Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rabiro. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rabiro. Mostrar tots els missatges

divendres, 30 d’octubre del 2026

Dos capellans de Burundi a Mallorca

Jornada desena: missa concelebrada a la parròquia de Santa Catalina Thomàs

Convidats per mossèn Pere Mascaró, antic missioner diocesà mallorquí a Burundi, els dos capellans burundesos que resideixen per una mesada seguida a la casa d’espiritualitat de Son Roca, mossèn Raphaël Ntahomvukiye i mossèn Gerevasi Niyimbona, s’han fet presents minuts abans de començar la missa de 12 a la parròquia de Santa Catalina Thomàs.

Emprant el bus de la línia 8, amb parada a la plaça d’Espanya, han fet a peu el recorregut fins a l’església travessant les avingudes i tot el carrer Blanquerna.

Només arribar, ja s’han saludat efusivament amb mossèn Pere Mascaró qui temps enrere ha treballat més d’una dotzena d’anys com a missioner a Burundi. Més concretament a la parròquia de Rabiro on mossèn Raphaël exerceix actualment com a vicari del rector felanitxer mossèn Jaume Obrador Adrover.

Tots dos capellans burundesos han estat molt ben rebuts pel rector de la parròquia, mossèn Ramon Lladó, qui els ha acollit esplèndidament agraint-los la presència i la participació en la concelebració eucarística del migdia. 

Precisament en aquesta jornada d’avui dedicada a l’església diocesana, tots dos han concelebrat l’Eucaristia amb mossèn Pere Mascaró, qui no se n’ha estat de presentar-los a la comunitat parroquial i ha convidat els presents a pregar conjuntament en comunió amb l’església universal resant el pare nostre en català (els assistents) i en kirundi (els concelebrants).

Al final de la missa mossèn Gerevasi Niyimbona ha dirigit unes paraules en francès a la comunitat parroquial, que he mirat de traduir al català de Mallorca des de l’ambó. Amb poques paraules, s’ha presentat agraint l’oferta que Mallorca  ha fet a Burundi d’una gran quantitat de missioners diocesans, cosa que ha duit a poder comptar avui dia amb molts de capellans burundesos. Hi ha esmentat la iniciativa cada cop més potent de la creació del Centre Mikaelhi Kayoya per a la reconciliació i el desenvolupament integral.

Després de la missa, tots quatre ens hem anat a dinar al restaurant Don Caracol, de les avingudes. N’han vist de prop molts de plats plens, de caragols. Un dels aliments pràcticament desconeguts a Burundi, no gaire ben vists i que la gent del país no té per costum de menjar.

Acabat el dinar, cadascú a ca seva. Ells amb el bus núm. 8 que els porta fins a Son Roca.

Jornada novena: al castell de Bellver


Després d’haver mantengut una trobada amb el Consell de la Congregació de Germanes de Sant Vicenç de Paül a la casa d’espiritualitat de Son Roca, juntament amb la superiora general, sor Antònia Sastre i l’antiga missionera mallorquina a Burundi sor Fina Bujosa, tots dos capellans burundesos - mossèn Raphaël Ntahomvukiye i mossèn Gerevasi Niyimbona han tengut l’oportunitat de visitar el castell de Bellver.


Han pogut contemplar les panoràmiques esplèndides que s’hi divisen sobre tota la ciutat de Palma, quedant meravellats sobretot de la contemplació de la mar Mediterrània i d’un port farcit de vaixells i de naus de tota casta.


Vuitena jornada: a Cala Morlanda

Després de visitar la Delegació diocesana de Missions a la Casa de l’Església i de saludar-ne la delegada Cati Albertí Victory, acompanyats per la mare superiora  de les Germanes de la Caritat Sor Antònia Sastre, tots dos capellans burundesos – mossèn Raphaël Ntakomvukiye i mossèn Gerevasi Niyimbona – acudeixen al palau episcopal per mantenir una entrevista amb el bisbe de la diòcesi de Mallorca monsenyor Sebastià Taltavull i Anglada.

Des de l’estació intermodal de la plaça Espanya, prenen el tren de Manacor que els porta fins a Petra, on els espera mossèn Jaume Ribas qui, amb el seu cotxe, els trasllada fins a Cala Morlanda.

Recorren l’indret situat a la vorera de mar, conduïts per Francisca i Margalida qui miren d’atendre’ls de la manera millor.

Amb elles dues indicant-ne el camí, s’adrecen cap a can TOMEU CALDENTEY CUINER, on tenen l’oportunitat d’assaborir els cinc plats deliciosos que ofereix la casa situada a sa Coma.

Després de dinar, se’n tornen cap a Cala Morlanda. Hi són molt ben acollits de bell nou, reben gran quantitat d’obsequis i regals per endur-se’n cap a Burundi (ampolles de vi, sabatilles noves, jerseis i camisetes de colors diversos, pastissos i bombons, etc.)

Sobretot reben l’encàrrec de celebrar misses pels membres difunts de la família manacorina, per a la qual cosa accepten de bon grat els donatius que els ofereixen, confirmant-ne la celebració i la pregària en ocasions diverses.

Setena jornada: caminant per contrades inqueres

Juntament amb l’antic missioner diocesà a Burundi, el felanitxer mossèn Bartomeu Lluís Barceló Nadal, des de la residència sacerdotal on resideix, ens hem encaminat en cotxe mossèn Gerevasi Niyimbona i mossèn Raphael Ntakomvukiye fins a les instal·lacions de Can Catiu, entre la ciutat d’Inca i la vila mallorquina de Llubí.

Hi hem trobat ja ben disposats a fer camí plegats com cada dimecres els components del grup Els Caminants, Amics de Seminari. Conduïts per l’ínclit comandant Antoni Colomar Marí, amb qui hem compartit la celebració de la seva recentment adquirida condició de padrí del seu primer nét, de nom Antoni Colomar també, hem iniciat la nostra caminada.

En aquesta ocasió comptàvem amb la presència i l’acompanyament dels dos capellans burundesos que es troben a Mallorca actualment. 

Els qui s’han sentit més ben disposats a emprar-hi el francès hi han anat mantenint conversa, mentre els tres que podien expressar-s’hi en kirundi així ho anaven fent també. 

Com que un dels dos va estudiar a Alemanya, també hi havia qui s’hi comunicava en alemany. Mentre que d’altres feien el mateix amb l’ecònom de l’arxidiòcesi de Gitega, que coneix l’italià.

Total, una caminada pentecostal!

A mitjan camí, hem berenat, compartint allò que duia cadascú.

Al cap de més de dues hores de marxa, hem tornat cap a Can Catiu on hem tengut la gran oportunitat de veure com funciona, com hi és emprada, i com la fan marxar una de les tafones més modernes existents a Mallorca, gràcies a l’atenció dispensada per Esteve.

A l’hora de dinar, hem pogut assaborir els plats deliciosos que ens ha ofert la casa, majoritàriament tumbet, amb costelles de mè, o amb ous, o amb bacallà... Un bon vi de la casa. Uns postres exquisits.

Tot barrejat amb unes bones converses de sobretaula que sobretot han girat entorn de la figura del capellà burundès que actualment es troba en procés de beatificació, conegut per la gent de Mallorca que el va tractar de prop, abans que l’assassinassin el mes de maig de l’any 1972.

L’ecònom de Gitega, l’abbé Niyimbona, ens ha explicat la iniciativa que estan duent a terme des de fa uns anys i que volen donar-li un empenta forta de cara al futur: es tracta de la creació del Centre Mikaeli Kayoya per a la reconciliació i el desenvolupament integral.

Una iniciativa que pretén primordialment a contribuir, sobretot entre les generacions més joves, a passar pàgina d’una etapa històrica marcada massa vegades en el passat pel comportament violent entre conciutadans d’un mateix país. Alhora que volen anar consolidant cada cop més fermament aquesta etapa pacífica d’avui dia, encara massa fràgil.

Sisena jornada: amb les Germanes de la Caritat

Des de la Casa d’Espiritualitat de Son Roca, han estat conduïts a recórrer indrets diversos de Mallorca (Sencelles, Santa Maria, etc.) retrobant-se amb antigues missioneres que han treballat a Burundi anys enrere.

Cinquena jornada: a Manacor

    Els dos capellans burundesos que han viatjat a Mallorca aquest mes de novembre (abbé Raphaël Ntahomvukiye i abbé Gerevasi Niyimbona) s'han fet presents a Manacor. 

    A més de visitar-hi les COVES DEL DRAC, han compartit una estona molt agradosa amb els dos antics missioners mallorquins diocesans de la vila manacorina, Toni Perelló Nebot i mossèn Joan Perelló Sansó.

    S'han mostrat molt agraïts al dinar a què els ha convidat en Toni i a la bona acollida domiciliària que els ha dispensat en Joan.

Quarta jornada: a Palma i a Santa Ponça

    Tenint previst de concelebrar la missa de Tots Sants a la Seu Catedral Basílica de Mallorca, amb el Capítol dels canonges, se n’alegraren ben molt tots dos quan s'assabentaren de poder fer-ho.

A les 10 en punt érem dins la seu, on el Capítol dels Canonges cantaven Laudes. El jove encarregat d’acollir els dos concelebrants burundesos va fer que s’asseguessin a la capella del Santíssim -contemplant l’obra artística de Miquel Barceló- mentre s'acabava de completar la pregària de les hores.

Al moment indicat han entrat tots dos dins la sagristia, s’han revestit amb els ornaments sagrats i han participat en la processó d’entrada, una filera de la qual era encapçalada per l’ecònom de l’arxidiòcesi de Gitega, l’abbé Gerevasi Niyimbona, mentre que a mitjan de l’altra hi compareixia el vicari de la parròquia de Rabiro l’abbé Raphaël Ntahomvukiye. compartint-hi ornamentació sagrada idèntica.

    Dues dignes representacions burundeses barrejades amb la presència d’altres canonges de la Seu Catedral de Mallorca i de Menorca, presidides pel bisbe de Menorca, monsenyor Gerard Villalonga Hellín (Maó, 1958).

Retransmesa per IB3TV, aquesta presidència creuada s’emmarcava en la relació diocesana i les convocatòries especials de la Seu de Mallorca per a aquesta solemnitat, cedida pel bisbe titular monsenyor Sebastià Taltavull i Anglada en aquesta ocasió al bisbe de la diòcesi menorquina.

Acabada la celebració eucarística, ens vàrem fer presents a la Residència sacerdotal on poguérem saludar mossèn Jaume Mas Julià, mossèn Julià Cifre Vanrell i mossèn Bartomeu Lluís Barceló Nadal, antics missioners diocesans mallorquins a Burundi.

Després d’un retrobament força emotiu, iniciàrem en cotxe el camí cap a Santa Ponça on assaborírem tots quatre plegats el deliciós «arròs Senyoret» que preparen al «Balcón de María», Just a dues passes de les aigües salades de la mar Mediterrània que captivà l’atenció dels dos barundi avesats a besllumar dins l’horitzó burundès  les aigües dolces del llac Tanganyika en plena regió africana dels Grans Llacs.

Retornàrem a Son Roca cap enllà mitjan capvespre.

Tercera jornada: a Maria de la Salut i Vilafranca

    Després de dinar a la casa de la família Ribas Molinas, vaig portar-los en cotxe fins al santuari marià de Bonany. Pogueren gaudir de la panoràmica general de l'illa de Mallorca envoltada per la mar i les muntanyes. Hi pregàrem junts amb el Parenostre kirundi tots tres. S’endugueren cadascun un petit record amb la imatge de Fra Juníper Serra.

    Baixàrem fins a Vilafranca, amb la intenció de comprar-hi un meló perquè poguessin assaborir-ne el gust. Però en dissabte capvespre la botiga romania tancada. Arribàrem fins a la casa de les monges, on fórem molt ben rebuts per la comunitat de Germanes de la Caritat.


    Sobretot per part de dues germanes mallorquines que havien estat a Burundi, Sor Bàrbara i Sor Isabel, la trobada fou molt emotiva, ja que la col·laboració de temps enrere amb mossèn Raphaël Ntahomvukiye havia estat molt intensa als inicis de la fundació de les germanes burundeses anys enrere.

Segona jornada
    Després de descansar a la Casa d’Espiritualitat de Son Roca, regentada per les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, on romanien allotjats, emprant el transport públic de l’EMT (Línia 8) i el tren de Manacor que surt de l’Estació Intermodal de Palma, es traslladaren a la vila mallorquina de Sineu, on els recollí mossèn Jaume Ribas, qui els portà fins a Maria de la Salut on passaren la nit. Visitaren Ariany i altres indrets més acostats. 

Primera jornada
    El proppassat dijous, dia 29 d’octubre, arribaren a l’aeroport de Son Sant Joan dos preveres burundesos: l’abbé Raphaël Ntahomvukiye (vicari de la parròquia de Rabiro d'on mossèn Jaume Obrador és rector) i l’abbé Gerevasi Niyimbona (ecònom, o administrador financer de l’arxidiòcesi de Gitega).

    Foren rebuts i acollits a Son Roca per les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül.

Comunicant-m’hi per whatsapp, ens retrobàrem a l’estació Intermodal de Palma, on pogueren veure els tràmits que s’hi precisen per emprar el transport públic a la nostra illa.

Assaborírem plegats els plats de peix mediterrani deliciosos que anaven endarrer de tastar, - llenguado, orada i emperador – tot molt ben regat amb vi mallorquí Franja Roja al Celler sa Premsa de Palma.

    Conversàrem  i parlàrem de tot i molt. Els vaig veure molt interessats en la difusió de la figura eclesiàstica que duu per nom l'abbé Mikaheli Kayoya. S'alegraren ben molt en saber que aquí a Mallorca, entre la colla missionera diocesana, és molt conegut i estimat.

Tot seguit pujàrem al bus de l’EMT de la línia 8 que els portà fins a les mateixes portes del seu lloc d’estada, la Casa d’Espiritualitat de Son Roca.

Fets tots els tràmits pertinents, han estat convidats a participar diumenge, Festa de Tots Sants,  en la concelebració eucarística que es fa a la Seu catedral de Mallorca, a les 10:30 del matí.

Han vengut a passar-hi una mesada sencera, a la Roqueta. Raphaël ja la coneix d’altres estades seves, mentre que Gerevasi és la primera vegada que viatja a Europa. 

    Una ocasió esplèndida que volen aprofitar per retrobar-se amb preveres mallorquins i religioses de Mallorca que han treballat per un temps a l’Àfrica Central, al «país de les mil i una muntanyetes que regalima llet i mel» i que anomenam Burundi.

    Per a avui divendres tenien programat d'arribar fins a Maria de la Salut, a retrobar-se amb mossèn Jaume Ribas, antic missioner diocesà mallorquí a Burundi en la dècada dels anys setanta.

Tenen previst de mantenir una trobada conjunta amb tots els qui hi passaren, aprofitant la seva estada a Son Roca, durant una jornada de companyonia que fan comptes de programar per a més endavant.

Que sien benvenguts a Mallorca, s’hi trobin a gust i gaudeixin de l’amistat que agermana tots dos pobles, Burundi i Mallorca, des de fa dècades.

dimarts, 13 d’octubre del 2026

Presentació a la parròquia de l'Encarnació del meu llibre "Mestís"

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE «MESTÍS. Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant». PARRÒQUIA L’ENCARNACIÓ. Palma, 13 d’octubre de 2026

Vull començar agraint a la parròquia de l’Encarnació, i als seus màxims responsables – mossèn Guillem Vaquer i mossèn Bartomeu Suau -, l’interès mostrat en oferir-me aquest recinte per presentar públicament aquest llibre amb títol «MESTÍS. Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant».

També vull agrair a qui n’ha fet possible la publicació física i material, la Impremta Muro que ha donat totes les facilitats, perquè un llibre maquetat i il·lustrat per Agustí Baró i Bauló pogués sortir a la llum pública de la manera com ho han aconseguit.

Finalment i sobretot vull agrair la presència vostra a un acte d’aquestes característiques. No sempre tenim l’oportunitat de dur-ho a terme.

Avui i aquí, a l’Encarnació, si vos sembla bé enlloc de parlar-vos del CONTENGUT d’aquest llibre, m’entren ganes de ficar-me en algun dels MOTIUS pels quals m’ha passat pel cap publicar-lo.

Podria dir-vos que me n’hi vénen TRES:

El primer. Són les moltes ganes que tenc de contar allò que he viscut durant els 37 primers anys de la meva vida a Mallorca, a Burundi i a Perú. Des que vaig néixer al carrer 31 de Desembre núm. 17, fins que vaig dir la darrera missa aquí mateix, al carrer Joan Munar 14, de Ciutat.

El segon motiu. Les indicacions i els suggeriments que em va fer arribar el bon amic manacorí JAUME SANTANDREU I SUREDA, a qui agraesc profundament les seves aportacions sucoses.

El tercer motiu per a mi és el més important. M’agradaria saber transmetre-vos, a la gent que heu acudit avui aquí a l’Encarnació que ara més que mai cal que ENS ENGRESQUEM TOTS PLEGATS DE BON DE VERES A GIRAR MOLT MÉS INTENSAMENT LA ULLADA CAP AL SUD.
    De manera que siguem capaços de trobar formes noves de col·laboració més activa.

    Em fa ganes de presentar-vos aquests CINC MICRO-PROJECTES DE COOPERACIÓ AMB EL SUD que hem llançat enguany: un a Mallorca, dos a Burundi i dos a Perú. SÓN CINC PETITS PROJECTES que en conjunt demanen 60.000 euros. El doble que l’any passat ens vàrem proposar, més o manco, i que vàrem aconseguir amb la col·laboració generosa d’uns dos-cents donants.

Començaria pel microprojecte de MALLORCA: 

CAN GAZÀ. Institut contra l’Exclusió Social. Fundació Jaume Santandreu i Sureda. Al barri palmesà del Secar de la Real. 

Quants n’hi ha dels aquí presents que hi hem acudit qualque vegada! Ho tenim molt a prop. És gent d’aquesta terra nostra, homes que, per un motiu o un altre, s’han vist i trobat en situació de marginació social profunda. L’obra iniciada per Jaume Santandreu, ara que ja no és entre nosaltres físicament, segueix incidint en aquest àmbit de la nostra societat.

Em sembla que tenim dues maneres molt concretes de girar-hi la ullada amb ulls més solidaris: visitant l’indret, fent-hi arribar el nostre suport personal i aportant-hi l’ajut econòmic que precisen per tirar endavant enmig de tantes dificultats com les que provoca el moment actual i, sobretot, el futur que s’acosta de manera que sembla imparable, amb més que probables polítiques dretanes incentivadores d’una exclusió social encara molt més gran i desastrosa.

Qui compra aquest llibre al preu de 18 euros, ha de saber que un mínim de 3 euros els arribarà. Fins que arribem a assolir la quantitat compromesa dels 1.500 euros. De moment, n’hi han arribat 750€ per aquesta via.

També pot fer transferències bancàries al compte corrent que s’indica al full adjunt. Millor si se’n fan de periòdiques o s’hi estableixen donacions cada cert temps.

Seguiria pels dos microprojectes de BURUNDI:

Els dos micro-projectes de cooperació solidària amb Burundi se centren en el que vol dur a terme la Parròquia de RABIRO, creada i mantenguda per Mallorca Missionera. A l’actualitat hi treballa el felanitxer Jaume Obrador Adrover.

Comptam amb el seu whatsapp i també amb el compte corrent on fer arribar directament les aportacions voluntàries per als seus plans i projectes. 

Es tracta de construir UNES ESCOLES en un indret allunyat de la seu central de la parròquia. S’anomena MUTARA. La vàrem visitar el mes de juliol passat. Hi vàrem veure que, amb aportacions de Mallorca, s’hi han aixecat edificis i construccions útils per a la comunitat. Hi manquen les escoles que mossèn Jaume Obrador està molt il·lusionat a aixecar-hi.

S’hi precisen 15.000 euros. Ara com ara, n’hi han arribat 209€.

Se n'encarreguen Esron Niyungeko i Régine Ndidiye. Al full adjunt dins l’exemplar del llibre adquirit, hi apareixen els comptes corrents on transferir les quantitats que considereu adients. També ho podeu veure al final d'aquest escrit.

Per poc que hi poseu, sempre resultarà profitós: un euro equival a 6.500 francs burundesos. Els treballadors de la parròquia, considerats individus privilegiats dins la regió, cobren 30 euros al mes 195.000 FB.

De mossèn Jaume Obrador Adrover, que sap que avui ens trobam aquí presentant aquest llibre, m’arriba aquesta nota que vos tramet: «Me pareix molt bé. I agrairé personalment a tots els qui ens facin arribar un donatiu. Moltes de gràcies».

El segon microprojecte de cooperació mallorquina amb Burundi se centra en dos grans nuclis de població femenina que promociona l’entitat Veïns Sense Fronteres (VSF)creada i mantenguda per la família de Jaume Obrador Soler (qepd): un a la ciutat d’Ngozi  i l’altre a la capital del país Bujumbura, als barris de Kamenge, Cibitoke  i Kanyosha.

Hi he pogut veure la molta i molt gran activitat que hi despleguen dues entitats locals, ABI-Burundi i ARIJA, que es coordinen amb VEÏNS SENSE FRONTERES.

    Al full de l’interior del llibre hi ha les dades referides als seus líders i representants, els titulars dels comptes corrents on fer arribar les aportacions de manera directa.

Ens hem proposat de lliurar-hi enguany 10.000 euros. Encara no n’han rebut cap.

Han de servir per enfortir les organitzacions d’unes dones que lluiten per sortir de la marginació en què viuen, bé sia servint-se de la cria d’animals domèstics, o la construcció de cases més habitables o en una formació professional més adequada.

Acabaria exposant-vos els dos micro projectes de cooperació amb PERÚ. 

    A tots dos resulta fàcil fer-hi arribar aportacions econòmiques directament. No solament mitjançant transferències bancàries, sinó també a través de locutoris o d’oficines de correus via WESTERNUNION. Com ja han fet alguns, i com haurien de fer pel cap baix una altra dotzena de persones...

Tots dos projectes són a la selva amazònica peruana: 

El primer és a Tarapoto, on les aportacions mallorquines vénen de molt lluny, gràcies a la col·laboració que hi va prestar FODESBA.

Darrerament, esperen les aportacions d’un micro-projecte de 20.000€ per organitzar cursos de capacitació i formació adreçats primordialment a les dones de la Cooperativa Agrària Allima Cacao. 

Ho precisen per continuar amb la dèria de substituir el cultiu de la coca destinada al narcotràfic pel cultiu del cacau i el makambo destinat a l’elaboració de xocolates i altres productes derivats.

Se n’encarrega Roberto Acuña Marín. N’apareixen les dades concretes al full adjunt i a les imatges d'abaix. 

Daquest micro-projecte de 20.000 euros, encara no han rebut cap cèntim.

El segon micro-projecte de Perú va destinat a Pucallpa. És per a la Comunidad de Niños Sagrada Familia  que munta i manté Miguel Rodríguez Candía  des de fa 37 anys.

S’encamina cap a la construcció de pous d’aigua potable que serveixin per barrar el pas a la mortalitat infantil creixent, provocada per l’extracció de minerals com l’or que contamina els rius.

Precisen 15.000€. hores d’ara n’han rebut 3.425€.

oOoOoOoOoOoOoOoOoOoooo

M’agradaria haver sabut transmetre que ara més que mai cal que ENS ENGRESQUEM DE BON DE VERES A GIRAR MOLT MÉS INTENSAMENT LA NOSTRA ULLADA CAP AL SUD.

Si ho feim, estic segur que aprendrem a VIURE D’UNA ALTRA MANERA. No en tenc cap casta de dubte. La Universitat dels Plataners – com definia Miquel Parets els ensenyaments que ens dóna la gent senzilla, la més pobra, la més miserable – és una Universitat que no expedeix cap títol acadèmic, però que, en lloc d’empènyer a viure per tenir més i més, ensenya a viure amb el mínim imprescindible per sobreviure amb dignitat.

Pens que ens ha de fer molt de bé trobar i practicar formes de col·laboració activa mitjançant algun d’aquests CINC MICRO-PROJECTES DE COOPERACIÓ AMB EL SUD que hem llançat enguany: un a Mallorca, dos a Burundi i dos a Perú. Sobretot si ens avenim a posar-nos-hi en contacte directe.

SÓN CINC PETITS PROJECTES que en conjunt demanen 60.000 euros. El doble del que l’any passat ens vàrem proposar, més o manco, i que vàrem aconseguir amb la col·laboració generosa d’uns dos-cents donants; nombre que enguany podríem arribar a superar.




dissabte, 15 d’agost del 2026

Relat burundès (i 6): de Burundi cap a Mallorca

 

Tronc d'arbre de Kiranga emblemàtic, a la ciutat de BUJUMBURA

Un dia abans de la gran festa a la parròquia de RABIRO

Avui som a la vigília de la gran festa que ens ha duit, mossèn Jaume Ribas i a mi, a viatjar a Burundi: volem compartir amb la gent de la parròquia de Rabiro, dins la diòcesi de Gitega, la celebració del 25è aniversari de la seva creació amb la participació de capellans diocesans i Germanes de la Caritat de Mallorca l'any 2001.
Des que iniciaren les gestions i tràmits necessaris per a convertir en parròquia de la diòcesi una sucursal de la parròquia de Nyabikere, han transcorregut vint-i-cinc anys amb presència missionera mallorquina, amb més o manco intensitat i quantitat de membres.
Repassant els àlbums d’aquella efemèride, m’adon dels grans canvis que s’hi han anat fent al llarg d’aquest primer quart de segle de funcionament d’una parròquia en mans de capellans mallorquins i, com suara mateix, també de burundesos.
També en mans de Germanes de la Caritat que hi continuen presents com a congregació burundesa, amb més d’una vintena de membres que no solament són presents a Rabiro sinó també en altres parròquies de la diòcesi, com és el cas de Nyabikere, per exemple.

M’alegra ben molt poder participar d’aquesta celebració festiva directament. N’he pogut veure de prop els preparatius, i m’he quedat meravellat de l’organització extraordinàriament efectiva que han arribat a aconseguir. Sense que mossèn Jaume Obrador, el felanitxer que hi duu més de 40 anys com a missioner, s’hagi hagut d’ocupar ni de preocupar per a res. Són els mateixos cristians de la parròquia que ho organitzen pel seu compte, al seu estil, amb les seves idees, les iniciatives pròpies, els mitjans que se cerquen, les col·laboracions que obtenen o els ajuts que precisen per dur a terme una celebració festiva de tan alt nivell.
Em diuen que calculen que seran milers les persones que demà acudiran a la celebració eucarística que ha de presidir l’arquebisbe de la diòcesi monsenyor Bonaventura Nahimana amb els concelebrants que s’hi facin presents.
Fins a tal punt que el temple, grandiós, resulta insuficient per encabir-hi la totalitat dels assistents. Per això mateix, la mateixa gent de la parròquia s’ha organitzat per adequar l’espai immens situat davant l’entrada principal, a l’ombra dels arbres que hi formen un veritable bosc natural, perquè la concurrència pugui asseure’s als bancs que hi han estat col·locats o puguin participar de drets en la celebració eucarística.

Avui capvespre, juntament amb mossèn Jaume Obrador i Jaume Ribas, hem fet un recorregut pels voltants de la parròquia i hi hem pogut veure de quina manera preparen la festa: assajant les cançons, preparant els instruments musicals, practicant les danses i els balls característics, cuinant el menjar per a tantíssimes de boques, etc. etc.
Em diu mossèn Jaume Obrador que s’hi passaran tota la nit preparant-ho. Fins i tot fan comptes de matar una vaca perquè hi serveixi d’aliment! Festa grossa és aquesta, a l’hora de celebrar els 25 anys de la parròquia.
Just davant l’església hi han aixecat un monument commemoratiu. Com que ha romàs tapat des que hi arribàrem, no he pogut saber què hi ha i què no hi ha. M’ho puc imaginar, però també em puc dur una sorpresa al moment de desvetllar-ho demà mateix.
Faig comptes d’enregistrar-ne les imatges, perquè puguin esser compartides posteriorment amb qui en tengui ganes. Des de fa dos dies és present a la parròquia un periodista que enregistra les tres misses «online». De manera que demà diumenge qui vulgui seguir en directe la celebració del vint-i-cinquè aniversari de la parròquia de Rabiro ho podrà fer des de Mallorca estant, sense cap casta de problema, a través de la pàgina de Radio Maria Burundi a Facebook.
La dificultat podria provenir davant del fet que s’emet totalment en kirundi, la llengua pròpia d’aquest país. 

La celebració d’un Jubileu a Burundi

A Burundi, pel que vaig veient quan arriben els 25 anys d’una parròquia com la de Rabiro hi celebren un Jubileu d’argent. Un Jubileu que no és només un acte religiós; també és un esdeveniment comunitari, social i institucional de primer ordre.
Així m’ho sembla quan veig que aquests darrers dies hi ha moguda grossa pels entorns de la parròquia. Mai no m’hagués imaginat que hi fessin tanta festa i que hi participàs tantíssima de gent: homes, dones, joves, vells, gent de tota casta i condició prenen part en els diversos preparatius que s’estan duen a terme d’una forma molt ben organitzada.
Promogut per l’arquebisbat, sens dubte, comporta diverses dimensions que em criden poderosament l’atenció durant aquest viatge que estic fent a Burundi.
El nucli i bassó de la jornada d’aquest diumenge 9 d’agost és la missa d’acció de gràcies que presideix l’arquebisbe de Gitega monsenyor Bonaventure Nahimana (Gihororo, Gitega, juny 1959), nomenat pel papa Francesc el 19 de febrer de 2022, com a successor de monsenyor Simon Ntamwana. 
M’adon que aquesta celebració eucarística gairebé coincideix dia per dia amb el 40è aniversari de la seva ordenació sacerdotal (10 d’agost de 1986). S’hi veu acompanyat per un nombre considerable de preveres que hi concelebren, tots burundesos, tret de mossèn Jaume Obrador i mossèn Jaume Ribas, missioners de Mallorca.
Com és costum, se sol aprofitar el marc del Jubileu per a administracions col·lectives de sagraments, confessions, comunions o confirmacions. A Rabiro les coes de gent delitosa de confessar-se aquests darrers dies han estat llarguíssimes.
També veig que aquesta celebració actua com a punt de reunió per a persones originàries de la parròquia que viuen fora i que hi tornen per a la festa aportant-hi el seu suport.
S’esdevé habitual també que després de la missa continuïn amb un dinar comunitari, discursos d’autoritats eclesiàstiques i civils, amb brindis compartits.
No hi poden faltar les actuacions de grups de dansa tradicional, corals de la parròquia i exhibicions dels tambors burundesos.
Amb motiu d’aquest aniversari la comunitat parroquial acostuma a mobilitzar fons per dur a terme totes les activitats que comporta una celebració d’aquestes característiques, com també per millorar equipaments i reprendre projectes d’infraestructura local.

M’ha agradat moltíssim participar-hi, prendre’n imatges que puguin contribuir a difondre una celebració d’aquestes característiques duita a terme en un indret africà com aquest, al Cor mateix de l’Àfrica negra.
En esser el darrer dia que pas a Rabiro – demà ja tenc previst de viatjar a Bujumbura per acomiadar-me de les amistats burundeses que hi resideixen i acabar de preparar les maletes per emprendre el vol de retorn a Mallorca -, m’emociona moltíssim veure i viure de prop com aquesta comunitat parroquial transmet el seu entusiasme fervorós, de manera fins i tot contagiosa, i manifesta de manera tan expressiva la seva fe cristiana, com poques vegades tenc oportunitat de comprovar.
Don moltes de gràcies a Déu que m’hagi concedit la gràcia de tornar a trepitjar aquesta terra, després de 52 anys d’haver-me’n anat per darrera vegada. Don gràcies a la Vida que tant m’ha anat donant des que hi vaig arribar per primera vegada l’any 1971. Agraesc a tota la gent que m’ha fet reviure moments on compartir la fe i les ganes d’esdevenir seguidors més fidels de Jesús de Natzaret.
Amb totes les zones ombrívoles que hi puguin comparèixer, com acostuma a ser habitual quan el sol il·lumina  a les totes qualsevol contrada, em qued amb les mostres impactants de fe provinents d’una gent tan senzilla i empobrida que troba en Déu la bondat d’un Pare que els protegeix i acompanya pel camí d’aquest món, tan injust com descabdellat, tan poc solidari com indiferent, tan insensible com poc solidari.
Malgrat tot i malgrat tots, és un poble que continua manifestant-se públicament com a poble creient, amb ganes de continuar caminant per aquest món, de la mà d’un Déu que allibera i que salva molt més que qualsevol altra institució humana.

Festa grossa a RABIRO: Celebren les noces d’argent de la parròquia creada i mantenguda per MALLORCA MISSIONERA.

Quan el mes de maig em passava pel cap la idea d’acompanyar mossèn Jaume Ribas en el viatge a Burundi, per participar en la celebració de les noces d’argent de la parròquia de Rabiro on continua treballant el bon amic felanitxer Jaume Obrador Adrover «Xemarrí», no m’havia imaginat que veuria tot quant hi he vist amb motiu d’aquesta festa, aquí traduïda en Jubileu.
Una festassa com jo no he vist mai enlloc més! I amb un rector que no s’ha hagut d’ocupar ni de preocupar per a res. Tot ho han organitzat, programat muntat, duit a terme i realitzat (jo diria que a la perfecció!) els grups parroquials diversos que s’han afegit amb gran il·lusió a la iniciativa de l’arquebisbat de Gitega de celebrar el Jubileu pels 25 anys de la creació d’aquesta parròquia.
De bon matí ja es veu la gent que hi arriba en massa, mentre que una altra gent s’ha passat tota la nit pels voltants de la parròquia preparant la menjua per a milers de persones. 
Jo no sé quantes n’hi han acudit, però des de l’escenari se’n veien moltíssims, de capets presents.
Després de berenar al menjador parroquial, he volgut fer un recorregut per l’esplanada molt ben condicionada per a encabir-hi la gent que s’hi presentàs.
M’hi engresca el so dels tambors que comencen a sonar dues hores abans de l’inici de la missa programada per a les 10:30 presidida per l’arquebisbe de Gitega monsenyor Bonaventure Nahimana acompanyat al presbiteri per una dotzena de preveres, alguns diaques i seminaristes, religioses de congregacions diverses i  catequistes de la parròquia.
L’arribada de l’arquebisbe va acompanyada del so de les campanes, mentre s’adreça en cotxe Toyota negre a les instal·lacions parroquials per revestir-se amb els ornaments sagrats.
Una llarga processó de cantaires, escolanets, ajudants, religioses, catequistes i preveres es dirigeix ordenadament  cap al recinte destinat a la celebració d’acció de gràcies, a l’exterior d’un temple que no resulta suficient per aixoplugar-hi tantíssima de gent.
El primer acte consisteix en la benedicció i descoberta del monument recordatori d’aquesta efemèride. Hi apareix explicitat l’agraïment a tots els missioners i missioneres de Mallorca que han passat per allà iniciant-hi la tasca d’evangelitzar i promoure un major benestar per a la població del que fins aleshores no era més que una sucursal de la parròquia de Nyabikere. 
Hi apareixen ben visibles les imatges en fotografies de Jaume Obrador Adrover, Tomeu Barceló, Josefina Bujosa i Antònia Campaner.
Seguidament l’arquebisbe i bona part de la comitiva es fan presents a les obres que s’estan duent a terme per a la millora de les instal·lacions parroquials que reben la benedicció episcopal.
La missa comença com sempre en aquest país amb molta de música i molta de dansa.
Durant més de dues hores llargues -amb homilia de 25 minuts inclosa- els diversos  cors parroquials (n’hi ha vuit!) i tota la gent present a l’acte no s’estan de cantar en kirundi, en francès, en llatí i fins i tot una peça en castellà.
A l’hora de repartir la comunió entre tants milers de persones, els capellans, diaques i ministres autoritzats miren d’arribar ordenadament a tots els racons del recinte encerclat amb tanques delimitadores.
Finalitzada la celebració eucarística mantenim una trobada cordial amb l’arquebisbe que es fa unes fotos amb nosaltres i fins i tot adreça unes paraules a la gent de Mallorca a la qual agraeix la col·laboració prestada.
A l’hora del dinar, al mateix indret on s’ha celebrat la missa degudament transformat en menjador comunitari, em torna a sorprendre enormement la bona organització: ordenadament, sense presses ni empentes, primer comencen a servir-se els qui estam situats damunt l’escenari. Després es van repartint els plats entre la nombrosa concurrència, o s’acosten a recollir-ne el menjar on l’han col·locat prèviament.
Tot amb un orde, silenci i bona disponibilitat, això sí amb els plats a caramull! No s’hi miren ni poc ni gens ni una mica a l’hora d’emplenar-los amb el que hi ha: mongetes, arròs blanc, plàtans, pollastre, fruita i begudes diverses (aigua, sucs de fruita, cerveses, vi, etc.).
Com és costum en aquest país, la gent no solament es reuneix per compartir el pa o el menjar, també per compatir-hi la beguda o cervesa anomenada «urwarwa», compartint-hi simultàniament la paraula.
Per això, si la menjua dura mitja hora, les paraules que s’hi comparteixen van més enllà d’una hora llarga. Això sí, ho saben fer tan bé que, fins i tot sense entendre tot allò que diuen, el temps em passa molt ràpidament.
En un acte com aquest no podia faltar l’agraïment públic de tots els intervinents a la tasca desplegada per la Mallorca Missionera en aquesta parròquia de Rabiro durant vint-i-cinc anys seguits.
Qui se n’ha duit les primeres ovacions, agraïments i obsequis, lògicament, ha estat el rector actual, mossèn Jaume Obrador. Entre d’altres, li han regalat una casulla que recorda aquest Jubileu dels vint-i-cinc anys, un llibre de cançons i un quadre diploma honorífic.
En un moment donat de la seva al·locució, l’arquebisbe crida mossèn Jaume Ribas, a qui fa entrega d’un altre diploma honorífic adreçat al bisbe de Mallorca monsenyor Sebastià Taltavull, amb el prec que li faci arribar en esser a l’illa.
Ens sorprèn a tots dos, monsenyor Bonaventure Nahimana quan ens demana que vulguem dirigir unes paraules als assistents. Ningú no ens n’havia advertit prèviament d’aquesta intervenció improvisada. Però no ens hi hem pogut ni volgut negar. Així com hem pogut i sabut hem saludat la gent en kirundi, els hem agraït l’esplèndida acollida dispensada i els hem desitjat un feliç dia d’aniversari.
S’acaba l’acte amb la benedicció de l’arquebisbe, no sense que abans la gent més acostada hagi compartit la cervesa «urwarwa» a l’estil d’aquest país: agenollats davant d’una olla, extraient-ne el suc amb una canyeta i compartint-hi mútuament durant una estona breu les paraules i els bons desitjos.
Amb la partida de monsenyor cap a Gitega, s’acaba per a nosaltres aquesta jornada festiva que, per a mi, s’esdevé del tot inoblidable, per tants i tants de motius, i gràcies a tantes i tantes trobades enriquidores que ens ha permès de mantenir en aquest país la gent que ens ha rebut i acollit per totes bandes la mar de bé.
Li’n don moltes de gràcies a Déu, Senyor de la Vida, Mare de la Terra.

Cap a Bujumbura s’ha dit

Amb ganes de retrobar-me amb antigues amistats burundeses que viuen a la capital, propòs si resulta factible als col·legues d’avançar-me un dia al que havíem decidit d'anar cap a Bujumbura i pujar a l’avió que ens ha de retornar a Mallorca.
Així que, enlloc d’anar-hi dimarts, ho faig dilluns amb la conducció experta de Manishaka.
Passam per Gitega on hem de deixar dos passatgers: una al·lota que visita la família, i Jean Paul que és l’encarregat de fer les retransmissions per Radio Maria.
    Amb aquest tenc oportunitat de visitar-hi les instal·lacions centrals d’aquesta emissora radiofònica.
Seguim carretera avall cap a Bujumbura. Abans hem de passar per indrets diversos que no veig, perquè em qued adormit fins que m’adon que passam per Muramvia i arribam al coll de Bugarama. 
Al cap d’una hora de transitar darrera de camions i vehicles de tota casta que miren d’arribar els primers pertot, arribam a l’hotel Burundi Palace on tenc reservades dues nits, amb berenar del matí inclós.
    Em prepar per anar a trobar-me amb Esron, la seva esposa Josephine i la filla d’aquesta Evodie que pateix una d’aquelles malalties rares que a Burundi són males de tractar. Me’n parlen i mir de dir-los que faré tots els possibles per trobar qualcú que a Mallorca pugui parar-hi l’esment que s’hi precisa.

Seguidament ens reunim amb n’Esron i els màxims representants d’ARIJA. Ho feim entorn d’una taula rodona d’un dels restaurants que roman obert més propers a l’hotel. Isaí, Samuel, Regina, Esron i jo som cinc que ens passam dues hores llargues intercanviant idees i opinions sobre la feina més adequada per a organitzacions no governamentals que vulguin ajudar Burundi. Més que donar-hi doblers per satisfer necessitats ordinàries o extraordinàries, cal fer-hi aportacions que permetin multiplicar-ne els efectes amb la participació i col·laboració dels beneficiaris.
Són els màxims responsables d’una entitat creada a Burundi l’any 1999, amb objectius socials, de justícia, d’economia, de benestar social, d’igualtat real per a la nova societat que cal anar aixecant.
Em diuen que encara roman influenciant la ment de molta de gent la colonització europea que ha fet oblidar la pròpia cultura i la saviesa ancestral d’una població amb història pròpia.

A les 17:30 en punt me’n vaig a l’hotel a dutxar-me. M’he de trobar a les 18 hores amb un dels amics que em fa més il·lusió trobar-me. És de Nyabiraba. Fou ambaixador de Burundi a la Unió Europea i ministre del govern burundès en ocasions diverses. Tengué un paper rellevant en l’adopció dels Acords d’Arusha que iniciaren una llarga etapa de pau i reconciliació en aquest país de l’Àfrica Central tan marcat per la violència interètnica.

Puntualment arriba a l’hotel Venerando Bakevyumusaya amb la seva esposa Suavís. Tenia moltes ganes de veure'l. Havíem treballat junts amb les joventuts de Nyabiraba. És fill d'un dels catequistes més famosos, de nom Dativo. Ens va visitar a Mallorca, convidat per l'entitat que presidia Jaume Obrador Soler, "Veïns Sense Fronteres", quan jo m'exercia com a diputat al Parlament de les Illes Balears. Hi fou rebut per la Presidència, aleshores en mans de Maximilià Morales.
    Em regalen una tassa de ceràmica amb unes paraules d'agraïment i felicitació per la retrobada.
    Els convid a sopar a l'indret on ells m'indiquin. En el seu cotxe em duen a l'Eden Garden Resort, situat a la vora del llac Tanganyika, a la zona de Kajaga, carretera d'Uvira,
    Aprofitam per conversar i intercanviar opinions sobre tots els assumptes que ens vénen al cap. Fins que em tornen a dur a l'hotel on he de passar la darrera nit del meu viatge a Burundi.

    L'endemà sortim cap a Mallorca, en l'avió que ens ha de portar primerament des de Bujumbura a l'aeroport d'Addis Ababa (o Abeba) la capital d'Etiòpia, i des d'allí fins a Madrid, i des d'allà fins a Mallorca.
    Abans, emperò, el bon amic Esron en vol acompanyar a saludar la darrera persona que em queda per veure en aquest país de l'Àfrica Central. Es tracta d'una de les religioses "Bene Mariya" amb qui varen col·laborar els capellans mallorquins quan eren presents a la parròquia de Bugenyuzi en la dècada dels anys 60 del segle passat.
    Li diuen Mama Febronia. M'havien dit que estava una mica delicada de salut. Així i tot, quan l'arribam a veure, la trob molt bé i em fa molt bona impressió. 
    Tots dos ens alegram de retrobar-nos després de tant de temps sense veure'ns ni comunicar-nos. Mantenim una conversa llarga i extensa. M'encomana saludar la família Obrador Sastre, amb la qual manté una relació d'amistat ferma. Allà mateix tenim comunicació directa per vídeo-trucada.

    Em queden solament unes poques hores d'estar on som suara mateix, a l'habitació núm. 4 de l'hotel Burundi Palace, tranquil i confortable, en el mateix centre urbà de la ciutat de Bujumbura. a molt poques passes de l'emblemàtic antic Hotel Paguidas al meu temps.
    Em serveixen per fer una repassada genèrica del que ha comportat per a mi aquest viatge d'ensomni al país de les mil i una muntanyetes (geogràfiques i de qualsevol altra casta inimaginable).
    Sempre i pertot arreu vas pujant i vas baixant, voltant i tornant a voltar, en paratges semblants per a no dir ben idèntics, amb vegetació verda de mil i una tonalitats diferents i amb camins d'una terra roja característica.
    Arribada l'hora de partir, mossèn Jaume Ribas i jo ens posam en mans de Manishaka perquè ens porti en el seu cotxe fins a les instal·lacions aeroportuàries de Bujumbura.
    Deixam l'hotel on hem romàs allotjats. Tot d'una ens adonam que el nostre xófer - persona de l'interior del país que no ha viatjat mai per aquestes contrades capitalines, fa la impressió que no coneix la ruta a seguir. De tant en tant s'ha d'aturar a demanar per on prendre per anar a l'aeroport.
    Hi arribam en temps i bona forma.
    L'avió BOEING 737-800 no surt en direcció a Addis Ababa (o Abeba) fins a les 16:45.
    Em sorprèn que durant aquest vol de poc més de tres hores llargues ens oferesquin menjua: mongetes i verdures, carn amb arròs blanc, panet amb mantega, galletes amb formatge tendre, pastís de xocolata, coca-cola i aigua.
        De cop sec ens trobam amb l'arribada de la fosca, rapidíssimament, just passades les 18h.
    Seguint les recomanacions mèdiques, cada dues hores més o manco em pertoca d'anar a miccionar. Cosa que no em queda més remei que haver de fer durant el trajecte de dues hores i mitja que hem de fer entre Buja i Addis Ababa.
    L'escala tècnica ens manté a les instal·lacions aeroportuàries etíops durant unes quatre hores d'espera.

    És aleshores quan m'arriba la notícia de la mort del bon amic i condeixeble manacorí, resident a Binissalem, Pere Barceló Gelabert. M'ho comunica el seu fill Toni. Em sap greu haver perdut definitivament la presència física d'un amic com en Pere. M'alegra moltíssim que ja gaudesqui plenament de la Vida, amb la seva esposa tan estimada, Francisca Lladó Canals.
    No em puc estar de fer-hi una glosa com aquesta, que distribuesc entre les meves amistats més properes:
    "
En Toni Barceló Lladó m'acaba de comunicar que s'ha mort son pare! Ja no li trobaré, viu, a Binissalem el proper divendres que m'hi presenti!
    EM SAP MOLT DE GREU, alhora que m'alegra moltíssim saber que EN PERE MANDAI JA DESCANSA EN PAU, d'una punyetera vegada! S'ho mereix! S'ho ha suat! Ja li pertoca de romandre amb na Francisca, gaudint a les totes de la Vida...

AL BON AMIC PERE BARCELÒ GELABERT

Bon amic Pere Mandai
Enc que jo sia a Burundi
Vull donar-te tant com pugui
Mon adéu d'aquest espai.

Ara pens en Manacor
La ciutat on vares néixer,
On te varen veure créixer,
On descanses ja ben mort.

T'agraïm tot quant tu feres,
Que és ben molt i que és ben bo.
Val molt més que tones d'or,
Cap com tu, bon amic Pere.

Ja gaudeixes de la Vida,
La que mai més no s'acaba.
La que et dóna Déu bon pare,
Comparteixes amb Francisca.

Continua tu vetllant
Pel teu fill de nom Antoni,
Tant de bo també ressoni
Eixa cura als que quedam
En aquest món de misèries:
Que encertem bé el camí
I el coratge de seguir
Mantenint-hi bones dèries.

No deixeu mai de donar-nos
Vostra mà, la que ens anima
A seguir en aquesta vida
L'un a l'altre estimant-nos.

Davant pèrdua tan valuosa
Sols ens queda que guardem
Dins el cor i hi mantenguem
Ta memòria tan preciosa.

Bon amic Pere Mandai.
Ets el primer de la llista.
Et tenim lluny de la vista,
Lluny del cor no hi seràs mai!

Addis Abeba (Etiòpia), 12 d'agost de 2026

    Són les 23:50 quan sortim d'aquest aeroport i emprenem el vol directe cap a Madrid. Hi arribam a les 6:40.
    Gairebé quatre hores més d'espera a la capital espanyola i sortim de Madrid a les 10:25, arribant a Son Sant Joan al cap d'una hora mal comptada.
    Total que, des que iniciam la sortida de Bujumbura a Burundi fins que aterram a La Roqueta a Mallorca han transcorregut una vintena d'hores. Hi hem trepitjat quatre aeroports en un dia.

    Un viatge molt feliç hem tengut!
    Ja tornam a ser a ca nostra, "si és que hi ha casa d'algú".

diumenge, 9 d’agost del 2026

Festa grossa a RABIRO: Noces d’argent de parròquia creada i mantenguda per MALLORCA MISSIONERA

Compartint taula i menjar a la parròquia de RABIRO

FESTA GROSSA A LA PARRÒQUIA DE RABIRO!

Quan el mes de maig em passava pel cap la idea d’acompanyar mossèn Jaume Ribas pel viatge a Burundi, amb ganes de participar en la celebració de les noces d’argent de la parròquia de Rabiro on continua treballant el bon amic felanitxer Jaume Obrador Adrover «Xemarrí», no m’havia imaginat que veuria tot quant hi he vist amb motiu d’aquesta festa, traduïda aquí en Jubileu.

Una festassa com jo no n'he vist cap mai enlloc més! I amb un rector que no s’ha hagut d’ocupar ni de preocupar per a res. Tot ho han organitzat, programat muntat, duit a terme i realitzat (jo diria que a la perfecció!) els grups parroquials diversos que s’han afegit amb gran il·lusió a la iniciativa de l’arquebisbat de Gitega de celebrar el Jubileu pels 25 anys de la creació d’aquesta parròquia.

De bon matí ja es veu molta de gent que hi arriba en massa, mentre que una altra s’ha passat tota la nit als voltants de la parròquia preparant la menjua per a milers de persones. 

Jo no sé quantes n’hi han acudit, però des de l’escenari se’n veuen moltíssims, de capets presents.

Després de berenar al menjador parroquial, he volgut fer un recorregut per l’esplanada molt ben condicionada per a encabir-hi la gent que s’hi presenti.

M’hi engresca el so dels tambors que comencen a sonar dues hores abans de l’inici de la missa programada per a les 10:30 i presidida per l’arquebisbe de Gitega monsenyor Bonaventure Nahimana acompanyat al presbiteri per una dotzena de preveres, alguns diaques i seminaristes, religioses de congregacions diverses i  catequistes de la parròquia.

L’arribada de l’arquebisbe va acompanyada del so de les campanes, mentre s’adreça en cotxe Toyota negre a les instal·lacions parroquials per revestir-se amb els ornaments sagrats.

Una llarga processó de cantaires, escolanets, ajudants, religioses, catequistes i preveres es dirigeix ordenadament  cap al recinte destinat a la celebració d’acció de gràcies, a l’exterior d’un temple que no resulta suficient per aixoplugar-hi tantíssima de gent.

El primer acte consisteix en la benedicció i descoberta del monument recordatori d’aquesta efemèride. Hi apareix explicitat l’agraïment a tots els missioners i missioneres de Mallorca que han passat per allà iniciant-hi la tasca d’evangelitzar i de promoure major benestar per a la població del que fins aleshores no és més que una sucursal de la parròquia de Nyabikere, vint-i-cinc anys enrere. 

Hi apareixen ben visibles les imatges en fotografia de Jaume Obrador Adrover, Tomeu Barceló, Josefina Bujosa i Antònia Campaner.

Seguidament l’arquebisbe i bona part de la comitiva es fan presents a les obres que s’estan duent a terme per a la millora de les instal·lacions parroquials. Reben la benedicció episcopal.

La missa comença com sempre en aquest país amb molta de música i molta de dansa.

Durant més de dues hores llargues - amb homilia de 25 minuts inclosa - els diversos  cors parroquials (n’hi ha vuit!) i tota la gent present a l’acte no s’estan de cantar en kirundi, en francès, en llatí i fins i tot una peça en castellà.

A l’hora de repartir la comunió entre tants milers de persones, els capellans, diaques i ministres autoritzats miren d’arribar ordenadament a tots els racons del recinte encerclat amb tanques que el delimiten.

Finalitzada la celebració eucarística mantenim una trobada cordial amb l’arquebisbe que es fa unes fotos amb nosaltres i fins i tot adreça unes paraules a la gent de Mallorca a la qual agraeix la col·laboració prestada.

A l’hora del dinar, al mateix indret on s’ha celebrat la missa, degudament transformat en menjador comunitari, em torna a sorprendre enormement la bona organització: ordenadament, sense presses ni empentes, primer comencen a servir-se els qui estam situats damunt l’escenari. Després es van repartint els plats entre la nombrosa concurrència, o s’acosten a recollir-ne el menjar on l’han col·locat prèviament.

Tot amb un bon orde, silenci i bona disponibilitat, això sí amb els plats a caramull! No s’hi miren ni poc ni gens ni una mica a l’hora d’emplenar-los amb el que hi ha: mongetes, arròs blanc, plàtans, pollastre, fruita i begudes diverses (aigua, sucs de fruita, cerveses, vi, etc.).

Com és costum en aquest país, la gent no solament es reuneix per compartir el pa o el menjar, també per compatir-hi la beguda o cervesa anomenada «urwarwa», compartint-hi simultàniament la paraula.

Per això, si la menjua dura mitja hora, les paraules que s’hi comparteixen van més enllà d’una hora llarga. Això sí, ho saben fer tan bé que, fins i tot sense entendre bé del tot allò que diuen, el temps ens passa molt ràpidament.

En un acte com aquest no pot faltar l’agraïment públic de tots els intervinents a la tasca desplegada per la Mallorca Missionera en aquesta parròquia de Rabiro durant vint-i-cinc anys seguits.

Qui se n’ha duit les primeres ovacions, agraïments i obsequis, lògicament, ha estat el rector actual, mossèn Jaume Obrador. Entre d’altres, li han regalat una casulla que recorda aquest Jubileu dels vint-i-cinc anys, un llibre de cançons i un quadre diploma honorífic.

En un moment determinat i de manera sorprenent, l’arquebisbe crida mossèn Jaume Ribas, a qui fa entrega d’un altre diploma honorífic adreçat al bisbe de Mallorca monsenyor Sebastià Taltavull, amb el prec que li faci arribar quan arribi a l’illa.

Ens sorprèn a tots dos, monsenyor Bonaventure Nahimana quan ens demana que vulguem dirigir unes paraules als assistents. Ningú no ens n’ha advertit prèviament, d’aquesta intervenció improvisada. Però no ens hi podem ni volem negar. Així com hem pogut i sabut saludam la gent en kirundi, els agraïm l’acollida dispensada i els desitjam un feliç aniversari.

S’acaba l’acte amb la benedicció de l’arquebisbe, no sense que, abans, la gent més acostada compartesqui la cervesa «urwarwa» a l’estil d’aquest país: agenollats davant d’una olla, extraient-ne el suc amb una canyeta i compartint-hi mútuament durant una estona breu les paraules i els bons desitjos.

Amb la partida de monsenyor cap a Gitega, s’acaba per a nosaltres aquesta jornada festiva que, per a mi, s’esdevé del tot inoblidable, per tants i tants de motius, i gràcies a tantes i tantes trobades enriquidores que ens han permès de mantenir en aquest país tota la gent que ens hi ha rebut i acollit per totes bandes la mar de bé.

Li’n don moltes de gràcies a Déu, Senyor de la Vida i Mare de la Terra. I ho compartesc amb les meves amistats més properes, i amb la gent que vulgui girar una mica més la ullada cap al Sud que n cap al Nord.