Una passió confidencial, poemari de Bernat Nadal

    Quins darrers cinc mesos!
    El proppassat mes de març de 2026 no vaig acabar d’entendre per quines cinc-centes el bon amic campaneter Ferran Bellver i Silvan em demanava de presentar públicament aquest poemari del manacorí Bernat Nadal a la ciutat d’Inca.

    Vos he de dir que molt manco ho vaig entendre el mes d’abril. 
    En passar-me’n les galerades, vaig adonar-me que el llibre portava epílegs de qui, a finals de la dècada dels anys 70 del segle passat, havia estat professor meu a la Universidad de Palma de Mallorca -ubicada aleshores a Son Malferit- l’algaidí Gabriel Janer i Manila: escriptor, gestor cultural, llicenciat en lletres, doctor en Pedagogia, catedràtic d'Antropologia de l'Educació, entre d’altres titulacions acadèmiques.
    Però el súmmum del meu desconcert m’arribà el mes de maig. 
    Vaig veure’n el cartell anunciador de l’acte: «Hi intervendran Damià Pons i Pons, professor i escriptor». Llavors sí que vaig pensar que en Ferran Bellver havia errat totalment de comptes. 
    Em demanava a mi mateix de quina manera un modest i senzill activista social i cultural, com reconec que vull ser, (sense cap doctorat de cap universitat) ha de poder compartir la presentació d’un llibre d’aquestes característiques juntament amb el campaneter més il·lustre del segle XXI: l’escriptor, polític, professor i catedràtic universitari Damià Pons i Pons.
    No me'n podia avenir! M’arribà el consol de pensar que entre tots dos podríem retre homenatge a una de les veus més consolidades i més respectades de la literatura mallorquina contemporània, el manacorí Bernat Nadal. 
    Modestament i senzilla, de part meva, durant el mes de juny vaig intentar sortir-me’n, d'aquell desconcert inicial, i em vaig voler dedicar a llegir el contengut del poemari de Bernat Nadal. 
    Gràcies al seu gest esplèndid, vaig poder recollir un exemplar que l’autor va voler deixar-me a la barra d'un bar apropat de l'Estació intermodal de Ciutat, i que dedicava «al molt considerat Cil Buele per la seva lluita en pro de la dignitat humana». 
    Quasi res! Ell no em podia afalagar de forma més agradosa als ulls, al cervell i al cor meus.
    D’aleshores ençà, cada dia una miqueta, vaig voler anar assaborint deliciosament el gust de cadascun dels seus poemes. Si em permeteu l’expressió tirant a agredolç alhora que humanament intens i crític.
    M’he anat enxopant d’allò que consider que ens vol transmetre el poeta manacorí sobre la seva visió i la seva vivència profunda del que podem considerar la Passió per excel·lència, si més no des de la perspectiva del nostre àmbit geogràfic, històric, religiós i social més immediat: l'àmbit del Nord hom vivim i residim, alenam i ens alimentam, treballam i ens afanyam, patim i gaudim.
    Finalment, aquest mes de juliol li vull agrair públicament, al bon amic campaneter Ferran Bellver, que m’hagi donat aquesta oportunitat d’atansar-me al poeta manacorí Bernat Nadal d’una manera tan directa com diàfana.
    Com bé diu a la contraportada, 6 anys més jove que jo neix a Manacor l’any 1950. El mateix any en què jo faig la Primera Comunió. 
    Vint-i-un anys després enceta la seva vida poètica amb el llibre  La desintegració del desig, el mateix any en què me’n vaig de missioner a Burundi, a l’Àfrica Central. 
    Vos he de dir amb franquesa total que, al llarg de la meva octogenària trajectòria vital, he pogut assaborir que, en la meva persona mestissa, el Nord i el Sud es donen la mà d’una forma força admirable!

    Com a antic conseller de Cultura i Joventut del Govern de Mallorca que el mes de febrer de l’any 2000 vaig tenir l’oportunitat de participar directament en l’atorgament del «Reconeixement de Mèrits» al Moviment Escolta de Manacor (1959), un guardó que concedeix l’Escola Municipal de Mallorquí, no em puc estar de recordar que Bernat Nadal l’any 2018 uniria el seu nom al de tants i tants il·lustres personatges que se n’han fet mereixedors. 
    Entre d’altres, que són moltíssims, Antònia Vicens, Josep Massot, M. Antònia Oliver, Miquel Àngel Riera o Guillem d’Efak.

      Vos he de dir també que a primer cop d'ull aquest títol «Una passió confidencial» em dugué a pensar en una història d'amor humà, discret o prohibit. Però a mida que m’endinsava en la poesia de Bernat Nadal anava veient que mantenia en el fons una connexió directa amb la Passió de Crist i amb la seva vigència al segle XXI.
    Pel que sé, resulta bastant normal i corrent en la tradició literària mallorquina que el fet religiós i sobretot la Passió sagrada siguin interpretades des d’una òptica humana, existencial, molt sovint heterodoxa. 
    Podem pensar en Blai Bonet, o Llompart de la Peña  i tants d’altres que se’n serveixen per fer poesia. Des d'una perspectiva si voleu un xic clerical, podríem dir que es tracta d’una poesia cristiana sense voler, o sense anar-ho a cercar.
    El cert és que, a mida que m’anava passant pàgines, m’anava adonant que l’autor s’afanya a presentar-nos un Viacrucis contemporani, mirant de ficar-se dins la pell d’un Jesús de Natzaret presentat ben viu i patint molt en ple segle XXI.
    De bones a primeres, em semblava que ho feia, lògicament, des de la perspetiva d’un home del Nord. Amb les inquietuds, els plantejaments, les propostes, els dubtes o les reflexions que es produeixen en aquesta banda de l’hemisferi terraqui on habitam nosaltres. 
    Em bastava veure quines al·lusions a altres personatges hi anaven quedant reflectides. Curiosament,  de la dotzena d'esments recollits, només n'hi vaig destriar un provinent del Sud: el poeta xilè Pablo Neruda (p. 45). 
    Tota la resta, eren personatges del Nord. Cosa que em sembla del tot lògica:
    El poeta i filòsof italià Giacomo Leopardi (p. 12); el poeta català Josep Vicenç Foix i Mas (Sarrià 1893-Barcelona 1987) (p. 34); el poeta andalús Antonio Machado (p. 43); el filòsof grec Epicur (s. IV-III aC) (p. 47); la poetessa grega Safo de Lesbos (s. VII-VI aC) (p. 48); el rei Salomó, fill de David (s. X aC) (p. 50); el filòsof i escriptor mallorquí Ramon Llull (s. XIII-XIV)(p. 54); el poeta i assaigista nord-americà Walt Whitman (1819-1892) (p. 58); el poeta mallorquí, novel·lista i crític d’art Blai Bonet i Rigo (1926-1997) (p. 61); el poeta i escriptor manacorí Jaume Santandreu (p. 71) o fins i tot l’artista catalana Rosalía (2025).
    Des d'aquesta perspectiva del Nord, que, ho reiter, em sembla del tot lògica, em fa la impressió que Bernat Nadal en aquest poemari mostra Jesús de Natzaret com un líder espiritual i social que, pel fet de voler romandre fidel a la seva missió, acaba patint persecució, és jutjat pels tribunals de justícia, pels jurats i per la població que l’envolta, fins que tots plegats el condemnen a la pena de mort.
    Una persecució encara vigent avui dia, malauradament, en no pocs indrets del planeta.
    I tot per què? Perquè es tracta d'un personatge i dels seus seguidors més addictes que no volen deixar de dur una vida completament engrescada en la tasca de compartir les seves idees i el seu projecte transformador de la humanitat. Una humanitat vista i considerada pel poeta com l’encarregada primordial de mantenir la vida damunt del planeta Terra.

    Què en puc dir, i què voleu que vos digui de la lectura feta?
    He vist que Bernat Nadal utilitza un llenguatge molt directe que cerca de comunicar-se obertamet i clara a través dels ulls de qui vulgui llegir-ne cadascun dels versos i repassar línia per línia tot quant hi expressa.
    He vist que ofereix una anàlisi profunda del més íntim que porta un poeta, amb una presència molt intensa de la temàtica amorosa.
    He vist que tot plegat repercuteix en la consideració de l’ésser humà, el pas del temps, la memòria, la terra i el sentiment de país.
    Però allò que més m’ha captivat d’aquest llibre són les preguntes que hi apareixen formulades en negreta i lletra més grossa ocupant tota una pàgina sencera. 
    Són vuit preguntes que qui més qui manco se’n pot haver fet qualcuna al llarg de la vida:
    Digau-me, Mestre, què podria fer per viure sense haver de patir tant? (pàgina 15)
    Natzarè, per salvar-me, què he de fer? (pàgina 20)
    Jo som un home ric: puc salvar l’ànima? (pàgina 27)
    Diuen que ets rei. Si tens tant de poder, per què ara t’arrossegues i pateixes? (pàgina 32)
    Vares denunciar que els fariseus en la seva opulència no cuiden el poble. I diuen que pots fer miracles. (pàgina 36)
    Tu que ets un líder, ens podries dir com cal lluitar contra invasors armats que ara mateix sotmeten el meu poble? (pàgina 42)
    Digueu-me, per favor: sentir plaer carnal, en veritat és execrable? (pàgina 49)
    Tu que pots caminar per sobre l’aigua, per què no tens poder per a salvar-te? (pàgina 55).

    Qui s'hi posi, podrà veure que són més de 70 pàgines delicioses que no solament captiven l’atenció de qui les llegeix, sinó que aconsegueixen d’arribar molt endins del cervell i del cor, del pensament i dels sentiments, fins que pots arribar a pensar i a creure que és ben cert, ben real en aquest món nostre de misèries compartides, tot quant hi veus reflectit en llenguatge poètic.
    Si vist des del Nord, això és així, imaginau-vos com no s’hi ha de veure tot plegat, moltíssim més remarcat encara, des d’una perspectiva que provengui del Sud. D’on no solament ens arriben alguns dels vuit vents del món i de la bolla -com són xaloc, migjorn o llebeig-, sinó també persones i cultures, productes i matèries primeres, costums i hàbits de conducta, llengües i religiositats, mentalitats i visions distintes. 
    En definitiva, es tracta de músiques i de lletres, de poemes vivents, força capaços d’acompanyar i d’explicar encara molt millor tot quant comporta UNA PASSIÓ CONFIDENCIAL com la que ens fa arribar a les mans el bon amic manacorí Bernat Nadal.
    Desig de tot cor que aquest poemari tan ric i enriquidor esdevengui profitós per a tothom que s’hi atansi amb ganes d'aprofundir-hi. Si m’ho permeteu de dir-ho així: en profit de la gent i la natura del Nord, i també de les del Sud global.

    Durant la presentació d'aquest llibre de poemes aquí a Inca, no em puc estar d’esmentar que ho feim avui dijous. Com bé sap Ferran Bellver, pocs dies abans d’emprendre el vol cap a terres centreafricanes, burundeses. 
    Faig comptes d'anar a passar una mesada sencera amb una de les poblacions humanes més representatives del que comporta avui dia trobar-se estructuralment a la coa del denvolupament econòmic global. 
    Totes les estimacions oficials assenyalen que Burundi ocupa pràcticament el segon lloc entre els països més empobrits del món. Només el supera Sudan del Sud que n’encapçala el rànquing, si hom para esment al PIB per càpita en paritat de poder adquisitiu (PPA), seguint estimacions de l’FMI.
    No em puc estar d'assenyalar que, malgrat sia per un temps determinat només, des de fa 75 anys hi ha gent mallorquina que vol compartir aquesta «passió confidencial» tan fortament marcada per la misèria, per la lluita i per l’esperança encoratjadora d'un poble del Sud.
    Segons el meu modest mode de veure, són aquestes les tres mateixes característiques primordials que reflecteix el poemari nascut del cervell, del cor i de la medul·la òssia d’aquest manacorí que anomenam Bernat Nadal: les misèries humanes, les lluites humanes i les esperances humanes que es mostren força encoratjadores perquè són portadores de grans dosis de vida molt més intensa.
    Moltes de gràcies, Bernat.

Per amunt s'ha dit, Jaume Santandreu i Sureda

Amunt, ànima forta... 
Domina les muntanyes i aguaita l'infinit... 
Tu, vencedor, espolsa damunt les nuvolades ta cabellera real!
(Mn. Miquel Costa i Llobera)

Fins aquí on ets suara mateix, bon amic i ben amat manacorí, Jaume Santandreu i Sureda, vull fer-te arribar les meves paraules amigues: no deixis mai de continuar fent allò que has sabut fer tan bé entre nosaltres durant més de vuit dècades seguides: fent-nos llum i encoratjant-nos a seguir tes petjades, solidàries i literàries, imaginatives i instructives, lluitadores i amadores, resseguidores de Jesús, el de Natzaret.

Davant les cendres de Jaume Santandreu, a Can Gazà

Ja veus que, després de mort, continuam estimant-te, com sempre. L’església parroquial de Crist Rei, on començares i has volgut acabar la teva ruta per aquest món nostre, s’omple de gom a gom, a l’hora de celebrar-hi el funeral pocs dies després de la teva partida.

El teu amic menorquí, el bisbe de Mallorca, en presideix la concelebració. Hi pots veure que damunt del presbiteri, al voltant de l’altar i acompanyant Sebastià Taltavull, també hi són presents companys capellans mallorquins que t’aprecien, com Guillem Miralles, Jaume Alemany, Jaume Reynés, Marià Gastalver, Miquel Mascaró, Pep Toni Guardiola, Pere Fons, Pere Orpí, Toni Amorós, Toni Garau, i el diaca servidor de la comunitat. 

Saps i veus que algun altre company capellà, secularitzat o en actiu, també hi és present, assegut als bancs entre els fidels. Pel cap baix, n'hi pots comptabilitzar fins a una vuitena: Barceló, Buele, Gual, Mateu, Monroig, Pol, Ribas, Vilanova... 

No te pots queixar! També pots destriar-hi munió de religioses!

Pots comprovar així mateix que, al Cor parroquial de Crist Rei, ben dirigit i ben acompanyat a l’orgue, s’hi afegeix la veu encantadora de la teva bona amiga manacorina, Maria Antònia Gomila, qui tantes vegades t’ha fet costat en les teves celebracions singulars, que acostumes a realitzar, amb permís oficial o sense, fora de temples i de recintes tancats, en plena natura i enmig dels camps sembrats d’aquesta terra nostra mallorquina.

Per si això no bastava, els Amics de Seminari també volem acompanyar-t’hi amb la presència i la interpretació musical a càrrec de l’Schola Cantorum. Dirigida per Tomeu Ripoll i acompanyada a l’orgue per Pep Portell, no ens estam d’interpretar-hi tres peces musicals emblemàtiques, a més dengrossir-hi el grup de cantaires del cor parroquial amb els seus cants litúrgics «de communi»: t’arriben i pugen cap ací on ets ara els cants del «Requiem» i de «Lux aeterna», del mestre Perosi; i el "Canticum amoris", de Lluís Millet, que tan bé coneixes i saps assaborir.

Em sembla que ho feim tot així com ens has demanat que facem. Només em queda dir-te: ja que t’hem complit, compleix tu també amb tots nosaltres, i no deixis d’acompanyar-nos «en aquesta vall de làgrimes» on continuam «suplicant, gement i plorant», mentre pelegrinam com a «desterrats fills d’Eva».

D’una banda, em sap molt de greu que hagi quedat en l’aire i que no hagis pogut veure publicat  en la teva col·lecció «Marginàlia» un dels llibres meus que m’has ajudat tant a enllestir, amb molta de cura i gran dedicació, triant-ne el títol de «Mestís!». Déu sap per quines cinc-centes ha estat així.

D’altra banda, m’alegra ben molt recordar, suara mateix, el contengut del que publiques un bon dia amb el títol «Operació Tiara», vuit anys enrere. Ja que l’endevines de ple, com a profeta clarivident, i pronostiques en aqueixa novel·la teva, abans que succeesqui, que el successor del papa Francesc, l’argentí, serà un papa peruà. L’encertes de ple.

Saps que ha estat així. Frare agustí nord-americà, treballa més de dues dècades en indrets molt propers dels que tu i jo freqüentam com a missioners, a Piura, uns quants d’anys abans que ell. A molts pocs quilòmetres de distància, a Chulucanas. I a uns quants més, a Chiclayo. Ell també hi va de missioner, estranger, i arriba a ser-ne bisbe, nacionalitzat peruà.

Saps que no t’ha fet cas pel que fa al nom que li poses. Tu dius que serà Martí, en honor de sant Martí de Porres. Ell s’estima més nomenar-se Lleó XIV. 

Des d’allà on ets suara mateix, aqueixa dimensió tan desconeguda per tots nosaltres, mira de fer tots els possibles perquè aquest papa peruà obtengui les llums de l’Esperit i les forces necessàries per envestir, amb gosadia i atreviment, la tan necessària reforma en profunditat que la nostra Església necessita: la que s’afanya a ser anomenada catòlica, apostòlica i romana, molt més que evangèlica i seguidora de Jesús amb totes les conseqüències. 

Sabem i n’estam segurs que, si t’ho proposes, ho aconseguiràs de bon de veres.

És tot quan se m’acut de dir-te i demanar-te, quan, després de fer-te la primera visita al redol de terra que t’agombola fet cendra, la finca de Can Gazà, on ara reposes. Al mateix indret on treballares fort ferm, em dispòs a comunicar-me amb tu, des de la cambra de ca meva, al barri palmesà del Camp Rodó.

Esper i desig que vulguis escoltar-me i atendre’m, com has sabut fer sempre, fins ara.

De la mateixa manera que sé que saps valorar, com es mereixen, les aportacions testimonials fidedignes, que hi han fet els tècnics i enregistradors d'imatges, els amics comuns Agustí Baró, Biel Bennàssar i Joan Bonet.

Les primeres reaccions davant la mort de Jaume Santandreu

Vet ací les primeres reaccions que puc recollir en aquest blog, davant la mort del bon amic i ben amat manacorí Jaume Santandreu i Sureda:

00 En JAUME MATEU comunica:
«Vetlla d'en Jaume Santandreu, Son Valentí, dimarts dia 3, de 16 a 20 hores.
Funeral, dimecres 4, a les 19 hores, a l'església de Crist Rei de Manacor.»

01 S’ha mort Jaume Santandreu. 

02 S’ha mort Jaume Santandreu, el lluitador dels exclosos i marginats; recuperam una entrevista que li va fer DíNGOLA. 

03 Jaume Santandreu hi serà per sempre més.  

04 Muere Jaume Santandreu, el excura rebelde que consagró su vida a los más pobres. 

05 Sant Andreu.

06 Muere Jaume Santandreu, el cura que dedicó su vida a los pobres. 

07 Conmoción por la muerte de Jaume Santandreu. 

08 Mor Jaume Santandreu als 87 anys. 

09 Fallece Jaume Santandreu, el excura obrero de Palma y fundador de Can Gazá. 

10 Al bon amic i ben amat manacorí, Jaume Santandreu i Sureda. 

Al bon amic i ben amat manacorí, Jaume Santandreu i Sureda

En bon dia de l'Ascensió del Senyor cap al cel, el bon amic i ben amat manacorí Jaume Santandreu i Sureda, se n'hi ha anat amb Ell. A qui no ho hagi fet encara, li suggeresc que, amb motiu de la seva mort, entri dins del seu blog. O dins el seu mur de Facebook, on penja gairebé diàriament unes sentències que superen el centenar.

Només que vulgui pegar-hi una ullada, pot quedar-s’hi engatussat de per vida. Són més de 500 escrits que en Jaume hi ha anat penjant en aquest blog  seu els darrers tretze anys (2012-2025) de la seva vida ja finida, com a «Cor i síndic general de Can Gazà».

Un cop fet això, - que pot trigar dies, setmanes, mesos o anys (!), també pot entretenir-se una estona, mirant de ficar-se en algunes de les publicacions que he fet jo mateix, sobre Jaume Santandreu, el bon amic i ben amat manacorí, a través dels meus blogs diversos.

1. Glosa plural de vida singular

Fart d'estar entre els humans, 
t'estimares més partir.
No volgueres fer patir 
als qui t'estimàvem tant.
Has viscut com has volgut,
I has volgut morir en pau;
Gens amic de fer cap frau,
T’has dormit com has pogut.

Amic Jaume, tu que acabes
De deixar aquest món nostre
Avui tan farcit de monstres!
Sabem tots que mai no pares
I que seguiràs vetlant,
Amb la cura de qui estima,
Perquè tenguem millor vida
Els qui ara aquí quedam.

T'has trobat ja cara a cara
Amb el Déu nostre Senyor.
Li pregam faci el favor
D'atorgar-te ja des d'ara
Eixa vida que no acaba
Ni comença mai enlloc...
I que et dugui poc a poc
Cap a la feliç estada
Que sols queda reservada
A la gent que n'ha sabut,
De fer tant com ha pogut,
Per la terra agermanada.

Ets dels qui deixen petjada,
I que criden l'atenció
De tothom que amb emoció,
Gira els ulls i la mirada
Cap a tants i tants fets teus
Que resulten innombrables:
Tant si són els més notables,
Com els que només sap Déu.

Puja amunt, cap als estels!
No t'aturis pel camí!
Deixa't veure't tu, a mi,
Sense boires ni cap vel.
I que un dia ens retrobem
Amb els que ens han precedit.
Jaume, estarà molt ben dit:
«En el cel tots ens vegem!»

2. Alguns esments de Jaume Santandreu als meus blogs, aquests darrers 12 anys

05-03-2006 
Rua Fosca, cantata dedicada als milions d'infants que malviuen al carrer 
(text de Jaume Santandreu) 

22-05-2006 
El Déu possible, llibre de Sebastià Mesquida (I) 
(presentat per Jaume Santandreu)

23-05-2006 
El Déu possible, llibre de Sebastià Mesquida (III) 
(presentat per Jaume Santandreu)

22-12-2006 
Reverendíssim caragol de banya enfonyada

20-01-2007 
Jaume Santandreu amb Sebastià Mesquida

27-07-2008 
Jaume Santandreu amb Bernat Vicens, profeta de la presó

24-08-2008 
Segons Jaume Santandreu, el Vaticà se'ls abaixa 
(davant del president paraguaià Fernando Lugo)

28-04-2010 
Llobacarda. Confessions d’un capellà terrol, libre d'en Jaume Santandreu 

04-08-2010 
Cecili Buele, fa sonar el contrabaix en un disc de vinil... 
(presentació de Jaume Santandreu) 

01-02-2013 
Jaume Santandreu i el papa Benet XVI

04-02-2013 
Pep L. Garcia Mallada: Deixa parlar el cor, de Jaume Santandreu

15-02-2015 
Per la dignitat de la gent més marginada 

18-02-2015 
Comentaris a l’encadenament de Jaume Santandreu, per la dignitat de la gent més marginada

20-04-2016 
Operació Tiara, de Jaume Santandreu (1): primers comentaris meus

22-04-2016 
Operació Tiara, novel·la de Jaume Santandreu 
(vídeo)
  
22-04-2016 
Operació Tiara, novel·la de Jaume Santandreu 
(vídeo 2)
 
20-11-2016 
La última novela de Jaume Santandreu en Amazon

06-01-2017 
«Operación Tiara», novel·la de Jaume Santandreu, sobre el successor del papa Francesc

06-01-2017 
«Operación Tiara», novel·la de Jaume Santandreu, sobre el successor del papa Francesc

06-01-2017 
«Operación Tiara», novel·la de Jaume Santandreu 
(vídeo 3)
  
07-04-2017 
Una jornada activa i intensa de Krzysztof Charamsa a Palma (1)

10-04-2017 
Krzysztof Charamsa, a Mallorca (2): Paraules d'en Jaume Santandreu

17-09-2017 
Jaume Santandreu publica la novel·la "Operació Tiara" 

17-09-2017 
Entrevista de J.L. García Mallada a Jaume Santandreu 

06-08-2018 
El cantautor campaneter Biel Vilanova i el poeta manacorí Jaume Santandreu

21-02-2019 
Intervencions de Jaume Santandreu a programa d'IB3
 
23-02-2019 
Cil Buele, zelador major del santuari de Lluc! 
(segons Jaume Santandreu)

23-02-2019 
Cil Buele, zelador major del santuari de Lluc! 

31-03-2019 
«Déu meu», lamentació d’un escorxat

31-03-2019 
«Déu meu», obra poètica alhora que prosaica, de Jaume Santandreu

31-03-2019 
Recital de "Déu meu", de Jaume Santandreu, al Taller Marginàlia (
vídeo)

01-04-2019 
Lamentació d'un escorxat, de Jaume Santandreu
 
26-08-2019 
Operació Tiara, de Jaume Santandreu (5): presentació a can Alcover

27-08-2019 
Operació Tiara, de Jaume Santandreu (4): algunes frases eloqüents

29-08-2019 
Primera trobada de «Caminants Amics del Seminari», al Taller de Marginàlia

04-10-2019 
Primer contacte d'Els Caminants-Amics de Seminari, amb Marginàlia 


16-02-2020 
Joan Riera Fullana «Mossegat» i Jaume Santandreu Sureda

06-06-2020 
Virusades d'en Jaume Santandreu 

06-06-2020
Virusades d'en Jaume Santandreu

06-11-2021 
Darrer Vermut del Primer Dissabte a Marginàlia 

02-06-2022 
Jaume Santandreu i Joan Riera Fullana «Mossegat»

10-10-2023 
Jaume Santandreu i el P. Ramon Ballester, MSSCC


3. Presbiterologi del Bisbat de Mallorca

Jaume Santandreu i Sureda
Manacor, 09/06/1938
Prev. 17/12/1960
Def. 00/00/0000

Havent fet els estudis primaris a La Salle, entrà al Seminari perquè volia ser capellà. Aconseguí (1954) una beca al Col·legi de La Sapiència i així alleugerí l’economia de la família. Participà en el certamen presentant múltiples poesies, números: 989, 990, 991, 992, 993, 994, 995 i 996. Dia 17.12.1960 fou ordenat prevere, començant a exercir el ministeri com Vicari de la parròquia de Sa Pobla, el 1963 passà a Piura (Perú) per treballar en les missions mallorquines, on hi restà fins l’any 1968. Retornat a Mallorca fou nomenat Vicari de la parròquia de Jesucrist Rei (Manacor), començant també un trreball civil en el ram de l’Hoteleria tan vitenc en aquella comarca del Llevant mallorquí. Tira-tira anà deixant el treball parroquial per dedicar-se més a la problemàtica de la marginació social anant creant diferents centres d’acollida per a marginats: 1978 La Sapiència, 1981 Hospital de nit, 1992 El Refugi, 1996 Can Gazà, Can Pere Antoni, es Puig des bous, Sa placeta, Ca l’Ardiaca, Cas Carrilano.... Ha militat en diferents partits i organitzacions polítiques: Organització Comunista d’Espanya-Bandera Roja; Partit Socialista de Mallorca, Esquerra Republicana de Catalunya. L’Ajuntament de Manacor li concedí l’A de S’Agrícola. Degut a diferents actuacions i manifestacions dia 11.01.2001 el Bisbat publicà un Comunicat desautoritzant la manera que mostrava en l’exercici del seu ministeri. Ha donat a la impremta: 1964 El Denario del profeta (hi ha traducció catalana de 1988); 1971 Dos pams d’home (Premi Ciutat de Manacor 1970); 1972 Nu; 1975 Coratge d’un mot; 1977 Els negres ajuden a fer fosca; 1980 Camí de coix (Premi Ciutat de Palma 1979); 1982 Camada (recull de sentències publicades al Setmanari Manacor entre 1979-1980); 1983 En nom del Pare; 1984 Mamil·la encara (Premi Andrògina); 1985 Nissaga de sèn; 1988 Descalç en el carreró de les serps; 1989 El cos de l’estimera; 1992 Inventari d’oratges (Antologia de l’obra poètica); 1996 Tristesa amant; 1997 Encís de minyonia; 2000 Joan Pla i García. Vist per a sentència (biografia); 2001 Contes malignes; 2002 Mortuus Dei; 2004 Catedral amb armaris; 2006 Negrada; 2010 Llobacarda. 2019 Déu meu. GEM XV, 234; XXIII, 410; XXIV, 329. Fuster 484-486. Fiol 1015. Darder S0221.

Sortosament, en Jaume Santandreu se'n va d'aquest món cap a la "dimensió desconeguda" per tots nosaltres, amb l'acompanyament i el suport personal de companys i amics de Seminari que, tot d'una que se n'assabenten, hi diuen la seva i li desitgen que tengui molt bon viatge.

Són clergues i eclesiàstics mallorquins que, amb el bisbe Sebastià Taltavull al capdavant, volen acompanyar-lo en els seus darrers instants a Can Gazà, la seva darrera casa pairal des de fa dècades.

Manifesten que els sap greu. Que li han telefonat, mirant de contactar-hi. Que li han deixat missatges al seu contestador automàtic. Que no s'imaginaven que fos tan greu la situació. Que preguen ben molt per ell. Que estan disposats a ajudar-lo en allò que calgui.

Pocs dies abans de la seva partida definitiva, rep a Can Gazà la visita del bisbe Taltavull en persona. S'hi passa una estona llarga amb en Jaume. Preguen tots dos plegats i s'emocionen tots dos junts. S'hi queda tranquil, després que el bisbe li diu que se'n va a Lluc i que l'encomanarà a la Mare de Déu.

En aquells instants, en Jaume ho segueix tot amb emoció profunda. Li explica, al bisbe, la importància de la seva devoció mariana. Tot recordant-li la seva mare manacorina, Sureda, com li parlava de la Verge Maria... 

Es fonen tots dos en una abraçada entranyable!

Com a bon antic estudiant "sapientí" i com a bon amic dels "moros marroquins", en Jaume Santandreu i Sureda desitja portar dins el baül la "beca vermella" d'antic estudiant de La Sapiència, i la "gel·laba marroquina", túnica tradicional del Marroc folgada amb caputxa. 

A l'encontre del Senyor!

Universitat Oberta per a Majors (UOM) de Manacor, a Can Frau

El pati particular de ca na Maruja Frau i Pere Riera, que ha servit en altres ocasions d’escenari magnífic per a fer-hi concerts de música clàssica, als sons de piano o d’orgue, de cel·lo o de veus a corals diverses, ha acollit aquest divendres, 3 de juny, un acte acadèmic ben significatiu, de la Universitat Oberta per a Majors (UOM) de Manacor.

En aquesta ocasió, s’ha iniciat amb la intervenció de l’Schola Cantorum d’Amics del Seminari conjuntament amb la Coral femenina Sant Miquel de Campanet, que hi han interpretat la peça musical «Canticum et oratio fidei nostrae» d’Antoni Sancho Nebot (1884-1961). Peça polifònica a 4 veus mixtes, cor i orgue, dirigida per Tomeu Ripoll i acompanyada a l'orgue per Pep Portell.

Seguidament, n’ha fet la presentació, de l’acte,  el gerent del Centre Universitari de Manacor, Jaume Rigo, qui ha donat la paraula al doctor Antoni Gamundí, director del Programa UOM-UIB del Vicerectorat de Projecció Cultural i Universitat Oberta, en representació de la Universitat de les Illes Balears (UIB).

Han procedit al lliurament dels certificats als alumnes assistents als cursos realitzats al Centre Universitari de Manacor durant cinc dilluns seguits sobre temes tan diversos com:

* «Dolor crònic i envelliment», per la doctora Ana María González, professora del Departament de Psicologia.

* «El futur de les pensions», pel doctor F. Javier Capó, professor del Departament d’Economia Aplicada.

* «La pol·linització de les plantes: recompenses i guanys», per la doctora Joana Cursach, professora del Departament de Biologia.

* «Manacorins que anaven a fer l’Havana», pel doctor Antoni Marimon, professor del Departament de Ciències Històriques i Teoria de les Arts.

* «Manacor a través dels seus monuments», per la doctora Rosa Júlia Roman, professora del Departament de Ciències Històriques i Teoria de les Arts.

Tal com havien programat, seguí el Concert de Final de Curs, a càrrec de l’Schola Cantorum (Amics del Seminari) i la Coral femenina Sant Miquel de Campanet amb la interpretació de tres peces musicals:

«Himne mallorquí», de Bernat Salas i Seguí (1874-1932), amb lletra de Mª Antònia Salvà i Ripoll (1869-1958)

«Himne al beat Ramon Llull», d’Antoni Torrandell i Jaume (1881-1963), amb la intervenció del solista Joan Brunet.

«Dona nobis pacem», de W.A. Mozart (1756-1791)

Director: Tomeu Ripoll
Director del Cor femení de Campanet: Pere Reynés
Organista: Pep Portell

Seguiren les paraules molt ben elaborades i adreçades a la concurrència a càrrec del regidor delegat de Gent Gran, de l’Ajuntament de Manacor, Artur Aguiló.

I no hi faltaren tampoc les paraules encoratjadores del batle de Manacor, Miquel Oliver.

L’acte va concloure amb la interpretació del «Gaudeamus igitur», himne universitari anònim del s. XIII, amb tots els assistents cantant drets.

Tot acabà amb un bon piscolabis on no hi faltaren panades, cocarrois, coques, pastissos, embotits, begudes alcohòliques i no alcohòliques, etc.

Per sort les quatre gotes que caigueren no impediren que poguéssim dur a terme tot el programa tal com havia estat elaborat.

L’enhorabona més sincera a tota la gent que hi ha participat: a la propietat que n’ha cedit l’espai. 

A l’Ajuntament de Manacor que ens ha facilitat el transport des de Palma, Santa Maria, Inca i Campanet, posant un autocar a la disposició dels integrants de les dues corals. 

Als assistents als cursos universitaris per a majors. 

A tots els que han contribuït a fer d’aquesta trobada una vetlada enriquidora des de molts punts de vista.

Joan Riera Fullana, consiliari escolta a Mallorca

Tenc record que Joan Riera Fullana "Mossegat", mentre fa els darrers cursos de Teologia, com a alumne de la Sapiència, s’exerceix a Palma com a consiliari escolta. Tenc dubtes que sigui a l’Agrupament Ramon Llull o al Pius XII...

En mantenc certs records boirosos i confusos. Li he sentit a parlar de la seva relació molt estreta amb famílies d’al·lots escoltes com Riera... Barceló... Homs...

Treballant tots dos a Piura, Perú, en qualque ocasió treim a rotlle la nostra condició compartida anteriorment de consiliaris escoltes a Mallorca. 

Mentre hi som, no deix de pensar que treballam conjuntament dos companys que irradiam esperit escolta per tots els nostres porus: austeritat de vida, treball i vida en grup, dedicació desinteressada als altres, actitud d’equip disposat a escoltar i parar esment a l’entorn, opció preferent pels més febles i pobres, perspectiva de fe i de transcendència en començar el dia, mantenguda al llarg de tota la jornada, romandre sempre a punt per ajudar la gent, fer tant com podem per servir millor els altres,  etc.

El risc i l’aventura, dues característiques pròpies de l’educació escolta que empeny a fer persones amb iniciativa pròpia, abocades a millorar i transformar el món on vivim, esdevé un viu reflex d’allò que conté la Llei i la Promesa escoltes: homes de pregària, homes d’acció, homes de fe i esperança, homes de compromís amb la societat.

El pas del temps va esborrant moltes de les passes que feim pel desert d’aquesta vida nostra. I, quan el bon amic se’n va, quan li arriba el moment de la seva partida definitiva, quan deixa d’alenar damunt d’aquest Planeta Terra mentre trepitja i estima terres mexicanes, em ve a la memòria la seva condició de consiliari escolta, la del bon amic manacorí Joan Riera Fullana «Mossegat» que acaba de morir recentment.

Mir de cercar i de trobar-ne referències més fermes que traguin a la llum aquella tasca desplegada durant uns anys a Mallorca. No em resulta gaire fàcil. Ha transcorregut més de mig segle, d’aleshores ençà. 

Però insistesc a trobar-ne, amb l’esperança d’aconseguir-hi algun detall que em permeti de fer-hi referències més o manco explícites.

M’endins en les xarxes de la intercomunicació més dinàmica. Casualment, em trob amb un enllaç a «la reforma educativa de l’escoltisme mallorquí de finals del seixanta i la formació de caps». Una obra de dos antics escoltes mallorquins, Miquel March Manresa i Bernat Sureda.

Aconseguesc de comunicar-me amb en Miquel, via messenger. 

«He pensat, li dic, que tal volta em podries fer una mica de llum sobre una persona, molt amiga meva, que acaba de morir aquests dies. Mir de difondre'n l'activitat variada que ha anat desplegant al llarg de la seva vida. Es tracta del manacorí JOAN RIERA FULLANA, condeixeble meu, amb qui vaig treballar com a missioner al Perú. Sé que, anteriorment, s'havia dedicat a la tasca de CONSILIARI ESCOLTA. Em sembla que de l'Agrupament Ramon Llull... M'agradaria recuperar el màxim de dades possibles sobre la seva actuació dins l'Escoltisme. Em parlen de Ramon Prats, Esteve i Carles Oms, Pere Riera, els fills d’Eladi i Maria, etc. però no trob la manera d’accedir-hi... Si en sabessis res i me'n volguessis fer partícip, t'ho agrairia ben molt. Moltes gràcies!»

He de reconèixer que, amb la celeritat característica i pròpia d'un bon escolta, me n’arriba resposta prompta, clara i diàfana: 

«Hola Cecili, No tenc present el nom de Riera Fullana com a consiliari escolta en el meu temps... Ara bé. Si va ser-ho, deixa'm un poc de temps i miraré d'esbrinar-ho...»

Li n’agraesc l’atenció dispensada. Fa molts d’anys que no m’he comunicat amb Miquel March Manresa. Me n’alegr ben molt, d'haver tengut aquesta comunicació, breu i concisa, tan profitosa.

Tant de bo que serveixi perquè, si hi ha qualcú més que me’n pugui passar més dades, me les faci arribar a fi i efecte de completar-ne les minses de què dispòs suara mateix, hores d’ara, sobre més d'un centenar de consiliaris escoltes mallorquins.

El meu agraïment més profund per endavant.

De moment, només estic en condicions de reproduir allò que ja he escrit als meus blogs sobre aquest bon amic meu manacorí.

JOAN RIERA I FULLANA (*Manacor, 12-11-1941 +Mèxic 03-02-2022)

Una de les facetes més poc conegudes del manacorí Joan Riera Fullana «Mossegat», és que, abans de dir missa, ja s’exercia com a consiliari de l'Agrupament Escolta Pius XII, a Palma (1967-68). Acudia al cau que la Unitat mantenia obert aleshores al convent dels Caputxins, a Ciutat. 

Parlant-me’n l’any 2016, em reconeixia que havia estat un consiliari escolta una mica atípic, perquè encara no era capellà, sinó diaca. Cosa que el limitava bastant en la seva integració i les seves actuacions. 

Tot plegat, s’afegia al fet que havia realitzat els estudis eclesiàstics superiors, com a estudiant resident al Col·legi de La Sapiència (1960-68), després d’haver cursat Humanitats al Seminari diocesà de Son Gibert.

Endinsant-me en la història dels consiliaris escoltes mallorquins d’aquest darrer segle,  m’adon que ultrapassen el nombre del centenar. Ell nés un, jo un altre.

Al Presbiterologi del Bisbat de Mallorca, figura que participà en quatre Certàmens científics literaris (nº 921, 922, 923 i 924). Que fou ordenat prevere el 16.06.1968, passant a les missions del Perú i treballant a Piura fins l’any 1976. Que participà en la campanya d’alfabetització promoguda a Nicaragua després de la revolució sandinista, treballant a l’Institut d’Estudis Històrics del sandinisme. Que en el mes de març passà a Mèxic, on fundà una família i deixà el ministeri. I que ha donat a la impremta dos llibres l’any 2016: «Confesiones de un confesor» i “Ejido colectivo Batopilas. Su Historia». 

La seva mort ha causat un dolor molt profund entre les seves amistats més properes i els seus familiars.

Que descansi en Pau!

Confessions d'un confessor, llibre de Joan Riera Fullana

 «Confesiones de un confesor», de Joan Riera Fullana "Mossegat" és un llibre molt recomanable.
Un dels millors homenatges pòstums que li podríem fer, seria llegir-lo...

D'una sola tongada poden llegir-se totes i cadascuna de les pàgines d'aquest llibre que publica a Méxic l’any 2016 Joan Riera Fullana «Mossegat». Conté una sèrie de reflexions molt acurades sobre aspectes rellevants del seu pas per Amèrica Llatina. De manera molt particular, per Perú, Nicaragua i Mèxic. 

Hi està molt ben expressat tot quant vol dir, en un llenguatge molt fluid i entenedor. 

Amb poques i bones paraules, comença comentant allò que ha fet abans d'asseure's a la fila 14, a la finestreta de l'avió d'Aeroperú -que s'enlaira a l'aeroport internacional Jorge Chávez, de la ciutat de Lima, al Perú, el 4 de setembre de 1976-, cap a l'aeroport internacional Benito Juárez de Ciudad de México.

Aleshores jo em trob treballant, tot solet, a la parròquia Ntra. Sra. del Rosario, al PJ San Martín, de Piura.

Fa al·lusió al seu procés de conversió, de canvi de categories humanístiques, filosòfiques, teològiques i pastorals rebudes al Seminari. L’hi empeny la necessitat imperiosa i ineludible de compartir una altra realitat distinta. I també la seva voluntat ferma de romandre sempre al costat dels pobres que lluiten per sobreviure amb certes dosis de dignitat. 

Són dues actituds que li comporten, pertot allà on va, haver-se d'enfrontar durament a la jerarquia eclesiàstica, que ho rebutja de ple i de pla gairebé sempre.

El llibre insisteix tant en les incomprensions de la jerarquia eclesiàstica envers la seva persona, les seves idees, el seu actuar, que pots arribar a la conclusió que la jerarquia de l'església catòlica no va d’en Joan Riera. No en vol saber res, d’ell. No el vol veure ni en pintura. Ni a Piura, ni a Lima, ni a Chiapas, ni al Perú (Federico Richter Fernández-Prada, Fernando Vargas Ruiz de Somocurcio, Germán Schmidt, Juan Landázuri Ricketts), ni a Mèxic (Samuel Ruiz García)... 

Amb noms i llinatges tan aristocràtics com els que passegen, l'avorreixen, a ell, exactament igual que avorreixen tot quant fa olor de xolo o d'indígena o de pobre o de miserable! No la suporten! N'han esdevengut totalment incapaços! Perquè en Joan pugui donar-ne gràcies!

Són una gent que no poden veure amb bons ulls que capellans estrangers, arribats al Perú, prenguin la decisió d'anar-se’n a viure a un barri tan perifèric com el de San Martín, a una caseta tan rústica com la de la resta de famílies peruanes que hi resideixen, en les mateixes condicions que els pobladors miserables, suportant inclemències i incomoditats que esdevenen insòlites al centre de la ciutat de Piura.

I això que, com molt bé assenyala aquest llibre, com a capellà espanyol, manté la impossibilitat manifesta d'integrar-s’hi plenament, amb el poble peruà. Pels dos factors que esmenta i que li ho posen molt difícil, per a no dir impossible: d'una banda, la seva identitat com a capellà, amb un paper determinat a l'interior de la comunitat, que no li permet d'actuar ni de ser tractat com a simple ciutadà normal i corrent; i de l'altra, la seva nacionalitat estrangera, detectada d'una hora enfora quan parla i difon els trets d'una cultura diferent, rebuda de la família, de la Roqueta, de la preparació acadèmica europea.

El relat dels seus primers dies a Mèxic, porten la memòria d’organismes, institucions i persones, sobre les quals ha parlat sovint: l'IPLA (Instituto de Pastoral Latinoamericana), a Quito; na Tere i na Leticia, a Monterrey; el SINAMOS (Sistema Nacional de Movilización Social), a Piura; el moviment estudiantil de 1968... 

Tot plegat ajuda a veure clarament què li comporta aquell primer contacte amb una realitat que, tot i esser també llatinoamericana, manté certes connotacions distintes de la peruana.

Arriben endins las paraules que escriu quan vol descriure què li suposa haver de prendre una decisió tan transcendental per a la seva vida, durant la seva estada a Manacor, entre i entre. 

Fortament marcat per la incomprensió i la condemna de bisbes peruans, més obeïdors als dictats d'un govern militar que als principis evangèlics, decideix despuntar-se del gremi clerical al qual ha romàs adscrit durant vuit anys. 

Em recorda els mals moments passats per mi, també, quan l'any 1982 decidesc trencar amb l'estil de vida clerical duit fins aleshores, i iniciar una etapa nova dins la vida, totalment distinta, als 38 anys d'edat.

Les cartes que reprodueix al llibre, entre ell i Jorge Álvarez Calderón, clergue peruà representant de la Teologia de l’Alliberament, són d'una riquesa pastoral, teològica i evangèlica immensa. L'esment que en fa, deixa impactat fortament: «...he vist indis assotats mil i una vegades...»

Molt bona la descripció de les seves dues grans opcions dins la vida: haver optat per fer-se capellà; i, al cap d'uns anys, haver d'optar per no integrar-se dins l'església diocesana mallorquina.

Resulta molt emocionant el relat de la reunió que manté a casa seva, amb son pare i sa mare, quan vol comunicar-los la decisió madurada de deixar de fer de capellà. La resposta assenyada que li’n donen, característica de la família de “Can Mossegat”, és d'una humanitat immensa. 

També em duu al cap el record d'aquell moment viscut per mi, i que vaig haver de fer viure als meus pares, quan tots dos alhora em diuen que ja som majoret i que dec saber ben bé què em convé més.

Crida l'atenció l’al·lusió al SUTEP (Sindicato Único de Trabajadores de la Educación del Perú). Exemple que ajuda a comprendre certes diferències entre Perú i Mèxic: mentre al Perú hom veu de prop que la gent dels sindicats es mou amb independència i fins i tot amb oposició crua i dura al Govern peruà, a Mèxic, pel que esmenta, s'hi despunten més marcadament certs aspectes relacionats amb el paternalisme, el servilisme i el peticionisme, quant al mateix Govern mexicà.

La seva anada definitiva a Mèxic marca molt fortament haver hagut d'abandonar un camp conegut per ell, amics a balquena, plans de treball elaborats, la seva història personal i col·lectiva desplegada durant vuit anys intensos, integrat i compromès amb una gent molt concreta, sempre dins Piura i al PJ San Martín. 

Li ha de resultar molt més mal de pair i d'assumir, encara, el canvi radical de plataforma de treball en què s'ha de situar: d'un treball eminentment pastoral, realitzat sempre a l'interior d'una església que actua públicament amb pràctiques més o manco reconegudes oficialment, a una altra casta de treball més estrictament polític, a l'interior d'una organització d'esquerres, oposada radicalment al Govern i duent un estil de vida amb pràctiques de caràcter semi clandestí.

Un dels aspectes que arriba més endins, amb la lectura del seu llibre, és la relació que arriba a establir amb el capellà Batarse i amb el bisbe Samuel Ruiz. Tot el que hi viu li ha de donar per fer-ne un altre llibre, solament per les vivències i experiències obtengudes amb el contacte mantengut amb aquelles dues persones i amb l'entorn social que les envolta.

No estranya gens ni mica que es manifesti tan inspirat quan s'apunta a carregar durament contra l'església oficial, la jeràrquica, fent-la responsable d'haver buidat de contengut subversiu un sagrament tan valuós com l'Eucaristia, instituït per Jesús de Natzaret el primer Dijous Sant de la història, després d'haver rentat els peus als deixebles com a prova de servei i d'amor: 

- “El ritus, com a cosa màgica, ha matat el contengut, el significat profund i el compromís”

Per aquest motiu, tampoc no estranya que, en aquelles circumstàncies no pugui arribar a connectar-se amb una casta de celebració eucarística tan buida de contengut. De fet, ja ha pres la decisió d'iniciar una etapa nova dins la seva vida i de deixar, sense traumes ni crisis, la seva anterior pràctica sacerdotal.

Una mica perduda, sí que que es pot trobar i sentir-se qualque persona lectora, quan s’endinsa en lluites i enfrontaments  concrets entre polítics d'esquerres i agents de pastoral... Tothom s’hi pot perdre! O quan parla de la línia de masses dirigida per Alberto Anaya, enemic visceral d'Adolfo Orive... O quan al·ludeix a companys brigadistes de Política Popular conjuntament amb antics militants de la Unió del Poble, que s'integren en comunitats diverses dels passos estrets de la Selva Lacandona... Segurament pel fet de desconèixer-ne el context i les situacions concretes...

Molt interessant el relat sobre la seva condició doble, com a brigadista i com a capellà, a la diòcesi del bisbe Samuel Ruiz: el grup de pastoral de La Castalia i la brigada de Política Popular. Com també l’al·lusió al conflicte entre la pràctica pastoral i la pràctica política.

Entusiasma el relat de la victòria aconseguida per comunitats camperoles que adquireixen un vehicle propi, guanyant el plet amb les autoritats locals, per primera vegada en la seva història de poble oprimit, i fent prevaldre'n el dret sobre una llei injusta i una policia al servei dels cacics. Fa veure la força d'un poble organitzat, combatiu, amb ganes de continuar lluitant per aconseguir d'altres objectius més grans.

Duu el record d'altres mobilitzacions populars, dures i intenses, que vivim de prop, a Piura, per exemple, quan s'hi duu a terme la darrera invasió i ocupació del “pampón” davant l'església, l'any 1977...

Amb el seu llibre, Joan Riera contagia la seva il·lusió quan viatja a la mítica i desconeguda selva mexicana. Diu que s'hi sent com explorador, alhora que com heroic missioner-revolucionari. Esdevé del tot emocionant la celebració eucarística que presideix a la selva. Torna a sentir el gust de ser capellà, alhora que li esdevé experiència destructora de tot el romanticisme que mantenia respecte de la selva, mostrant-li la duresa de la vida en un entorn tan agressiu, malgrat la bellesa exuberant de molts dels paratges.

Sorprèn enormement la convidada sacerdotal a les oficines del Bisbat on un tribunal de capellans, després d'una reflexió i anàlisi seriosa de l’actuació de Joan Riera, decideixen comunicar-li que ha d'abandonar la diòcesi de San Cristóbal de Las Casas! 

Enorme la seva intervenció davant la comunitat, en presència del bisbe Samuel Ruiz! Superba! Magistral!

Es llegeix amb molt d'interès i moltes ganes el relat de la seva retrobada emotiva amb gent coneguda de San Martín, quan hi va a passar uns dies. Les ganes que li manifesten que els celebri una missa. La realització de l'assemblea popular. L'agraïment popular per la feinada feta al barri anys anteriors. L'enfrontament amb el bisbe de Piura... 

L'esment del “cebiche peruano”. La seva estada a Lima, amb Joan Parets. El bisbe Schmidt. El personal de Son Dureta de vacances al Perú. La selva peruana, Pucallpa, Iquitos, Amazones. La  descoberta de la repressió sexual acumulada. La seva experiència de relació sexual... El seu retorn a Mallorca, a finals de 1978. Les festes de Sant Joan a Ciutadella. La mort de na Montse...

Podria servir de resum excel·lent, de tot quant ha escrit en Joan Riera en aquest llibre, això que hi diu: 

“Recordé mis salidas: de Mallorca, por un conflicto con la jerarquía; de Piura, por la situación insostenible que se había creado con el obispo Richter Prada; de Chiapas, por un tribunal eclesiástico de la diócesis de San Cristóbal de las Casas; y ahora, sin explicación alguna, se me impedía permanecer en un país que amaba. Todas las expulsiones eran por decisión de las jerarquías eclesiásticas y no de los Gobiernos. Me preguntaba el por qué se repetían estas situaciones si nunca hice nada contra la Iglesia ni contra algún pueblo, que siempre había intentado ser honesto y consecuente con unos principios que consideraba evangélicos...”

Vet ací una presentació breu d’aquest llibre de 200 pàgines, publicat a Mèxic, amb el títol «Confesiones de un confesor». 

El consider summament recomanable per a qui vulgui resseguir una mica més de prop allò que ha fet, allò que ha dit i allò que ha estat i representat Joan Riera Fullana «Mossegat». 

Manacorí que se n’ha anat a viure a Mèxic, plenament lliure de cap casta de fermall.

I que s’hi ha deixat la pell i els ossos.

Que descansi en Pau! I gaudeixi de Vida plena!

Confesiones de un confesor... recién fallecido

Con motivo del reciente fallecimiento, en la ciudad de México, del buen amigo JUAN RIERA FULLANA, natural de Manacor (Mallorca), me viene recurrentemente a la memoria la presentación de uno de sus libros que llevamos a cabo el 10 de noviembre del año 2016 en su misma ciudad natal y con su presencia física en el establecimiento literario "Món de Llibres".

La lectura y presentación del mismo produjo en mí una serie de reflexions que quise compartir entonces. 

Ahorita mismo me reitero en ello.

-> -> -> -> -> -> -> -> ->

"De la isla de Mallorca, al Norte del Perú. El título con el que mi buen amigo Juan Riera Fullana publica sus “Confesiones de un confesor”, sin ir a buscarlo, me trae a la memoria otro, en ciertos aspectos parecido, que llama poderosamente nuestra atención mientras cursamos los estudios eclesiásticos en el Seminario Diocesano de Mallorca, en la España franquista que nos toca vivir, allá por los años 60 del siglo pasado.

Se trata de una especie de diario, crónica o resumen muy singular, sobre los primeros cien días del joven sacerdote, José Luis Martín Descalzo, curita español considerado fuera de serie en el ámbito de los medios de comunicación. 

“Un cura se confiesa” de la Editorial Sígueme ve la luz el año 1955. Justo el mismo año de mi ingreso en el Seminario a los 10 años de edad. Se convierte en un llamativo y claro testimonio de humanidad profunda y de amistad sincera... en una época en que tanto la una como la otra permanecen vetadas explícitamente a los clérigos, como tabú.

En “Confesiones de un confesor”, mi compañero de estudios eclesiásticos, natural de Manacor (Mallorca), Juan Riera Fullana “Mossegat”, expone también ciertos comportamientos considerados “fuera de serie”, como suele decirse, en el ámbito eclesiástico. 

Son aspectos que no resultan bien vistos por parte de las más altas instancias jerárquicas de la Iglesia Católica. Nunca obtienen su beneplácito, bajo ningún concepto. Ni en Mallorca, ni en Perú, ni en México, los tres lugares donde transcurre su trayectoria septuagenaria y va desarrollando su intensa actividad pública este mallorquín tan singular, amante del derecho a la rebelión de los pueblos explotados, de los sectores oprimidos, de las clases populares en lucha.

En un documento tan vivo que puede leerse de un tirón, el “Juan Riera, sacerdote de los pobres” expone un conjunto de reflexiones y planteamientos personales sobre su paso, actuación y permanencia en América Latina, muy particularmente en Perú y México, sin olvidar su llegada a otras latitudes latinoamericanas, como Ecuador, Nicaragua...

En su extenso escrito, mi buen amigo Juan se muestra profundamente atraído, y, al parecer, marcado de forma indeleble, por pensamientos y comportamientos que le transmiten ciertos personajes, de quienes se siente muy próximo. 

Es el caso del cura Hidalgo o del obispo “Tata” Vasco, en el Estado de Michoacán; el escritor, político, anarquista mexicano, Ricardo Flores Magón; el obispo catalán afincado en Brasil, Pedro Casaldàliga; el sacerdote peruano Gustavo Gutiérrez, promotor de la teología de la liberación; el teólogo brasileño de la liberación, Leonardo Boff; el teólogo mexicano Raúl Vidales; el obispo ecuatoriano Leónidas Proaño; el argentino Enrique Dussel; el chileno Segundo Galilea, los sacerdotes mexicanos Salvador Hernández, Guillermo Martínez, José Batarse Charur; las luchadoras políticas mexicanas Teresa Fernández y Lety Coello; el obispo de Cuernavaca, Monseñor Méndez Arceo... Y otros muchos.

Al mismo tiempo, se muestra también firmemente opuesto al modo de comportarse de otros personajes civiles, políticos, militares y eclesiásticos: el Cardenal Ratzinger, posteriormente papa Benedicto XVI, encabezando la lista como gran inquisidor que condena a teólogos de la liberación; la colonia española en Lima, celebrando banquetes y festejos lujosos; los obispos peruanos Federico Richter Fernández-Prada, Fernando Vargas Ruiz de Somocurcio, Germán Schmidt; el Cardenal Primado de Lima, Juan Landázuri Rickets; el obispo de la diócesis de San Cristóbal de las Casas, Monseñor Samuel Ruiz García...

Mi compañero de estudios eclesiásticos en Mallorca, inicia su publicación, remarcando el día en que, recién ordenado sacerdote, emprende el vuelo desde el aeropuerto mallorquín de Son Sant Joan, con la finalidad de dirigirse hacia el aeropuerto internacional Jorge Chávez, de Lima, en Perú, al otro lado del Océano Atlántico, a principios del año 1969.

Más adelante, seguirá remarcando el día en que sale del mismo aeropuerto internacional peruano, el 4 de Septiembre de 1976, para dirigirse hacia el aeropuerto internacional Benito Juárez, de Ciudad de México.

Un proceso personal de conversión y cambios profundos, en Perú

Confiesa públicamente que, durante estos  8 años de trabajo pastoral en Perú, vive muy intensamente un auténtico proceso de conversión, de cambio profundo en las categorías humanísticas, filosóficas, teológicas y pastorales recibidas durante su larga etapa de formación, en régimen de internado estricto durante más de una década seguida, en el Seminario Diocesano de Mallorca. 

Ambos pertenecemos, junto con otros 13 compañeros, a la generación de sacerdotes mallorquines, ordenados por el obispo diocesano el 16 de junio de 1968, muy pocas semanas después de que estalle el convulsivo “mayo francés” que paraliza Francia y moviliza juventudes, mayoritariamente estudiantiles, de otros países, incluídos algunos latinoamericanos.

Con todos lo matices aplicables al caso, nuestra ordenación sacerdotal significa nuestro primer paso trascendental en la vida, transforma nuestro estatus, nos introduce en una institución eclesiástica, con una función social respetada y aceptada por el pueblo mallorquín.

Al haber tenido que pasar por el filtro disciplinario, más de una década recibiendo instrucciones, orientaciones y lecciones encaminadas a construir un determinado modelo de sacerdote, quien más quien menos llega a concluir, un día u otro, que dicho modelo se va mostrando muy poco acorde con las exigencias de los nuevos tiempos, con los nuevos aires de renovación que provoca en la Iglesia Católica el recién clausurado Concilio Vaticano II y, lo que es más grave aún, con el contenido profundo del mensaje evangélico.

Mi amigo Juan hace hincapié en el proceso de conversión que le provoca su nueva situación, en contacto directo con el pueblo peruano: por la necesidad imperiosa e ineludible de tener que compartir y vivir otras realidades distintas; y, también, por su inquebrantable voluntad de permanecer siempre al lado de los más pobres, que luchan por sobrevivir con crecientes dosis de dignidad.

Estas dos actitudes le conducen a tener que enfrentarse, más de una vez, con la mismísima jerarquía eclesiástica. Llegando incluso a tener que recriminarle a su obispo, y decirle a la cara que le considera más obediente a los dictados del gobierno militar que a los principios evangélicos. 

Según afirma, insignes representantes eclesiásticos de las más altas instancias jerárquicas no ven con buenos ojos ni aceptan de ninguna de las maneras que un sacerdote extranjero, al llegar al Perú, tome la decisión de irse a vivir al interior de un barrio tan periférico como el Pueblo Joven San Martín; habitando  una casita tan rústica como las del resto de las familias piuranas más pobres; compartiendo las mismas condiciones de vida que los pobladores más miserables; soportando inclemencias e incomodidades totalmente desconocidas e ignoradas en el casco antiguo del centro de la ciudad de Piura.

Y todo ello, como afirma, “por intentar dedicar su tiempo, su actuar, su sentir, y por entregar toda su vida a los principios evangélicos practicados en la medida de lo posible, en las diferentes circunstancias que la vida le ha llevado”.

Incluso, con ciertas dificultades añadidas, prácticamente insalvables, como es el caso de su imposibilidad manifiesta de integrarse plenamente en el pueblo peruano.

Refiere dos factores que se lo ponen muy difícil: por un lado, su condición de sacerdote, que tiene su propio papel dentro de la comunidad, muy determinado y señalado, lo que le impide actuar y ser tratado como un ciudadano más, normal y corriente. 

Por otro lado, su condición de extranjero, que le delata en cuanto abre la boca y se dispone a pronunciar unas palabras. A pesar de sus esfuerzos por conseguirlo, le resulta prácticamente imposible llegar a abandonar su acento español tan característico e inconfundible, con el que, aun sin ir a buscarlo, también contribuye a difundir determinados aspectos de una cultura distinta, europea, mediterránea, la que ha recibido en la isla de Mallorca, en su ámbito familiar y en su centro de estudios eclesiásticos.

A lo largo de sus primeras páginas, el autor reconoce que son precisamente sus actitudes y formas prácticas de vida las que le llegan a provocar “tales enfrentamientos con la jerarquía católica peruana que le reportan su salida del país en busca de nuevos horizontes, de nuevos retos, de nuevos procesos populares a los que integrarse, ya no como sacerdote sino como un ciudadano más, libre de ataduras institucionales castrantes”.

Su larga i profunda experiencia mexicana  

Es entonces cuando mi buen amigo Juan se plantea y propone iniciar su experiencia mexicana, buscando una alternativa de trabajo y de integración en una nueva sociedad. 

Al salir del Perú, a la edad de treinta y cinco años, se le abren dos opciones a elegir: o bien seguir practicando el sacerdocio en la acomodaticia Mallorca, o bien aceptar la invitación que le cursan sus compañeros, de irse a México.

Se lo tiene que pensar muy bien, mientras pasa un tiempo en su querida isla mediterránea, en compañía de familiares y amistades que le atienden a las mil maravillas.

Le veo muy expresivo cuando se pone a describir lo mucho que le afecta tener que tomar una decisión tan trascendental en su vida. 

Muy fuertemente marcado por la incomprensión e incluso la condena por parte de obispos peruanos, a los que percibe mucho más atentos a los dictados del gobierno militar que a los principios evangélicos, se quiere pensar muy bien qué hacer,  de entonces en adelante.

Quedarse en Mallorca ejerciendo el sacerdocio significa para él tener que renunciar a lo más preciado de su ser. Lo que da sentido a su vida: la práctica de la Teología de la Liberación, que no encaja en una sociedad y una iglesia como la mallorquina, con características y problemáticas totalmente diferentes a las de América Latina. 

No tiene ningún sentido, para él, tener que adaptarse a prácticas que resultan tan ajenas a su forma de pensar y de actuar.

Con la ayuda de buenos amigos, toma la decisión de no volver a integrarse en la iglesia mallorquina, y abandona el gremio clerical al que ha pertenecido durante ocho años seguidos, siempre en Perú.

Me imagino que ésta debe de ser para él la segunda decisión más importante de su vida: optar por un cambio radical y emprender así una nueva aventura de carácter totalmente diferente, cerrando de esta manera un largo primer capítulo de su biografia.

Me resulta apasionante seguir los trazos que va marcando en su siguiente proceder, siempre abierto a las circunstancias con las que se encuentra desde los mismos inicios. No dudo ni por un instante que tiene que resultarle enriquicedora, e inquietante al mismo tiempo, su presencia como brigadista en colonias populares dirigidas por la organización Política Popular. Con unos planteamientos maoistas para el trabajo político con las masas en Monterrey, desarrollando formas de organización popular independiente tanto del Estado como de los partidos de izquierda. 

Me imagino sus dudas y sus reflexiones, al comprobar el cambio radical de su plataforma de trabajo: de un trabajo pastoral al interior de la Iglesia, a un trabajo estrictamente político al interior de una organización de oposición radical al Gobierno.

Y mucho más todavía cuando decide emprender una nueva etapa en la colonial ciudad de San Cristóbal de Las Casas, Chiapas, para trabajar, con la autorización episcopal de Monseñor Samuel Ruiz, como sacerdote y también como brigadista de la organización Política Popular en la misma zona, La Castalia, un centro de acogida de indígenas tojolabales, ubicado en las afueras de la ciudad de Comitán.

En principio, se lo toma como un nuevo y complejo reto que se le presenta, en esa otra nueva etapa de su vida: al servicio de un pueblo desconocido, con una lengua ajena a la suya, con una historia y cultura diferente y con dos grupos humanos diferentes: el grupo pastoral de  La Castalia y la brigada de la organización Política Popular.

Amante como soy de la filología, del estudio y conocimiento de idiomas, me impresiona fuertemente la exposición que mi amigo Juan desarrolla sobre el imprescindible papel de las traducciones, a la hora de realizar encuentros pastorales y políticos, donde se precisa de “asesores” que ayuden a transformar en demandas claras el torrente de denuncias y protestas que efectúan los cuatro grupos étnicos participantes -tzeltales, tojolabales, tzotziles y choles-. Todo tiene que leerse en la lengua de cada grupo étnico, para ser traducido luego al castellano y a las demás lenguas.

Este año, el de su anunciada canonización por parte de Francisco, el papa argentino, de nombre Jorge Mario Bergoglio, no puedo dejar de citar las alusiones que hace mi buen amigo mallorquín, Juan Riera, a aquel otro religioso mallorquín, del siglo XVIII, el franciscano Fray Junípero Serra, dedicado a trabajos de evangelización de indígenas pames. Religioso mallorquín que da nombre a la ciudad más importante de la Sierra Gorda, Xalpan de Serra.

Tampoco puedo dejar de mencionar la situación por la que atraviesa mi amigo Juan, cuando regresa de nuevo al Perú, una vez evidenciada la profunda crisis que va minando la organización Política Popular, agravada hasta el punto de hacerla desaparecer.

Su retorno a tierras peruanas le comporta de nuevo otros enfrentamientos con la jerarquía eclesiástica, tanto en la ciudad de Piura com en la ciudad de Lima.  

Pero, al mismo tiempo, le permite reencontrarse con sus antiguos feligreses, en una asamblea popular realizada en el Pueblo Joven San Martín, y con otros compañeros más próximos a la Teología de la Liberación, con quienes ha compartido anteriormente una misma línea de trabajo y múltiples reuniones de reflexión.

Sin retorno a sus orígenes

Si yo tuviera que resumir en pocas palabras el contenido íntegro de ese documento que tan clara y diáfanamente ha elaborado mi buen amigo mallorquín, Juan Riera Fullana “Mossegat”, no dudaría en recalcar, por un lado, sus conflictos tensos con la jerarquía eclesiástica: su salida de Mallorca hacia Perú, el primero; su salida del Perú,  por la situación insostenible con el arzobispo obispo de Piura, Monseñor Richter Prada, el segundo; su salida de Chiapas por la expulsión que le llega desde un tribunal eclesiástico con sede en la diócesis de San Cristóbal de Las Casas, presidida por el obispo Samuel Ruiz, el tercero; y su salida definitiva del Perú, por orden explícita del Cardenal Primado de Lima, Landázuri Rickets, transmitida a través de su obispo auxiliar Monseñor Smith, el cuarto.

“Todas las expulsiones, como aclara mi buen amigo Juan, son por decisión de las jerarquías eclesiásticas y no de los Gobiernos”.

Por otro lado, también destacaría su firme e inquebrantable decisión de permanecer siempre al lado de los más pobres, defendiendo los intereses de éstos por encima de cualquier otra instancia. Todo ello, como consecuencia positiva de la valoración que hace del  mensaje evangélico.

Para terminar, no creo sorprenda a nadie lo más mínimo que, con un bagaje de estas características, mi buen amigo Juan Riera, al tener la oportunidad de conocer y tratar muy de cerca a una mujer como Montse, una doctora catalana con la que comparte la experiencia de viajar en moto en plena selva peruana y de recorrer en barco el largo tramo que agrupa a comunidades ribereñas del río Amazonas, en la confluencia de los enormes ríos Marañón y Ucayali, cerca de la ciudad de Iquitos, se sienta vivamente atraído por ella y llegue a entablar una relación que le abra la puerta a un mundo desconocido por él hasta entonces.

Veo muy lógico que no solamente admire su capacidad de lucha antifranquista, sus detenciones, sus torturas, sus violaciones, sus juicios, sus condenas, sus trabajos en el Hospital de Son Dureta, en Palma de Mallorca, en la unidad de cuidados intensivos, su anticlericalismo declarado; sino que también se adentre en el establecimiento de una relación muy íntima, muy profunda, la que más.

Sí que puede llegar a sorprender enormemente, como me ocurrió a mí al leerla, la descripción que mi amigo Juan Riera realiza sobre su final en la isla de Menorca, idílico y trágico...

Cecili Buele i Ramis, 

Amigo, compañero de estudios y trabajos, del autor

Mallorca, 1 de Mayo de 2015

Joan Riera Fullana «Mossegat», entre Mallorca, Perú i Mèxic (3)

Des que, a finals de la dècada dels anys setanta del segle passat, n’estableix definitivament el lloc de residència i de treball a Mèxic, formant-hi una família amb na Nina, en Bafer i na Núria, la vida de Joan Riera Fullana «Mossegat» mai no es deslliga totalment de la Roqueta, ni de Manacor on manté ben estrets lligams familiars.

En algunes ocasions, s’hi fa present, tot i que sigui per poc temps i alguns dies. Oportunitats que miram d’aprofitar per aconseguir-ne el contacte i la comunicació.

Vet ací les imatges d’algunes d’aquestes retrobades amb Joan Riera.

01 Any 2013. Entrevista ben sucosa al programa de TV Manacor Sal i Llum.

El mes de febrer de 2013, aprofitant una venguda a Mallorca d’en Joan Riera, el bon amic J.L. García Mallada li fa una entrevista ben sucosa al programa de TV Manacor Sal i Llum.

Aleshores recoman de veure-hi les opinions que s'hi expressen sobre elements tan diversos com són ara els partits polítics, les creences religioses, la jerarquia eclesiàstica, les polítiques populars no partidistes, el sacerdoci i la ruptura de lligams amb el món eclesiàstic, l'organització popular llatinoamericana, les organitzacions camperoles, les empreses socials, la recomposició del teixit social trencat, el narcotràfic mexicà amb el bagatge de corrupció i de descomposició integral que comporta... 

02 Any 2013. Gloses meves catalanes, publicades a Mèxic!

Present públicament el meu primer llibre, "Gloses meves", amb la participació de dues amistats ben entranyables: la poeta mallorquina Antonina Canyelles (de profunditat intensament densa i intensitat densament profunda!), i l'escriptor pobler Miquel López Crespí (amb més d'un centenar de llibres publicats en català!)... A la seu de l'Associació de Familiars Amb Malaltia d'Alzhèimer, de Ciutat.

Precisament surten publicades a Mèxic, gràcies al bon amic i company de lluites polítiques i pastorals, el manacorí que hi resideix des de fa dècades, Joan Riera Fullana “Mossegat”, qui, en venir de vacances a Mallorca, s'entossudeix a voler publicar-l'hi.

Aquell mateix any, enregistram imatges i  a la casa rectoral del santuari de la Bonanova, a Palma, durant el sopar de condeixebles de la generació del 68 (del segle passat!), celebrant-ne el 45è aniversari de final de carrera...

03 Any 2016. Vet ací el llibre d'en Joan Riera Fullana per antonomàsia: "Ejido colectivo Batopilas. Su historia" (octubre 2016). La lectura d'aquest llibre ajuda a veure-hi reflectides dues realitats distintes -Mallorca i Mèxic- que, així i tot, porten una mateixa marca, difícilment esborrable: totes dues esdevenen alhora, d'una manera o una altra, víctimes col·lectives idèntiques d'un model econòmic i polític que afavoreix descaradament interessos aliens.

04 Presentació, a Manacor, de dos llibres d'en Joan Riera Fullana (novembre 2016)

M’alegra ben molt que el bon amic Sebastià Riera "Mossegat" em convidi a fer la presentació dels dos llibres publicats a Mèxic pel seu germà i amic meu, Joan. Ho feim a la Llibreria "Món de Llibres", a Manacor, amb la presència física del bon amic vengut de Mèxic per passar unes setmanes a Mallorca

05 Presentació, a Palma, dels dos llibres d'en Joan Riera Fullana (novembre 2016)

Aprofitant la seva estada a Mallorca, acompanyat de la seva esposa mexicana, na Nina, organitzam trobades diverses, sobretot encaminades a la presentació dels seus dos llibres. A Palma, ho feim el mes de nombre de 2016 al Casal de Can Alcover, on l’Obra Cultural Balear ho inclou dins del seu programa d’activitats.

06 "Confesiones de un confesor", és un d’aquests dos llibres d'en Joan Riera Fullana (novembre 2016)

Se serveix d’aquest llibre per exposar-hi un procés personal de conversió i de canvis profunds. Confessa públicament que, durant els seus 8 anys de treball pastoral al Perú, ho viu molt intensament. Tant pel que fa a les categories humanístiques, filosòfiques, teològiques i pastorals rebudes durant l’etapa llarga de formació, en règim d’internat estricte al Seminari diocesà de Mallorca. Com pel que respecte a la seva praxi política i social.

07 Joan Riera Fullana a Mallorca (2012-2018) (6’56’’). Vet ací un petit recull d’episodis diversos relacionats amb l'estada a Mallorca d'aquest manacorí resident a Mèxic des de fa dècades.

08 Dinar amb Joan Riera, a can Arabí (2’) (novembre 2018). Catorze comensals compartim taula a can Arabí, Binissalem, acompanyant Joan Riera i Nina que, des de Mèxic, s'han vengut a Mallorca a passar-hi uns dies de descans...

09 Algunes imatges (7’50’’) de l'arribada a Piura, des de Tarapoto, i de l'estada a la ciutat, visitant la família Mendoza-Guerrero, anant a rebre Joan Riera i Nina a l'aeroport, passejant per Castilla, visitant esglésies de Piura, amb l'acompanyament musical  d'una "marinera norteña" (febrer 2020)

10 Trobada emotiva a Piura, amb el condeixeble manacorí Joan Riera Fullana «Mossegat» (febrer 2020) quaranta-cinc anys després d'haver-nos-hi trobat per primera vegada, treballant junts al barri de San Martín (9’31’’) (febrer 2020)

L’any 2021, cinquanta-tres anys després de la nostra ordenació sacerdotal, em va passar pel cap fer un vídeo domèstic (1’51’’), tot recordant altres commemoracions d'aquell 16 de juny de 1968, amb la resta de companys capellans mallorquins. 

Enguany ja no serem tants. A principis de 2022, ens acaba de deixar el company manacorí Joan Riera Fullana «Mossegat». Que en pau descansi! 

Pere Barceló, Cecili Buele, Mateu Cladera, Pere Llompart (+), Toni Mas (+), Sebastià Mesquida, Joan Mora, Biel Pérez, Pere Ramis, Jaume Ribas, Joan Riera (+), Ramon Serra (+), Miquel Serra, Tomeu Suau i Nadal Trias.