Església i societat, a Mallorca, dècades darreres

Capellà de la promoció mallorquina del Maig del 68, valor molt positivament un dels aspectes que caracteritzen les cinc darreres dècades de la nostra història illenca:  la presència activa de gent d’església en les lluites socials més emblemàtiques.

Arran de la publicació recent del meu llibre «Llorenç Tous. Biblista i amic dels pobres», editat per Lleonard Muntaner, se m'acut de fer pública una reflexió en torn d'aquestes presències, que valor tan efectives com reals.

Són presències enfrontades a  l’altre sector eclesiàstic de caire conservador, enyoradís de “paradisos perduts” i tancats, que ja no s’haurien de tornar a obrir pus mai més: amb privilegis absurds, medievals, rancis i estantissos.

Ben cert que en èpoques passades els eclesiàstics esdevenen, si no els que més, sí uns dels sectors acaparadors de gairebé tot: recursos econòmics, culturals, immobiliaris, de terres, possessions, riqueses, coneixements, etc. Durant segles, són senyors exclusius de les ciències, les lletres, el saber, la lectura o l'escriptura, la bona cuina, el bon menjar, el més ric beure, la millor vestimenta, els millors carruatges, etc.

Però tot quant neix, creix i mor. I aquesta situació tan privilegiada comença a canviar, a Mallorca i a la resta d'Europa, amb l'arribada de colonitzadors espanyols i portuguesos a Amèrica Llatina. Fet que fa veure ben a les clares que «un altre món existeix», totalment distint, a l'altra banda de la mar.

Sorgeixen aleshores societats europees distintes que, a marxes forçades, porten la marca del model capitalista imperant, contra el qual de bon principi s'arriben a manifesttar papes com Lleó XIII, qui condemna enèrgicament «el liberalisme», assumit després per esglésies i societats d'aquesta part del món.

Al Seminari diocesà de Mallorca, a la dècada dels anys 60, un professor de Sociologia ens obre els ulls a iniciatives socials implantades a altres parts d'Europa, com és el cas de Bèlgica. N'esdevé un, dels tècnics que col·laboren intensament en la implantació a l'estat espanyol d'allò que s'arriba a denominar  Seguretat Social: mossèn Bartomeu Quetglas.

És bo recordar-ho. Les primeres iniciatives de caire social que arriben a Mallorca hi vénen de la mà de gent d'església. Introduint, per exemple, allò que se'n diu originàriament «assistents socials», amb la primera escola de formació social a l'Estudi General Lul·lià.

Una de les institucions més prestigioses dels nostres dies, dedicades a atendre les necessitats socials que pateixen cada cop més ciutadans i ciutadanes d'aquestes illes nostres, sens dubte és Càritas. Tot i que no n'és l'única, ni la que arriba més endins del pou fondo de la marginació existent.

Som dels qui pensen i creuen que la història de Mallorca -i la de tants altres indrets del Planeta-, pel que fa a les problemàtiques socials que l'inunden, no pot donar l'esquena a l'actuació desplegada pel que en deim «gent d'església».

Dones i homes que creim en Jesús de Natzaret, i que, per això mateix, feim mans i mànegues per descobrir-ne la presència, activa i colpidora, en el rostre de les persones que més fortament pateixen els efectes d'això que qualcú considera la pujada al «calvari de la lluita proletària»: l'esclafadora lluita diària per una subsistència digna! 

Amb l'afany sincer i profund d'atendre-les, de la manera que consideram millor. Amb molt d'afecte i grans dosis d'esperança.

Presència de l'Esquerra Republicana independentista catalana al Congrés dels Diputats

Hi ha fets tan evidents que solament els poden negar aquells que tenen la voluntat expressa de tancar-hi els ulls al seu davant. O que explícitament no se'ls volen mirar. O que giren els ulls cap a una altra banda. O que s'amaguen el cap davall l'ala.

Ja diuen que «No hi ha més cec que aquell que no hi vol veure!»

La presència independentista catalana, amb avanços i retrocessos, resulta si més no sonora i significativa a les Corts Generals espanyoles, particularment al Congrés dels Diputats, sobretot a partir de l'any 1993.

A diferència dels quinze anys anteriors -1978/1993- en què l'independentisme català n'és pràcticament absent -tot i propostes alternatives del senador constituent per Barcelona Lluís Maria Xirinacs-, durant el darrer quart de segle augmenta vertiginosament i molt visiblement la presència de diputats catalans independentistes.

Si repassam les hemeroteques o els butlletins oficials, podem veure que l'any 1993, només n'hi ha UN, de diputat català «explícitament» independentista al Congrés dels Diputats: la Pilar Rahola.

Avui dia, en canvi, al novembre de 2019 se n'hi poden comptar VINT-I-TRES:

D'ERC, 13: Gabriel Rufián i Romero, Carolina Telechea i Lozano, Joan Josep Nuet i Pujals, Maria Carvalho i Dantas, Pilar Vallugera i Balañà, Marta Rosique i Saltor, Joan Capdevila i Esteve, Montserra Bassa Coll, Joan Margall Sastre, Xavier Eritja i Ciuró, Inés Granollers i Cunillera, Jordi Salvador i Duch, Norma Pujol i Farré.

De JxCat, 8: Laura Borràs i Castanyer, Míriam Nogueras i Camero, Jaume Alonso-Cuevillasi Sayrol, Genís Boadella i Esteve, Mariona Illamola Dausà, Sergi Miquel Valentí, Concepció Cañadell Salvia, Ferran Bel i Accensi.

De la CUP, 2: Mireia Veí Catenys, Albert Botran Pahissa.

En vint-i-sis anys, es passa d'UN a VINT-I-TRES diputats catalans explícitament independentistes, presents al Congrés dels Diputats! Quasi res!

Repassant tots i cadascun dels processos electorals que s'han duit a terme després del franquisme, la primera força política catalana independentista que obté representació al Congrés dels Diputats és ERC -Esquerra Republicana de Catalunya-. L'espai convergent independentista s'hi afegeix l'any 2015. La CUP hi entra per primer cop l'any 2019.

Resulta del tot interessant veure'n l'increment progressiu que s'hi produeix a cadascuna de les convocatòries electorals que es fan des de Madrid.

L'any 1993, amb un programa clarament independentista, ERC recupera la representació al Congrés amb 186.784 vots i 1 escó, ocupat per Pilar Rahola.

L'any 1996, Pilar Rahola continua conservant-hi l'escó de diputada, amb 167.641 vots.

L'any 2000, és Joan Puigcercós qui n'ocupa l'escó de diputat, amb 194.715 vots.

L'any 2004, amb Josep-Lluís Carod-Rovira com a cap de llista, Esquerra Republicana de Catalunya fa el salt i en triplica els vots, assolint-ne 652.196 i obtenint-hi 8 diputats: Josep-Lluís Carod-Rovira (substituït pel valencià Agustí Cerdà i Argent), Joan Puigcercós i Boixassa, Joan Tardà i Coma, Rosa Bonàs i Pahisa, Francesc Canet i Coma, Joan Puig i Cordon, Jordi Ramon i Torres, Josep Andreu i Domingo.

L'any 2008, amb Joan Ridao com a cap de llista, ERC obté solament 298.139 vots, amb 3 diputats: Joan Ridao i Martin, Joan Tardà i Coma, Francesc Canet i Coma.

L'any 2011, amb Alfred Bosch encapçalant la llista d'Esquerra Republicana, obté només 256.985 vots, amb 3 diputats: Alfred Bosch Pascual, Joan Tardà i Coma, Teresa Jordà i Roura.

L'any 2015, amb Joan Tardà com a cap de llista, ERC aconsegueix 601.782 vots i 9 diputats: Joan Tardà, Gabriel Rufián, Teresa Jordà, Xavier Eritja, Jordi Salvador, Ester Capella, Joan Olòriz, Ana María Surra i Joan Capdevila.

S'hi sumen 8 diputats del partit d'Artur Mas ja sense Unió, amb la marca electoral Democràcia i Llibertat i amb Francesc Homs al capdavant, que obté gairebé 570.000 vots.

L'any 2016, amb la repetició d'eleccions el mes de juny no varia el número de 9 i 8 diputats de cada candidatura, malgrat que ERC fa 632.234 vots -en puja més de 30.000- i Convergència en perd més de 80.000.

L'any 2019, amb una llista encapçalada per Oriol Junqueras a la presó i en ple judici del procés, ERC arriba a 1.015.355 vots -gairebé 400.000 vots més que a les anteriors- guanyant per primera vegada unes eleccions espanyoles a Catalunya, i passant de 9 a QUINZE DIPUTATS, vuit homes i set dones: Oriol Junqueras, Gabriel Rufián, Carolina Telechea, Joan Josep Nuet, Maria das Graças Carvalho Dantas, Gerard Gómez del Moral, Marta Rosique, Joan Capdevila ‘Capi’, Montse Bassa, Joan Margall, Laia Cañigueral, Xavier Eritja, Inés Granollers, Jordi Salvador i Norma Pujol. .

L'espai postconvergent, amb la marca impulsada per Carles Puigdemont des de Bèlgica, Junts per Catalunya, i amb Jordi Sànchez com a cap de llista i amb Laura Borràs de segona, aconsegueix 500.000 vots -uns 13.000 més-, però perd un escó, passant de 8 a 7.

L'any 2019, amb la repetició d'eleccions el mes de novembre, amb un increment del nombre de diputats independentistes catalans al Congrés, n'assoleixen el nombre mai vist de VINT-I-TRES DIPUTATS catalans independentistes, gairebé la meitat dels 48 que s'escullen al Principat de Catalunya: ERC 13 diputats, amb 1.015.355 vots; JxCat 8 diputats, amb 527.375 vots; i la CUP 2 diputats, amb 244.754.

Els darrers vint-i-sis anys al Congrés dels Diputats, passen de ser-ne només un a ser-ne elegits vint-i-tres diputats catalans explícitament independentistes! Quasi res!

Com a militant d'Esquerra Republicana des de l'any 2004, em sent empès a haver d'agrair públicament tota la feina política desplegada per aquests 33 diputats d'ERC en un ambient tan hostil i amb tanta persistència durant tant de temps, dedicant-ne els esforços a defensar els interessos generals dels Països Catalans.

Visca la República Catalana!

ELECCIONS	VOTS	DIPUTATS	NOMS
1993	186.784	1	Pilar Rahola
1996	167.641	1	Pilar Rahola
2000	194.715	1	Joan Puigcercós
2004	652.196	8	Josep-Lluís Carod-Rovira (substituït pel valencià Agustí Cerdà i Argent), Joan Puigcercós i Boixassa, Joan Tardà i Coma, Rosa Bonàs i Pahisa, Francesc Canet i Coma, Joan Puig i Cordon, Jordi Ramon i Torres, Josep Andreu i Domingo.
2008	298.139	3	Joan Ridao i Martin, Joan Tardà i Coma, Francesc Canet i Coma
2011	256.985	3	Alfred Bosch Pascual, Joan Tardà i Coma, Teresa Jordà i Roura
2015	601.782	9	Joan Tardà, Gabriel Rufián, Teresa Jordà, Xavier Eritja, Jordi Salvador, Ester Capella, Joan Olòriz, Ana María Surra i Joan Capdevila.
2016	632.234	9	Gabriel Rufián, Joan Tardà, Ester Capella, Ana Surra, Joan Capdevila, Teresa Jordà, Joan Baptista Olòriz, Xavier Eritja, Jordi Salvador.
2019	1.015.355	15	Oriol Junqueras, Gabriel Rufián, Carolina Telechea, Joan Josep Nuet, Maria das Graças Carvalho Dantas, Gerard Gómez del Moral, Marta Rosique, Joan Capdevila ‘Capi’, Montse Bassa, Joan Margall, Laia Cañigueral, Xavier Eritja, Inés Granollers, Jordi Salvador i Norma Pujol.
2019	869.934	13	Gabriel Rufián Romero, Carolina Telechea Lozano, Joan Josep Nuet Pujals, Maria Carvalho Dantas, Pilar Vallugera i Balañà, Marta Rosique i Salto, Joan Capdevila i Esteve, Jordi Salvador i Duch, Norma Pujol i Farré, Xavier Eritja i Ciuró, Inés Granollers i Cunillera, Montserrat Bassa Coll, Joan Margall Sastre

Aquesta gent tan intel·ligent de per devers Madrid, que maneja, elabora, imposa, i difon totes aquestes dades recollides al BOE, no n'arribarà a traure mai cap casta de conclusió mínimament racional?

Que no veuen que, a més repressió castellana contra Catalunya, més gent independentista catalana fan brostar! Visca la República Catalana!