirmen, Moritz etiqueta en català 'perquè és l'idioma propi del país en el qual té l'origen, la seu social i el cent per cent del mercat'.

Que n'és de difícil, ser normal...

Passa-ho si us plau, passa-ho!

I si t'agrada la cervesa, ja ho saps!

...i si no...... ( també ) !!!!"

Deixau-nos triar la tele que vulguem, per favor!

Com aquell qui diu, no fa ni dos dies que s'ha celebrat a Palma el III Fòrum Social de Mallorca, en defensa i recuperació dels serveis públics... públics... públics...

Divendres, dia 27 de març de 2009, em feia molta d'il·lusió, i moltes ganes, veure per TV3 “La gran pel·lícula: El cas Wells” (programada de les 22:15 a les 00:00 hores). I mira per on, justament no tenia cap gana ni una de veure per IB3 “Cinema: Firewall” (programa de les 21:50 a les 23:30 hores), coincidint en el temps...

Dues televisions públiques... dos serveis públics... en defensa i recuperació dels quals val la pena treballar insistentment i ferma des dels moviments socials d'arreu dels Països Catalans.

Idò bé, voleu pensar i creure que aquesta nit del mes de març, de l'ANY 2009! NO VAIG PODER FER-HO!

Perquè no tenia televisor?
Sí que en tenia, de televisor. Gairebé nou de trinca i amb pantalla plana!

Perquè no disposava d'antena en bones condicions?
Sí que hi estava, en molt bones condicions l'antena col·lectiva. Es podien seguir perfectament els restants 998 canals que ONO reparteix...

Perquè no em funcionava bé el televisor?
Sí que em funcionava la mar de bé el televisor: pel canal de TV3 es podia veure i escoltar perfectament el 3/24!

Idò, per què no vaig poder veure per TV3 “La gran pel·lícula: El cas Wells”, que em moria de ganes de seguir...? Simplement perquè m'ho varen impedir, fort i no et moguis, dos governants socialistes espanyols: el senyor Montilla, que presideix la Generalitat de Catalunya; i el senyor Antic, que presideix el Govern de les Illes Balears.

Amb tot el respecte que es mereixen tots dos càrrecs públics elegits democràticament, m'agradaria ben molt arribar a saber qui s'han pensat que són aquests dos senyors que presideixen uns governs que s'autoqualifiquen de “democràtics” i que en ple segle XXI no tenen cap mirament ni un a l'hora de “dictar ordeno y mando” quines són les televisions “públiques” que la ciutadania d'aquest país pot o no pot sintonitzar en un moment determinat.

Sé que no són poques les veus que ja s'hi han alçat, en contra d'una mesura tan poc comprensible per a la gent més assenyada d'aquests territoris que conformen els Països Catalans...

Sé, també, que acostumen a servir de ben poqueta cosa totes aquestes veus que no es cansen de cridar en el desert de la catalanitat més erma i desolada...

Sé, fins i tot, que se'm pot escometre i dir que es tracta d'un desgavell no produït directament pels dos governants que he esmentat suara...

Doncs bé, tant si són ells dos com si no ho són, tots dos tenen ara mateix el poder més que suficient per esmenar malifetes com aquesta.

Com deia molt encertadament, fa més d'una mesada, el felanitxer patriota català Tomeu Balutxo: "Ja n'hi ha prou, de tanta censura a la tele!".

Per si no bastava la fúria dels atacs contra la llengua catalana, amb què mai no es cansen d'envestir les forces més agressives de la dreta més caciquil que nia i cova a l'interior de la nació catalana, ens ha de sortir ara aquest altre bolet enverinat, a totes dues seus presidencials:

Senyors presidents, DEIXAU-NOS TRIAR I VEURE EL PROGRAMA DE TELEVISIÓ QUE VULGUEM VEURE!

És massa demanar, això, en aquestes alçades del segle XXI, en un indret de la Unió Europea?!

N'hi ha que creim que no és res més que el mínim que hauríeu de fer avui mateix!

Cecili Buele i Ramis,
Mallorca, 28 de març de 2009

MONOSIL·LABISME

Es tracta d'un diàleg entre padrinets, realitzat tot ell amb paraules monosil·làbiques, és a dir d'una sola síl·laba. És una meravella d'enginy o de domini de la nostra llengua i, a més, demostra que el joc amb les paraules és infinit i d'una riquesa extraordinària.

DIÀLEG INTRANSCENDENT

MARC.- Com te va, Xim...? Fa tants d'anys que no et veig...! Et don la mà de bon grat, Xim...

XIM.- Et parl fort, som un poc sord, Marc...

MARC.- No sents els pets... Crec que el gas sí que el sent... Et trob un poc gras. Te veig dret, com un pi alt... Tens un bon cul i nas gros, i poc pèl al cap...

XIM.- Dius bé... Som a prop dels cent anys, Marc. I amb pocs mots et dic com visc. Ho vols, Marc...?

MARC.- Clar, ho pots dir, Xim... Si vols i tens seny dret...

XIM.- Menj poc pa i molt de peix. El mar és un gran llac, de bon peix: el lluç, el rap, el pop, el moll, el cranc... El peix frit i fresc...! Què bons són, Marc!

MARC.- I de porc, gens... Jo trob que un tros de llom és molt bo...

XIM.- Dius bé, els alls són bons Marc. El món diu que dos alls han mort un mul. Ho creus, Marc? Me ve de gust un flam, un vas de llet, de tant en tant... En un tres i no res... No sé què dir. M'han fuit els mots. Ja ho val...!

MARC.- Els alls són mel,pel cos, Xim... I de sal, què...? Tens polls al cap de dalt, Xim...? Vols fer un pet...? Fes-lo i jo un rot... Què cony!

XIM.- Som calb i el pèl ben net... A la sal no la tast... Fa mal als ulls, a la sang, al cor, a tot el cos, al pit... De carn, poc. De tant en tant menj un tros de xot. Per la sal me dic de mal nom don Fat. De rem, sis grans...

MARC.- Molt bé, Xim... Del bell so, què me'n dius...? Del cant, del vals, del ball de bot... el jazz té sons grats.

XIM.- Saps que som sord... Pas gust...Me dorm, pens amb el cel, amb els morts i els vius i amb el que no veu un plat ben ple.... És clar que els sons sí, Marc... Fins que un gall o un grup de grills i surt el sol... Seu, Marc... Que jo no ho vull, i caus de cul... Te'n puc dir set: do, re, mi, fa, sol, la i si... Gol! Gol! Ets un crac, Marc!

MARC.- Què bo, Xim...! I ets sord...! Els crits forts de la a, la e, la i, la o i la u amb un so dins el cos, uns béns molt rics, que no sé com dir... són mags i és ben cert. El so de la u fon la por... No en sé més... Xim, m'has de dir com vius, si vols... Que vols fer un pix o un rot...? Un pet, Xim! Fés-lo, no fa res, són sans. Què llest ets, Xim?

XIM.- No tenc res a fer, Marc... Quin temps. Jo cerc el sol com els dracs. El cel gris... Ni gens de pols. Vent fluix sí... Visc tot sol, amb un gos, li dic “Tom”...I és molt llest... Just i cor gros i un gat blanc brut...

MARC.- En tenc un i de nom “Llamp”... Jug amb ell i ell amb mi, Xim. Ho pas ben bé. És com un fill, un braç més, Xim. El rent amb “Gel” ben a prop del foc, té fred... Quin gust, Déu meu...! Veus “Vent del Pla”, Xim?

XIM.- No, Marc. Quin fred, el cos, les mans i els peus just gel... Veig “El Club” de T V 3 i “Pim, pam, pum: ets mort” al Bar... Fems i fart de T V. Fems i oi, Marc. No crem el temps front a la T V... Jo visc ma vida, Marc...

MARC.- Fred, fred no en fa... Ni trons ni llamps... Temps de grip, Xim... Gens bo pels vells... Mot que no vull dir... S'ha de dir gent gran... Jo ho tenc ben clar. Els grans són de més seny... I tu, Xim, què en dius...?

XIM.- Sí! Lo vell és fems i put... Me moc des que salt del llit. De nit ronc... Tenc por al grip... Dels fills i els néts, què pots dir, Marc?

MARC.- Molt...! Cinc fills: Pep, Telm, Xesc, Roc i Just... I dos néts... En Lluc i na Bel... Un pom de brots del que jo som el tronc... I tu, Xim...? El teu fill què nom, a on és...? Tens cap nét?

XIM.- Nom Xesc i de néts no sé si en tenc cap del fill... com si fos mort... Si és viu, no el plor... M'ha tret de l'hort. Per ell un llamp, Marc...!

MARC.- No crec el que dius. Quin cop de puny m'has dat. Tu que ets un tros de pa... I no puc... Sé que és ben cert. Crec que no és fals. Ho dic pels gests que m'has fet...

XIM.- Res, Marc... Hom perd el nord, la fe... No crec en cap Sant, ni Crist. Visc mig foll, fris de ser mort, Marc... Un tir al pols i llest... Dam les dues mans i un bes al front, Marc...

MARC.- Plor... No puc, Xim... Ja ho val... Ta Creu me fer tot el cos, del cap als peus... Pens en la sort i amb els meus fills i néts. Val més ser morts... Quin “calvari”... ho dic amb la mà al cor... Déu mos guard a tots dos. Quin cop al cor m'has dat, Xim...!

---o O o---

XIM/MARC – Deixem de banda els mots d'una síl·laba (quin plat de llenties) i dediquem la salut merescuda a l'autor del Diàleg, l'agraïment de l'original regal. Quedam a la seva disposició per participar al pròxim treball. Gràcies, moltes de gràcies.

FERRAN MORA I GAYÀ,

Caçador de monosíl·labs

Mallorca, primavera 2008

Mn. Antoni M. Alcover tenia les fites clares

Això diu i pensa un d'aquells mallorquins que s'ha passat més de trenta anys seguits fora de Mallorca -al Perú-.

Així i tot, establert hores d'ara a la vila d'Artà, continua mantenint ben viu l'amor a la llengua catalana, l'única llengua pròpia de Mallorca.

"Encara quedan capverjos que defensen que el català, el valencià i el mallorquí son llengües diferents, malgrat els contundents arguments de la filologia científica i la història que demostren l’indiscutible unitat de la llengua catalana.
Seria bo que es tengués prou sentit comú i es fes cas dels qui saben, i no precisament de Carlos Delgado i companyia, que no tenen un pèl de científics; més bé són polítics oportunistes i mercenaris de l’imperialisme lingüístic castellà i espanyolista. “Que no ens venguin a pintar Sant Cristòfol nan, allà on saben que era un gegant”...

Govern cerca dades de gent apta per a un Fòrum de la Ciutadania

Fa pocs dies vaig rebre una telefonada a ca meva.

Qualcú, en català perfecte, se m'identificava en nom de la Direcció General de Qualitat dels Serveis, adscrita a la Conselleria de Presidència del Govern de les Illes Balears.

No sé d'on dimonis havien extret les meves dades personals ni el meu número de telèfon. Hores d'ara l'ignor per complet.

El que sí sé ben cert és que se'm demanava de participar en un “Fòrum de la Ciutadania per a l'Avaluació de les Polítiques i Serveis Públiques (FCAPSP)”.

També se'm sol·licitava que els passàs noms i llinatges d'altres persones i/o institucions que jo consideràs interessants per a participar en aquest fòrum.

Finalment, se'm deia que esperaven poder comptar amb la meva participació directa en aquest fòrum...

Més informació en aquest altre blog