Viatge al Perú 2024 (23ª): de bell nou a la ciutat de Lima

Devuitè dia d’estada meva a los Olivos (Lima)

«Quiso tapar el sol con un dedo y no se puede», sent a dir al meu voltant, quan torn a sortir al carrer del barri limeny de Los Olivos, on vénc a passar-m’hi la devuitena jornada d’aquest viatge meu d’enguany al Perú. Em top amb qualcú que parla de situacions xereques que no vol veure. Però que ha de reconèixer, «velis nolis». Les coses són com són, per molt que vulguis amagar-ho, dissimular-ho o ignorar-ho.

El Seguro Integral de Salud, en Perú

Quan veig na Zully amb el braç embenat, per la caiguda patida dins la cuina del districte de Calzada, a Moyobamba, una setmana abans d'arribar a Lima, on som ara, a la capital del Perú, li deman, a ella, si compta amb qualque casta d’assegurança em matèria d’atenció sanitària. Em diu que sí, que està assegurada des de fa dècades al SIS, però que gairebé no l’ha hagut d’emprar mai, més que en la primera ocasió, dècades enrere.

No n’he sentit a parlar mai, d’això, en tot el temps que duc en aquest país d’Amèrica Llatina. Veig que es tracta d'una Institució Administradora de Fons d'Assegurances en Salut, des d’on miren de protegir la població peruana que no compta amb cap casta d'assegurança, prioritzant-ne la més vulnerable, la que es troba en situació de pobresa i/o de pobresa extrema.

Després d’haver visitat «el sobador» de Calzada, «la sobadora» de Yurimaguas, en lloc de provar d’anar a un altre «sobador», en aquest cas a Tarapoto, pens que seria molt millor avançar el nostre viatge aeri de retorn a Lima i mirar de rebre l’atenció acurada d'algun professional en qualque centre mèdic o hospital on puguin prestar-li el servei que cal i necessita.

En taxi «con aplicativo», contractat per na Pamela, me’n duc na Zully perquè sigui atesa al servei públic de salut avui mateix. Acompanyant-nos la seva filla, començam el nostre recorregut acudint al centre de salut més proper, per tal consultar amb un «metge amic» que ens ajudi a saber del cert què ens cal fer en una situació tan inesperada com aquesta.

Li mostram la radiografia feta a Tarapoto, i coincideix a confirmar el diagnòstic del radiòleg, en el sentit de veure-hi una fractura òssia molt complexa que requereix la intervenció d’un bon traumatòleg professional. 

Recomana que, d’ara endavant, no expliquem a ningú més res de res sobre la data ni l’indret on es produeix la caiguda. Que diguem que fou ahir mateix, aquí mateix, a Los Olivos. Que no mostrem enlloc la radiografia feta. Que ens presentem a la secció d’Emergència de l’Hospital Nacional Cayetano Heredia. I que no en sortim fins que no ens hagi atès algun traumatòleg i radiòleg.

Amb això, aquest matí, visc de prop una de les experiències més intenses, relacionada amb l'atenció sanitària pública que dispensen en aquest país tan "empobrit" que anomenam Perú. 

Les primeres impressions que en trec són que no ens resulta gaire difícil entrar-hi i passar pel primer control, a la porta d’entrada de la instal·lació hospitalària immensa que dóna a quatre carrers de la via pública: na Zully duu el braç embenat per la «sobadora» de Yurimaguas. I això sempre impressiona!

Però bé, només pot ser-hi acompanyada per una persona. Na Pamela s'estima més que hi entri jo, ja que ella avui té feina com a psicòloga i se li acosta l’hora d’iniciar-la en el centre de salut on treballa.

Davant meu, es presenten davant dels meus ulls unes instal·lacions molt senzilles i modestes, molt pobres, aparentment poc recomanables, farcides de gent que fan coa i que espera de ser atesa pels professionals sanitaris. Són unes instal·lacions molt envellides, immenses, amb nombrosos pavellons reservats a les especialitats diverses d’atenció mèdica.

A mida que m'hi endins, vaig quedant més i més sorprès de l'alt grau d'eficiència pràctica que mostra un hospital d’aquestes característiques: de l'admissió, on només precisam de donar-hi el número del DNI (document que, per error, s’ha quedat na Pamela, fora del recinte) ens dirigeixen al triatge, d'aquí a la secció de radiografia, d'aquí a traumatologia, d'aquí a farmàcia. Hi recollim la major part de la medicació prescrita, sense haver de pagar ni un cèntim, solament mostrant els documents que ens han lliurat prèviament.

Quan tornam a traumatologia, m’envien a cercar uns altres dos medicaments fora del recinte hospitalari. Perquè no entren dins la llista dels que queden coberts pel SIS. Són uns 7€.

Amb tota la paperassa i la medicació obtenguda, ingressen na Zully a la secció de traumatologia perquè hi sigui intervenguda, no sé ben bé de què ni com. Jo no puc entrar-hi, ni acompanyar-la-hi. Em sap greu. M’he de quedar fora, al pati on esperen tots els acompanyants dels pacients.

N’hi ha de tota casta. Som a la secció d’Emergència, on no paren d’arribar casos i més casos de gent que precisa de ser atesa urgentment. Uns, efectivament, evidencien ben a les clares que passen per una situació que precisa de tractament mèdic immediat. 

D’altres, en canvi, fan la impressió que només miren de ser-hi atesos, sia com sia. Com aquell qui pega crits a les totes per un petit tall produït al braç per la fregada lleugera d’un vehicle, el conductor del qual no dubta a recordar-li que no l’ha deixat abandonat, sinó que s’ha ofert voluntàriament a acompanyar-lo fins al mateix hospital... Hores després aquest accidentat encara el veuríem reclamant a les totes més i més atencions mèdiques per aquell petit accident, incloses radiografies i altres intervencions que no vénen al cas...

Mentrestant esper que na Zully surti  de la secció de traumatologia. No arrib a saber ben bé què li han de fer: Enguixar? Operar? Ingressar? La paperassa obtenguda només fa referència a la medicació requerida... Que no és poca: injectables, gasses, pastilles, xeringues, benes, guix, etc.

Durant l’espera en el pati, que se’m fa eterna, tenc oportunitat de veure-hi de tot, en aquell recinte hospitalari del Cayetano Heredia: cotxes de la policia que arriben a tota pastilla portant algun ferit; qualque malalt que surt mig nuu, amb ganes de fugir-ne correntsos i que el personal de seguretat s’afanya a aglapir sigui com sigui; alguns familiars que surten plorant, davant la notícia feresta que acaben de rebre sobre la mort d’algun parent pròxim; metgesses que intenten calmar-hi els ànims a l’hora d’haver-ne d’informar; accidentats amb el cap esclafat, fent sang a les totes; vellets amb rostre cadavèric emportats en cadira de rodes... 

És la secció d’Emergència d’un hospital públic peruà a la capital del país, Lima.

De sobte, els pèls se’m posen de punta! La pell de gallina! No pot ser que els crits horrorosos que estic sentint sien els de na Zully! No pot ser. Són espantosos! Crits i laments demanant més anestèsia! Ais i més ais esfereïdors. Vull pensar i creure que no són de la meva estimadíssima fillola piurana! Però jo juraria que sí que és ella la que està patint i cridant d’una manera tan esfereïdora.

Mir d’aconseguir entrar-hi. Em diuen que no puc. Només hi poden entrar els pacients. M’hi present com «el padrí» que hi té la seva «fillola». Quan em demanen que els digui el  nom i els  llinatges, em diuen que na Zully no figura a la llista de la gent que hi és atesa, en aquell pavelló. Que me’n vagi a mirar en altres entrades. Me n’hi vaig, a la de l’altra banda del pati. Miren i repassen la llista, em diuen que na Zully tampoc no hi és allà, que ha de ser allà deçà on m’han dit que no hi era.  Me n’hi torn, amb ganes d’aconseguir de ficar-m’hi sigui com sigui...

Quan els mostr el paper que duc on figuren noms, llinatges, edat i característiques de na Zully, em demanen nom i llinatges meus, DNI meu, edat meva (unes dades que ja hi han estat escrites hores abans en aquell mateix full)... A la fi, m’autoritzen a passar per endins.

Sense saber ben bé on anar, per un passadís farcit de gent malalta, en llitera, asseguda, dreta, amb tubs i altres estris hospitalaris damunt dels seus cossos, em sembla veure el rostre demacrat de na Zully damunt d’una d'aquelles lliteres, a l’interior d’una de les primeres cambres petites que tenc a la meva esquerra.

Efectivament, és ella. Mig condormida. No sé si per l’anestèsia. Per l’esgotament i la fatiga. O per la son protectora en els pitjors moments viscuts. El fet és que mir de tranquil·litzar-la, amb la meva presència, mentre els doctors li van enguixant el braç esquerre, amb molt bon tacte i professionalitat: «No hi ha col·laborat gaire, aquesta senyora, en la nostra feina...», eslimita a dir-me el metge que té l’aparença del doctor més expert.

«Lament moltíssim no haver pogut entrar - li dic -, com a padrí que en som, d’ella. M’hagués agradat moltíssim esser-hi per ajudar-la...»

Al cap d'unes dues hores, na Zully en surt enguixada... 

Val a dir que me'n duc una opinió molt positiva de l'atenció que li dispensen. Ràpida i sense gaires complicacions. Hi entram a les 10 del matí, i en sortim atesos damunt les 14 hores.

En comentar-ho a na Pamela, em diu que això només passa així, si et presentes per Emergència, si hi dius allò que cal dir-hi, i si tens algun contacte que t'hi faciliti l'accés. Quan hi manca algun d'aquests tres elements, les coses poden complicar-se moltíssim més... 

Sortosament, na Zully ha sabut presentar-se a Emergència com cal, hi ha sabut dir allò que li han aconsellat que hi digui, i ha tengut el suport de contactes professionals amics de la seva filla Pamela... 

Amb això, tenc oportunitat de veure de prop els molts i variats recursos que empra la gent per fer-s'hi atendre, "velis nolis": des de pegar crits i mirar d'espantar el personal, fins a embenar-se a les totes, presentar-se amb cabestrell, o crosses, o cadira de rodes (sense haver-ho de mester)... 

Allò que importa és aconseguir rebre l'atenció volguda: "No en surtis, fins que no t'hi hagi atès el traumatòleg! Digues que vares caure ahir mateix a Los Olivos... No parlis d'haver anat a cap sobador/a fora de Lima... No mostris a ningú la radiografia que ja t'han fet... No expliquis cap llenegada a la cuina de Moyobamba..." 

Amb tots aquests consells pràctics i recomanacions amigables, a les 14:00 hores sortim de l'Hospital Nacional Cayetano Heredia de Lima, amb na Zully atesa per Emergència. 

Hi quedam a dinar. En un dels nombrosos restaurants petits que es troben obers dins del recinte: bo i sà, i molt ben preparat.

Mentre estic esperant que atenguin na Zully, aprofit per contactar amb el bon amic de Tarapoto, Roberto Acuña. Li dic que m’he posat en contacte amb amics de la PIMEM (Petita i Mitjana Empresa de Mallorca), perquè em diguin de quina manera consideren que podrien col·laborar amb la Cooperativa AllimaCacao de Chazuta. Li dic que veuen oberta alguna porta possible, sempre que puguem documentar exhaustivament productes i subproductes, amb imatges i documentació pertinents. Intentaran veure’n les possibilitats des de l’àmbit empresarial mallorquí. Tant de bo que puguem aportar tot aquest material com més aviat millor...

De Los Olivos-Enrique Milla a Puente Piedra

Aquest divendres, des de Mallorca, el bon amic periodista David Oliver em demana si pot fer-me una entrevista radiofònica per a IB3 Ràdio. Estic encantat de correspondre-hi. Em trob al districte limeny de Los Olivos, poques hores abans d’anarme’n cap al districte limeny de Puente Piedra on faig comptes de passar aquest cap de setmana amb les religioses Trinitàries mallorquines que sempre m’hi acullen la mar de bé. 

Hi dispòs, quan vull anar-hi, d’una cambra confortable i tranquil·la. Puc descansar-hi i redactar serenament i asserenada la crònica diària que elabor des que arrib al Perú. Tenc a la meva disposició una bona connexió de wifi que em permet d’emprar la xarxa d’internet amb relativa comoditat.

Gràcies a l’enllaç que em passa aquest bon amic periodista d’IB3 Ràdio, abans d’intervenir-hi puc seguir fil per randa, des de Lima estant, les notícies que emeten «online». Romanc així al corrent d’esdeveniments recents que ocorren a l’altra banda dels oceans, enmig de la Mar Mediterrània: celebració de festes a Pina, disturbis veïnals al barri de Son Oliva, comportament inadequat de l’amo d’uns cans al barri del Rafal, imatge del bon amic advocat Carles Portalo en el judici per Pau Rigo, iniciativa esportiva de capficos a benefici d’Aspanob a la piscina des Mercadal... 

A mitjan matí, David Oliver em telefona i em demana si crec que avui podrien entrevistar-me a les 20:30, hora de Mallorca, amb una telefonada per wtsp. Li dic que podem provar-ho, ara que som a Lima i serien les 13:30, hora de dinar peruà, més o manco. Quedam que es posarà a preparar una mica de guió i que me’n passarà algunes preguntes abans...

Mentre som a l’espera que em telefoni, mir de seguir les informacions que passen per IB3... Com que tenc temps disponible, m’hi entretenc... M’alegra aquest bon amic periodista sempre que em telefona per convidar-me a participar en algun dels seus programes radiofònics. M’encanta anar-hi. Pas molt de gust que em faci preguntes, les que ell considera les més adients, a les quals mir de donar la resposta que em sembla la més adequada en cada circumstància.

M’agrada disposar d’un micro per on emetre les meves opinions, o suggeriments, o recomanacions o simplement converses amigables sobre assumptes que ens interessen a tots dos. I que compartim plegats a través de les ones.

Veig que s’acosta l’hora fixada, i que no me n’arriba cap indicació. No dispòs encara de cap qüestionari ni pregunta prèvia a la qual respondre. N’hauré d’improvisar la resposta? A vegades em va millor així. Depèn de l’estat d’ànim en què em trob. Altres vegades, em va bé ajudar-me d’algunes paraules escrites que m’orienten en un sentit o un altre.

El fet de la comunicació radiofònica, quan només et senten però que no et veuen per la pantalla, segons com, ajuda a desenvolupar millor la conversa i ationa els ànims; en altres ocasions, esclafa i atordeix de tal manera que resulta difícil emetre sons i pronunciar les paraules que voldries...

Intervenir per la ràdio em duu a pensar en aquell sembrador de paraules que surt a sembrar-ne on sia. Algunes no serveixen per a res, ningú no les escolta, o les escolta però no hi fa gens ni mica de cas. D’altres aconsegueixen que qualcú hi pari una mica d’esment, però només per una estona breu. Finalment n’hi ha que calen més endins i aconsegueixen de ser recordades durant més temps. 

Com que n’hi ha que diuen i assenyalen que les «paraules se les enduu el vent», mir de deixar-ne constància escrita perquè n’hi quedi una mica més de constància perdurable...

Em fa la impressió que tampoc no serà avui quan puguem compartir conversa radiofònica. Només manquen dos minuts per a les 13:30, l’hora peruana assenyalada... Ja ho intentam per primera vegada a finals del mes de juny, quan ens trobam a Yurimaguas, en plena selva amazònica peruana des d’on no puc arribar a temps de contactar-hi...

Avui emperò, quan arriba l’hora exacta, una telefonada d’origen desconegut m’informa que són a punt de connectar amb mi des dels estudis d’IB3 Ràdio... Hauré d’improvisar... Ja veurem què n’arriba a sortir...

Durant alguns minuts, prop d’un quart d’hora, mir de respondre les preguntes que em fan, des d’IB3 Ràdio, per al programa radiofònic «Entre avui i demà» que condueixen n’Araceli Bosch i en David Oliver.

Ambientat amb música andina, a les 8:39 del capvespre comença la connexió amb un qui està fent «el viatge de la seva vida» abans de complir els 80 anys. Comencen i recorden que estic a punt d’anar a dinar, mentre en trob a Lima. Em demanen on som i amb qui som... si sé de què dinaré... per què aquest viatge és tan important per a mi... en ser un viatge llarg, veuen que m’estic movent molt... amb quins mitjans de transport m’he mogut... un cop entrat a la selva amazònica, com és aquesta experiència... com viuen, com és la forma de viure d’aquests pobles... com està Perú avui dia... si tornaré a Mallorca...  Acab esmentant que tenc preparada una carta dirigida al papa Francesc sobre els capellans secularitzats que ens hem casat públicament i els capellans no secularitzats que mantenen parella i família, clandestinament, d'amagat... 

Qued molt content d’aquesta conversa mantenguda a la distància, mentre em trob dins la cambra d’una caseta molt humil i modesta, al barri limeny de Los Olivos, amb els dos bons amics periodistes mallorquins que m’entrevisten per a IB3 Ràdio. Els estic molt agraït. 

Aquest divendres me’n vaig a Puente Piedra. Qued així amb na Maria Quetglas, la bona amiga trinitària de Bunyola, qui em diu i m’assegura que sempre hi trobaré les portes ben obertes. Me n’hi vaig després d’haver dinat a Los Olivos.

A l’hora d’anar cap al districte limeny de Puente Piedra, m’adon que no sempre resulta fàcil trobar taxi "con aplicativo". En aquesta ocasiò, com que na Pamela avui està superocupadíssima, he de recórrer a la bona amiga macianera establerta a Lima ja fa algunes dècades, na Bel Duran qui, amb prou feines i després de molts tràmits, n'aconsegueix un...: 

"Fué para reír y llorar. Al final funcionó la descripción de uds. Un señor mayor mulato, alto y gordito y una sra muy flaca. El sr. suele llevar sombrero. De pronto una gran exclamación "ya los encontré!"

Hi arrib més tard del que m’havia proposat, a Puente Piedra. Obtenir taxi «con aplicativo», en bon «Dia del Maestro», no m'ha resultar gens fàcil. A la fi, quan ja comença a enfosquir, arrib a l’avinguda Buenos Aires 500 de la municipalitat de Puente Piedra. 

Com que el taxista, que vol cobrar 47 S/ per la carrera feta des de Los Olivos, em diu que no porta «sencillo», no duu menuts per al canvi del bitllet de 100 S/ que jo li present, mir d’anar-ne a cercar al «Olivar». Es tracta d’un restaurant que ja conec. Hi coman dos quarts de pollastre «a la leña» i me’n retornen 53 S/ pel canvi.

Trob les germanes trinitàries a punt d’anar a sopar: Maria, Margalida, Flor, Chantal i Sílvia. Juntament amb la cuinera Hermelinda.

Els dic que jo ja he sopat i necessit anar a descansar. Em donen les claus de l’habitació i m’enfil per les escales que m’hi duen. La trob com l’havia deixada algunes setmanes enrere, en condicions perfectes. M’hi pas la desena nit d’enguany...

Desè dia d’estada meva a Puente Piedra

Torn a trepitjar els carrers de Puente Piedra. En aquesta ocasió, vénc a passar-hi només dos dies, abans de partir cap a Medio Mundo amb els amics Isabel i Kiko, on feim comptes de passar plegats tota la setmana.

Aprofit el matí per sortir a berenar al carrer, d'un bon "combo" (tamalito, ajicito, hamburguesa, cafè, jugo de papaya) a la Cafetería90, situada als baixos d'aquest mateix edifici on estic allotjat.

També arrib fins a la meva entitat bancària per traure quatre doblerets que em permetin d'anar passant aquest mes de juliol. És el mes de les "Fiestas Patrias" al Perú, que coincideixen amb la festa de Santa Catalina Thomàs a Mallorca, el 28 de juliol.

Igualment dedic un temps a elaborar i confegir les meves cròniques peruanes que vaig enviant a la família i amistats més properes, informant-los d'aquest que m'agradaria que fos "el viatge de la meva vida" abans de complir els 80 anys.

De Puente Piedra a Chorrillos

Avui és la festa de Sant Fermí, al País Basc i Navarra, sobretot. Per aquí on som ara, simplement és el primer diumenge del mes de juliol d’enguany. Me l’estic passant a Puente Piedra, a ca les monges religioses trinitàries de Mallorca que, com sempre, m’hi acullen la mar de bé.

En ser diumenge, torn a tenir l’oportunitat de prendre part en la celebració eucarística dominical que presideixen i dirigeixen dones catequistes a la capelleta del barri de Bellavista, dedicada a la Verge de Guadalupe. 

En lloc de na Cecília, avui la presideix na Giovana, ajudada per un bon grapat de dones que fan les lectures, dirigeixen els comentaris, eleven les pregàries i mantenen l’atenció i la participació sempre activa del centenar d’assistents que hi acudeixen.

Aprofit l’estada en aquest indret tan ben condicionat per enllestir les cròniques que tenc una mica abandonades, des que vaig sortir de Jaén de Bracamoros, en plena selva amazònica nord-oriental peruana. 

Amb l’ambient de tranquil·litat que regna dins aquestl recinte conventual trinitari, puc penjar-ne tres, de cròniques peruanes, al meu blog: la 20ª, 21ª i 22ª, corresponents a l’estada meva diària a Moyobamba, Yurimaguas i Tarapoto.

Després de dinar, amb la motxilla i la maleta ben preparades, mir d’aconseguir una «taxi con aplicativo» que em dugui des de Puente Piedra fins a Chorrillos. 

He d’anar a passar la nit a cals amics Kiko i Bel que m’hi esperen, per dirigir-nos l’endemà mateix fins a l’Albufera Medio Mundo, que es troba a uns 150 km de distància de la ciutat de Lima, entre Huacho i Huaura.

Viatge al Perú 2024 (17ª): retorn al districte limeny de Puente Piedra

Acomiadament de Los Olivos

El dinar suculent d’avui, consistent en una parrillada de carn per a dues persones, regada amb un vi bo del país, unes costelletes de mè, i uns bons postres regats amb un bon pisco sour, em deixa ben a punt per fer una bona noneta en arribar a casa... 

Són ben passades les 8 del capvespre quan, després d’una bona dutxa, estic en condicions d’asseure’m a taula per introduir dades a la crònica del dia d’avui... I disposar-me a passar la darrera nit a Los Olivos...

Dinant al restaurant LongHorn de Plaza Norte
na Zully, na Pamela i jo

Setè dia d’estada a Puente Piedra 

En bon dissabte, me’n torn cap a Puente Piedra, a passar aquest cap de setmana amb les germanes trinitàries que hi tenen casa parada i que em mantenen les portes ben obertes sempre que tenc ganes d’anar a l’avinguda Buenos Aires 500.

Vuitè dia d’estada a Puente Piedra 

A Europa, aquest diumenge del mes de juny de 2024 fan jornada electoral, dedicada a la tria d’eurodiputats que conformin el nou Parlament Europeu. Malauradament sembla encaminada a entronitzar les forces més ultradretanes en la història més recent. Mai com ara no n’hem vist engreixar tan grosserament aquestes files. 

Es tracta d’un corrent polític que sembla imparable, davant del qual, des de les esquerres democràtiques, ens hem de plantejar seriosament el grau de responsabilitat que hi puguem tenir, en l’adveniment tan fort d’aquest fenomen. 

Fa dècades que em veig empès a haver de reconèixer públicament que «quan les esquerres s’arrufen, les dretes s’estufen!». I això sembla que està passant als nostres dies arreu del planeta: unes esquerres que es neguen a mostrar-se com a tals, i que prefereixen comportar-se com unes «dretes una mica més civilitzades», en lloc d'unes esquerres radicals, transformadores i revolucionàries, com caldria.

Resultats electorals al Parlament Europeu 2024

Al Perù, en canvi, puc tastar qualque cosa diferent. Per segona vegada des que hi arrib enguany, tenc oportunitat de tornar a gaudir d’una celebració eucarística presidida i dirigida íntegrament per dones. Són un bon grapat de catequistes entusiastes, joves, engrescades en una tasca pastoral ben decidida, dedicades a animar i mantenir animada la comunitat del barri marginal de Bellavista, al districte municipal de Puente Piedra. 

Grup de catequistes de Bellavista, davant la capelleta
dedicada a la Verge de Guadalupe

Amb l’impuls infatigable que, des de fa dècades, mira de donar-hi la bona amiga bunyolina, religiosa trinitària Maria Quetglas Riera, als seus 92 anys continua engrescant i empenyent la gent cap a un seguiment de Jesús més compromès en la tasca de servir el poble en les necessitats més primordials i en la lluita per fer-hi front. 

Segons em manifesta, en rep aquesta empenta quan, durant la seva estada perllongada a Andalusia temps enrere, viu de prop el que hi comporten les comunitats cristianes de base. La marquen de per vida i mira d’anar-ne construint al Perú, en aquest redol de la perifèria de Lima que l’està acollint meravellosament bé. La seva edat avançada no li comporta cap impediment per ser-ne l’ànima.

Celebració eucarística presidida per dones a Puente Piedra

Novè dia d’estada a Puente Piedra 

Inicio la meva darrera setmana d’estada a Lima, abans d’emprendre el vol cap a la ciutat de Piura, el meu lloc preferit del nord del Perú, on encara no he posat peu fiter des que som arribat al país andí el 14 de març proppassat. 

Darrer dia que faig comptes de passar amb les religioses trinitàries, que m’acullen la mar de bé a Puente Piedra, sempre que m’hi faig present. Hi venc en aquesta ocasió només per uns pocs dies. Més tard, ha de passar a recollir-me un «taxi con aplicativo», encomanat per na Pamela, que m’ha de dur altre cop cap a la seva casa situada al districte limeny de Los Olivos.

Mentrestant, estic ocupant un apartament confortable, situat en un segon pis del carrer Sáenz Peña, a l’esquena de la porta d’entrada principal del convent de les trinitàries mallorquines situada a l’Av. Buenos Aires 500 de Puente Piedra.

Edifici de les trinitàries on estic allotjat,
al carrer Sáenz Peña, de Puente Piedra

Pegant la ullada per la balconada que dóna a aquest carrer, transitadíssim per vehicles de tota casta en la seva doble via (mototaxis, cotxes, bussos, camions, etc.), m’adon que, entre d’altres, estic a prop de la Panificadora Santísima Trinidad (A.S.P. 553), l’antiga escola religiosa I.E.P. Santísima Trinidad (A.S.P. 739) o el Café 90 (A.S.P. 553), just abaix de l’edifici on residesc.

A l’altra banda de l’avinguda, hi veig instal·lacions com l’Hospital Carlos Lanfranco La Hoz (A.S.P. s/n), que rep moltes crítiques per esser considerat un dels pitjors del país, degut a la manca de capacitació del personal sanitari que hi treballa amb poca empatia, moltes i llargues coes, cita mèdica difícil d’aconseguir-hi, sense solucionar problemàtica sanitària degudament, etc.

A prop d’aquest hospital, amb caràcter de negoci privat es mantenen oberts els Servicios Médicos «Niño Divino» (ozonoteràpia, podologia, colposcòpia, ecografies...); la Botica Bazar «Feli» (pagaments, recàrregues, regals, perfumeria...); el laboratori Jisolab; i d’altres diversos...

D’entre tots, em crida poderosament l’atenció un edifici situat just davant del meu nas, a l’altra banda de la via pública. Manté una façana singular, amb figures, rostres, emblemes, dibuixos i colors força cridaners. 

A mida que m'hi pas dies, arrib a destriar que es tracta del Colegio Militarizado Mariano Santos... Amb lletres ben grosses queda remarcat a la façana el lema «Ciencia, Disciplina, Civismo». En ocasions, sent al seu interior la cridòria de consignes militars, i la pràctica de marxes cridaneres enardint la tropa que s’hi manté reclutada.

L’apartament on estic té una saleta d’estar amb tresillo, una taula rodona i mitja dotzena de cadires; tres cambres, amb dos llits cadascuna; una cuina amb tots els estris necessaris; una terrasseta on estendre la roba; una sala de bany amb dutxa d’aigua calenta, vàter i rentador; una estanteria amb alguns llibres i un televisor amb pantalla de 40 pulgades. Puc disposar de wifi, amb clau i contrasenya al meu abast, el que em permet d’obtenir-hi de franc la connexió activa de xarxa sense fil en un 85%.

Sala d'estar a l'apartament on estic allotjat, a Puente Piedra

Hi fa molt bon estar, en aquest apartament tan confortable. Segons m’indiquen, en construeixen tota una sèrie en èpoques llunyanes, quan aquest centre queda dedicat a acollir nombrosos participants en cursos de formació, que hi queden allotjats. 

Com que avui dia les coses han canviat molt, i ja no s’hi duen a terme els cursos de formació d’altre temps, gairebé tots els locals construïts són llogats a particulars perquè els ocupin i emprin en les més variades tasques: consultoris mèdics, forns, pastisseries, cafeteries, etc.

La casa convent de les religioses trinitàries mallorquines ocupa tota una illeta, pràcticament, dedicada a totes aquestes activitats, a més de servir d’aixopluc per a la comunitat religiosa, i d’instal·lació per a un centre educatiu de renom, amb més d’un milenar d’alumnes d’ensenyament primari i secundari que hi acudeixen per tal de rebre’n la instrucció de mans d’un claustre de professores i professors força competents.

Arrib a saber que generacions i generacions de puentepedrins passen per aquest centre educatiu que va formant professionals en totes les àrees de l’activitat laboral. Fins al punt que alguns d’aquests aconsegueixen de reeixir en el món empresarial d'aquest país andí, de forma i manera que, després d’iniciar-s’hi amb un petit negoci primerenc, van incrementant-lo de mica en mica fins a convertir-lo en una gran empresa de l’alimentació que compta amb sucursals diverses.

Edifici de les trinitàries a Puente Piedra

En aquest sentit, les religioses trinitàries mallorquines són molt ben tractades i respectades per la població de Puente Piedra. Són una de les congregacions religioses que s’hi estableixen des dels orígens de la barriada, altre temps perifèrica, i suara mateix pràcticament enllaçada amb el mateix centre urbà de la ciutat de Lima... Fins al punt que determinades zones del barri depenen directament de la municipalitat capitalina en l'administració de certs serveis públics municipals.

En qüestions de demarcacions parroquials eclesiàstiques, Puente Piedra pertany a la diòcesi de Carabayllo regentada per monsenyor Neri Menor Vargas, OFM (Chota, 1960). L’any 2016 és elegit  bisbe de Huánuco, i des del mes d’abril de 2022 és nomenat bisbe de Carabayllo pel papa Francesc.  Pertany a l’Orde de Frares Menors. Les religioses trinitàries mallorquines hi col·laboren estretament.

De la meva part, avui mateix mir de col·laborar en una altra iniciativa que consider que es mereix el suport de la gent que vol un món millor, també en l’àmbit de la intercomunicació informativa més globalitzada.

Així em contesta la representant de CEO Wikimedia Foundation, Maryana Iskander, després de fer-hi el donatiu voluntari que se m’ocorre de realitzar amb la meva targeta visa des de la meva cambra digitalitzada de Puente Piedra estant:

«Benvolgut Cecili,

Moltes gràcies per donar 15,60 € per ajudar la Viquipèdia i fer un món en el qual el coneixement sigui gratuït per a tothom.

Cada donació individual ens ajuda a millorar l’accés de les persones a informació precisa i fiable, especialment en un món que canvia ràpidament. Estic agraïda de tot cor pel teu suport a la nostra causa d’aconseguir que milers de milions de persones experimentin el do del coneixement a través de la Viquipèdia.

Estem decidits a ampliar aquest accés tant com sigui possible per assegurar-nos que, sense que importi on neixin o visquin les persones, la capacitat d'accedir al coneixement gratuït estigui sempre al seu abast. Espero que continuïs donant-nos suport en la construcció d'un futur on la Viquipèdia existeixi a tot arreu, amb gent de tot el món que contribueixi a la suma de tot el coneixement.

Gràcies de nou per donar suport a aquesta notable missió; és un privilegi per a mi formar part del projecte col·laboratiu més gran de la història de la humanitat. La Viquipèdia sempre serà teva.

Amb gratitud, Maryana Iskander, Directora general de Wikimedia Foundation. 

Per a la teva informació: La teva donació, amb el número CNTCT-3914609, rebuda el 2024-06-10, ha estat de 15,60 €. Aquesta carta pot servir com a comprovant de la teva donació...» 

Amb Ivan i Pamela, els fills de na Zully,
al districte limeny de Los Olivos

Setzè dia d’estada a Los Olivos 

Un dia per al record. El darrer que pas sencer al districte limeny de Los Olivos, abans d’emprendre el vol cap a la ciutat de Piura, al nord del país. Faig comptes d’anar-hi amb la meva fillola piurana, Zully Socorro Moreno Romero. I en avió, volant. Després de fer centenars de quilòmetres i de passar desenes d’hores per carretera, recorrent el sud del país...

Torn a preparar la maleta, en aquesta ocasió solament amb els 23 kg de pes per hom que ens permeten de dur-hi. Sense oblidar que encara em queden mitja dotzena d’indrets per visitar durant el proper mes i mig: Piura, Jaén, Moyobamba, Tarapoto, Yurimaguas i altra volta Los Olivos, a Lima.

Bona part d’aquest recorregut, tenim programat de fer-lo tots tres junts: na Zully, la seva germana Eli, i jo mateix. Com anys enrere ho férem na Zully, la seva germana Esther (ja difunta) i jo.

Aquesta visita meva programada a Piura ve marcada per l’absència de tres germanes de na Zully que moren aquests darrers temps, en un sol any: Esther, Elba i Iliana. La visita al cementeri piurà m’esdevé del tot indefugible. Irrenunciable. Imprescindible.

Mentrestant, des del barri limeny de Los Olivos estant, aquesta jornada d’avui em serveix també per veure de prop certes situacions familiars de cases veïnes on les parelles es tiren els trastos pel cap, amb cridòries que se senten d’una hora enfora, amb plors i gemecs dels infants més menuts que presencien escenes de violència entre els seus progenitors, amb crits ensordidors que sorgeixen de la gorja d’alguna dona maltractada, amb amenaces indecents per part de qualque individu descarat. En definitiva, amb l’establiment d’una situació infernal damunt d'aquesta terra nostra. 

Carrer del barri limeny de Los Olivos-Enrique Milla

Interessant-me més detalladament per situacions com aquestes, arrib a atansar-me d’alguna que em produeix autèntics calfreds, només de fullejar documentació recentment elaborada per serveis públics dedicats a prestar atenció acurada a denúncies femenines per maltractaments masculins.

Tenc a les meves mans, també, el cas d’un expedient judicial que roman obert a la Cort Superior de Justícia de Lima, en la demanda d’aliments per als quatre fills que reclama una mare, sol·licitant-ne l’assignació anticipada. El jutge, que admet la demanda interposada en representació dels quatre menors, concedeix l’assignació anticipada equivalent al 40% dels ingressos mensuals del pare a raó del 10% per a cada alimentista, la qual s’haurà d’ingressar en un compte del Banc de la Nació a nom de la demandant...

La justícia peruana va fent el seu camí, lent però segur... en alguns casos com aquest.

En bon darrer dia d'estada meva a Lima, també m'arriba la notícia de pluges fortes, en ple mes de juny, a la ciutat de Palma... Tenc imatges de l'aeroport de Son Sant Joan ben inundat... Canvi climàtic, diuen...

Aeroport de Son San Joan, inundat per les pluges
en ple mes de juny de 2024

Tot a punt per partir cap a Piura, amb les maletes de la meva fillola Zully Socorro i amb la meva motxilla ben preparades, de bon matí ens dirigim cap a l’aeroport internacional Jorge Chavez de Lima per emprendre el vol d’una hora i mitja fins a la ciutat nordenca de Piura, on em fa molta d’il·lusió tornar-hi, després de quatre anys d’haver-hi estat.

És l’any 2020, quatre anys enrere, quan m’hi retrob per darrera vegada amb el bon amic manacorí, el condeixeble Joan Riera Fullana «Mossegat» (qepd) qui també s’hi fa present els mateixos dies que jo, juntament amb la seva esposa mexicana Nina Martínez Coria.

Joan Riera i Nina Martínez,
a Piura, any 2020

Piura és la meva ciutat peruana preferida. La que conec més i millor. La que m’estim moltíssim. La que m’ha ofert tota casta de beneficis. La que aixopluga el major nombre d’amistats peruanes. La que em serveix de porta d’entrada al país andí el mes de maig de 1975, quan m’hi atans per primera vegada. La que m’ensenya a viure d’una altra manera, molt més enriquidora humanísticament i política. La que m’obre els ulls i les orelles a realitats i a clams mai vists ni sentits per mi fins aleshores. La que veu néixer, créixer i madurar la meva fillola peruana molt estimada, avui dia mare de tres fills i padrina de quatre néts, na Zully Socorro Moreno Romero. 

Esperanza Seminario, Lucha Eggrt, Joan Riera,
Zully Moreno, Cil Buele i Nina Martínez, a Piura any 2020

Amb ella em dispòs a viatjar, per residir uns dies a la seva casa natal situada al barri piurà de Santa Rosa, fronterer amb el barri de Sant Martí de Porres, on arrib a treballar pastoralment durant dos anys seguits, convivint amb la població santmartiana en la M13 L13, a la dècada dels anys 70 del segle passat, juntament amb Joan Riera Fullana «Mossegat» i una comunitat mallorquina de religioses Germanes de la Caritat.

Gairebé mig segle després, em fa molta d’il·lusió tornar-hi i saludar les amistats que encara hi perduren. Com també acompanyar famílies que, durant aquestes cinc dècades, han anat perdent-ne membres amb restes mortals que reposen al cementeri piurà de San Miguel on descansen en pau.

Joan Riera amb antics dirigents veïnals de Sant Martí,
any 2020

Les meves ganes de viatjar a Piura, emperò, es veuen trencades pel fet d’arribar massa tard a l’aeroport internacional de Lima, malgrat les meves insistències a voler fer-m’hi present dues hores abans, com tenc per costum de fer gairebé sempre.

Hi arribam passades les 9:40 h, l’hora fixada per acabar-ne l’embarcament . De manera que al taulell de la facturació de les maletes de la companyia aèria no hi ha ningú que hi atengui. Demanant a la resta de personal que treballa en altres taulells, l’única cosa que ens diuen és que «hi esperem»...

Pista d'aterratge aeroport internacional Jorge Chavez
de Lima

Passen els minuts i passa prop d’una hora i no s’hi presenta ningú. Som els únics dos passatgers que hi feim coa. Quan se’ns acosta un jove, ens fa a saber que ja s’ha exhaurit el temps d’embarcar i facturar les maletes. No ens queda més remei que esperar que s’hi presenti el personal de la companyia per reprogramar-nos el vol.

En una d’aquestes, optam per endinsar-nos en la sala d’espera per a la sortida dels vols nacionals, sense les maletes que serien enviades fins a Piura mitjançant alguna agència terrestre. En passam els pertinents controls policials, després de fer-hi coa durant minuts que semblen hores... Només arribar a la porta de sortida núm. 13 que hi pertoca, ens adonam que l’avió ja ha emprès el vol i que el proper va destinat a Cuzco... 

Hem de tornar a sortir d’aquesta àrea aeroportuària per anar a reprogramar el nostre viatge amb destnació a Piura per a l’endemà a les 9 del matí... Lògicament això ens comporta una penalització que s’acosta als 400 sols peruans (un centenar d’euros!)

Hem d’advertir als membres de la família Moreno Romero residents a Piura, i que ens hi esperen avui, que hem hagut d’ajornar el nostre viatge a "la ciudad del eterno calor" un dia més... Fins demà al matí, si Déu o vol i no ens surten altres empirreumes... 

Viatge al Perú 2024 (16ª): al districte limeny de Los Olivos, de bell nou

Novè dia d’estada a Los Olivos 

Després de 19 jornades de ruta pel sud del Perú, juntament amb la meva fillola piurana Zully Socorro Moreno Romero, torn a posar peu fiter al domicili familiar de la seva filla Pamela López Moreno, al districte limeny de Los Olivos. 

Darrers instants passats a la plaça Major
 de la ciutat de Cuzco

Faig comptes de passar-hi els pocs dies que hem de romandre a Lima, abans d’emprendre el vol cap a la ciutat de Piura, al nord del país.

Hi romanc, juntament amb els seus néts, Rafaela i Nicolás Tullume López, i la seva consogra Doña Rosa Pisfil. Som  mitja dotzena d’ocupants del domicili. Al barri limeny de Los Olivos.

Lloc d’allotjament: Lima, distrito Los Olivos,

Domicili de na Pamela, la filla de la meva fillola piurana Zully Socorro.

Desè dia d’estada a Los Olivos 

Com que aquest diumenge el pare dels fills de na Pamela, com és costum dominical seu, se’ls enduu a dinar amb ell per passar-hi plegats unes quantes hores, aprofit per convidar les dues mares, Zully i Pamela, a dinar tots tres en algun restaurant que elles triïn.

Zully, Nicolás, Iván, Cil i Pamela;
a la casa familiar de Los Olivos

En taxi, ens encaminam cap al restaurant El Olímpico-Los Olivos. Cevicheria excel·lent on tenc l’oportunitat de tornar a assaborir un deliciós plat  de peix, «Chita a lo macho», que mir d’acompanyar amb un vinet peruà. Acabant amb un còctel nou per a mi, anomenat «machupicchu»: dins un tassó alt, s’hi combinen gel, xarop de granadina i suc de taronja; s’incorpora pisco i crema de menta, ho remouen delicadamet per integrar-hi tots els ingredients, ho decoren amb una cirera o una rodanxa de taronja. Exquisit!

Més tard, de retorn al domicili familiar, en bon diumenge de la festa del Corpus Christi, vaig a la missa que celebren a la capella de Sant Martí de Porres, situada a prop del domicili familiar de na Pamela, al districte limeny de Los Olivos.

Els bons amics de Magdalena del Mar m’assabenten que la missa oficiada per l’arquebisbe a la plaça Major de Lima, com gairebé sempre, obté gran ressò en els mitjans de comunicació peruans. Hi són convocades les comunitats parroquials, germandats, agents pastorals, sacerdots, religiosos, laics i laiques, reunits tots a la plaça Major de Lima per acompanyar en processó Jesús Eucaristia.

En una jornada del Corpus Christi guiada pel lema «benaurats els que tenen fam i set de justícia perquè seran assaciats», monsenyor Carlos Gustavo Castillo Mattasoglio, l’arquebisbe de Lima primat del Perú, «convida a eradicar de la nostra fe qualsevol concepció de la religió com un negoci, on tot es converteix en intercanvi econòmic que ens duu a la corrupció generalitada, en tots els espais de la societat, fins i tot en la pròpia església... La corrupció també es fica en tot aquell qui desvia el do generós de Déu i aprofita per traure doblers als altres i empobrir el nostre poble... L’arquebisbe demana que tots plegats generem una major consciència nacional de tots els pobles del Perú, sobretot ara quan es coneixen els índexs creixents de pobresa en un 29% el darrer any. La fam clama al cel i ens demana a tots, especialment als que tenen en les seves mans la direcció del país, que no facem lleis injustes i que reconeguem els errors propis de la corrupció. Tots els peruans ens hem d’unir perquè la veritat, l’amor i la justícia permetin assaciar la fam de set i de justícia dels més pobres. Som dins l’Església per humanitzar la societat, i tenim la tasca històrica que va més enllà de salvar les nostres ànimes de forma individual. Hem de salvar el món sencer en cos i ànima...» 

Peça ceràmica preincaica, al museu Amano de Lima

Onzè dia d’estada a Los Olivos 

Des de Los Olivos, em faig present al districte limeny de Magdalena del Mar, al domicili dels bons amics n’Anselm Álvarez i n’Elvira Calmet. Ja els ha arribat, fa pocs dies, l’avís de recollida dels medicaments que m’envia des de Mallorca la bona amiga Teresa Gené. 

És ella qui s’ha encarregat de recollir-los a la meva farmàcia habitual del carrer Ausiàs March, de Ciutat; d’empaquetar-los curosament i d’enviar-los-me com a paquet postal per la via del correu convencional.

Una quinzena de dies abans, ha anat a l’oficina de Correus a «El Corte Inglés» de Ciutat a dur-hi el paquet amb les tres remeses de medicaments recaptats. Com que aíxi li ho recomanen, me'n fa l’enviament per correu certificat. Me’n remet foto, del resguard. Em diu que l’han atesa tot d’una.

Amb uns 920,00 gr de pes, i codi d’enviament RF301240822ES, l’import a pagar ascendeix a 26,45 €.

Notificació d'arribada de medicaments al Perú

El bon amic Anselm Álvarez, qui sempre s’ha mostrat interessat a participar activament en els processos electorals que es produeixen a l’illa de Mallorca, em mostra tota la documentació que ha rebut ell i la seva família, referida a les imminents eleccions al Parlament Europeu del proper dia 9 de juny.

De totes les llistes, nombrosíssimes, que em mostra, m’interessen dues sobretot: 1. La del Pi-Proposta per les Illes Balears-Coalición por una Europa Solidaria (El Pi) que encapçala Jordi Prunes Moyà; i la d’Ara Més (Ahora Repúblicas: ERC, EH Bildu-BNG-Ara Més), que encapçala Diana Riba Giner com a independent i dins la qual figuren, entre d’altres, Pernando Barrena, Tomàs Molina, Oskar Matute, Alice Weber, Natàlia Garriga, etc.

Lògicament, a banda de les seves preferències individuals i particulars, li n’assenyal la segona com la meva preferida, la que deman que obtengui el vot més favorable en la imminent confrontació electoral europea. 

Malauradament en aquesta ocasió, des del Perú estant, no puc participar-hi directament amb el meu vot personal, degut a una normativa electoral espanyola tan rància i obsoleta, com reformable el més aviat possible. Així ho deman a la meva formació política, Esquerra Republicana de Catalunya. Reclamant-ne la modificació ineludible.

Llistes electorals europees

Un cop realitzades al districte limeny de Magdalena del Mar totes les gestions relacionades amb l’adquisició dels meus medicaments per als propers tres mesos d’estada al Perú, després de dinar al domicili familiar dels bons amics Anselm i Elvira, emprenc el viatge de retorn cap al districte limeny de Los Olivos, el domicili familiar de na Pamela, la filla de la meva fillola piurana Zully Socorro Moreno Romero.

Ho faig, com ja m’hi he avesat, en «taxi con aplicativo» que m’encomana la filla de la meva fillola. És una manera per a mi insòlita de viatjar per la zona urbana de Lima. Ella cerca i tria pel mòbil el taxi que més li convé, tant pel preu, com pel color del cotxe, com pel nom i condicions personals del conductor, com per la distància on es troba o el temps que torba a arribar...

Un cop realitzat el viatge, na Pamela li paga amb el seu mòbil, des d’allà mateix on es troba, la quantitat estipulada, a través d’una aplicació digital denominada «yape», que crec que deu ser semblant a la que conec a Mallorca com a «bizum». També puc pagar-ho en efectiu, segons el preu prefixat abans.

Els avantatges d'aquesta modalitat de «taxi con aplicativo» són diversos. A banda de la relació contractual establerta prèviament a través del mòbil, que sol esser bastant més barata que la que s’estableix a la via publica, enmig del carrer, també ajuda a fer-ne seguiment pel «gps», sabent en qualsevol moment on es troba el vehicle, la ruta que segueix, el temps que torba, etc.

Tots aquests taxis compten amb un cartell on apareix el nom i llinatges del taxista i el seu número de telèfon identificatiu on pagar el cost del servei prestat.

Circulant en taxi "con aplicativo"
per la ciutat de Lima

Dotzè dia d’estada a Los Olivos 

Cada vegada que m’he de traslladar a altres indrets de la ciutat de Lima, des del districe de los Olivos, he de passar a prop de les pistes d’aterratge de l’aeroport internacional Jorge Chavez, dins la província constitucional de El Callao, que passa per una transformació considerable en la seva ampliació.

Des de fa dies, aquest aeroport internacional de Lima viu moments de tenssió aèria. Diumenge passat, la pista d’aterratge del primer aeroport del país pateix una situació d’emergència, davant la incertesa que regna entre els viatgers que esperen impacientment una resposta per part de les línies aèries.

En les darreres 48 hores, s’ha anat incrementant la situaió caòtica que afecta més de 10 mil passatgers i 215 vols. Els avions que hi han d’aterrar son dirigits a altres aeroports dins del territori nacional, com Pisco, Tarapoto, Ica o Trujillo.

Sembla que tot prové d’un curtcircuit en els llums de la pista d’aterratge, produït diumenge 2 de juny damunt les 8 del capvespre. Aquest desperfecte tècnic provoca un gran impacte en el trànsit internacional.

Segons diuen, la segona pista d’aterratge inaugurada el 3 d’abril de l’any passat per la presidenta de la República Dina Boluarte encara no està operativa. Cosa que no permet de solucionar adequadament una situació tan problemàtica.

Les autoritats informen que es reprogramen els viatges dels passatgers, però que no s’oferirà cap casta de compensació econòmica per aquestes incidències.

Les imatges que transmeten els mitjans de comunicació reflecteixen clarament que molts d’aquests passatgers afectats, en la seva majoria estrangers, han de dormir pels passadissos de la terminal aèria, a l’espera d’una reprogramació dels seus vols. Bé sigui retornant-los als seus països d’origen, bé sigui duent-los a les destinacions nacionals peruanes que fan comptes de visitar.

Oficina del servei postal a Lima

La situació continua caòtica tres dies després d’haver-s’hi iniciat. No solament pel que afecta als passatgers, sinó també pel que té a veure amb les operacions logístiques i de seguretat de la terminal aèria peruana.

Sortosament, nosaltres dos hi arribam des de Cuzco el divendres anterior, dos dies abans, i no hi quedam gens ni mica afectats ni atrapats. Però els milers de passatgers que hi arriben en bon diumenge, festa del Corpus Christi, es troben amb la indesitjable i inesperada situació que trastoca tots els seus plans.

A ca na Pamela avui dia està convidat a dinar el seu germà Ivan, que viu no gaire lluny de la casa. En principi ha d’arribar al migdia, tot i que aquesta circumstància pot perllongar-se hores i més hores segons li vagi bé, a ell.

De fet, la seva germana ja se n’ha hagut d’anar a treballar, com a psicòloga, al centre de salut on està contractada. I els seus dos nebots petits ja han dinat també. Mentre na Zully i jo l’estam esperant a taula, en sengles missatges n'Ivan ens diu que ja està a punt de sortir cap a casa...

Tretzè dia d’estada a Los Olivos 

Com que amb la bona amiga bunyolina, la religiosa trinitària que resideix a Puente Piedra, sor maria Quetglas Riera, fa alguns dies que no puc contactar-hi, em passa pel cap d’arribar-hi en «taxi con aplicativo» que em contracta na Pamela.

A primera hora d’aquest dimecres, en cotxe conduït per Antony, m’hi faig present. Sortosament, en veure-la, m’adon que no li passa res més que un refredat que la manté una mica embromada. Xerruquejam una bona estona, xerrant de tot i molt i ens disposam a anar a dinar al menjador de la casa situada a l’Av. Buenos Aires 500 del districte municipal de Puente Piedra.

Cil Buele amb Maria Quetglas,
a Puente Piedra, Lima

Comentam que, pel proper mes d’agost, ella fa comptes de viatjar a Mallorca, a passar-hi una mesada llarga amb la seva família bunyolina, com acostuma a fer cada any.

En saber que entre el 26 de juliol i el 26 d’agost ha de viatjar al Perú el bon amic Eugeni García, l’única persona que coneix el trajecte a fer per arribar fins a Jicamarca, l’indret on reposen les restes mortals del bon amic santamarier mossèn Miquel Parets Serra, miram de comunicar-nos-hi per whatsapp, fent-li a saber el nostre desig compartit d'arribar-hi plegats, a l’espera que ens hi pugui portar.

Ja que en trob a prop d’una oficina sucursal que el BBVA Continental  manté oberta a Puente Piedra, me n’hi vaig a recollir uns quants doblerets que em permetin de comptar amb efectiu per a les despeses que se’m presentin d’ara endavant. Ja he eixugat la quantitat que duia des de Mallorca en efectiu, i precís d’aconseguir-ne des del caixer automàtic. Cosa que em comporta, a més de la comissió bancària corresponent, de la qual no puc escapolir-me, un canvi de divisa oficial (3,7 S/), molt per davall del que puc aconseguir al carrer (4,05 S/).

Bon dinar de "chita a lo macho"
en restaurant de Lima

De retorn a Los Olivos, com no puc deixar de fer cada dia, em tir damunt del llit per fer-hi una noneta que em serveixi per descansar i trobar-me una mica millor després.

Catorzè dia d’estada a Los Olivos 

Per la finestra de la casa on estic allotjat al districte limeny de Los Olivos distingesc una sèrie d’edificis aixecats amb totxos, rajoles vermelles com les d’arreu del món, edificis de dos i tres pisos, on s’acaramullen els membres de famílies nombroses de la manera que em recorden temps passats, viscuts al barri de Sant Martí, a Piura, a la dècada dels anys 70 del segle passat.

Hi tenen molt a veure, en molts d’aspectes. Són casetes modestes, humils, pobres, sense acabar, que es van aixecant a poc a poc, a mida i mesura que la disponibilitat econòmica familiar ho permet als moradors. 

Plaça Major del districte municipal de Puente Piedra

Són terrasses on acostumen a penjar-hi la roba, estesa perquè s’hi aixugui un cop rentada. Indrets on compareixen més les dones que els homes: d’aquests, n’hi veig pocs, d’elles, moltes més. Són carrers on tant fa que el llum elèctric romangui encès durant el dia com  apagat durant les nits. Carrerons sense asfaltar, amb les olors característiques dels barris més populars. Amb els renous típics d’indrets farcits de petits comerços, tallers, picanteries, cases dedicades a la menjua o la beguda. 

Per damunt tot, sobrevolen «gallinazos» sortint a la recerca de despulles carnívores a devorar per alimentar-se. Un barri eminentment popular, dins el qual em sent molt a gust i amb ganes de compartir-hi situacions particulars i familiars.

Aquí, al barri limeny de Los Olivos, certament que no dispòs de les comoditats que comporten altres barris de Lima més benestants, com poden ser Miraflores, Barranco, San Isidro, La Molina o Monterrico. Però, sense cap casta de dubte, aqui gaudesc de la senzillesa i l’amorositat que m’envolta, em protegeix i m’agombola com cap altre indret podria aconseguir-m'ho.

La vida familiar que tenc la immensa sort de compartir em permet d’experimentar allò que no he tengut l’oportunitat de fer en ma vida octogenària, sense fills ni descendència, tot i haver-me casat i enviduat dues vegades consecutives.

Zully, Nicolás, Iván, Cil i Pamela
al domicili familiar de Los Olivos

La presència de fills i néts de la meva molt estimada fillola piurana, de 63 anys d’edat, que tenc oportunitat de conèixer i tractar per primera vegada quan en té 13 solament, m’omple d’alegria i de satisfacció. Són «churritos» o «cibolos» de 4, 5, 6 i 7 anys que no solament em duem a recordar el temps en què jo els tenia, al barri del Camp Rodó estant, en la dècada dels anys 50 del segle passat. També m’omplen de joia i de satisfacció quan veig que se m’adrecen carinyosament i em tracten de «papá Cecilio», com a la seva padrina anomenen «mamá Zully».

És clar que, com en totes les famílies, també provoquen certs moments de tensió o preocupació o neguit quan s’entossudeixen a fer allò que els ve en gana i que no s’adiu plenament amb els desitjos dels seus progenitors. O quan  veus que tendeixen a emmalaltir-se, ni que sigui lleument. O quan provoquen baralles infantils a causa de les juguetes que es neguen a compartir. O quan els arriba l’hora d’aixecar-se del llit i s’estimen més de quedar-s’hi...

Tot plegat m’empeny a participar-hi, si més no com a observador pacient que intenta de col·laborar en la mesura de les possibilitats minses de què dispòs.

Dinant amb Zully i Pamela a restaurant de Los Olivos

Sí que em duu a pensar, també, precisament en allò que enguany fa 56 anys que vaig viure de manera tan intensa: l’ordenació sacerdotal al Seminari diocesà de Mallorca, després de tretze anys seguits d’estudis eclesiàstics, un bon dia 16 de juny de 1968.

En recordar-ho tan vivament, no puc deixar de pensar en la música i la lletra d’aquella cançó tan famosa del cantautor i activista polític dels EUA, gran defensor i promotor de la cançó folklòrica, Pete Seeger (1919-2014), i que tan bé interpreta el grup musical català Falsterbo, quan diu «Què s’ha fet d’aquelles flors? Fa tants de dies! Què s’ha fet d’aquelles flors? Fa tant de temps!...».

El temps passa per damunt nosaltres. I també van passant experiències, vivències o situacions que van marcant la nostra existència d’una manera o una altra. En el meu cas, he de reconèixer que l’oportunitat de venir a treballar i viure uns anys al Perú l’any 1975, em deixa marca inesborrable. En un sentit que consider molt positiu, gràcies a Déu: m’obre els ulls a altres formes de viure i de veure el món, em fa escoltar altres veus distintes a les anteriors, em fa tocar de peus a terra com enlloc més, em fa olorar altres aromes molt més variats i agradosos, em fa assaborir altres plats més deliciosos, em duu a gaudir a les totes d’aquesta vida damunt d’aquest món nostre tan farcit de tanta varietat humana, material, social i cultural.

Al jardí de les trinitàries de Puente Piedra

Quinzè dia d’estada a Los Olivos 

Avui és dia de festa al Perú. S’hi celebra el Dia de la Bandera peruana. No hi ha classes. Els col·legis i centres educatius romanen tancats. Jornada que serveix per iniciar i gaudir de tres dies seguits de vacances, i fer que la petulea se’ls passi fora de casa, en companyia del pare i d’altres membres de la família paterna (en procés de separació matrimonial des de fa unes mesades...)

Amb les dues mares respectives, Zully i Pamela, miram d’anar a dinar tots tres a algun restaurant limeny de la contrada. Abans d’emprendre trajecte cap a Puente Piedra on miraré d’anar-hi a passar aquest cap de setmana, per tal de trobar-m’hi més tranquil i sense el trull  bulliciós de Los Olivos.

A l’algatzara que provoquen els dos menuts, darrerament s’hi afegeixen els renous, crits i músiques dels pisos veïns on acaben d’instal·lar-se nous llogaters, segons sembla, veneçolans. Amants de fer renou, s’hi posen a fer-ne a les cinc del capvespre i a les 6 de la matinada següent encara perdura a les totes.

Sortosament, quan jo dorm, dorm com un tronc i no sent res de res en tota la nit. Tret dels dos moments en què m’aixec a orinar...

Viatge al Perú 2024 (9ª): de Puente Piedra a Villamaría del Triunfo (Lima)

Dijous, 11 d’abril, com a darrer acte de la meva presència a Puente Piedra, juntament amb na Maria Quetglas retem visita breu i ràpida al col·legi de la Santíssima Trinitat. Hi saludam directores, professores, personal de l’administració, alumnes, etc. Visitam la sala capella, recorrem el pati...

Des de Villamaría del Triunfo, a Lima Sud, m'ha de venir a cercar la família Urrutia Naveros que ja volen que vagi a ca seva fa quatre anys i no puc fer-ho aleshores a causa de l'aparició sobtada de la pandèmia i les mesures dràstiques del confinament forçós que m’obliguen a partir i sortir del país abans del previst.

Abans de deixar l’indrett, amb na Maria Quetglas anam a retre visita al col.legi de primària i de secundària que, des de fa dècades, atén més de 800 alumnes a les nombroses aules que romanen obertes i que resulten insuficients per encabir-hi tota la demanda que s'hi produeix en aquest indret de Lima.

M'arriba l'hora de preparar maleta i motxilla per tornar a partir. Des que arrib al Perú el 14 de març, avui ja són mitja dotzena els llits i les habitacions diverses que ocup, abans de complir-ne la primera mesada. 

No ho puc negar ni amagar. Som un veritable rodamón entossudit!

A les 16:30 Juanita, Simón, Jossy, que arriben en taxi a Puente Piedra conduït per un tal Richard,  sortim tots cinc cap a Villamaría del Triunfo. Servint-nos del mateix vehicle i conductor, ens hi adreçam en sentit invers al que acaben de fer. «Chamba es chamba», sent que comenten els dos homes entre si.

En un trajecte molt llarg, que ens duu a recórrer tot Lima, des de les contrades del nord fins als límits del sud durant més de tres hores seguides, tenc l’oportunitat de tornar a veure amb els meus ulls indrets limenys tan característics com Barrios Altos, Cinco Esquinas, Gamarra, Javier Prado, San Isidro, San Juan, Pamplona, Pamplona Alta i, a la fi, Villamaría del Triunfo.

Ja me’n conec la caseta humil i modesta on viu la família Urrutia Naveros, integrada pel pare, la mare, dues filles (Jossy i Jenny) i un fill (Jeancarlos). Arribam i sopam d’arròs «chaufa aeropuerto», un bon plat d’arròs xinès amb verdures i carn.

Ocup una habitació senzilla i modesta, prou acollidora com per sentir-m’hi molt a gust. Deu ser una de les barriades pobres més poblades de la contrada. La trob ben igual de fa quatre i 10 anys. La filla petita, Jenifer, prepara les seves noces civils amb el seu «chinito» pel mes d’agost i les religioses pel mes de setembre.

La filla major, Jossy, em deixa a punt el mòbil i l’ordinador pel que fa al wifi que m’ha de permetre connectar-me a la xarxa.

Don gràcies a Déu per oferir-me de bell nou l’oportunitat de compartir entre famílies senzilles, modestes i pobres la situació que travessen.

Primer dia d’estada a Villamaría del Triunfo

És el primer dia que pas en aquest districte de la província de Lima. Creat oficialment l’any 1961, la família Urrutia Naveros s'hi estableix l'any 1985. És una gran ciutat-barriada del sud de Lima que arreplega uns 400 mil habitants. Milers de famílies senzilles, modestes i pobres (un pensionista, si arriba a cobrar, no ultrapassa els 220€ mensuals), es defensen així com poden per sobreviure dignament com a persones i com a col.lectiu humà.

En don moltes de gràcies a Déu, en poder viure-hi i passar-hi uns dies. No tothom té la sort d’arribar a compartir-ho tan properament com intensa. Per segona vegada en ma vida m’hi instal, gràcies a l’acollida esplèndida que em dispensa la família Urrutia Naveros. 

Juanita Naveros Quintana és una serraneta que conec l’any 1975 quan em faig present al Perú per primera vegada. Juntament amb la seva germana ja difunta, na Feli (qepd), fan feina aleshores com a treballadores domèstiques a la casa parroquial de Sant Joan Maria Vianney en règim de «cama dentro».

Casada amb Simon Urrutia, tenen dues filles i un fill. Amb el pas del temps, hem aconseguit de mantenir l’amistat, contactant de tant en tant amb els nostres mòbils, i  mirant de seguir una mica les nostres trajectòries respectives. 

Tant na Juanita com el seu espòs treballen en el mateix hospital de Maria Auxiliadora: en Simón com a cap del personal de seguretat i ella com a tècnica nutricionista responsable de l’alimentació dels pacients. Tots dos són a punt de jubilar-se’n...

En aixecar-me, després de fer la lectura bíblica del dia, no puc més que desitjar que l’Esperit del Senyor Jesús ressuscitat mantengui les comunitats i els individus creients, sempre, ben engrescats en la tasca d’«ensenyar incesantment i anunciar l’Evangeli de Jesús, tant a l’interior del temple com a l’interior de les cases»,  (Fets 5,34-42).

A l’hora de dinar, na Juanita i el seu fill Jeanca (que gaudeix de fer de cuiner) ens preparen per a tots un bon plat de «pollada con papa huairo y ensalada de verdures». Tot ben regadet amb un deliciós «refresco de cocona con membrillo» i un bon suc de papaia.

D’alcohol, res de res, en aquesta casa i en totes les cases on m’he allotjat. Per assaborir-ne una mica, de tant en tant, em faig amb una ampolla exquisita de «Ron Cartavio» del bo (45€), elaborat a Trujillo, que aconseguesc, en un dels pocs establiments de Puente Piedra on en tenen a la venda.

Al capvespre, arribam en taxi fins al cementeri de Pachacamac on reposen les restes de la germana de na Juana Naveros. Són dues de les primeres al·lotes que conec a Lima, tot d’una que arrib al Perú l’any 1975. Totes dues germanes fan feina aleshores a la casa de Sant Joan M. Vianney com a treballadores domèstiques.

«Flores descartables» em diuen que només poden dur-hi, com a mesura preventiva contra la presència del «dengue» al Perú. Pel que diuen, Perú és el país d’Amèrica Llatina amb la taxa de mortalitat més alta, només per darrere de Surinam i Panamà. 

Durant les 8 primeres setmanes d’enguany, s’hi presenten més de 34 mil casos de dengue al Perú, 131% més que durant l’any 2023 en el mateix període de temps.

El dengue és una malaltia viral que es transmet per la picadura d’un moscard (Aedes aegypti), que, quan s’alimenta amb la sang d’una persona malalta de dengue i llavors en pica una altra, li transmet la malaltia a la segona.

El símptoma més freqüent i comú del dengue és la febre acompanyada de nàusees, vòmits, grans a la pell, molèsties i dolors als ulls, a les articulacions o als ossos. Déu faci que no s’estengui més, i que la ciència arribi a trobar la manera millor de combatre’l amb eficàcia.

Segon dia d’estada a Villamaría del Triunfo

Aquest dissabte, amb na Jenny i en Simon, anam a fer les compres alimentàries al Mercat de San Gabriel Alto. Hi ha de tot i molt. Hi compram peix, marisc, verdures, «ajicitos» que fan poc coents els prebes de cirereta mallorquins, i d’altres productes.

Na Jenny, la filla petita de la casa, ens prepara un d’aquells dinars que, a més d’exquisits, resulten copiosos: «canchita peruana», el blat de les Índies torrat; «parihuela de pescado», parescuda a la caldereta nostra, que la defineixen també com a «levantamuertos»; «cebiche de pescado ‘Perico’», «arroz con marisco arrissotado»...

La veritat és que quedam tots ben plens i jo torn a repetir-los allò que em surt de l’ànima: «els peruans mengen molt, mengen moltes de vegades al dia, i mengen plats molt bons».

Horabaixando arribam en taxi «con aplicación» fins al districte de Barranco. Assaborim els deliciosos «picarones» (bunyols), visitam «el puente de los suspiros», baixam fins a la platja de la Costa Verde, i ens asseim a la taula del restaurant-buffet besat per les aigües de l’oceà Pacífic, el famós «Rústica», on tast un dels còctels més sorprenents que acompanyen la picadeta lleugera que comanam per sopar: «chilcano pirata».

Tercer dia d’estada a Villamaría del Triunfo

Diumenge, 14 d’abril, mentre a Mallorca, i arreu dels Països Catalans, celebren aniversaris republicans, jo, que enguany no puc participar directament en cap, pel fet de trobar-me al Perú, tenc l’oportunitat de tornar a recórrer paratges d’altre temps: La Molina, Tres Marías, Manchay Alto, Cieneguilla, Pachacamac, José Gálvez i San Gabriel Alto, a Villamaría del Triunfo.

Servint-nos del taxi d’un veïnat, feim tot aquest recorregut que iniciam gairebé a les 11 del matí i l’acabam a les 19 hores del capvespre. Pràcticament tot un jornal sencer.

La impressió més forta que em duc, de tot plegat, és que en poc temps «tot ha canviat moltíssim». De manera que em resulta difícil destriar-hi els indrets per on tenc oportunitat de fer-ho quatre anys enrere, l’any 2020: carreteres avui asfaltades que ahir no hi estaven, sinó que els cotxes, en passar-hi, aixecaven una tal polsaguera que no permetia de veure’n clarament la ruta; casetes i més casetes fins a dalt de tot dels pujols, com no n’hi ha abans; absència de religioses mallorquines avui dia, on ahir m’hi trob una bona comunitat; esglésies tancades avui, diumenge, quan temps enrere són emprades com a lloc de culte i de reunió comunitària; no arrib a destriar «la campana» a la façana de l’església de Pachacamac...

El meu capet vola, en passar per Manchay Alto i Pachacamac, cap als moments viscuts dècades enrere amb Germanes de la Caritat i companys capellans que ja no hi són, en aquest món nostre: Magdalena Salleras, Catalina Mas, Toni Mateu, Toni Pons, etc. Els prec que ens ajudin a fer aquí i avui, allò que Déu vol que hi facem, així com Ell desitja...

Després de passar per Pachacamac, retornam cap a casa per un indret que m’és desconegut: inhòspit altre temps, avui s’està transformant en lloc d’estada per a persones «no pitucas», sinó de «las que van creciendo» (pobres!)... A base de granges porcines i vacunes que donen molt bon fruit i atrauen cada cop més gent que s’hi instal·la així com pot.

Abans d’arribar-hi, ens aturam a la plaça d’Armes on s’aixeca la Municipalitat de Villamaría del Triunfo: un bon parc recreatiu, farcit de gent que gaudeix de l’airet del capvespre, ben a prop del Mercat del districte farcit de tota casta de productes.

Quart dia d’estada a Villamaría del Triunfo

En bon tercer dilluns del mes d’abril, a la fi, m’arrib a acostar a les 10.000 passes diàries que duc programades des de Mallorca i que, en cap cas, no les arrib a fer des que som al Perú: menjam i conversam molt, però jo camín molt poc. Gairebé tots els trajectes els feim en taxi, mototaxi, col·lectiu o combi. Encara no m’he pujat a cap microbús, ni a cap metro o tren. Les set modalitats de transport públic (privat, ja que al Perú no hi ha cap empresa de transport públic de caràcter estatal).

El matí el dedic a caminar amb en Simón, fent-hi unes cinc mil passes des de la casa on estic allotjat fins al centre de salut on treballa la seva filla Jossy com a psicòloga.

A l’hora de dinar, en taxi, anam fins al districte de San Isidro. En un restaurant peruà hem assaborim un exquisit buffet peruà.

Tot seguit vull provar d’enviar doblers a Mallorca, i de recollir-ne per a mi en un caixer bancari per primera vegada. La veritat és que no teng cap problema, si no és que m’en cobren comissions elevadíssimes... No hi ha com dur euros damunt... I canviar-los entre famílies que te’n poden arribar a donar més de 4 sols peruans per euro. A les entitats bancàries no passen de 3,6 S/.

Les comissions per enviament són més elevades que a Mallorca on em fan pagar 5 euros. A Lima me’n demanen 20 €, entre comissions i imposts. No són berbes. Mentre n’hi hagi... I, en haver-se’n exhaurit, ja veurem.

Cinquè dia d’estada a Villamaría del Triunfo

Aquest dimarts 16 d’abril, l’aprofitam per visitar el famosíssim «Parque de las Leyendas». Des de Villamaría del Triunfo, tots tres en taxi, arribam fins al districte limeny de San Miguel. Fa anys que no en visit el recinte, des de 2010. L’han transformat moltíssim. No en record gairebé res.

Torna-m’hi torna-hi amb el tracte preferencial envers la gent major! L’entrada general de 4€ només és d’1€ per als majors de 60 anys! Ens hi passam pràcticament tot el migdia, fins després de dinar, contemplant flora i fauna de la serra, la selva i la costa peruana.

Molt bona instal·lació per anar-hi a passar una estona relaxada. En esser dia d’entre setmana, a diferència dels cap de setmana, no hi trobam molta de gent. Algun grupet de gent major o infants d’algun col·legi.

Torn a veure jirafes, cebres, hipopòtams i rinoceronts semblants als de Burundi. Búfals d’aigua com a l’albufera de sa Pobla. Còndors i àguiles i llames i vicunyes i alpaques andines que només poden veure’s en aquestes contrades d’Amèrica llatina. Dofins, caimans, peixos, etc. 

La pena de veure’ls engabiats duu el contrapunt alegre de contemplar-los de prop, just suquinetes.

Retornam cap a Villamaría del Triunfo amb un d’aquells taxistes que circula a tota velocitat per entre el maremàgnum d’un trànsit rodat desbocat, arriscat, fregant el xoc sense pegar-s’hi...

Mentrestant, la mare de família, que no es cansa d’emetre pel mòbil «huaynitos religiosos», m’ensenya les dues paraules quítxues més sonores i breus: Sí=ARI, No= MANAN.

Em crida l’atenció que el pare de família, en comunicar-se pel mòbil amb la seva filla, li endossa: «De acá a un ratito ya estamos aquí!» Quan, en realitat, ens trobam a més de 45’ minuts de casa!

Sisè i darrer dia d’estada a Villamaría del Triunfo

En bon dimecres 17 d'abril, acab la meva estada a la casa de la família Urrutia Naveros, que m’han acollit la mar de bé durant tota aquesta setmana, passada a la ciutat-barriada de Lima, anomenada Villamaría del Triunfo, pel sector de San Gabriel Alto.

Realment ha estat una veritable delícia compartir aquests dies amb una família tan modesta, tan senzilla, tan treballadora, tan acollidora, tan bona gent. Els estic molt agraït, que m’hagin permès d’endinsar-me en les seves intimitats domèstiques. Convivint amb els pares de família, Juanita i Simón; amb les dues filles i el fill, Jossy, Jeni i Jeanca. El seu canet Ramon i el seu moixet Pelada. Els seus conillets de rata, ànneres i gallines molt ben nodrides. En una casa de tres plantes, a les faldes d’una de les muntanyes més facides de «casetes i finestres» que hi guaiten dia i nit.

Amics com són dels «padrecitos» mallorquins que passen per la parròquia de Sant Joan M. Vianney dècades enrere, s’alegren ben molt d’haver pogut contactar via «whatsapp» amb mossèn Pere Fons i mossèn Pere Fiol. El primer, per considerar-lo amic i familiar. El segon per haver presidit la seva celebració matrimonial per l’església catòlica a la dècada dels anys 80 del segle passat. En tenen molt bon record de tots dos. En veure’ls i sentir-los per videotrucada instantània, troben que s’han envellit molt...

Una de les alegries més grans que em proporciona la prema peruana el dia d’avui fa referència al missatge emotiu que el papa Francesc adreça als membress de la «comunidad campesina de Catacaos (Piura, Perú)», mitjançant un vídeo gravat des de la residència de Santa Marta, al Vaticà.

Hi manifesta el seu suport a les comunitats afectades pel robatori de terres i l’assetjament judicial perpetrat per una organització que s’empara en l’església catòlica amb el nom de Sodalicio de Vida Cristiana.

Després de destiuir l’arquebisbe de Piura, el papa Francesc exhorta les comunitats «campesines» a continuar defensant les seves terres i a no deixar que els robin allò que els pertany: «Sé el que vos passa. Defensau la terra, no la vos deixeu robar. Gràcies per tot quant feis».

En reconèixer l’esforç i la valentia d’aquestes comunitats davant la situació difícil amb la qual s’enfronten, els diu: 

«Des d’aquí (el Vaticà) prec per vosaltres i n’estic proper. Amb molt de gust vos don la meva benedicció en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Per favor, no vos oblideu de pregar per mi. Coratge i endavant!». 

Deu ser la primera vegada que un papa es posa obertament al costat dels pagesos pobres que lluiten per la seva terra, i en contra d'una jerarquia eclesiàstica que pretén d'explotar-los descaradament.