Dos nord-americans diferents: Lleó XIV i Donald John Trump

    L’endemà de la Festa de l’Àngel a Mallorca (ajornada per l’Ajuntament de Palma a causa d’una previsió del mal temps), llegesc que el president Trump declara la guerra al papa Lleó: 
    "És feble amb el crim i terrible en política exterior... No vull un papa que pensa que està bé que Iran tengui un arma nuclear, no vull un papa que considera terrible que Estats Units hagi atacat Veneçuela, no vull un papa que critica el president de Estats Units quan estic fent exactament allò pel qual vaig esser elegit".
    No vols brou? Tassa i mitja! Més disconformitat nord-americana amb un papa nord-americà sembla del tot impossible!

    El mateix dia que cau en dilluns també llegesc que el papa Lleó XIV s’ha animat a respondre Trump, precisament des de l’interior de l’avió que el porta a Algèria, en visita programada a diversos països d’Àfrica. 
    Davant dels professionals del periodisme manifesta que no té por de l’administració Trump, que l’Evangeli és clar i que l’Església té l’obligació moral d’anar contra la guerra. 

    Dos personatges famosos. Dos nord-americans. Dos cristians. Dos líders. Dos individus molt distints l’un de l’altre. 
    El polític, aparentment en procés mental d’acceleració indeturable. El religiós, amb mostres de mantenir intacte el seny asserenat i la serenor assenyada. El polític, exigint al religiós que no es fiqui en política. El religiós, afanyant-se a aclarir-li que l’Evangeli de Jesús va contra la guerra. El polític, 47è president dels Estats Units de Nord-Amèrica. El religiós, 267è papa de l’Església Catòlica, primer papa nascut als Estats Units de Nord-Amèrica en tota la història de l’Església.
    Tot plegat m’augmenta l’interès per endinsar-me una mica més profundament en la vida i obres d’aquests dos insignes personatges, tan famosos en l’actualitat.

    Donald John Trump neix el 14 de juny de 1946 en un barri acomodat de la ciutat de Nova York. Membre d’una família amb arrels europees marcades pel somni americà i molts d’èxits empresarials, és fill de pare immigrant alemany i de mare immigrant escocesa. I germà d’uns altres quatre. Creix i es confirma a l’Església Presbiteriana, tot i que l’any 2020 es declara «cristià no denominacional» i continua mantenint relacions molt estretes amb els cristians evangèlics.    
       Robert Francis Prevost Martínez neix a Chicago, Illinois, 9 anys i tres mesos després, el 14 de setembre de 1955. Membre d’una família amb diverses ascendències europees que combinen orígens francesos, italians i espanyols, es cria a l’interior d’una família catòlica, estudia al Seminari Menor dels Agustins a Tolentine, Illinois, i manté una trajectòria eminentment marcada pel seu servei a l’Església Catòlica.    
    No sé ben bé per què, però la notícia relacionada amb aquests dos personatges nord-americans em duu a recordar una de les vivències mes fondes que experiment l’any passat a Perú.
    Seguint les petjades que anys enrere hi deixa el papa actual durant dues dècades, tenc oportunitat d'arribar fins a Chulucanas, el primer indret on s'exerceix com a missioner.
    Duc la gran sort d'arribar a mantenir una trobada distesa i molt personal amb el bisbe peruà de la diòcesi, monsenyor Cristóbal Mejía Corral. Amb la senzillesa enorme que el caracteritza, em fa obrir els ulls i les orelles quan vol ampliar-me enormement la visió que li manifest tenir sobre aquell jove missioner nord-americà que s’hi fa present l’any 1985, el P. Robert Francis Prevost Martínez.
    Li deman, al bisbe actual de la diòcesi de Chulucanas, si em vol dir com veu la figura d’aquest papa que s’inicia com a missioner agustí aquí mateix on som ara. 
    No dubta gens ni mica a presentar-me’l com un líder interessat per damunt tot a escampar llavors de pau i de justícia arreu del planeta.
    Mentre conversam sobre el personatge, me n’assenyala un aspecte que em crida poderosíssimament l’atenció, quan li esment que som un gran fan i seguidor entusiasta del missioner agustí, nascut al Nord i criat al Sud on ha mamat la llet d’una espiritualitat intensa, capaç de transformar la realitat eclesial i social: 
    «Sí, efectivament és així, però no només per dur marques del Nord i del Sud, - em diu el bisbe peruà - també per tenir ascendències familiars d’ètnies marginalitzades!»

    Què? Com? De què em parla el bisbe? Que deu voler dir quan esmenta «ascendències familiars d’ètnies marginalitzades»? 
    M’interessa moltíssim aprofundir en aquest aspecte de la vida del P. Robert Francis Prevost Martínez. Mir de trobar-hi explicacions que m’il·lustrin sobre aquest detall que  m'assenyala el bisbe de Chulucanas, monsenyor Cristóbal Mejía Corral.
    Trescant trescant, arrib a trobar referències que em semblen summament interessants.
    Veig que té una ascendència familiar que inclou llinatges historiogràficament associats a comunitats racialitzades i marginades. 
    Pel que llegesc, la mare del papa, Mildred Agnes Martínez (1911-1990), és una bibliotecària i educadora que neix a Chicago a l’interior d’una família amb profundes arrels «criolles» de Nova Orleans. L’ascendència maternal inclou una barreja de tradicions africanes, franceses, espanyoles i nadiues americanes.
    Els avis materns del papa, Joseph Martínez i Louise Baquié, són figures clau per entendre aquest llegat. Joseph Martínez neix a l'illa de La Española el 1864 (a l’actual República Dominicana). Els documents del cens el descriuen com a negre o mulat. Mentre que Louise Baquié neix a Nova Orleans el 1868 i és una dona criolla de color negre. La seva família pertany a la comunitat de "persones lliures de color negre" de Louisiana.
    Com moltes famílies amb aquestes arrels, els avis materns del papa, quan es traslladen a Chicago a principis del segle XX, “passen per blancs”. Fenomen comú entre famílies amb herència mixta, que cerquen evitar la discriminació sota lleis racials tan segregacionistes en aquella època. 
    Com més m’hi endins, més m’adon que la família materna de Leó XIV posseeix un arbre genealògic d'una diversitat remarcable, amb avantpassats nascuts a Espanya, França, Cuba, Haití i els Estats Units, entre d'altres. 

    Som dels qui pensen i creuen que l’està marcant moltíssim, el papa actual, el fet de ser descendent, per via materna, de famílies amb pell marronenca. 
    Amb això, descobresc que a principis del segle XX els «criolls de Louisiana» són majoritàriament catòlics (a diferència del protestantisme dominant als EUA), tenen escoles, confraries, són músics, artesans o petits propietaris, esdevenint fonamentals en la cultura de Nova Orleans (música, llengua, gastronomia).
      El papa Lleó XIV és un crioll de Louisiana. Jo no n’havia sentit a parlar mai, d’aquest col·lectiu humà, amb el qual manté relació directa la família del P. Robert Francis Prevost Martínez, per via d’ascendència materna. 
    Vull pensar i creure que és precisament aquest fet el que m’assenyala el bisbe de Chulucanas, monsenyor Cristóbal Mejía Corral, i que em deixa mig corprès, quan li sent esmentar lletra per lletra les «ascendències familiars d’ètnies marginalitzades» que recauen damunt del papa Lleó XIV.
    Un cop vist més de prop i repassat detengudament allò que trob publicat sobre els criolls de Louisiana, entenc una mica millor certs comportaments, decisions o actuacions duites a terme altre temps per aquest missioner nord-americà al Perú, avui papa Lleó XIV, al Vaticà.
    Em sembla un tema del tot apassionant per a mi. Entre d’altres motius, perquè també em duu a pensar moltíssim en la meva ascendència familiar africana, més concretament la guineana, de Guinea Equatorial. 
    En aquest cas, per via paterna.
    Entre els criolls de Louisiana, n’hi ha de blancs, d’origen europeu (sobretot francès i espanyol). També n’hi ha de color negre, descendents d’europeus o d’africans esclavitzats. I sovint també de pobles indígenes. Tots ells comparteixen llengua, religió i cultura, encara que no sempre ocupin el mateix estatus dins la societat.
    Em resulta il·lustratiu saber i recordar que Louisiana ha estat colònia francesa (1682–1763), colònia espanyola (1763–1800), i altre cop francesa breument abans de passar als EUA (1803).
    Això explicaria l’ús del francès i del crioll louisianès. Explicaria el catolicisme com a fet excepcional als EUA. Explicaria un dret civil d’arrel romano-francesa, no anglosaxona. I explicaria l’existència d’una societat nord-americana tan diferent dins el Sud.
    De la mateixa manera que, com més va, més m’adon que els nord-americans no tenen ni idea del que és Europa, ni d’on està situada cada nació europea, també veig que alguns europeus – com jo mateix – no tenim ni idea del que són els EUA, ni de la seva història, encara que sia la més recent.
    Tot i la marginació patida per aquest col·lectiu humà, tothom reconeix que el llegat crioll de Louisina esdevé  cabdal als EUA.
    Per exemple en l’àmbit de la música sacra i profana: els famosíssims «espirituals negres» en són una bona mostra. O el Jazz que neix literalment al si de comunitats criolles de color negre, amb un estil format per la barreja de música europea i ritmes africans. 
    El mateix Louis Armstrong, negre famosìssim dins l'àmbit de la música nord-americana és un exemple planer de crioll de Louisiana. 
    Qualcú afirma que, sense els criolls, Louisiana no seria Louisiana, ni els EUA no tendrien el mateix jazz ni la mateixa Nova Orleans, capital criolla de color negre.
    Els criolls de color negre desmunten la idea que la història dels EUA és només de blancs i negres. Mostren un altre model, truncat per l’hegemonia anglosaxona i són una clau essencial per entendre el que és i representa Louisiana, Nova Orleans i el jazz, dins el conjunt dels Estats Units de Nordamèrica.

    Com antic estudiant de Teologia escolàstica al Seminari diocesà de Mallorca, vaig descobrint comentaris que em duen a pensar que, des del punt de vista teològic, es pot fer una lectura dels criolls de color negre especialment fecunda. 
    Teològicament, els criolls de color negre als Estats Units de Nord-amèrica viuen a la frontera entre Europa i Àfrica, entre la llibertat i l’esclavatge, entre el reconeixement i l’exclusió, entre llengües, ritus i mons simbòlics totalment diferents.
    El cristianisme crioll és profundament catòlic, sacramental, comunitari, marcat per confraries, processons, música. No és una fe de saló. És memòria col·lectiva. És resistència davant l’esborrament. Les confraries criolles de color negre funcionen com espais de dignitat, com a veritables xarxes de suport fent una Església construïda “des de baix”.
    Quan mir de trobar alguna casta de connexió entre els criolls de color negre de Louisiana i la teologia de l'alliberament més profunda, veig que alguns comentaris apunten al fet que, malgrat històricament no s‘ha formulat en termes acadèmics, es tracta d’una teologia viscuda abans de ser escrita. 
    Intentar posar els criolls de color negre de Louisiana en diàleg amb el teòleg peruà Gustavo Gutiérrez, per exemple, podria resultar una mica arriscat. Però no deixa de ser en certa manera molt natural. 
    Tothom sap que Gutiérrez defineix la teologia com una reflexió crítica sobre la praxi històrica a la llum de la fe.     Els criolls de color negre viuen una praxi d’afirmació humana, educació, organització comunitària, defensa de drets, sense cap discurs teològic sistemàtic.
    De fet, la teologia de l'alliberament neix d’una convicció clau: la fe cristiana es nodreix i es llegeix des de la vida concreta dels oprimits. Els criolls de color negre viuen la fe, la dignitat i la resistència abans que existesqui el llenguatge teològic que ho expressi de forma acadèmica.
    La fe criolla de color negre viu una opció preferencial des de baix. De manera que Déu hi és percebut com a proper, fidel, justicier, company de camí.

    Em deman com poden arribar mai a avenir-se aquests dos personatges nord-americans tan distints i tan distants, Donald J. Trump i Robert F. Prevost? 
    Com pot arribar a veure mai amb bons ulls el membre d’una família presbiteriana amb arrels europees marcades pel somni americà i molts d’èxits empresarials, cap a l’altre, membre d’una família catòlica amb arrels europees, africanes i nadiues americanes? 
    Com podria dedicar-li les seves preferències  el fill de pare immigrant alemany i de mare immigrant escocesa al fill d’una família «crioll» de Louisiana?
    No sembla que pugui resultar factible aital miracle nord-americà. 
    Temps al temps. I a veure què arriba a passar.

Trenta-cinc anys d'espera

    M’ha alegrat ben molt veure que a aquestes alçades del segle XXI continua havent-hi gent que es preocupa per la situació deteriorada d’un espai públic tan emblemàtic de Palma, com és ara la plaça i el recinte de s’Escorxador al barri del Camp Rodó.
    Estic molt content de veure que representants veïnals de barriades properes s’afanyen a continuar denunciant públicament la desídia d’un Consistori com el palmesà, fins i tot des d’abans que quedassin enllestides unes instal·lacions iniciades pel batle Ramon Aguiló i inaugurades a bombo i platerets pel batle Joan Fageda.

    Moltes de gràcies, Carmen Aguado presidenta de l’Associació de Veïnats de Santa Pagesa, Mercè Lorca Busquets vocal de l’Associació de Tramuntana Cas Capiscol-Son Busquets, i l’Associació de Veïnats Ses Fonts-Conservatori. Segur que la qui fou durant dècades seguides l’ànima vivificadora de l’Associació veïnal del Camp Rodó, Isabel Rosselló i Girart, s’ho està mirant amb molt bons ulls des d’allà on és ara, a la dimensió desconeguda per a nosaltres que anomenam el Cel.
    També em sent molt agraït a aquesta eina meravellosa que, des de fa poc temps, ens està servint per a recollir informacions publicades a les xarxes aquestes darreres dècades. Li diuen IA i, en aquest cas, reprodueix fidelment moltes de les actuacions que he tengut la gran sort de veure i de viure de prop. No hi són totes, certament, però sí algunes que no em puc estar de reproduir tot seguit.
    «La rehabilitació de l'antic recinte de s'Escorxador de Palma com a centre cultural i comercial es va completar a finals dels anys 80, culminant amb la seva obertura oficial l'any 1990.
    Encara que el Matadero Municipal va deixar de funcionar el 1982, la transformació d'aquest espai modernista (obra original de Gaspar Bennàssar) va ser un projecte clau per a la barriada de Camp Redó durant els primers anys de la dècada dels 90.
    El complex va ser inaugurat després d'una reforma signada per l'arquitecte Daniel Gelabert, que va respectar l'estètica modernista original de 1905. Durant l'any 1991, el centre ja estava plenament operatiu sota la gestió de l'empresa pública Mercasa (que va mantenir la concessió durant 30 anys, fins al desembre de 2021). Des dels seus inicis com a centre rehabilitat, va acollir espais emblemàtics com els cinemes (actualment CineCiutat), la biblioteca municipal Josep Maria Llompart, a més de zones comercials i de restauració. 
    Aquesta intervenció va ser premiada per la seva capacitat d'adaptar un edifici industrial històric a nous usos ciutadans sense perdre la seva identitat arquitectònica. 
    Durant la dècada dels 90, l'Associació de Veïns del Camp Redó va ser molt activa en la denúncia de diverses deficiències relacionades tant amb el recinte de s'Escorxador com amb el seu entorn immediat.
    Les queixes històriques de l'entitat veïnal durant aquells anys es varen centrar en els següents punts: manca de manteniment del Parc, falta d'il·luminació adequada en els accessos al recinte des del carrer Cotlliure i la carretera de Sóller, primeres queixes per l'excés de renou nocturn, falta de vigilància policial per controlar les aglomeracions de joves a les places interiors del recinte, etc.
    L'entitat situada al carrer Lluís Alemany Pujol ha mantingut aquest pols amb l'Ajuntament de Palma (Cort) des de la seva transformació, acusant sovint l'administració d'abandonament institucional respecte a les necessitats reals dels residents del barri.
    Els crulls o esquerdes en el paviment de la plaça de s'Escorxador varen ser un dels escàndols constructius més sonats de Palma a principis dels 90. Efectivament, l'Associació de Veïns del Camp Redó va denunciar que el trespol presentava deficiències estructurals greus abans i tot de la inauguració oficial.
    Es va criticar que les peces de paviment triades no eren prou resistents per a un espai públic d'aquella magnitud. Moltes peces es varen esqueixar només de posar-les.
    Els veïns i tècnics de l'època apuntaven que el terreny de davall no s'havia assentat correctament, cosa que provocava que el trespol cedís i apareguessin esquerdes profundes que feien perillós caminar-hi (especialment per a gent gran i nins).
    Malgrat que la rehabilitació de l'arquitecte Daniel Gelabert va ser premiada, l'execució material de la plaça va rebre crítiques ferotges perquè, el dia de la inauguració el 1990, ja s'hi podien veure reparacions d'urgència i peces xapades.
    L'associació veïnal va fer servir aquests crulls com a prova del menyspreu de l'Ajuntament cap al barri, denunciant que s'havia fet una obra "de façana" però amb una execució de mala qualitat que es desfeia als pocs mesos.
    Aquesta degradació prematura va obligar a fer diverses intervencions de manteniment durant els anys 92 i 93, tot i que els problemes de nivell i de peces rompudes varen ser una constant durant tota la dècada.
    L'actuació de la Defensora de la Ciutadania de Palma respecte d’aquests crulls (esquerdes) i la degradació del paviment de s'Escorxador ha estat una constant reivindicativa, ja que l'estat del trespol s'ha considerat un perill per a l'accessibilitat i la seguretat dels vianants. 
    Cal destacar que la figura de la Defensora ha intervingut formalment en diverses ocasions:
    La Defensora Anna Moilanen ha emès recomanacions oficials (com la RAS 8/2018) exigint a l'Ajuntament de Palma (Cort) una intervenció immediata per solucionar el mal estat de la plaça.
    Des de l'oficina de la Defensora s'ha denunciat que els crulls i el deteriorament del trespol suposen un incompliment de la normativa d'accessibilitat, dificultant el pas de persones amb mobilitat reduïda i nins.
    La Defensora ha recollit les queixes de l'Associació veïnal del Camp Redó, que recorda que les deficiències constructives (els famosos crulls) existeixen des de la inauguració del recinte als anys 90 i que mai no s'han resolt amb una rehabilitació integral del paviment. 
    Tot i que la figura de la Defensora de la Ciutadania de Palma tal com la coneixem avui es va consolidar més endavant, la seva oficina ha estat l'altaveu principal per traslladar a Cort que els "pegats" en el paviment de s'Escorxador no són una solució definitiva a un problema estructural d'execució d'obra que dura ja dècades. 
    La Defensora de la Ciutadania de Palma, ha estat una de les figures més crítiques amb l'Ajuntament per la persistència dels crulls i el mal estat del paviment a s'Escorxador, qualificant la situació com un "perill real" per als ciutadans.»

    Com a ciutadà octogenari que s’ha passat la major part de la seva vida al barri del Camp Rodó, que n’ha presenciat directament el gran progrés del tot inimaginable, però també les grans mancances del tot indesitjables, no em puc estar d’agrair públicament a totes quatre entitats – AVV Santa Pagesa, AVV Tramuntana, AVV Ses Fonts i, sobretot, la Defensora de la Ciutadania de Palma – l’interès demostrat en la defensa aferrissada d’un espai públic que mereix i necessita de ser atès URGENTMENT i SENSE CAP CASTA DE DILACIÓ per part de l’Ajuntament de Palma. 
    Un Consistori que d'aleshores ençà ha estat presidit per VUIT PERSONES, dues dones i sis homes, cap de les quals no s’hi ha aplicat com li corresponia de fer-ho amb l’autoritat que exercia, cap de les vuit: Ramon Aguiló, Joan Fageda, Catalina Cirer, Aina Calvo, Mateu Isern, José Hilla, Antoni Noguera i Jaime Martínez. Quatre progressistes i quatre conservadores.
    Sr. Batle Martínez, si voleu desparèixer i sortir d’aquesta llista tan poc honorable, ja en sabeu una, de les coses que podeu fer. 
    Sembla que encara hi sou a temps. 
    Que Déu vos hi ajudi. Ho desitja fermament un ciutadà de Palma octogenari que fa trenta-cinc anys que roman a l'espera de veure-ho realitzat! En bé i profit del conjunt de la ciutadania de Palma i de tota la gent que s'atansa per contrades camprodoneres.

Una mirada molt personal al llibre "Lleó XIV, ombres sota la cúpula"

Lleó XIV, ombres sota la cúpula
L’operació secreta del conclave i els paranys del pontificat
Vicenç Lozano

    Després de llegir l’article que publica VilaWeb el 20 de març de 2026 sobre el llibre del periodista català Vicenç Lozano amb el títol «Lleó XIV, ombres sota la cúpula», em pos a encarregar-ne un exemplar. M’arriba a casa per Amazon abans d’una setmana. 
    Començ a llegir-lo amb moltíssim d’interès en iniciar la Setmana Santa.
    Tenc moltes ganes d’endinsar-me en «l’operació secreta del conclave i els paranys del pontificat» per tal de veure-hi com hi compareix i s’hi presenta la figura d’aquest papa nord-americà de Chicago - sud-americanitzat a Chiclayo, al Nord del Perú durant dues dècades de la seva vida septuagenària – notes característiques que han de marcar l’existència de Lleó XIV per a sempre, i més ara com a papa al continent europeu. 
    És un home fet i refet en tres continents! M’hi sent molt identificat.
    Amb una introducció que presenta «l’operació secreta que ha canviat la història», el periodista català se serveix d’una eina a l’hora de presentar-nos i oferir-nos, sense esmentar-los pel seu nom, les fonts informatives d’on brolla el contengut de les pàgines, per tal d’assenyalar-nos d’on li arriben les notícies que l’empenyen a formular les seves afirmacions o explicacions o anàlisis o descripcions.
    Arribarà a reconèixer que sovint s’ha vist obligat a haver d’alterar noms i llinatges i a modificar vinculacions institucionals o professionals, un cop ha aconseguit de mantenir-hi converses directes i d’obtenir-ne suports externs que no volen o no cerquen focus mediàtics i que li resulten coneguts i de confiança estricta.
    Hi van compareixent adesiara Il Dottore, Monsenyor C. i el Director d’Orquestra juntament amb molts d’altres testimonis que li serveixen per «recompondre el trencaclosques d’una història plena d’intrigues». Amb episodis que, segons l’autor, «acabaran marcant no tan sols el futur de l’Església, sinó també el d’aquest món convuls i imprevisible que ens espera».
    M’encanta veure l’inici del primer capítol quan l’escriptor assenyala els «tres» papes, «tres», que «han gosat desafiar l’immobilisme dins l’Església católica». 
    Hi coincidesc plenament, alhora que hi afegiria Lleó XIV formant-hi quartet. 
    I m’entusiasma la presentació en poques paraules d’aquest cardenal que porta el nom de Robert Francis Prevost Martínez: «missioner, pastor, capaç d’aguantar pressions, que coneix la cúria encara que en forma part des de fa molt poc temps, i sap escoltar». 
    Un resum biogràfic excel·lent d’així com el veim molts dels que ens sentim i reconeixem fervents seguidors seus a més d’entusiastes.
    En endinsar-se en la descripció de les sessions i reunions preparatòries del conclave l’any 2025, m’impacta quan l’autor assenyala  que molts dels cardenals nous que es fan presents per primera vegada a aquestes trobades vaticanes no entenen res del que s’hi diu i es limiten a fer d’espectadors muts: al·ludeix a purpurats que només parlen francès, o que no dominen l’italià, o que no coneixen l’anglès o ni tan sols el llatí: 
    «Un 30% de cardenals eren tan incapaços de comprendre de què es parlava... en aquell entorn desconegut per a ells... que només podien entendre el llenguatge gestual».
    Qualsevol pot imaginar-se l’escena d’una munió de cardenals que no compten amb cap traducció simultània que els arribi pels auriculars penjats a les orelles. Com també pot romandre sorprès i astorat en veure cardenals que no saben llatí            
   Cosa impensable fa pocs lustres la darrera, i del tot incomprensible avui dia la primera. 
    Llegesc això, precisament, el mateix dia que al meu domicili palmesà m’acaben d’arribar de la Xina unes ulleres comanades per internet que, segons anuncien, faciliten la traducció simultània de qui tens davant, parli en la llengua que sia. 
    Tampoc no les trob tan costoses: 163,90€. M’entren ganes de veure si m’ajudarien a mantenir converses en kirundi o en quítxua o en bubi, dos idiomes del Sud, des de Mallorca estant al Nord!
    Algunes de les moltes expressions que reprodueix el periodista català resulten força enriquidores, alhora que aclaridores de situacions aparentment incomprensibles. Per exemple, quan esmenta cites literals de cardenals que es manifesten abans que s’iniciï el conclave, majoritàriament en converses de bar o de restaurant o en hotels de quatre estrelles.
    Una immensa majoria dels cardenals que assisteixen al conclave no es coneixen entre ells, no s’han vist mai especialment els que procedeixen de països perifèrics. Per això la normativa vaticana ha hagut d’establir que tots portin de manera ben visible una acreditació amb el seu nom i el país de procedència. 
    Com ocorre en qualsevol trobada de caire internacional o fins i tot en reunions i congressos de formacions polítiques o d’entitats empresarials o d’assemblees de qualsevol casta.
    També al·ludeix molt gràficament al paper que comporta en aquesta ocasió l’elaboració de grups de whatsapp, incloent-hi la presència de personatges «infiltrats» que faciliten tasques de comunicació informativa.
    A les primeres cinquanta pàgines descriu molt gràficament i expressiva l’etapa immediatament prèvia a la celebració del conclave, quan tracta sobre allò que va fer, o que podria haver fet qualcú de l’entorn favorable al papa Francesc delitós que hi surti un papa continuador de la labor jesuítica deplegada per l’argentí.
    Com a bon periodista descriu molt finament i detallada certs comportaments, trobades, reunions, encontres de cardenals segons les seves preferències ideològiques, pastorals o teològiques, reflectint-hi bàsicament les mogudes protagonitzades per membres dels dos grans grups antagònics: els conservadors (radicals i moderats) i els reformistes.

    Al capítol II mira d’esbrinar causes i motius pels quals a poc a poc i de forma gradual  s’escampa l’opinió favorable a escollir com a papa un cardenal nord-americà. Tot basant-se en la idea que «l’Esperit Sant és essencial en un conclave però mai no és l’únic actor. Sempre hi ha una clau amagada... l’economia vaticana».
    Des d’aquesta perspectiva resulten interessants les dades que aporta l’autor i les referències directes i explícites que fa a determinades personalitats de l’àmbit més estrictament vaticanista. A mida que aquestes van quedant excloses, s’albira com a molt més probable la figura d’un personatge que s’adiu de totes totes amb la personalitat del cardenal Robert Francis Prevost Martínez, de Chicago.
    L’autor del llibre recorda que ja el té marcat com a papable abans que surti la fumata blanca a la plaça de Sant Pere. Recomana a la gent lectora que es redirigesqui cap a escrits seus anteriors.
    Al llarg d’aquest llibre resulta del tot inevitable establir comparances o relacionar els dos personatges nord-americans més destacats en l’àmbit públic avui dia: Trump i Prevost. 
    En una de les seves afirmacions no dubta a assenyalar que «l’actual pontífex és un rival massa intel·ligent, massa calculador i racional com a bon matemàtic que és, per a un Trump tan impulsiu i tan poc dotat d’habilitat davant un rival al qual no pot pressionar ni fer xantatge apujant-li arancels». 
    Em sembla una observació del tot acurada i que s’adiu força bé amb les dues imatges fetes públiques aquests darrers mesos als mitjans de la intercomunicació mundial.

    Reprenent el relat de la celebració del conclave, parla d’algunes filtracions inevitables i sobretot d’alguns testimonis de confiança que li permeten d’esbossar un panorama versemblant.     Reconeix que els contactes mantenguts amb el Director d’Orquestra, amb Il Dottore, amb Monsenyor C. i amb «un reduït cercle de cardenals que, en parlar, s’arriscaven a l’excomunió» l’han ajudat a reconstruir el desenvolupament d’esdeveniments que se succeeixen a la Capella Sixtina tan farcida de secrets, alguns dels quals mira de posar al descobert en aquest llibre.
    Entre d’altres, em sorprèn moltíssim el paper que hi desplega l’arquebisbe de Lima, el cardenal Carlos Castillo Mattasoglio, ja el primer dia de la primera ronda de votació, el 7 de maig de 2025 al capvespre. Manifesta que just després del seu discurs prou entenedor a la Capella Sixtina, parla a Santa Marta amb tres col·legues cardenals: un francès, un asiàtic i un sud-americà. Conversant amb els llatinoamericans sap que la majoria comencen a pensar en Prevost com una alternativa possible.
    A la tercera ronda de votació, el 8 de maig al matí, els cardenals africans fins llavors prudents comencen a pivotar cap a Prevost. Mentre que els llatinoamericans profundament marcats pel papa Francesc hi veuen una bona síntesi: és reformista i gestor discret però eficaç. Alguns cardenals nord-americans també comencen a veure’l amb bons ulls mentre que el bloc dels cardenals italians es fa trossos en la defensa del cardenal Parodin.
    A la quarta i definitiva ronda de votació el 8 de maig al capvespre Robert Francis Prevost Martínez aconsegueix de superar sobradament els 89 vots necessaris. N’hi obté 108 derivats d’un consens imprevisible, insòlit i del tot indiscutible. 
    Diu el periodista que el papa Lleó XIV neix amb els vots favorables dels cardenals reformistes sumats als dels conservadors moderats, mentre que els conservadors radicals pateixen un fracàs estrepitós.
    Cal tenir present que, gràcies als nomenaments que ha rebut prèviament del papa Francesc, el cardenal nord-americà peruanitzat Robert Francisc Prevost Martínez arriba a compartir tasques i a relacionar-se directament amb dues terceres parts dels cardenals d’arreu del món com a prefecte del Dicasteri per als Bisbes, encara que amb alguns només sia esporàdicament i circumstancial.     
    Com recorda l’autor, cap altra figura vaticana no ha tengut l’oportunitat de compartir-n’hi tantes: «Coneixia molts de cardenals, i molts de cardenals el coneixien, a ell».    
    M’espanta i em posa la pell de gallina veure-hi reflectida al capítol 5è la declaració incendiària d’un dels exassessors de Donald Trump i estrateg de la ultradreta cristiana internacional més reaccionària, a un dels mitjans de la intercomunicació mundial: 
    «Lleó XIV no és el nostre papa, és un tecnòcrata vaticanista disfressat de pastor». 
    Vet ací l’expressió més exasperada de qui voldria que l’Església catòlica prengués per unes altres vies molt més ràncies i estantisses que les que intueix l’elecció d’aquest papa. És la manifestació més ultraconservadora del desig de retornar a formes i dogmes anteriors al concili Vaticà II. 
    Però resulta que amb Lleó XIV el projecte  MAGA de Trump (Make America Great Again, Fes que Amèrica torni a ser Gran) té un contrapès en una figura internacional que sorgeix dels mateixos EUA.
    El fet de reproduir el text moderat i formal del compte d’X de Donald Trump com a reacció davant l’elecció d’un papa nord-americà no fa més que visibilitzar una vegada més les característiques tan contradictòries i inversemblants d’un personatge com aquest: 
    «És un honor adonar-se que és el primer papa nord-americà. Quina il·lusió i quin gran honor per al nostre país. Espero conèixer el papa Lleó XIV. Serà un moment molt significatiu».

    A mida que vaig llegint el llibre i empassant-me’n pàgines una rere l’altra, consider interessants les converses i interessantíssims els encontres que manté el periodista amb els dos antagonistes principals, Monsenyor C. i Il Dottore, sobre el paper del papa argentí a l’interior de l’Església catòlica, al capítol 9 titulat «El pes d’un llegat», a la pàgina 160 del llibre.
    Els temes que s’hi tracten fan veure claríssimament la confrontació dura que mantenen totes dues posicions, els reformites i els conservadors. Entre d’altres sobre la migració, les dones dins l’Església o l’ecologia integral.
    En nombrosíssimes ocasions, el periodista al·ludeix a l’astre solar en parlar d’allò que succeeix «quan el sol s’esvaeix darrere les teulades de la ciutat de Roma».
    També reitera el paper de l’Esperit Sant dins l’Església quan diu i reconeix que «l’Esperit Sant és essencial en un conclave però mai no és l’únic actor. Sempre hi ha una clau amagada... l’economia vaticana».

    Seguesc llegint el llibre amb fruïció molt gran i arrib al que consider el bassó d’una obra encaminada a presentar les «ombres sota la cúpula» de Sant Pere.
    És quan fa referència al fet que «en els últims anys les muralles del Vaticà han deixat entrar l’ombra del món exterior» (pàg. 251). I comença a enumerar alguns dels esdeveniments més sonats:     Des de l’any 2012 ençà, quan el Vatileaks I situa el majordom personal del papa Benet XVI que filtra centenars de documents, cartes, informes i papers reveladors de nepotisme, corrupció i lluites de poder dins la cúria. Cosa que, segons el periodista català, empeny Ratzinger cap a la renúncia.
    L’any 2015, amb el papa Francesc, filtren documents de la comissió que ha d’endreçar les finances vaticanes.
    L’any 2017 una empresa tecnològica pirateja programa amb milers de comptes de correu d’empresaris, banquers i cardenals, davant d’un atac cibernètic sofisticat i extern.
    L’any 2019 es produeix gran escàndol financer amb la irrupció de la Gendarmeria a les oficines de la Secretaria d’estat del Vaticà per una inversió immobiliària a Londres amb el cardenal Angelo Becciu pel mig.
    L’any 2020 l’agent financer Gianluigi Torzi és arrestat i acusat d’extorsió i blanqueig amb la complicitat de membres de la cúria romana.
    L’any 2022 el portal oficial Vatican.va queda inactiu durant hores per «un nombre anormal d’accessos» amb una vulnerabilitat humiliant quan no compta amb cap «tallafocs».
    L’any 2023 els papers del Sínode s’escolen com aigua entre els dits amb llistes i informes interns que es poden descarregar online sense cap contrasenya, provenint del mateix Secretariat Permanent del Sínode.
    L’any 2025, tot i que el conclave que ha de triar successor a Francesc es presenta com un escenari sota control absolut, difícilment es poden evitar ensurts i filtracions. La protecció del Vaticà continua sent fràgil i la seguretat és més aparença que realitat a mida que augmenta la sofisticació tecnològica, escriu l’autor.
    Em resulta particularment significatiu i força revelador el contacte que manté el periodista amb confidents de la Guàrdia Suïssa jubilats des de fa anys quan reconeix que hi ha rivalitats i recels entre departaments, sovint en competència insana i escassa coordinació. 
    De manera semblant a com es duen a terme batalles tradicionals entre CIA i FBI als EUA.
    M’il·lustra moltíssim el periodista quan exposa que la seguretat del Vaticà és un laberint de jerarquies i lleialtats.
    I en detalla funcions: la Gendarmeria Vaticana ve a ser la policia de la Santa Seu; la Guàrdia Suïssa Pontifícia amb funcions cerimonials i d’escorta directa del papa; l’Oficina de Seguretat i Vigilància Tecnològica controla la videovigilància i la ciberseguretat; la Santa Aliança presta un servei d’intel·ligència (amagada pel Vaticà des del 1516, de la qual mai no ha reconegut l’existència). Tot plegat s’afegeix a la coordinació vaticana d’operacions amb els serveis secrets italians i d’altres països com EUA, Israel, Gran Bretanya o Espanya.
    Diu i explica l’escriptor que alguns comandaments de la Gendarmeria i de la Santa Aliança romanen vinculats amb corrents conservadors o fins i tot ultres, i que es mostren molt crítics amb les reformes iniciades pel papa Francesc; mentre que, tement que Lleó XIV les vulgui continuar, el posen a prova des del primer dia.
    Manifesta el periodista que el papa peruà ha ordenat una auditoria secreta per desccobrir l’origen de les filtracions dins la Gendarmeria Vaticana.
    També diu que davant la feblesa de la ciberseguretat en una entitat vaticana que no disposa de servidors clau protegits amb protocols de xifrat actualitzats, el papa Lleó XIV vol reforçar-ne la seguretat amb serveis europeus i israelians, com també amb assessors externs vinculats a la CIA nord-americana.
    L’autor del llibre creu que aquest papa no s’acaba de fiar de la Gendarmeria Vaticana en bloc. Tampoc no li mereixen confiança els agents secrets de la Santa Aliança. I que amb els alabarders de la Guàrdia Suïssa l’actitud és més relaxada, els considera lleials i professionals, mantenint-hi una relació respectuosa i discreta. 
    En aquest sentit ha volgut reforçar el vincle amb el Dicasteri per a la Comunicació, i li ha demanat que vigili millor les fuites d’informació.
    La pàgina 258 d’aquest llibre, per a mi, conté un bon resum del que explica l’autor sobre les ombres més negres que apareixen sota la cúpula de Sant Pere al Vaticà.

    Quan m’endins en el capítol 18 ho faig amb l’interès d’arribar a saber com apareixerà en aquesta obra periodística el tractament de l’exhortació apostòlica del 9 d’octubre de 2025, la més preferida per mi: «Dilexi te» (T’he estimat), document iniciat pel papa Francesc i signat pel papa Lleó XIV.
    Vaig tenir oportunitat de llegir-la quan em trobava al Perú, concretament al barri limeny de Chorrillos l’any passat. Aleshores no em vaig poder estar de dedicar-li una referència explícita al meu blog, pocs dies després d’haver-la feta pública: 
    «Per a mi, és una reproducció fidedigna del pensament i la praxi de qui és considerat el pare de la Teologia de l’Alliberament, Gustavo Gutiérrez Merino», situant els més dèbils i marginats al centre de la missió de l’Església.
    Em qued, com a resum de tot plegat, amb el que escriu l’autor quan a la darrera pàgina, la 280, manifesta: «Com a sentinella immòbil, la cúpula és allà, vigilant, camuflant i alhora projectant les seves ombres sobre un futur encara per escriure».

    Si els murs del Vaticà parlassin probablement hi afegirien encara més detalls sobre les ombres que s’hi aixopluguen. 
    Tot i amb això, les aportacions que difon el periodista català en aquest llibre poden ajudar a comprendre millor certs comportaments, a vegades mals d’entendre, d’un papa com Lleó XIV que, si més no per a certa gent com jo mateix, ha de contribuir de manera més eficient que cridanera a fer avançar, a ritme lent però sense parar, la gran família de l’Església catòlica cap allà on l’empeny l’Esperit Sant. 
    Amb més determinació i més força que cap allà on l’empenyen determinades forces fosques d’aquest món que voldrien veure-la ancorada més fermament en un passat del tot inexistent avui dia.