Sortim de Tarapoto
en col·lectiu conduït pel cajamarquí Camilo, expert coneixedor de
rutes nacionals i internacionals, segons ens comenta. Antic conductor
de camions de gran tonatge, circula a gran velocitat per una
carretera farcida de voltes i més voltes, tant a la pujada com a la
baixada del «Cerro Escalera», una serra que ultrapassa els 1.600
metres d’altura sobre el nivell de la mar.
N’informam el nostre contacte Manuel Yumbato Angulo, amb ganes de mantenir conversa amb ell, sobre la possibilitat de continuar col·laborant en matèria de cooperació i benestar social, entre Mallorca i Yurimaguas.
Per aquestes
contrades de la selva amazònica peruana,veim de prop com viu i a què
es dedica la gent que hi treballa. Em deixa una marca profunda,
inesborrable, el fet de veure que damunt d’aquest planeta Terra hi
ha moltes i molt variades formes de viure i d’entendre la vida.
També moltes i molt
variades formes de viure la fe i de manifestar el sentiment religiós,
tant a l’àmbit individual i personal, com a l’hora d’expressar
la religiositat popular de forma col·lectiva.
A Yurimaguas,
gràcies a la tramitació de na Pamela López Moreno, la filla de na Zully Moreno Romero, des de
la seva casa de Lima a través d’internet, ens manté reservades
dues habitacions per dos dies a la Posada Cumpanamá, situada al
carrer Progreso.
En Manuel Yumbato és
un dels contactes que em facilita, des de Mallorca estant, el bon
amic caminant, l’eivissenc Toni Colomar. Es tracta d’un antic
gerent de Càritas al vicariat apostòlic de Yurimaguas, alhora que
dirigent polític i social de prestigi reconegut a la regió
amazònica.
En Toni me’n passa
les dades i mir de contactar-hi via whatsapp.
Durant la conversa
que mantenc amb en Manuel Yumbato, segons em diu, deduesc que
s’exerceix com a tècnic gerent del cos meritocràtic dins
l’administració pública, alhora que ha treballat com a gerent de
Càritas anys enrere.
Tot plegat li permet
conèixer de prop la vida institucional, tant la civil com
l’eclesiàstica, alhora que li facilita realitzar tasques socials
entre la població indígena de la regió amazònica.
També li permet
realitzar estudis sobre la història, la vida i els costums dels
pobles indígenes de l’Amazònia peruana. N’ha publicat diversos
llibres i en té d’altres a punt de publicar.
Alhora vol potenciar
YTAS – Yurimaguas, Transformación Agropecuaria y Social – una
organització que impulsa el desenvolupament local especialment del
sector socioeconòmic més desfavorit.
És una entitat
sense afany de lucre que neix de manera complementària a partir de
l’antic Institut de Transferència Agropecuària per a l’Amazonia
i el seu desenvolupament integral – ITTAA -.
Té uns estatuts
propis que pretenen promoure treballs agraris entre els grups que
habiten una regió tan multiètnica com aquesta, amb presència de
achuares, awajúm, wamis-jíbaros, quítxues, candoshis, shapras,
shawi o chayahuita.
Amb en Manuel
Yumbato Angulo (Manu) i la seva esposa Mònica Tong Vela, aprofitam
la jornada dominical per anar a visitar una de les nombroses
plantacions rurals dels voltants de Yurimaguas, a Apangurayacu, molt
a prop del riu Paranapura, propietat de Semira Ramírez
Huansi.
Hi anam en moto-car conduït per Celestino.
Una dona que em sembla més vella del que llavors ens n’informa, portant la característica senalla amb les anses passades pel front, ens va davant davant i ens duu a peu fins a la seva plantació, a més de mitja hora de camí per indrets boscosos i selvàtics d’una bellesa encisadora.
La cabanya de canyes
on manté totes les seves pertinences ens serveix d’aixopluc i lloc
adient per mantenir-hi una conversa, sobre la feina que ella realitza
com a líder camperola, defensora dels interessos de la gent que es
dedica a les feines del camp en aquella regió.
Segons ens diu, sent
ganes d’engrescar-s’hi per primera vegada, quan té l’oportunitat
de col·laborar amb Càritas Yurimaguas anys enrere, dirigida per
Manuel. Aleshores veu la necessitat d’organitzar-se, amb la
finalitat de canviar les condicions de vida de la gent del camp, que
no solament ha de lluitar contra les inclemències del temps, sinó
també contra malifetes humanes. Sobretot de la part d’aquells
sectors que no volen respectar la natura i consideren que la poden
maltractar segons els seus capricis.
Na Semira
ens diu que ella mira de tractar la terra, la natura, la vegetació,
els animals amb gran respecte. I s’afanya a fer que la població
del seu entorn també faci el mateix i s’hi comporti igual.
Ens fa assaborir
alguns dels productes del camp que ella mateixa prepara amb fruites i
verdures diverses. Em crida poderosament l’atenció la cura amb què
manté un bòtil penjat als troncs de la seva cabanya de palla, on
acudeixen les abelles a deixar-hi la mel. Una mel exquisida que fa
les delícies de la gent de la contrada.
Aquella dona pagesa
de la selva amazònica peruana ens parla de les abelles amb una tal
veneració i respecte que em fa encongir les ganes de donar mai
lliçons a ningú sobre el que ha de fer per viure i comportar-se en
aquest món com a essers humans.
La vegetació que
envolta la cabanya de na Semira és admirablement bella i
variada, dominada per colors verdosos i enriquida amb flors
silvestres de tots els colors inimaginables.
De retorn a
l’hostal, en Manuel ens fa aturar al costat d’un far que serveix
d’orientació per a les embarcacions que naveguen pels rius de la
contrada, el Mayo, el Huallaga, el Marañón, l’Amazones...
Durant la conversa
que mantenim amb el bon amic Manuel, ens fa a saber que el Front de
Defensa de l’Alt Amazones (FREDESAA) fa comptes iniciar a les 0
hores de demà, dilluns 10 de febrer, una vaga indefinida, contra la
desforestació produïda per concessions i permisos territorials.
Consideren que això comporta l’enverinament de les aigües i
afecta negativament els boscs.
Davant l’amenaça
de vaga unificada de camperols i d’indígenes a Yurimaguas,
decidim, doncs, no perllongar-hi més la nostra estada.
Sortim de Yurimaguas
a les 12:30 de diumenge, en taxi contractat per 170 sols peruans, des
d’aquí fins a Moyobamba, tot passant per la ciutat de Tarapoto.
Abans, ens aturam a
dinar al Restaurant Ofy Mily, al Pongo de Caynarachi, abans de
remuntar la pujada fins al túnel del «cerro Escalera», per allà
mateix on hem passat al viatge de venguda.
Després de més de
4 hores de trajecte, una part del qual transitam sota pluges
tropicals que no ens deixen veure gairebé res del que tenim al
nostre voltant a través de les finestres del vehicle, quedam
allotjats a «Emboscada Hospedaje», al districte de Calzada, a pocs quilòmetres
de la ciutat de Moyobamba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada