A la Biblioteca de Catalunya, recital homenatge a Antonina Canyelles i Colom (2)

 

Amb bones amistats mallorquines, com són ara Andreu Obrador, Mercè Garau, Teresa Gené o Francisca Martorell, ens feim presents a la Sala de la Caritat que la Biblioteca de Catalunya manté oberta al carrer l’Hospital 56 de Barcelona. La Institució de les Lletres Catalanes ret homenatge a la poeta mallorquina, gran amiga meva, Antonina Canyelles i Colom. És el segon acte al qual assistesc amb motiu de complir els seus 80 anys. Dins d’una sala plena de gent encuriosida i interessada a participar-hi amb moltes ganes, m’alegra ben molt veure que la bona amiga mallorquina hi és tan ben acollida i acompanyada. Eugènia Serra, la directora de la Biblioteca de Catalunya, presenta l’acte. Seguidament, intervé la directora de la Institució de les Lletres Catalanes Izaskun Arretxe. Mitjançant vídeo enregistrat podem escoltar les paraules d’elogi que hi fa la consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Natàlia Garriga, qui en aquells moments participa al debat de Política general al Parlament de Catalunya. La periodista Anna Ballbona entrevista a Antonina Canyelles, qui li respon com té per costum de fer: breument i concisa. Escoltam paraules molt acurades de l’editor de Lapislàtzuli, Jon López de Viñaspre, qui des de fa anys li publica llibres de poemes. Ell mateix, també, ens presenta el tràiler del documental que estan rodant sobre l’obra d’Antonina. Alhora que participa a una breu taula rodona amb els poetes Biel Mesquida i Àngels Gregori. Com ja varen fer al Casal Balaguer de Palma, el duo Jansky, amb Laia Malo i Jaume Reus, fent música electrònica, ofereixen un recital incorporant la veu d’Antonina en directe. M’alegra ben molt constatar que les institucions públiques catalanes, amb un acte com aquest, reconeixen l’obra poètica de qui durant dècades seguides s’ha dedicat a treballar intensament en aquest àmbit, des de Mallorca estant. Des de l’Ajuntament de Barcelona se n'han fet ressò, anunciant l’acte. La Institució de les Lletres Catalanes s’hi ha abocat plenament, en l’organització de l’acte. I mitjans de comunicació com La Vanguardia han publicat ressenyes sobre els 80 anys d’Antonina Canyelles, informant d'aquest acte d’homenatge a la secció de Literatura Catalana. Que per molts d’anys puguem gaudir d’aquesta poesia tan punyent com atrevida, crítica, ferma, reflexiva, breu i concisa, que fa pensar alhora que fa riure, i que gosa de dir moltes d’aquelles coses que voldríem expressar, sense que arribem a trobar mai cap altra manera millor de fer-ho. Per molts d’anys més! "Encantadora 'mossuela', tant si són vint com vuitanta: tens un cor que sempre canta, i bon cap que s'hi rebel·la. Que en puguis fer molts, Tonina, et desig jo de tot cor, d'anys i de poemes d'or servant ta memòria fina".

Algunes notes de (sobre) Jaume Muntaner Rullan

Aquest dimarts 20 de setembre de 2022, he estat convidat a dinar per Tomeu Muntaner Rullan. Juntament amb Mariano Cortès, hem fet taulada de tres super agradable, amb molt bones menjues i begudes, a un dels restaurants de les avingudes de Ciutat.

Allò que més m’ha agradat, emperò, ha estat el regal que m’ha volgut fer en Tomeu: dos àlbums de fotos del seu germà, recentment difunt, en Jaume Muntaner Rullan, que he acollit amb moltes ganes i gran emoció.

Amb Mariano Cortès i Tolo Muntaner, sortint de dinar

Damunt full de paper, amb membret del «Seminario Arquidiocesano de Trujillo-Perú», Jaume Muntaner redacta 32 pàgines farcides de comentaris escrits, dibuixos i fotos, que conformen tot un àlbum super interessant.

El primer que llegesc m’arriba a l’ànima: la seva anada a la regió amazònica peruana de Tarapoto! Era a l’estiu (mallorquí) de l’any 1966. Quasi res! Es veu que en Jaume va voler anar escrivint notes petites al voltant de fotografies que anava fent i de dibuixos que hi anava plasmant.

Tarapoto! Lamas! Els mateixos indrets on m'he fet present en dues ocasions: la primera a l'any 2010, amb la meva esposa Isabel Rosselló Girart, ja difunta; la segona, jo tot sol, l'any 2020. En guard molt bons records!

M’encanten tant les notes escrites per Jaume Muntaner, que he considerat que també podria agradar a altra gent. Per això, amb la vènia del seu germà Tomeu, em permet de reproduir-hi algunes de les coses que hi apareixen reflectides i de compartir-les amb qui pugui tenir-hi interès:

Escriu en Jaume: 

«Al cap de mitja hora de volar, estam de ple damunt la serra dels Andes. A mida que anam atracant-nos a l’Atlàntic, la vegetació es fa més espessa. És un paisatge de selva a pesar que encara és muntanyós. Com podem veure, a la vorera del riu no hi ha arbres tan alts, però per les parts més altes els arbres ja tenen una altura de cinc a deu metres, i la malesa és tan espessa que és impossible caminar-hi. L’aigua del riu té color marró xocolata, ben aconseguit a la foto." (Agost de 1966).

Escric jo:

M’alegra ben molt veure que en Jaume recull imatges d’una de les zones selvàtiques peruanes que tenc oportunitat de visitar en ocasions diverses: Tarapoto. Ell ho fa l’any 1966, la meva esposa Isabel i jo ho feim l’any 2010. I jo tot sol m’hi atans també l’any 2020, cinquanta-quatre anys després d’en Jaume Muntaner.

Escriu en Jaume:

«El paisatge de la ciutat de Tarapoto, la primera que vàrem veure. Com veim és muntanyós. Estam a una vorera d’una carretera que va a un dels poblets de per aquí. La vegetació és de selva baixa, però a pesar de tot, per caminar per aquí dins, hem de mester un matxet per tallar l’herba... A través d’aquests dos arbres tan poètics podem veure un poble, que no me’n record què es diu. La foto està presa de damunt d’un pujolet. Just darrera dels dos arbres, hi ha un tallat d’uns 500 metres d’altura. Poca cosa!" (Agost de 1966).

Escric jo:

Em deman quins canvis no s’hi deuen haver produït d’aleshores ençà, pel que fa a l’urbanisme i a l’estil de vida de la població d’aquesta contrada peruana tan encisadora! Les imatges no enganyen. Aleshores tampoc no coneixem el photoshop!

Escriu en Jaume:

«Un carrer dels afores de Tarapoto. Una casa bastant descuidada, a pesar que hi viuen la mar de bé. Al costat hi ha el seu hort, que aquí li diuen «la chacra»... Ja més als afores, moltíssimes cases com aquestes. Tots solen tenir un parell d’hectàrees on sembren plàtans, pinyes tropicals i altres fruites» Agost de 1966).

Escric jo:

Poques cases com les que ens mostra en Jaume l’any 1966, hi he pogut veure jo, més de mig segle després. L’aspecte urbanístic ha canviat moltíssim a tota la regió.

Escriu en Jaume:

«Dues cases més de Tarapoto. Una més ben feta, amb sòtil de teules, i cel «esmaltat de cocoters». El camí de la dreta se’n va cap al centre de la ciutat... Una altra casa ben típica feta de fang i tapada amb fulles de palmera. Encara que fa unes barrumbades d’aigua horroroses, no té ni una sola gotera. Els agradava molt que els fotografiàssim davant ca seva. Aquestes casetes es diuen «tambos», i com a diminutiu «tambitos» (agost 1966).

Escric jo:

Enfilat dalt d’un arbre, (com jo mateix també tenc la temptació, les ganes i l’ocasió de fer, a un altre indret de la serra andina peruana, que es diu Cascas!). 

Escriu en Jaume i ens mostra: 

«Una de les «chacras» o hortets que solen tenir totes les cases. Estàvem rodejats de fruites rares per totes parts. Com que sa foto no agafa els arbres fins  dalt, els hi he pintats, perquè sigui més complet i real. Jió, jió, jió!» (Agost de 1966).

Escric jo:

En Jaume Muntaner ens mostra carrers i caminois dels voltants de la ciutat de Tarapoto. En plena selva amazònica peruana.

Escriu en Jaume:

«Un altre carrer dels afores de Tarapoto. Aquestes gerres que duen a l’esquena són de giny i serveixen per dur aigua del riu. La més típica és la de fang, que duen damunt del cap, sense que els caigui a terra... Aquest caminoiet baixa fins al riu, que està bastant més avall que el «Tambito» que es veu enmig de la malesa. Hi vàrem baixar i estava ple de dones que hi feien bugada." (Agost de 1966).

Escric jo:

A la ciutat de Lamas, ens hi acompanyà l’any 2020 el bon amic Roberto Acuña, president de la cooperativa AllimaCacao,  i la seva esposa. Què poc s’assembla la imatge d’avui a la que ens mostra Jaume Muntaner, de cinquanta-sis anys enrere!

Escriu en Jaume:

«Això és una vista quasi general d’un poble que està a uns 25 km de Tarapoto. Hi anam amb el jeep dels frares. Com podem veure, al centre dels pobles i molt més de les ciutats, hi ha cases bastant acceptables. A Tarapoto no vaig pensar a fer cap foto al centre, però ja veurem a Iquitos i Yurimaguas com està bé del tot. Si vos fixau en el cel veureu que s’està preparant una aiguada d’espant. Va durar mitja hora i pareixia que havia passat el diluvi universal! Aquest poble es diu Lamas!" (Agost de 1966).

«Aquestes dues fotos són del barri de Lamas anomenat «La Indiada», per la senzilla raó que és un poblat indi. Com és natural, estan ben civilitzats, però no s’han mesclat amb els blancs o amb els «criollos» (descendents d’espanyols). Per tant, no vos penseu que van vestits amb plomes damunt el cap i que són caníbals: no mosseguen ningú! Iiiiiiijiiiiii!» (Agost de 1966).

(CONTINUARÀ)

Al casal Balaguer, de Palma, recital homenatge a Antonina Canyelles i Colom

 

«Moltes gràcies, amigues i amics, per estimar-me!»

Així conclouen les paraules que adreça Antonina Canyelles i Colom als assistents nombrosos (més de dos-cents!), durant la seva intervenció breu, seguida d’unes mamballetes tan intenses i perllongades que només ella, amb el seu prec insistent, aconsegueix de fer-les emmudir.

Convidat per na Glòria Forteza-Rey i en Xesc Sanchis, d'Embat Llibres, assistesc al recital Homenatge que volen retre a la nostra poeta i amiga Antonina Canyelles i Colom, amb motiu del seu 80è aniversari. «Ad Multos Annos Vivas».

M’hi vull fer present a Can Balaguer aquest dijous 22 de setembre de 2022 a les 19h. I m’hi emocion moltíssim, quan veig tantes amistats arreplegades a la clastra del casal palmesà dedicat a la cultura!

Na Tonina, s’ho mereix!

Dies abans, vull comparèixer a Embat Llibres on tenen aparellat un llibre en blanc que recull les dedicatòries de tots els que vulguin felicitar-la. Hi faig tres retxes amb el que em ve al cap i al cor, aquell moment.

"Encantadora 'mossuela',
tant si són vint com vuitanta:
tens un cor que sempre canta,
molt bon cap que s'hi rebel·la.

Que en puguis fer molts, Tonina,
et desig jo de tot cor,
d'anys i de poemes d'or
servant ta memòria fina".

Dies després, molt emocionat, assistesc a aquest acte de can Balaguer.

Per molts de motius. Tots dos, n’Antonina i jo, tres anys més jove que ella, malgrat sia a una certa distància, i d’una manera esporàdica, mantenim vius els lligams d’una amistat profunda que perdura en el temps, tot al llarg d’aquesta darrera cinquantena d’anys llargs passats.

M’hi vénen al cap tants i tan bons records! En fraccions de segon, revisc aquells primers contactes, les primeres converses, els primers encontres: ella, cap responsable d’unitats escoltes amb la gent més menuda de l’Agrupament Verge de Lluc; jo, recent sortit del Seminari, capellà novell, consiliari escolta del mateix Agrupament.

N’aprenc molt, d’ella. Fins al punt que aconseguesc, crec jo, un tractament clerical de la dona, en general, una mica diferent del que han intentat inculcar-nos durant tretze anys seguits en règim d’internat estricte al Seminari diocesà...

Aleshores, n’admir la seva capacitat immensa de treballar àrduament i intensa, en la tasca educadora que comporta mirar de deixar aquest món nostre una mica millor d’així com l’hem trobat en nàixer.

Em captiva la seva dedicació acurada als infants més menuts, Busquerets els anomena, amb l’intent fins i tot nominal d’igualar-ne condicions sexuals, afanyant-se a inculcar-los l’amor i l’estimació profunda vers el nostre país, la nostra terra, la natura, la nostra gent, la nostra llengua.

Ella, professora de català al col·legi Pius XII, quan no solament no se’n permet l’ensenyament sinó que se’l combat durament, em convida a participar-hi. A mi que, com a rector de la parròquia de l’Encarnació, un bon dia em trob amb una d’aquelles pintades al mur del batiport, lletres vermelles escrites a grans trets per fanàticss anticatalanistes: «PPCC=Porcs Capellans Catalanistes!»

Gràcies a ella, encara ara em trob amb ex alumnes meus i seus que ens recorden a tots dos amb gran afecte.

Sempre que puc, mir de fer-me present a les nombroses presentacions de llibres seus que va fent.

Des de la publicació d'aquell primer llibre que titula “Quadern de conseqüències” (1980), Premi Marian Aguiló 1979 de les Festes Pompeu Fabra; o d'aquell altre primer recull de dibuixos i poemes que realitza l'any 1981 i que denomina “Patchwork”, -una artística carpeta de poemes amb il·lustracions d'Esperança Mestre-; o d'aquells poemes seus que recita a l'exposició de pintures muntada per Joan Artigues i organitzada per l'Ajuntament a la vila de Santa Maria del Camí l'any 1988, fins a aquest 22 de setembre de 2022, han transcorregut més de cinc dècades, durant les quals la seva obra poètica s’ha anat tornant més i més gegantina: incommensurable durant més de mig segle!

M'agrada tenir sempre  ben present allò que se’n diu, d’ella, l’any 2005, amb motiu de la publicació de "Piercing": «Tonina Canyelles (Palma, 1942) viu damunt una plataforma de ciment envoltada d’aigua.- Un dia va canviar el violí per la ploma i ara toca en silenci pels descampats del paper.- A més de diversos poemes a catàlegs de pintors...».

La sala del centre cultural de sa Nostra, la nit d’aquell dimecres, és plena de gom a gom, en la presentació d’aquell llibre de poemes. El títol, "Piercing". A la mesa, l'autora, Antonina Canyelles. L'editor, Lleonard Muntaner. La presentació, a càrrec d’Antoni Serra i d’Antònia Vicens. Moltíssima de gent desitja molt d'èxit a n'Antonina, als seus poemes, al seu llibre.

Dos anys després, torn a tenir l’oportunitat d’escoltar la veu, i de seguir el ritme de gaudir la poesia, d’Antonina Canyelles. Ho torn a fer durant el IX Festival de Poesia de la Mediterrània que se celebra l’any 2007 al Teatre Principal de Palma.

L’any següent, el 23 d'abril, a les 12 del migdia, a la Llibreria Embat de Palma, Antonina Canyelles presenta la seva darrera obra poètica, en un acte obert a tothom que en tengui ganes, d'escoltar-la i parar-li les dues orelles ben atentes: "D’estructura circular".

Una vegada i una altra, tenc oportunitat d'assaborir presentacions diverses de la seva obra poètica. Per a mi sublim, esplèndida. D'aquelles que es mostra sempre fascinant i punyent, alhora que provoca i porta a fer silencis profunds pertot on s'escampa... “El món de les paraules em fascina -diu la poeta-. Em fascina perquè elles són les úniques que se salven i ens salven de les catàstrofes”. Antonina Canyelles, Paraula de poeta

Per a mi, Antonina Canyelles es mostra i apareix com la poeta mallorquina de la profunditat. Autodidacta, dedicada en cos i ànima a l'ensenyament de la llengua catalana a tots els nivells possibles, pot dir que són nombroses les generacions usuàries d'aquesta llengua, avui dia a Mallorca, que han anat a beure a les fonts de la seva gran saviesa i mestria.

Per un com jo, que a l’època d’estudiant es dedica a aprofundir en el coneixement de les Humanitats, la Filosofia i la Teologia, la poesia d’Antonina Canyelles, a diferència d’altres poetes que semblen no tocar de peus a terra, s’acosta admirablement bé a tots tres àmbits, des d’una perspectiva singularment significativa: la poeta manté a gairebé tots els seus poemes la capacitat d’endinsar-se tant en la humanitat, i d’analitzar-la tan profundament que troba en la Paraula feta Carn Poètica, la manera millor de qüestionar fortament certs aspectes d’una teologia que, en comptes d’acostar Déu a la Humanitat, no contribueix a cap altra cosa que allunyar-los-en mútuament.

En seria només una petita mostra quan diu: «Ves i digues al multiplicador dels pans i els peixos, que Àfrica l’espera!» (26-05-2005)

Coses de la vida, la relació d'amistat entre tots dos s’incrementa encara molt més, d’una banda, quan als anys setanta del segle passat acull a casa seva, i la comparteix com a llogatera amb qui arribaria a ser la meva esposa, ja difunta, la manacorina Isabel Rosselló Girart, que en pau descansi...

D’altra banda, sempre li he volgut agrair profundament que dia 17 de juliol de 2013, per més senyes, a les 18 hores, volgués participar en la primera presentació pública del meu primer llibre, «Gloses meves», precisament a la seu de l'Associació de Familiars amb Alzhèimer de Mallorca, a la barriada palmesana de la Soledat, on acudia diàriament la meva esposa per ser-hi atesa.

Finalment, i ja me n’havia oblidat, fa set anys que surt publicar a la premsa local mallorquina el titular de «Tonina Canyelles, com la poeta punki que conquista Barcelona»! Aprofit aleshores l'avinentesa per fer-li arribar l'enhorabona pel seu llibre de poemes. Amb "Putes i consentits", aconsegueix captivar l'atenció no solament a Barcelona, sinó també a Montuïri on roman reclosa la meva esposa Isabel Rosselló...

Deu ser la darrera vegada que apareixen junts, damunt paper, aquests dos rostres de dues bones amigues!

Enhorabona, amiga meva Antonina, per aqueixa trajectòria feta al llarg de la teva vida octogenària, tan valuosa com enriquidora (humanísticament, filosòficament, teològicament). Moltes gràcies per haver-nos esdevengut tan bona mestra, a àmbits tan diversos de les nostres vides.

Per molts d’anys més!

Capellans mallorquins secularitzats i Sínode de bisbes 2023

A mitjan mes de setembre de 2022, m’arriba per correu convencional el full Eclesial d’Informació i Opinió, El Pregó, núm. 607 (9), el contengut del qual omple una dotzena de pàgines. 

Capçalera del full Eclesial d'Informació i Opinió

Es tracta d’una publicació mensual que dirigeix Pere Codina i Mas. Correspon al mes de setembre de 2022 i està editada a Barcelona. Al seu consell de redacció, entre d’altres, figura Joan Maluquer i Ferrer, a qui agraesc que m’hi hagi volgut reproduir íntegrament l’escrit que, a petició seva, li vaig enviar el proppassat mes de juliol i que porta per títol «Capellans mallorquins secularitzats».

Com a membre de l’UCE (Universitat Catalana d’Estiu) i editor d’El Pregó, a mitjan mes de juny m’havia demanat si no els podria fer un article de 5.000 espais parlant del «vostre grup». Es referia tant als capellans mallorquins secularitzats com al «Grup cristià aporta».

«Ara que la CEE (Conferència Episcopal Espanyola) s'ha carregat les reivindicacions del paper de les dones en l'Església. És important que al Principat coneguem el que feu... Pensa que les noves fornades de preveres es van carregant la mica d'Església que bategava encara del Concili Vaticà II. És espantós... Capellans joves que es posen sotana, fan els cants en llatí, parlen del dimoni, s'obsessionen en la confessió, la genuflexió, la sagrada forma a la boca, idolatren el Santíssim i la Mare de Déu (per damunt de Jesús)... i voldrien dir missa d'esquena al poble. En la línia dels tradicionalistes francesos més repatanis», em deia per whatsapp.

Li vaig fer a saber  que tampoc no es tractava de cap cosa de l’altre món, la que nosaltres feim a Mallorca. Però que sí que m’interessava ben molt fer-hi alguna aportació a títol personal, perquè fos difosa al Principat de Catalunya.

Dades sobre la publicació

Un cop rebut l’exemplar publicat, trob interessant una publicació periòdica d'aquestes característiques, sobre informació i opinió referides a l’església. Hi apareixen escrits diversos que fan referència a concerts de música, ecologia global, nova situació social, nova estructura eclesial, seminaris per al segle XX, ús i abús de la revelació, la revista Cavall Fort, el plàstic dels xips com a logos sense carn, signes d’aquest temps, el rostre ocult de l’Església...

M’agrada veure-hi referències directes i explícites a l’Escoltisme i el Guiatge, moviment educatiu al qual he dedicat bona part dels meus esforços temps enrere. M’adon també que algunes de les persones que hi intervenen em són properes: Montserrat Morera, Ramon M. Nogués, Valentí Fàbrega i Escatllar, Pere Codina i Mas, Joaquim Carbó, Xavier Semillas, Antoni Roig, Maria del Mar Galceran, etc.

Amb Paquita Bosch i Capó, cap d'Agrupament Verge de Lluc, parròquia de l'Encarnació

La meva aportació, la primera que hi faig com a convidat, surt publicada a les pàgines 5 i 6, signada per mi, com a capellà mallorquí secularitzat l’any 1982, ordenat prevere el 16 de juny de 1968.

És aquesta:

"Capellans mallorquins secularitzats

Darrers cent anys a Mallorca: tenim dades relacionades amb més d’un centenar de capellans diocesans secularitzats. La xifra de religiosos i religioses exclaustrades pot ser superior. 

D’aquest fenomen eclesiàstic que, després del Concili Vaticà II, esdevé onada gran, insòlita pel que fa al nombre, jo en som integrant des de l’any 1982 ençà. N’hi duc quaranta anys!

La nostra relació amb l’Església, la jeràrquica o amb comunitats i grups eclesials, és diversa. 

En destriaria tres grups: els que ja no en volen saber res, de l’àmbit eclesiàstic on han viscut, i l’arraconen com una etapa de la vida, ja passada, mostrant-s’hi desenganxats totalment. Els que s’hi manifesten indiferents, passant-ne olimpiquíssimament, de res que hi tengui a veure. I els que continuam mirant de mantenir alguna casta de relació (molt diversa) amb la jerarquia, o amb grups d’església, o amb gent que hi té qualque cosa a veure.

En parlar de capellans mallorquins secularitzats, no puc deixar de referir-me, entre d’altres companys, al puigpunyentí Pere Barceló i Barceló. Durant dècades seguides, impulsà iniciatives tendents a dignificar la condició de capellans secularitzats, amb l’empenta i l’ajut de la seva dona, na Néta. Fins suara mateix, nonagenari!

Pere Barceló i Barceló, gran defensor de capellans mallorquins secularitzats

Tots dos varen fer una feinada immensa, encaminada a enfortir el col·lectiu de sacerdots i religiosos secularitzats (COSARESE), i també el moviment a favor del celibat opcional (MOCEOP) o la federació espanyola de secularitzats (FES), a l’àmbit estatal espanyol. 

En som un, dels testimonis més directes, sobretot a la dècada dels anys noranta.

L’associació Secularitzats Associats de Balears

Constituïren l’associació Secularitzats Associats de Balears (SABAL), juntament amb Agustí Serra i Soler, Antoni Mas i Colom i d’altres companys capellans mallorquins secularitzats. Legalment constituïda, l’associació s’arribà a dissoldre al cap d’uns anys, quan aconseguí l’objectiu marcat: que les administracions públiques espanyoles reconeguessin allò que altres estats europeus ja havien atorgat als secularitzats: el treball fet com a preveres... 

Després de llargues tramitacions parlamentàries i d’intenses pressions nostres, el mes d’octubre de 2009 aconseguíem regularitzar-ne una situació administrativa del tot irregular. Aleshores, l’associació Secularitzats Associats de Balears (SABAL) fou dissolta. Ja no tenia cap raó de ser. N’havia assolit l’objectiu final: reconèixer com a cotitzats a la Seguretat Social els períodes d’activitat sacerdotal o religiosa a capellans i religiosos o religioses de l’Església Catòlica secularitzats, amb una fórmula satisfactòria per a totes les parts.

Capçalera del meu blog SABAL

En homenatge a la tasca desplegada pels companys mallorquins, vaig voler mantenir-ne el nom a un dels meus blogs. Fins al dia d’avui, més o manco actiu dins internet, reprodueix entrevistes, suggereix propostes, exposa imatges, recomana publicacions o introdueix biografies breus. Es diu SABAL.

Un cop secularitzats: i ara, què?

Un cop secularitzats, cadascun se cercà la vida així com pogué. Molt sovint, mirant de fer  aportacions humanístiques, filosòfiques o teològiques, a àmbits diversos de la societat mallorquina: ensenyants a centres educatius públics o privats, docents universitaris, bibliotecaris, caps de departament de personal, assistents sanitaris públics i privats, advocats, assistents socials, governants,  d’oficis diversos, assessors fiscals, funcionaris públics, delegats sindicals, treballadors d’hostaleria, assessors laborals, periodistes, escriptors, antropòlegs, cooperants amb països del Sud, regents de petits comerços, psicòlegs, empresaris d’hotel, constructors, agents de viatges, polítics, etc.

La convocatòria recent d’un Sínode de bisbes, per part del papa Francesc, ens ha esperonejat, a alguns de nosaltres, de manera que hem volgut aprofitar l’avinentesa per treballar conjuntament amb gent d’altres col·lectius, laics o religiosos, oferint-hi un conjunt de propostes que volem que li arribin.

«Gent cristiana aporta»

Integrats dins el grup sinodal de la diòcesi de Mallorca, denominat «Gent cristiana aporta», els 21 membres que l’integram hem tramès al bisbe Sebastià Taltavull i Anglada un conjunt de setze propostes concretes... Ens mostram plenament a favor d’una església sinodal basada fortament en la comunió, la participació i la missió, com assenyala el papa Francesc.

Consideram que l’onada, cada cop creixent, d’implantació de formes arcaiques d’actuació i de comportament, que  ja semblaven superades, pretenen ofegar les llavors evangèliques que escampà i difongué el Concili Vaticà II. 

Monsenyor Sebastià Taltavull i Anglada, presidint celebració eucarística a la Seu Catedral de Mallorca

Som un dels qui consideren necessari, inajornable, fer suport clar i català a la proposta papal d’una transformació radical de l’Església catòlica. Partint d’allò que sorgeixi de la mateixa base dels que hem rebut el baptisme.

Som un dels qui pensen i creuen que ens hi jugam molt el nostre futur com a creients, no solament dins la petita comunitat eclesial, sinó també dins el conjunt de la societat civil on vivim, ens movem, i hem d’actuar, seguint els criteris del Senyor Jesús, per esdevenir-hi sal i llum, llevat transformador i força revolucionària que ens empenyi a construir, entre tots plegats, el cel nou i la terra nova on arribi a imperar la justícia."

Cecili Buele i Ramis,
Capellà mallorquí secularitzat l’any 1982
(ordenat prevere el 16 de juny de 1968)

Parlant sobre transport públic a Ona Mediterrània

En bon dia de la festa de la Mare de Déu de la Salut, considerada per alguns com la patrona de la ciutat de Palma, tenc l’oportunitat magnífica de participar en una entrevista radiofònica d’Ona Mediterrània, a la qual em convida el bon amic Toni Rotget.

M’encanta participar-hi i tractar la temàtica relacionada amb el TRANSPORT PÚBLIC.

Em demanen explicacions sobre la queixa que vaig formular fa pocs dies sobre la manca d’un bon servei públic de transport municipal a la ciutat de Palma.

Parlam de tot i molt, entre en Toni, en Guillem Ramis, n’Iván Gayà, en Daniel Quetglas i jo mateix.

Compartim la idea que més que gratuït, que està molt bé que l’Ajuntament n’oferesqui, allò que més necessitam és que n’hi hagi, de transport públic: que sigui molt, en quantitat, i que sigui molt bo, de qualitat.

He volgut recordar que la gratuïtat del transport públic ja era reivindicada pel PSM-Nacionalistes de Mallorca  trenta-un anys enrere, quan reclamàvem que el transport públic de Ciutat es convertís en «les cames de la ciutadania», que li facilitassin traslladar-se fàcilment i gratuïtament a qualsevol indret de la ciutat...

També he mirat de respondre, de la manera que m’ha semblat millor, totes les preguntes que m’han volgut formular els tertulians, en relació amb el transport públic.

Hem criticat la minva en la qualitat, pel que fa a l’atenció tan despersonalitzada que dispensen a la gent usuària del transport públic, com també la substitució d’una atenció personalitzada per una maquinària que, en lloc de millorar-ne la relació, la empitjora i la dificulta.

No solament hem parlat sobre el bus de l’EMT, (empresa municipal dins la qual vaig ser membre del consell d’administració a la dècada dels anys 90 del segle passat, primerament en representació de la Federació de Veïns de Palma, que aleshores hi teníem veu i vot; sinó també com a regidor del PSM posteriorment). 

També hem tractat les deficiències considerables del transport públic interurbà, TIB. 

O les millores que requereix un serveix ferroviari tan minso com el que disposam en aquestes illes nostres: només n’hi ha a Mallorca (sense arribar a la xarxa ferroviària que teníem abans i que molts hem conegut), i sense que n’hi hagi a la resta de les illes Balears i Pitiüses. 

Quan tothom sap que el tren és el mitjà de transport que ocupa manco espai territorial, que consumeix manco energia, que resulta el més ràpid, i que pot encabir una quantitat de passatge molt superior a la resta de mitjans de transport públic.

Durant la conversa, fins i tot hem arribat a parlar de qüestions que, almanco a primer cop d’ull, no sembla que tenguin gaire relació directa amb el transport públic: com és la menjua d’un bon plat de frit mallorquí, o la persistent insistència del que denominam «soviet Blanquerna»...

Gràcies, bon amic Toni Rotget, per facilitar-me disposar d’un micro des d’on escampar ma veu i la meva opinió.