Constitueix el primer de tres reculls sobre experiències viscudes personalment i professionalment al llarg dels meus darrers quaranta anys de vida pública, tant a terres de Mallorca i el conjunt dels Països Catalans, com d'Àfrica o d'Amèrica Llatina.
Prop de 400 pàgines del primer recull fan referència a l'Àfrica que he viscut de prop (Burundi, Tanzània, Kènia, Sàhara, Algèria, Tunísia, Guinea Equatorial…)
Pretén ser un recull d’algunes de les experiències personals, viscudes i reviscudes per mi, mallorquí d’arrels africanes a qui diuen Cecili Buele i Ramis, o simplement i més familiarment en Cil.
En una primera part, l’obra parteix d’una referència a Guinea Equatorial, on neix mumpare, i d’algunes de les relacions d’aquella antiga colònia espanyola amb certs ambients de la Mallorca de la dècada dels anys 20, abans de la segona república espanyola - quan mumpare, "el negret de Can Matons", arriba per primera vegada a Mallorca -.
Pegant un gran bot en el temps, m'endins en les dècades dels anys 50 i 60, quan m'estic preparant per fer-me capellà i anar-me’n a treballar com a missioner a terres africanes, a principis de la dècada dels anys 70.
A cops de mall pel Burundi
El gruix del volum se centra en els quatre anys que treball com a missioner en un dels països més petits de la regió centrafricana dels Grans Llacs: Burundi, situat a la riba sud-oriental del llac Tanganika.
Les missions catòliques de Gitongo, Muyaga o Nyabiraba, com també el centre d’estudis de la llengua kirundi, a Muyange, són a l’ull de la narració que vaig desplegant, mentre el país viu un dels moments més sagnants i cruels de la seva història: les matances humanes que produeix el genocidi de l’any 1972 entre tutsi i hutu.
A cops de mall per Kènia i Tanzània
Al·ludesc succintament a la visita efectuada a aquests dos països africans, a la dècada dels anys 70, incloent-hi la pujada al cim mític del Kilimanjaro i el recorregut per parcs i reserves d’animals salvatges, com Serengeti, Ngorongoro o Manyara Lake.
A cops de mall pel Sàhara
En una tercera part del llibre arreplec les experiències mantengudes amb gent resident a dues antigues colònies africanes espanyoles, Sàhara i Marroc.
Aterr nombroses vegades a Algèria, on visit campaments sahrauïns de centenars de milers de persones refugiades que viuen a la zona desèrtica de Tindouf. Vaig a veure-hi de prop la situació crítica i delicada que travessa el poble sahrauí.
Membre de l'intergrup parlamentari "Pau i Llibertat al Sàhara", vull contribuir activament a acostar aquella situació a altres seus parlamentàries que tracten l'assumpte a diversos nivells: els parlaments europeu, balear, navarrès, andalús, etc. esdevenen lloc de trobada de diputades i diputats amb ganes de donar una mà amiga al poble sahrauí; com també a mitjans de comunicació o en conferències fetes a l'illa de Formentera.
L'any 2002 gir la darrera visita als campaments de refugiats sahrauïns, adonant-me dels grans canvis que s'hi han produït - més negativament que positivament - en un indret on la gent més jove, sobretot, ja comença a estar-ne farta d'haver-hi de continuar vivint d'aquella manera tan nefasta.
L'entrevista mantenguda amb el mateix president de la República Àrab Sahrauïna Democràtica, Mohamed Abdel Aziz, comporta una gran càrrega emotiva de solidaritat manifesta amb el projecte polític propugnat pel Front Polisario.
A cops de mall pel Marroc
Faig referència directa a aquest país nord-africà, d’on no poca gent arriba a Mallorca, sobretot en aquests darrers anys, i que massa sovint topa amb serioses i insalvables dificultats a l’hora d’adaptar-s’hi.
Tot i no haver-hi posat mai els peus - hi troba serioses dificultats qualsevol persona que s'hagi manifestat favorable a l'autodeterminació lliure del poble sahrauí -, no deix de girar-hi la ullada, quan se'm presenta l'oportunitat de fer-ho.
És el cas que comporta una llarga i penosa gran defensa d'un jove marroquí, anònim, que va morir tot sol, en un camp abandonat de Mallorca…
A cops de mall per Guinea Equatorial
Torn a fer referència explícita a la Guinea Equatorial que no puc arribar a visitar mai, en haver-se'm denegat el visat d’entrada, des de l’ambaixada equatoguineana a Madrid.
Malgrat l’objectiu de la meva visita no és cap altre que visitar la velleta, de la qual he rebut notícies sobtadament i inesperada, i que, segons sembla, és germana de mumpare.
A cops de mall per Àfrica a Mallorca
Acab el llibre amb una referència explícita a “Música camítica”, homenatge musical que vol retre al continent africà una de les entitats mallorquines més actives i dinàmiques, la Fundació ACA, presidida pel musicòleg pobler Antoni Caimari i Alomar, qui la manté oberta a les cases de Son Bielí, a la vila mallorquina de Búger.
Amb tot aquest bagatge acaramullat, intent oferir a qui vulgui llegir-ho algunes de les impressions personals més intenses i rotundes que m'ha provocat l’Àfrica que he conegut directament al llarg de la meva vida.
Servint-me, entre d’altres personatges, de dos germans bessons, periodistes, que van narrant fets i descrivint-ne situacions, no és fins al final de l’obra que se n’arriba a descobrir la identitat real…
En poques paraules, PAM A PAM: A COPS DE MALL PER ÀFRICA, vol dir molt, pentura vol dir massa.
D’una banda, convida a fer un recorregut per l’Àfrica continental que he tengut l’oportunitat de conèixer directament; i de l’altra, reflecteix la idea d’insistir - per pa i per sal, a cops de mall insistent i persistent fins a esdevenir molest - en la situació real de pobresa i misèria que pateix la majoria de la gent que habita en un continent tan immens com Àfrica.
El llibre acaba amb una breu nota explicativa final, sobre la identitat real dels dos periodistes que han anat narrant els fets i les circumstàncies; mentre s’hi col·loca en ordre alfabètic el llistat amb nom i llinatges de les persones a què s’ha al·ludit directament al llarg de l’obra.
NOTA:
Vaig escriure tot això el 12 de juliol de 2004. Fa set anys, m'adreçava a una editorial, amb les ganes immenses que em publicàs el meu primer llibre... Encara ara romanc a l'espera que surti a la llum... Es veu que no dec tenir vena ni casta d'escriptor!
Si qualcú sap de qualque editor/a interessat/da a publicar-ho en format clàssic, de llibre, en paper, en mantenc els originals a disposició...