Cil Buele, a la selva amazònica peruana: YURIMAGUAS, 2020

A les 9:30 del matí, d’aquest dissabte 8 de febrer de 2020, sortim de Tarapoto per arribar fins a Yurimaguas dues hores i mitja més tard, per carretera.

Sortim de Tarapoto en col·lectiu conduït pel cajamarquí Camilo, expert coneixedor de rutes nacionals i internacionals, segons ens comenta. Antic conductor de camions de gran tonatge, circula a gran velocitat per una carretera farcida de voltes i més voltes, tant a la pujada com a la baixada del «Cerro Escalera», una serra que ultrapassa els 1.600 metres d’altura sobre el nivell de la mar.

N’informam el nostre contacte Manuel Yumbato Angulo, amb ganes de mantenir conversa amb ell, sobre la possibilitat de continuar col·laborant en matèria de cooperació i benestar social, entre Mallorca i Yurimaguas.

Per aquestes contrades de la selva amazònica peruana,veim de prop com viu i a què es dedica la gent que hi treballa. Em deixa una marca profunda, inesborrable, el fet de veure que damunt d’aquest planeta Terra hi ha moltes i molt variades formes de viure i d’entendre la vida.

També moltes i molt variades formes de viure la fe i de manifestar el sentiment religiós, tant a l’àmbit individual i personal, com a l’hora d’expressar la religiositat popular de forma col·lectiva.

A Yurimaguas, gràcies a la tramitació de na Pamela López Moreno, la filla de na Zully Moreno Romero, des de la seva casa de Lima a través d’internet, ens manté reservades dues habitacions per dos dies a la Posada Cumpanamá, situada al carrer Progreso.

En Manuel Yumbato és un dels contactes que em facilita, des de Mallorca estant, el bon amic caminant, l’eivissenc Toni Colomar. Es tracta d’un antic gerent de Càritas al vicariat apostòlic de Yurimaguas, alhora que dirigent polític i social de prestigi reconegut a la regió amazònica.

En Toni me’n passa les dades i mir de contactar-hi via whatsapp.

Durant la conversa que mantenc amb en Manuel Yumbato, segons em diu, deduesc que s’exerceix com a tècnic gerent del cos meritocràtic dins l’administració pública, alhora que ha treballat com a gerent de Càritas anys enrere.

Tot plegat li permet conèixer de prop la vida institucional, tant la civil com l’eclesiàstica, alhora que li facilita realitzar tasques socials entre la població indígena de la regió amazònica.

També li permet realitzar estudis sobre la història, la vida i els costums dels pobles indígenes de l’Amazònia peruana. N’ha publicat diversos llibres i en té d’altres a punt de publicar.

Alhora vol potenciar YTAS – Yurimaguas, Transformación Agropecuaria y Social – una organització que impulsa el desenvolupament local especialment del sector socioeconòmic més desfavorit.

És una entitat sense afany de lucre que neix de manera complementària a partir de l’antic Institut de Transferència Agropecuària per a l’Amazonia i el seu desenvolupament integral – ITTAA -.

Té uns estatuts propis que pretenen promoure treballs agraris entre els grups que habiten una regió tan multiètnica com aquesta, amb presència de achuares, awajúm, wamis-jíbaros, quítxues, candoshis, shapras, shawi o chayahuita.

Amb en Manuel Yumbato Angulo (Manu) i la seva esposa Mònica Tong Vela, aprofitam la jornada dominical per anar a visitar una de les nombroses plantacions rurals dels voltants de Yurimaguas, a Apangurayacu, molt a prop del riu Paranapura, propietat de Semira Ramírez Huansi.

Hi anam en moto-car conduït per Celestino.

Una dona que em sembla més vella del que llavors ens n’informa, portant la característica senalla amb les anses passades pel front, ens va davant davant i ens duu a peu fins a la seva plantació, a més de mitja hora de camí per indrets boscosos i selvàtics d’una bellesa encisadora.

La cabanya de canyes on manté totes les seves pertinences ens serveix d’aixopluc i lloc adient per mantenir-hi una conversa, sobre la feina que ella realitza com a líder camperola, defensora dels interessos de la gent que es dedica a les feines del camp en aquella regió.

Segons ens diu, sent ganes d’engrescar-s’hi per primera vegada, quan té l’oportunitat de col·laborar amb Càritas Yurimaguas anys enrere, dirigida per Manuel. Aleshores veu la necessitat d’organitzar-se, amb la finalitat de canviar les condicions de vida de la gent del camp, que no solament ha de lluitar contra les inclemències del temps, sinó també contra malifetes humanes. Sobretot de la part d’aquells sectors que no volen respectar la natura i consideren que la poden maltractar segons els seus capricis.

Na Semira ens diu que ella mira de tractar la terra, la natura, la vegetació, els animals amb gran respecte. I s’afanya a fer que la població del seu entorn també faci el mateix i s’hi comporti igual.

Ens fa assaborir alguns dels productes del camp que ella mateixa prepara amb fruites i verdures diverses. Em crida poderosament l’atenció la cura amb què manté un bòtil penjat als troncs de la seva cabanya de palla, on acudeixen les abelles a deixar-hi la mel. Una mel exquisida que fa les delícies de la gent de la contrada.

Aquella dona pagesa de la selva amazònica peruana ens parla de les abelles amb una tal veneració i respecte que em fa encongir les ganes de donar mai lliçons a ningú sobre el que ha de fer per viure i comportar-se en aquest món com a essers humans.

La vegetació que envolta la cabanya de na Semira és admirablement bella i variada, dominada per colors verdosos i enriquida amb flors silvestres de tots els colors inimaginables.

De retorn a l’hostal, en Manuel ens fa aturar al costat d’un far que serveix d’orientació per a les embarcacions que naveguen pels rius de la contrada, el Mayo, el Huallaga, el Marañón, l’Amazones...

Durant la conversa que mantenim amb el bon amic Manuel, ens fa a saber que el Front de Defensa de l’Alt Amazones (FREDESAA) fa comptes iniciar a les 0 hores de demà, dilluns 10 de febrer, una vaga indefinida, contra la desforestació produïda per concessions i permisos territorials. Consideren que això comporta l’enverinament de les aigües i afecta negativament els boscs.

Davant l’amenaça de vaga unificada de camperols i d’indígenes a Yurimaguas, decidim, doncs, no perllongar-hi més la nostra estada.

Sortim de Yurimaguas a les 12:30 de diumenge, en taxi contractat per 170 sols peruans, des d’aquí fins a Moyobamba, tot passant per la ciutat de Tarapoto.

Abans, ens aturam a dinar al Restaurant Ofy Mily, al Pongo de Caynarachi, abans de remuntar la pujada fins al túnel del «cerro Escalera», per allà mateix on hem passat al viatge de venguda.

Després de més de 4 hores de trajecte, una part del qual transitam sota pluges tropicals que no ens deixen veure gairebé res del que tenim al nostre voltant a través de les finestres del vehicle, quedam allotjats a «Emboscada Hospedaje», al districte de Calzada, a pocs quilòmetres de la ciutat de Moyobamba.

Cil Buele, a selva amazònica peruana: TARAPOTO, 2020

Amb ganes d'entrar en contacte directe amb els responsables màxims de dues entitats dedicades a la producció i comercialització del cacau, en plena selva amazònica peruana -IDSA i ALLIMACACAO-, dimecres, dia 5 de febrer de 2020, ens enlairam des de l’aeroport internacional de Lima cap a la ciutat de Tarapoto, al departament de San Martín.

Roberto Acuña Marín és el contacte peruà que m’ha passat el bon amic Toni Colomar -fundador de FODESBA-. En Roberto és el màxim responsable local d’un projecte de cooperació al desenvolupament sostenible, promogut per FODESBA, gestionat per IDSA i finançat pel Govern de les Illes Balears.

Amb la conversa que mantenc via telefònica amb ell, queda clar:

Primer, que jo, tot i haver exercit càrrecs públics institucionals a Mallorca, no represent el Govern de les Illes Balears. Tan sols em present en aquesta ocasió com un intermediari temporal entre FODESBA, l’IDSA i Allima-Cacau, per tal de facilitar-hi la intercomunicació. 

Precisament en un moment en què és a punt de finalitzar el termini assignat al projecte de col·laboració entre Mallorca i Perú. Concretament a mitjan mes de febrer de 2020.

Segon. Que vaig a Chazuta amb la intenció de prendre bona nota de les observacions que pugui anar fent, en contacte directe amb productors de cacau i organitzacions camperoles que trobi pel camí. 

La meva experiència adquirida durant la gestió que realitz dècades enrere a la Cooperativa Agrària de Producció de Cafè a la missió catòlica de Nyabiraba, al Burundi, m’engresca a establir-hi comparacions i a detectar-hi perspectives semblants o diverses.

Tercer. Que tenc moltes ganes de recaptar opinions de la gent que hi treballa més directament, de prendre’n imatges audiovisuals directes i de demanar-los les explicacions que consideri pertinents, en vistes a informar més detalladament Mallorca.

Quart. Que, d’acord amb el projecte de col·laboració vigent, convé elaborar-ne la sistematització, remarcant-ne quatre aspectes que hores d’ara consider bàsics i fonamentals: 1. La fixació orgànica dels adobs. 2 La Capacitació del personal. 3 Les panotxes per planta. 4 El rendiment per hectàrea.

Cinquè. Que romanc obert a qualsevol altre aspecte que pugui anar considerant d’interès per a la continuïtat d’un projecte que m’agradaria anar millorant de mica en mica, a cada any que passi.

Tot esperant que arribi dia 6 de febrer per dur a terme totes aquestes actuacions programades, mir de pegar una ullada a la documentació que m’ha enviat Toni Colomar, via correu electrònic, per tal d’amarar-me del seu contengut i quedar-me’n totalment xop...

Amb ganes d’aprofitar bé el dia i no haver de suportar durant tant de temps la fortor d’una temperatura tan càlida com extrema, a les 6:30 del matí iniciam la nostra ruta des de la ciutat de Tarapoto fins al nucli poblat de Chazuta, a uns 47,9 km de distància.

En Roberto ens lloga una furgoneta tot terreny, Toyota 4x4 Hilux SRV, equipada amb alta tecnologia innovadora, que ens facilita el trànsit per trams de camí difícils, empinats, enfangats o amb clots i pedres i fang i pols.

En pocs minuts, a la sortida de la ciutat de Tarapoto, a la dreta de la carretera, veim una planta d’experimentació estatal agropecuària, INIA, del Ministeri d’Agricultura. 

També a la nostra dreta discorre el riu Mayo que, més avall, s’arriba a ajuntar al riu Huallaga, que pega al Marañón i aquest a l’Amazones...

Als inicis la carretera és bona, ben asfaltada. Més endavant, emperò, ens topam amb trams destrossats per l’aigua de les pluges torrencials que han caigut aquests darrers dies.

Presenciam de lluny «los rápidos de Chumía», on veim ben remogut el riu Huallaga, cosa que ens impedeix de navegar-hi com és el meu desig inicial, amb la finalitat de visitar altres plantacions de cacau situades riu amunt. 

Els remolins ens ho dificultarien!

Quan som a prop del nucli poblat de Chazuta, ens trobam amb el gerent de la Cooperativa Allima Cacao, Carlos Angulo González. Va en moto per la carretera i ens condueix cap a la primera de les sis parcel·les de cacau que hem de visitar avui.

La finalitat és verificar i comprovar amb els meus ulls tot el paquet tecnològic de producció orgànica del cultiu del cacau, aconseguit amb les aportacions i el suport econòmic de FODESBA en aquesta regió amazònica de la selva peruana: podes, adobs, controls fitosanitaris, maneig de l’ombra, etc.

N’iniciam la ronda amb la visita programada a la parcel·la que treballa la senyora Norma Sangama Tenazoa, una evangelista cristiana que rebutja la producció de la coca, aferrissada defensora del cultiu del cacau. Hi veim com, seguint l’assessorament tècnic adequat, hi aplica les mesures més adients per incrementar-ne la producció i millorar-ne la qualitat.

Continuam amb la parcel·la d’Ivonne Panduro Vásquez. Seguim amb la de George Flores Garazatua. Visitam la de Julio Sandoval Ishuiza. Ens trobam amb Marcelino Zumba Cenepo, un dels socis fundadors de la Cooperativa Allima Cacau, qui ens explica les tècniques d’empelt de plantes. I acabam a la parcel·la d’Edwin Tananta.

Com que no es troben a prop una de l’altra, ens hi traslladam en la furgoneta. 

Mir de conversar amb cadascun dels titulars, beneficiaris, propietaris d’aquestes parcel·les demostratives, convertides en centres d’ensenyament i aprenentatge alhora. Cadascuna porta ben visible, a l’entrada del recinte rural, el cartell indicador que reprodueix amb lletres grosses les dades corresponents:

A cada cartell hi apareixen quatre logos: el de FODESBA, el de la Conselleria de Serveis Socials i Cooperació del Govern de les Illes Balears, el d’IDSA i el de la Cooperativa Allima Cacao. 

Hi figura també la denominació del projecte comú de cooperació internacional: 

«Intervención Integrada para el Incremento de Oportunidades Productivas y Comerciales de los Actores Débiles de la Cadena Productiva del Cacao en el Distrito de Chazuta».

S’hi assenyala l’entitat que finança el projecte:

«Gobierno de las Islas Baleares – España».

L’entitat sol·licitant: FODESBA – España.

El soci local: IDSA.

Els beneficiaris: Cooperativa Agrària Allima Cacao.

Al peu del cartell apareix el nom i llinatges de cadascun dels productors líders de cada centre d’ensenyament/aprenentatge a la parcel·la demostrativa».

Un cop recorregudes les 6 parcel·les demostratives, visitam el mòdul de benefici de la Cooperativa Allima Cacao, situat al sector Pasiquihui del districte de Chazuta.

Puc comprovar-hi el procés de fermentació i d’assecament del gra de cacau, en unes instal·lacions on l’aportació de FODESBA també hi queda reflectida, segons m’indiquen, en haver contribuït a esmenar deficiències tècniques, a requeriment d’organismes oficials de la Unió Europea (com és el cas concret d’una construcció acurada de cabines de WC per al personal que hi acudeix).

Seguint el programa de la jornada, que queda reflectit en l'àlbum de fotos corresponent, a l’hora fixada visitam les instal·lacions de la Cooperativa Agrària Allima Cacao. En recorrem les distintes dependències. Veim exposats els treballs realitzats. Comprovam els beneficis que es deriven del finançament aplicat.

S’hi remarquen aspectes com el relacionat amb l’assecament, l’envasament, la recol·lecció del cacau, amb paràmetres de producció orgànica i de comercialització posterior al mercat europeu, sobretot a Itàlia, amb el segell orgànic i també amb el destinat al comerç just.

Dedic un temps a conversar amb els directius i el gerent general d’Allima Cacau, als quals faig preguntes sobre la implicació de FODESBA en la Cooperativa i la manera com consideren que s’ha de mantenir o consolidar la relació de cooperació iniciada i mantenguda fins ara.

Gràcies a les indicacions de Roberto Acuña, president d’IDSA, el gerent de la Cooperativa Carlos Angulo Gonzales, i d’en Fernando, el tècnic instructor, puc verificar el procés beneficiós del cacau: la seva fermentació i el procés d’assecament amb tècniques més avançades que les emprades al mòdul de benefici anteriorment visitat, per a les parcel·les demostratives.

El moment més important de la jornada, per a mi, arriba a l’hora de la reunió mantenguda amb els cooperativistes, beneficiaris directes del projecte. L’organitzen a l’auditori de la Cooperativa, amb la finalitat de conèixer-ne les apreciacions i les valoracions que en facin, de la relació entre FODESBA, el Govern de les Illes Balears i els socis de la cooperativa.

Tenc oportunitat d’escoltar unes intervencions directes de més de mitja dotzena de la trentena de persones que hi assisteixen: Segundo Aquiles, George Flores Garazatua, Marcelino Zumba Cenepo, Norma Sangama Tenazoa, Juanita, etc. Una gent que hem tengut l’oportunitat de veure el matí a la seva parcel·la agrària respectiva.

Tothom agraeix profundament l’ajuda rebuda fins ara, la qual els permet de fer front a la producció de cacau com a cultiu alternatiu a la coca, en el departament peruà de San Martin. 

Em diuen que no volen retrocedir en el camí iniciat. Que mai no voldran donar-se per vençuts. Ni quan les plagues assotin les plantacions i duguin alguns membres de la Cooperativa a dubtar si han de tornar enrere i reprendre altra volta el cultiu de la coca. 

Tots els intervinents demanen que continuï el suport de FODESBA a aquesta iniciativa social tan valuosa. Entre d’altres motius, perquè gràcies a aquesta ajuda de les Illes Balears els camperols i conradors de cacau de Chazuta poden tenir i rebre els ajuts tècnics que necessiten per millorar-ne la producció i la comercialització.

A l‘hora de fer-ne una valoració final esquemàtica, jo ho resumiria en aquests sis punts, que poden veure’s ampliats, una vegada se n’hagin recollit més detalladament totes i cadascuna de les observacions fetes a corre-cuita:

1. Les aportacions realitzades fins ara pel Govern de les Illes Balears, a petició de FODESBA i a favor d’IDSA i la Cooperativa Allima Cacao de Chazuta resulten molt positives. Contribueixen a incrementar considerablement la producció de cacau, gràcies a l’aplicació d’adobs orgànics, podes tècnicament ben fetes, controls efectius de plagues i de malalties, manejos d’obra per a les plantes, obertura de carrers per als arbres...

2. La certificació orgànica, pagada per FODESBA, permet comercialitzar la producció de cacau com a producte orgànic al mercat europeu, concretament a Itàlia, mitjançant l’empresa avaluadora alemanya «Control Union». Això facilita moltíssim la pràctica del «comerç just» i redunda en benefici dels cooperativistes, en augmentar-ne la competitivitat.

3. Hi detect una participació molt activa i significativa de les dones camperoles en un àmbit laboral que, segons em diuen, fins fa poc semblava reservat només als homes. Cada cop són més nombroses les dones que participen activament en el procés productiu, en la presa de decisions, i en l’accés i maneig dels recursos disponibles.

4. Un altre dels aspectes positius que consider que té aquest projecte de cooperació, impulsat pel bon amic Toni Colomar des de fa alguns anys, és que es tracta d’un producte, el cacau, que cada quinze dies pot reportar ingressos econòmics a les famílies que el conren al llarg de tot l’any.

Això permet als fills dels camperols més pobres, conradors de la planta del cacau, accedir als estudis primaris, secundaris i fins i tot universitaris, com he pogut comprovar directament. Es tracta d’un projecte de col·laboració que contribueix eficientment a dotar de majors recursos econòmics les famílies camperoles que, altrament, no en tendrien cap capacitat.

5. Aquest projecte de cooperació entre Mallorca i Perú, concretament amb el districte de Chazuta, al departament de San Martín, també contribueix a potenciar el cooperativisme entre la població rural i a consolidar-hi una visió més empresarial de la cooperativa, per tal de millorar-ne la competitivitat.

6. Finalment, amb la visita efectuada a aquesta zona propera a la ciutat de Tarapoto, en plena selva amazònica peruana, trob que s’ho paga continuar fent suport a una iniciativa econòmica, social i cultural d’aquestes característiques en un indret com aquest.

No solament pel que comporta de substituir el cultiu de la coca amb la producció de cacau, sinó també pel que representa de benefici econòmic per a la regió selvàtica de l’Amazònia i, en definitiva, per a aquest gran país d’Amèrica Llatina que s’anomena Perú, com també per al món global en general.

Tot sempre valorat des d’una perspectiva cultural, social, econòmica i mediambiental, com queda reflectit en el vídeo elaborat.

L’endemà mateix, a les 9:30 del matí de dissabte, sortim de Tarapoto amb ganes d’arribar fins a Yurimaguas dues hores i mitja més tard, per carretera. 

Ens hi espera un altre bon col·laborador de FODESBA, en Manuel Yumbato.

Cil Buele, a la serra andina peruana 2020

La serralada dels Andes, que travessa el Perú de nord a sud, és molt extensa. Calculen que ocupa uns 405.000 km², que representen el 31,5% del territori peruà. 

Molt difícils de recórrer, lògicament, en tota la seva extensió. 

Durant aquest viatge meu, de setanta dies passats al Perú els mesos de gener, febrer i març de 2020, només me’n pas una setmana a la serra andina peruana. La resta de dies, els visc a la selva amazònica i, sobretot, a la costa peruana.

No m’hi recorr, per tant, molts quilòmetres ni moltes regions de la serrania. Només tenc oportunitat de pujar-hi des de la ciutat de Trujillo, situada a la costa de l’oceà Pacífic, fins a les localitats de Cascas (105 km), Contumazá (40 km) i Cajamarca (125 km). Uns 270 quilòmetres a l’anada i uns altres 310 km a la tornada per un altre indret, Pacasmayo. 

Sempre per carretera. 

Bé sigui en autocar de línia. Bé sigui en la furgoneta VW del bon amic mossèn Manuel Álvarez Zerpa, conegut dels capellans mallorquins que hem treballat a Cascas en algun moment de les nostres vides.

Juntament amb les seves dues germanes, Carlota i Chabuca, a més dels seus nebots, ens acullen a ca seva com si fos ca nostra. M’hi pas dos dies, a Cascas, recordant i revivint temps passats en aquella contrada serrana del Perú, quan aleshores compt amb 33 anys d’edat. 

Ara en tenc 75.

Recorrem quilòmetres i més quilòmetres per carreteres andines, en més o manco bon estat, o més o manco arriscades. Algunes discorren arran de precipicis situats a 3.000 metres d’altitud sobre el nivell de la mar. No n’arribes a veure la fi (o el començament des de la base...)

Tot i la modernització assolida avui dia, continua sent espectacular el tram que denominen «la repisa», cavada a la falda de l’alta muntanya, just abans d’arribar «al puente» i al túnel cavat també dins la roca.

Record perfectament la impressió que em fa, una quarantena d’anys enrere, haver de travessar tot sol aquell tram, conduint el vehicle de la parròquia per aquelles contrades tan abruptes, en direcció a la parròquia de Contumazá!

Molt més tranquil·lament enguany, hi vaig amb mossèn Manuel que condueix el vehicle, i les dues bones amigues piuranes, n’Esther i na Zully, que m’acompanyen pertot allà on vull desplaçar-m’hi.

En trobar-me a una altura propera als 3.000 metres, tot d’una que arrib a Contumazá mir d’aclimatar-m’hi descansant una estona, tirat damunt d’un sofà de la casa. És la mesura que prenc sempre que hi pujo, quaranta anys enrere. Sé que em beneficia molt, a l’hora de sentir-me bé per aquelles alçades andines. Afegint-hi una bona infusió de coca, de la més autèntica!

Mossèn Manuel m’acull a la casa parroquial com si fos ca nostra. Ens hi passam dos dies.

La nostra meta conjunta és la ciutat de Cajamarca. Ens hi adreçam tots quatre per unes carreteres que tenen trams inquietants i d’altres més suaus, travessant poblacions diverses i paratges muntanyencs d’ensomni idíl·lic.

Sense que puguem evitar imatges de qualque accident viari, com la d’un camió de gran tonatge bolcat a la vora d’un revolt de la carretera, molt probablement a causa de la velocitat excessiva amb què és conduït...

D’aquesta pujada a Cajamarca, mantenc viu el record del pas per algunes localitats com Huertas, Chilete, per la vora del riu Jequetepeque i pel restaurant on assaborim sucosos menjars característics de la regió, situat a la localitat de Salitre.

Damunt la taula, «cebiche de cola de camarones», «parihuela de pescado», «pescado frito», «camarones en salsa» i jo m’apunt a assaborir un bon plat de «camarones al ajo». Saborosíssims!

L’estada a Cajamarca ens dura tres dies. Ens serveix per veure de prop una ciutat serrana, antiga, històrica, mítica. Visitam els Baños del Inca. Cases d’artesania serrana de gran qualitat. Carrers ocupats per gent i cotxes que hi circulen. Tendes i botigues obertes al públic. Esglésies que s’omplen de gent a l’hora de les funcions religioses. 

Romanem allotjats a un hotel proper a la plaça d’Armes, la plaça major de la ciutat.

El temps ens passa molt aviat a les contrades serranes visitades. Hem de reprendre el retorn cap a la ciutat costanera de Trujillo, d’on hem sortit fa una setmana. La nostra destinació és Huacho, també a la costa peruana, en direcció cap a Lima, la capital del Perú.

Adéu, serralada andina del Perú!