Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele (6): comentari tercer

 

Presentació del llibre de Cecili Buele i Ramis «Mestís. Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant», a càrrec de M. Antònia Font Gelabert, a la sala Gran de CineCiutat de Palma.

Introducció: moments compartits amb en Cil
    No record quan vaig conèixer en Cil. Em sembla que sempre he sabut que hi era a Palma, actiu i reivindicatiu. La meva parella, en Germà Fernàndez, quan el vaig conèixer, em parlava del seu grup d’amics, de les excursions amb el grup d’escoltes, d’en Cil i la seva guitarra. 
    Després més endavant, quan jo ja era a l’STEI, el 2011 vaig assistir al Fòrum social mundial de Dakar, al Senegal, que vaig tenir la sort de compartir durant una setmana amb en Paco Mengod, na Paquita, en Guillem Ramis i la seva parella Catalina. En Cil ens feia connexions per internet per poder fer el seguiment i la difusió a Mallorca i treure més partit a l’esforç que fèiem de ser presents al Fòrum del Senegal. 
    Després vaig esser testimoni del suport incondicional que va fer al Projecte de na Magda Gonzàlez de l’Orquestra de Joves intèrprets dels Països Catalans. Un projecte de 10 anys que en Cil i la seva esposa Isabel seguien arreu dels PPCC. També li varen facilitar un local a Palma com a seu de l’associació Fòrum Musicae (fòrum musique)
    El següent encontre amb en Cil va ser durant la legislatura del Govern Bauzá, i la del ministre Wert com a ministres d’educació “Hay que españolizar a los alumnos catalanes”. Era el 2013 i ens va acompanyar al Parlament Europeu, on anàrem a denunciar la vulneració dels drets de la comunitat lingüística catalana. Ell va filmar la compareixença que férem al Parlament i la hi férem en català, ja el 2013. Etc.
    I un moment especial que hem compartit, a més del retrobament amb el grup d’escoltes que ell havia conduït, va ser un dinar a Inca dia 27 d’octubre, amb na Magda, tots tres esperant el moment que el 130è president d ela Generalitat catalana proclamava la independència, aquella que va durar uns quants segons i es va quedar congelada ara no analitzarem per què. 

Qui diria que té 81 anys? 
    Vitalitat i alegria. Als 24 anys sacerdot. Dels 24 als 34 a Burundi i a Perú. Als 35 rector de l’Encarnació (1978-1982). Al dia de Sant Sebastià de 1982 celebra la darrera missa. Als 38 anys es casa amb Lina Company.
    Després fa de delegat sindical de CCOO. Dirigent veïnal del Camp Rodó. Milita al Partit Comunista dels Pobles d’Espanya, més tard al PSM-Entesa Naionalistes de Mallorca i després a ERC. Ha estat regidor de l’Ajuntament de Palma, conseller de Cultura  i Joventut de Mallorca, diputat al Parlament de les Illes Balears.

L’autopròleg del llibre
    Amb molt d’orgull es considera el 1r. mulat nascut a l’illa, de pare guineà i mare mallorquina, d’Ariany. Tots recordam Guillem d’Efak que va néixer a Guinea, de pare mallorquí i mare guineana. Guillem Fullana Hada d’Efak. Dos agermanats mallorquins afrodescendents. 
    Orgullós de totes totes de ser el primer negret mallorquí ordenat sacerdot de l’església catòlica, apostòlica i romana. Sempre es veu com un ciuró negre, aquell qui no és del tot igual amb la resta. Identificat amb l’angelet negre col·locat als peus de la imatge de la Verge del Seminari, on hi visqué durant 13 anys seguits.
    Se sent negret de pell i d’ànima, mallorquí privilegiat, persona transhumant, de vida errant, que no erràtica. Ha trepitjat 3 continents: Europa, Àfrica i Amèrica, com diu el seu Blog “SOC UN RODAMÓN” on trobareu una mala fi de vídeos i articles que deixen constància d’aquest compromís sempre actiu, social i polític, per la terra, les persones i el medi ambient. 
    També tota una pràctica constant de posar damunt paper idees, pensaments, cròniques... voluntat de deixar constància de fets i actes rellevants per la justícia social, la solidaritat i la voluntat de millorar la societat
    Ell és tot bonhomia. I tots els sinònims d’aquesta paraula que el defineix li escauen: amabilitat, bona persona, bon caràcter, cordialitat, generositat, honestedat, humanitat, noblesa, sinceritat, sociabilitat, tolerància. Simplicitat de cor, inclinació natural a fer el bé, a tractar els altres amb benevolència. 

Alguns comentaris generals a l’obra
    Un llibre molt ben escrit, amè, encoratjador, interessant. Una  lectura clara i diàfana. Amb títols dels apartats que faciliten la lectura.
    Vos agradarà perquè tots tenim homes i dones conegudes i coneguts que han anat a missions. Ara entenem més què hi feien, vivències, dubtes, enfocaments reflexions
    Vos sorprendrà, o no, perquè ja coneixeu el grau de Bonhomia que passeja aquest personatge. Vaig cercar ben bé el significat i em va sortir una mala fi de paraules que el defineixen: amabilitat, bona persona, bon caràcter, cordialitat, generositat, honestedat, humanitat, noblesa, sinceritat, sociabilitat, tolerància. i Simplicitat de cor, inclinació natural a fer el bé, a tractar els altres amb benevolència. 
    Hi ha emocions garantides, com l’ús de la violència extrema. No puc fer spoiler, però és un dels capítols més llargs que us recordarà una de les pel·lícules més bones que s’han vist enguany, precisament en aquesta mateixa sala de CineCiutat que tenim la sort de gaudir avui: va projectar El 47, el bus que el conductor va fer arribar a l’enfilat i costerut barri de Torre Baró de BCN.
    Hi trobareu confidencialitat, sinceritat, naturalitat fins al punt de compartir amb els lectors la seva primera relació afectiva sexual. Que tampoc no us faré spoiler. A mi em va sorprendre aquesta confessió. Però no deixa de ser un exemple més de la naturalitat i netedat en què veu ell les relacions afectives i sexuals entre les persones: naturals, netes, profundes, plenes de significat, passió, desig i amor.  

A Burundi aprèn el Kirundi
    «Kure y'amaso si kure y'umutima!» «Lluny de la vista no vol dir lluny del cor!» El record i l'estimació cap a aquest país centreafricà i la gent que hi viu, continua i continuarà pervivint dins ell fins a la fi dels seus dies damunt d'aquest Planeta

A Mallorca practica i ensenya el catelà
Hi trobarem també moltes expressions mallorquines: “de cop sec, ben ferit i tocat d’ala” «Hi ha molt de trui»  «Si les coses venen ben dades» (del verb «dar», un verb poc usat en participi, «color d’ala de mosca», «dormir a ple / dormir a plaer», «més brut que un porc i tenc més set que una esponja», «parar esment», etc.

Gènere literari 
Tria la biografia. Podria enfocar-ho en tres part:
1. La teoria: La biografia és un gènere literari i històric que narra la vida d'una persona, normalment real, des del naixement fins a l'actualitat. Pertany a la prosa narrativa i combina la investigació rigorosa amb tècniques literàries per oferir una visió subjectiva però documentada. El llibre d’en Cil compleix els paràmetres.
2. A l’Autopròleg  ens explicita la seva intenció: que aquestes pàgines serveixin perquè “la memòria viva d’un negret mallorquí, rodamon, errant i transhumant puguin contribuir a engrescar més gent en la tasca de construir -des de Mallorca estant- unes societats cada cop més cultes i solidàries. Tot plegat, amb un discurs que vol anar carregat de veritat i absent de mentida, esdevenint la memòria d’una persona lliurada a viure cívicament i laica”. La seva activitat ho certifica.
    Em sorprèn i no deix d’admirar com manté la seva actitud positiva davant la vida i les persones de forma continuada. Ha aconseguit no deixar-se corsecar per relacions tòxiques o contactes amb persones egoistes. Esquivar el mal i estar bé no és fàcil. Du més feina que estar malament. 
    És molt important que quedi constància de com una persona sobreviu a les adversitats del món i del contacte amb algunes persones que ens poden enfosquir. El fet que ho escrigui ens permet aprofundir en com podem dur endavant una vida de compromís social i no desenganar-nos de la humanitat. 
    Tasca difícil en el moment actual: genocidi de Gaza, guerres arreu, desplaçaments de població per conflictes bèl·lics, desastres naturals, canvi climàtic provocat en part també pels humans, poc respecte per la terra, etc.
   3. Personalitat calidoscòpica. Intervé no només amb la seva activitat i activisme diari, sinó en com es percep ell mateix com a persona. Ho veureu al llibre. Veureu que percep el seu cap, el cor, la pell, les mans, els pensaments i les emocions en una barreja que conforma la totalitat de l’esser humà fet de cos, ment, esperit-ànima i emoció.
    No sembla que s’hagi sentit mai desenganat de la condició humana.

En conclusió 
    Aquesta és una història que mereix de ser contada, perquè esdevé un homenatge i  reconeixement merescut a la seva família, que transcorre en una època, té uns orígens, manté una singularitat i li ofereix uns aprenentages que l’acompanyen durant tota la seva vida. 
    És una biografia que no parla només d’ell, sinó de totes les persones que l’enrevolten, germans, germana, missioners, companys, amics, deixebles, superiors jeràrquics, companyes i parelles de vida, i la seva mare una heroïna d’aquell temps i d’ara. 
    Si la qualitat literària ve definida pel contingut d’allò que vol transmetre i el llenguatge i el ritme que imprimeix a la narració, idees, paraules, frases, expressions, hi ha un paràgraf que em crida molt l’atenció: 
    «En aquestes planes, intent mantenir com a fil conductor una sèrie d’elements substantius, tots “del gènere gramatical femení”, que pretenen amarar cada pàgina: la Transhumància, la Raça, la Negritud, la Missió, la Mallorquinitat, la Jerarquia, la Fe, la Família, la Dona, la Divinitat, la Companyonia, la Catalanitat, la Sexualitat, la Igualtat, la Llibertat, la Solidaritat».
    Mallorquinitat i Catalanitat que transpua la influència d’estades seves al monestir de Montserrat que qualifica d'increïble, insòlita i inimaginable... les tres «I». Com també de sorprenent i admirable.
    Hi trobareu fets viscuts. Persones, espais de la ciutat que alguns de nosaltres recordarem, fets històrics que ens situaran a l’època i als valors que imperaven. Al llarg de tot un paràgraf inspirat que explica records de persones, ambient de ciutat, que aconsegueix transmetre plens de vida, de llum i de color. No de color sèpia, tal com ho sabia fer un poeta vital, compromès socialment com en Cil. Em referesc a Joan Salvat-Papasseit amb el seu «Tot l’enyor de demà”. 
    En Cil relata la quotidianitat, amb la descripció dels espais per on transcorre la seva vida. A vegades fins i tot gosant de glosar la seva admiració profunda per la dona africana:
“¡Admirables dones de Burundi!
Dones negres, africanes,
Dones fortes, ben plantades,
Dones nobles, abnegades,
Dones fetes a l’estil
De qui dansa i balla amb força,
De qui canta, plora i prega,
De qui és la més feinera,
De qui ho porta sempre tot 
Al damunt de les espatlles,
A les mans, al cap i al ventre,
Al moment que tot rebenta,
O als moments de sembrar pau.
No n’hi ha d’altres com elles,
No abunden dins el món,
Nasqueren tal com nasqueren,
Només cerquen llur racó”

Processos evangelitzadors a Burundi i a Perú
    Burundi viu un procés evangelitzador que s'inicia fa poc, una mica més de 100 anys enrere. A Perú en canvi comença més de 5 segles abans! 
    D’aquí provenen maneres diferents d’entendre i dur a la pràctica la presència evangelitzadora de l’Església catòlica.
    Resulta interessant veure com planteja la missió que tenen allà. Com en Cil aprèn el kirundi, la llengua pròpia de la gent que habita aquelles terres  africanes. Com s'hi mostra sempre al costat dels pobres per construir una societat més justa i solidària. Com fa una feina d’educació popular que desvetlla, enforteix i engresca l'organització pròpia de les capes més pobres.  
    Manté ben clara la relació que hi ha d’haver entre  JESÚS-EL POBLE-L’ESGLESIA.
    Vol aprofundir en què representa Jesús, què ens ensenya, quin és el seu missatge, què és el que ens vol transmetre. Sempre lluny de qualsevol manipulació històrica o actual, net de tota possible contaminació 
    El poble, els pobres, els rics, l’organització social, l’explotació d’uns sobre els altres, la recerca de les causes que fan que les coses siguin així, que siguin com són i la manera com es poden canviar per aconseguir un món més just i solidari. Ve a ser el leitmotiv, fil conductor o motor constant a la vida d’en Cil. 
    L’Església fa referència a  la jerarquia eclesiàstica, com es mou, quina és la seva història, les seves motivacions i objectius. Amb una mirada crítica respecte de celebracions santes presidides per bisbes a les catedrals, que tenen poc a veure amb la vida real de la gent i que contribueixen a mantenir-ne la docilitat davant les adversitats que la vida presenta.
    Per això mateix, s’endinsa en la Teologia de l’Alliberament. L’anàlisi marxista de la realitat és l’eina preferida als ambients més polititzats de Perú. Els sectors d’església més compromesos la consideren una eina imprescindible.

    Alguns temes interessants del fil conductor
    Dona, justícia i reparació: resulta molt interessant la presentació de les primeres dones dins la seva vida, sa mare, sa germana, la monja que l’ensenya a llegir i a escriure...
    Ell: resulta admirable la manera com mira, analitza i reflexiona sobre persones, fets, idees, creences. En coherència amb la seva manera de fer les coses, parteix de la bondat de totes les persones o si més no fora prejudicis... per si tu ets, negre o ets blanc, ets mallorquí o foraster, ets immigrant del nord o immigrant del sud, ets home o ets dona...         En Cil es relaciona amb totes les persones amb la mateixa consideració i respecte. Amb el mateix punt de partida. Amb la mateixa pàgina en blanc. Fora prejudicis de cap casta. Amb la mirada acollidora des del primer moment: puix parla català vejam què diu puix que és un esser humà, vejam què diu, com és, què necessita, amb una obertura cap a l’altre, sigui qui sigui, sigui home o dona. La gent percep com és mirada. Els migrants, venedors ambulants, valoren que els mirin als ulls. 
 
Història sagrada 
    En Cil posa en quarantena la idea “La dona origen de tots els mals és la temptació que et durà a la perdició”. La nostra generació ha estudiat la història sagrada. Ell com a seminarista encara ho ha fet més a fons. Però en Cil no s’ha deixat arrastrar per històries bíbliques recollides al llibre del Gènesis com la creació d’Adam i Eva: l’home fet de terra, aigua i un buf de Déu i la dona feta d’una costella de l'home per fer-li companyia. A més n’Eva és la qui escolta la serp, cull la poma de l’arbre del bé i del mal, cau en pecat i fa caure n’Adam. 
    Sembla que en Cil posa en marxa la Pedagogia de la Pregunta  -De veres? A mem... mirem-ho de prop.

Final
    Amb la lectura d’aquest llibre, d’aquesta autobiografia, per la seva anàlisi profunda he après a mirar, a posar en quarantena com vivim, a treballar l’espiritualitat que tots tenim, a viure la vida amb alegria – en Cil és una mostra, quan posa un peu al carrer -.
    He après a tenir sentit crític per contribuir a la lluita per un món millor, més solidari, més just on dones i homes treballin junts per aconseguir la pau i el respecte a la vida i al planeta.
    Llegiu aquest llibre. Vos agradarà. Moltes gràcies.!

Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele (5): comentari segon

PRESENTACIÓ DE “MESTÍS!
MEMÒRIA VIVA D’UN NEGRET MALLORQUÍ TRANSHUMANT”

    Bones tardes. Primer de tot, moltes de gràcies, Cil, per convidar-me a la presentació del teu “Mestís! Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant”.
    Vaig tenir ocasió de conèixer-lo quan s’estava gestant o, si més no, en el moment en què prenia la forma definitiva. Va ser a Can Gazà i a través de Jaume Santandreu que, aleshores, estava enderiat en afavorir l’edició d’obres que considerava importants per ajudar a conèixer i a entendre els efectes dels darrers setanta anys de Mallorca, sobretot en els camps de l’Església i de l’exclusió social.

    Quan em va donar a llegir l’original, després d’elogiar-ne l’expressió i les dades i les dates que aportava, em va dir entre sorprès i admirat que al llarg de la narració no hi havia trobat cap greuge ni episodi de rebuig o de menyspreu que hagués patit pel fet de ser mestís. Ben segur que li ho degué dir a en Cil que, a la fi, deixarà dit en aquest text que: “El fet de ser jo el primer mulat que neix a Mallorca, d’una forma o altra, marca la meva existència damunt del planeta, des del primer dia fins avui mateix. La negritud fa part del meu codi d’informació genètica característic, del meu ADN. Per descomptat. Indubtablement”.
    I afegirà més endavant que: “D’infant menut, la meva condició de mulat mallorquí, d’una manera o d’una altra, em fa sentir diferent, alhora que millor” [...] “Del meu pas pel Seminari diocesà, durant tretze anys, tenc la impressió que crid l’atenció de certa gent, per ser-hi el més moreno d’entre tots els alumnes”.
     tan avesat està al panorama i als horitzons humans blancs i mallorquins, que en el primer viatge que farà a Àfrica, dins l’avió que el deixarà a Uganda, diu: “Ens topam amb hostesses i altre personal de cabina, tots de raça negra. Això m’impacta fort!”.
    Tanmateix, més enllà d’aquestes precisions, no es donen -ni en el text hi apareixeran- episodis agressius o violents pel fet de ser mestís. A Burundi, sent ell fill de guineà bubi, passarà per “umuarabu”, és a dir, genèricament moro; i al Perú el tractaran de “sambito”, apel·latiu afectuós que prové de l’adjectiu castellà “zambo” -fill de pare o mare blancs i de pare o mare indígenes- que els peruans donen als afrodescendents. Emperò no se sentirà mai assenyalat, rebutjat, marginat o agredit per ser-ho.
    Per això, per tot on vagi Cil Buele, al llarg de tota la seva transhumància, farà lluir el seu mestissatge que s’ha fet ben seva aquesta terra illenca. Quant a això diu: “intensament i immensament immers fins més amunt del coll i de la closca, dins les entranyes més fondes d’aquesta mare terra que es diu i nom Mallorca”.
    De fet, és tan mallorquí que en una topada amb la “policia armada” -l’actual policia nacional-, als pocs anys d’haver mort Franco el sanguinari, el 1981, havent estat retingut per un afer molt menor relacionat amb la política, un agent dirà a un altre: “Éste es demasiado moreno para ser mallorquín”.
    Les memòries individuals, com aquestes que presentam de Buele, acaben sent, també, memòries col·lectives perquè ens fan fer memòria. Als que som contemporanis seus, ens enfronten a la nostra pròpia història i a la que compartírem; per als que no són contemporanis, esdevenen testimonis d’un temps, d’uns espais i d’unes realitats que han modelat i, per tant, expliquen el nostre present com a poble, qüestió no gens negligible.
    En aquest “Mestís!” hi trobarem un esbós de la ciutat de Palma dels anys cinquanta i seixanta, i les vivències esforçades del matrimoni format per Andrés Buele Siesa, nascut a Bioko, a Guinea Equatorial, el 1911, i Maria del Carme Ramis Ribot, nascuda a Ariany el 1914.
    Quin valor, el de na Maria “Pou”, de malnom, de casar-se amb un negre! Aleshores, l’únic negre de Mallorca. Significativament, el dia que es casaren Andrés i Maria del Carme, el 12 de setembre de 1943, no hi assistí cap membre de la família de na Maria.
    I si va a dir ver, la transhumància que es reflecteix en el títol del llibre que presentam s’inicia ben d’hora perquè en el decurs dels primers vuit anys de la vida de Cil, la família Buele-Ramis viurà a vuit llars ciutadanes diferents.
    Aquest llibre també és un retrat fidelíssim de l’Església de Mallorca que surt del Concili de Trento per emparar el Concili Vaticà Segon.
    Passarem pel Seminari Diocesà de l’illa, el centre de formació de capellans i també viver d’activistes polítics, culturals o socials que tindran molt de pes durant la falsa “transició” que s’obrí amb la mort de Franco.
    Del Seminari se’n sortia molt ben instruït intel·lectualment, però desastrosament format en educació emocional. De fet, el celibat que s’imposa a l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana, lligat a aquest dèficit, provocarà en Cil una crisi gairebé constant i mantinguda i al final l’abocarà a la renúncia de l’exercici sacerdotal. 
    Per culpa d’aquesta nul·la instrucció quant als sentiments i la conseqüent invisibilitat de la dona, quan la primera d’elles li dirà lliurement i clara “t’estim”, el nostre autor no sabrà reaccionar; no sabrà com respondre-hi.
    De fet, l’absència de contacte amb les dones durant els tretze anys de carrera eclesiàstica marcarà profundament no sols en Cil, sinó tots els que varen passar la pubertat, l’adolescència i la primera joventut interns en espais exclusivament masculins i dedicats a la formació religiosa. 
    En aquest sentit, és molt significatiu que en aquest relat que presentam només siguin dues les dones que s’hi esmenten amb nom i llinatges i que no siguin religioses o es relacionin amb l’estament eclesiàstic: na Lina Company Vidal i n’Eugenie Mukantagara, una mestre tutsi rwandesa refugiada a Burundi amb qui Cil, després de tractar-la personalment, hi mantindrà una dilatada correspondència.
    Lligat a l’Església de Mallorca, ens endinsarem en les seves missions de Burundi i Perú, que també sacsaran fortament la consciència d’en Cil. 
    A Burundi viurà la pitjor massacre de la història d’aquest país centreafricà, la que s’inicià el 29 d’abril de 1972 i en què la resposta dels governants de l’ètnia tutsi, la minoritària, als aldarulls provocats al sud del país per grups d’hutus, l’ètnia majoritària, provocaran una mortaldat que molts qualifiquen de genocidi; uns 300.000 morts, s’aventura que hi hagué. 
    I a Perú, entrant en contacte amb la Teologia de l’Alliberament, s’endinsarà en els moviments de base i veïnals, i s’acararà amb la violència policial i militar que l’enfrontarà amb les autoritats.
    I tant a Burundi com a Perú, en Cil es plantejarà seriosament el paper que juguen els missioners mallorquins en aquests indrets tan allunyats de la nostra realitat.
    Retornat a Mallorca el 1978, completament transformat per les vivències burundeses i peruanes s’implica en tota mena de moviments socials, des del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, passant pel Grup Cristià de Drets Humans, el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i Amnistia Internacional, per precisar-ne uns quants. 
    L’efervescència social d’aquells anys també apropen en Cil a l’incipient Moviment Marginal de Mallorca i a d’altres organitzacions humanitàries. Tots ells, moviments, organitzacions i entitats que deixaran sentir amb fermesa la seva petjada en els darrers anys mallorquins del segle vint. I, naturalment, també entra en política.
    D’aquesta “Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant”, que acaba el dia que en Cil celebra la darrera missa a la Parròquia de L ’Encarnació de Palma el 20 de gener de 1982, se n’han de destacar, a parer meu, tres característiques. 
    La primera, la profusió de noms de persones i de lloc, i de dates, la qual cosa situa permanentment el lector perquè se’n pugui fer sense esforç la corresponent composició de lloc. 
    La segona, l’expressió tranquil·la amb què es desplega el relat tant davant els conflictes, els dubtes i les crisi, com davant les manifestacions de signe contrari. 
    I la tercera, l’honestedat. Dit en pla, no repassa els altres, com sol ser corrent en les memòries que es publiquen, sinó que passa comptes exclusivament amb ell.
    Honestedat, insistesc, que es pot condensar en la declaració que va fer a la seva primera esposa: “Jo som, jo em sé i em sent capellà”. I podríem afegir que amb totes les conseqüències.
    Per acabar, vull donar les gràcies a en Cil per ser un molt bon amic de Can Gazà, per tenir-nos ben presents sempre en les seves obres i per voler que així consti, incorporant a la contracoberta del llibre el logotip que ens identifica. 
    I també i sobretot per ser un molt bon amic de Jaume Santandreu. 
    En nom de tots els que feim Can Gazà, moltes de gràcies, Cil.
    I a tots vosaltres, gràcies per haver vingut. 
    Us recoman sincerament que llegiu aquest llibre perquè aprendreu moltes de coses.
Moltes gràcies.
    JAUME MATEU I MARTÍ, Bunyola, 18 de maig de 2026

Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele (4): comentari primer

    A la fi he acabat el llibre! És la segona vegada que llegesc aquest escrit. La primera fa dos estius quan l’acabares d’escriure i la segona quan està a punt de ser presentat com el nombre dos de la Col·lecció Marginàlia i donar-li la difusió que es mereix.
    Aquesta segona vegada l’he trobat molt més àgil, hi ha poques reiteracions, està ben estructurat, segueix els fets cronològicament, cosa que m’agrada molt, ja que s’ajusta a la realitat del temps, de l’espai i de la situació que envolta aquests fets.

    Amb la idea inicial és la síntesi del que aniràs desenvolupant en el transcurs de les pàgines d’aquest llibre.
    La situació del país i de la família, et marquen i et fan més fort. No oblides mai els problemes de la gent i sempre et solidaritzes amb els què ho han de menester. És una constant de ta vida!
    L’estada a Burundi reflecteix la descoberta del país amb tots els seus paratges, aprenentatge de la llengua, situació de pobresa de la gent que l’habita, el valor de la germanor i l’amistat. L’enfrontament amb una situació adversa que xoca frontalment amb l’evangeli, el respecte humà, el valor de la vida.
    L’estada al Perú, segurament per què coneixes la llengua, hi ha fragments que són filosòfics, d’altres teològics. Aprofundeixes en la Teologia de l’Alliberament.
    Hi ha fragments molt sentits com els de:
    *L’ocupació de terrenys buits, per fer un assentament amb habitatges per a famílies que no en tenen. I el desengany posterior.
    *La manca de paraula de l’arquebisbe de Piura.
    *La vaga iniciada per Siderperú que es transforma en vaga provincial indefinida i que es manté gràcies a la solidaritat de tota la població.
    La decisió presa a principis dels 80 fou molt valenta!!!
    No cal repetir que això de transhumant no m’agrada gens ni mica. Queda una mica forçat i fuig del teu lèxic habitual. És el ciuró negre de l’escrit.
    El llibre m’ha agradat, crec que els lectors els interessarà i gaudiran imaginant paisatges, paratges i fets mai vists. Es corprendran amb les matances de Burundi de 29 d’abril de 1972, amb les situacions al Perú contra els drets humans, alhora que se sorprendran de la capacitat de lluita pels seus drets. Teresa Gené Ramis.

Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele, a CineCiutat (3)

     N’he quedat molt content, de la primera presentació pública d’aquest darrer llibre meu titulat «Mestís. Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant».     
    Imprès a Impremta Muro, gràcies a la maquetació i edició del bon amic Agustí Baró, el presentam públicament a la sala gran de Cine Ciutat, al recinte cultural de s’Escorxador de Palma en bon dia 18 de maig de 2026.
    M’hi ajuden en la tasca dos bons amics de fa molt de temps: Jaume Mateu i Martí, president de l’ICES (Institut Contra l’Esclusió Social, Can Gazà) i M. Antònia Font Gelabert, presidenta del Col·lectiu Dones dels Països Catalans.
    No m’hi esperava tanta de gent. Ni de bon tros. Prèviament havia fet 480 convidades personals, en la perspectiva d’obtenir-ne la mitjana habitual del 10%, és a dir uns 48 assistents a l’acte.     
    S’hi superà amb escreix aquesta xifra, comptabilitzant-n’hi més de 70.
    També em sorprengué la procedència local tan diversa. Pel cap baix una dotzena i mitja de pobles, i de Ciutat, hi eren representats per gent d’Alaró, Artà, Banyalbufar, Binissalem, Bunyola, Campanet, Costitx, Esporles, Inca, Manacor, Maria de la Salut, Palma, Peguera, Porreres, Pòrtol, Sant Jordi, Selva, Sencelles, etc.
    Feia goig de veure que, a més de gent resident a Palma, n’hi havia que provenia d’altres contrades mallorquines, arribant a ocupar més de la meitat dels seients d’una sala tan espaiosa.
    Em venia al cap una altra presentació que hi havíem fet allà mateix 12 anys (2 mesos i 4 dies) enrere. Es tractava del llibre «Gloses meves».  L’havia dedicat a la gent d’AFAM (Associació de Familiars amb la Malaltia d’Alzheimer) que aleshores atenia admirablement la meva dona Isabel Rosselló Girart (QEPD). 
    Casualment, aquest mateix dia 18 de maig es complien els primers 10 anys de la seva mort l’any 2016.
    En aquesta ocasió continuo sentint-me molt agraït als joves que segueixen amb entusiasme la tasca de mantenir obertes les instal·lacions magnífiques de Cine Ciutat al recinte cultural de s’Escorxador, a Palma.
    També em sent molt agraït a tota la gent que ha volgut acudir a la presentació d’aquest llibre; a la que ho volia fer però que, per un motiu o un altre, no s’hi ha pogut fer present; i a tota quanta gent s'animi a adquirir-lo, llegir-lo i comentar-me'l.

    Hi he vist cares ben conegudes i estimades de l’Associació cultural Amics del Seminari, o del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, o d’entitats defensores dels drets humans, veïnals, sindicals, religioses, gent veïna dels barris del Camp Rodó, Santa Pagesa o Cas Capiscol/Son Busquets, etc. 
    M'ha alegrat ben molt veure-hi gent d’església i gent de la societat mallorquina més activa i dinàmica des de la perspectiva social i cultural.
    A dir ver, quant a les formacions polítiques en què he militat, n’han excusat l’absència per motius de feina, cosa que els agraesc de bon de veres.
    Faig comptes, si Déu ho vol, fer altres presentacions públiques d’aquest llibre en altres indrets. Mir de reflectir-hi així com em veig a mi mateix al llarg dels 37 primers anys de la meva vida. 
    Conduït sempre pels consells i recomanacions de bon amic manacorí Jaume Santandreu i Sureda (QEPD) qui en sap molt més que jo, d’això de publicar llibres.
    Esper poder col·laborar en la tasca que continua desplegant una iniciativa social tan valuosa com és ara l’Institut Contra l’Exclusió Social (ICES), més conegut amb el nom de Can Gazà. 
    Cap enllà faig arribar tots els beneficis que se’n derivin, de la seva adquisició.

Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele, a CineCiutat (2)

 1 Llibre de 224 pàgines (objecte físic regal enriquidor per als cinc sentits corporals convencionals, i també per a l'interior personal i col•lectiu més profundament humà), en aquest cas conté lletres i paraules, dibuixos gràfics, espais en blanc, colors en les portades, superfícies i olors característics del paper. Com qualsevol altre llibre.

2 Llibre de la memòria viva que conserv sobre els primers 37 anys de la meva vida octogenària: des del dia que arrib a aquest món al carrer 31 de Desembre de Ciutat (4-12-1944) fins al dia que dic la darrera missa a la parròquia de l'Encarnació (20-01-1982). 
    Són més de tres dècades i mitja dedicades a preparar-me i a fer de capellà "convencional", adscrit a la diòcesi de Mallorca on treball durant 4 anys, i que m'envia com a missioner a Burundi durant 4 anys i a Perú durant uns altres 4 anys. 
    Si tot plegat ho afegiu als 11 anys que complesc quan entr al Seminari, els 13 cursos acadèmics que hi faig i els 13 anys que dedic a fer de capellà, en veureu completats els 37 viscuts intensament a tres continents : Europa, Àfrica i Amèrica Llatina o Ameríndia com alguns anomenen. 
    Més transhumant, gairebé impossible: "anant d'un indret a un altre, però retornant sempre cap a cases". Com un llibre d'aventures.

3 No el veig com el fruit d'un escriptor - tot i que pas molt de gust d’escriure quan m’hi pos. Més tost el valor com una criatura parida per un qui passa molt de gust de contar coses.

4 Un infant i jove cridat, format, educat i preparat per esdevenir "mantenidor de l'ordre preestablert", no solament dins l'església sinó també dins una societat civil on els clergues d'aleshores mantenen un paper predominant (tot just immediatament després dels militars), pas a voler ser-ne servidor i a continuar fent-hi aquesta tasca dins la mateixa església i dins les societats diverses i variades on la vida em duu a desenvolupar-ho amb molta d'intensitat.

5 M’encantarà rebre opinions, suggeriments i/o crítiques de qui ho llegesqui, si més no per fer-ne les correccions oportunes en la segona part que hauria d'abastar des de l’any 1982 fins al dia d’avui. 
    Cosa que encara ni tan sols he començat a fer.

Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele, a CineCiutat (1)

 

    Hi oferesc "la memoria viva d'un negret mallorquí transhumant", des d'una perspectiva molt personal.
     L'he elaborada a bracet del bon amic manacorí Jaume Santandreu i Sureda els darrers mesos que va viure a Can Gazà. Jo hi anava sovint i ell m'hi feia les observacions que considerava pertinents, ben annotades que tenia en uns fulls escrits a mà.

    No són les memòries de tota la meva vida. Només faig referència als 37 primers anys de ma vida octogenària  (1944-1982) exclusivament, tots ben gaudits a l'interior de l'àmbit estrictament eclesiàstic, tant a Mallorca (Europa) com a Burundi (Àfrica) i Perú (Amèrica Llatina).
    A més de Jaume Santandreu, he rebut l'ajut inestimable de Jaume Mateu i Martí (president de Can Gazà, ICES) en la tasca de corregir-ne el text de manera minuciosa i detallada; i també la col·laboració valuosa de la bona amiga M. Antònia Font Gelabert (presidenta del Col·lectiu Dones dels Països Catalans). 
    Tenim previst que tots dos me'n facin la presentació pública a CineCiutat.

     Compt també amb l'aportació valuosíssima del bon amic Agustí Baró i Bauló, gran professional en el disseny gràfic i que s'ha encarregat de la maquetació del llibre.
    Així mateix amb la bona acollida dispensada per Miquel Campaner Fornés a la Imprenta Muro encarregada de l'edició d'aquest llibre que fa part de la Col·lecció Marginàlia (encapçalada pel llibre de Jaume Santandreu "Mon cor aflama estels. ApoElegies" - 2024).

    Com també l'oferta generosa i esplèndida de Xavier Pachón amb tot l'equip professional de CineCiutat que han posat a la nostra disposició la sala més adient per a fer-hi la presentació.

    M'encantarà veure-hi gent amiga DILLUNS, 18 DE MAIG DE 2026 A LES 17H A LA SALA GRAN DE CINE CIUTAT (S'Escorxador, carrer de l'Emperadriu Eugènia 6 - Palma).
    L'acompanyament musical d'aquest vídeo és un fragment a l'orgue de Toccatina de Bernat Julià (Arxiu d' Units com brins - Felanitx).
    Vull fer NOTAR que, en demanar un donatiu de 18 euros per cada exemplar, s'hi destinen 5€ cap a CAN GAZÀ. Contribuint d'alguna manera a fer suport a aquesta iniciativa santandreuïna tan emblemàtica adreçada a lluitar contra l'exclusió social a l'illa de Mallorca des de fa dècades.

Missa funeral per Jaume Santandreu, al monestir de La Real

Tot d’una que es fa pública la notícia de la mort de Jaume Santandreu i Sureda, a un grup d’Amics del Seminari de Mallorca ens passa pel cap la idea de celebrar per ell una missa funeral a l’interior de l’església de la Real.

A més de ser el terme parroquial on roman situada la finca de Can Gazà, allà mateix on ja reposen les seves restes mortals, també es tracta de l’indret on s’afanya intensament a treballar-hi durant tant de temps a favor de la gent més marginada del nostre entorn illenc mallorquí; alhora que hi enllesteix, acuradament i laboriosa, la seva gran obra literària en llengua catalana, reflectida claríssimament en munió de llibres i articles.

Des que queda constituïda l’associació cultural Amics del Seminari de Mallorca, mantenim molt bona relació i contactes freqüents amb Jaume Santandreu, amic de seminari de tots nosaltres. Fins al punt que arribam a participar directament en iniciatives seves solidàries, com és el cas de les nostres actuacions musicals en el Taller de Marginàlia l’any 2019  i l’any 2021 amb «El darrer vermut dels Primers dissabtes». 

Dimecres 4 de juny de 2025 assistim amb emoció a la missa funeral que presideix el bisbe de la diòcesi, Sebastià Taltavull i Anglada, a l’església parroquial manacorina de Crist Rei, pocs dies després de la mort santandreuïna. Hi rep el suport i les mostres de condol cap a la seva famíla, per part de tota la gent que vol i pot fer-s’hi present.

En aquest altre cas, primordialment ens agradaria facilitar-hi l’assistència a la gent de Ciutat o d'altres indrets de les nostres illes, la que, per un motiu o un altre, té més dificultats a l’hora de desplaçar-se aquell dia fins a Manacor i assistir-hi.

Després de parlar-ne amb els Missioners dels Sagrats Cors, que regenten la parròquia; i amb la família d’en Jaume i els responsables de la finca de Can Gazà, hem trobat que el dia millor per celebrar-hi la missa funeral és DIJOUS, 19 DE JUNY, A LES 20 H.

Esperam tenir l’oportunitat de retre-li un modest i senzill homenatge d’agraïment. 

Volem parar esment a la gran tasca que en Jaume Santandreu ha desplegat tot al llarg de la seva vida, durant més de vuit dècades seguides, en tants àmbits de la seva existència octogenària en aquest món nostre: clerical, cultural, eclesiàstica, literària, lluitadora, missionera, narrativa, novel·lística, poètica, política, reivindicativa, religiosa, social, solidària, viatgera, plenament abocada a la realització efectiva d’aquell «siau qui sou» costailloberenc, que convida a desplegar lliurement i intensa la identitat pròpia més característica.

Jaume Santandreu, per sempre més!

Per amunt s'ha dit, Jaume Santandreu i Sureda

Amunt, ànima forta... 
Domina les muntanyes i aguaita l'infinit... 
Tu, vencedor, espolsa damunt les nuvolades ta cabellera real!
(Mn. Miquel Costa i Llobera)

Fins aquí on ets suara mateix, bon amic i ben amat manacorí, Jaume Santandreu i Sureda, vull fer-te arribar les meves paraules amigues: no deixis mai de continuar fent allò que has sabut fer tan bé entre nosaltres durant més de vuit dècades seguides: fent-nos llum i encoratjant-nos a seguir tes petjades, solidàries i literàries, imaginatives i instructives, lluitadores i amadores, resseguidores de Jesús, el de Natzaret.

Davant les cendres de Jaume Santandreu, a Can Gazà

Ja veus que, després de mort, continuam estimant-te, com sempre. L’església parroquial de Crist Rei, on començares i has volgut acabar la teva ruta per aquest món nostre, s’omple de gom a gom, a l’hora de celebrar-hi el funeral pocs dies després de la teva partida.

El teu amic menorquí, el bisbe de Mallorca, en presideix la concelebració. Hi pots veure que damunt del presbiteri, al voltant de l’altar i acompanyant Sebastià Taltavull, també hi són presents companys capellans mallorquins que t’aprecien, com Guillem Miralles, Jaume Alemany, Jaume Reynés, Marià Gastalver, Miquel Mascaró, Pep Toni Guardiola, Pere Fons, Pere Orpí, Toni Amorós, Toni Garau, i el diaca servidor de la comunitat. 

Saps i veus que algun altre company capellà, secularitzat o en actiu, també hi és present, assegut als bancs entre els fidels. Pel cap baix, n'hi pots comptabilitzar fins a una vuitena: Barceló, Buele, Gual, Mateu, Monroig, Pol, Ribas, Vilanova... 

No te pots queixar! També pots destriar-hi munió de religioses!

Pots comprovar així mateix que, al Cor parroquial de Crist Rei, ben dirigit i ben acompanyat a l’orgue, s’hi afegeix la veu encantadora de la teva bona amiga manacorina, Maria Antònia Gomila, qui tantes vegades t’ha fet costat en les teves celebracions singulars, que acostumes a realitzar, amb permís oficial o sense, fora de temples i de recintes tancats, en plena natura i enmig dels camps sembrats d’aquesta terra nostra mallorquina.

Per si això no bastava, els Amics de Seminari també volem acompanyar-t’hi amb la presència i la interpretació musical a càrrec de l’Schola Cantorum. Dirigida per Tomeu Ripoll i acompanyada a l’orgue per Pep Portell, no ens estam d’interpretar-hi tres peces musicals emblemàtiques, a més dengrossir-hi el grup de cantaires del cor parroquial amb els seus cants litúrgics «de communi»: t’arriben i pugen cap ací on ets ara els cants del «Requiem» i de «Lux aeterna», del mestre Perosi; i el "Canticum amoris", de Lluís Millet, que tan bé coneixes i saps assaborir.

Em sembla que ho feim tot així com ens has demanat que facem. Només em queda dir-te: ja que t’hem complit, compleix tu també amb tots nosaltres, i no deixis d’acompanyar-nos «en aquesta vall de làgrimes» on continuam «suplicant, gement i plorant», mentre pelegrinam com a «desterrats fills d’Eva».

D’una banda, em sap molt de greu que hagi quedat en l’aire i que no hagis pogut veure publicat  en la teva col·lecció «Marginàlia» un dels llibres meus que m’has ajudat tant a enllestir, amb molta de cura i gran dedicació, triant-ne el títol de «Mestís!». Déu sap per quines cinc-centes ha estat així.

D’altra banda, m’alegra ben molt recordar, suara mateix, el contengut del que publiques un bon dia amb el títol «Operació Tiara», vuit anys enrere. Ja que l’endevines de ple, com a profeta clarivident, i pronostiques en aqueixa novel·la teva, abans que succeesqui, que el successor del papa Francesc, l’argentí, serà un papa peruà. L’encertes de ple.

Saps que ha estat així. Frare agustí nord-americà, treballa més de dues dècades en indrets molt propers dels que tu i jo freqüentam com a missioners, a Piura, uns quants d’anys abans que ell. A molts pocs quilòmetres de distància, a Chulucanas. I a uns quants més, a Chiclayo. Ell també hi va de missioner, estranger, i arriba a ser-ne bisbe, nacionalitzat peruà.

Saps que no t’ha fet cas pel que fa al nom que li poses. Tu dius que serà Martí, en honor de sant Martí de Porres. Ell s’estima més nomenar-se Lleó XIV. 

Des d’allà on ets suara mateix, aqueixa dimensió tan desconeguda per tots nosaltres, mira de fer tots els possibles perquè aquest papa peruà obtengui les llums de l’Esperit i les forces necessàries per envestir, amb gosadia i atreviment, la tan necessària reforma en profunditat que la nostra Església necessita: la que s’afanya a ser anomenada catòlica, apostòlica i romana, molt més que evangèlica i seguidora de Jesús amb totes les conseqüències. 

Sabem i n’estam segurs que, si t’ho proposes, ho aconseguiràs de bon de veres.

És tot quan se m’acut de dir-te i demanar-te, quan, després de fer-te la primera visita al redol de terra que t’agombola fet cendra, la finca de Can Gazà, on ara reposes. Al mateix indret on treballares fort ferm, em dispòs a comunicar-me amb tu, des de la cambra de ca meva, al barri palmesà del Camp Rodó.

Esper i desig que vulguis escoltar-me i atendre’m, com has sabut fer sempre, fins ara.

De la mateixa manera que sé que saps valorar, com es mereixen, les aportacions testimonials fidedignes, que hi han fet els tècnics i enregistradors d'imatges, els amics comuns Agustí Baró, Biel Bennàssar i Joan Bonet.

Les primeres reaccions davant la mort de Jaume Santandreu

Vet ací les primeres reaccions que puc recollir en aquest blog, davant la mort del bon amic i ben amat manacorí Jaume Santandreu i Sureda:

00 En JAUME MATEU comunica:
«Vetlla d'en Jaume Santandreu, Son Valentí, dimarts dia 3, de 16 a 20 hores.
Funeral, dimecres 4, a les 19 hores, a l'església de Crist Rei de Manacor.»

01 S’ha mort Jaume Santandreu. 

02 S’ha mort Jaume Santandreu, el lluitador dels exclosos i marginats; recuperam una entrevista que li va fer DíNGOLA. 

03 Jaume Santandreu hi serà per sempre més.  

04 Muere Jaume Santandreu, el excura rebelde que consagró su vida a los más pobres. 

05 Sant Andreu.

06 Muere Jaume Santandreu, el cura que dedicó su vida a los pobres. 

07 Conmoción por la muerte de Jaume Santandreu. 

08 Mor Jaume Santandreu als 87 anys. 

09 Fallece Jaume Santandreu, el excura obrero de Palma y fundador de Can Gazá. 

10 Al bon amic i ben amat manacorí, Jaume Santandreu i Sureda. 

Al bon amic i ben amat manacorí, Jaume Santandreu i Sureda

En bon dia de l'Ascensió del Senyor cap al cel, el bon amic i ben amat manacorí Jaume Santandreu i Sureda, se n'hi ha anat amb Ell. A qui no ho hagi fet encara, li suggeresc que, amb motiu de la seva mort, entri dins del seu blog. O dins el seu mur de Facebook, on penja gairebé diàriament unes sentències que superen el centenar.

Només que vulgui pegar-hi una ullada, pot quedar-s’hi engatussat de per vida. Són més de 500 escrits que en Jaume hi ha anat penjant en aquest blog  seu els darrers tretze anys (2012-2025) de la seva vida ja finida, com a «Cor i síndic general de Can Gazà».

Un cop fet això, - que pot trigar dies, setmanes, mesos o anys (!), també pot entretenir-se una estona, mirant de ficar-se en algunes de les publicacions que he fet jo mateix, sobre Jaume Santandreu, el bon amic i ben amat manacorí, a través dels meus blogs diversos.

1. Glosa plural de vida singular

Fart d'estar entre els humans, 
t'estimares més partir.
No volgueres fer patir 
als qui t'estimàvem tant.
Has viscut com has volgut,
I has volgut morir en pau;
Gens amic de fer cap frau,
T’has dormit com has pogut.

Amic Jaume, tu que acabes
De deixar aquest món nostre
Avui tan farcit de monstres!
Sabem tots que mai no pares
I que seguiràs vetlant,
Amb la cura de qui estima,
Perquè tenguem millor vida
Els qui ara aquí quedam.

T'has trobat ja cara a cara
Amb el Déu nostre Senyor.
Li pregam faci el favor
D'atorgar-te ja des d'ara
Eixa vida que no acaba
Ni comença mai enlloc...
I que et dugui poc a poc
Cap a la feliç estada
Que sols queda reservada
A la gent que n'ha sabut,
De fer tant com ha pogut,
Per la terra agermanada.

Ets dels qui deixen petjada,
I que criden l'atenció
De tothom que amb emoció,
Gira els ulls i la mirada
Cap a tants i tants fets teus
Que resulten innombrables:
Tant si són els més notables,
Com els que només sap Déu.

Puja amunt, cap als estels!
No t'aturis pel camí!
Deixa't veure't tu, a mi,
Sense boires ni cap vel.
I que un dia ens retrobem
Amb els que ens han precedit.
Jaume, estarà molt ben dit:
«En el cel tots ens vegem!»

2. Alguns esments de Jaume Santandreu als meus blogs, aquests darrers 12 anys

05-03-2006 
Rua Fosca, cantata dedicada als milions d'infants que malviuen al carrer 
(text de Jaume Santandreu) 

22-05-2006 
El Déu possible, llibre de Sebastià Mesquida (I) 
(presentat per Jaume Santandreu)

23-05-2006 
El Déu possible, llibre de Sebastià Mesquida (III) 
(presentat per Jaume Santandreu)

22-12-2006 
Reverendíssim caragol de banya enfonyada

20-01-2007 
Jaume Santandreu amb Sebastià Mesquida

27-07-2008 
Jaume Santandreu amb Bernat Vicens, profeta de la presó

24-08-2008 
Segons Jaume Santandreu, el Vaticà se'ls abaixa 
(davant del president paraguaià Fernando Lugo)

28-04-2010 
Llobacarda. Confessions d’un capellà terrol, libre d'en Jaume Santandreu 

04-08-2010 
Cecili Buele, fa sonar el contrabaix en un disc de vinil... 
(presentació de Jaume Santandreu) 

01-02-2013 
Jaume Santandreu i el papa Benet XVI

04-02-2013 
Pep L. Garcia Mallada: Deixa parlar el cor, de Jaume Santandreu

15-02-2015 
Per la dignitat de la gent més marginada 

18-02-2015 
Comentaris a l’encadenament de Jaume Santandreu, per la dignitat de la gent més marginada

20-04-2016 
Operació Tiara, de Jaume Santandreu (1): primers comentaris meus

22-04-2016 
Operació Tiara, novel·la de Jaume Santandreu 
(vídeo)
  
22-04-2016 
Operació Tiara, novel·la de Jaume Santandreu 
(vídeo 2)
 
20-11-2016 
La última novela de Jaume Santandreu en Amazon

06-01-2017 
«Operación Tiara», novel·la de Jaume Santandreu, sobre el successor del papa Francesc

06-01-2017 
«Operación Tiara», novel·la de Jaume Santandreu, sobre el successor del papa Francesc

06-01-2017 
«Operación Tiara», novel·la de Jaume Santandreu 
(vídeo 3)
  
07-04-2017 
Una jornada activa i intensa de Krzysztof Charamsa a Palma (1)

10-04-2017 
Krzysztof Charamsa, a Mallorca (2): Paraules d'en Jaume Santandreu

17-09-2017 
Jaume Santandreu publica la novel·la "Operació Tiara" 

17-09-2017 
Entrevista de J.L. García Mallada a Jaume Santandreu 

06-08-2018 
El cantautor campaneter Biel Vilanova i el poeta manacorí Jaume Santandreu

21-02-2019 
Intervencions de Jaume Santandreu a programa d'IB3
 
23-02-2019 
Cil Buele, zelador major del santuari de Lluc! 
(segons Jaume Santandreu)

23-02-2019 
Cil Buele, zelador major del santuari de Lluc! 

31-03-2019 
«Déu meu», lamentació d’un escorxat

31-03-2019 
«Déu meu», obra poètica alhora que prosaica, de Jaume Santandreu

31-03-2019 
Recital de "Déu meu", de Jaume Santandreu, al Taller Marginàlia (
vídeo)

01-04-2019 
Lamentació d'un escorxat, de Jaume Santandreu
 
26-08-2019 
Operació Tiara, de Jaume Santandreu (5): presentació a can Alcover

27-08-2019 
Operació Tiara, de Jaume Santandreu (4): algunes frases eloqüents

29-08-2019 
Primera trobada de «Caminants Amics del Seminari», al Taller de Marginàlia

04-10-2019 
Primer contacte d'Els Caminants-Amics de Seminari, amb Marginàlia 


16-02-2020 
Joan Riera Fullana «Mossegat» i Jaume Santandreu Sureda

06-06-2020 
Virusades d'en Jaume Santandreu 

06-06-2020
Virusades d'en Jaume Santandreu

06-11-2021 
Darrer Vermut del Primer Dissabte a Marginàlia 

02-06-2022 
Jaume Santandreu i Joan Riera Fullana «Mossegat»

10-10-2023 
Jaume Santandreu i el P. Ramon Ballester, MSSCC


3. Presbiterologi del Bisbat de Mallorca

Jaume Santandreu i Sureda
Manacor, 09/06/1938
Prev. 17/12/1960
Def. 00/00/0000

Havent fet els estudis primaris a La Salle, entrà al Seminari perquè volia ser capellà. Aconseguí (1954) una beca al Col·legi de La Sapiència i així alleugerí l’economia de la família. Participà en el certamen presentant múltiples poesies, números: 989, 990, 991, 992, 993, 994, 995 i 996. Dia 17.12.1960 fou ordenat prevere, començant a exercir el ministeri com Vicari de la parròquia de Sa Pobla, el 1963 passà a Piura (Perú) per treballar en les missions mallorquines, on hi restà fins l’any 1968. Retornat a Mallorca fou nomenat Vicari de la parròquia de Jesucrist Rei (Manacor), començant també un trreball civil en el ram de l’Hoteleria tan vitenc en aquella comarca del Llevant mallorquí. Tira-tira anà deixant el treball parroquial per dedicar-se més a la problemàtica de la marginació social anant creant diferents centres d’acollida per a marginats: 1978 La Sapiència, 1981 Hospital de nit, 1992 El Refugi, 1996 Can Gazà, Can Pere Antoni, es Puig des bous, Sa placeta, Ca l’Ardiaca, Cas Carrilano.... Ha militat en diferents partits i organitzacions polítiques: Organització Comunista d’Espanya-Bandera Roja; Partit Socialista de Mallorca, Esquerra Republicana de Catalunya. L’Ajuntament de Manacor li concedí l’A de S’Agrícola. Degut a diferents actuacions i manifestacions dia 11.01.2001 el Bisbat publicà un Comunicat desautoritzant la manera que mostrava en l’exercici del seu ministeri. Ha donat a la impremta: 1964 El Denario del profeta (hi ha traducció catalana de 1988); 1971 Dos pams d’home (Premi Ciutat de Manacor 1970); 1972 Nu; 1975 Coratge d’un mot; 1977 Els negres ajuden a fer fosca; 1980 Camí de coix (Premi Ciutat de Palma 1979); 1982 Camada (recull de sentències publicades al Setmanari Manacor entre 1979-1980); 1983 En nom del Pare; 1984 Mamil·la encara (Premi Andrògina); 1985 Nissaga de sèn; 1988 Descalç en el carreró de les serps; 1989 El cos de l’estimera; 1992 Inventari d’oratges (Antologia de l’obra poètica); 1996 Tristesa amant; 1997 Encís de minyonia; 2000 Joan Pla i García. Vist per a sentència (biografia); 2001 Contes malignes; 2002 Mortuus Dei; 2004 Catedral amb armaris; 2006 Negrada; 2010 Llobacarda. 2019 Déu meu. GEM XV, 234; XXIII, 410; XXIV, 329. Fuster 484-486. Fiol 1015. Darder S0221.

Sortosament, en Jaume Santandreu se'n va d'aquest món cap a la "dimensió desconeguda" per tots nosaltres, amb l'acompanyament i el suport personal de companys i amics de Seminari que, tot d'una que se n'assabenten, hi diuen la seva i li desitgen que tengui molt bon viatge.

Són clergues i eclesiàstics mallorquins que, amb el bisbe Sebastià Taltavull al capdavant, volen acompanyar-lo en els seus darrers instants a Can Gazà, la seva darrera casa pairal des de fa dècades.

Manifesten que els sap greu. Que li han telefonat, mirant de contactar-hi. Que li han deixat missatges al seu contestador automàtic. Que no s'imaginaven que fos tan greu la situació. Que preguen ben molt per ell. Que estan disposats a ajudar-lo en allò que calgui.

Pocs dies abans de la seva partida definitiva, rep a Can Gazà la visita del bisbe Taltavull en persona. S'hi passa una estona llarga amb en Jaume. Preguen tots dos plegats i s'emocionen tots dos junts. S'hi queda tranquil, després que el bisbe li diu que se'n va a Lluc i que l'encomanarà a la Mare de Déu.

En aquells instants, en Jaume ho segueix tot amb emoció profunda. Li explica, al bisbe, la importància de la seva devoció mariana. Tot recordant-li la seva mare manacorina, Sureda, com li parlava de la Verge Maria... 

Es fonen tots dos en una abraçada entranyable!

Com a bon antic estudiant "sapientí" i com a bon amic dels "moros marroquins", en Jaume Santandreu i Sureda desitja portar dins el baül la "beca vermella" d'antic estudiant de La Sapiència, i la "gel·laba marroquina", túnica tradicional del Marroc folgada amb caputxa. 

A l'encontre del Senyor!

VIRUSADES D'EN JAUME SANTANDREU

001

1. Per a salvar-nos, com a persones i com a pobles, hem d’anar junts però viure separats. Cadascú amo i senyor de ca seva.
2. Si amb el fulgor d’eix llamp forcat del coronavirus les persones esclafades i els pobles esclavitzats no obrim els ulls, mereixem restar cecs.
3. Com s’arreglaran ara els dictadors de la unitat d’Espanya per reprimir un poble que ha perdut la por a estar tancat?
4. Aquest viure cada batec amb un ai al cor ens enfortirà el coratge de canviar el món.

002

5. Si hem trencat les cadenes de la por, qui ens podrà aturar el vol? Només la nostra imbecil·litat.
6. Si es confirma la immunitat dels negres davant la nova pesta pensaré que aquest déu omnipresent i omnipotent del coronavirus ha emergit de la història per fer justícia als esclaus africans. Ho predic a plena VOX perquè m’escolti Trump.
7. Si em contagii no us deman que em salveu; només us suplic que em deixeu morir en pau, sense dolor, ullant els meus malgrat sigui per un finestró. Tantes morts són tristes perquè són inhumanes.
8. Coronavirus, per ser un bon caçador has d’abatre peces majors. Si vols deixar el bosc net de bèsties depredadores, afina la punteria.

003

9. Professionals de la sanitat: sous uns herois, però no mireu de salvar la vostra honra, ni fins i tot la vostra existència. Preocupau-vos que tots, vells i joves, rics i pobres, puguem finir com a persones. Ara més que mai, l’estètica hauria de prevaldre per damunt de l’ètica.
10. Amb tant de temps de no fer res he captat que la contemplació és la canonització de la peresa. Si sobrevisc al virus, em faré contemplatiu.
11. Els qui s’oposen a la llei de l’eutanàsia ara estan disposats a aplicar-la als vells i marginats. Confiam que els nets de les víctimes els faran tornes.
12. Davant l’amenaça mortal del coronavirus, els americans s’han empentejat per comprar armes. Mentrestant, els mallorquins ho feim per adquirir paper de vàter. No fa falta ser Freud per revelar el símbol: els americans són uns matons i els mallorquins uns cagats. La història reforça la interpretació.

004

13. La solitud esdevé un esmolador de paraules. Avui he afinat el mot resiliència. M’he aclarit comparant-lo amb un parent seu que nom resistència. Resiliència és molt més que resistència. Resistir vol dir aguantar; “resiliir”, per dir-ho així, significa transformar. Convertir la mancança en virtut. Mudar la por en coratge. Canviar els complexos en seguretats. M’ajudaré amb un exemple fantasiós. Hem sofert un naufragi. Les ones dibuixen serres. El resistent s’aferra a les roques com una pegellida. El resilient pesca una fusta de la barca i la converteix en taula de surf. No és la mateixa cosa aguantar els embats que galopar damunt l’onada.
14. El coronavirus ataca els fantasmes, els personatges que viuen del fum de la seva imatge. Us imaginau na Leti, la reiníssima d’Espanya que exhibeix la seva estampa en totes les desgràcies nacionals estrenant nas i modelet enmig de la munió de baüls a les pistes de gel dels palaus dels patinatges madrilenys? Quedaria retrata per a sempre.
15. La Covid 19 és el profeta més desvergonyit, cruel i clamorós que ha posat l’espècie humana per carreró que no passa. Les seves sentències quedaran de fita definitiva dins la història del món. Una d’aquestes veritats eternes proclama: ”L’home que dedica totes les seves forces a tenir, a posseir, ho perdrà tot amb el buf del primer virus que mostri les dents; mentre que qui es dedica a ser, a ser persona, espipellarà el grum de felicitat que li pertoca pel fet d’haver vingut a aquest món sense que ell ho demanàs”.
16. El coronavirus, amo i senyor absolut de tot el món, ha obert un quadre d’honor per als aliats il·lustres, per als cabroníssims psicòpates que han acollit el seu extermini com una solució per als sues criminals instints. Les proposicions estan obertes. Jo, d’entrada, postul a Marchena. Aquest venjatiu i impotent fill de la dictadura franquista que vol matar, sigui com sigui, el meu germà de l’anima Oriol Junqueras, confia que el botxí de l’extermini universal li farà la feina bruta. El jutge de les Espanyes ha posat el meu sant Bou a punt d’estocada.

005

17. Vivim situacions extremes, per això mateix es multipliquen les solidaritats i els bons sentiments. Ara com mai té vigor la meva antiga sentència referent a la generositat: Ara tenim un envit que hem de resoldre plegats: qui dona gràcies a qui si tots hi sortim guanyant?
18. El món s’ha tornat boig. Va directe a l’autodestrucció. La naturalesa, bruixa expeditiva, l’ha sotmès a un electroxoc. Hi sortirem guanyant. Val més funcionar amb una neurona de criatureta mansa que amb un cervell endimoniat d’egòlatra assassí.
19. Tota la prevenció que ens recomanen els científics es pot dur a la pràctica donant una interpretació física a la dita popular “Una mà renta l’altra i totes dues la cara”.
20. No sé si després de la sacsada del coronavirus el món canviarà de rumb. Ben segur que canviarà d’amo. El diminutíssim déu omnipotent lliurarà la corona de l’univers a l’emperador d’orient. Xina tallarà el bacallà i tot el que faci falta. Jo ja m’he afanyat a descobrir les nombroses i profundes similituds entre Jesús i Confuci.

006

21. Quan les catàstrofes esmicolen l’orgull i els dogmes, l’home sapiens s’aferra a l’enginy dels acudits. Un dels doctors més famosos del món, davant la pregunta de si es podia practicar el sexe en temps de pandèmia, va contestar: “s’ha de fer com els eriçons: amb molt d’esment”. Tanmateix, jo segueix fidel al consell que em donaren al Perú: “En tiempo de guerra todo agujero es trinchera”.
22. En aquests moments de la calamitat, per damunt tot, comença a escoltar-se un crit des de tots els racons del món: Humanitzem la tragèdia!
23. La forçada reclusió del coronavirus comporta una prova de foc pel lema sagrat de la convivència: Viure. Deixar viure. Donar bons viures. Les angoixes, els dubtes, els pànics, les fosques... m’han esmicolat el viure. No he viscut: he sobreviscut. En el segon capítol, he deixat que cadascú llescàs les seves sopes. On he posat un esment especial i sincer és en el tercer grau de la convivència. Tanmateix em conformaria que els qui suporten la presó preventiva al meu costat poguessin certificar que no els he donat mal viures.
24. No tenim remei. En un atac d’impotència davant la imbecil·litat de la bèstia humana m’atreviria a dir que ens mereixem el càstig que ens ha caigut damunt. Una altra volta ens dedicam a esquarterar el missatger de la veritat. Es repeteix la mateixa escena macabra de tota la història del món: els germans que es peguen ganivetades per l’herència del vell que agonitza.

007

25. Un pallasso pot dirigir el món quan l’orbe terrarum és un circ, però quan l’univers es converteix en un funeral, els bufons dels poders esdevenen patètics monstres repugnants. Per comprovar aquesta sentència no manca que viatgeu a Nord-Amèrica, basta que us atanseu a la nostra metròpoli colonial.
26. Si hem perdut la por a estar tancats i a viure en capella, amb quines amenaces aturaran els dictadors feixistes els revolucionaris? Amb la presó? Ja hem après a estar enclaustrats. Amb la mort? Ens hem acostumat a viure en capella. Cada vespre hem convidat la parca a nostra taula.
27. Si estic predestinat a l’holocaust voldria tenir la sort que el coronavirus m’executi dins ca nostra. Però exigesc figurar en la llista dels caiguts. Vull ser, almenys, un número dins la història.
28. Tancats, sense sortir per res al carrer, és un moment propici per identificar-nos amb els presos. Aquets dies no puc treure’m del cap na Maria Antònia Munar que menja coronavirus des de fa prop de 7 anys. L’ànsia desesperant d’abraçar els nostres ens hauria de ficar dins la pell de tants d’immigrants del nostre costat, que estan condemnats a aquesta lacerant privació sovint per poder enviar una mica de recapte als seus fills.

008

29. Quan explicava a un camarada de viatge que estàvem realitzant la travessia del desert, ell, amb tota la picardia d’un bon ionqui, em va respondre: “Llàstima que no comparegui cap camell”.
30. Si el coronavirus ens deixa clavat el fibló de la justícia al cor de la ràbia revolucionària, els rics hauran de gastar gran part de la seva repugnant fortuna en guardaespatlles.
31. L’eficàcia d’una residència privada d’ancians no depèn del marbre de l’entrada, sinó del rol del personal, preparat i sensible, i del control permanent dels responsables públics del benestar social i de la salut del poble.
32. La profunda i corprenedora lliçó que ens dona, a cada cas, el coronavirus és que l’ésser humà s’aferra a la vida al marge de les raons, les motivacions i les circumstàncies. La vida malgrat es concentri en un alè sondat troba raó en si mateixa. Viure! L’home és un vegetal, encara. Per això una bestiola com el coronavirus pot esbocinar-lo. La Covid-19 és a l’home el que la xilel·la és a l’ametller.

009

33. Si fos portador del coronavirus m’erigiria en representant de tots els vells del món per remoure cel i terra fins a trobar-me amb Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu. Aquesta sàdica hitleriana, quan era directora gerent del Fons Monetari Internacional, va declarar que els vells érem el principal problema i que s’havia de soluciona aviat. Quan m’enrostràs amb aquest monstre li entaferraria un atxem a dos dits del seu nassarro de lloro.
34. Els psicòpates del poder no dominen, encara, les guerres bacteriològiques. Quan inventaren la SIDA per exterminar la nefasta raça dels maricons, aquest virus es ficà dins els armaris de fusta bona contagiant milers d’honorables tapades. Per poc el VIH es carrega mitja cúria vaticana. Ara, el Coronavirus, després de buidar les residències de vells, amenaça a esbutzar el sistema capitalista. Tots, àdhuc els seus progenitors, ho pesarem puta.
35. Si no aturen el peus a la Covid-19, aquesta filla de Caín farà retrocedir tots els humans a l’etat de pedra. No aniria gens malament que l’home tornàs començar de zero. Del zero absolut.
36. La mort, instal·lada al meu pensament, al meu sentiment, a la meva ànsia, ha estat la companya suprema ‘d’aquest mes i mig de confinament. Aquesta esgarrifosa proximitat m’ha contagiat, amb més força que tots els virus del món, un sentit profund de llibertat absoluta. Aquesta presència aclaparadora de la mort m’ha fet perdre la por.

010

37. No sé si el coronavirus procedeix del ratpenat, però estic ben segur que compta amb les benediccions del aiatol·làs. La Covid-19 ha canonitzat les burques i els nicabs de les dones islàmiques i la vestimenta, turbant inclòs, dels tuàregs. És la indumentària ideal -sobretot el nicab– per ara anar tranquil·lament pel món. Fixau-vos, sinó, en els uniformes dels professionals de les UCI.
38. Els hippys ens deixaren d‘herència la moda adlib. El coronavirus podria introduir la moda adburca. Us imaginau una desfilada de models lluint unes burques multicolors? Segur que resultaria més espectacular i elegant que el mostrari estrambòtic de capells i pameles a les carreres hípiques d’Ascot.
39. Sant Ignasi va convertir la reclusió absoluta d’un més d’exercicis espirituals en una màquina de fer jesuïtes. La Covid-19 més poderós que tots els sants junts –no n’hi cap que li hagi a aturat els peus – farà edictes a les seves clausures? A les meves joventuts la fam i la por fruitaren tantes vocacions que ompliren, de gom a gom, els seminaris, els convents i els monestirs.
40. El coronavirus més que tornar-nos neuròtics ens fa prendre consciència dels nostres tics. Jo, que no som albertriberià de mena, m’he adonat que em toc el nas amb més insistència i nerviosisme que el més polític dels cocaïnòmans. Des que em prediquen que és perillós fregar-se els ulls, les mans em volen cada instant a la picor dels llagrimers. No hi res més excitant que una prohibició.

011

41. Tenc la impressió que cada vianant porta una bomba explosiva de la marca coronavirus. Tem, amb un pànic esgarrifós, que de tant de mirar l’altre com un perill es converteixi en un enemic.
42. La pesta no mata l’amor. Ben al contrari, augmenta la seva urgència. Però la pandèmia arracona els cossos a l’hora de les tendreses. Coneixeu pitjor castració que estimar sense cos?
43. El coronavirus ens ha robat la vida de molts de germans, però -cosa pitjor, encara– ens ha matat la mort fent passar tots els difunts del món per la ignomínia del vilipendi d’enterrar o cremar les persones com a cans leprosos. La Covid-19 ens ha mort la mort, val a dir, el condol, el consol, les abraçades, els homenatges, els funerals, les recordances, els rites, les litúrgies, àdhuc les llàgrimes.
44. Donat que no ho ha dit ningú ho diré jo: el coronavirus és un càstig diví per haver profanat el santíssim cos d’en Franco. Només ell, el “Caudillo por la gràcia de Dios”, i la Custòdia entraven a les esglésies sota pal·li El Salvador d’Espanya va matar, entre les trinxeres, les voreres i els afusellaments, el triple de persones de les que ha eliminat el coronavirus en tot el món. La Covid 19 es tenyeix del color del govern del territori que arrasa. A Espanya el coronavirus va uniformat de franquisme: Ha imposat el centralisme, ha tret l’exèrcit i ara ha ressuscitat “Las Provincias”.

012

45. Als neonazis mallorquins -que són més dels que alimenta VOX– el tir del coronavirus els ha sortit per la culata. La Covid-19, lluny de netejar els carrers de “vagos y maleantes”, no ha atacat, fins ara, cap marginat en tot Mallorca. Els hereus del “Conde Rossi”, si ens volen eliminar, hauran de mantenir-se dins les trinxeres del “Movimiento” fins a implantar de bell nou la llei franquista de perillositat social.
46. Els exclosos de Mallorca hem passat de ser un grup d’altíssim risc a ser un escamot privilegiat de benaurats de la vida. Pens que, per procedència d’un país comunista, el coronavirus ha de ser necessàriament ateu. Tanmateix ens ha assenyalat el camí de l’Evangeli. El Fusteret ho va pronosticar fa més de vint segles. Referint-se als marginats va proclamar: el roc que rebutgen els constructors es convertirà en pedra angular de la nova humanitat.
47. Els intocables de la pandèmia -tenim papers que ho certifiquen- ens imaginam tretes noves per sobreviure. Ara més que mai haurem de suplicar ajudes a la porta de les esglésies. Hem pensat un enginy per evitar que ens empestin. Fermarem un capell a la punta d’una canya de dos metres que afuarem als devots a l’hora de lliurar-nos l’almoina. Un rètol gran i clar alertarà als vianants amb la llengua de l’imperi “Ayúdenos sin infectarnos, por favor”. Per educació que no es perdi.
48. Definitivament reconec el meu bon gust. He elegit a plena consciència i complaença gaudir les meves acabatalles amb les persones que s’aferren, humilment i caparruda, al darrer filet de vida. Can Gazà entona la simfonia de “Visca la vida”. Aquesta és la conclusió de la quarantena viral: no importa ni quin temps, ni on ni amb qui. Just per viure -Viure!– val la pena aferrar-se al darrer alè de bestiola humana.

013

49. “Cercant quelcom positiu en la inevitable mascareta podríem recuperar l’hegemonia de la mirada”. L’atinada sugerència a la qual m’adheresc plenament, és del gran artista i amic Miquel Brunet. El profeta, per foll lul·lià i poeta essencial, Blai Bonet en els primers títols dels seus diaris “Els Ulls” (1973) i “La Mirada” (1975) ja ens havia previngut de la supremacia de la llum a les claraboies de la fesomia de l’home. Quin prodigi si les burques femenines, masculines i gais ens forcen a mirar-nos als ulls, d’una puta vegada! Jo els amag rere unes ulleres, però són fiters, petits i blaus. I els vostres?
50. La Covid-19, amb la seva fal·lera d’esbandir la hipocresia social, ens obligarà a canviar el rite de les trobades. En lloc d’haver de rebre les besades de Judes i les abraçades d’ossos traïdors ens saludarem a dos metres de distància amb la litúrgia oriental de la inclinació de cap i el gest islàmic de posar-nos la mà al cor, El coronavirus situarà l’orgull i prepotència d’Occident al seu lloc de minoria dins un món de sis mil milions de persones iguals davant una pandèmia amb antulls democràtics.
51. Un cec de raça de geneta que hi veia més que tots els gazanencs plegats em deia que tenia els ulls als dits. El coronavirus, que és més geneta que tota la salvatgina junta, ens força a què els nostres ulls estrenin mans. M’imagín un judici per violació, segurament a un mascle, de l’era post coronavírica. La víctima declararà al jutge, enclaustrat dins un confessionari: “Senyoria, em despullaren violentament amb la mirada. Llavors, a dos metres de distància, em palparen demorativament i sensual, tot el meu cos amb un murmuri, gairebé imperceptible, de refilets pertorbadors.”
52. Després que la FIFA hagi prohibit les abraçades dels futbolistes quan han marcat un gol, m’he convençut que un dels protectors celestials del coronavirus, és Sant Joan Pau II. Aquesta atzembla polonesa que féu recular l’Església catòlica a l’edat mitjana, va escriure una carta a l’organisme mundial del futbol pregant-li que suprimís, per libidinoses i fomentadores de l’homosexualitat, totes les demostracions corporals per la l’alegria d’haver marcat un gol entre els atlètics mascles. Es veu que després de cada partit el galliner del Vaticà anava revoltós. Hi havia plomes per tot arreu.

014

53. Per no sentir-vos ofesos amb eixa virusada repassau abans la paràbola evangèlica del ric Epuló i el pobre Llàtzer (Lluc XVI, 19-31). Fins ara els pobres de solemnitat devoràvem, talment cussons domèstics, les sobres que els senyors ens tiraven baix de la taula. Ara, a causa de la pandèmia, s’han vist obligats a lliurar-nos els plats que havien preparat per a uns comensals que el coronavirus ha deixat a l’estacada. Malgrat continuem asseguts a terra, fruïm la disbauxa dels menjars que havien d’alimentar els invasors anuals de nostra terra. Tanmateix, una pregunta ens crema les entreteles de l’esperança: quants de coronavirus hauran de fiblar la Terra, encara, perquè tots els humans ens puguem asseure a la mateixa taula per menjar tots plegats el mateix plat de sopes?
54. El coronavirus és un comunista dissident. La Covid-19, lluny d’eliminar el lumpen proletariat, com un enimic de la revolució, segons ordenen les doctrines de Marx , li ha assenyalat un paper cabdal a la terrible tragèdia de la pandèmia. Al gran teatre del món -mai un escenari havia ocupat tota la terra entera- els miserables ens hem d’ocupar i preocupar d’aprofitar les sobres i de desinfectar les consciències. El problema rau amb aquells que la brutor els ha podrit la consciència. Pensau en els mateixos exemplars monàrquics que jo?
55. El coronavirus ens ha cobrat unes proves massa cares per oblidar-les. Ens ha demostrat que som capaços de viure tancats per obediència. Qui podrà aturar-nos a l’hora de suportar una garjola igual per desobediència? Al cap i a la fi la presó és un confinament L’aregador d’estúpids ens ha ensenyat també l’abismal diferència entre vaga general i aturada de país. Fins a quin grau de sadisme ens han d’estrènyer els bemolls per fer per als drets de les persones i dels pobles la mateixa paralització total que ha fet la Covid-19 per pura mala bava?
56. Si socarrats pel llamp omnipotent del coronavirus no armam la revolució d’un canvi radical i profund del sistema més nefast de la Història de la humanitat, com és el capitalisme, és perquè som uns covards. Uns cagats. Els covards no tenen redempció. Es mereixen qualsevol tipus de calamitat viral.

015

57. ¿Per què tants d’escarafalls per haver-nos de situar a dos metres dels embalums en forma humana en tots els llocs, àdhuc les esglésies, quan en la realitat ens trobam de pensament, obra i sentiment a cents de quilòmetres de la majoria dels qui traüllam pels mateixos indrets dels nostres quefers normals o extraordinaris? Si la Covid-19 establís l’autèntica separació entre els paisans –els estrangers pertanyen a una altra galàxia– molts dels qui ens creuam, fins i tot els qui ens diem bon dia, ens situaríem a l’altre cap de món un de l’altre.
58. Si hagués sabut que un cabroníssim mariconasso de virus m’obligaria a tornar-me a enfonyar, no hagués sortit de l’armari.
59. Em sap molt de greu pel preu astronòmic que paga la humanitat per les lliçons que ens clava al cervell el coronavirus, però mai cap doctor de la llei m’havia aclarit tants de conceptes transcendentals. El darrer dogma que he assumit de la conducta de la Covid-19, com un referent per a totes les estratègies que han de guiar la conducta dels lluitadors, és la diferència entre violent i agressiu. Ara més que mai dic no a la violència, als atemptats, a les bombes. Però proclam l’eficàcia de l’agressivitat persistent i immutable. Posem d’exemple la justícia amb el déu “inviolable” d’Espanya. Violència seria pegar-li un tir. Esborrar la vergonya per la tàctica de la Covid-19 suposaria assetjar-lo fins que s’ofegués.
60. Segur que algun assessor dels milers que tracen els mapes de guerra al destructor de tota la terra l’ha aconsellat: “Excel·lentíssim Coronavirus, a Mallorca no hi perdeu el temps. Els illencs són molt tancats. Genteta de forat que viu rere la roca”. Ara, el desafiament per als mallorquins és practicar a mort el manament del poeta, “siau qui sou”, tot conservant el tarannà i la roca.

016

61. Amb aquesta norma irrompible de la distància entre els cossos han tornat a agafar envergadura els pecats de pensament. Al confessionari, el jutge sagrat té l’obligació de sotmetre el pecador a un interrogatori: “Era amb home o amb dona? Fadrins o casats?”. La luxúria és el més profitós de tots els pecats. Amb un sol mal pensamentó de segons es poden cometre un caramull de monstruositats tot guanyant-se l’infern. Suposa’t un beat casat que mira amb delit el capellanet quan celebra missa. Suma un pecat greu d’impuresa, un crim contra natura per ser invertit, un adulteri per estar casat i dos sacrilegis, un perquè l’objecte de la seva lascívia mental és un sacerdot i l’altre perquè el rampell li ha vingut en lloc sagrat. Només manca que quan es confessi, el capellà li proposi una cita. Llavors li cau directe i fulminant una excomunió. Així pensa i actua el cardenal Cañizares i el setanta per cent de l’Opus i Cia. I així seguiran pensant i actuant quan el món entri a la “nova normalitat”.
62. Els grans invents dels homes han estat per matar-nos entre germans. Però a l’hora de defensar-nos contra un terrible enimic estrany no ens han valgut les bombes ni els tancs. Conclusió que traurien les més innocents de les moneies pensants: tots els pressuposts dels món -bilions de bilions – que ara es dediquen a la guerra s’han de destinar a allò més fonamental per a la vida de l’home com és la sanitat, l’educació i el medi ambient. No. No us equivocau. Aquest tro escardat que ha fet tremolar el Puig Major no és l’espetec d’un llamp. És la riallota del coronavirus quan ha llegit aquesta innocentada.
63. Tots els amos del món se senten més segurs amb l’equip sanitari que els controlen en tot moment que no amb vint guàrdies que els vigilin les espatlles i tot la esta. Els senyors seguiran com sempre més rics i poderosos que abans del coronavirus. L’únic canvi que es notarà serà l’augment de la casta mèdica i científica dins la seva tropa d’honorables esclaus.
64. La Covid-19, talment un nou déu, ens ha clavat la sentència: “El mite no el fa la seva realitat, sinó la seva projecció”.

017

65. El coronavirus és la més definitiva pedra de toc per saber de quin material està fet cada personatge. Parl dels actors públics. Tanmateix, els herois quotidians que ens salven de la tragèdia es queden en l’anonimat. Aquests silents paladins de la història els assimil al rodi, el metall més preuat i ocult del món, cinc vegades més car que l’or. Vet ací una espontània i limitada classificació treta del gresol dels meu sentiments. Lluís Llach és un pur diamant. Sanna Marin, la primera ministra de Finlàndia, reuneix els majors quirats de l’or de llei. El president de Portugal Rebelo de Sousa s’ha guanyat la similitud amb el platí. La nostra presidenta Armengol mereix la plata. Merkel és una proletària d’acer. L’apallissat president Torra resisteix com el ferro. Trump i Cia pertanyen als metalls tòxics, mentre que Sánchez és llauna bonyarruda. No arriba ni a metall.
66. En la primera versió, l’irreverent acudit es referia al càncer. Aplicat als apocalíptics temps que correm la facècia rularia així. “Un dia, un malat es presentà a Jesús. El diví taumaturg el beneí i el donà per curat. Al cap de dos dies aquest malat es tornà presentar a l’hora dels miracles. El Mestre el tornà a beneir. Al sisè jorn el subjecte retornà a suplicar clemència. Llavors el Messies mirà Pere i li digué: “Això serà un cas de coronavirus”. Com sempre, el llenguatge popular assoleix la màxima expressió: amb la Covid-19 no hi Cristo que hi valgui.
67. El coronavirus ha demostrat amb arguments mortals que posseeix més títols acadèmics que els que puguin aportar totes les universitats del món i de la bolla. El doctorat en sociologia ha fet un test a tots els habitants de la Terra. L’enquesta se centrava en una sola pregunta: que s’ha de salvar, l’home o el sistema? Els partidaris de salvar el sistema han guanyat per aclamació mundial. Molts d’aquests homicides s’han refugiat en el sofisme de pensar: llavors el sistema salvarà l’home. Imbècils tots junts i plegats, units i reunits, després d’aquesta cagada el sistema ens explotarà més clamorosament, encara. Enyorarem els temps dels esclaus. Aquestes bestioles domèstiques almanco menjaven.
68. El coronavirus, d’una tirada cruel i esgarrifosa, ha arrabassat la bena de la nafra més putrefacta de la Humanitat. Tot el nostre cos social regalima el pus sangonós del sistema: no som persones, ni ciutadans, ni habitants... som consumidors. Res més. Consumidors. Perdó, els esclaus hem de guardar les formes: som consumidores i consumidors.

018

69. Ens espera una llarga era de confinaments. Tota una legió de germans del coronavirus guarden torn per intentar liquidar el major depredador de la natura, com és la bestia humana. Tanmateix, la Covid-19 ens ha deixat una estratègia fonamental: per resistir les envestides del virus el millor remei és tenir països petits i cases grans. Vet ací el gran lema del futur: països petits i cases grans.
70. Blai Bonet, el poeta dels poetes, quan havia creat una metàfora genial, talment una gallina que s’adonàs d’haver post un ou de dos vermells, es delectava escaïnant el seu prodigi. M’embadalia tot contemplant un món nou distribuït en “països petits i cases grans”, sense poder avenir-me que la troballa fos meva, quan un cruel company que vetlla per la meva vanitat m’ha despert del somni tot escopint per telèfon: “sempre et surt la vena capellanesca. Això de països petits i cases grans ho defenses per salvar el Vaticà”.
71. El coronavirus és un incorruptible detector de veritats. Una d’aquestes evidències proclama: per encertar i salvar la pell cal fer el contrari del que manen i proclamen els negrers del poder, val a dir tots els qui comanden. Ara ens han afusellat amb un lema: “Només ens salvarem si estam junts”. El monstre de les clarividències ens ha demostrat que ens salvam quan estam separats. Ha arribat l’hora de les necessàries i urgents separacions. És l’hora dels divorcis. De les independències de les nacions subjugades. Dels distanciaments dels amics postissos. De les apostasies dels batejats que han trobat el seu déu fora l’Església... Només he iniciat una llisteta d’exemples. Cadascú sap a on ha de rompre la cadena de la unitat imposada.
72. Enclaustrat, amb una pau infinita, al monestir de Can Gazà he llegit la carta pastoral del nostre Bisbe Sebastià Taltavull. Entre moltes altres atinades i profitoses consideracions, m’ha impressionat la definició de comunió com “la capacitat de veure primordialment allò qui ha de positiu en l’altre”. Preg al diví coronavirus que em curi la meva endurida miopia.

019

73. Una personalitat –no em faceu dir quina– ha proposat legalitzar la droga clandestina com a manera d’augmentar les arques públiques, sobretot la cocaïna, que és la que mou més bilions de dòlars en totes les capes de la societat. Quan tengui carta de ciutadania, com el tabac o l’alcohol, se la podrà carregar amb imposts. Les despeses, no retreuen cap drogoaddicta de llur dependència. Quina tristíssima ironia: Milers de morts per sobredosi -a Mallorca, en 50 anys, n’he plorat més de tres mil-, milions de vides, de famílies, de parelles esmicolades no mogueren el sistema a declarar la justa i necessària legalització de les drogues. El coronavirus exhibirà els seus atributs divins -ous de déu!– si ho provoca.
74. S’han acabat les discussions i les diferències de càlcul. S’ha acabat l’espectacle del ball grotesc de xifres, amb aquelles diferències astronòmiques entre els comptes dels organitzadors, els de la guàrdia municipal i els dels contraris a la Causa manifestativa. Per quantificar les manifestacions els notaris no hauran de comptar persones sinó metres. En fila índia, guardant la separació social de dos metres, cada 100 metres seran 50 assistents. Fins on poden arribar cinc-cents mil manifestants? Necessitant dos metres quadrats per persona, amb 200 protestaires qualsevol escainador omplirà la plaça Major.
75. L’obligació de portar màscara ens matarà -parl per mi– la lascívia. Ens asfixiarà la sensualitat més bella i commovedora com és la contemplació furtiva i delitosa dels llavis dels vianants i vianantes . Davant uns llavis molsuts, voluptuosos, sedegosos, insinuants... que es tanquin totes les platges nudistes i totes les mostres pornogràfiques. Covid-19, sàdica i ofegadora moralista judeo-cristiano-islàmica, per què em deixes viu si em prives dels més exquisits plaers del viure? Per viure mort, hom vol morir.
76. La Covid-19 mostra a la humanitat l’únic camí de salvació: sortir de l’ego per entrar de ple dins l’eco. La recepta no és un ocurrent joc de paraules: és una teràpia ineludible. Tanquem les portes a l’ego que engendra egoisme, egocentrisme, egolatria i tota altra classe de metzines que maten les persones i la societat. En el racó íntim de la personalitat deixarem a l’ego primitiu un bres sagrat per a l’autoestima. Eco vol dir ressò, casa, morada, naturalesa. De la seva arrel neixen les ecologies ,els ecosistemes, les comunicacions i les ressonàncies. Déu meu, que passi aviat –ara mateix!– el coronavirus però que ens deixi clavat per a sempre el seu eco.

020

77. M’imagín l’acudit fàcil i toix de l’aguaitador furtiu d’una platja nudista on tots els exhibicionistes -elles i ells- porten la preceptiva màscara. El morbós contemplatiu exclama: “Quin virus els haurà picat perquè a tots els hagin pujat les bragues a la cara. Això ja no és nudisme com déu mana”.
78. El coronavirus m’ha reforçat la clarividència que “ la vida de l’home és un parèntesi entre dues infanteses”. El parèntesi l’omplim amb la representació del paper que ens hagi tocat a la comèdia de la humanitat. Som nosaltres mateixos quan arribam i quan ens anam d’aquesta vall de llàgrimes. Els adults no viuen, actuen. La Covid-19 ha palesat d’una forma cruel i clamorosa la diferència en la protecció jurídica entre els mocosos de l’alba i els caganers de la posta i valga com a prova la declaració dels drets dels infants de les Nacions Unides del novembre de 1959. Mentre, els vells ens trobam absolutament desemparats en les mans criminals d’una legió de carronyaires.
79. El coronavirus ha despertat la vena als predicadors i als profetes que no es cansen de recordar-nos que “els infants són el futur”. Qui clamarà justícia pels vells que som el passat? De moment només ens han tirat en cara, de paraula i obra, que sobram, que som una rèmora pel progrés de la societat. Sense consciència i ciència de passat, ni els homes ni els pobles poden sobreviure. Un edifici resisteix les sambatudes pels fonaments, no pels finestrals de la façana. La Covid-19 té el pla ben traçat: matar els vells per convertir la terra en una desfilada de creguts i d’ignorants.
80. El coronavirus ha despullat, fins a fer-ne espectacle obscè, el principi universal que tot i tots es venen. Basta mirar, malgrat sigui de rampellada, el corral de la comèdia del Congrés. Ningú, ni déu, se salva d’aquest contraban . Per això mateix, jo mai no dic no m’he venut, sinó que no m’han comprat. Els qui presumim de no haver-nos venut és perquè no interessam a ningú o perqué no ens han endivinat el preu. Mentrestant, la Covid-19 no es cansa de cobrar morts als traficants del poder.

021

81. Cabroníssim coronavirus de la gran mare, t’has guanyat a pols l’honorable títol de Botxí universal. Tens dret i obligació d’ofegar tots els vells que els teus amos i senyors enviïn a la forca. Però no teniu dret, ni tu ni els teus magistrats, d’allargar-nos l’agonia de forma cruel i inhumana. No teniu cap raó per perllongar-nos les tètriques acaballes. Si ho feis per muntar un macabre espectacle , perdeu el temps i la llavor ja que la vostra psicopatia està més que provada. Si la vostra intenció és esverar-nos per afeixugar, més encara, la vostra pota damunt el nostre pit perdeu la llet pasturant. Tots els vells ja hem assolit el grau suprem del terror. Tu, cabroníssim coronavirus i els teus amos ens teniu concagats.
82. Abans d’aquesta maleïda pandèmia em creia que havia superat tots els estigmes del meu destí. Som pobre fins a extrems ofensius. Estic gras. La recepta és sempre igual:¨Amagreix-te” Som català de Mallorca, com Ramon Llull. No neg que al Principat en quedi algú; de català. Despullat a la cantonada, som l’homosexual més orgullós dels gais sortits d’armari. Capellà renegat, els retrets d’antigues farses em sonen a glòria. Arribats a aquest punt on s’havien trencat totes les cadenes, no atalaiava més ignomínies. Però vet ací que la Covid-19 m’esperava amb l’oprobi més desesperant que mai no hauria pogut imaginar. Som vell. Estic sentenciat. La condició maleïda de vell ha dimensionat tots els altres estigmes assumits i superats. Som un vell, miserable, gras, català, renegat i maricó condemnat a desaparèixer del mig ara mateix, com va sentenciar na Lagarde. Aquesta perversa ignomínia de la vellesa només se supera amb la mort.
83. Gerontofòbic coronavirus, per què t’acarnisses amb els vells abandonats -fora de ca seva tots són desemparats- a les residències mentre respectes les mòmies sagrades del Vaticà i de Buckinhham? Com tots els Messies de la Història et rendeixes davant l’encens, l’or i la mirra (alies cocaïna de Betlem).
84. Adorats científics, els vells estigmatitzats ens negam a servir de conillets per a les proves de les vostres salvífiques vacunes anti-coronavirus. Si voleu rentar la ignomínia que ha comès la humanitat amb els seus padrins i oncles fadrins, com jo, posau-nos a mà, talment una prodigiosa aspirina, una hòstia per plegar de viure. El mot no és una ocurrència irreverent. És un detall necessari perquè l’esquela del vell catòlic que ha tingut la dignitat de suïcidar-se pugui encapçalar-se amb la preceptuada frase ”Confortat pels sants sagraments i la bendicció viral”.

022

85. Un seguidor de les meves virusades –el penúltim que em resta– m’ha enviat un missatge: “amb això dels vells et veig molt emprenyat”.
    Emprenyat, no, fidel amic residual: emprenyadíssim, rabiós, desesperat. La pertorbació m’ha suprimit totes les barreres. Per mi, tot i tots, el món sencer, us podeu anar a la merda. Amb el vostre silenci tornau consentir un extermini nazi dels qui estorbam. Si existís un mínim de sensibilitat i justícia, a hores d’ara tots els gàngsters de les residències privades com Florentino Pérez estarien en presó preventiva esperant un judici on el fiscal i l’acusació popular demanassin presó permanent revisable. Jo els tancaria a les habitacions on els vells han passat en absoluta soledat mesos de terribles angoixes.
86. Tots els companys, amb l’excusa de vetllar per la meva figura, em volen aclarir el cambuix abans de sortir a escena. Amb un to burlesc m’han tirat en cara l’interrogant: “No trobes que ja està bé de parlar de vells”. Equilibristes, venuts i banyuts, per què no li escopiu a l’esclafat davall un tanc dels que acaba de comprar la calcutenca Mare Teresa de la Moncloa: ”No tens res més a fer que gemegar? No cridis, que el beat Simón té la veu molt prima i no podrem escoltar les seves aclaridores i consoladores comunicacions”.
87. El coronavirus ha canonitzat les veritats eternes. La Història no es repeteix, però els mites, sobretot els bíblics, es fan. La reacció del poble d’Israel, en plena quarantena del desert, va ser arreplegar les joies de totes les tribus per enllestir un vedell d’or, mentre Moisès esculpia a les pedres la nova llei dins les boires del cim del Sinaí. A l’escola de la Covid-19 els discapacitats, val ha dir totes les dones i tots els homes de la terra, repetim cantussejant l’única i gran lliçó: “Els doblers ho són tot. L’economia està per damunt tot. Els diners fan miracles. El negoci ho mou tot. El capital és déu.”
88. Al llarg d’eixos mesos de confinament he patit molta por. Als vespres al llit he sofert atacs de pànic. No m’horroritzava la mort, sinó l’agonia. M’esgarrifava el segrest dins una UCI. Ara amb aquest terrorífic “viva España” i amb els contagiadors a lloure m’ha envaït la inseguretat. Estic a les fosques malgrat dormi amb el llum encès. S’ha post el sol. Ha arribat la nit. És l’hora de les completes. Fratres sobri estote et vigilate. Ara cal anar més vius que mai.

023

89. Aquests mesos de clausura monacal la Covid-19 m’ha ressuscitat el llatí. He descobert que no hi ha millor teràpia que repassar les cinc declinacions de la nostra llengua mare mentre peles patates a les cinc del matí. Per altra banda. l’obligat silenci -sense visites hom resta mut– m’ha extret de la memòria les sentències inconnexes que m’han dignificat els insomnis. Avui, la covardia dels governants m’ha encès l’ocurrència que diu: “Fris que entrin els meus per saber qui són”.
90. La gran revelació del coronavirus és que l’homuncle no és el rei de la creació, sinó un simple okupa de la terra. El propietari absolut de la vida és un naníssim nanet fill de set pares de la família imperial dels virus. La part més original de la recuperació és la tàctica amb la qual l’hereu recobre les seves propietats. En la mateixa situació, la moneieta humana intenta directament fer fora l’ocupant. El virus fa el contrari, es fica a dedins. Hom s’imagina que si un il·luminat de la raça humana copiàs aquesta estratègia el que faria seria quedar-se amb les sales millors i deixar l’okupa a un racó. El virus suplanta l’okupa. Li xucla la vida fins a deixar-li els pulmons fets una pedra o el fetge un pelleringo. El virus no cerca ni palaus ni possessions. Vol recuperar la seva propietat: la vida.
91. Això de l’home okupa ha suposat per a mi una gran descoberta. Okupa constitueix la classificació més rasera i igualitària de la humanitat. Port dies donant-li voltes i fruint de les conseqüències de la troballa. No val que siguis ric, pobre, intel·ligent o de Vox. Tots som iguals. Okupes. En sortirem baldats, de la Covid-19, però sobreviurem tan imbècils com sempre. Tanmateix, qualsevol any futur arribarà un altre hereu de la família propietària de la vida en el món i s’apoderarà de ca seva.
92. És i seguirà sent la gran pregunta de l’home: i quan me mori, què? Les religions i les místiques t’ofereixen un llarg catàleg: energia, reencarnació, confinament a un paradís, cendra a la soca d’un garrover al costat d’una llobacarda. El coronavirus m’ha definit l’horitzó: vull formar part, com una partícula inframicroscòpica, del vit del virus més vital i vitenc. Serà la forma de retornar a la història i donar pel sac als altius de torn.

024

93. Ara que la reina d’Espanya s’ha escurçat els nas, la Covid-19 ha declarat infal·liblement excàtedra que el món és un mocador. Tot i això, ben plegat i desinfectat, li podrà servir pel funeral del seu sogre. A força de prémer allò que té tan generós alguna llagrimeta li sortirà.
94. En un bellíssim poema dedicat a la família i als amics, Miquel Àngel Riera diu de mi que “tenc la humanitat per concubina”. Després de cinquanta anys de matrimoni i tretze de festejament em vaig divorciar de l’església, a la qual havia estimat i reverenciat com esposa. Ara, el coronavirus m’ha desenganyat d’una forma tan profunda de la humanitat que he acabat per detestar-la. Malgrat tot, no voldria comportar-me amb la meva examant de la mateixa manera que s’han portat amb mi els macarres de la meva exesposa.
95. Aquestes revoltoses conjuntures que ha creat la pandèmia del coronavirus són temps propicis per a dirimir els assumptes pendents. M’imagín el president de la Generalitat de Catalunya declarant la independència al balcó de la plaça de Sant Jaume o la nostra presidenta Armengol actuant de facto com si fossim el País Basc: els doblers que entren a Mallorca es queden aquí. A l’Estat li pagam els serveis en el cas que demostri que ens n’ha donat algun.
96. En temps apocalíptics com els que vivim a causa del coronavirus qualsevol espurna esdevé símbol. Quan ens ofeguin els prepotents de torn el nostre gemec que s’anirà apagant fins a morir serà la jaculatòria que resava el negre George Floyd mentre la seva gargamella era esclafada pel genoll del policia blanc Derek Chouvin. El jove detingut per la sospita de fer passar a un comerç un bitllet fals de vint dòlars murmurava cada cop més asfixiat: “Ma mare, no puc alenar”. Després de la pandèmia viral quan torni governar el món la bèstia rica i poderosa, aquest serà el murmuri dels pobres: “Ai, mumareta meva, no podem respirar”. “Ai mumareta meva ens estant ofegant”.

025

97. Cada cop més el coronavirus m’allunya de la gent -queda tan poca gent que sigui quelcom més que gent- i m’acosta a la naturalesa. Ara em sent més prop, més germà, més congènere, de la formiga que no de l’home.
98. La Covid-19, entre els centenars de paraules que intent manejar a l’hora d’expressar-me, m’ha clavat un mot contundent i definitiu: prou! Prou! Aquest adverbi casa amb tots els verbs que he conjugat en present, passat i futur al llarg de la meva minsa existència. El coronavirus m’ha forçat a dir Prou. Prou de fingir. Prou de callar. Prou d’actuar. Prou de viure? Quan arribi el moment, també prou.
99. Ja estic fart que em tirin en cara, des de tots els indrets i racons, que pertany al grup dels vulnerables. Per si de cas la Covid-19 deixa algún vell viu, el matarà l’ona de calor. La qüestió és que desapareguem del mapa d’una puta vegada. Tanta nosa feim els pobres vells, Déu meu? Un ric mai no és vell. Només te anys.
100. Criminals del món, per molt que us mostreu vestits de reis, de presidents, de policies, de magistrats... tant sols aconseguireu la meva repulsió, la meva aversió, el meu oi fins al límit del vòmit. Però mai de mai us dedicaré el meu odi. L’odi és una metzina sagrada que guard tant sols per aquells monstres que, per explotar-me millor, em feren creure que m’estimaven. Fins que el coronavirus m’ha obert els ulls no m’havia adonat que al rebost dels meus sentiments no hi havia verí per a tantes rates.

26

101. Després d’esborrallar cent virusades he caigut en la temptació de repassar-les. El pessimisme que regalimen pels quatre costats m’ha ofegat qualsevol possibilitat de comentari. Ningú me l’atorgarà, però m’he guanyat, a pols i a força de quedar sense lectors, el sinistre títol de visionari. La humanitat té els pulmons podrits. Les meves insignificants ocurrències són gargalls de la ronca agonia de l’home. Puta raça. 
102. La Covid-19 té tan de poder que ha aconseguit, aliant-se amb el virus del racisme, canviar el nom a la nació més poderosa del món, que a hores d’ara es diu Corevietnam per haver estat ocupada per l’exèrcit nord-americà a les ordres de Trump.
103. La higiènica moral catòlica, deixebla del coronavirus, imposava, en l’ús del sexe, mesures radicals. El Pare Jaume, cofundador dels Coritos amb el Pare Xim Rosselló, va predicar des de totes les trones de les esglésies de Mallorca, no debades recorria tots els pobles complint la seva tasca de missioner, el model de l’acte conjugal. Un llençol amb un petit forat havia de cobrir la dona de cap a peus. El trau havia de coincidir en el punt exacte de la qüestió. Abans d’iniciar la tasca fecundadora els dos esposos havien d’explicitar, en forma de pregària, les seves intencions: “Déu meu, no ho feim per gust ni per vici, sinó per posar fills al vostre sant servici”. Amb aquest rite el meu padrí patern va deixar embarassada onze pics la meva padrina. Tots els infants suraren bons i sants. No sé si els fills que tingué el meu avi amb la veïnada, anant i venint de missa, els encomanà amb llençol o sense.
104. Cal enterrar amb tota la dignitat del dol les persones la vida de les quals s’ha cobrat i se segueix cobrant el coronavirus com a aval del seu dret de cuixa. Però hem de practicar una minuciosa i exhaustiva autòpsia al cadàver de la humanitat. Hem de sabre amb la major precisió possible on han fallat els teixits. Per què les llumeneres del món han respost amb tanta inseguretat i retard? Per què ens deixam tallar el cap per salvar la cabellera dels qui comanden? Si algun savi descobreix una vacuna que ens guardi de la imbecil·litat de l’home li dedicarem una placa a cada cantonada. El que posi en marxa la vacuna contra el coronavirus s’haurà de conformar amb el nom d’un carrer.