Gran notícia dins l'Església catòlica: una dona al front d'un ministeri vaticà

Maria Montserrat "Montse" Alvarado

    Des de dia 2 de juny de 2026 per primera vegada en tota la història el Vaticà compta amb una dona laica com a ministra. Data històrica!
    La mexicana MARÍA MONTSERRAT "MONTSE" ALVARADO ha estat posada pel papa Lleó XIV al front del Dicasteri per a la Comunicació. Cosa mai vista fins ara: una dona laica presideix d'ara endavant el gegantí aparell mediàtic del Vaticà, amb els seus diaris, ràdio, televisió i oficina de premsa!
    S'afegeix a una altra dona posada pel papa Francesc com a subsecretària del Dicasteri per als Bisbes  l'any 2021: la monja francesa Sor Nathalie Becquartes A dia d'avui és la dona amb el rang més alt dins la Cúria vaticana. Fins al punt que compta amb el dret a vot dins el Sínode dels Bisbes.
    I s'hi suma també a la dotzena de dones que ja treballen en posicions de primera línia en el govern del Vaticà, exercint càrrecs de decisió, de rang alt i mitjà (prefectes, secretàries i subsecretàries), gràcies a la constitució apostòlica "Praedicate Evangelium" del papa Francesc. 
    Oberta la porta legal perquè qualsevol persona batiada pugui liderar departaments del Vaticà, incloent-hi dones, tant religioses com laiques, d'aleshores ençà, Sor Simona Brambilla és la primera dona a liderar un dicasteri. A principis de l'any 2025 el papa Francesc l'anomena Prefecta del "Dicasteri per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica".
    Sor Raffaella Petrini és la presidenta de la Pontifícia Comissió per a l'Estat de la Ciutat del Vaticà i de la Governació. Hi gestiona des de la policia fins als Museus Vaticans i l'economia interna.
    Sor Alessandra Smerilli és la secretària (equivalent a viceministra) del Dicasteri per al Servei del Desenvolupament Humà Integral. Assessora directament el papa en temes de justícia social, ecologia i economia global.
    Hi ha altres viceministres laiques com Emmanuelle o Francesca Di Giovanni. 
    També hi ha dones que ocupen alts rangs consultius com Cristiane Murray, vicedirectora de l'Oficina de Pemsa de la Santa Seu; Charlotte de t'Serclaes, Barbara Jatta directora dels Museus Vaticans.

    Certament, davant d'una notícia tan rellevant com la d'avui, sempre s'hi poden posar emperons. 
    Seria allò tan comunament estès del "sí, però". Característica de certes mentalitats capficades en la gent del Nord, bastant procliu a "trobar sempre ossos en es lleu".
    La gent del Sud, en canvi, ho té molt més clar. Hi ha un proverbi kirundi preciós que ho explica claríssimament: "Buhoro buhoro bushikana umusiba kw'iriba" ​("A poc a poc, el cuc de terra arriba a la font d'aigua").
    En català també tenim diverses maneres de dir el mateix:
    ​"A poc a poc es va lluny." 
    "Xino-xano", "pam a pam", "dia a dia", "tira-tira"
    "Gota a gota, l'aigua fura la roca"
    "De mica en mica s'omple la pica"
​    "Tota pedra fa paret."
​    "Amb paciència i saliva, l'elefant s'ho va fer amb la formiga..."

​    El significat profund de la frase africana esdevé lliçó universal: amb paciència, constància i fent petites passes, hom pot arribar a aconseguir qualsevol objectiu gran o difícil.
    I el papa Lleó ha tengut al llarg de la seva vida, primordialment com a missioner a Perú, moltes oportunitats de dur-ho a la pràctica i de mostrar que n'ha sabut.. 
    Ho vaig poder constatar directament l'any passat, en recórrer durant alguns mesos els mateixos territoris per on ell va desplegar la seva activitat com a frare agustí: a Chulucanas i a Trujillo, primer; i finalment com a bisbe a la diòcesi de Chiclayo.
    M'alegra moltíssim anar constatant dia rere dia, una vegada i una altra, que poc a poc, lentament, però de manera segura i efectiva, va fent passes endavant cap al somni d'arribar a establir comunitats de creients en Jesús cada cop més engrescades a viure intensament d'acord amb l'Evangeli.
    Amb tots els matisos pertinents, em sembla del tot aplicable al canvi profund que necessiten totes les esglésies cristianes en ple segle XXI. 
    La catòlica occidental que és la meva, tant o més que cap altra, al meu modest mode de veure.

Primera encíclica del papa Lleó XIV: tercer comentari/resum molt personal (03)

Papa Lleó XIV i Lleó XIII

    Tot al llarg del capítol primer, el papa Lleó XIV continua fent una repassada sintètica de les aportacions que segueixen a l’encíclica «Rerum novarum» (1891) del papa Lleó XIII, per part de cadascun de la mitja dotzena de successors seus en el pontificat. 

    1. Del papa Pius XI esmenta l’encíclica «Quadragessimo anno» (1931). 
    Recorda que no es limita a reprendre de bell nou la «qüestió obrera» sinó que n’amplia la mirada cap a la configuració general de l’ordre econòmic i polític. 
    D’aquesta segona encíclica, el papa Lleó considera vigents avui dia almanco tres intuïcions: 1) que les injustícies no es refereixen solament a comportaments individuals, sinó també a estructures econòmiques i institucionals; 2) que el principi de subsidiarietat empeny a enfortir el teixit associatiu i comunitari, evitant-hi noves concentracions de poder; i 3) que el vincle entre dignitat del treball, remuneració justa i possibilitat de vida digna per a les famílies, és inseparable l’un de l’altre.

Papa Pius XI

    2. Del papa Pius XII n’extreu tres pincipis que considera vàlids per avui dia: 1) que el dret ha de prevaldre sobre l’interès; 2) que les disparitats econòmiques esdevenen terreny fèrtil per a les tensions violentes; i 3) que té molt de valor el teixit associatiu com a mitjancer entre l’individu i l’Estat. 

Papa Pius XII

    3. En detenir-se a presentar els anys del Concili Vaticà II, recorda que el papa Joan XXIII obre una etapa nova dins el magisteri social: fortament marcada per una atenció més explícita a la dimensió mundial de les qüestions socials i al llenguatge dels drets.
    L’encíclica «Mater et magistra» (1961) presenta la fe cristiana com a llum capaç d’unir el cel i la terra. 
    La «Pacem in terris» (1963) lliga orgànicament la dignitat de la persona humana amb el reconeixement dels drets i deures fonamentals i proposa un ordre de convivència -també en l’àmbit internacional- que s’ha de fonamentar en la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat. 
    En considera especialment significatius per a l’època actual: 1) la referència als drets humans com a llengua comuna; i 2) la convicció que una pau duradora requereix d’institucions i relacions entre pobles inspirades en la dignitat de cada persona.

Papa Joan XXIII

    4. El Concili Vaticà II marca un punt d’inflexió en la forma en què l’Església catòlica s’entén a ella mateixa dins el món contemporani.
    «Gaudium et spes», segons el papa Lleó XIV, representa la imatge d’una Església més propera a la humanitat, més compromesa amb el món i més dedicada a reflexionar no a partir d’esquemes abstractes, sinó de la realitat concreta que presenten les situacions històriques.
    El papa també fa referència a la declaració «Dignitatis humanae» (1965). Considera que continua oferint avui dia a la doctrina social de l’Església catòlica una munió de criteris decisius per a la protecció de la persona humana i per a la construcció de societats pluralistes i pacífiques.

Concili Vaticà II (1962-1965)

    5. En referir-se al papa Pau VI en remarca que la pau no queda reduïda a l’absència de guerra, sinó que es concreta en el camí cap a un desenvolupament humà integral.
    A l'encíclica «Populorum progressio» (1967) hi veu descrit el desenvolupament com el pas de condicions de vida manco humanes a condicions de vida més humanes. I l’entén com un procés que afecta tothom, en totes les dimensions de la persona i a tots els pobles sense cap casta d’excepció.
    Parla de la Comissió pontifícia «Iustitia et Pax» (1967). La defineix com un intent per donar forma estable, a nivell eclesial i internacional, al manteniment viu de la consciència sobre la bretxa creixent entre països rics i països pobres, i sobre la necessitat de polítiques que promoguin condicions de vida realment més humanes per a tothom.
    Recorda que és una encíclica que commemora l'aniversari de l’encíclica «Rerum novarum» en la perspectiva d’atendre la societat postindustrial, amb una visió de la persona humana, de les relacions, de l’autoritat i del bé comú capaç d’orientar decisions econòmiques, polítiques i culturals..
    Confirma que l’Evangeli continua sent actual perquè proporciona els criteris per reconèixer allò que humanitza o deshumanitza, allò que allibera o oprimeix, en situacions noves: 
    «Mentre en el món hi hagi pobles exclosos d’un desenvolupament digne de l’esser humà, les comunitats cristianes no poden contentar-se a proclamar la pau en abstracte, sinó que han de facilitar que l’Evangeli jutgi, a partir de la gent que queda als marges, com aquelles estructures econòmiques i polítiques poden arribar a convertir-se en autèntiques 'estructures de pecat'».

Papa Pau VI

    6. Situa el magisteri social del papa Joan Pau II en la cruïlla entre la crisi dels grans sistemes ideològics del segle XX i l’inici de la globalització econòmica.
    Amb l’encíclica «Laborem exercens» (1981) noranta anys després de la «Rerum novarum», el papa polonès obre vies noves de reflexió sobre el treball, apuntant al salari just, al treball considerat un bé fonamental per a la persona, a l’obtenció de la dignitat de les persones que treballen, a la remuneració suficient i a la possibilitat efectiva de participar en la vida social.
    Amb l’encíclica «Sollicitudo rei socialis» (1987) Joan Pau II torna a abordar la tara del subdesenvolupament i reconeix el fracàs de tants intents de reduir la bretxa entre el nord i el sud mundials.
    Mentre que amb la «Centesimus annus» (1991) ofereix una reflexió sobre el col·lapse del sistema soviètic i sobre el refermament de la democràcia i l’economia de mercat: en la mesura que garanteix una participació ciutadana i permet d’elegir i substituir pacíficament els governants, impedint que el poder sigui monopolitzat per elits reduïdes, mogudes més per interessos particulars o ideològics que no per l’obtenció del bé comú.

Papa Joan Pau II

    7. Del papa Benet XVI en remarca l’encíclica social «Caritas in veritate» (2009) que reinterpreta el concepte de desenvolupament presentat per la «Populorum progressio» de Pau VI: el desenvolupament s’ha de traduir en un «creixement real, extensible a tothom i concretament sostenible». Constata el sorgiment de noves categories de pobres en els països rics, mentre que en les regions més pobres petits grups viuen en un alt benestar consumista que conviu amb situacions de misèria deshumanitzant. 
    Observa que el nou sistema econòmic-financer mundial ha reduït el poder polític dels estats, i reitera que l’activitat econòmica ha d’estar orientada al bé comú, sota la responsabilitat de la comunitat política. Sosté que la caritat ha d’exercir una paper crític i generatiu en la vida pública.

Papa Benet XVI

    8. Referint-se al papa Francesc, n'assenyala uns quants aspectes.
    D’una banda, n'esmenta l’Exhortació apostòlica «Evangelii gaudium» (2013) on l’anunci cristià té una dimensió social intrínseca, i reclama una església capaç d’escoltar el clam dels pobres, dels migrants i de les víctimes de noves formes d’esclavitud.
    De l’altra, insisteix en una Església sinodal, on «caminam junts» cercant els signes dels temps a la llum de l’Evangeli, i deixant-nos evangelitzar pels pobres amb els quals compartim la història.
    A més a més, fa una al·lusió explícita a l’encíclica «Laudato si» (2015) que ofereix la primera gran anàlisi sistemàtica de la crisi mediambiental en una encíclica papal de caràcter social. 
    Recull la proposta d’una «ecologia integral» que uneix indissolublement el respecte cap a la casa comuna amb l’opció preferencial pels pobres: «tant el clamor de la Terra com el clamor dels pobres no poden separar-se».
    Apunta directament cap a l’encíclica «Fratelli tutti» (2020), el somni d’una humanitat capaç d’optar per l’amistat social i la fraternitat universal. 
    I cap a l’encíclica «Dilexit nos» (2024) que mostra que tots aquests compromisos socials no poden separar-se de la relació personal amb el Crist.

Papa Lleó XIV

    Al final de tot aquest recorregut llarg per tots i cadascun dels darrers papes que l’han precedit des de Lleó XIII ençà, resulta força aclaridor que el mateix papa Lleó XIV reconegui que la Doctrina social de l’Església no és el resultat de cap projecte elaborat en un despatx, sinó que és fruit de tot un procés lent en el qual cada papa ha anat aportant la seva contribució original a la llum dels «nous assumptes» (rerum novarum) que va presentant cada etapa històrica.
    Sempre posa de relleu els aspectes diversos d’un patrimoni únic, com el que comporten els grans principis de la Doctrina social de l’Església católica: la dignitat de la persona humana, el valor del treball, la destinació universal dels béns, la solidaritat i la subsidiarietat, el respecte per la creació, la centralitat de la pau i la fraternitat universal. 
    Ve a dir i així ho explicita clarament que «la lectura de la història a la llum de la fe mai no s’ha interromput i que l’Església catòlica ha sabut deixar-se interpel·lar per les preguntes de cada generació».
    Per això, en finalitzar el primer capítol d’aquesta encíclica papal «Magnifica humanitas» no s’està de refermar que vol dirigir la seva atenció primordial precisament cap a aquests grans principis de la Doctrina social de l’Església catòlica, per tal de captar-hi millor la seva coherència interna i la seva força engrescadora per al nostre temps.

(CONTINUARÀ)

Primera encíclica del papa Lleó XIV: segon comentari molt personal (02)

   M’estic llegint amb moltes ganes el primer capítol de «Magnifica humanitas», la primera carta encíclica del papa Lleó XIV. 
    M’ajuda ben molt a recordar i a veure de bell nou el paper que tenen els darrers papes i la seva incidència directa en la doctrina social de l’Església catòlica, des que Lleó XIII publica la seva carta encíclica «Rerum novarum» l’any 1891.
    S’hi fa molt evident que la institució vaticana funciona com un rellotge molt ben avengut. Es veu ben a les clares que hi ha qui s’encarrega d'aconseguir que la seva organització a l’àmbit de la comunicació es mantengui no solament actualitzada, sinó molt ben lligada al llarg del temps, de manera que hi quedi tot ben presentat i arxivat.
    Basta veure la manera en què apareixen en aquest primer capítol, entre d’altres documents rellevants, les «cinc encícliques papals posteriors» que hi fan referència explícita i directa, en publicar-se quaranta, vuitanta, noranta, cent, i, finalment cent trenta-cinc anys després de la «Rerum novarum». 

    Rerum novarum (Lleó XIII, 15 de maig de 1891).
    Quadragessimo anno  (Pius XI, quaranta anys després de la «Rerum novarum», 15 de maig de 1931). 
    Octogessima  adveniens (Pau VI, vuitanta anys després de la «Rerum novarum», 14 de maig de 1971). 
    Laborem exercens (Joan Pau II, noranta anys després de la «Rerum novarum», 14 de setembre 1981).
    Centesimus annus  (Joan Pau II, cent anys despres de la «Rerum novarum», 1 de maig de 1991)
     Magnifica humanitas (Lleó XIV, cent trenta-cinc anys després de la «Rerum novarum», 15 de maig de 2026)

    Aquesta primera carta encíclica del papa Lleó XIV comença fent un recorregut sintètic per la doctrina social de l’Església catòlica, la que ha anat prenent cos amb el magisteri més recent dels papes i del Concili Vaticà II. 
    Es veu ben a les clares que mira de remarcar-ne el caràcter dinàmic. 
    M’agrada veure que la IA (Intel·ligència Artificial) no hi apareix com un apèndix temàtic ni com una emergència que cal gestionar. Hi és presentada com una transformació  que interpel·la les categories de la Doctrina social i que exigeix un desplegament major d'aquesta, per fidelitat a l’Evangeli el primer quart del segle XXI.
    Primer mira d’aclarir certes conviccions fonamentals sobre la forma en què l’Església catòlica s’ha anat fent present dins la història i s’ha relacionat amb el món.
    S’hi veu ben a les clares que es tracta d’un papa que no solamente porta el carnet de llatinista, humanista, filòsof, teòleg o canonista. També s’hi traspua la seva condició de papa científic, matemàtic, en reconèixer com a essencial "la contribució de les ciències humanes i socials, que ajuden a comprendre i analitzar més a fons les dinàmiques culturals, econòmiques i polítiques".
    Em sembla magistral quan afirma, per exemple, que «la comprensió de la veritat és un do/regal que s’ha de compartir i no una possessió que s’ha de reclamar... Que cal alliberar l’Església de la temptació d’enyorar formes de presència basades en el poder... Que la veritat no és un territori que cal defensar, sinó un bé que s’ha de compartir... Que l’important no és ocupar llocs de poder o controlar bastions culturals, sinó iniciar processos que conduesquin a fer el bé i a deixar que madurin...»
    M’encanta veure’l promoure «una actitud d’obertura a la veritat, única i a la vegada multifacètica, que expressa profundament la catolicitat de l’Església, abastant tota la família humana i, al mateix temps, vivint immersa en les condicions concretes dels pobles i les cultures».
    Per a aquest papa, la doctrina social de l’Església no és un manual de principis i de normes que s’han d’aplicar, sinó un "camí de discerniment que cal recórrer comunitàriament".
    Em sembla que també defineix molt bé el tarannà d’aquest papa l’opinió que transcriu quan afirma que «l’Església catòlica, juntament amb la resta de confessions cristianes i de creients d’altres religions, ha de fer sentir la seva veu, no per dominar, sinó per servir». 
    És la Teologia de la comunió. 
    La impressió general que em tramet el primer capítol de l'encíclica "Magnifica humanitas" és que aquest papa, en recordar algunes línies essencials, vol mostrar que tot quant escriu és fruit d'una continuïtat amb la tradició catòlica. 
    Alhora que vol remarcar-hi que el nucli estable de les veritats revelades sobre la persona i la convivència humana s’entrunyella amb una capacitat sempre renovada d’atendre situacions històriques i de deixar-se interpel·lar per les preguntes que sorgeixin a cada moment, també a l’actualitat present.

    Sobre les primeres passes de la doctrina social de l’Església diu que, malgrat moltes de les condicions històriques descrites per Lleó XIII en l’encíclica «Rerum novarum» sobre la «qüestió obrera» han canviat moltíssim als nostres dies, encara continuen essent actuals dos  dels seus principis rellevants: la prioritat del treball humà sobre qualsevol lògica purament productiva o financera, i el vincle indissoluble entre l’anunci evangèlic i la recerca d’un ordre social més just. 
    Amb totes les lletres arriba a afirmar que «No hi ha evangelització autèntica si no toca també les estructures de la convivència humana».
    (CONTINUARÀ)

Primera encíclica del papa Lleó XIV: primer comentari molt personal (01)

      Em sembla MAGNÍFICA LA INTRODUCCIÓ d’aquesta primera encíclica del papa Lleó XIV. Aporta 16 punts valuosíssims, barreja de reflexió, anàlisi, crítica i alhora d’entusiasme engrescador.     

    De bon començament convida a evitar avui dia la construcció i edificació d’una nova Torre de Babel, en l’era digital que ens toca viure, i engresca a reconstruir ciutats destruïdes, amb la col·laboració entusiasta de tots, com fa Nehemies amb una Jerusalem feta miques al seu temps i aixecada de bell nou amb la participació de tot el poble.
    M’agrada quan comença assenyalant que la tècnica no ha de ser considerada en si mateixa com una força antagònica respecte de la persona humana. Sinó ben al contrari, la mostra fortament arrelada en la història de la humanitat des dels inicis, en tant que es tracta d’un «fet profundament humà vinculat a l’autonomia i a la llibertat de l’esser humà». 
    Observant el món d’avui, reconeix que els motors principals del desenvolupament ja no són els estats, sinó més bé un reduït nombre d’actors privats, sovint transnacionals, que es mouen i actuen dotats de recursos i capacitat d’acció superiors als de molts governs. 
    Amb això, es manifesta conscient que el poder tecnològic adquireix un rostre inèdit fins ara, predominantment «privat», molt més difícil de discernir, de governar i d’orientar cap al bé comú.
    Enmig de tot plegat, assenyala algunes preguntes que valora com a decisives i que no poden eludir-se ja de cap de les maneres: 
    * Cap on anam? 
    * Cap a quina meta desitjam orientar-nos? 
    * Quina direcció hem de prendre com a comunitat humana i com a pobles?

    Resulta molt pedagógica la comparació que estableix entre la societat d’avui dia, en ple segle XXI, i dues situacions bíbliques contraposades: d’una banda, la que comporta un caire negatiu en pretendre construir una torre com la de Babel, amagant l’engany profund que representa: hi és concebuda sense cap referència a Déu, i està fonamentada en la uniformidad que elimina la diversitat i que, en lloc de la comunió, escull l’homogeneïtzació.
    D’altra banda, la reconstrucció d’una ciutat destruïda, com assenyala Nehemies, no en base a la iniciativa d’una sola persona, sinó a través de la responsabilitat compartida de tot un poble: sacerdots, artesans, caps de família, dones i joves, abocats a dur a terme la tasca de col·locar-hi Déu en el centre.
    Segons la seva visió, la tecnologia i la revolució digital d’avui dia són els talents que Déu ha lliurat a la humanitat del segle XXI perquè els facin fructificar. Són talents que tant poden servir per tornar a construir una Babel feresta com per a reconstruir una ciutat esplèndida com la de Jerusalem del temps de Nehemies.
    Em resulta summament interessant la concepció de la «deshumanització» que transpua el document papal: la construcció d’un món del futur excloent-hi Déu i reduint-hi l’altre a la simple condició de mitjà.
    Insisteix una vegada i una altra en la seva idea mare: edificar una societat centrada en el bé comú, primer de tot exigeix edificar-la sobre la roca incommovible d'una relació molt estreta amb Déu.
    Hi afegeix que la realització humana veritable no neix a base d’anar eliminant fragilitats, sinó proposant-hi un creixement harmosiós de tots: on la llibertat i la responsabilitat vagin de bracet amb les cures recíproques i la solidaritat vertadera, i on el progrés es mesuri per la dignitat de cadascú i pel bé dels pobles.
     M’agrada molt aquesta apreciació papal, que fa veure molt clarament quina és la seva dèria primordial: cap mà tota sola no pot sostenir el pes dels desafiaments que travessa el món d’avui, però tampoc no hi ha cap mà tan feble que no pugui oferir-hi alguna contribució encertada.    
    Aboga per l’ús constant d’un llenguatge profundament evangèlic que eviti paraules humiliants o enfrontadores. Amb els criteris de discerniment que ofereix la dignitat de la persona humana, la destinació universal dels béns, l’opció preferent pels més pobres, les cures i atencions acurades a la casa comuna que anomenam planeta Terra, la pau arreu del món, etc.

    Resumint, podem dir i reiterar el que diu el papa Lleó XIV: 
    "En l’era de la intel·ligència artifical, quan la dignititat humana corre el risc de veure’es eclipsada per formes noves de deshumanització, tenim el deure urgent de romandre profundament humans, guardant amb amor aquesta MAGNÍFICA HUMANITAT rebuda  i revelada plenament en Crist,  l’esplendor de la qual cap màquina no podrà arribar mai a substituir. EL PROGRÉS VERITABLE SEMPRE NEIX D’UN COR OBERT A L’ALTRE, D’UNA INTEL·LIGÈNCIA DISPOSADA A ESCOLTAR, D’UNA VOLUNTAT QUE CERCA ALLÒ QUE UNEIX MÉS QUE ALLÒ QUE DIVIDEIX O SEPARA.

    Com a conclusió final, adreçada a tots els catòlics, cristians, creients i gent de bona voluntat, cal que posem Déu en l’horitzó de les nostres actuacions i l’ésser humà en el centre de les nostres decisions.
    Mallorca, 25 de maig de 2026
(CONTINUARÀ)

Tertúlia a Barcelona, sobre el perfil del papa Lleó XIV (2)

    Com ja havia comunicat a les meves amistats més properes, he volgut fer-me present a Barcelona per assistir a la Tertúlia que organitza l’Agència Flama a la Residència Reina de la Pau que regenten les Dominiques de la Presentació al carrer de Bellafila, en ple barri gòtic barceloní.
    Dos dies abans ja m’allotj al Casal Sant Gaietà, que dirigeix el teatí mallorquí de ses Salines P. Miquel Bonet Nicolau, situat al carrer Consell de Cent, cantonada Enric Granados.
    La Tertúlia està programada per a les 11:30 de dimarts 28 d’abril.
    Dues hores abans me’n vaig del Casal i inicio la meva ruta a peu pel centre urbà de Barcelona. Pas per davant del Seminari Conciliar, la Universitat, la plaça Catalunya, el Portal de l’Àngel, la Catedral, el Palau de la Generalitat i l’Ajuntament.
    Pel carreró de Ciutat m’endins fins a la seu residencial dominica.
    Després de berenar al Capuccino del carrer Jaume I (entrepà de formatge amb cuixot i taronjada natural) faig sonar el timbre de la residència i un porter jove i amable em confirma que és aquí on fan la tertúlia, al primer pis.
    Pas per davant d’una capella, puj les escales i arrib a una sala amb una cinquantena de cadires preparades per a la gent que hi acudesqui.

    Hi manquen quinze minuts. Salud els dos companys periodistes que encara no havia vist mai en persona, Xavier Pete, Jordi Pacheco, i la dominica Sor Gemma Morató, que tampoc no coneixia. 
    El nombre de la poca gent que hi és present s’incrementa a mida que passen els minuts. Al cap d’un quart d’hora la sala roman plena a vessar.
    Fa la presentació en Xavier. Assenyala que hi ha gent de totes les contrades dels Països Catalans, fins i tot de l’illa de Mallorca.
    Parla del fet històric que comporta la visita del papa Lleó XIV a dues diòcesis catalanes, Sant Feliu i Barcelona.
    Qui és aquest papa? És la pregunta que formula Xavier Pete i que han de respondre succintament na Gemma i en Jordi.
    Gemma, un papa frontissa.
    Jordi, un papa americà per partida doble.
    Són dos «periodistes cristians» que han publicat sengles llibres sobre el papa Lleó XIV. 
    Sor Gemma Morató i Sendra, OP, ha publicat El Papa frontissa Lleó XIV (Claret, febrer de 2026); mentre que Jordi  Pacheco publicà Lleó XIV, L’herència de Francesc i el futur de l’Església (Claret, octubre de 2025).
    Aquí mateix n’he adquirit el primer, que jo no tenia encara. Mentre que he informat Jordi que ja m’havia llegit el seu, i que m’havia il·lustrat moltíssim sobre alguns aspectes del conclave que ell va tenir oportunitat de viure de prop, com aquell qui diu «in situ».
     En preguntar-los que ens diguin com neixen aquests dos títols, miren d’explicar-ho cadascun a la seva manera: esdevé frontissa com a interlocutor nord-americà, revestit de papa després d’haver estat missioner, avesat al diàleg, disposat a visitar Catalunya i  engreixar l’Església catalana. Visita que cal preparar acuradament per no quedar solament mirant allò que ens ofereixen els mitjans, sinó sobretot escoltant allò que ens diu.
    M’agrada quan presenten el papa Lleó portant a les espatlles la motxilla del papa Francesc.
    També estic d’acord que es tracta d'un papa que no podrà arribar a canviar tot allò que voldria, però que sí que arribarà a canviar tot quant podrà.
    Parlen de la rebuda que se li ha de fer, al barri gòtic de Barcelona. A diferència de la fredor manifestada durant la visita del papa  Benet XVI, esperen que obtengui una acollida més càlida, com a home de pau ben vist gairebé per tothom.
    Davant la visita papal recent, en remarquen la seva condició d’home més prudent que Francesc, però molt accessible. Fins al punt de veure’l emprant WhatsApp amb els seus contactes més pròxims.
    Remarquen el gran valor que pot comportar la seva visita al monestir de Montserrat, només amb la imatge que s’hi reproduesqui d’un papa agustí, amb un abat benedictí i un bisbe dominic (de Sant Feliu). 
    Reflex viu de la importància que diuen que té dins l’Església catòlica l’existència de tantíssimes congregacions religioses que fan veure el gran valor que comporta la vida comunitària. 
    Fan al·lusió al nomenament ingent de bisbes religiosos per part del papa jesuïta. Fent minvar extraordinàriament el nombre de bisbes seculars, diocesans.

    En fer referència a la visita que el papa ha de retre a la façana del Naixement de la basílica de la Sagrada Família, presenten la figura del papa Lleó com un papa discret, però que acostuma a mostrar-se sempre molt profund. En aquest cas, remarquen la bellesa de la fe davant belleses arquitectòniques com el temple gaudià.
    Assenyalen com indubtable que la presència de gent peruana durant la visita papal a Barcelona serà enorme. I que caldrà treballar a fons per inculcar-hi l’aprenentatge de les grans lliçons que dona pel P. Prevost com a missioner al Perú, sabent enfrontar-se serenament i eficient a problemes molt breus patits al seu temps a la diòcesi de Chiclayo.
    Davant la pregunta sobre com viuran la visita del papa a Catalunya, insisteixen a dir que encara no comptam amb cap programa concret i clar. 
    Jordi Pacheco, que ha viscut de prop la celebració del conclave, com a periodista que n’ha rebut l’impacte fortament, espera fer-ne un seguiment acurat durant els dies que el papa romangui en territori català.

    Durant gairebé una hora seguida tots tres periodistes intercanvien opinions, preguntes i respostes, mirant d’esbrinar quins són els reptes priodístics més remarcables. Davant un esdeveniment força cobert pels grans mitjans, com poden oferir una altra mirada d’església des de portals de notícies cristians que tenen l’oportunitat de reviscolar amb la visita papal?
     Amb algunes intervencions per part del públic assistent s’acaba la tertúlia.
    D’una banda hi ha qui diu que la informació dels viatges papals resulta molt minsa aquí, en relació amb altres països. I que s’ha de trobar millor manera millor d’informar-ne, tant a la gent d’església com a tota «la gent de bona voluntat».
    Hi ha qui es demana si tanta discreció papal, en paraules i fets, no pot resultar contraproduent també per a la mateixa Església.
    Mir d’intervenir per dir-hi la meva. En poques paraules, em declar ferm defensor del papa Lleó XIV que, des del meu modest mode de veure, sap comportar-se com un veritable «cholito peruano»: aconsegueix allò que es proposa, per camins insospitats. 
    Sap que la línia recta és la més curta, però també sap que no és la més segura ni la més ràpida. I finalment deman als periodistes assistents a veure si s’animen a aprofundir en allò que em digué el bisbe de Chulucanas: «las ascendencias familiares racializadas» de la família Prevost Martínez. En esdevenir crioll de Louisiana, per via materna té besavis negres/mulats. Cosa que, sens dubte, marca diferències notables amb la resta de nord-americans, com per exemple amb el president Trump.

    M'ha encantat aquesta tertúlia feta a Barcelona. Tots tres intervinents m'han agradat molt. La sala, encara que petita, era plena de gent "major", una cinquantena. La que més m'ha agradat ha estat la religiosa dominica, Sor Gemma Morató. Si més no, perquè també ha fet al·lusió explícita a l'exhortació apostòlica que consider la més sucosa de totes "Dilexi te". És la primera vegada que en sent a parlar a Europa! Crec que no li hem sabut traure el suc. La veig com un extracte veritable del que presenta i ofereix la Teologia de l'Alliberament implantada a Perú pel bon amic Gustavo Gutiérrez Merino. 
    Faig comptes de seguir mantenint contacte directe i personal amb un grapat de "periodistes cristians catalans". A veure si aconsegueixen d’influir perquè "la visita del papa Lleó XIV a Catalunya sigui una de les més sonades".
    S’ho mereix el papa nord-americà peruanitzat. I s’ho mereix la nació catalana «de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l’Alguer (passant per Maó!).

Tertúlia a Barcelona, sobre el perfil del papa Lleó XIV (1)

Davant la seva arribada imminent a la capital de Catalunya

    Gràcies al bon amic eivissenc, comandant en cap del Grup Els Caminants, m’assabent de l’acte que l’Agència Flama organitza a la Residència Reina de la Pau (carrer de Bellafila 4, Barcelona), sobre la personalitat i el pensament del papa Lleó XIV, dimarts 28 d’abril de 2026.
    Amb motiu de la visita papal prevista per al proper mes de juny, plantegen l’interrogant «qui és aquest papa que ve a Barcelona?» Ho volen fer mitjançant un diàleg entre el periodista i director de l’agència, Jordi Pacheco, i la dominica de la Presentació Gemma Morató. Dos autors que han publicat obres en català sobre la figura d’aquest pontífex nord-americà peruanitzat.

    No em puc estar de dir-li, al bon amic Toni Colomar, que m’encantaria anar-hi. Si més no per tornar a contactar amb els dos periodistes de l’Àgència Flama que hi han d’intervenir, i amb la religiosa que no conec.
    Em fa molta d’il·lusió conèixer de prop l’autor del llibre que estic llegint aquests dies – recomanat pel bon amic llucmajorer Jaume Oliver Jaume - «Lleó XIV. L’herència de Francesc i el futur de l’Església» de Jordi Pacheco.
    També m’hi engresca el fet de veure que la tertúlia ha de ser conduïda i moderada pel cap de redacció de l’Agència Flama, el periodista català Xavier Pete. 
    No l’he vist mai. Però sí que m’hi he relacionat sense anar-ho a cercar ni esperar-ho, quan m’arribà una petició seva que vaig mirar de contestar tot d’una: em demanava que li remetés una reflexió personal meva sobre els capellans secularitzats en el marc de l’Església mallorquina.

Cecili Buele, fent sonar l'orgue a la Parròquia de Sta. Catalina Thomàs (Palma)

    Li vaig proposar que em passàs un qüestionari. Vaig intentar respondre’l de la manera que vaig considerar més adient. Era el 19 de març de 2025, «festa de Sant Josep, espòs fidel casat amb Maria, pare putatiu de Jesús» quan li enviava tres pàgines compactes:
    1) Data i lloc de naixement, data de l’ordenació sacerdotal: 2) Un resum de la teva vida sacerdotal, amb dates incloses. 3) Quan vas decidir fer el pas de la secularització i què va influir en aquest canvi? 4) Com s’ho va prendre el bisbe Teodor Úbeda? 5) Com vas viure la teva segona relació sentimental, amb una dona que va ser monja? 6) Quina és la realitat sacerdotal al bisbat de Mallorca (quants sacerdots hi ha en actiu, quantes parròquies cal cobrir, etcètera) Hi ha més sacerdots secularitzats? 7) Parlant amb capellans que han fet aquest pas, decideixen que és millor no parlar-ne, per por, per haver girat full o per no ser centre d’atenció. Tu has tingut aquestes sensacions durant aquests anys? 8) Què en penses del celibat opcional? 9) Com veus que, en alguna ocasió, el papa hagi volgut mantenir reunions i visites amb famílies formades per capellans secularitzats, en un exercici de «normalitzar» la situació? 10) Creus que el reclam fet per dones cristianes aquest passat 8M – que passa, entre altres aspectes, per l’accés al sacerdoci – pot ser viable? 11) Creus que dins l’Església hi ha hagut «escándols» més greus que els dels capellans secularitzats? T’has sentit rebutjat omenystingut, quan has decidit fer el pas?
    Va sortir-ne publicat un extracte el 8 d’abril de 2025. 
    Vet ací el text íntegre de les meves aportacions.
    Esperant que resulti profitosa aquesta tertúlia programada a Barcelona sobre la figura del papa Lleó XIV que fa comptes de fer-s’hi present, a la ciutat comtal, el proper mes de juny, hi acudesc i mir d'anar prenent-ne notes que m'il·lustrin sobre allò que desconec d'aquest personatge  i que puc arribar a descobrir en aquesta jornada barcelonina. 

Dos nord-americans diferents: Lleó XIV i Donald John Trump

    L’endemà de la Festa de l’Àngel a Mallorca (ajornada per l’Ajuntament de Palma a causa d’una previsió del mal temps), llegesc que el president Trump declara la guerra al papa Lleó: 
    "És feble amb el crim i terrible en política exterior... No vull un papa que pensa que està bé que Iran tengui un arma nuclear, no vull un papa que considera terrible que Estats Units hagi atacat Veneçuela, no vull un papa que critica el president de Estats Units quan estic fent exactament allò pel qual vaig esser elegit".
    No vols brou? Tassa i mitja! Més disconformitat nord-americana amb un papa nord-americà sembla del tot impossible!

    El mateix dia que cau en dilluns també llegesc que el papa Lleó XIV s’ha animat a respondre Trump, precisament des de l’interior de l’avió que el porta a Algèria, en visita programada a diversos països d’Àfrica. 
    Davant dels professionals del periodisme manifesta que no té por de l’administració Trump, que l’Evangeli és clar i que l’Església té l’obligació moral d’anar contra la guerra. 

    Dos personatges famosos. Dos nord-americans. Dos cristians. Dos líders. Dos individus molt distints l’un de l’altre. 
    El polític, aparentment en procés mental d’acceleració indeturable. El religiós, amb mostres de mantenir intacte el seny asserenat i la serenor assenyada. El polític, exigint al religiós que no es fiqui en política. El religiós, afanyant-se a aclarir-li que l’Evangeli de Jesús va contra la guerra. El polític, 47è president dels Estats Units de Nord-Amèrica. El religiós, 267è papa de l’Església Catòlica, primer papa nascut als Estats Units de Nord-Amèrica en tota la història de l’Església.
    Tot plegat m’augmenta l’interès per endinsar-me una mica més profundament en la vida i obres d’aquests dos insignes personatges, tan famosos en l’actualitat.

    Donald John Trump neix el 14 de juny de 1946 en un barri acomodat de la ciutat de Nova York. Membre d’una família amb arrels europees marcades pel somni americà i molts d’èxits empresarials, és fill de pare immigrant alemany i de mare immigrant escocesa. I germà d’uns altres quatre. Creix i es confirma a l’Església Presbiteriana, tot i que l’any 2020 es declara «cristià no denominacional» i continua mantenint relacions molt estretes amb els cristians evangèlics.    
       Robert Francis Prevost Martínez neix a Chicago, Illinois, 9 anys i tres mesos després, el 14 de setembre de 1955. Membre d’una família amb diverses ascendències europees que combinen orígens francesos, italians i espanyols, es cria a l’interior d’una família catòlica, estudia al Seminari Menor dels Agustins a Tolentine, Illinois, i manté una trajectòria eminentment marcada pel seu servei a l’Església Catòlica.    
    No sé ben bé per què, però la notícia relacionada amb aquests dos personatges nord-americans em duu a recordar una de les vivències mes fondes que experiment l’any passat a Perú.
    Seguint les petjades que anys enrere hi deixa el papa actual durant dues dècades, tenc oportunitat d'arribar fins a Chulucanas, el primer indret on s'exerceix com a missioner.
    Duc la gran sort d'arribar a mantenir una trobada distesa i molt personal amb el bisbe peruà de la diòcesi, monsenyor Cristóbal Mejía Corral. Amb la senzillesa enorme que el caracteritza, em fa obrir els ulls i les orelles quan vol ampliar-me enormement la visió que li manifest tenir sobre aquell jove missioner nord-americà que s’hi fa present l’any 1985, el P. Robert Francis Prevost Martínez.
    Li deman, al bisbe actual de la diòcesi de Chulucanas, si em vol dir com veu la figura d’aquest papa que s’inicia com a missioner agustí aquí mateix on som ara. 
    No dubta gens ni mica a presentar-me’l com un líder interessat per damunt tot a escampar llavors de pau i de justícia arreu del planeta.
    Mentre conversam sobre el personatge, me n’assenyala un aspecte que em crida poderosíssimament l’atenció, quan li esment que som un gran fan i seguidor entusiasta del missioner agustí, nascut al Nord i criat al Sud on ha mamat la llet d’una espiritualitat intensa, capaç de transformar la realitat eclesial i social: 
    «Sí, efectivament és així, però no només per dur marques del Nord i del Sud, - em diu el bisbe peruà - també per tenir ascendències familiars d’ètnies marginalitzades!»

    Què? Com? De què em parla el bisbe? Que deu voler dir quan esmenta «ascendències familiars d’ètnies marginalitzades»? 
    M’interessa moltíssim aprofundir en aquest aspecte de la vida del P. Robert Francis Prevost Martínez. Mir de trobar-hi explicacions que m’il·lustrin sobre aquest detall que  m'assenyala el bisbe de Chulucanas, monsenyor Cristóbal Mejía Corral.
    Trescant trescant, arrib a trobar referències que em semblen summament interessants.
    Veig que té una ascendència familiar que inclou llinatges historiogràficament associats a comunitats racialitzades i marginades. 
    Pel que llegesc, la mare del papa, Mildred Agnes Martínez (1911-1990), és una bibliotecària i educadora que neix a Chicago a l’interior d’una família amb profundes arrels «criolles» de Nova Orleans. L’ascendència maternal inclou una barreja de tradicions africanes, franceses, espanyoles i nadiues americanes.
    Els avis materns del papa, Joseph Martínez i Louise Baquié, són figures clau per entendre aquest llegat. Joseph Martínez neix a l'illa de La Española el 1864 (a l’actual República Dominicana). Els documents del cens el descriuen com a negre o mulat. Mentre que Louise Baquié neix a Nova Orleans el 1868 i és una dona criolla de color negre. La seva família pertany a la comunitat de "persones lliures de color negre" de Louisiana.
    Com moltes famílies amb aquestes arrels, els avis materns del papa, quan es traslladen a Chicago a principis del segle XX, “passen per blancs”. Fenomen comú entre famílies amb herència mixta, que cerquen evitar la discriminació sota lleis racials tan segregacionistes en aquella època. 
    Com més m’hi endins, més m’adon que la família materna de Leó XIV posseeix un arbre genealògic d'una diversitat remarcable, amb avantpassats nascuts a Espanya, França, Cuba, Haití i els Estats Units, entre d'altres. 

    Som dels qui pensen i creuen que l’està marcant moltíssim, el papa actual, el fet de ser descendent, per via materna, de famílies amb pell marronenca. 
    Amb això, descobresc que a principis del segle XX els «criolls de Louisiana» són majoritàriament catòlics (a diferència del protestantisme dominant als EUA), tenen escoles, confraries, són músics, artesans o petits propietaris, esdevenint fonamentals en la cultura de Nova Orleans (música, llengua, gastronomia).
      El papa Lleó XIV és un crioll de Louisiana. Jo no n’havia sentit a parlar mai, d’aquest col·lectiu humà, amb el qual manté relació directa la família del P. Robert Francis Prevost Martínez, per via d’ascendència materna. 
    Vull pensar i creure que és precisament aquest fet el que m’assenyala el bisbe de Chulucanas, monsenyor Cristóbal Mejía Corral, i que em deixa mig corprès, quan li sent esmentar lletra per lletra les «ascendències familiars d’ètnies marginalitzades» que recauen damunt del papa Lleó XIV.
    Un cop vist més de prop i repassat detengudament allò que trob publicat sobre els criolls de Louisiana, entenc una mica millor certs comportaments, decisions o actuacions duites a terme altre temps per aquest missioner nord-americà al Perú, avui papa Lleó XIV, al Vaticà.
    Em sembla un tema del tot apassionant per a mi. Entre d’altres motius, perquè també em duu a pensar moltíssim en la meva ascendència familiar africana, més concretament la guineana, de Guinea Equatorial. 
    En aquest cas, per via paterna.
    Entre els criolls de Louisiana, n’hi ha de blancs, d’origen europeu (sobretot francès i espanyol). També n’hi ha de color negre, descendents d’europeus o d’africans esclavitzats. I sovint també de pobles indígenes. Tots ells comparteixen llengua, religió i cultura, encara que no sempre ocupin el mateix estatus dins la societat.
    Em resulta il·lustratiu saber i recordar que Louisiana ha estat colònia francesa (1682–1763), colònia espanyola (1763–1800), i altre cop francesa breument abans de passar als EUA (1803).
    Això explicaria l’ús del francès i del crioll louisianès. Explicaria el catolicisme com a fet excepcional als EUA. Explicaria un dret civil d’arrel romano-francesa, no anglosaxona. I explicaria l’existència d’una societat nord-americana tan diferent dins el Sud.
    De la mateixa manera que, com més va, més m’adon que els nord-americans no tenen ni idea del que és Europa, ni d’on està situada cada nació europea, també veig que alguns europeus – com jo mateix – no tenim ni idea del que són els EUA, ni de la seva història, encara que sia la més recent.
    Tot i la marginació patida per aquest col·lectiu humà, tothom reconeix que el llegat crioll de Louisina esdevé  cabdal als EUA.
    Per exemple en l’àmbit de la música sacra i profana: els famosíssims «espirituals negres» en són una bona mostra. O el Jazz que neix literalment al si de comunitats criolles de color negre, amb un estil format per la barreja de música europea i ritmes africans. 
    El mateix Louis Armstrong, negre famosìssim dins l'àmbit de la música nord-americana és un exemple planer de crioll de Louisiana. 
    Qualcú afirma que, sense els criolls, Louisiana no seria Louisiana, ni els EUA no tendrien el mateix jazz ni la mateixa Nova Orleans, capital criolla de color negre.
    Els criolls de color negre desmunten la idea que la història dels EUA és només de blancs i negres. Mostren un altre model, truncat per l’hegemonia anglosaxona i són una clau essencial per entendre el que és i representa Louisiana, Nova Orleans i el jazz, dins el conjunt dels Estats Units de Nordamèrica.

    Com antic estudiant de Teologia escolàstica al Seminari diocesà de Mallorca, vaig descobrint comentaris que em duen a pensar que, des del punt de vista teològic, es pot fer una lectura dels criolls de color negre especialment fecunda. 
    Teològicament, els criolls de color negre als Estats Units de Nord-amèrica viuen a la frontera entre Europa i Àfrica, entre la llibertat i l’esclavatge, entre el reconeixement i l’exclusió, entre llengües, ritus i mons simbòlics totalment diferents.
    El cristianisme crioll és profundament catòlic, sacramental, comunitari, marcat per confraries, processons, música. No és una fe de saló. És memòria col·lectiva. És resistència davant l’esborrament. Les confraries criolles de color negre funcionen com espais de dignitat, com a veritables xarxes de suport fent una Església construïda “des de baix”.
    Quan mir de trobar alguna casta de connexió entre els criolls de color negre de Louisiana i la teologia de l'alliberament més profunda, veig que alguns comentaris apunten al fet que, malgrat històricament no s‘ha formulat en termes acadèmics, es tracta d’una teologia viscuda abans de ser escrita. 
    Intentar posar els criolls de color negre de Louisiana en diàleg amb el teòleg peruà Gustavo Gutiérrez, per exemple, podria resultar una mica arriscat. Però no deixa de ser en certa manera molt natural. 
    Tothom sap que Gutiérrez defineix la teologia com una reflexió crítica sobre la praxi històrica a la llum de la fe.     Els criolls de color negre viuen una praxi d’afirmació humana, educació, organització comunitària, defensa de drets, sense cap discurs teològic sistemàtic.
    De fet, la teologia de l'alliberament neix d’una convicció clau: la fe cristiana es nodreix i es llegeix des de la vida concreta dels oprimits. Els criolls de color negre viuen la fe, la dignitat i la resistència abans que existesqui el llenguatge teològic que ho expressi de forma acadèmica.
    La fe criolla de color negre viu una opció preferencial des de baix. De manera que Déu hi és percebut com a proper, fidel, justicier, company de camí.

    Em deman com poden arribar mai a avenir-se aquests dos personatges nord-americans tan distints i tan distants, Donald J. Trump i Robert F. Prevost? 
    Com pot arribar a veure mai amb bons ulls el membre d’una família presbiteriana amb arrels europees marcades pel somni americà i molts d’èxits empresarials, cap a l’altre, membre d’una família catòlica amb arrels europees, africanes i nadiues americanes? 
    Com podria dedicar-li les seves preferències  el fill de pare immigrant alemany i de mare immigrant escocesa al fill d’una família «crioll» de Louisiana?
    No sembla que pugui resultar factible aital miracle nord-americà. 
    Temps al temps. I a veure què arriba a passar.

Una mirada molt personal al llibre "Lleó XIV, ombres sota la cúpula"

Lleó XIV, ombres sota la cúpula
L’operació secreta del conclave i els paranys del pontificat
Vicenç Lozano

    Després de llegir l’article que publica VilaWeb el 20 de març de 2026 sobre el llibre del periodista català Vicenç Lozano amb el títol «Lleó XIV, ombres sota la cúpula», em pos a encarregar-ne un exemplar. M’arriba a casa per Amazon abans d’una setmana. 
    Començ a llegir-lo amb moltíssim d’interès en iniciar la Setmana Santa.
    Tenc moltes ganes d’endinsar-me en «l’operació secreta del conclave i els paranys del pontificat» per tal de veure-hi com hi compareix i s’hi presenta la figura d’aquest papa nord-americà de Chicago - sud-americanitzat a Chiclayo, al Nord del Perú durant dues dècades de la seva vida septuagenària – notes característiques que han de marcar l’existència de Lleó XIV per a sempre, i més ara com a papa al continent europeu. 
    És un home fet i refet en tres continents! M’hi sent molt identificat.
    Amb una introducció que presenta «l’operació secreta que ha canviat la història», el periodista català se serveix d’una eina a l’hora de presentar-nos i oferir-nos, sense esmentar-los pel seu nom, les fonts informatives d’on brolla el contengut de les pàgines, per tal d’assenyalar-nos d’on li arriben les notícies que l’empenyen a formular les seves afirmacions o explicacions o anàlisis o descripcions.
    Arribarà a reconèixer que sovint s’ha vist obligat a haver d’alterar noms i llinatges i a modificar vinculacions institucionals o professionals, un cop ha aconseguit de mantenir-hi converses directes i d’obtenir-ne suports externs que no volen o no cerquen focus mediàtics i que li resulten coneguts i de confiança estricta.
    Hi van compareixent adesiara Il Dottore, Monsenyor C. i el Director d’Orquestra juntament amb molts d’altres testimonis que li serveixen per «recompondre el trencaclosques d’una història plena d’intrigues». Amb episodis que, segons l’autor, «acabaran marcant no tan sols el futur de l’Església, sinó també el d’aquest món convuls i imprevisible que ens espera».
    M’encanta veure l’inici del primer capítol quan l’escriptor assenyala els «tres» papes, «tres», que «han gosat desafiar l’immobilisme dins l’Església católica». 
    Hi coincidesc plenament, alhora que hi afegiria Lleó XIV formant-hi quartet. 
    I m’entusiasma la presentació en poques paraules d’aquest cardenal que porta el nom de Robert Francis Prevost Martínez: «missioner, pastor, capaç d’aguantar pressions, que coneix la cúria encara que en forma part des de fa molt poc temps, i sap escoltar». 
    Un resum biogràfic excel·lent d’així com el veim molts dels que ens sentim i reconeixem fervents seguidors seus a més d’entusiastes.
    En endinsar-se en la descripció de les sessions i reunions preparatòries del conclave l’any 2025, m’impacta quan l’autor assenyala  que molts dels cardenals nous que es fan presents per primera vegada a aquestes trobades vaticanes no entenen res del que s’hi diu i es limiten a fer d’espectadors muts: al·ludeix a purpurats que només parlen francès, o que no dominen l’italià, o que no coneixen l’anglès o ni tan sols el llatí: 
    «Un 30% de cardenals eren tan incapaços de comprendre de què es parlava... en aquell entorn desconegut per a ells... que només podien entendre el llenguatge gestual».
    Qualsevol pot imaginar-se l’escena d’una munió de cardenals que no compten amb cap traducció simultània que els arribi pels auriculars penjats a les orelles. Com també pot romandre sorprès i astorat en veure cardenals que no saben llatí            
   Cosa impensable fa pocs lustres la darrera, i del tot incomprensible avui dia la primera. 
    Llegesc això, precisament, el mateix dia que al meu domicili palmesà m’acaben d’arribar de la Xina unes ulleres comanades per internet que, segons anuncien, faciliten la traducció simultània de qui tens davant, parli en la llengua que sia. 
    Tampoc no les trob tan costoses: 163,90€. M’entren ganes de veure si m’ajudarien a mantenir converses en kirundi o en quítxua o en bubi, dos idiomes del Sud, des de Mallorca estant al Nord!
    Algunes de les moltes expressions que reprodueix el periodista català resulten força enriquidores, alhora que aclaridores de situacions aparentment incomprensibles. Per exemple, quan esmenta cites literals de cardenals que es manifesten abans que s’iniciï el conclave, majoritàriament en converses de bar o de restaurant o en hotels de quatre estrelles.
    Una immensa majoria dels cardenals que assisteixen al conclave no es coneixen entre ells, no s’han vist mai especialment els que procedeixen de països perifèrics. Per això la normativa vaticana ha hagut d’establir que tots portin de manera ben visible una acreditació amb el seu nom i el país de procedència. 
    Com ocorre en qualsevol trobada de caire internacional o fins i tot en reunions i congressos de formacions polítiques o d’entitats empresarials o d’assemblees de qualsevol casta.
    També al·ludeix molt gràficament al paper que comporta en aquesta ocasió l’elaboració de grups de whatsapp, incloent-hi la presència de personatges «infiltrats» que faciliten tasques de comunicació informativa.
    A les primeres cinquanta pàgines descriu molt gràficament i expressiva l’etapa immediatament prèvia a la celebració del conclave, quan tracta sobre allò que va fer, o que podria haver fet qualcú de l’entorn favorable al papa Francesc delitós que hi surti un papa continuador de la labor jesuítica deplegada per l’argentí.
    Com a bon periodista descriu molt finament i detallada certs comportaments, trobades, reunions, encontres de cardenals segons les seves preferències ideològiques, pastorals o teològiques, reflectint-hi bàsicament les mogudes protagonitzades per membres dels dos grans grups antagònics: els conservadors (radicals i moderats) i els reformistes.

    Al capítol II mira d’esbrinar causes i motius pels quals a poc a poc i de forma gradual  s’escampa l’opinió favorable a escollir com a papa un cardenal nord-americà. Tot basant-se en la idea que «l’Esperit Sant és essencial en un conclave però mai no és l’únic actor. Sempre hi ha una clau amagada... l’economia vaticana».
    Des d’aquesta perspectiva resulten interessants les dades que aporta l’autor i les referències directes i explícites que fa a determinades personalitats de l’àmbit més estrictament vaticanista. A mida que aquestes van quedant excloses, s’albira com a molt més probable la figura d’un personatge que s’adiu de totes totes amb la personalitat del cardenal Robert Francis Prevost Martínez, de Chicago.
    L’autor del llibre recorda que ja el té marcat com a papable abans que surti la fumata blanca a la plaça de Sant Pere. Recomana a la gent lectora que es redirigesqui cap a escrits seus anteriors.
    Al llarg d’aquest llibre resulta del tot inevitable establir comparances o relacionar els dos personatges nord-americans més destacats en l’àmbit públic avui dia: Trump i Prevost. 
    En una de les seves afirmacions no dubta a assenyalar que «l’actual pontífex és un rival massa intel·ligent, massa calculador i racional com a bon matemàtic que és, per a un Trump tan impulsiu i tan poc dotat d’habilitat davant un rival al qual no pot pressionar ni fer xantatge apujant-li arancels». 
    Em sembla una observació del tot acurada i que s’adiu força bé amb les dues imatges fetes públiques aquests darrers mesos als mitjans de la intercomunicació mundial.

    Reprenent el relat de la celebració del conclave, parla d’algunes filtracions inevitables i sobretot d’alguns testimonis de confiança que li permeten d’esbossar un panorama versemblant.     Reconeix que els contactes mantenguts amb el Director d’Orquestra, amb Il Dottore, amb Monsenyor C. i amb «un reduït cercle de cardenals que, en parlar, s’arriscaven a l’excomunió» l’han ajudat a reconstruir el desenvolupament d’esdeveniments que se succeeixen a la Capella Sixtina tan farcida de secrets, alguns dels quals mira de posar al descobert en aquest llibre.
    Entre d’altres, em sorprèn moltíssim el paper que hi desplega l’arquebisbe de Lima, el cardenal Carlos Castillo Mattasoglio, ja el primer dia de la primera ronda de votació, el 7 de maig de 2025 al capvespre. Manifesta que just després del seu discurs prou entenedor a la Capella Sixtina, parla a Santa Marta amb tres col·legues cardenals: un francès, un asiàtic i un sud-americà. Conversant amb els llatinoamericans sap que la majoria comencen a pensar en Prevost com una alternativa possible.
    A la tercera ronda de votació, el 8 de maig al matí, els cardenals africans fins llavors prudents comencen a pivotar cap a Prevost. Mentre que els llatinoamericans profundament marcats pel papa Francesc hi veuen una bona síntesi: és reformista i gestor discret però eficaç. Alguns cardenals nord-americans també comencen a veure’l amb bons ulls mentre que el bloc dels cardenals italians es fa trossos en la defensa del cardenal Parodin.
    A la quarta i definitiva ronda de votació el 8 de maig al capvespre Robert Francis Prevost Martínez aconsegueix de superar sobradament els 89 vots necessaris. N’hi obté 108 derivats d’un consens imprevisible, insòlit i del tot indiscutible. 
    Diu el periodista que el papa Lleó XIV neix amb els vots favorables dels cardenals reformistes sumats als dels conservadors moderats, mentre que els conservadors radicals pateixen un fracàs estrepitós.
    Cal tenir present que, gràcies als nomenaments que ha rebut prèviament del papa Francesc, el cardenal nord-americà peruanitzat Robert Francisc Prevost Martínez arriba a compartir tasques i a relacionar-se directament amb dues terceres parts dels cardenals d’arreu del món com a prefecte del Dicasteri per als Bisbes, encara que amb alguns només sia esporàdicament i circumstancial.     
    Com recorda l’autor, cap altra figura vaticana no ha tengut l’oportunitat de compartir-n’hi tantes: «Coneixia molts de cardenals, i molts de cardenals el coneixien, a ell».    
    M’espanta i em posa la pell de gallina veure-hi reflectida al capítol 5è la declaració incendiària d’un dels exassessors de Donald Trump i estrateg de la ultradreta cristiana internacional més reaccionària, a un dels mitjans de la intercomunicació mundial: 
    «Lleó XIV no és el nostre papa, és un tecnòcrata vaticanista disfressat de pastor». 
    Vet ací l’expressió més exasperada de qui voldria que l’Església catòlica prengués per unes altres vies molt més ràncies i estantisses que les que intueix l’elecció d’aquest papa. És la manifestació més ultraconservadora del desig de retornar a formes i dogmes anteriors al concili Vaticà II. 
    Però resulta que amb Lleó XIV el projecte  MAGA de Trump (Make America Great Again, Fes que Amèrica torni a ser Gran) té un contrapès en una figura internacional que sorgeix dels mateixos EUA.
    El fet de reproduir el text moderat i formal del compte d’X de Donald Trump com a reacció davant l’elecció d’un papa nord-americà no fa més que visibilitzar una vegada més les característiques tan contradictòries i inversemblants d’un personatge com aquest: 
    «És un honor adonar-se que és el primer papa nord-americà. Quina il·lusió i quin gran honor per al nostre país. Espero conèixer el papa Lleó XIV. Serà un moment molt significatiu».

    A mida que vaig llegint el llibre i empassant-me’n pàgines una rere l’altra, consider interessants les converses i interessantíssims els encontres que manté el periodista amb els dos antagonistes principals, Monsenyor C. i Il Dottore, sobre el paper del papa argentí a l’interior de l’Església catòlica, al capítol 9 titulat «El pes d’un llegat», a la pàgina 160 del llibre.
    Els temes que s’hi tracten fan veure claríssimament la confrontació dura que mantenen totes dues posicions, els reformites i els conservadors. Entre d’altres sobre la migració, les dones dins l’Església o l’ecologia integral.
    En nombrosíssimes ocasions, el periodista al·ludeix a l’astre solar en parlar d’allò que succeeix «quan el sol s’esvaeix darrere les teulades de la ciutat de Roma».
    També reitera el paper de l’Esperit Sant dins l’Església quan diu i reconeix que «l’Esperit Sant és essencial en un conclave però mai no és l’únic actor. Sempre hi ha una clau amagada... l’economia vaticana».

    Seguesc llegint el llibre amb fruïció molt gran i arrib al que consider el bassó d’una obra encaminada a presentar les «ombres sota la cúpula» de Sant Pere.
    És quan fa referència al fet que «en els últims anys les muralles del Vaticà han deixat entrar l’ombra del món exterior» (pàg. 251). I comença a enumerar alguns dels esdeveniments més sonats:     Des de l’any 2012 ençà, quan el Vatileaks I situa el majordom personal del papa Benet XVI que filtra centenars de documents, cartes, informes i papers reveladors de nepotisme, corrupció i lluites de poder dins la cúria. Cosa que, segons el periodista català, empeny Ratzinger cap a la renúncia.
    L’any 2015, amb el papa Francesc, filtren documents de la comissió que ha d’endreçar les finances vaticanes.
    L’any 2017 una empresa tecnològica pirateja programa amb milers de comptes de correu d’empresaris, banquers i cardenals, davant d’un atac cibernètic sofisticat i extern.
    L’any 2019 es produeix gran escàndol financer amb la irrupció de la Gendarmeria a les oficines de la Secretaria d’estat del Vaticà per una inversió immobiliària a Londres amb el cardenal Angelo Becciu pel mig.
    L’any 2020 l’agent financer Gianluigi Torzi és arrestat i acusat d’extorsió i blanqueig amb la complicitat de membres de la cúria romana.
    L’any 2022 el portal oficial Vatican.va queda inactiu durant hores per «un nombre anormal d’accessos» amb una vulnerabilitat humiliant quan no compta amb cap «tallafocs».
    L’any 2023 els papers del Sínode s’escolen com aigua entre els dits amb llistes i informes interns que es poden descarregar online sense cap contrasenya, provenint del mateix Secretariat Permanent del Sínode.
    L’any 2025, tot i que el conclave que ha de triar successor a Francesc es presenta com un escenari sota control absolut, difícilment es poden evitar ensurts i filtracions. La protecció del Vaticà continua sent fràgil i la seguretat és més aparença que realitat a mida que augmenta la sofisticació tecnològica, escriu l’autor.
    Em resulta particularment significatiu i força revelador el contacte que manté el periodista amb confidents de la Guàrdia Suïssa jubilats des de fa anys quan reconeix que hi ha rivalitats i recels entre departaments, sovint en competència insana i escassa coordinació. 
    De manera semblant a com es duen a terme batalles tradicionals entre CIA i FBI als EUA.
    M’il·lustra moltíssim el periodista quan exposa que la seguretat del Vaticà és un laberint de jerarquies i lleialtats.
    I en detalla funcions: la Gendarmeria Vaticana ve a ser la policia de la Santa Seu; la Guàrdia Suïssa Pontifícia amb funcions cerimonials i d’escorta directa del papa; l’Oficina de Seguretat i Vigilància Tecnològica controla la videovigilància i la ciberseguretat; la Santa Aliança presta un servei d’intel·ligència (amagada pel Vaticà des del 1516, de la qual mai no ha reconegut l’existència). Tot plegat s’afegeix a la coordinació vaticana d’operacions amb els serveis secrets italians i d’altres països com EUA, Israel, Gran Bretanya o Espanya.
    Diu i explica l’escriptor que alguns comandaments de la Gendarmeria i de la Santa Aliança romanen vinculats amb corrents conservadors o fins i tot ultres, i que es mostren molt crítics amb les reformes iniciades pel papa Francesc; mentre que, tement que Lleó XIV les vulgui continuar, el posen a prova des del primer dia.
    Manifesta el periodista que el papa peruà ha ordenat una auditoria secreta per desccobrir l’origen de les filtracions dins la Gendarmeria Vaticana.
    També diu que davant la feblesa de la ciberseguretat en una entitat vaticana que no disposa de servidors clau protegits amb protocols de xifrat actualitzats, el papa Lleó XIV vol reforçar-ne la seguretat amb serveis europeus i israelians, com també amb assessors externs vinculats a la CIA nord-americana.
    L’autor del llibre creu que aquest papa no s’acaba de fiar de la Gendarmeria Vaticana en bloc. Tampoc no li mereixen confiança els agents secrets de la Santa Aliança. I que amb els alabarders de la Guàrdia Suïssa l’actitud és més relaxada, els considera lleials i professionals, mantenint-hi una relació respectuosa i discreta. 
    En aquest sentit ha volgut reforçar el vincle amb el Dicasteri per a la Comunicació, i li ha demanat que vigili millor les fuites d’informació.
    La pàgina 258 d’aquest llibre, per a mi, conté un bon resum del que explica l’autor sobre les ombres més negres que apareixen sota la cúpula de Sant Pere al Vaticà.

    Quan m’endins en el capítol 18 ho faig amb l’interès d’arribar a saber com apareixerà en aquesta obra periodística el tractament de l’exhortació apostòlica del 9 d’octubre de 2025, la més preferida per mi: «Dilexi te» (T’he estimat), document iniciat pel papa Francesc i signat pel papa Lleó XIV.
    Vaig tenir oportunitat de llegir-la quan em trobava al Perú, concretament al barri limeny de Chorrillos l’any passat. Aleshores no em vaig poder estar de dedicar-li una referència explícita al meu blog, pocs dies després d’haver-la feta pública: 
    «Per a mi, és una reproducció fidedigna del pensament i la praxi de qui és considerat el pare de la Teologia de l’Alliberament, Gustavo Gutiérrez Merino», situant els més dèbils i marginats al centre de la missió de l’Església.
    Em qued, com a resum de tot plegat, amb el que escriu l’autor quan a la darrera pàgina, la 280, manifesta: «Com a sentinella immòbil, la cúpula és allà, vigilant, camuflant i alhora projectant les seves ombres sobre un futur encara per escriure».

    Si els murs del Vaticà parlassin probablement hi afegirien encara més detalls sobre les ombres que s’hi aixopluguen. 
    Tot i amb això, les aportacions que difon el periodista català en aquest llibre poden ajudar a comprendre millor certs comportaments, a vegades mals d’entendre, d’un papa com Lleó XIV que, si més no per a certa gent com jo mateix, ha de contribuir de manera més eficient que cridanera a fer avançar, a ritme lent però sense parar, la gran família de l’Església catòlica cap allà on l’empeny l’Esperit Sant. 
    Amb més determinació i més força que cap allà on l’empenyen determinades forces fosques d’aquest món que voldrien veure-la ancorada més fermament en un passat del tot inexistent avui dia.