Una passió confidencial, poemari de Bernat Nadal

    Quins darrers cinc mesos!
    El proppassat mes de març de 2026 no vaig acabar d’entendre per quines cinc-centes el bon amic campaneter Ferran Bellver i Silvan em demanava de presentar públicament aquest poemari del manacorí Bernat Nadal a la ciutat d’Inca.

    Vos he de dir que molt manco ho vaig entendre el mes d’abril. 
    En passar-me’n les galerades, vaig adonar-me que el llibre portava epílegs de qui, a finals de la dècada dels anys 70 del segle passat, havia estat professor meu a la Universidad de Palma de Mallorca -ubicada aleshores a Son Malferit- l’algaidí Gabriel Janer i Manila: escriptor, gestor cultural, llicenciat en lletres, doctor en Pedagogia, catedràtic d'Antropologia de l'Educació, entre d’altres titulacions acadèmiques.
    Però el súmmum del meu desconcert m’arribà el mes de maig. 
    Vaig veure’n el cartell anunciador de l’acte: «Hi intervendran Damià Pons i Pons, professor i escriptor». Llavors sí que vaig pensar que en Ferran Bellver havia errat totalment de comptes. 
    Em demanava a mi mateix de quina manera un modest i senzill activista social i cultural, com reconec que vull ser, (sense cap doctorat de cap universitat) ha de poder compartir la presentació d’un llibre d’aquestes característiques juntament amb el campaneter més il·lustre del segle XXI: l’escriptor, polític, professor i catedràtic universitari Damià Pons i Pons.
    No me'n podia avenir! M’arribà el consol de pensar que entre tots dos podríem retre homenatge a una de les veus més consolidades i més respectades de la literatura mallorquina contemporània, el manacorí Bernat Nadal. 
    Modestament i senzilla, de part meva, durant el mes de juny vaig intentar sortir-me’n, d'aquell desconcert inicial, i em vaig voler dedicar a llegir el contengut del poemari de Bernat Nadal. 
    Gràcies al seu gest esplèndid, vaig poder recollir un exemplar que l’autor va voler deixar-me a la barra d'un bar apropat de l'Estació intermodal de Ciutat, i que dedicava «al molt considerat Cil Buele per la seva lluita en pro de la dignitat humana». 
    Quasi res! Ell no em podia afalagar de forma més agradosa als ulls, al cervell i al cor meus.
    D’aleshores ençà, cada dia una miqueta, vaig voler anar assaborint deliciosament el gust de cadascun dels seus poemes. Si em permeteu l’expressió tirant a agredolç alhora que humanament intens i crític.
    M’he anat enxopant d’allò que consider que ens vol transmetre el poeta manacorí sobre la seva visió i la seva vivència profunda del que podem considerar la Passió per excel·lència, si més no des de la perspectiva del nostre àmbit geogràfic, històric, religiós i social més immediat: l'àmbit del Nord hom vivim i residim, alenam i ens alimentam, treballam i ens afanyam, patim i gaudim.
    Finalment, aquest mes de juliol li vull agrair públicament, al bon amic campaneter Ferran Bellver, que m’hagi donat aquesta oportunitat d’atansar-me al poeta manacorí Bernat Nadal d’una manera tan directa com diàfana.
    Com bé diu a la contraportada, 6 anys més jove que jo neix a Manacor l’any 1950. El mateix any en què jo faig la Primera Comunió. 
    Vint-i-un anys després enceta la seva vida poètica amb el llibre  La desintegració del desig, el mateix any en què me’n vaig de missioner a Burundi, a l’Àfrica Central. 
    Vos he de dir amb franquesa total que, al llarg de la meva octogenària trajectòria vital, he pogut assaborir que, en la meva persona mestissa, el Nord i el Sud es donen la mà d’una forma força admirable!

    Com a antic conseller de Cultura i Joventut del Govern de Mallorca que el mes de febrer de l’any 2000 vaig tenir l’oportunitat de participar directament en l’atorgament del «Reconeixement de Mèrits» al Moviment Escolta de Manacor (1959), un guardó que concedeix l’Escola Municipal de Mallorquí, no em puc estar de recordar que Bernat Nadal l’any 2018 uniria el seu nom al de tants i tants il·lustres personatges que se n’han fet mereixedors. 
    Entre d’altres, que són moltíssims, Antònia Vicens, Josep Massot, M. Antònia Oliver, Miquel Àngel Riera o Guillem d’Efak.

      Vos he de dir també que a primer cop d'ull aquest títol «Una passió confidencial» em dugué a pensar en una història d'amor humà, discret o prohibit. Però a mida que m’endinsava en la poesia de Bernat Nadal anava veient que mantenia en el fons una connexió directa amb la Passió de Crist i amb la seva vigència al segle XXI.
    Pel que sé, resulta bastant normal i corrent en la tradició literària mallorquina que el fet religiós i sobretot la Passió sagrada siguin interpretades des d’una òptica humana, existencial, molt sovint heterodoxa. 
    Podem pensar en Blai Bonet, o Llompart de la Peña  i tants d’altres que se’n serveixen per fer poesia. Des d'una perspectiva si voleu un xic clerical, podríem dir que es tracta d’una poesia cristiana sense voler, o sense anar-ho a cercar.
    El cert és que, a mida que m’anava passant pàgines, m’anava adonant que l’autor s’afanya a presentar-nos un Viacrucis contemporani, mirant de ficar-se dins la pell d’un Jesús de Natzaret presentat ben viu i patint molt en ple segle XXI.
    De bones a primeres, em semblava que ho feia, lògicament, des de la perspetiva d’un home del Nord. Amb les inquietuds, els plantejaments, les propostes, els dubtes o les reflexions que es produeixen en aquesta banda de l’hemisferi terraqui on habitam nosaltres. 
    Em bastava veure quines al·lusions a altres personatges hi anaven quedant reflectides. Curiosament,  de la dotzena d'esments recollits, només n'hi vaig destriar un provinent del Sud: el poeta xilè Pablo Neruda (p. 45). 
    Tota la resta, eren personatges del Nord. Cosa que em sembla del tot lògica:
    El poeta i filòsof italià Giacomo Leopardi (p. 12); el poeta català Josep Vicenç Foix i Mas (Sarrià 1893-Barcelona 1987) (p. 34); el poeta andalús Antonio Machado (p. 43); el filòsof grec Epicur (s. IV-III aC) (p. 47); la poetessa grega Safo de Lesbos (s. VII-VI aC) (p. 48); el rei Salomó, fill de David (s. X aC) (p. 50); el filòsof i escriptor mallorquí Ramon Llull (s. XIII-XIV)(p. 54); el poeta i assaigista nord-americà Walt Whitman (1819-1892) (p. 58); el poeta mallorquí, novel·lista i crític d’art Blai Bonet i Rigo (1926-1997) (p. 61); el poeta i escriptor manacorí Jaume Santandreu (p. 71) o fins i tot l’artista catalana Rosalía (2025).
    Des d'aquesta perspectiva del Nord, que, ho reiter, em sembla del tot lògica, em fa la impressió que Bernat Nadal en aquest poemari mostra Jesús de Natzaret com un líder espiritual i social que, pel fet de voler romandre fidel a la seva missió, acaba patint persecució, és jutjat pels tribunals de justícia, pels jurats i per la població que l’envolta, fins que tots plegats el condemnen a la pena de mort.
    Una persecució encara vigent avui dia, malauradament, en no pocs indrets del planeta.
    I tot per què? Perquè es tracta d'un personatge i dels seus seguidors més addictes que no volen deixar de dur una vida completament engrescada en la tasca de compartir les seves idees i el seu projecte transformador de la humanitat. Una humanitat vista i considerada pel poeta com l’encarregada primordial de mantenir la vida damunt del planeta Terra.

    Què en puc dir, i què voleu que vos digui de la lectura feta?
    He vist que Bernat Nadal utilitza un llenguatge molt directe que cerca de comunicar-se obertamet i clara a través dels ulls de qui vulgui llegir-ne cadascun dels versos i repassar línia per línia tot quant hi expressa.
    He vist que ofereix una anàlisi profunda del més íntim que porta un poeta, amb una presència molt intensa de la temàtica amorosa.
    He vist que tot plegat repercuteix en la consideració de l’ésser humà, el pas del temps, la memòria, la terra i el sentiment de país.
    Però allò que més m’ha captivat d’aquest llibre són les preguntes que hi apareixen formulades en negreta i lletra més grossa ocupant tota una pàgina sencera. 
    Són vuit preguntes que qui més qui manco se’n pot haver fet qualcuna al llarg de la vida:
    Digau-me, Mestre, què podria fer per viure sense haver de patir tant? (pàgina 15)
    Natzarè, per salvar-me, què he de fer? (pàgina 20)
    Jo som un home ric: puc salvar l’ànima? (pàgina 27)
    Diuen que ets rei. Si tens tant de poder, per què ara t’arrossegues i pateixes? (pàgina 32)
    Vares denunciar que els fariseus en la seva opulència no cuiden el poble. I diuen que pots fer miracles. (pàgina 36)
    Tu que ets un líder, ens podries dir com cal lluitar contra invasors armats que ara mateix sotmeten el meu poble? (pàgina 42)
    Digueu-me, per favor: sentir plaer carnal, en veritat és execrable? (pàgina 49)
    Tu que pots caminar per sobre l’aigua, per què no tens poder per a salvar-te? (pàgina 55).

    Qui s'hi posi, podrà veure que són més de 70 pàgines delicioses que no solament captiven l’atenció de qui les llegeix, sinó que aconsegueixen d’arribar molt endins del cervell i del cor, del pensament i dels sentiments, fins que pots arribar a pensar i a creure que és ben cert, ben real en aquest món nostre de misèries compartides, tot quant hi veus reflectit en llenguatge poètic.
    Si vist des del Nord, això és així, imaginau-vos com no s’hi ha de veure tot plegat, moltíssim més remarcat encara, des d’una perspectiva que provengui del Sud. D’on no solament ens arriben alguns dels vuit vents del món i de la bolla -com són xaloc, migjorn o llebeig-, sinó també persones i cultures, productes i matèries primeres, costums i hàbits de conducta, llengües i religiositats, mentalitats i visions distintes. 
    En definitiva, es tracta de músiques i de lletres, de poemes vivents, força capaços d’acompanyar i d’explicar encara molt millor tot quant comporta UNA PASSIÓ CONFIDENCIAL com la que ens fa arribar a les mans el bon amic manacorí Bernat Nadal.
    Desig de tot cor que aquest poemari tan ric i enriquidor esdevengui profitós per a tothom que s’hi atansi amb ganes d'aprofundir-hi. Si m’ho permeteu de dir-ho així: en profit de la gent i la natura del Nord, i també de les del Sud global.

    Durant la presentació d'aquest llibre de poemes aquí a Inca, no em puc estar d’esmentar que ho feim avui dijous. Com bé sap Ferran Bellver, pocs dies abans d’emprendre el vol cap a terres centreafricanes, burundeses. 
    Faig comptes d'anar a passar una mesada sencera amb una de les poblacions humanes més representatives del que comporta avui dia trobar-se estructuralment a la coa del denvolupament econòmic global. 
    Totes les estimacions oficials assenyalen que Burundi ocupa pràcticament el segon lloc entre els països més empobrits del món. Només el supera Sudan del Sud que n’encapçala el rànquing, si hom para esment al PIB per càpita en paritat de poder adquisitiu (PPA), seguint estimacions de l’FMI.
    No em puc estar d'assenyalar que, malgrat sia per un temps determinat només, des de fa 75 anys hi ha gent mallorquina que vol compartir aquesta «passió confidencial» tan fortament marcada per la misèria, per la lluita i per l’esperança encoratjadora d'un poble del Sud.
    Segons el meu modest mode de veure, són aquestes les tres mateixes característiques primordials que reflecteix el poemari nascut del cervell, del cor i de la medul·la òssia d’aquest manacorí que anomenam Bernat Nadal: les misèries humanes, les lluites humanes i les esperances humanes que es mostren força encoratjadores perquè són portadores de grans dosis de vida molt més intensa.
    Moltes de gràcies, Bernat.

Josep Maria Llompart de la Peña, quaranta-quatre anys enrere

Em sent molt honorat de viure, avui dia i des de fa més de tres dècades seguides, al carrer que dóna directament a la Biblioteca Municipal "JOSEP M. LLOMPART". Des que la regidora de Cultura de l’Ajuntament de Palma, Nanda Ramon, la hi instal·la i s'hi manté. Situada dins el recinte modernista de l'antic Escorxador Municipal de Palma, construït per l'arquitecte Gaspar Bennàsser, al barri del Camp Rodó.

Visc no gaire lluny, també, de l’Institut que porta el mateix nom i llinatge insignes.

Amb motiu del 32è aniversari de la seva mort, m’agradaria incidir en algun aspecte de la seva vida que tenc la gran sort d’haver-hi compartit, més que directament, dècades enrere. 

Som del parer que, no pel fet de ser poc coneguda la seva conducta i dedicació intensa, deixa de tenir gran valor dins la nostra societat.

L'any 1979, una dotzena i mitja d'anys després d’haver nascut el que se'n diu Amnesty International damunt del planeta Terra, Toni Castañer – un bon solleric que manté un altíssim grau de consciència humanista – i jo mateix, desplegam i intensificam les nostres accions, per tal que hi sigui reintroduïda, després d’anys d’inoperància a Mallorca.

Ens afanyam a constituir un grup reduït de persones interessades en la defensa dels drets humans. Sobretot, a la vista de l’increment notori d’exiliats polítics llatinoamericans que vénen a establir-se a Mallorca, decidim reestructurar i reanimar l’organització. 

Després d’un any de treball intens, el 25 de juny de 1981 duim a terme la primera Assemblea local en la qual participen 15 membres. 

Amb el pas del temps, se n’hi van apuntant d’altres. Introduïm mètodes nous de treball i implantam una orientació nova. Com podem i sabem, cream a Palma la Secció local d'Amnesty International en defensa dels presos de consciència: gent ficada a la presó a causa de les seves idees. 

Molts d’aquests membres són xilens, que han fugit de la dictadura de Pinochet; argentins, fugint de la dictadura de Videla; uruguaians, salvadorencs, etc. Llatinoamericans, en definitiva.

Essent jo rector de la parròquia de l’Encarnació, no dubt ni un moment a oferir les instal·lacions parroquials perquè s’ hi aixoplugui la seu social d’aquesta organització. Com també hi roman adscrit el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina, o el Grup de Drets Humans, o el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, o els Grups d’Esplai, etc. 

Som i ens movem com a membres d'una organització humanitària que desplega una labor gegantina a favor dels "presos de consciència": persones empresonades per motius ideològics, polítics, religiosos, sexuals, racials, lingüístics, etc. Lluitam aferrissadament i prioritària contra la tortura i la pena de mort arreu del món.

El mes de novembre de l'any 1981, en celebrar el segon aniversari de la implantació a Mallorca d’Amnesty International, organitzam un sopar multitudinari amb la finalitat de recaptar fons, de cridar l'atenció sobre la nostra existència, i d'ampliar el nombre de simpatitzants i afiliats. 

A aquell sopar, celebrat a un restaurant xinès del carrer Marquès de la Sènia de Ciutat, hi assisteixen personatges tan coneguts públicament com Ramon Aguiló, batle de Palma; Gregori Mir, senador socialista; i també Josep Mª Llompart, escriptor. Entre d’altres personalitats del món de la cultura, la política i els moviments socials.

Guard com un tresor de valor incalculable la intervenció que hi fa el poeta i escriptor excel·lent Josep Maria Llompart de la Peña (1925-1993), amb motiu de la inauguració del local nou d’Amnesty International a Mallorca.

Ens diu, textualment, això mateix que ens lliura després, escrit a màquina, amb algunes correccions fetes per la seva mà perfeccionista com la que més. Amb la seva intervenció, no solament fa el gran elogi d’aquesta organització humanitària anomenada i coneguda pertot arreu com Amnesty International. També s'hi mostra totalment favorable a la tasca que desplegam i ens encoratja a dur-la a terme com a gesta veritable:

«No sé ben bé a títol de què he estat invitat amablement a dir avui algunes paraules - diu l’escriptor -. No, sens dubte, a títol de personalitat, perquè, per bé que un no sigui una violeta quant a modèstia, som prou realista per adonar-me que el qualificatiu de personalitat, allò que es diu «personalitat», no m’escau gens ni mica. 

Un es dedica a fer de la millor manera que sap la tasca de cada dia, procurant, i no sempre aconseguint, de fer algun bé al propi país i a la terra dels homes. Senzillament això.

M’abelliria pensar que m’han fet la invitació a títol de poeta. Que és igual que dir a títol de capdavanter de les empreses belles i àrdues, quixotesques i a contrapèl. 

«Amnistia internacional», efectivament, a contrapèl de tants i tants interessos poderosos, és, en bona mesura i en el més noble sentit de la paraula, quixotesca. No endebades va pel món amb la bella dèria de desfer torts i adobar greuges. 

Els encantadors li poden prendre la ventura; mai no li prendran la glòria de l’esforç. 

«Amnistia Internacional» té, doncs, molt a veure amb l’actitud del poeta, i el seu treball s’amara de la més alta i humana poesia.

Compte, emperò; no tan sols de poesia. Amb els peus afermats a la terra dels homes, «Amnistia Internacional» no és campiona d’ideals impossibles ni d’empreses per endavant perdudes. No habita núvols exquisits, ni es complau en la pròpia perfecció de la seva causa, ni s’aconsola amb el dolç exercici de la caritat. 

Entre la caritat i la justícia, «Amnistia Internacional» ha pres clarament partit per la justícia, i per això és la veu que clama per la llibertat dels humans; la veu de tots aquells que, en qualsevol lloc de la terra i en nom de qualsevol ideari polític o social, són perseguits, empresonats o torturats per motius ideològics o de pensament. En qualsevol lloc de la terra.

«Amnistia Internacional» no coneix fronteres territorials ni fronteres de partit ni de pensament polític. Perquè tots aquells que hi militen saben profundament - i permeteu que ho digui amb els il·lustres dístics elegíacs de Carles Riba - que no hem estat fets per un destí bestial, i que

«la llibertat conquerida en l’apassionada recerca
del que és ver i del que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.»

«Amnistia Internacional» ha plantat les seves tendes a Mallorca i avui hi inaugura domicili.
Que la seva tasca entre nosaltres sigui profunda i fecunda.

Moltes gràcies.»

Puc afirmar amb certesa total que, si aleshores bateguen a Ciutat determinades entitats ciutadanes de caire humanista i/o educatiu, com és el cas del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina o el Grup de Drets Humans o el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca o Amnesty International,  en bona mesura, encara que sigui minsa i per un temps limitat, pot atribuir-se a la dedicació personal i col·lectiva de la Parròquia de l’Encarnació.

I a l'empenta que hi dóna l'encoratjament entusiasta i contagiós de personatges com Josep Maria Llompart de la Peña. No en tenc cap casta de dubte.

Per això mateix, no em puc estar de recordar-ne, entre moltes d’altres persones que s’hi afanyen: Cristina Aznar Plana, Boettcher de Alejandre, Mª Antònia Artigues Bonet, Catalina Bosch Sansó, Ana Luisa Coll Martínez de Tudela, Catalina Company Vidal, Mª Carme Fernández Bosch, Agustín Hayles Aguiló, Maria Jesús Ferrer Salvans, Macmillan and Mrs., Francesc Manresa Sérvole, Jaume March Bisbal, Luís Moyá Noguera, Antoni Roig Roig, Luis Miguel Suárez Diguele, Francisca Vich Vaquer o Catalina Vivern Mairata, 

Tot aquest col·lectiu, de 10 dones i 8 homes, que formam aleshores el Grup Local d’Amnesty International en Formació, durant un bon temps som el grup de persones que ens feim nostre el missatge i l'encàrrec que ens fa Josep Maria Llompart de la Peña. en aquest àmbit del compromís social més intens.

Ens engresca i ens estimula a fer una tasca tan profunda com fecunda des de l’illa de Mallorca,  afanyant-nos a convertir-nos en la veu d’aquells que, en qualsevol lloc de la terra i en nom de qualsevol ideari polític o social, són perseguits, empresonats o torturats per motius ideològics o de pensament. En qualsevol lloc de la terra.

Gràcies, mestre! 

Gràcies, Josep Maria Llompart de la Peña! Pel teu suport i la teva gosadia lluitadora.

A la Biblioteca de Catalunya, recital homenatge a Antonina Canyelles i Colom (2)

 

Amb bones amistats mallorquines, com són ara Andreu Obrador, Mercè Garau, Teresa Gené o Francisca Martorell, ens feim presents a la Sala de la Caritat que la Biblioteca de Catalunya manté oberta al carrer l’Hospital 56 de Barcelona. La Institució de les Lletres Catalanes ret homenatge a la poeta mallorquina, gran amiga meva, Antonina Canyelles i Colom. És el segon acte al qual assistesc amb motiu de complir els seus 80 anys. Dins d’una sala plena de gent encuriosida i interessada a participar-hi amb moltes ganes, m’alegra ben molt veure que la bona amiga mallorquina hi és tan ben acollida i acompanyada. Eugènia Serra, la directora de la Biblioteca de Catalunya, presenta l’acte. Seguidament, intervé la directora de la Institució de les Lletres Catalanes Izaskun Arretxe. Mitjançant vídeo enregistrat podem escoltar les paraules d’elogi que hi fa la consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Natàlia Garriga, qui en aquells moments participa al debat de Política general al Parlament de Catalunya. La periodista Anna Ballbona entrevista a Antonina Canyelles, qui li respon com té per costum de fer: breument i concisa. Escoltam paraules molt acurades de l’editor de Lapislàtzuli, Jon López de Viñaspre, qui des de fa anys li publica llibres de poemes. Ell mateix, també, ens presenta el tràiler del documental que estan rodant sobre l’obra d’Antonina. Alhora que participa a una breu taula rodona amb els poetes Biel Mesquida i Àngels Gregori. Com ja varen fer al Casal Balaguer de Palma, el duo Jansky, amb Laia Malo i Jaume Reus, fent música electrònica, ofereixen un recital incorporant la veu d’Antonina en directe. M’alegra ben molt constatar que les institucions públiques catalanes, amb un acte com aquest, reconeixen l’obra poètica de qui durant dècades seguides s’ha dedicat a treballar intensament en aquest àmbit, des de Mallorca estant. Des de l’Ajuntament de Barcelona se n'han fet ressò, anunciant l’acte. La Institució de les Lletres Catalanes s’hi ha abocat plenament, en l’organització de l’acte. I mitjans de comunicació com La Vanguardia han publicat ressenyes sobre els 80 anys d’Antonina Canyelles, informant d'aquest acte d’homenatge a la secció de Literatura Catalana. Que per molts d’anys puguem gaudir d’aquesta poesia tan punyent com atrevida, crítica, ferma, reflexiva, breu i concisa, que fa pensar alhora que fa riure, i que gosa de dir moltes d’aquelles coses que voldríem expressar, sense que arribem a trobar mai cap altra manera millor de fer-ho. Per molts d’anys més! "Encantadora 'mossuela', tant si són vint com vuitanta: tens un cor que sempre canta, i bon cap que s'hi rebel·la. Que en puguis fer molts, Tonina, et desig jo de tot cor, d'anys i de poemes d'or servant ta memòria fina".