Presentació a la parròquia de l'Encarnació del meu llibre "Mestís"

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE «MESTÍS. Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant». PARRÒQUIA L’ENCARNACIÓ. Palma, 13 d’octubre de 2026

Vull començar agraint a la parròquia de l’Encarnació, i als seus màxims responsables – mossèn Guillem Vaquer i mossèn Bartomeu Suau -, l’interès mostrat en oferir-me aquest recinte per presentar públicament aquest llibre amb títol «MESTÍS. Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant».

També vull agrair a qui n’ha fet possible la publicació física i material, la Impremta Muro que ha donat totes les facilitats, perquè un llibre maquetat i il·lustrat per Agustí Baró i Bauló pogués sortir a la llum pública de la manera com ho han aconseguit.

Finalment i sobretot vull agrair la presència vostra a un acte d’aquestes característiques. No sempre tenim l’oportunitat de dur-ho a terme.

Avui i aquí, a l’Encarnació, si vos sembla bé enlloc de parlar-vos del CONTENGUT d’aquest llibre, m’entren ganes de ficar-me en algun dels MOTIUS pels quals m’ha passat pel cap publicar-lo.

Podria dir-vos que me n’hi vénen TRES:

El primer. Són les moltes ganes que tenc de contar allò que he viscut durant els 37 primers anys de la meva vida a Mallorca, a Burundi i a Perú. Des que vaig néixer al carrer 31 de Desembre núm. 17, fins que vaig dir la darrera missa aquí mateix, al carrer Joan Munar 14, de Ciutat.

El segon motiu. Les indicacions i els suggeriments que em va fer arribar el bon amic manacorí JAUME SANTANDREU I SUREDA, a qui agraesc profundament les seves aportacions sucoses.

El tercer motiu per a mi és el més important. M’agradaria saber transmetre-vos, a la gent que heu acudit avui aquí a l’Encarnació que ara més que mai cal que ENS ENGRESQUEM TOTS PLEGATS DE BON DE VERES A GIRAR MOLT MÉS INTENSAMENT LA ULLADA CAP AL SUD.
    De manera que siguem capaços de trobar formes noves de col·laboració més activa.

    Em fa ganes de presentar-vos aquests CINC MICRO-PROJECTES DE COOPERACIÓ AMB EL SUD que hem llançat enguany: un a Mallorca, dos a Burundi i dos a Perú. SÓN CINC PETITS PROJECTES que en conjunt demanen 60.000 euros. El doble que l’any passat ens vàrem proposar, més o manco, i que vàrem aconseguir amb la col·laboració generosa d’uns dos-cents donants.

Començaria pel microprojecte de MALLORCA: 

CAN GAZÀ. Institut contra l’Exclusió Social. Fundació Jaume Santandreu i Sureda. Al barri palmesà del Secar de la Real. 

Quants n’hi ha dels aquí presents que hi hem acudit qualque vegada! Ho tenim molt a prop. És gent d’aquesta terra nostra, homes que, per un motiu o un altre, s’han vist i trobat en situació de marginació social profunda. L’obra iniciada per Jaume Santandreu, ara que ja no és entre nosaltres físicament, segueix incidint en aquest àmbit de la nostra societat.

Em sembla que tenim dues maneres molt concretes de girar-hi la ullada amb ulls més solidaris: visitant l’indret, fent-hi arribar el nostre suport personal i aportant-hi l’ajut econòmic que precisen per tirar endavant enmig de tantes dificultats com les que provoca el moment actual i, sobretot, el futur que s’acosta de manera que sembla imparable, amb més que probables polítiques dretanes incentivadores d’una exclusió social encara molt més gran i desastrosa.

Qui compra aquest llibre al preu de 18 euros, ha de saber que un mínim de 3 euros els arribarà. Fins que arribem a assolir la quantitat compromesa dels 1.500 euros. De moment, n’hi han arribat 750€ per aquesta via.

També pot fer transferències bancàries al compte corrent que s’indica al full adjunt. Millor si se’n fan de periòdiques o s’hi estableixen donacions cada cert temps.

Seguiria pels dos microprojectes de BURUNDI:

Els dos micro-projectes de cooperació solidària amb Burundi se centren en el que vol dur a terme la Parròquia de RABIRO, creada i mantenguda per Mallorca Missionera. A l’actualitat hi treballa el felanitxer Jaume Obrador Adrover.

Comptam amb el seu whatsapp i també amb el compte corrent on fer arribar directament les aportacions voluntàries per als seus plans i projectes. 

Es tracta de construir UNES ESCOLES en un indret allunyat de la seu central de la parròquia. S’anomena MUTARA. La vàrem visitar el mes de juliol passat. Hi vàrem veure que, amb aportacions de Mallorca, s’hi han aixecat edificis i construccions útils per a la comunitat. Hi manquen les escoles que mossèn Jaume Obrador està molt il·lusionat a aixecar-hi.

S’hi precisen 15.000 euros. Ara com ara, n’hi han arribat 209€.

Se n'encarreguen Esron Niyungeko i Régine Ndidiye. Al full adjunt dins l’exemplar del llibre adquirit, hi apareixen els comptes corrents on transferir les quantitats que considereu adients. També ho podeu veure al final d'aquest escrit.

Per poc que hi poseu, sempre resultarà profitós: un euro equival a 6.500 francs burundesos. Els treballadors de la parròquia, considerats individus privilegiats dins la regió, cobren 30 euros al mes 195.000 FB.

De mossèn Jaume Obrador Adrover, que sap que avui ens trobam aquí presentant aquest llibre, m’arriba aquesta nota que vos tramet: «Me pareix molt bé. I agrairé personalment a tots els qui ens facin arribar un donatiu. Moltes de gràcies».

El segon microprojecte de cooperació mallorquina amb Burundi se centra en dos grans nuclis de població femenina que promociona l’entitat Veïns Sense Fronteres (VSF)creada i mantenguda per la família de Jaume Obrador Soler (qepd): un a la ciutat d’Ngozi  i l’altre a la capital del país Bujumbura, als barris de Kamenge, Cibitoke  i Kanyosha.

Hi he pogut veure la molta i molt gran activitat que hi despleguen dues entitats locals, ABI-Burundi i ARIJA, que es coordinen amb VEÏNS SENSE FRONTERES.

    Al full de l’interior del llibre hi ha les dades referides als seus líders i representants, els titulars dels comptes corrents on fer arribar les aportacions de manera directa.

Ens hem proposat de lliurar-hi enguany 10.000 euros. Encara no n’han rebut cap.

Han de servir per enfortir les organitzacions d’unes dones que lluiten per sortir de la marginació en què viuen, bé sia servint-se de la cria d’animals domèstics, o la construcció de cases més habitables o en una formació professional més adequada.

Acabaria exposant-vos els dos micro projectes de cooperació amb PERÚ. 

    A tots dos resulta fàcil fer-hi arribar aportacions econòmiques directament. No solament mitjançant transferències bancàries, sinó també a través de locutoris o d’oficines de correus via WESTERNUNION. Com ja han fet alguns, i com haurien de fer pel cap baix una altra dotzena de persones...

Tots dos projectes són a la selva amazònica peruana: 

El primer és a Tarapoto, on les aportacions mallorquines vénen de molt lluny, gràcies a la col·laboració que hi va prestar FODESBA.

Darrerament, esperen les aportacions d’un micro-projecte de 20.000€ per organitzar cursos de capacitació i formació adreçats primordialment a les dones de la Cooperativa Agrària Allima Cacao. 

Ho precisen per continuar amb la dèria de substituir el cultiu de la coca destinada al narcotràfic pel cultiu del cacau i el makambo destinat a l’elaboració de xocolates i altres productes derivats.

Se n’encarrega Roberto Acuña Marín. N’apareixen les dades concretes al full adjunt i a les imatges d'abaix. 

Daquest micro-projecte de 20.000 euros, encara no han rebut cap cèntim.

El segon micro-projecte de Perú va destinat a Pucallpa. És per a la Comunidad de Niños Sagrada Familia  que munta i manté Miguel Rodríguez Candía  des de fa 37 anys.

S’encamina cap a la construcció de pous d’aigua potable que serveixin per barrar el pas a la mortalitat infantil creixent, provocada per l’extracció de minerals com l’or que contamina els rius.

Precisen 15.000€. hores d’ara n’han rebut 3.425€.

oOoOoOoOoOoOoOoOoOoooo

M’agradaria haver sabut transmetre que ara més que mai cal que ENS ENGRESQUEM DE BON DE VERES A GIRAR MOLT MÉS INTENSAMENT LA NOSTRA ULLADA CAP AL SUD.

Si ho feim, estic segur que aprendrem a VIURE D’UNA ALTRA MANERA. No en tenc cap casta de dubte. La Universitat dels Plataners – com definia Miquel Parets els ensenyaments que ens dóna la gent senzilla, la més pobra, la més miserable – és una Universitat que no expedeix cap títol acadèmic, però que, en lloc d’empènyer a viure per tenir més i més, ensenya a viure amb el mínim imprescindible per sobreviure amb dignitat.

Pens que ens ha de fer molt de bé trobar i practicar formes de col·laboració activa mitjançant algun d’aquests CINC MICRO-PROJECTES DE COOPERACIÓ AMB EL SUD que hem llançat enguany: un a Mallorca, dos a Burundi i dos a Perú. Sobretot si ens avenim a posar-nos-hi en contacte directe.

SÓN CINC PETITS PROJECTES que en conjunt demanen 60.000 euros. El doble del que l’any passat ens vàrem proposar, més o manco, i que vàrem aconseguir amb la col·laboració generosa d’uns dos-cents donants; nombre que enguany podríem arribar a superar.

Miguel Rodríguez Candía, formador peruà d'infància marginada, es fa present a Mallorca

MIGUEL RODRÍGUEZ CANDÍA, el creador peruà de la "Comunidad de Niños Sagrada Familia" situada al districte limeny de Ventanilla (Callao), que aixopluga més de 1.000 infants a la costa peruana i més de 2.000 infants a la selva amazònica de Pucallpa, ha vengut a passar uns dies a Mallorca.

La premsa local, a través d'Última Hora, se n'ha fet ressò i ha difós la seva activitat informadora sobre els projectes gegantins que està duent a terme des de fa una trentena d'anys.

Els titulars periodístics no poden esser més eloqüents:

"Miguel, el hombre que da esperanza a los niños que la sociedad les niega por ser pobres" (Click)

"La Parroquia de Santa Catalina Thomàs se suma a un proyecto solidario de Perú... Financia un proyecto de apoyo a la infancia en la selva peruana: 'Jesús fue un inmigrante y hoy le volverían a crucificar', afirma Miguel" (JTB).

La parròquia de Santa Catalina Thomàs, amb el seu rector al cap davant, mossèn Ramon Lladó Rotger,  n'ha acollit la presència i des de fa un temps dóna suport a l'actuació d'aquest home que aquesta setmana ha tengut l'oportunitat d'adreçar-se directament a un bon nombre de persones delitoses de fer-ne el seguiment i de donar-hi suport. 

Hi acudiren a escoltar-li la intervenció que va fer a la sala parroquial on pogueren aconseguir també unes camisetes amb la imatge de la comunitat infantil.

Miguel se'n torna cap a Perú, després d'haver informat a què s'han destinat els doblers aconseguits aquests darrers anys, procedents de persones generoses que hi han fet les seves aportacions, bé sia a través de la parròquia, bé sia directament als responsables de la institució peruana, bé sia a través de la ONG Amics de la Infància que fa dècades que hi donen suport.

Som testimoni directe de la gran feinada que hi desplega aquest professor universitari de Psicologia i Comunicació que un bon dia decideix deixar-ho anar per dedicar-se intensament a acollir infants en situació de marginació profunda. I de quina manera ho està duent a terme! IN-CRE-Ï-BLE! Ho veig com un veritable miracle d'un home de fe, laic, casat, amb fills i família... ampliadíssima com cap altra!

N'he quedat tan impactat cadascuna de les tres vegades que he tengut l'oportunitat de visitar aquesta comunitat infantil de més de mil infants d'entre tres i quatre anys d'edat, fins a majors de 18 anys, que no em puc estar de fer-ho a saber a la gent de Mallorca més propera i sensibilitzada davant les diferències abismals que anam aixecant entre el Nord i el Sud. 

Des del Nord no ens podem fer una idea del fàcil que resulta avui dia fer arribar suport econòmic a una entitat com aquesta. Amb molt pocs doblers hi poden fer moltíssim: 1€ són uns 4 sols peruans. Amb un euro per a cada infant en Miguel és capaç d'aconseguir alimentar la comunitat diàriament, enginyant-se-les de les mil i una maneres, del tot inimaginables.

I des que he descobert que des de Mallorca estant li ho podem fer arribar directament i fàcilment a través de westernunion des de qualsevol locutori o oficina de correus, ho estic escampant a tots vuit vents del món i de la bolla.

Per això, aprofit la circumstància per convidar la gent de Mallorca a solidaritzar-se amb aquesta iniciativa tan singular i extraordinària que mira de facilitar a més de 2.000 infants de la selva amazònica peruana disposar d'aigua potable, amb la construcció d'uns pous a 80/90 metres de profunditat que aconsegueixen d'eliminar els efectes nefasts de la contaminació que provoca el mercuri i d'altres productes nocius, degut a l'extracció salvatge de minerals com l'or. Una activitat que provoca una mortalitat infantil fora mida.

Planta potabilitzadora d'aigua a la selva amazònica peruana (Callería, Ucayali, Pucallpa)

    Una mesada i mitja després d’haver fet la primera remesa de 7.000€ a la Comunidad de Niños Sagrada Familia de Ventanilla (Callao, Perú), el seu gran animador i mantenidor, el professor Miguel Rodríguez Candía ens fa arribar aquestes imatges que fan veure per què serveix l’ajuda que els ha enviat la Parròquia de Santa Catalina Thomàs, de Ciutat.
    Explica que va destinada a la població infantil de l’Amaçonia peruana, concretament al districte de Callería, situat al departament d’Ucayali que té per capital la ciutat de Pucallpa. Fa frontera amb Brasil. Té una extensió superior als 10.000 km2 i una població superior als 225.000 habitants.
    Han iniciat la construcció d’una nova planta d’aigua potable per a la comunitat indígena, que té una taxa de mortalitat infantil molt alta, a causa de la contaminació de les aigües que provoca l’extracció minera de l’or.
    El primer que han volgut fer és la casa on han de col·locar els equips, bidons i material per a la perforació del primer pou.
    Calculen que aquesta labor pot durar uns tres mesos, ja que han d’arribar als 80 metres de profunditat.
    De tot quant la Parròquia de Santa Catalina Thomàs va recaptar durant la passada Quaresma i a la bacina de la celebració eucarística del Dijous Sant d’enguany (10.000 euros), n’han rebut els primers 7.000€ que els permeten de fer tot quant mostren les imatges.

    A mida que vagin avançant les feines, aniran rebent la resta dels 3.000€ recaptats.
    L’ànima de la Comunidad de Niños Sagrada Familia no es cansa de reiterar una vegada i una altra el seu agraïment profund al rector, mossèn Ramon Lladó i a la tota la comunitat parroquial de Santa Catalina Thomàs, com molt bé manifesta en el vídeo que ens ha enviat.
    Que tot contribuesqui a fer que un trosset d’aquest món nostre millori en les seves condicions d’una vida humana més digna.

2 microprojectes pendents: conxadora/refinadora de cacau, a Tarapoto; i cuina per a "Comunidad de Niños", a Lima

     M’alegra ben molt veure que, a Mallorca, hi ha qui s’afanya a treballar incansablement per aconseguir finalitzar el finançament de dos microprojectes de cooperació solidària que miram de dur a terme, des de La Roqueta, en plena selva amazònica peruana i en barriada perifèrica de Lima, Ventanilla.
    Es tracta d’aconseguir, com més aviat millor, una «conxadora/refinadora de cacau més potent que l’actual», per tal que les dones que treballen a la Cooperativa agrària Allima Cacao de Chazuta (Tarapoto) puguin elaborar xocolates i productes diversos derivats del cacau i del majambo, destinats a l’exportació, amb mitjans més eficients.
    Pel poc que en sé mentre encara em trob a la ciutat de Lima, després de muntar un Mercadet Solidari a la vila mallorquina de Selva, han programat un concert a l’església de Binissalem, encaminat a aquesta finalitat, per a l'11 de gener de 2026, a les 18 h.  

Anunci del concert a Binissalem, pel Perú

També, per col·laborar en el manteniment d’una iniciativa molt singular que em té enormement captivat: «La Comunidad de Niños Sagrada Familia», que, per iniciativa de Miguel Rodríguez Candía, aixopluga, alimenta, manté i educa 1.108 infants de famílies desprotegides, al districte de Ventanilla, als afores de la ciutat de Lima.
    Tarapoto, a la selva amazònica peruana, i Ventanilla, als afores de la capital peruana, són les dues destinacions concretes d’aquests 4.000€ + 2.000€ que miram de recaptar, com més aviat millor, entre la gent de Mallorca, i com a regal de Reis per a aquests dos indrets del Perú.

«Comunidad de Niños Sagrada Familia», a Ventanilla (Lima)

 
    Sempre que viatj al Perú i pas pel districte limeny de Puente Piedra, faig tots els possibles per visitar una de les iniciatives més admirables que conec, pel que fa a l’acollida desinteressada, voluntària i compromesa d’infants desprotegits.

    Des que en faig la descoberta el mes de maig de l’any 2020 , m’hi som atansat en tres ocasions.
    Cada vegada que hi vaig i ho veig, me’n surt molt més colpit, impressionat, bocabadat, meravellat,  de trobar-me davant un dels veritables «miracles» que es produeixen avui dia damunt d’aquest planeta nostre: l’acollida amorosa, tendra, alhora que exigent i disciplinada, de més d’un milenar d’infants desprotegits familiarment, que hi troben aixopluc indescriptible.
    Gràcies a la tasca que hi desplega, des de fa dècades, el laic compromès en la Teologia de l’Alliberament, de nom Miguel. No conec cap altra iniciativa solidària tan consistent, ferma, desenvolupadora de la personalitat individual i col·lectiva com aquesta, enlloc.

    L'ocasió darrera, l’any 2025, em serveix per veure que, lluny de romandre dins la inactivitat o la monotonia, hi continuen desplegant iniciatives innovadores que ultrapassen els límits físics d’unes instal·lacions cada cop més consolidades al districte limeny de Ventanilla, Lima-Nord.
    No conforme en ampliar-ne l’àmbit d’actuació fins a la mateixa selva amazònica peruana, on s’ha abocat a construir-hi cases de fusta per a persones d’edat avançada – me’n mostra l’adquisició recent de maquinària que hi transportarà un dia d’aquests, per facilitar-ne la tasca -; també pensa en projectes de col·laboració a Piura, al nord del Perú, facilitant-hi una perforació de terrenys encaminada a obtenir aigua per a les poblacions que en pateixen les mancances.

    Per a mi, que el més admirable de tot plegat, és la seva convicció profunda de ser estimat per un Déu que, en Jesús, «el seu Flaco», l’encamina, l’orienta, l’enforteix, li fa confiança i el protegeix de qualsevol possible mal que pugui caure damunt d’ell.
    El seu parlar i, sobretot, la seva praxi quotidiana indefectible, transpua grans dosis d’aquella religiositat popular peruana, tan profundament arrelada en la població més senzilla i modesta del país andí.

    Vivim  en ple estat d’Emergència nacional decretada pel nou govern peruà.  L’extorsió està a l’ordre del dia, i no passa setmana que no es faci pública la notícia d’alguna persona assassinada per aquest motiu. 
    L’Estat d’Emergència nacional a Lima i Callao sembla que no serveix gaire, perquè així i tot, se’n continuen cometent, d’assassinats, un darrere l’altre.
    És molt generalitzada l’opinió que serà mal d'aturar aquesta violència desfermada! 
    És més, bona part de la joventut, l’anomenada Generació Zeta, i alguns altres sectors de la societat peruana, reclamen actuacions semblants a les de Bukele a el Salvador: mà dura, implacable, contra la delinqüència, amb presons molt més endurides que les existents hores d’ara al Perú. Que ja hi són molt dures!

    Davant d’un panorama tan fosc i negatiu, la Comunitat Infantil de Ventanilla apareix com una llum esperançadora d’un altre món possible, millor que l’actual, basat en el respecte cap a les persones i la natura, l’educació crítica individual i col·lectiva, la convivència pacífica en la diversitat, i la fe profundament arrelada en un Déu alliberador de tot mal.

Viatge al Perú 2024 (8ª): de Los Olivos a Puente Piedra

Cinquè dia d’estada a Lima, a Los Olivos

Avui és el darrer dia que pas al districte limeny de Los Olivos, a la casa on m’acull na Pamela López Moreno, la filla de la meva fillola piurana Zully Socorro Moreno Romero. 

La comunitat de religioses trinitàries mallorquines, que des de fa dècades viuen a Puente Piedra, em conviden a passar-hi uns dies. Tan esplèndidament com sempre, gràcies, sobretot, a la coneixença i al tracte que mantenc amb la bona amiga bunyolina Maria Quetglas.

Mentrestant, m’hi arriba des de Mallorca una comunicació whatsappera interessant, del bon amic Toni Vidal. M’envia una informació relacionada amb la jerarquia eclesiàstica de l’arxidiòcesis de Piura-Tumbes, aquí al Perú. Li n’agraesc el detall: «El papa fulmina l’arquebisbe de Piura, després d’una investigació del Vaticà al Sodalici de Vida Cristiana». 

M’adon que, gràcies a Déu, comptam amb un papa que, coneixent a la perfecció la situació eclesiàstica d’Amèrica llatina, pel fet de ser argentí, no dubta a aplicar les tissores on i quan considera que s’ha de fer, en vistes a adaptar millor les actuacions jeràrquiques d’avui dia a les propostes evangèliques que des de sempre planteja Jesús de Natzaret.

El papa Francesc, sense rues a la llengua ni cap mostra de paràlisi cerebral, encomana a dos investigadors del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe que estudiïn acuradament les acusacions que afecten el Sodalici peruà: abusos sexuals físics i psicològics, barrejats amb trames de tràfic de terres a mans d’una organització criminal denominada «La Gran Cruz»...

Em dol profundament veure que, des de fa anys, grups de camperols i comuners peruans vénen denunciant pràctiques extorsionadores d’empreses vinculades al Sodalici, perquè aquestes cerquen de comprar-los terres on crear-hi grans latifundis amb finalitats empresarials.

Tant de bo que l’Església catòlica del segle XXI, amb la conducció ferma i clarificadora del papa Francesc, es posi de bon de veres a fer passes enrere per tal d’assemblar-se cada cop més a les comunitats cristianes primigènies; que s’allunyi de l’enriquiment amb béns i propietats materials, i que s’abraci més fermament a les condicions en què viuen les grans masses més pobres de la població d’Amèrica Llatina i del món sencer.

Ni si fos per contrapartida, tenc oportunitat de veure una altra informació relacionada amb actuacions governamentals peruanes que, des d’instàncies públiques, promouen i impulsen el que denominen «Techo Propio». És un programa adreçat a famílies, amb ingressos familiars mensuals inferiors a un valor determinat, que són ajudades a l'hora de comprar i construir o millorar-ne la vivenda: amb serveis bàsics de llum, aigua i clavegueram...

Sé d’alguna família que ja duu anys engrescada en l’obtenció d’una d’aquestes cases familiars. Les coses, pel que compten, solen acabar bé. Allò que no se sap mai és quan ni quin temps haurà de transcórrer fins assolir-ho totalment. Per un motiu o un altre, els terminis acostumen a perllongar-se un mes i un altre, i un any i un altre. Fins que hi pertoqui el torn... 

Precisament, hi ha molta de preocupació entre les famílies sol·licitants, que ja han iniciat el procés, però que no l’han completat encara. El gran escàndol de la Presidència de la República, sotmesa aquests dies a mocions de censura, per mor de l’adquisició  de rellotges Rolex i altres objectes de luxe no declarats, podria afectar-hi negativament... 

Famílies modestes romanen a l’espera del que pugui passar amb un possible canvi de govern que els perjudicaria enormement. Tenen ganes de completar i acabar el procés, de manera que en poques setmanes aconseguesquin l’objectiu d’una casa parada i construïda al terreny adquirit en propietat.

Sisè dia d’estada a Lima, de Los Olivos a Puente Piedra

Gairebé una setmana després d’arribar a Lima per segona vegada, faig un altre canvi de residència: sense sortir del límit urbà de la ciutat de Lima, la capital del Perú, em dirigesc cap al districte de Puente Piedra.

Són només unes desenes de quilòmetres per una carretera Panamericana Nord farcida de camions, busos, taxis, col·lectius, mototaxis i vehicles de tota casta. Sempre que viatj al Perú en èpoques passades, hi conec i tract de prop, sobretot i entre d’altres religioses, na Maria Quetglas Riera, de Bunyola, i na Dolores Fernández Ramos (qepd), de Granada. Mir d’allotjar-m’hi i de passar-hi uns dies, ben acollit per la comunitat, hores d’ara reduïda a la mínima expressió de tres velletes...

Després d’una conversa amistosa, els meus acompanyants se’n tornen cap a Los Olivos i jo m’instal en una de les cambres de què disposa el convent-escola. Situat al segon pis, no hi manca res d’allò que ofereix un establiment hoteler de categoria mitjana: tres cambres amb armaris, quatre llits,  taula rodona envoltada de cadires i butaques, cuina, bugaderia i bany amb tots els estris a punt. 

Primer dia d’estada a Puente Piedra (Lima)

Mir d’aixecar-me prest. Tot d’una després dels exercicis físics quotidians, em don una bona dutxa, d’aigua tan calenta que no puc suportar-ne la calentor. 

Seguidament, davall a la capella situada a la planta baixa de l’edifici. Cinc persones hi feim plegats la pregària matutina: Maria, Margalida, Flora, Chantal (que són germanes terciàries trinitàries) i jo (que hi som present com a Padre Cecilio). Seguim les pautes que ens dóna la gravació d’una veu femenina que desconec i que emet comentaris sobre la lectura evangèlica de la pesca miraculosa de Jesús de Natzaret, que correspon a aquest divendres de l’Octava de Pasqua, Jn 21,1-14.

Acabada la pregària, anam a berenar al menjador. M’empàs un panet amb formatge i una bona tassa de cafè amb llet. Mentre les germanes trinitàries assaboreixen la bona sobrassada que el bon amic Jaume Santandreu els lliura, de fabricació pròpia, feta i elaborada a Can Gazà, la valoren com a molt exquisita.

Puj a l’habitació del segon pis i em pos a redactar la crònica diària, a passar comptes dels dies anteriors encara no enregistrats, a contestar missatges de whatsapp que  m’arriben des de la Roqueta i a ampliar coneixements sobre la realitat peruana dins la qual visc immers aquests dies.

Segon dia d’estada a Puente Piedra (Lima)

Començ aquest dissabte del mes d’abril amb ganes de presenciar, a les 15 hores (horari peruà) la final de la Copa del Rei que disputen a Sevilla el Mallorca i l’Athletic Club de Bilbao a les 22 hores (horari espanyol). Tenc moltes ganes de veure que se l’enduguin cap a la Roqueta els milers i milers d’aficionats mallorquinistes que hi han viatjat.

De bon matí, també mir de comunicar-me amb l’antiga delegada de Missions de la diòcesi mallorquina, l’actual directora general de Cooperació i Immigració del Govern de les Illes Balears, la bona amiga Cati Albertí Victory. Li envio fotografies preses a Puente Piedra, en companyia de na Maria Quetglas, que ella coneix, a veure si endevina on som tots dos...

Coincideixen aquestes bones notícies amb altres que no ho són tant. És el cas del meu cunyat Eugenio Domenech Rodríguez que, des de fa una temporada llarga, va de metges i d’hospitals per Albacete. Li desig de tot cor una ràpida i efectiva recuperació, fins al punt que torni a ser l’Eugenio de sempre, amb el bon humor de sempre i les ganes de viure de sempre.

Acab la jornada sabatina, amb la notícia de la derrota del Mallorca davant l’Athlètic a Sevilla. Ha aconseguit d’empatar 1-1 durant els primers 90 minuts. També ha mantengut l’empat durant la pròrroga de mitja hora. Però ha fallat més penaltis que l’Athlètic i aquest se n’ha enduit la copa. 

Què hi farem! Només n’hi ha un, d’equip de futbol entre tots els que hi ha a Espanya, capaç de quedar-hi segon: el Mallorca! Visca! Visca! Visca!

Tercer dia d’estada a Puente Piedra (Lima)

Mir de seguir avui les activitats programades a Ciutat per la Federació d’Associacions de Veïns de Palma al Castell de Bellver, amb motiu de la celebració festiva i popular del Diumenge de l’Àngel...

Veig que la presidenta de la Federació, la bona amiga de Son Rapinya Maribel Alcázar, subratlla als mitjans de comunicació que aquesta celebració és una tradició arrelada a Palma, amb un caràcter festiu i popular, allunyat del mercantilisme, i que fomenta la participació i la creativitat dels ciutadans.

M’alegra ben molt veure, malgrat l’enorme distància física que ens separa, que enguany hi recuperen la 'diada castellera'. Senyal clar i més que evident de la nostra pertinença illenca, real i efectiva als Països Catalans.

Coincidint amb aquesta Festa de l’Àngel a Palma, el Diumenge de «Pancaritat» arreu de Mallorca, acompany les germanes trinitàries en la celebració eucarística que acostumen a fer els diumenges a l’interior de la capelleta dedicada a la Verge de Guadalupe, en ple barri marginal de Bellavista.

Sé que es tracta d’una celebració, senzilla i molt llarga, que acostumen a realitzar sense cap capellà, formant comunitat cristiana  laica presidida i animada gairebé en exclusiva per un bon grapat de dones creients, durant dues bones hores.

Quatre anys després d’haver-ho pogut presenciar i assaborir per primera vegada, repetesc la jugada i em faig present en aquesta celebració eucarística, dins el cor mateix del barri marginal de Bellavista, com un feligrès més. 

La celebració eucarística comença a les 10h. Precedida per la primera sessió de catequesi que un grup de tres catequistes adrecen a les famílies dels infants que han de fer la Primera Comunió l’any que ve: un matrimoni jove integrat per Ingrid (qui espera el seu primer infant) i Edgard (qui és de Chacas, l’indret d’Ancash on s’instal·la definitivament i treballa el sacerdot salesià, P. Ugo De Censi); i la jove Victòria (fillola de Maria Quetglas). 

Aquesta religiosa trinitària presenta l’acte i encoratja a participar-hi tots els assistents que ultrapassen el centenar. Una altra dona jove, de nom Giuliana anima i instrueix la concurrència, a més de llegir el text «Tú eres Pasqua» (de Florentino Ulibarri). Hi participen amb els cants un grup de joves engrescats per Benjamín. Fa la lectura del comentari evangèlic (amb text del teòleg José Antonio Pagola) un altre jove, de nom Dimas. Presideix la celebració eucarística, amb fervor i vivència admirables, la mateixa dona de quatre anys enrere, na Cecília. 

Fetes les lectures, entonats els cants, elevades les pregàries, recollides les aportacions de cadascú, la presidenta Cecília inicia l’acció de gràcies, convidant tothom a mostrar-se agraït a l’amor de Déu envers tots nosaltres.

Amb la pregària fervent del Pare Nostre i l’abraçada entranyable entre tots, desitjant la pau, la presidenta Cecília procedeix al repartiment del «pa con-sagrat» (portat en capseta senzilla des de la parròquia) entre tots els assistents: «Preneu i menjau-ne tots! Si no en menjau, no tendreu vida en vosaltres!», hi proclama claríssimament i enèrgica.

Em demanen de dir-hi unes paraules. Des del mateix banc on particip com un feligrès més, mir de comunicar-los l’alegria que sent en trobar-me de bell nou a l’interior d’aquesta modesta i senzilla comunitat de creients: 

«Feliços tots nosaltres, que creim en Jesús de Natzaret, sense haver-lo vist mai en carn i os, com  sí que el veu i pot arribar a palpar amb les seves mans Tomàs, l’incrèdul... Mirem d’afanyar-nos a mostrar la nostra fe en Jesús procurant esser la millor comunitat cristiana seguidora del Crist, de manera que també siguem la millor comunitat humana servidora del poble de Bellavista».

Quart dia d’estada a Puente Piedra (Lima)

M’aixec tard, passades les 8:30 del matí. Després de dutxar-me, amb una aigua que crema a les  totes i que no arrib a saber ben bé com regular-la, baix per les escales cap al menjador, a berenar. Les germanes trinitàries m’hi han deixat preparat damunt la taula una bona tassa de cafè amb llet, panets a rompre, confitura, mantequilla, embotits, formatges, etc.

Amb la panxa plena, em dedic a recórrer els carrers principals de Puente Piedra. Degut al sol tan calent que em cau damunt del cap pelat que passeig, mir de trobar una gorra de tela que me’l cobresqui i protegesqui. En trob  una que m’agrada, tot i la seva conformació nordamericana: són 20 S/ (5€)...

També vull adquirir un desodorant, i dues ampolles grans d’aigua mineral sense gas. Pel primer, em demanen i aport 4,60€. Per les dues ampolles de 2,5 litres cadascuna, en pag 2€. 

Abans de pujar a la cambra del carrer Saenz Peña on estic allotjat, m’atur a prendre un «cafè affogato» a la Cafeteria 90, situada a la planta baixa del mateix edifici: són 4,10€ que pag en caixa. Amb números rodons, aquest matí de dilluns m’hi gast un total de 15,70€.

Cinquè dia d’estada a Puente Piedra (Lima)

Les germanes trinitàries m’ofereixen la rentadora de què disposen per rentar-me’n la roba. Els ho agraesc de tot cor. Duc una setmana sense fer-ho. I ja em fa una mica de falta. Sortosament aquests dies fa un sol de mil dimonis a Puente Piedra, i això ens ha de permetre rentar-la i assecar-la en poques hores.

Entrevista improvisada a Maria Quetglas. El bon amic i president de l’Associació cultural Amics del Seminari de Mallorca, el bunyolí Domingo Mateu Conti, em demana que obtengui unes paraules escrites per la bona amiga bunyolina Maria Quetglas, trinitària i missionera al Perú des de fa dècades. Aquests dies visc amb les germanes trinitàries al districte limeny de Puente Piedra. 

Ella compta amb 92 anys d’edat. En lloc de paraules escrites, s’estima més adreçar-hi quatre mots de la veritat. Els enregistr amb el mòbil i els transcric en format pdf. L’envio tot a Domingo Mateu i en queda meravellat: 

«Vull agrair-vos de tot cor, a tu i a María Quetglas, la increīble meravella d'aquesta excel·lent entrevista improvisada que tot just m'acaba d'arribar. No s'ho creuran els companys del Consell de Redacció ni els de la Junta Directiva. Us ho agraeix especialment de part seva. Jo estic que no me'n sé avenir: haver aconseguit en unes hores una preciosa entrevista des del Perú que sé del cert que encantarà als nostres lectors pel destacat i exemplar testimoni viu de l'estimada bunyolina i per l'excepcional avinentesa de poder-lo difondre com a agraīt suport a la Diada de sincer reconeixement a la tasca missionera dels nostres illencs a l'entorn del Santuari de Lluc. No sé com agrair-t'ho, Cil.»

El Mercat de Huamantanga. La satisfacció d’haver complert d’alguna manera amb el desig del president i amic Domingo, em duu a sortir de casa i anar a fer passes pels voltants d’on estic allotjat aquests dies. Enfil cap al mercat a mitjan matí. M’aconsellen d’arribar fins al de Huamantanga, a l’altra banda de la carretera Panamericana Nord.

No me’n puc avenir, ni de la gentada que hi trob, ni de la diversitat de productes que s’hi venen, ni de la immensitat d’unes instal·lacions que semblen no tenir fi. Deu ser un dels mercats populars més grans que he vist mai en la meva vida: «Megamercado HUAMANTANGA. De todo para todos al más bajo precio».

Compta amb nombroses entrades i sortides que faciliten el trànsit dels «caseritos»  o compradors convidats a comprar-hi de tot: «hable, caserito, qué desea», sent a dir, a cada passa que faig.

Venc a cercar-hi tres productes concrets: una dotzena de mocadors de mocar (7,50), un joc de 100 torcaboques de paper (2,50€), i alguna fruita que adquiresc per  2,25€: 9 figues de moro o «tunas» . Total, m’hi deix 12,25€.

Casa d’Infants Sagrada Família. Al capvespre tenc la sort immensa de tornar a arribar, sempre conduït per Maria Quetglas, fins a la «Casa de Niños Sagrada Familia» que, des de fa més de 30 anys, té muntada un personatge que admir molt, per la seva gran capacitat d’estimar la infància més maltractada i/o abandonada. Li diuen simplement «Miguel» . 

El conec i tract de prop fa quatre anys. El seu nom complet és Miguel Rodríguez Candía. Per a mi, un home excepcional. Un veritable laic sant, en ple segle XXI (segur que no serà canonitzat pel Vaticà!).

És tanta la feinada que hi fa, que requeriria capítols i més capítols d’aquesta crònica meva. Basti assenyalar que, actualment, acull 1.200 infants en aquesta casa de Ventanilla. I que en té més de 3.000 a la selva peruana de Pucallpa. 

La sola visita ja comporta l’entrada en un altre món, en el centre del qual se situen els infants: hi reben educació, alimentació, cures, feines, entreteniments, contacte amb la natura i els animals, etc.

Darrerament compta amb una instal·lació recent per a l’obtenció d’aigua del subsòl que no solament serveix per a la Comunitat, sinó que també és posada a la venda amb totes les garanties de salubritat: «El agua se comparte. Sagrada Familia. El agua que limpia la tierra. Agua ozonizada. Sin gas. Gotas de esperanza. Envasado por Comunidad de Niños Sagrada Familia».

Una altra de les novetats que hi trob, respecte de fa quatre anys, és que el veig engrescat en el projecte de construir cases de fusta a la selva amazònica peruana de Pucallpa, per lliurar a les persones majors, velles desemparades que no compten amb res per sobreviure. L’hi veig molt entusiasmat...

"Kure y'amaso si kure y'umutima", diuen al Burundi. "Lluny dels ulls no vol dir lluny del cor".

Així ho estic experimentant davant la notícia trista de la mort del meu estimat cunyat manxec, n'EUGENIO DOMENECH RODRÍGUEZ que enterren al cementeri de Munera. Cosa que jo  només puc seguir a la distància, des del Perú estant...

Desitjo que descansi en pau, juntament amb la seva esposa i germana meva molt estimada Mª Ana