Capellà de la promoció mallorquina del Maig del 68, valor molt positivament un dels aspectes que caracteritzen les cinc darreres dècades de la nostra història illenca: la presència activa de gent d’església en les lluites socials més emblemàtiques.
Arran de la publicació recent del meu llibre «Llorenç Tous. Biblista i amic dels pobres», editat per Lleonard Muntaner, se m'acut de fer pública una reflexió en torn d'aquestes presències, que valor tan efectives com reals.
Són presències enfrontades a l’altre sector eclesiàstic de caire conservador, enyoradís de “paradisos perduts” i tancats, que ja no s’haurien de tornar a obrir pus mai més: amb privilegis absurds, medievals, rancis i estantissos.
Ben cert que en èpoques passades els eclesiàstics esdevenen, si no els que més, sí uns dels sectors acaparadors de gairebé tot: recursos econòmics, culturals, immobiliaris, de terres, possessions, riqueses, coneixements, etc. Durant segles, són senyors exclusius de les ciències, les lletres, el saber, la lectura o l'escriptura, la bona cuina, el bon menjar, el més ric beure, la millor vestimenta, els millors carruatges, etc.
Però tot quant neix, creix i mor. I aquesta situació tan privilegiada comença a canviar, a Mallorca i a la resta d'Europa, amb l'arribada de colonitzadors espanyols i portuguesos a Amèrica Llatina. Fet que fa veure ben a les clares que «un altre món existeix», totalment distint, a l'altra banda de la mar.
Sorgeixen aleshores societats europees distintes que, a marxes forçades, porten la marca del model capitalista imperant, contra el qual de bon principi s'arriben a manifesttar papes com Lleó XIII, qui condemna enèrgicament «el liberalisme», assumit després per esglésies i societats d'aquesta part del món.
Al Seminari diocesà de Mallorca, a la dècada dels anys 60, un professor de Sociologia ens obre els ulls a iniciatives socials implantades a altres parts d'Europa, com és el cas de Bèlgica. N'esdevé un, dels tècnics que col·laboren intensament en la implantació a l'estat espanyol d'allò que s'arriba a denominar Seguretat Social: mossèn Bartomeu Quetglas.
És bo recordar-ho. Les primeres iniciatives de caire social que arriben a Mallorca hi vénen de la mà de gent d'església. Introduint, per exemple, allò que se'n diu originàriament «assistents socials», amb la primera escola de formació social a l'Estudi General Lul·lià.
Una de les institucions més prestigioses dels nostres dies, dedicades a atendre les necessitats socials que pateixen cada cop més ciutadans i ciutadanes d'aquestes illes nostres, sens dubte és Càritas. Tot i que no n'és l'única, ni la que arriba més endins del pou fondo de la marginació existent.
Som dels qui pensen i creuen que la història de Mallorca -i la de tants altres indrets del Planeta-, pel que fa a les problemàtiques socials que l'inunden, no pot donar l'esquena a l'actuació desplegada pel que en deim «gent d'església».
Dones i homes que creim en Jesús de Natzaret, i que, per això mateix, feim mans i mànegues per descobrir-ne la presència, activa i colpidora, en el rostre de les persones que més fortament pateixen els efectes d'això que qualcú considera la pujada al «calvari de la lluita proletària»: l'esclafadora lluita diària per una subsistència digna!
Amb l'afany sincer i profund d'atendre-les, de la manera que consideram millor. Amb molt d'afecte i grans dosis d'esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada