Quinze dies després de la destitució i l’empresonament provisional del president Pedro Castillo, continuen les lluites populars arreu del Perú, sobretot a determinades regions del país.
Les masses enrabiades continuen reclamant les tres peticions inicialment presentades: convocatòria d’eleccions constituents, com més aviat millor; renúncia de tots els congressistes, tancament del Congrés, que se’n vagin tots a casa seva; i alliberament immediat de Pedro Castillo, el president de la República elegit democràticament a les urnes.
Són dues setmanes seguides de repressió, exercida per part de les forces armades i policials del Perú, que fan front a les manifestacions nombroses convocades per entitats i organitzacions populars de tota casta.
El fet de sortir multitudinàriament a carrers i places de les ciutats produeix enfrontaments tan durs que provoquen la mort de nombrosos participants. Quinze dies després de la destitució del president, les informacions oficials parlen de vint-i-sis morts totalment identificats, com a resultat de les actuacions repressives de les forces de l’ordre, enviades per les autoritats que presideix Dina Boluarte.
Volent seguir una mica més de prop la situació que s’està donant actualment al Perú, mir de contactar amb amistats i gent coneguda que hi viu. M’interessa ben molt saber-ne i rebre’n opinions. Les que siguin. Sé que no poden ser mai coincidents. La visió i opinió que em puguin passar depèn molt, entre d’altres aspectes, de la ubicació material, social, política o religiosa en què es troba cada interlocutor/a.
Així i tot, encara me’n puc fer una idea més cabal quan, després de demanar-los que em vulguin passar enllaços a mitjans de comunicació que consideren els més adients, i que em puguin resultar més útils a l’hora d’obtenir una informació el més objectiva possible, n’arrib a poder establir una llarga sèrie summament interessant.
Per ordre d’importància, d’acord amb els criteris que consider que s’adiuen més amb la perspectiva que estic assumint, des de lluny estant suara mateix, en destrio aquesta mitja dotzena d'entre molts d'altres que m'arriben:
1. NO HAY DERECHO (un dels programes radiofònics que em diuen que es dels més complets)
2. LA ENCERRONA (Marco Sifuentes, de tendència centrista, em diuen)
3. DILO FUERTE (puja contengut interessant de cada esdeveniment a instagram)
4. WAYKA (per a mi, una de les presentacions més expressives i impactants)
6.INTY NOTICIAS (programa obertament favorable a Pedro Castillo i contrari a Dina Boluarte)
Poc o molt, durant aquests dies he anat entrant a veure què hi diuen, com ho comenten, què proposen, els diversos mitjans radiofònics o televisius. Gairebé tots digitalitzats a les grans xarxes com instagram, facebook o youtube. Cosa que permet d’entrar-hi amb molta facilitat.
Pel fet que avui mateix, 21 de desembre, el primer dia de l’hivern europeu, es produeix a Lima, en ple estiu peruà, un fet que pot marcar un abans i un després en la situació política peruana, m’hi he volgut centrar una mica.
Per primera vegada he accedit a INTY NOTICIAS: m’he assabentat que l’esposa i els dos fills menors d’edat del president Pedro Castillo (qui continua en presó preventiva) han sortit de l’aeroport Jorge Chavez de Lima i han viatjat a Mèxic on han rebut l’asil polític que havien sol·licitat.
S’ho paga seguir tot quant s’hi presenta, per adonar-se que, des d’aquest mitjà:
* El president del Perú continua sent Pedro Castillo, tot i que hagi estat empresonat; * La presidenta Dina Boluarte no és més que una impostora, que els militars han portat a la Presidència de la República per protegir els interessos de les famílies més benestants del Perú; * Els congressistes, a més de ser uns aprofitats que esperen traure tallada de les concessions multimilionàries que s’han de renovar l’any 2023, pretenen fer reformes constitucionals que impedeixin que pugui tornar a sortir elegit mai més cap altre president que provengui dels sectors més populars del Perú.
Davant la reacció governamental peruana de declarar «persona non grata» l’ambaixador de Mèxic a Lima, per haver concedit l'asil polític a la família del president Castillo destituït, s’ho paga seguir de prop les declaracions que efectua el president mexicà AMLO (Andrés Manuel López Obrador), sobre la situació política al Perú (amb certes recomanacions que serien aplicables també al procés independentista català).
Per si això no bastava, aquest mateix dia tenc oportunitat d'escoltar per primera vegada un dels comentaristes peruans més prestigiosos, segons em diuen, César Hildebrandt, qui, de manera clara i explícita, critica durament l'actitud del president de Colòmbia, Gustavo Petro, qui es nega a reconèixer com a presidenta del Perú Dina Boluarte i fa suport clar al destituït Pedro Castillo.
M'ha semblat oportú recollir-ne aquí mateix els tres minuts que dura la seva intervenció:
El pas, insòlit i inesperat, d’un mestre rural de províncies serranes, per la Presidència de la República del Perú, cosa mai vista fins fa poc, i la seva actuació presidencial, permesa durant 16 mesos seguits per les forces polítiques presents al Congrés, entre d’altres aspectes, fa veure cada cop més clarament la divergència d’opinions.
No solament entre els seus mateixos votants, sinó també entre les esquerres peruanes diverses.
L’arriben a situar al capdavant del bordell polític en què s’ha convertit tot plegat, considerant-lo un inepte rodejat d’ineptes. Creuen que la seva curtor ha estat aprofitada pels poderosos de torn, i constaten que els mitjans de comunicació, totalment en mans de la dreta, s’han posat obertament contra Castillo i les protestes populars.
Descomptant-ne algunes excepcions (com pot ser Marco Sifuentes a LA ENCERRONA), gairebé totes les versions que donen premsa i teles hi van dirigides directament.
Recomanable canal de televisió, sobre situació actual al Perú
Des de posicions d’esquerres, adverses a Pedro Castillo, que als inicis el veien com una certa alternativa al fujimorisme de dretes, hores d’ara ja no el volen com a president. El rebutgen a les totes.
Consideren que ha destruït totes i cadascuna de les institucions... que dirigeix una banda criminal saquejadora de l’Estat durant el seu mandat... i que ha abandonat el poble amb la seva ineptitud i amb la corrupció de les persones que ha posat al seu càrrec.
Opinen que ha de romandre a la presó i deixar de destruir el país. Li critiquen que no dubtàs a aliar-se al Congrés per destruir l’Educació, el Ministeri de la Dona, o per marginar els agricultors, per canviar 80 ministres durant tan poc temps, o per nomenar com a darrera ministra de Cultura una odontòloga.
En definitiva, per no haver fet res d’allò que va prometre, sinó per haver-se dedicat només a robar, a ficar-hi ineptes i a destrossar ministeris que funcionaven més o manco bé.
Ja no volen Castillo. Mai no el varen volen. Només pensaren que podia representar una alternativa millor al fujimorisme. Però han vist que, de fet, ni representa els més pobres, ni els defensa, ni fa res de bo per ells: només enriquir amb concessions milionàries la seva família i la seva gent més propera.
Opinen que el Congrés se n’ha d’anar, i que se n’anirà. Però Castillo també. Ha enfonsat totes les esperances de l’esquerra. El consideren un veritable delinqüent.
Reconeixen que sap fer-se la víctima, però que, mentrestant, el país s’està dessagnant per mor d’ell.
Conferència episcopal peruana convoca a pregària per la pau al país
A la vista de la convocatòria de certes concentracions fetes a Europa, com la realitzada a Palma el proppassat dia 16 de desembre, consideren lamentable que, des de l’estranger, les coses no s’arribin a veure així com són...
Si alguna lliçó he après dels meus contactes directes amb gent del Perú, és que cada peruà/peruana acaramulla tanta experiència vital i tanta vivència experta, que mai no arrib a aprofundir-hi del tot, fins al fons.
No en parlem, quan es tracta de contactar-hi col·lectivament. En general, des de l’infant més petit fins a la persona més vella, mantenen una capacitat, força enriquidora, no solament per analitzar a fons les realitats que fan del Perú un país tan complex i tan divers, sinó també per entaular discussions i debats fructífers al més alt nivell. Fins i tot, en assemblees improvisades, en qualsevol moment o circumstància.
Per això, davant d’una situació com la que pateix actualment la major part de la població peruana, amb motiu de l’empresonament «provisional» del president elegit democràticament, Pedro Castillo, i davant les mesures adoptades per la seva successora en el càrrec, Dina Boluarte, em permet d’esbrinar què en pensen, què n’opinen, què senten o com ho veuen, algunes de les meves amistats peruanes més properes, de confiança major.
Un cop m’arriben les respostes, puc adonar-me que n’hi ha per a tots els gusts.
Des dels nivells més populars, gent que aparentment no sap llegir ni escriure correctament «en espanyol», que no disposa de recursos econòmics suficients, però que manté una claredat d’idees, de pensament o de criteris d’actuació extraordinàriament vius i audaços, sobre allò que necessita el país...
Fins a aquella altra gent, que es considera a si mateixa com la més ben preparada intel·lectualment, que disposa de majors recursos econòmics i que està acostumada a desplegar la seva vida en àmbits luxosos, considerant-se l’hereua genuïna del poder i l’administració del país.
Per sort o per desgràcia, en la meva relació directa amb el Perú, arrib a tenir oportunitat de tractar de prop tots dos extrems de la població peruana: la que viu en assentaments humans situats a la perifèria de les grans ciutats, la població majoritària, la més empobrida; i la que se sent senyora única d’altres indrets urbans més privilegiats, fins i tot ocupant en exclusiva balnearis de més relleu i renom...
Lògicament, no tothom viu, i veu les mateixes coses, de la mateixa manera.
Mentre n’hi ha que, posant-se al costat del president, en defensen la permanència i la continuïtat, en considerar-lo «un dels nostres», els més pobres; d’altres s’afanyen a fer tots els possibles perquè sigui destituït un que «NO és dels nostres», de manera que n’ocupi la presidència qui defensi els interessos dels més rics, emprant els mitjans que calgui, sense parar esment a les conseqüències que se’n puguin derivar.
Intervenció meva durant l'acte de solidaritat amb el poble peruà realitzat a Palma
Ho puc comprovar claríssimament, amb les respostes que m’arriben, quan hi planteig la qüestió.
El país pateix un desbordament popular. Des de totes les regions s’aixequen veus cridaneres de protesta que exigeixen que s’acabi d’una vegada per totes amb la xacra de la corrupció i s’advoqui per la capacitat de l’Estat a atendre les demandes de canvi, sense exclusions.
Aquestes veus exigeixen que s’accelerin els processos per garantir Referèndum i Noves Eleccions Generals Immediates per a l’any vinent 2023.
Aleshores, em resulta molt curiosa la resposta que m’arriba des d’àmbits més benestants.
En agrair-me molt educadament la preocupació que els exprés pel seu país al meu escrit, em conten com veuen la situació actual i allò que hi està passant. Em diuen que, davant les evidències de corrupció i la moció de censura imminent, el president decideix per si mateix tancar el Congrés i fer una cop d’estat, però no rep el suport de ningú. Conseqüentment, el detenen i nomenen la vicepresidenta del seu mateix partit perquè ocupi el càrrec de presidenta del país. Em diuen que esperen que ella sí que posarà ordre al país.
Quant a les veus que s’aixequen reclamant noves eleccions generals immediates per a l’any 2023, m’assenyalen que «aparentment és un requeriment per la democràcia, però que cal romandre-hi molt atents, perquè darrere de peticions com aquesta hi ha grups que no cerquen altra cosa que modificar la Constitució per assolir la continuïtat de la Presidència, a l’estil Veneçuela».
I ja hi som, a la parada de les cebes! No m’ho diuen, però ho veig ben clar: els fa por, tenen por!
Tenen por que s’arribi a modificar una Constitució que consideren que els protegeix.
Tenen por que torni a assolir la Presidència de la República del Perú algun altre personatge que vulgui implantar al país andí l’estil presidencial de Veneçuela.
En definitiva, tenen por de perdre la seva situació de privilegi, a l’interior d’un país on la majoria de la població ha de viure dins la pobresa més extrema.
En contactar amb persones i col·lectius del Perú, trob a la boca de tothom la paraula maldita «CORRUPCIÓ». Mir d’esbrinar-ne en què es fonamenten i, sobretot, a què consideren que es deu una situació tan increïble i insòlita com l’actual.
Reflexions que m'ajuden a prendre part i intervenir a l'acte cívic de suport al poble peruà, que organitza a la plaça d'Espanya, de Palma, el col·lectiu de Peruans a Mallorca.
Tothom coincideix a reconèixer que la corrupció s’esdevé un dels problemes principals amb què s’enfronta el Perú. T’ho diuen membres de famílies de les classes més populars, ho explicita gent de les classes mitjanes, ho diuen sense embuts membres de famílies benestants i ho reconeixen les més altes instàncies de la nació.
La perceben com a tolerada, permesa o fins i tot necessària, la corrupció, a l’hora de subsistir o de progressar dins la societat peruana. Si no hi ha corrupció, no hi ha serveis ni atencions ni pujades d’escalafó. A tots els àmbits institucionals.
Ho reconeix fins i tot la mateixa Procuradoria Pública Especialitzada en Delictes de Corrupció, a l’informe que emet l’any 2015: el 92 % dels alcaldes al Perú estan investigats per corrupció!
No és gens estrany, doncs, constatar que aquests darrers 22 anys, d'una desena de presidents de la República del Perú, gairebé tots han anat a parar a la presó, per motius que tenen a veure amb la corrupció: abans de ser detengut Pedro Castillo (2001-2002), hi són conduïts Martín Vizcarra (2018-2020), Pedro Pablo Kucynzski (2016-2018), Ollanta Humala (2011-2016), Alan García (2006-2011), Alejandro Toledo (2001-2006) i Alberto Fujimori (1990-2000). Quasi res!
Com s’explica tot això? M’arriben opinions per a tots els gusts. Em qued amb aquestes que, al meu modest mode de veure, són les que s’ajusten més a la que compartesc des de fa dècades.
Companyes i companys del Perú consideren que la crisi que viu el país a l’actualitat fa paleses moltes de les enormes mancances de la societat peruana. Es refereixen a tot allò que no s’ha fet durant massa anys: «no hem après a viure junts, amb respecte mutu, tot reconeixent dins cadascú les necessitats que hem de satisfer com a Estat i com a Govern», em diuen.
Em sembla un bon punt de partida inicial, a l’hora d’esbrinar què està passant al Perú, des dels inicis del segle XXI: «no hem après a viure junts, amb respecte mutu...»
Me’n concreten una mica més detalladament allò que volen dir quan amollen una expressió tan generalista com aquesta.
Reconeixen que són membres d’una societat profundament fragmentada, dividida, que no reconeix a tothom el dret a viure amb dignitat, amb les mateixes oportunitats, amb el dret a un treball i a un salari digne i decent.
És una societat que ni tan sols reconeix, en la pràctica, que tothom té dret a rebre l’atenció sanitària que ens mereix; que permet passivament que passin a la discapacitat, o fins i tot que es morin, milers de persones sense cap possibilitat d’assolir l’atenció sanitària més elemental que necessiten; que el sistema peruà de salut ha mostrat tota la seva precarietat durant la pandèmia...
Un altre dels aspectes que m’assenyalen, i que jo consider molt important, és la informalitat que produeix el model econòmic extractivista i sense plans de diversificació industrial. Més d’un 70% de la població treballadora, es dedica a ocupacions informals, sovint creant-se la seva feina pròpia, amb tots els riscs que comporta, gairebé al marge de la legalitat. La informalitat s’ha anat convertint aquests darrers vint anys en la forma normal de supervivència per a milions de peruanes i peruans. Només 1 de cada quatre treballa «formalment», en treballs reconeguts per llei.
El sistema formal de l’economia s’esdevé incapaç d’absorbir la mà d’obra que va en augment cada any que passa. Cada dia s’hi sumen més treballadores i més treballadors informals.
És clar i evident que els sectors més afectats per aquesta informalitat són els sectors populars dels diversos territoris que conformen el Perú, els costaners, els serrans rurals i els amazònics, postergats durant dècades pel sistema oficial, com si es tractassin de poblacions sense cap dret a conèixer el benestar, que roman reservat solament a determinats estaments de la societat peruana.
Amb les seves anàlisis, critiquen que no hi ha hagut al Perú cap casta de contracte social (expressat clarament en una Constitució) que reconegui ineludiblement els drets de tothom a la vida, al benestar, a la participació en la construcció d’un país just, solidari i igualitari en oportunitats i en protecció social.
M’assenyalen que són precisament aquests sectors, els postergats en les seves necessitats, els que primordialment voten a favor de Pedro Castillo, un mestre rural que «es troba», de forma sobtada i inesperada, fent camí cap a la Presidència de la República. Hi arriba amb el vot majoritari que rep, un vot identitari, d’aquella gent que s’identifica amb ell. «És un com nosaltres», pensen i diuen.
El fet és, emperò, que, durant aquests primers 16 mesos del seu mandat presidencial, no pot i no sap fer res d’allò que promet en campanya electoral. Res de res! Només pot i sap dedicar-se a sobreviure en el càrrec, davant les escomeses brutals d’una dreta que controla el Congrés.
Mentrestant, mira de protegir una xarxa de corrupció que aprofita els canals oficials per signar contractes amb l’Estat, beneficiant amistats, familiars, finançadores i patrocinadores de la seva campanya electoral, etc.
No dubta a posar com a ministres i ocupants de càrrecs oficials gent que arrossega denúncies i judicis pendents, sense cap capacitat professional per exercir-los.
Va teixint una xarxa de corrupció que comença a ser investigada i que l’engoleix cada dia més.
Resulta curiós observar que la majoria de consultes que faig s’adrecen a companyes i companys que em reconeixen esser votants de Pedro Castillo. Aleshores, hi depositen l’esperança, creient que arribarà a instaurar una manera de governar diferent, que tendrà molt més en compte les necessitats del poble.
Però bé, gairebé en la seva totalitat també reconeixen que el grau d’ineptitud per realitzar les seves funcions governamentals, la corrupció engreixada al seu voltant i un assessorament polític més que deficient, contribueixen a nodrir i enfortir l’estratègia censuradora d’una dreta peruana racista, classista, discriminatòria i antidemocràtica.
Li declaren la guerra des del primer instant del seu mandat. I amb quina duresa i crueltat! No poden suportar de cap de les maneres que ocupi la Presidència de la República del Perú qualcú que «ve de baix», moreno, "marró", serrà, que no parla espanyol com fan a Lima les classes més benestants.
Aquestes dretes volen continuar mantenint el privilegi del poder, d’«ordenar» les coses en profit propi i en funció de beneficiar aquells socis seus (que no apareixen obertament en la pugna política): les transnacionals que s’enriqueixen al Perú molt més que en altres indrets d’Amèrica Llatina, gràcies a una Constitució com la Peruana (1993) que en protegeix els contractes, encara que siguin lesius per al país i pels seus sectors populars cada cop mes empobrits. Són empresaris que volen mantenir lleis laborals en funció dels seus propis interessos o que volen continuar depredant l’amazonia o que viuen capficats en altres malifetes.
Això no lleva que hi hagi també altres activitats informals o il·legals milionàries, que incideixen de manera influent en congressos i governs, com a grups miners, taladors de boscs, pesquers, etc.
Amb un panorama com aquest, el Perú arriba al desembre de 2022, a una situació insostenible per a Castillo. Un cop més el president de la República fa palesa la seva ineptitud política i decideix «dissoldre el Congrés temporalment i intervenir altres poders de l’Estat».
Ho fa tot sol. Mirant de produir-hi un autocolp d’Estat a l’estil Fujimori, però amb la diferència que no té cap suport de les forces armades ni d’altres institucions oficials. Des del primer instants, fa evident que no disposa de cap casta de suport.
Em sembla que és aquí on es pot trobar una certa explicació a la situació desastrosa que està patint el Perú, pocs dies abans de Nadal de 2022.
El Congrés, dominat per les dretes, ha anat perdent prestigi als ulls de la població peruana. Un raquític 5% n’aprova la gestió. El clamor de moltes institucions i col·lectius ciutadans, des de mesos enrere, ja plantegen l’avançament electoral. «Que se’n vagin tots!» n’és la consigna. Tot i que Castillo no vol renunciar, ni els congressistes tampoc no volen deixar càrrecs i sous.
Em remarquen que, malgrat tot, el president Castillo manté una aprovació de la seva gestió propera al 30% de la població peruana, d’acord amb enquestes qualificades. Molt per damunt del 5% del Congrés.
Tal volta sigui aquest el motiu primordial que impulsen els assessors presidencials a proposar-li l’autocolp d’Estat que, pel que sembla, acaba amb la seva carrera política.
La violència desfermada arreu del Perú, pel poc que conec i sé, tot i la declaració de l’estat d’Emergència per part del govern de Dina Boluarte, amb «toque de queda» a 15 províncies i el control de la seguretat nacional en mans de les Forces Armades, por arribar a assolir nivells altíssims els dies que vénen, sobretot a les regions més sudenques, com Apurímac, Arequipa, Cuzco, Puno, sense descartar-ne d’altres més al nord com Lambayeque, Libertad, incrementant-se el nombre de morts, ferits i hospitalitzats.
Com em diuen alguns companys residents al Perú, són mobilitzacions que vénen de la ràbia acaramullada durant molt de temps, davant tanta corrupció generalitzada.
Demostren que les classes populars n’estan fartes, de la marginació en què viuen i han de viure, contemplant a l’altra banda dels marges una corrupció desfermada fins a límits increïbles.
Són reaccions amb lògica emocional reactiva, poc racional, davant del comportament cridaner de polítics i polítiques corruptes a totes bandes del panorama institucional.
Hores d’ara, no n’arriben a veure la fi, ni a besllumar-ne a l’horitzó cap casta de solució mínimament satisfactòria. Així i tot, som dels qui pensen i creuen que la veu i la dignitat del poble peruà s’hi arribarà a imposar, d’una manera o una altra.
Entre les dues capitals d’Amèrica Llatina, Lima i Bogotà, seguint la ruta més curta, s’hi interposen uns 2.862 km. Quasi res! Una distància més que considerable, per a mentalitats illenques com la meva. Tenint present que entre Gibraltar, al sud de la Península ibèrica, i Bilbao, al nord peninsular, per posar un exemple, no n’hi deu haver més de 900, de Km, ens podem fer una idea quan veim que entre les capitals del Perú i Colòmbia hi ha més de tres vegades la distància peninsular ibèrica de nord a sud!
Per molts de motius, m’interessa parar esment a aquestes dues ciutats. No tant pels quilòmetres de carretera Panamericana Nord que les separa (o que les uneix, segons què es miri), que són moltíssims, sinó sobretot per les diferències abismals que es destrien a l’àmbit polític, pel que fa a totes dues Presidències de la República: la del colombiàGustavo Petro Urregoi la del peruà José Pedro Castillo Terrones, suposadament d’esquerres totes dues.
GUSTAVO PETRO, president de Colòmbia
Si val a dir ver, tenc oportunitat de trepitjar tots dos indrets, en ocasions diverses. I de tractar-hi de prop gent que hi viu i que lluita per aconseguir unes societats més dignes i justes, més igualitàries i respectuoses, més arrelades als territoris que ocupen des de fa mil·lennis. Sobretot al Perú. Més que a Colòmbia.
Per això, emprant les meves anàlisis particulars, molt personals, barrejant-les amb opinions d’altres persones que s’afanyen a compartir-les amb mi, se m’acut d’iniciar aquests apunts, en uns moments tan complicats com aquests que viuen al Perú: quan acaben de ficar a la presó al president de la República.
Per si poden interessar a qualcú, començ dient que tots dos països romanen situats al continent sud-americà, compartint costes i aigües de l’oceà Pacífic. Tots dos, a més de zones costaneres, disposen de serralades andines i de jungles amazòniques immenses. Tots dos coneixen de prop què signifiquen les lluites populars per una subsistència digna de sers humans, amb drets i deures inalienables. Tots dos opten, recentment, segons sembla, per implantar-hi presidents republicans amb plantejaments d’esquerres.
Em sembla, emperò, que tots dos mostren certes diferències, si més no quant a resultats aconseguits. Al meu modest mode de veure, no condueixen ben bé allà mateix. I m’agradaria contribuir a esbrinar-ne alguns motius.
M’interessa començar fixant-me, sobretot, en la realitat peruana.
M’hi esperoneja la notícia de la convocatòria d’un «Plantón en defensa de la democracia», a la plaça Espanya de Palma, per al 16 de desembre de 2022 a les 17 hores, reclamant la llibertat del president Pedro Castillo, el tancament del Congrés i una Assemblea constituent, per part de «Peruanos en el extranjero».
Cartell de la concentració a Palma
Aleshores, m’entren ganes de compartir-hi certes reflexions i anàlisis comparatives: sobre allò que m’arriba, quan surt elegit president de la República del Perú el mestre d’escola de Chota (Cajamarca), Pedro Castillo Terrones, i allò que obtenc quan l’acaben de ficar a la presó per delictes d’índole diversa.
Mir d’emprar-hi les mateixes fonts originàries. I veure’n certes diferències.
Davant dels fets més recents, companyes i companys de feina a Lima em diuen que és una de les poques vegades en la seva vida que no tenen cap posició presa. Consideren que Castillo ja no donava per més: no tenia cap programa concretat i estava envoltat d’ineptes, tret d’algunes excepcions comptadíssimes. A més de veure’s implicat en assumptes de corrupció, que tampoc no deuen ser tan greus com diuen alguns...
El cert és que les dretes li han fet la vida impossible. Fins al punt que opta pel suïcidi polític, amarat de grans dosis de curtor ingènua, que li poden arribar a comportar anys de presó.
Pel que fa a la seva successora, la presidenta Dina Ercilia Boluarte Zegarra, de 50 anys d’edat, la que ell mateix havia triat com a vicepresidenta, advocada de professió, provinent de Chalhuanca (Apurímac), no creuen que li pugui anar bé del tot. Compta amb molt poca experiència política i no té el suport de cap formació que l’aixoplugui, en haver estat expulsada de Perú Libre, el partit que la porta a les eleccions darreres...
DINA BOLUARTE, presidenta del Perú
En un primer moment, li volen donar el benefici del dubte, però consideren que no farà res de bo, sobretot, a la vista de l’elecció del primer ministre, Pedro Miguel Angulo Arana, un personatje de dretes declarat. Consideren que està venuda a les dretes...
PEDRO ANGULO, Primer ministre del Perú
Comparteixen la idea que hi ha massa racisme i classisme al Perú, un país d’Amèrica Llatina que continua sent un NarcoEstat amb organitzacions criminals satèl·lits, presents dins cada institució estatal, sobretot a la Judicial i la Fiscalia. Que el fujimorisme mai no ha deixat el poder, sinó que s’ha enfortit cada cop més, camuflat i segmentat dins altres partits polítics. Que qui governa al Perú són els poderosos grups econòmics, amos i senyors dels mitjans de comunicació, que manipulen les masses, com ja ho fan a dècades anteriors.
Amb una situació semblant, fins i tot els sorprèn i consideren un gran èxit que el mestre d’escola rural hagi durat tant de temps com a president de la República: 16 mesos al Palau presidencial!
Creuen que si pot servir d’alguna cosa tot aquest afer, és evidenciar, un cop mes, que la població està farta de tantes dècades de corrupció. Cal arribar a veure que no es tracta tant de lluitar pel president Castillo ni per ningú, sinó per recuperar la nació i posar-la sota el comandament del sentit comú, a favor de la pàtria comuna de tots els pobles que conformen el Perú d’avui dia.
PEDRO CASTILLO, ex president del Perú
A la vista que Castillo pot ser vist com la dreta dels pobres i que tots els presidents de la República Peruana són una mateixa cosa, en caure dins els mateixos paranys (que els porten a tots a la presó per corrupció!), creuen que cal cercar amb creativitat una sortida institucional que permeti de superar aquests entrebancs.
Diumenge 11 de desembre, l’endemà del 74è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans per part de l’Assemblea general de l’ONU, seguesc amb molt d’interès, des de Mallorca, el programa televisiu 30 Minuts, de TV3, «Morir pels drets».
Trob que es tracta d’una iniciativa admirable. Amb la col·laboració de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, un equip del "30 minuts" acompanya durant nou mesos seguits quatre joves amenaçats de mort pel seu compromís en la defensa dels drets que tenen els pobles indígenes i camperols de Colòmbia i Mèxic.
Amb imatges preses a territori llatinoamericà, hi apareixen activistes que pertanyen a col·lectius diversos, greument amenaçats per la seva tasca en defensa dels drets humans: Miller Correa (+), Katherin Arias, César Galarza, Lilia Prado, Diana Martínez.... Inclouen àmbits com els de defensa de la terra i el territori de pobles indígenes, el dret a la justícia, la denúncia de desaparicions forçades, crims d'estat, etc.
Em serveix per reviure de bell nou lluites compartides al Perú, tant a Piura com a Chimbote, a la dècada dels anys 70 del segle passa: l’assassinat del jove líder estudiantil Genaro Rojas Bardales («Cual Cristo crucificado en el calvario de la lucha proletaria, dió su vida por el pueblo!»), em fa veure que, malauradament, no han deixat de ser necessàries, encara ara, les lluites populars perquè siguin respectats com cal tots els drets de tota persona i de tot col·lectiu humà.
M’impressiona moltíssim la figura del jove comunicador colombià César Galarza qui, amb la càmera a la mà, ens informa sobre les actuacions dels líders de les poblacions colombianes del Cauca. S’enfronta, així, a les grans empreses productores de notícies, sempre i de manera desvergonyida favorables a actuacions i comportaments dels estaments més poderosos d’Amèrica Llatina.
Valor com a molt positiva la presentació que hi fan de la guàrdia camperola, amb la vara de comandament a les mans, com a única arma d’intervenció en els conflictes.
Sobretot, aplaudesc la divulgació de les lluites indígenes per evitar la desforestació de l’amazonia colombiana, i per aconseguir l’exercici pràctic i concret de l’autodeterminació de les comunitats indígenes.
De Mèxic, particularment l’Estat de Michoacán, de tan bons records per la visita realitzada a la dècada dels anys 80 del segle passat, m’agrada veure-hi la defensa d’usos i costums dels pobles indígenes o el paper de la ronda comunitària.
De manera singular, els processos d’autodeterminació per l’autonomia indígena que traspuen les realitats de Nahuatzen i Chetan.
El paper dels líders socials ambientalistes resulta del tot impressionant, a l’hora de protegir i defensar els boscos tal malmenats.
«Morir pels drets», un programa televisiu que consider força recomanable per a tota persona que tengui un cert interès en la situació que travessa Amèrica Llatina, a l’actualitat. I, sobretot, les capes i els sectors més populars que propugnen un respecte major per la seva realitat.
