Al bon company de lluites polítiques Xosé Manuel Beiras Torrado

  Quan ens acaba de deixar aquest gallec tan eminent, gran defensor de l’Europa dels Pobles per davant de l’Europa dels Estats centralitzats, no em puc estar de dedicar-li ni que sia un breu moment per al record.

Durant l’època en què vaig dedicar-me a tasques polítiques institucionals, militant dins el PSM-Entesa Nacionalista, en ocasions diverses vaig tenir la gran sort d’arribar a contactar directament amb Xosé Manuel Beiras Torrado, aquest polític, economista, intel·lectual i escriptor tan rellevant dins l’àmbit polític del nacionalisme gallec contemporani. 

Algun paper hem compartit tots dos en l’àmbit de la política i el nacionalisme d’esquerres als nostres territoris respectius. Encara que el meu, sia sens dubte a un nivell incomparablement inferior.

De la mateixa manera que tots dos també hem guardat una certa relació amb l’acció política a les eleccions al Parlament Europeu. Ell aconseguí la fita fonamental d’esdevenir el primer eurodiputat del Bloque Nacionalista Galego (BNG), gràcies a aliances estratègiques amb altres forces nacionalistes, entre les quals hi havia el PSM-Entesa Nacionalista.

Record perfectament la trobada que mantenguérem l’any 2000 al Parlament Europeu durant la jornada que organitzava l’Aliança Lliure Europea (ALE), encaminada a articular una veu pròpia de les nacions sense Estat a Europa.

Tot i que formàvem part de partits diferents en realitats nacionals diverses, coincidírem en aquest espai de reflexió i en la sintonia política propiciada pel partit polític europeu que agrupava moviments autonomistes, federalistes, ecologistes i independentistes.

Per a mi va comportar la descoberta de tot un món nou i l’obertura d’ulls davant d'un panorama polític tan encisador com desconegut. Fa vint-i-sis anys i era una de les primeres vegades que acudia al Parlament Europeu. Hi aniria en altres ocasions posteriors a defensar interessos d’aquestes illes nostres tan deixades de la mà dels déus... i dels polítics.

Maig de l’any 2000 a Brussel·les

Era precisament a Brussel·les on vaig tractar de prop, entre d’altres polítics europeus, Xosé Manuel Hixinio Beiras Torrado (Santiago de Compostel·la, 07-04-1936). Compartíem idees i projectes polítics que tenien molt a veure l’un amb l’altre. Ens trobàrem a Brussel·les, a la seu del Parlament Europeu. 

Més d’una trentena de batles dels Països Catalans hi havien lliurat un manifest on demanaven per a la llengua catalana el mateix nivell de reconeixement que rebien altres llengües oficials de la Unió Europea. Era el motiu primordial de la meva assistència a l’encontre eco-nacionalista de tres dies de durada a la seu parlamentària europea.

Vaig participar en les reunions que mantenien representants dels partits polítics que conformaven el Partit Democràtic dels Pobles d’Europa (PDPE), amb eurodiputats que s’integraven dins el Grup Parlamentari Aliança Lliure Europea (ALE).

Vaig veure que les intervencions del tot favorables que hi feia aleshores Xosé Beiras, el feien comparèixer com una d’aquelles persones que, quan obria la boca, es feia escoltar per tothom. Deia coses tan senzilles i tan de sentit comú, que no podies deixar d’estar-hi d’acord. Bon economista, coneixia a la perfecció els mecanismes que mouen els fils de les nostres societats, tan abocades a nodrir el model capitalista com a ser-hi engolides.

Hi mantengué propostes polítiques d’alliberament dels pobles, que facilitassin i procurassin de debò la sobirania veritable.

Juny de l'any 2003, a Reus, Jornades de l’Opinió Catalana

Tots dos participàrem en les jornades de L’Opinió Catalana, l’associació catalana que promou la normalització nacional de Catalunya i dels Països Catalans, fomentant i debatent en profunditat idees que es basen en la democràcia, el pluralisme, els drets humans, el progrés i la justícia social.

Record molt bé que Xosé intervengué a l’acte inaugural de la jornada realitzada a Reus, dedicada a “Noves formes de participació política i fet nacional”. Hi parlà de manera magistral sobre “Mobilitzacions ciutadanes i identitat nacional a Galícia”.

  Centenars de persones de totes les edats, condicions i terres dels Països Catalans s’arreplegaren al Palau Bofarull, per seguir amb molt d'interès i força curiositat les diverses intervencions que s’hi exposaren, i que giraven entorn d’un dels assumptes de més ardent actualitat entre nosaltres: “Noves formes de participació política i fet nacional”.

Febrer de l'any 2024, eleccions autonòmiques gallegues

Amb motiu de les eleccions autonòmiques gallegues vaig veure que Xosé Manuel Beiras, tot i esser ja un ancià de 87 anys, continuava molt actiu en aquest àmbit de l’activitat humana. I de quina manera! Continuava essent una de les figures més importants de la política gallega i del nacionalisme gallec d’esquerres. Des de sempre, considerava que Galícia, a part de compartir amb el País Basc i els Països Catalans el fet de ser una nació sense estat, també esdevenia una colònia interior, amb la síndrome de la colonització. 

Per a Beiras, el poder que tenia el PP en la societat gallega, en els mitjans de comunicació, de la premsa escrita, o a la televisió de Galícia, era com en les colònies. I que Espanya, en versió aberrant de la cultura europea, s’afanyava a impulsar-hi la recolonització idiomàtica.

Era de l’opinió que la independència política de qualsevol espai territorial de l’Estat espanyol, mai no podria ser acceptat pel règim, de cap de les maneres, mentre hi hagués una monarquia borbònica, unes classes dominants en les institucions, com ara, la cúpula del poder judicial, que és colpista. «Mentre això sigui així, no tolerarà absolutament res». 

Xosé Beiras arribà a veure que l'any 2024 el Bloque Nacionalista Galego (BNG) aconseguia 25 escons (467.074 vots, un 31,57%), guanyant 6 diputats més dels que tenia i assolint el seu rècord històric de representació i de vots. Hi quedà com a segona formació política parlamentària, per darrera del PP i per davant de la resta, inclòs el PsdeG-PSOE.

Es consolidà fermament com la principal força de l’oposició, distanciant-se molt clarament del Partit Socialista i superant amb escreix els resultats d’etapes anteriors. La candidatura liderada per Ana Pontón capitalitzà gran part del vot progressista i sobiranista.

La mort de Xosé Manuel Beiras als 90 anys d’edat ha sacsejat tot el panorama polític i cultural gallec i de l’esquerra sobiranista de tot l’Estat espanyol, després d’una de les trajectòries intel·lectuals i polítiques més fascinants i complexes de la democràcia espanyola.

Que reposi en pau el gran lluitador gallec infatigable!

Una nit qualsevol, llibre de Miquel López Crespí

Seguint la seva dèria literària d’escriure sobre lluites per la llibertat de la classe treballadora i sobre la defensa de la llengua i la cultura catalanes, l’escriptor pobler Miquel López Crespí, en la seva edat més madura, ens ofereix aquesta altra producció que fa part de la Col·lecció Aliorna-65 de Lleonard Muntaner Editor, amb el títol Una nit qualsevol.

Portada del llibre

Tot al llarg de les seves 144 pàgines, el novel·lista, assagista i poeta mallorquí, ens ofereix, en aquest llibre editat a Mallorca l’any 2025, un caramull ben muntat de relats farcits d’històries que competeixen en la captura de l’interès per part de qui s’hi endinsa amb la curiositat de llegir-ne tot el contengut.

Miquel López Crespí, des de fa dècades, no deixa de ser un bon company de lluites i dèries en la batalla persistent i indefugible de contribuir personalment i col·lectiva en la tasca gegantina de construir un món més just i solidari.

No deixa de fer-ho, tot i trobant-se avui dia davant tantíssims de fronts bèl·lics oberts en tants indrets del planeta Terra. Si més no a primer cop d’ull, sembla que no contribueixen a fer-hi res més que tot el contrari del que proposa l’autor.

En compartir plenament son plantejament farcit d’una vitalitat inesgotable, som un dels qui pensen i creuen que s’ho paga endinsar-se en la lectura d’aquests 16 relats interessantíssims. Sobretot per a qui comparteixi la necessitat d’assolir una visió transformadora de la realitat que ens ha pertocat viure i patir.

A mesura que ens hi endinsam, hi trobam espais ben coneguts per la gent que, d’una forma o una altra, es dedica a la literatura d’aquest estil i contengut, com és el cas del Restaurant Diplomàtic, en el darrer relat; o l’històric casal menorquí, construït en temps de la dominació britànica de l’illa, on es refugia qui s’endinsa en la inexhaurible febre creativa del relat quinzè; o la casa de camp que els pares de l’advocat laboralista li han regalat; o el despatx des d’on elaboren la història del moviment obrer; les places públiques on els herois de les lluites més revolucionàries mai no troben ni tenen cap monument en bronze; l’aeroport buid durant un hivern sense turistes, amb motiu del retorn de l’exili llarg de qui consideren alguns com «el darrer resistent»; l’Escola de Magisteri on estudien junts alguns protagonistes de l’obra; el tren barat que els porta des del cap i casal de Catalunya fins a París; la munió de cases abandonades, de palaus ensorrats, d’estacions desertes, com si servissin de crònica del moviment obrer, el relat d’una relació exhaustiva de derrotes incomptables.

Hi compareixen personatges nombrosos que, a criteri de l’autor, han contribuït de manera molt significativa i intensa a mantenir infatigablement i incessant la lluita per un món més igualitari i lliure.

Així com comença amb unes reflexions entorn de l’assassinat dels ecologistes Petra Kelly i Gerd Bastian, acaba amb una tertúlia literària en un dels millors restaurants de Ciutat. Entre i entre, s’hi despleguen uns altres 14 relats. Tant uns com els altres competeixen en qualitat descriptiva, que se suma a les valiosíssimes aportacions de riquesa literàra incalculable que s’hi afegeixen. Tot plegat mena qui tengui interès a llegir-ho cap a un grau molt alt de fruïment gojós.

No de bades, ni per casualitat, la publicació d’aquest llibre coincideix amb la celebració a bombo i platerets del 80è aniversari del final de la segona guerra mundial, en determinats àmbits de la geografia planetària.

De fet, coincideix amb una trobada tan significativa com la produïda amb la presència dels cappares polítics russos, nord-coreans, indis, iranians, xinesos, etc. Sens dubte els més clarament representatius dels països que, d’una forma o una altra, s’enfronten als EUA i a la UE.

Aquest llibre de l’escriptor pobler Miquel López Crespí, amb un títol tan cridaner com aquest, Una nit qualsevol, bé sigui a través de cartes, o de monòlegs, o de converses, bé sigui emprant cartelleres de cinema, transporta el lector cap a l’observança i el record d’una Europa tacada de sang a mitjan segle XX. 

Molt oportuna, doncs, l’edició i publicació d’una peça literària com aquesta, en uns moments en què grans i enormes onades de feixisme atroç tornen a irrompre de bell nou en gairebé totes les contrades i racons del nostre entorn capitalista, cada cop més depredador, més desbocat, més salvatge.

Vos he de dir que estic molt content de trobar-me aquí, a Muro, a ca s’Artiller, convidat una altra vegada pel bon amic i activista cultural inigualable, en Jordi Cloquell Noceras: «Figura molt coneguda en l’àmbit cultural del poble, encarregat de dinamitzar i programar les activitats del centre, que és el cor de la vida cultural de Muro» (IA xinesa dixit!).

Juntament amb el bon amic llorità Felip Munar, venim a presentar un llibre d’un altre bon amic, pobler en aquest cas, que li diuen Miquel López Crespí, autor de desenes i desenes de títols elaborats en català de Mallorca (superant-ne el centenar).

M’heu de pemetre que comenci fent una referència explícita i directa a la darrera vegada que m’hi vaig fer present, aquí, a ca s’Artiller, amb en Miquel. Ens hi acompanyava aleshores un altre bon amic, concarrí per més senyes, que ja no és en aquest món entre nosaltres, el bon amic Jaume Obrador Soler. Que en pau descans!

Era el 27 de maig de l’any 2018 – 7 anys, 3 mesos i 17 dies enrere –. Ens hi dedicàrem una bona estona, a presentar dues de les moltes novel·les d’aquest mateix autor pobler. Les que porten per títol «Joc d’escacs» i «Allò que el vent no s’endugué». Record que era un diumenge, i que ho férem a les 19:30 hores d’un capvespre primaveral.

Vàrem comptar aleshores, i també comptam avui, amb la col·laboració tècnica d’un professional de la comunicació, tan ben qualificat com és ara n’Agustí Baró i Bauló. S’encarregà d’enregistrar les imatges, els sons i les veus de la trobada, per tal que tothom que en tengués interès, pogués disposar de la informació requerida. Esper que en aquesta ocasió també faci el mateix, com només ell sap fer.

També m’heu de pemetre que vulgui fer una referència explícita i directa a la primera vegada que vaig contactar amb l’escriptor pobler Miquel López Crespí. 

La primera vegada que vaig llegir un article seu, fa més de cinquanta anys. Era a finals de l’any 1971. Pocs dies abans que jo emprengués el vol cap a l’Àfrica Central, com a missioner al Burundi, ell havia publicat al Diario de Mallorca un escrit que duia per títol una sola paraula «Fanon». Vos he de dir que aquell escrit m’ajudà ben molt a entendre què havia de fer jo, un «home del Nord opressor», a l’hora d’acompanyar «gent del Sud oprimida».

Entre aquella primera vegada i aquesta darrera d’avui aquí, a Muro, ha transcorregut molt de temps. Tots dos hem anat envellint. I tots dos, durant aquestes darreres dècades, hem anat presentant llibres seus en indrets distintints de Mallorca.

Record molt bé que, en presentar aquí les dues novel·les seves ja esmentades, 7 anys enrere, a l’hora de fer-ne la presentació, se’m va ocórrer de formular-li, a l’autor, prop d’una dotzena de preguntes, perquè me les anàs contestant adreçant-se a la concurrència.

Avui faig comptes de fer el mateix, si m’ho permeteu. Lògicament, no hi repetiré les mateixes preguntes, perquè ja foren contestades aleshores per l’autor. A més a més, varen quedar molt ben reproduïdes en les xarxes de la intercomunicació planetària, dins d’un dels meus blogs que podeu consultar quan vulgueu. 

Dedicatòria del llibre

Començ, idò, demanant-li, a Miquel López Crespí:

1) Des de fa dècades, som veïnats. El nostres dos domicilis familiars estan situats en dues barriades palmesanes veïnes, Bons Aires i Camp Rodó. Sé que aquests darrers 50 anys has publicat una quinzena de llibres de narracions, a més de les teves aportacions nombroses al teatre, la poesia, la novel·la o l’assaig...
M’agradaria que ens diguessis d’on et surt aquesta dèria literària teva tan admirable? 

2)   Sempre he pensat que aquella primera topada amb el teu escrit sobre Fannon, és la que m’ha duit a col·laborar en la presentació de tants dels teus llibres, en llocs tan diversos. Sovint parles d’allò que anomenes la «narrativa experimental».
Ens pots explicar què vols dir exactament amb una definició com aquesta? 

3)   Com saps molt bé, m’acaben de publicar, a mi, un llibre en català i en castellà, que duu per títol «Cròniques meves peruanes». Saps que ho ha fet una editorial mexicana que l’ha penjat a internet, difós i escampat per Amazon, tant en digital com en paper.
Tu acostumes a escriure gairebé sempre i majoritàriament en català. Si hi ha una cosa que m’admira de la teva tasca, és que deus ser un dels pocs escriptors que pot dir i assegurar que «n’ha viscut, d’escriure», cosa que no abunda entre nosaltres.
Ens pots dir com t’ho has fet, per poder «viure d’escriure», durant tants d’anys?

4)   Així com, a mi, em va influir el que escrigueres sobre Fanon, i, 54 anys després encara mir de parar-hi esment, ens pots aclarir quin és l’escriptor, o grup d’escriptors,  que consideres que més ha influït en tu, perquè t’hagis dedicat a escriure tant?

5)   El fet d’acompanyar-te en moltes de les presentacions dels teus llibres, m’ha fet veure que t’han atorgat i has rebut molts de premis literaris al llarg de la teva extensa i intensa vida, tan activa dins l’àmbit de la literatura.
Ens pots explicar quin paper tenen els premis literaris en el teu ofici d’escriptor?

6) Sempre m’he demanat si el títol d’aquest llibre «Una nit qualsevol» és una queixa o lamentació que fas cap a l’exterior, o és la constatació escrita de la teva realitat vivencial, la d’un escriptor compromès en la tasca de transformar la societat, que vols que quedi reflectida damunt paper.
Ens ho pots aclarir, això: queixa/lamentació, constatació d’algunes realitats viscudes o res a veure amb cap de les dues?

7) Conec companys que cada dia escriuen una mica sobre allò que han fet, han vist, han escoltat, han visitat, etc. S’apunten a fer-ne un dietari personal històric.
Aquest llibre teu té qualque cosa a veure amb això, o ni tan sols t’ha passat pel cap fer-ho així?

8) I finalment, què recomanaries a les generacions més joves sobre el cultiu de l’art d’escriure. Pel seu compte, i no tant servint-se del que avui en diuen «intel·ligència artificial»? 
Aquest estri tecnològic que té més d’artificial que d’intel·ligent: es limita a arreplegar dades d’altri, sense valorar-ne ni la qualitat, ni la veracitat, ni l’originalitat, ni la intencionalitat manifesta de confondre.
Quines recomanacions faries al jove que prengués la decisió de fer-se escriptor?

Contraportada del llibre

Amb això està tot dit, sobre el que jo volia demanar-te. Gràcies per respondre. 
Gràcies, també, a l'atenció dispensada per la concurrència aquí present.

En record de Fèlix Martí

En bon dia 2 de setembre de 2025 m’arriba la notícia de la mort de Fèlix Martí Ambel  (Barcelona, 1938), fundador d'UNESCOCAT i expresident de l'Opinió Catalana, entre moltes d’altres dedicacions.

Home de lluita antifranquista, gran defensor de la identitat catalana, promotor d’iniciatives internacionals en favor de les llengües, les cultures i els drets dels pobles, de la pau i del diàleg entre les religions; practicant de l’Escoltisme; president del Moviment Internacional d'Intel·lectuals Catòlics Pax Romana, etc.

Gràcies al bon amic bunyolí Climent Garau i Arbona, tant la meva dona, la manacorina Isabel Rosselló Girart (qepd), com jo mateix, des de l'any 2003  tenim la gran oportunitat de participar diverses vegades en les trobades que organitza al Principat de Catalunya l'Opinió Catalana. 

La persistent insistència a convidar-nos-hi del bon amic Climent Garau, ens hi facilita el trasllat, l’assistència i l’allotjament. Mai no li ho podré agrair a bastament, d’haver pogut participar en unes jornades força interessants, que ens permeten d'atansar-nos als sectors i a les persones amb més empenta política, social i cultural de Catalunya d'aleshores: Jordi Pujol, Miquel Sellarés, Muriel Casals, Albert Sáez, Jordi Porta, Marta Anton, Fèlix Martí, etc.

Allà tenc la gran sort de conèixer i tractar una mica de prop, l’any 2005,  aquest home que, entre moltes altres activitats, arriba a presidir una entitat tan emblemàtica com l’Opinió Catalana,

Hi puc sentir Fèlix Martí manifestant clarament què és L'Opinió Catalana: una entitat que s’afanya a reunir persones de diverses sensibilitats polítiques, però que comparteixen la preocupació per la llibertat nacional de Catalunya i l'estimació a la llengua pròpia; que contribueix també al debat sobre aquests temes, intentant que prevalgui la racionalitat per sobre del partidisme, les modes intel•lectuals o els pensaments dominants.

Record d’haver assistit a les Cinquenes Jornades de l’Opinió Catalana. Amb el títol «El futur de la nació catalana. Horitzó 2014», es realitzen a Vilanova i la Geltrú; i l’obertura de la sessió és a càrrec de l’alcalde de la ciutat, Sr. Sixte Moral i del president de l’Opinió Catalana, Sr. Fèlix Martí.

Com assenyala aquest, quan s’albiren dificultats tant en l’Estatut com en el sistema de finançament, l’Opinió Catalana pretén impedir que quedem presoners del possibilisme de la política parlamentària, i també pretén plantejar amb tota llibertat, sense els condicionaments de la política institucional, allò que necessita el nostre poble per avançar, tant si hi ha Estatut com si hi ha aturada en la seva elaboració.

Guard també molt bon record de l’assistència de Fèlix Martí, com a president de l’Opinió Catalana, al II Fòrum de l’Associació per la Diversitat, organitzat a Palma per la Direcció General de Política Lingüística, a la taula rodona “La llengua catalana en el procés d’integració europea”. 

Durant la Campanya mundial per a una profunda reforma del sistema d'institucions internacionals, considerant que, si de bon de veres volem fer front a la crisi alimentària, climàtica i global..., ens cal treballar per crear un Impost Global sobre les Transaccions de Divises com a font de Finançament per assolir els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, Fèlix Martí esdevé un dels signataris d’aquest compromís.

Que trobi el descans i la pau interminable aquest gran lluitador en defensa d’un planeta més ben construït sobre la base de la justícia, la pau i una vida més plena.

El genoma humà, a càrrec del Dr. Jordi Orellana, al Seminari Nou

Setmanes enrere, el bon amic campaneter Ferran Bellver comunica l’interès seu a mantenir una trobada amb el Dr. Jordi Orellana Mas, investigador del genoma humà, sobre l’assumpte essencial del seu llibre nou  que toca el tema de l’aparició del gènere humà a la Terra.

Diu i repeteix que es tracta d’una proposta emesa per l’altre bon amic, el gabellí mossèn Llorenç Tous qui, desplaçant-se des de Ceinos de Campos (Valladolid), on resideix habitualmente des de fa temps, té previst de ser a Mallorca per al dia 26 d’agost.

En feim difusió entre les nostres amistats més properes. I, arribat el dia, més de dues dotzenes de persones interessades en l’assumpte, ens trobam a la sala auditori del Seminari diocesà de Mallorca, situat a la finca de Son Gibert (al barri palmesà del Viver), 

Durant uns tres quarts d’hora, el doctor Jordi Orellana hi exposa les seves observacions. Van seguides d’intervencions sucoses sobre la vida humana damunt d'aquest planeta Terra, per part d’un bon grapat d’assistents a la trobada, encuriosits amb la temàtica.

En llenguatge més o manco planer,  comprensible per a tothom  el doctor va esbrinant detalls i més detalls de l'assumpte i la temàtica central d'aquesta trobada sobre el genoma humà.

Ens parla de l’univers, del  planeta,  de l’evolucionisme, de molècules, cèl.lules, proteïnes,  codis genètics, de matemàtiques, mutacions, darwinisme, ciència, consciència, etc.

Assumptes, tots, molt interessants, sobre els quals posteriorment s’entaula un diàleg molt profitós entre assistents i conferenciant. Força enriquidor resulta el col.loqui que s’hi manté, les preguntes formulades, les nombroses intervencions fetes, les respostes donades.

L’organitzador d’aquesta trobada, el campaneter Ferran Bellver, que havia estat molt interessat sobretot a aconseguir que el diàleg posterior a l’exposició del Dr. Jordi Orellana entre teòlegs i científics, s’esdevengués el millor de l’encontre, de fet, ho ha aconseguit. 

Si ben interessant n’ha resultat l’exposició de la temàtica proposada, tant o més interessant encara n’ha brostat el diàleg establert entre participants i conferenciant.

Cal considerar com a molt profitós aquest encontre. 

Com una de les reunions força enriquidores que et permeten de trobar-te amb aportacions tan inesperades com la de la jove assistent que hi intervé, fent memòria de l'ajut valuós que va rebre del jove bisbe inquer ja difunt Mons. Antoni Vadell...

O la del teòleg que hi veu, en l'exposició del doctor, una mostra de caire científic sobre Déu i la història de la salvació en Jesucrist...

O la del doctor emèrit que hi remarca la importància de la consciència immaterial per damunt de la ciència i del materialisme científic...

O la de tants d'altres que hi intervenen espontàniament i directa, dient-hi la seva i exposat-n’hi l’opinió.

Tant de bo que sigui la primera de tota una sèrie més amplia encara, de trobades interessants.

A la bona amiga i veïna Josefa Cañavate Mesas, religiosa trinitària

En la dècada dels anys 50 del segle passat les nostres dues famílies, la Buele-Ramis i la Cañavate-Mesas, s’instal·len al mateix carrer de Ciutat, ocupant sengles vivendes modestes, situades davant l’antiga fàbrica de GESA, al carrer 365... A molt poques passes una de l'altra.

A Son Roca, el 10 de maig de 2025

D’infants, jugam plegats amb els seus germans Ramon i Juan. Ella em guanya d’uns 9 anys i mig.

Aleshores record que em sorprèn moltíssim la seva decisió de fer-se religiosa trinitària abans que complís els 20 anys. Mantenc viva la imatge d’aquella primera vegada que la veig amb l’hàbit trinitari, portant la creu blava i vermella característica... 

Mentre estic estudiant Filosofia al Seminari diocesà de Mallorca, m’assabent que se’n va destinada al Perú com a missionera, l’any 1961.

Poques notícies seves m’arriben de llavors ençà, fins que coincidim en la nostra tasca al país andí catorze anys després. La hi veig dedicada profundament i intensa, dirigint amb entusiasme i moltes ganes el centre educatiu Colegio San Agustín, situat a l’avinguda Javier Prado de Lima. Escola catòlica, de caràcter privat, dins el districte de San Isidro, hi és considerat com un dels col·legis de nines més prestigiosos de la capital peruana.

 

Posteriorment, ens retrobam a una altra casa dels afores de Lima. Ella, juntament amb les seves germanes de congregació, hi duen a terme tasques pastorals diverses, residint al convent que les religioses trinitàries mantenen obert al Balneario de Ancón (al mateix indret on el cardenal Juan Landázuri Rickets m'encomana la tasca de rector a la parròquia de San Pedro durant uns quants mesos).

Som testimoni directe de la gran feinada que hi fan, acollint-hi infants i mares de família en situació de pobresa extrema, amb molta de cura i gran dedicació (encara avui dia roman obert).

També record haver visitat na Josefa fora de la ciutat de Lima, a centenars de quilòmetres cap al Nord. Quan les religioses trinitàries funden una casa (que encara avui roman oberta), en un dels poblets anomenat Pueblo Nuevo, situat en una de les zones rurals del departament de La Libertat, entre Trujillo i Piura (on treball alguns anys).

He de dir que sempre hi som molt ben acollit, tant per ella com per les germanes trinitàries que m’hi reben, des que les conec i tract de prop l’any 1975, fins l’any passat mateix. Durant aquests darrers cinquanta anys, en una desena d'ocasions m’hi he trobat com a ca meva. Els estic molt agraït.

Quan la bona amiga i religiosa trinitària Francisca Berga em comunica, aquest dilluns dia 14, la notícia de la mort de Josefa Cañavate Mesas, m’hi qued sorprès. La darrera vegada que coincidim tots dos és a Mallorca. Concretament, a la casa d’espiritualitat de Son Roca, hi participam el proppassat dia 10 de maig, en una trobada organitzada per Mallorca Missionera.

Una altra bona amiga i veïnada se n’ha anat d’aquest món cap a la dimensió desconeguda que anomenam el cel. Que, conduïda per l’Esperit de Jesús,  gaudeixi per a sempre de la Vida que el nostre Pare, Senyor i Déu de l’Univers, ens té reservada, a tota la humanitat alliberada. 

I que na Josefa Cañavate Mesas no deixi mai de continuar afanyant-se en la tasca d’acompanyar-nos i d’engrescar-nos en el treball per un món millor: el cel nou i la terra nova on impera la Justícia.

Mossèn Gaspar Aguiló Capó, fill il·lustre de Búger

Des de Barcelona estant, un bon dia del mes de maig de 2025 el bon amic bugerró Andreu Obrador Siquier m’informa que l’Ajuntament de Búger vol fer fill il·lustre mossèn Gaspar Aguiló Capó. Em sembla una notícia molt bona. Digna de ser recordada i tenguda en compte en molts d’àmbits, i per molts i molt diversos motius.

A través de l’altre bon amic inquer que resideix a la vila bugerrona, Bernat Forteza, m’assabent que es tracta d’un homenatge que li vol retre el Ple de l’Ajuntament, presidit pel batle socialista Pere Torrens Escalas. El tenen programat per al dia de la festa de Sant Marçal, dilluns dia 30 de juny, després de la missa que celebren a les 20:15h.

M’hi vull fer present aquest dia unes hores abans, amb ganes de deixar-n’hi constància audiovisual fefaent. Em sembla una jornada històrica. No solament per a la vila mallorquina de Búger. També per al conjunt de l’Església diocesana i, si m’ho permeteu, per a tota l’Església catòlica universal: que un capellà de 93 anys rebi un homenatge públic, no seria cap fet extraordinari. N’hi deu haver d’altres. Que aquest capellà, emperò, sempre s’hagi reconegut públicament i s’hagi comportat exemplarment durant dècades seguides com a bon pare de família, ja no resulta cap fet tan normal ni tan corrent.

Efectivament, mossèn Gaspar Aguiló Capó té una filla, de nom Àngela Aguiló Lemoine. En aquesta ocasió, tenc oportunitat de conèixer i saludar sa mare, per primera vegada: la ciutadana francesa Teresa Lemoine Cardellí. No ens coneixíem, fins avui mateix. Els admir tots tres: jo, capellà enviduat dues vegades, i sense cap casta de descendència, sempre he valorat com a molt positiva una situació familiar tan singular com la seva!

M’alegra veure’ls tots tres molt ben acompanyats, entre moltíssima d’altra gent, per dos dels condeixebles preveres mallorquins, el mossèn taujà Gabriel Amengual Coll, canonge de la Seu (padrí de l es Fonts de n’Àngela!), i el mossèn deianenc Guillem Miralles Cardell, amb qui he compartit tantíssimes tasques pastorals com a consiliaris escoltes i missioners al Burundi tots dos. 

Així mateix, hi fan d’acompanyants uns altres dos capellans: el bugerró mossèn Joan Pons i el binissalemer mossèn Pere Gerard Bestard. Quatre bones companyies sacerdotals mallorquines!

El més admirable, emperò, és veure-hi gairebé tot el poble de Búger que hi fa costat. Amb gent que em resulta coneguda i molt ben valorada, com és ara el pare del batle actual, Pere Torrens Siquier (cosí bo d’Andreu Obrador Siquier). I amb tot el Ple de l’Ajuntament al front d’un acte públic d’homenatge institucional civil i eclesiàstic a mossèn Gaspar Aguiló.

No hi manquen els reforços de la Policia local que contribueix al manteniment de l’ordre públic. 

Tot queda ben emmarcat dins la diada festiva que dedica el poble a la gent major de la vila: són més d’una vuitantena de persones, dones i homes que hi participen com poden i a la seva manera: una nicaragüenca molt simpàtica ajuda en Gaspar Aguiló a ser-hi portat en cadira de rodes durant tot el temps.

La plaça de la vila ben empaperinada i endomassada amb imatges de Sant Pere, patró de la localitat, roman buida i desocupada totalment pels vehicles que acostumen a romandre-hi aparcats.

Com és habitual, no hi manca la presència d’una bona colla de xeremies, amb Miquel Perelló fent-la sonar, Maria Cladera al flabiol, i caparrots dansaires que acompanyen tota la comitiva des de les instal·lacions municipals fins a l’interior del temple. 

Queda ple a vessar, mentre tothom roman una bona estona a l’espera de l’arribada del senyor rector (qui, bo com és, sempre s’hi ha de fer esperar!) Fins que l’escolà Jaume Gamundí fa sonar les campanes en senyal clar que s’inicia la missa concelebrada per quatre capellans.

Amb les autoritats que ocupen els primers bancs de l’esquerra, i els familiars de mossèn Gaspar Aguiló que s’asseuen als primers bancs de la dreta, el cor parroquial que dirigeix Bernat Forteza, compost per més d’una dotzena de veus cantaires, acompanyades a l’orgue per les mans prodigioses del músic Donald Santiago, ençaten la celebració cantant «Celebrem la glória dels amics de Déu». I continuen acompanyant-hi amb cants successius: «El Senyor és compassiu i benigne», «Al·leluia», «Goigs de Sant Pere», «Mallorca ditxosa», etc.
 

No hi pot faltar el Ball de l’Oferta, a càrrec d’un grup local proposat per l’Obra Cultural Balear, que rep els aplaudiments de tota la concurrència al final de la seva execució admirable.

Acabada la missa, tothom s’adreça cap a la plaça del poble. Hi ocupa centenars de cadires ben disposades, fent rotlle en torn d’un escenari molt ben preparat per a actuacions musicals posteriors.

Ballades dels caparrots i del grup de ball de bot conviden la gent a participar en el bolero i la jota que executen a la perfecció.

Sol ponent, el batle presenta l’acte d’homenatge. Abans que parli el batle, hi intervé breument el capellà bugerró mossèn Joan Pons qui mostra la seva admiració i el seu suport personal a la tasca desplegada per mossèn Gaspar Aguiló, tot al llarg d'una vida nonagenària dedicada als sectors més desprotegits de la societat mallorquina.

La intervenció del senyor batle resulta molt emotiva, emmarcant l’homenatge a mossèn Gaspar Aguiló dins el context d’un homenatge més ampli a tota la gent major del poble, que representa el conjunt de les arrels d'aquest arbre que duu el nom de Búger, com també la saba que li dóna vida. Fa una exposició molt extensa de la tasca desplegada pel mossèn bugerró, basant-se en les aportacions que hi fa Miquel Perelló durant unes jornades d’Estudis locals. 

 

Resulta tan extensa i detallada, que, també a mi, em causa sorpresa i admiració, més enllà dels coneixements que fins aleshores tenc de qui fou company d'estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca durant una desena d'anys seguits: ell com a "balarasa" de més de 20 anys d'edat, i jo com el més jove de la guarda que s'hi fa present l'any 1955 a l'edat de 10 anys. Acabat el discurs, el batle li imposa la medalla de fill il·lustre de Búger. 

La cloenda definitiva de l’homenatge corre a càrrec de la filla de mossèn Gaspar Aguiló, Àngela Aguiló Lemoine, qui, davant tota la concurrència, agraeix profundament el reconeixement oficial fet públic, alhora que explicita la satisfacció de son pare davant les mostres d’afecte que el poble de Búger sempre li ha fet. Ho valora com un homenatge a tota una vida de compromís amb els membres més marginats de la nostra societat. N'acaba amb un «Moltes gràcies! Visca Búger! Visca Sant Pere!»

Aleshores comença el repartiment d’ensaïmada que desplega el batle a tots els assistents, quan sonen les 10 de la nit al rellotge del campanar de l’església bugerrona... I jo me’n torn cap a Ciutat!

Presentació del llibre del P. Josep Amengual Batle, MSSCC

 En bon dimecres, 18 de desembre, via whatsapp me n’arriba la invitació.

Es tracta de «la presentació del número 3 de LES TRES EMES». Un llibre voluminós (800 pàgines) sobre «La Història de Mallorca i les Religions del Llibre» (2024). Abasta el Regne independent de Mallorca (1229-1349); la implantació del cristianisme, segons el model de cristiandat; els musulmans, esclavitzats i desestructurats; cristians i jueus, els senyors del nou regne.

Imatge de la portada del llibre

És l’obra que publica recentment el bon amic i P. Josep Amengual i Batle, M.SS.CC., a cura del doctor en Història Antoni Mas, professor titular de la UIB. La presenten a la sala Capitular del Monestir de la Real, divendres 20 de desembre a les 19:30.

Em limit a respondre-hi: «Gràcies, miraré d’acudir-hi»...

I ho faig. M’hi present una mica abans d’hora. Això em permet de participar en la celebració eucarística que concelebra el superior general dels Missioners dels Sagrats Cors, el P. Antonio Fernández Cano, a l’interior de l’església de Sant Bernat.

Amb la Sala Capitular plena de gent que s’hi fa present, inicien la presentació d’un llibre que, sens dubte, ha de marcar un abans i un després de la seva publicació. Sobretot pel contengut exhaustiu i crític, relatiu a la historiografia mallorquina, amb no pocs aspectes fins suara mateix considerats «tan inamovibles com intocables».

Un cop feta la intervenció prèvia per part del Dr. Antoni Mas, parla el P. Josep Amengual, agraint primerament tot quant ha rebut al llarg de la seva vida, des del mateix Santuari de Lluc, fins al conjunt de la Congregació dels Missioners dels Sagrats Cors.

Mir d’atendre acuradament els esments personals que hi fa inicialment. D’entre tots aquests, hi destrio alguns noms tan coneguts per mi com Plàcid Pérez, Àlex Volney, Toni Mas, Ramon Rosselló, etc.

Diu el P. Amengual que aquesta obra pretén recollir els nombrosíssims treballs que ell ha fet, des que els inicia amb els seus estudis universitaris a Roma, fins que duu a terme la feina feta a favor de l'església i del poble de Mallorca en àmbits diversos...

Em crida poderosament l’atenció un fet que arriba a esmentar: quan, en els seus viatges com a superior general de la Congregació, visita els missioners que treballen a Rwanda, tot i les grans mancances materials en què es troba, no deixa de prendre notes «a la llum d’una espelma», quan la jornada es fa fosca i no compta amb la llum solar... (M’hi veig ben reflectit, esplèndidament, quan escric les meves cartes des de Burundi, destinades a la família i les amistats de Mallorca, a la dècada dels anys 70 del segle passat, a la llum d'un quinqué...)

Continua explicant que mira d’acostar-se als documents que tracten sobre la nostra història. Pretén fer una història de Mallorca, no una història mallorquina. Una història de l’Església, no una història eclesiàstica. Remarca que el terme «mallorquí» és àrab...

Explica sense embuts que, amb la venguda del rei En Jaume, Mallorca viu una conquesta sagnant, que porta a constituir-la en dos sectors, el dels esclaus (musulmans) i el dels sers lliures (cristians i jueus).

L'editorial en portada

Amb la conquesta del rei En Jaume, els exclosos són els musulmans que ja no compten per a res. Mentre que jueus i cristians en reben les preferències, en oficis i en beneficis.

La conquesta comporta l’anul.lació total de l'Islam, i converteix Mallorca en un dels més importants mercats d'esclaus de la Mediterrània occidental.

Amb el títol del llibre vol recordar que el regne de Mallorca és un regne independent. Que així perdura quasi cinc-cents anys, fins al 1715, quan els reis Borbons hi exerceixen i practiquen el dret de conquesta.

El nou poble de Mallorca és fill de la Bíblia, hi manté jueus, cristians i musulmans. De cultura catalana, com els andalusos ho són de la castellana. Es regeix per unes normes molts singulars,  per les franqueses.

Se’n riu de qui pretén enlairar-se genèticament fins a l’època talaiòtica, o a la població fenícia, o al món mozàrab... O són tots morts, o són fugitius totalment. De manera que no en queda cap rastre ni un.

En apuntar que la societat mallorquina ha d’esdevenir dialogant, remarca que és clar que s’ha de fer això, però sempre a partir del que som: amb el cristianisme i la llengua catalana, no l’anglès, com elements definitoris de la nostra història.

Es mostra contrari a imposicions acadèmiques que pretenen passar per damunt del parlar popular més genuí. Creu que, en lloc d’ajudar, hi fan més complex l’ús lingüístic.

Repassant els períodes de la història de Mallorca, recorda que les lluites dels Agermanats pagesos no van directament contra el rei,  sinó més tost contra el mal govern que el rei no mira d’evitar.

Insisteix en el fet que les parròquies són en l’origen de tots els pobles i viles de Mallorca. Diferenciant-hi d’alguna manera els cristians, més dedicats prioritàriament al cultiu de cereals (Petra), i els musulmans més abocats a la producció de verdures (sa Pobla).

Destaca el paper dels canonges com a administradors dels béns de tota l’illa de Mallorca.

Basant-se en els nombrosos testaments que consulta, és de l’opinió que les obres de la seu catedral de Mallorca ja s’inicien a començaments del segle XIII.

Qúestiona el tractament històric de Ramon de Torroella (1213-1266) com el primer bisbe efectiu de Mallorca (1238). Considera que amb l’arribada del rei a Mallorca l’any 1229, ja s’hi constitueixen comunitats cristianes «oficialment» reconegudes com a catòliques. 

Si no fos així, l’autor es demana: Ramon Llull (1232) hauria nascut «cismàtic»?

Si alguna cosa veig clara, en la presentació d’aquest llibre del P. Josep Amengual Batle MSSCC, és el gran paper que exerceixen els ARXIUS en la recopilació de les dades que ell utilitza. Com també la citació dels nombrosíssims investigadors que els posen al nostre abast (Pere Xamena, Ramon Rosselló, Joan Rosselló, Llorenç Pérez, Antoni Mut, Gabriel Llompart, etc.) (p98)

Una segona observació primerenca que se m’acut: amb la conquesta catalana s'inicia socialment i políticament, la conformació d'una societat nova: un nou poble català en una illa! Fet insòlit en el món hispànic. (p100)

(CONTINUARÀ)

Don Jeroni Albertí, el meu primer contacte polític institucional

Amb motiu de la mort d’aquest polític tan rellevant en la decada dels anys 70 del segle passat, el vell nonagenari banyalbuferí Jeroni Albertí i Picornell, em vénen al cap alguns moments en què ens trobam tots dos, per un motiu o un altre, compartint projectes de caire polític institucional.

L’any 1978, de retorn a Mallorca i nomenat pel bisbe de la diòcesi rector de la parròquia de l'Encarnació, avesat a mantenir contactes directes i intensos amb formacions polítiques peruanes de l'esquerra més radical d'Amèrica Llatina - guevaristes, marxistes-leninistes, maoistes, troskistes, exguerrillers, de Pàtria Roja, de Sendero Luminoso, de l'esquerra parlamentària, etc. -, entre d'altres activitats pastorals, vull optar per passar-hi els meus primers moments observant fil per randa el ventall de les formacions polítiques que es mostren més actives dins la Mallorca d’aleshores.

Amb quina societat mallorquina em trob l'any 1978, quan hi retorn des del Perú, després d'haver romàs allunyat de la Roqueta durant més de 7 anys seguits? Veig que certament s'hi han produït canvis considerables, tant en l’àmbit eclesiàstic, com en el polític i social.

Claríssimament detect el canvi produït a l’estat espanyol amb la mort del dictador Francisco Franco.

Abans de partir cap a terres llunyanes, a Mallorca no se'n pot parlar mai, de política, enlloc. Un cop retornat a l’illa, en canvi, m’adon que tot bull i que arreu arreu es nota una gran efervescència política. Tot i que no arrib a destriar-hi mai enlloc res de semblant al conegut i tractat de prop, al Perú. 

Un bon dia, des de la Parròquia de l'Encarnació estant, em fix en un escrit publicat als mitjans de comunicació local. M’atur a llegir detingudament aquest article que consider força interessant. El signa Jeroni Albertí i Picornell, aleshores  president del Consell General Interinsular, òrgan pre-autonòmic que s’arribaria a convertir en el Govern Balear. 

M'agrada molt el contengut d’aquest escrit que defensa nítidament i clara moltes més quotes d'autogovern per a Mallorca. 

Li escric una nota, a l’autor. El president em crida. Me n’hi vaig, a parlar amb ell, al palau de l'antiga Diputació provincial, aleshores seu del Consell de Mallorca. 

Durant la conversa, llarga i extensa, li oferesc la meva col·laboració personal en allò que consideri que hi pugui esser més útil. M'assenyala l'àrea de Cultura com a àmbit possible de treball. Això sí, m’indica que «una joveneta» ja se n'encarrega. Parlam de Benestar Social, i quedam que ens tornarem a veure... 

Aquí s'acaba tota la conversa i tots els tractes mantenguts aleshores, en aquesta que consider la meva primera actuació personal, de caire polític institucional, que recordi. És el meu primer contacte personal i directe amb un alt càrrec de la política illenca, mentre m’estic exercint com a rector de la parròquia de l’Encarnació, a Ciutat. 

De fet, tot acaba en no res, com no pot ser de cap altra manera. D’una banda, es tracta del representant polític d'una formació de centre-dreta; mentre que jo vénc d’exercitar-me en la tasca política de les esquerres més radicals en escenaris d’Amèrica Llatina...

Sempre he admirat, emperò, i m'he mostrat molt agraït a aquest home, mallorquí de socarrel, dedicat a la política, crec jo, com a fruit d’una vocació profunda davant la necessitat imperiosa de posar-se a prestar un servei personal i col·lectiu a Mallorca. 

Una altra cosa, amb el pas del temps, arriba a ser la deriva que pren la formació política que funda, batiada amb el nom d'Unió Mallorquina...

Jeroni Albertí, com a primer president del Consell General Interinsular (CGI), malauradament, no arriba a aconseguir-hi tampoc la seva equiparació total amb el Gran i General Consell, el màxim òrgan políticoadministratiu i de representació de l'antic Regne de Mallorca. 

Fundat l’any 1249 i suprimit pel rei Felip V l’any 1718, emparant-se en el Decret de Nova Planta de Govern de Mallorca i Eivissa (28 de novembre de 1715), juntament amb tot el dret públic mallorquí, el Gran i General Consell se’ns presenta encara avui com  un model inigualable del que «hagués pogut esser i no fou» un òrgan polític d’administració i de representació democràtica molt més adient amb els nostres temps.

Així i tot, crec que Mallorca, les Illes Balears i Pitiüses, i el conjunt dels Països Catalans, romanem en deute perpetu més que evident amb un personatge de característiques tan singulars com Jeroni Albertí i Picornell: tot i comptar aleshores amb mitjans personals i materials tan minsos, amb una gran gosadia fora límits, avui dia del tot exemplar, és un d’aquells polítics que s’engresca en la tasca dificilíssima d’aconseguir majors quotes d’autopoder per a aquestes illes nostre. Ben convençut que un dia o un altre han d’aconseguir no dependre tant de Madrid com és habitual des de fa segles...

Que descansi en pau aquest vell polític lluitador, nascut a Banyalbufar l'any 1927! 

Amb agraïment públic a la seva gran tasca política desplegada.

A Francina Armengol, presidenta del Congrés espanyol dels Diputats

A la fi! 

En bon dia 17 d’agost de l’any 2023, sent a dir, amb tots els ets i uts, a l'interior de l'hemicicle del Congrés espanyol dels Diputats, allò que la mateixa Constitució espanyola ja manifesta quaranta-cinc anys abans i que ningú no s’atreveix a reiterar i refermar tan clarament com fins ara.

Me n’alegr ben molt, de sentir-ho a dir, a la nova presidenta del Congrés, la mallorquina Francina Armengol, fent-hi al·lusió directa: 

«La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció» (art. 3.3).

Per a un com jo, a qui no resulta gaire fàcil arribar a dir quatre paraules en català, des de la tribuna del Congrés dels Diputats el 4 de març de 2003, presidit per la senyora Margarita Mariscal de Gante y Mirón (PP), escoltar-hi vint anys després el discurs inaugural de la XV Legislatura en boca de la mallorquina Francina Armengol i Socias (PSIB-PSOE), representa qualque cosa més que una glopada d’aire fresc que neteja indrets tan contaminats com putrefactes, si més no en matèria lingüística.

Són paraules pronunciades per la presidenta Armengol, en el seu discurs, breu i concís, qui gosa de remarcar alguns aspectes que, per a mi, han de resultar rellevants, sobretot per a qui es considera, vol comportar-se i esser reconegut genuïnament com espanyol/a, amant de la Constitució espanyola: 

Literalment, afirma:

«España siempre avanza cuando se reconocen su pluralidad y diversidad», 

«La riqueza de este país reside en su carácter plural», 

«La pluralidad de nuestro país es nuestra gran riqueza», 

«La convivencia de culturas, tradiciones y lenguas distintas nos hacen mejores», 

«Aceptar sin reparos la pluralidad de pensamientos e identidades que conviven en nuestro país nos enriquece», 

«Esta pluralidad está obligada a reflejar esta cámara, para acercarse mucho más a la España real, que es diversa, que está llena de colores y cargada de matices», 

«Mi compromiso con el castellano, el catalán, el euskera y el gallego, y la riqueza lingüística que suponen... esta Presidencia permitirá la utilización de todos estos idiomas en el Congreso desde esta sesión constitutiva», 

«Defender la democracia parlamentaria, y esto es lo que nos corresponde a todos nosotros y nosotras, es preservar y respetar la diversidad que convive en nuestro país y que las urnas han llevado hasta aquí».

Tant de bo que aquest discurs de Francina Armengol, sobre «la diversitat i la pluralitat» en seu parlamentària espanyola, es traduesqui i convertesqui de fet en pràctiques molt més respectuoses que les sostengudes fins ara per l’estat espanyol, a l’interior de les institucions públiques i a cada racó de les nostres societats. 

Per a gent com jo, que ja en duu tantes, de vistes, de patides i d'escoltades en defensa de la llengua catalana, el més important no són les paraules belles, sinó, sobretot, els fets concrets que se’n deriven. 

Tant de bo que molts d’aquests fets esdevenguin constatables més aviat que de pressa. 

I, sobretot, que siguin perdurables en el temps i els territoris.

En defensa de la diversitat lingüística (1): "Ää: Manifiestos sobre la diversidad lingüística", de la mexicana Yásnaya Elena Aguilar Gil

Quan el bon amic navarrès Nicolás Ibarra, establert a Mallorca des de fa dècades, em proposa de presentar aquest llibre sobre «la diversitat lingüística», no m’hi puc negar de cap de les maneres. Tot i que, de cop sec, em sorprèn bastant una proposta com aquesta, en tractar-se d’un llibre i d’una autora mexicana que no han estat mai al meu abast. N'hi desconec les dades per complet.

El fet és, emperò, que avui dia, a través d’internet, ens podem informar més o manco detalladament sobre gairebé tot.

Així que m’hi pos tot d’una, a preparar-ho. En contacte amb amistats meves mexicanes de temps enrere, m’assabent que es tracta d’un llibre singularment rellevant dins l’àmbit de la defensa de les llengües indígenes d’arreu del món.

Entrant axarxes socials, m’és possible accedir a comentaris mexicans sobre aquest llibre de Yásnaya Elena Aguilar Gil. Prov de cercar fòrums de lectura, llibreries en línia o xarxes de la intercomunicació diverses que mantenen actives comunitats de gent lectora. Mir de cercar en blogs o pàgines  web sobre literatura mexicana o sobre temes de diversitat lingüística. Arrib a llegir opinions i comentaris d’altra gent, que coneixen molt més i molt millor que jo, com ha estat rebuda aquesta publicació en aquell país d’Amèrica Central, i també a la resta d’aquest món nostre.

Com a mallorquí que té la gran sort d'haver compartit la vida, durant alguns anys seguits, enmig de poblacions africanes residents a territoris amb llengua pròpia, com és ara el kirundi: una llengua arraconada i ofegada pel francès (que s'hi esdevé la llengua oficial de Burundi); o amb poblacions andines en territoris que també compten amb llengües pròpies, com són ara el quítxua o l'aimara, arraconades i ofegades igualment pel castellà (que s'hi esdevé la llengua oficial de Perú)...

Quant i més, com aquí a Mallorca i arreu dels Països Catalans, que comptam amb una única llengua pròpia, com és ara la catalana, arraconada i ofegada cada cop més intensament des de fa segles, també, per la llengua castellana (que s'hi esdevé la llengua oficial d'Espanya), em sent molt orgullós, content i satisfet de rebre l’encàrrec de presentar aquí, a Ciutat, una dona mexicana com aquesta, gran defensora de les llengües indígenes minoritzades arreu del món, llengües que, malauradament, es troben en perill lamentable d'extinció.

«Les nostres llengües continuen discriminades dins el sistema educatiu, dins el sistema judicial i dins el sistema de salut. Les nostres llengües no moren soles; a les nostres llengües, les maten!», acostuma a dir pertot arreu allà on va.

Si ho sabré jo, que a la dècada dels anys 90 del segle passat intervenc en ocasions diverses, com a diputat autonòmic, davant del Congrés dels Diputats a Madrid, i al mateix Parlament Europeu, defensant-hi l’ús de la llengua catalana com a «requisit» a l’Administració de Justícia espanyola!, Un assumpte que encara ara duu coa, més de vint anys després!

He d’agrair ben molt al Centre Basc Arteà -  Euskal Etxea Artea - que m'hi ha convidat. Eskerrik asko gonbidatzeagatik! Com també a la Llibreria Lluna que me n'ha facilitat l'exemplar del llibre i aquest espai encisador on gaudir-ne presències i converses. 

Per tot quant he pogut arreplegar, per ací i per allà, arrib a destriar que la desaparició de la diversitat lingüística és una de les preocupacions majors d’Aguilar Gil, un fenomen que, segons Yásnaya,  té molt a veure amb la conformació dels Estats. M’agrada la distinció que estableix entre «les llengües dels Estats i les llengües (a pesar) dels Estats».

Massa sovint passam per alt que l'Estat espanyol és un estat europeu que compta amb una gran diversitat lingüística. Per poc esment que hi parem, veurem que el conjunt de les llengües que s’hi parlen actualment, una desena, constitueixen un patrimoni etnolingüístic i cultural de valor immens: amazic (Melilla), àrab (dariya, a Ceuta), aragonès, astur-lleonès, castellà, català, èuscar, gallec, occità i portuguès. Tot i la manca de reconeixement i de respecte que es mereixen totes, i que mai no arriben a rebre enlloc com cal.

Sabem prou bé que la llengua oficial i majoritària a l'Estat espanyol és el castellà. Sovint oblidam, emperò, que unes altres quatre llengües (català/valencià, gallec, èuscar i occità) són oficials juntament amb el castellà a 6 comunitats autònomes i que, a més a més, continuen parlades en 10 de les 17 comunitats autònomes d’Espanya: Catalunya, Illes Balears, Franja d’Aragó, Múrcia (El Carxe) i País Valencià, cinc comunitats autònomes on, a més del castellà, parlen català; Galícia, Castella-Lleó (El Bierzo) i Astúries, tres comunitats autònomes on, a més del castellà també parlen gallec; País Basc i Navarra, dues comunitats autònomes on, a més del castellà, també parlen èuscar; Catalunya, una comunitat autònoma on, a més del castellà i del català, també parlen occità. En unes altres tres comunitats autònomes, dues altres llengües queden protegides d'alguna manera, tot i que no són oficials: l’asturlleonès i l’aragonès. 

Amb això, podem dir que molt més de la meitat de les 17 comunitats autònomes espanyoles NO són monolingües! NO parlen castellà només! Quasi res! 

Quines són les comunitats autònomes monolingües, on només parlen castellà? Aquestes 6: Andalusia, Cantàbria, Castella-La Manxa, Illes Canàries, La Rioja i Madrid. Són les sis comunitats autònomes monolingües castellanes, enfront de les altres 11 que posseeixen i empren alguna altra llengua a més del castellà.

Convidada a la presentació d'aquest llibre a la LLIBRERIA LLUNA

M’agrada el contengut d'aquest llibre de Yásnaya E. Aguilar "Manifiestos sobre la diversidad lingüística". Veig que és una obra que encoratja la reflexió crítica i convida a la societat a prendre consciència del valor de la diversitat lingüística, és a dir, la varietat de llengües que existeixen al món.

Veig que l'autora és una activista mexicana que defensa la importància de preservar i protegir les llengües minoritzades, especialment les indígenes, que s'estan perdent a un ritme alarmant.

En aquest llibre, Aguilar presenta diverses reflexions i manifestos sobre la diversitat lingüística i la seva defensa, i proposa diferents estratègies per a promoure la seva conservació i revitalització.

Es tracta d’una escriptora i activista mexicana que escriu en castellà: és la seva llengua materna i la llengua oficial de Mèxic. No obstant, Aguilar esdevé defensora aferrissada dels drets de les llengües indígenes del país, i sovint participa en campanyes per a la seva protecció i promoció.

>

Si no m’he errat de comptes, Aguilar pertany a la comunitat indígena nahuatlaca, una de les nombroses ètnies que habiten Mèxic i que tenen la seva pròpia llengua i cultura. Concretament la variant de Mixe de Coatlán, parlada per la comunitat mixe a l'estat d'Oaxaca, Mèxic.

M’ha interessat ben molt aconseguir de traduir a la llengua MIXE, la que em sembla que deu ser la seva, aquesta expressió catalana, molt breu, de salutació: «Benvinguda sies a l'illa de Mallorca, amb el català com única llengua pròpia, tu qui ets una gran defensora de les llengües indígenes mexicanes!»

"Wāyi ep badun tööwà' ka'mo lē jta̱' Mal Naluka̱, kēja̱ gān-ké̱n yēē mēēni̱' ne le k'akiə̱ nä' näwütjə̱̱̱ ku ca̱'a̱na̱ ta̱j jaa lu'una̱ jën bia".

Que sia benvenguda a La Roqueta! 

Lourdes Huanca, lideressa indígena peruana (4): conferència a Palma

A l’acte programat pel Col·lectiu de Peruans Residents a Mallorca, personificat en Pedro i Sarinova, amb la intenció de presentar-hi la lideressa peruana indígena aimara LOURDES HUANCA, durant més de dues hores seguides es fan presents a la sala auditori del sindicat de Comissions Obreres de les Illes (CC.OO.) una setantena de persones que l’escolten amb atenció i que, en finalitzar, li fan preguntes molt interessants.

La mesa organitzadora de l'acte a la sala auditori de CC.OO. de Palma (Mallorca)

Com a convidat a la mesa, juntament amb Joan Carrero, Susana Volosín, la lideressa indígena Lourdes Huanca i la moderadora peruana Sarinova, mri de dir-hi quatre paraules, amb més ganes d’escoltar allò que ens pugui dir, a tots els assistents, la lideressa peruana arribada aquell mateix dia a Mallorca des de l’aeroport de Frankfurt.

Començ la meva intervenció breu, passant pel micro unes poques paraules de salutació en quítxua i en aimara, tot desitjant que Lourdes Huanca s’hi trobi bé a Mallorca, durant els quatre dies que fa comptes de ser-hi present.

Agraint la presència de tots els assistents, gent interessada a seguir de prop la xerrada-conferència de Lourdes, n’hi destriï  de procedències diveses: partits polítics d’esquerres, funcionàries de l’administració pública, companys capellans mallorquins que han treballat a l’anomenat tercer món, mestres i professores de col·legis de Ciutat, membres de congregacions religioses que compten amb missioneres al Perú, alguns diputats o ex diputats autonòmics, mallorquines o mallorquins que mantenen contacte directe amb gent del Perú o d’Amèrica Llatina, representants de mitjans de comunicació, individus del col·lectiu peruà resident a l'illa, etc.

Agraesc a CC.OO. que n'hagi cedit gratuïtament i de molt bon grat el local i les instal•lacions, i a les Fundacions Darder Mascaró que n'hi auspicien l'acte.

Em limit a dir-hi unes poques paraules, com a mallorquí que sempre s’ha mantengut amb moltes ganes de romandre en contacte intens i directe amb gent i amb organitzacions del Perú.

Convençut que, aquí a Mallorca, tenim molt a aprendre: de les lluites populars que duu a terme la població peruana, de les organitzacions populars actives, dels moviments populars indígenes, de la FENMUCARINAP (Federació Nacional de Dones Camperoles Artesanes Indígenes Natives i Assalariades del Perú), creada i mantenguda activa per la dona peruana que, sortosament, podem tenir entre nosaltres, Lourdes Huanca, qui n'és la fundadora i animadora, i que ja es va fer present en aquestes illes nostres, l'any 2012 a Menorca, convidada pel Fons Menorquí de Solidaritat, el GOB-Menorca i l’entitat Entrepobles.

Avui dia, onze anys deprés, ve a Mallorca, a exposar-nos la visió que té ella i la seva organització sobre la situació peruana actual: en el seu llenguatge i amb el seu estil característics.

Sens cap dubte ni un, n’arribam a sortir amb més informació al nostre abast, que ens ajuda a entendre millor allò que passa avui dia al Perú, i a destriar allò que hi podem fer, des de Mallorca estant, a favor dels sectors de la població més desfavorits.

oooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooo

Em faig meu el proverbi incaic, escrit en quítxua que diu: "el hatum  ama sua ama llula ama quella". L'importsant és que no robis, que no diguis mentides i que no siguis gandul.

Visca el Perú, en democràcia plena!
Amb gran respecte pels drets humans de les nacions originàries!

Al bon amic menorquí, Joan F. López Casasnovas

El mateix any que jo entrava a treballar com auxiliar administratiu a la Secretaria general tècnica del primer Govern de les Illes Balears, presidit per Gabriel Cañellas, l’any 1983, dos bons amics menorquins entraven al Parlament com a diputats: Ramon Orfila Pons i Joan F. López Casasnovas, 7 anys i vuit mesos més jove que jo, escriptor, filòleg, professor, poeta i polític compromès en la transformació radical de les nostres societats capitalistes.

Els meus primers records d’aquell duo parlamentari inseparable es belluguen entre dos recintes diferents: d’una banda el Celler Pagès, on acostumàvem a anar a dinar... i la cambra parlamentària, instal·lada al "Círculo Mallorquín" on tots dos intervenien de manera magistral.

Més de dues vegades, vaig interrompre la meva tasca com a transcriptor d’aquelles primeres sessions parlamentàries que havien de quedar ben reflectides al BOPIB, per anar a escoltar, des de la balconada del primer pis, les intervencions oratòries de Joan F. López Casasnovas (per a mi, el diputat més brillant de tots quants han passat pel Parlament de les Illes Balears, que he tengut ocasió d’escoltar, sense cap dubte).

S’hi va desplegar durant més de dues legislatures...

Adesiara ens hem anat comunicant. La seva mort m’ha arribat molt endins: 7 anys i 8 mesos més jove que jo, i amb tantes dèries de tants àmbits tan diversos: l’escriptura, la docència, la investigació filològica, la praxi política, la solidaritat internacional, la cultura en general, la lluita per una societat igualitària, etc.

Guard un record molt emotiu de quan aquest bon amic menorquí i company de lluites esquerranes republicanes, Joan Francesc López Casasnovas, amb motiu de la festa de Nadal de l’any 2009, m’envià una glosa nadalenca que, provinent de tan bon agnòstic, ja llavors i sobretot ara, em sembla, senzillament, sensacional.

No me’n puc estar de difondre-la, a tots vuit vents del món i de la bolla.

Deia així:

«Deis que ve i que ja és aquí.
Tornem-hi, idò, que hem fet bo!
Som Nadal i el que és a jo
no m’entusiasma ni

ignor que ha estat sempre així:
que tothom fa açò i allò
per demostrar el seu bon cor
(però ningú es pot pair!)

Duis l’aigua al vostre molí
i encara d’ell són les rodes
amb què, crèduls, combregau.

Món sense-seny i mesquí:
premiau el rei Herodes
amb el Nobel de la Pau!

(Glosa nadalenca, 2009)

Dos anys després, compartírem la defensa de la Pau i la Democràcia al País Basc, quan un bon grapat de persones de sensibilitats distintes es reuniren i debateren al voltant dels escenaris nous que s'estaven vivint al País Basc. Ens aplegava la voluntat de contribuir a la consolidació d'un procés que es vivia amb esperança.

Per aquest motiu redactaren una Declaració per la Pau i la Democràcia, mantenint la voluntat d'aconseguir el suport més ampli possible.

Dins el grup promotor d'aquella iniciativa social i política, apareixien noms i llinatges ben coneguts arreu dels Països Catalans: Antoni Batista, August Gil Matamala, Gemma Calvet, Jordi Porta, Roser Ràfols, Arcadi Oliveres, Gabriela Serra, Jordi Muñoz, Josep-Lluís Carod-Rovira...

En bon dimecres, 30 de març de 2011, es presentava a Barcelona, al Col·legi de Periodistes, el manifest “Per la pau i la democràcia al País Basc”, reclamant la legalització de l'esquerra abertzale.

Entre les 172 adhesions primeres d'arreu dels Països Catalans, hi apareixien una dotzena de persones de les Illes Balears i Pitiüses: Antoni Ramis Caldentey, psicòleg social; Bernat Joan, escriptor; Cecili Buele, promotor cultural; Climent Garau, promotor cultural; Esperança Marí, diputada al Parlament Balear; Francesca Tur, historiadora; Jaume Mateu i Martí, escriptor; Joan Carrero, moviment pacifista; M. Antònia Font, professora; Magdalena González, pedagoga musical; Sebastià Alzamora, periodista i escriptor...

Lògicament,  no hi podia faltar la signatura i el suport de JOAN F. LÓPEZ CASASNOVAS, filòleg.

Als dies següents s’hi varen sumar moltes d'altres adhesions que feien veure i sentir el crit equànime de la gent demòcrata dels Països Catalans. Exigint i reclamant del Govern espanyol el màxim respecte a la llibertat d'expressió, de manifestació i de participació política sense cap casta de restricció, per tal que es restablís d'una vegada per totes la normalitat democràtica al País Basc.

I encara mantenc viu el record d'un tercer episodi dels nostres encontres. Es dóna el mes d’abril de 2011, quan Forum Musicae, l’entitat mallorquina que presidia Magda González i Crespí, impulsà i promogué la reestrena de l’Himne de la Pau, de Pau Casals, a la seu de l’ONU.

Havia de ser-hi interpretat per l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, el Cor Jove dels Països Catalans, el Cor de Noies i el Cor Jove de l’Orfeó Català, dirigits pel mestre Salvador Brotons, a la mateixa seu de l’ONU, el 24 d’octubre de 2011, amb la finalitat de commemorar-ne el 40è aniversari...

L’entitat mallorquina dugué a terme una campanya de captació de suports, tan institucionals com individuals, que permetessin fer realitat aquell somni.

Més d'una cinquantena d'entitats i més de tres-centes cinquanta persones, a títol individual, hi van fer suport arreu dels Països Catalans. Entre aquestes, hi apareixia la participació entusiasta de JOAN F. LÓPEZ CASASNOVAS.

Com a creient que som en l'altra dimensió desconeguda, (digau-li Déu, cel, eternitat, paradís, vida eterna, etc.), desig de bon de veres que descansi en pau aquest bon amic menorquí, gran lluitador en defensa de les causes més nobles per les quals s’ho paga engrescar-se: la llibertat, la igualtat i la solidaritat entre persones, pobles i nacions.