En bon diumenge, 15 de juny de 2025, (una jornada per a mi inoblidable... de cinquanta-set anys enrere...), tenc l’oportunitat i la satisfacció immensa de participar en una de les manifestacions cíviques més intenses que record, d’aquests darrers anys, a la ciutat de Palma.
Gent de totes les edats i condicions, des de nins de uè fins a vells octogenaris, hem sortit al carrer, una vegada més, inundant el centre de Ciutat, per reclamar públicament i ferma el nostre dret a gaudir d’una vida digna, i exigir que s’aturi aquest procés tan «inhumanitzant» que patim, a causa de la turistificació creixent en els nostres territoris illencs. De per sí limitadíssims, i no únicament des del punt de vista geogràfic, en metres quadrats de superfície física.
A aquestes alçades del segle XXI, qui més qui manco se n’adona i ho veu clar, que unes illes com les nostres no poden encabir mai tota la gent que vulgui venir-hi. Tenim un territori limitat. Tenim uns recursos que no són il·limitats. I tenim un sostre poblacional contra el qual no podem estavellar-nos, ni avui ni demà. Cosa que, en no haver succeït mai encara, hem de fer tots els possibles per evitar-ho en el futur, per a les generacions venidores.
Davant la passivitat de les nostres administracions públiques enfront d’una situació cada cop més insuportable, fa goig de veure, de sentir i de compartir exigències cíviques tan valuoses com les que aquest diumenge del mes de juny, pocs dies abans que comenci l’estiu (convencionalment establert per al dia 21), han retronat pels carrers de Palma.
Amb presències considerables, també, de gent resident fora d’aquest nucli urbà, es fa evident que no és cosa de Ciutat només: afecta, d'una manera o una altra, totes quatre illes, Balears i Pitiüses.
Fa goig d’escoltar, en la nostra llengua materna, l’única llengua pòpia d’aquestes illes nostres, la llengua catalana que compartim amb altres territoris veïns, totes aquestes reivindicacions i exigències, expressades de manera tan cívica com eloqüent i ferma aquest capvespre calorós.
Els 10 minuts enregistrats en aquest vídeo, sobre el succeït durant dues hores, mostren colles de xeremiers, grups de joves i al·lotes cridaners, pancartes de tota casta, consignes diverses, cartells reivindicatius, comentaris engrescadors, representants d’entitats culturals, socials, ecologistes, de formacions polítiques, anticapitalistes, sobiranistes, contràries a l’especulació, favorables a vivendes dignes, solidàries, defensores de la nostra llengua pròpia, exigint canvis en el model turístic, fent-hi flamejar banderes independentistes, palestines, exigint canvis en el model turístic actual, etc.
Tot i que no som d’aquells que confien gaire en què les nostres autoritats hi parin l’esment que cal - fan la impressió que les actuals no en saben ni ho volen fer -, sí que tenc les esperances depositades en tantíssima de gent que avui hem pogut veure manifestant-se públicament en defensa de més grans dosis de dignitat illenca: a favor de la protecció del nostre territori, de la nostra llengua i la nostra cultura, de la nostra gent i d’una vida més digna per a tothom.
M’importa poc el nombre d’assistents a la manifestació. No hi ha cap dubte que els nostres governants serien incapaços d’arreplegar-ne ni la meitat, a favor de la seva desídia i del seu comportament tan indigne.
Caldrà insistir-hi una vegada i una altra, fins que ens facin cas. Caldrà adonar-se que, sense la sobirania plena que encara no tenim, ens ha de resultar molt més difícil assolir-ho. Caldrà no afluixar gens ni mica en les nostres exigències, que són justes i necessàries. Caldrà que hi ajuntem tots els esforços que s’hi precisin. Fent pinya a les totes o, com diu aquell famós gabellí bon amic meu de dècades enrere: «fent’hi bones trunyelles» que reforcin cadascun dels fils, cadascuna de les fibres que les conformen.
Amb la manifestació d’aquest diumenge del mes de juny, si més no podem veure ben clar que comptam amb un cabdell de fil tan bo que fins i tot pot arribar a ser màgic!
El dinar suculent d’avui, consistent en una parrillada de carn per a dues persones, regada amb un vi bo del país, unes costelletes de mè, i uns bons postres regats amb un bon pisco sour, em deixa ben a punt per fer una bona noneta en arribar a casa...
Són ben passades les 8 del capvespre quan, després d’una bona dutxa, estic en condicions d’asseure’m a taula per introduir dades a la crònica del dia d’avui... I disposar-me a passar la darrera nit a Los Olivos...
Dinant al restaurant LongHorn de Plaza Norte na Zully, na Pamela i jo
Setè dia d’estada a Puente Piedra
En bon dissabte, me’n torn cap a Puente Piedra, a passar aquest cap de setmana amb les germanes trinitàries que hi tenen casa parada i que em mantenen les portes ben obertes sempre que tenc ganes d’anar a l’avinguda Buenos Aires 500.
Vuitè dia d’estada a Puente Piedra
A Europa, aquest diumenge del mes de juny de 2024 fan jornada electoral, dedicada a la tria d’eurodiputats que conformin el nou Parlament Europeu. Malauradament sembla encaminada a entronitzar les forces més ultradretanes en la història més recent. Mai com ara no n’hem vist engreixar tan grosserament aquestes files.
Es tracta d’un corrent polític que sembla imparable, davant del qual, des de les esquerres democràtiques, ens hem de plantejar seriosament el grau de responsabilitat que hi puguem tenir, en l’adveniment tan fort d’aquest fenomen.
Fa dècades que em veig empès a haver de reconèixer públicament que «quan les esquerres s’arrufen, les dretes s’estufen!». I això sembla que està passant als nostres dies arreu del planeta: unes esquerres que es neguen a mostrar-se com a tals, i que prefereixen comportar-se com unes «dretes una mica més civilitzades», en lloc d'unes esquerres radicals, transformadores i revolucionàries, com caldria.
Resultats electorals al Parlament Europeu 2024
Al Perù, en canvi, puc tastar qualque cosa diferent. Per segona vegada des que hi arrib enguany, tenc oportunitat de tornar a gaudir d’una celebració eucarística presidida i dirigida íntegrament per dones. Són un bon grapat de catequistes entusiastes, joves, engrescades en una tasca pastoral ben decidida, dedicades a animar i mantenir animada la comunitat del barri marginal de Bellavista, al districte municipal de Puente Piedra.
Grup de catequistes de Bellavista, davant la capelleta dedicada a la Verge de Guadalupe
Amb l’impuls infatigable que, des de fa dècades, mira de donar-hi la bona amiga bunyolina, religiosa trinitària Maria Quetglas Riera, als seus 92 anys continua engrescant i empenyent la gent cap a un seguiment de Jesús més compromès en la tasca de servir el poble en les necessitats més primordials i en la lluita per fer-hi front.
Segons em manifesta, en rep aquesta empenta quan, durant la seva estada perllongada a Andalusia temps enrere, viu de prop el que hi comporten les comunitats cristianes de base. La marquen de per vida i mira d’anar-ne construint al Perú, en aquest redol de la perifèria de Lima que l’està acollint meravellosament bé. La seva edat avançada no li comporta cap impediment per ser-ne l’ànima.
Inicio la meva darrera setmana d’estada a Lima, abans d’emprendre el vol cap a la ciutat de Piura, el meu lloc preferit del nord del Perú, on encara no he posat peu fiter des que som arribat al país andí el 14 de març proppassat.
Darrer dia que faig comptes de passar amb les religioses trinitàries, que m’acullen la mar de bé a Puente Piedra, sempre que m’hi faig present. Hi venc en aquesta ocasió només per uns pocs dies. Més tard, ha de passar a recollir-me un «taxi con aplicativo», encomanat per na Pamela, que m’ha de dur altre cop cap a la seva casa situada al districte limeny de Los Olivos.
Mentrestant, estic ocupant un apartament confortable, situat en un segon pis del carrer Sáenz Peña, a l’esquena de la porta d’entrada principal del convent de les trinitàries mallorquines situada a l’Av. Buenos Aires 500 de Puente Piedra.
Edifici de les trinitàries on estic allotjat, al carrer Sáenz Peña, de Puente Piedra
Pegant la ullada per la balconada que dóna a aquest carrer, transitadíssim per vehicles de tota casta en la seva doble via (mototaxis, cotxes, bussos, camions, etc.), m’adon que, entre d’altres, estic a prop de la Panificadora Santísima Trinidad (A.S.P. 553), l’antiga escola religiosa I.E.P. Santísima Trinidad (A.S.P. 739) o el Café 90 (A.S.P. 553), just abaix de l’edifici on residesc.
A l’altra banda de l’avinguda, hi veig instal·lacions com l’Hospital Carlos Lanfranco La Hoz (A.S.P. s/n), que rep moltes crítiques per esser considerat un dels pitjors del país, degut a la manca de capacitació del personal sanitari que hi treballa amb poca empatia, moltes i llargues coes, cita mèdica difícil d’aconseguir-hi, sense solucionar problemàtica sanitària degudament, etc.
A prop d’aquest hospital, amb caràcter de negoci privat es mantenen oberts els Servicios Médicos «Niño Divino» (ozonoteràpia, podologia, colposcòpia, ecografies...); la Botica Bazar «Feli» (pagaments, recàrregues, regals, perfumeria...); el laboratori Jisolab; i d’altres diversos...
D’entre tots, em crida poderosament l’atenció un edifici situat just davant del meu nas, a l’altra banda de la via pública. Manté una façana singular, amb figures, rostres, emblemes, dibuixos i colors força cridaners.
A mida que m'hi pas dies, arrib a destriar que es tracta del Colegio Militarizado Mariano Santos... Amb lletres ben grosses queda remarcat a la façana el lema «Ciencia, Disciplina, Civismo». En ocasions, sent al seu interior la cridòria de consignes militars, i la pràctica de marxes cridaneres enardint la tropa que s’hi manté reclutada.
L’apartament on estic té una saleta d’estar amb tresillo, una taula rodona i mitja dotzena de cadires; tres cambres, amb dos llits cadascuna; una cuina amb tots els estris necessaris; una terrasseta on estendre la roba; una sala de bany amb dutxa d’aigua calenta, vàter i rentador; una estanteria amb alguns llibres i un televisor amb pantalla de 40 pulgades. Puc disposar de wifi, amb clau i contrasenya al meu abast, el que em permet d’obtenir-hi de franc la connexió activa de xarxa sense fil en un 85%.
Sala d'estar a l'apartament on estic allotjat, a Puente Piedra
Hi fa molt bon estar, en aquest apartament tan confortable. Segons m’indiquen, en construeixen tota una sèrie en èpoques llunyanes, quan aquest centre queda dedicat a acollir nombrosos participants en cursos de formació, que hi queden allotjats.
Com que avui dia les coses han canviat molt, i ja no s’hi duen a terme els cursos de formació d’altre temps, gairebé tots els locals construïts són llogats a particulars perquè els ocupin i emprin en les més variades tasques: consultoris mèdics, forns, pastisseries, cafeteries, etc.
La casa convent de les religioses trinitàries mallorquines ocupa tota una illeta, pràcticament, dedicada a totes aquestes activitats, a més de servir d’aixopluc per a la comunitat religiosa, i d’instal·lació per a un centre educatiu de renom, amb més d’un milenar d’alumnes d’ensenyament primari i secundari que hi acudeixen per tal de rebre’n la instrucció de mans d’un claustre de professores i professors força competents.
Arrib a saber que generacions i generacions de puentepedrins passen per aquest centre educatiu que va formant professionals en totes les àrees de l’activitat laboral. Fins al punt que alguns d’aquests aconsegueixen de reeixir en el món empresarial d'aquest país andí, de forma i manera que, després d’iniciar-s’hi amb un petit negoci primerenc, van incrementant-lo de mica en mica fins a convertir-lo en una gran empresa de l’alimentació que compta amb sucursals diverses.
Edifici de les trinitàries a Puente Piedra
En aquest sentit, les religioses trinitàries mallorquines són molt ben tractades i respectades per la població de Puente Piedra. Són una de les congregacions religioses que s’hi estableixen des dels orígens de la barriada, altre temps perifèrica, i suara mateix pràcticament enllaçada amb el mateix centre urbà de la ciutat de Lima... Fins al punt que determinades zones del barri depenen directament de la municipalitat capitalina en l'administració de certs serveis públics municipals.
En qüestions de demarcacions parroquials eclesiàstiques, Puente Piedra pertany a la diòcesi de Carabayllo regentada per monsenyor Neri Menor Vargas, OFM (Chota, 1960). L’any 2016 és elegit bisbe de Huánuco, i des del mes d’abril de 2022 és nomenat bisbe de Carabayllo pel papa Francesc. Pertany a l’Orde de Frares Menors. Les religioses trinitàries mallorquines hi col·laboren estretament.
De la meva part, avui mateix mir de col·laborar en una altra iniciativa que consider que es mereix el suport de la gent que vol un món millor, també en l’àmbit de la intercomunicació informativa més globalitzada.
Així em contesta la representant de CEO Wikimedia Foundation,Maryana Iskander, després de fer-hi el donatiu voluntari que se m’ocorre de realitzar amb la meva targeta visa des de la meva cambra digitalitzada de Puente Piedra estant:
«Benvolgut Cecili,
Moltes gràcies per donar 15,60 € per ajudar la Viquipèdia i fer un món en el qual el coneixement sigui gratuït per a tothom.
Cada donació individual ens ajuda a millorar l’accés de les persones a informació precisa i fiable, especialment en un món que canvia ràpidament. Estic agraïda de tot cor pel teu suport a la nostra causa d’aconseguir que milers de milions de persones experimentin el do del coneixement a través de la Viquipèdia.
Estem decidits a ampliar aquest accés tant com sigui possible per assegurar-nos que, sense que importi on neixin o visquin les persones, la capacitat d'accedir al coneixement gratuït estigui sempre al seu abast. Espero que continuïs donant-nos suport en la construcció d'un futur on la Viquipèdia existeixi a tot arreu, amb gent de tot el món que contribueixi a la suma de tot el coneixement.
Gràcies de nou per donar suport a aquesta notable missió; és un privilegi per a mi formar part del projecte col·laboratiu més gran de la història de la humanitat. La Viquipèdia sempre serà teva.
Amb gratitud, Maryana Iskander, Directora general de Wikimedia Foundation.
Per a la teva informació: La teva donació, amb el número CNTCT-3914609, rebuda el 2024-06-10, ha estat de 15,60 €. Aquesta carta pot servir com a comprovant de la teva donació...»
Amb Ivan i Pamela, els fills de na Zully, al districte limeny de Los Olivos
Setzè dia d’estada a Los Olivos
Un dia per al record. El darrer que pas sencer al districte limeny de Los Olivos, abans d’emprendre el vol cap a la ciutat de Piura, al nord del país. Faig comptes d’anar-hi amb la meva fillola piurana, Zully Socorro Moreno Romero. I en avió, volant. Després de fer centenars de quilòmetres i de passar desenes d’hores per carretera, recorrent el sud del país...
Torn a preparar la maleta, en aquesta ocasió solament amb els 23 kg de pes per hom que ens permeten de dur-hi. Sense oblidar que encara em queden mitja dotzena d’indrets per visitar durant el proper mes i mig: Piura, Jaén, Moyobamba, Tarapoto, Yurimaguas i altra volta Los Olivos, a Lima.
Bona part d’aquest recorregut, tenim programat de fer-lo tots tres junts: na Zully, la seva germana Eli, i jo mateix. Com anys enrere ho férem na Zully, la seva germana Esther (ja difunta) i jo.
Aquesta visita meva programada a Piura ve marcada per l’absència de tres germanes de na Zully que moren aquests darrers temps, en un sol any: Esther,Elba i Iliana. La visita al cementeri piurà m’esdevé del tot indefugible. Irrenunciable. Imprescindible.
Mentrestant, des del barri limeny de Los Olivos estant, aquesta jornada d’avui em serveix també per veure de prop certes situacions familiars de cases veïnes on les parelles es tiren els trastos pel cap, amb cridòries que se senten d’una hora enfora, amb plors i gemecs dels infants més menuts que presencien escenes de violència entre els seus progenitors, amb crits ensordidors que sorgeixen de la gorja d’alguna dona maltractada, amb amenaces indecents per part de qualque individu descarat. En definitiva, amb l’establiment d’una situació infernal damunt d'aquesta terra nostra.
Carrer del barri limeny de Los Olivos-Enrique Milla
Interessant-me més detalladament per situacions com aquestes, arrib a atansar-me d’alguna que em produeix autèntics calfreds, només de fullejar documentació recentment elaborada per serveis públics dedicats a prestar atenció acurada a denúncies femenines per maltractaments masculins.
Tenc a les meves mans, també, el cas d’un expedient judicial que roman obert a la Cort Superior de Justícia de Lima, en la demanda d’aliments per als quatre fills que reclama una mare, sol·licitant-ne l’assignació anticipada. El jutge, que admet la demanda interposada en representació dels quatre menors, concedeix l’assignació anticipada equivalent al 40% dels ingressos mensuals del pare a raó del 10% per a cada alimentista, la qual s’haurà d’ingressar en un compte del Banc de la Nació a nom de la demandant...
La justícia peruana va fent el seu camí, lent però segur... en alguns casos com aquest.
En bon darrer dia d'estada meva a Lima, també m'arriba la notícia de pluges fortes, en ple mes de juny, a la ciutat de Palma... Tenc imatges de l'aeroport de Son Sant Joan ben inundat... Canvi climàtic, diuen...
Aeroport de Son San Joan, inundat per les pluges en ple mes de juny de 2024
Tot a punt per partir cap a Piura, amb les maletes de la meva fillola Zully Socorro i amb la meva motxilla ben preparades, de bon matí ens dirigim cap a l’aeroport internacional Jorge Chavez de Lima per emprendre el vol d’una hora i mitja fins a la ciutat nordenca de Piura, on em fa molta d’il·lusió tornar-hi, després de quatre anys d’haver-hi estat.
És l’any 2020, quatre anys enrere, quan m’hi retrob per darrera vegada amb el bon amic manacorí, el condeixeble Joan Riera Fullana «Mossegat» (qepd) qui també s’hi fa present els mateixos dies que jo, juntament amb la seva esposa mexicana Nina Martínez Coria.
Joan Riera i Nina Martínez, a Piura, any 2020
Piura és la meva ciutat peruana preferida. La que conec més i millor. La que m’estim moltíssim. La que m’ha ofert tota casta de beneficis. La que aixopluga el major nombre d’amistats peruanes. La que em serveix de porta d’entrada al país andí el mes de maig de 1975, quan m’hi atans per primera vegada. La que m’ensenya a viure d’una altra manera, molt més enriquidora humanísticament i política. La que m’obre els ulls i les orelles a realitats i a clams mai vists ni sentits per mi fins aleshores. La que veu néixer, créixer i madurar la meva fillola peruana molt estimada, avui dia mare de tres fills i padrina de quatre néts, na Zully Socorro Moreno Romero.
Esperanza Seminario, Lucha Eggrt, Joan Riera, Zully Moreno, Cil Buele i Nina Martínez, a Piura any 2020
Amb ella em dispòs a viatjar, per residir uns dies a la seva casa natal situada al barri piurà de Santa Rosa, fronterer amb el barri de Sant Martí de Porres, on arrib a treballar pastoralment durant dos anys seguits, convivint amb la població santmartiana en la M13 L13, a la dècada dels anys 70 del segle passat, juntament amb Joan Riera Fullana «Mossegat» i una comunitat mallorquina de religioses Germanes de la Caritat.
Gairebé mig segle després, em fa molta d’il·lusió tornar-hi i saludar les amistats que encara hi perduren. Com també acompanyar famílies que, durant aquestes cinc dècades, han anat perdent-ne membres amb restes mortals que reposen al cementeri piurà de San Miguel on descansen en pau.
Joan Riera amb antics dirigents veïnals de Sant Martí, any 2020
Les meves ganes de viatjar a Piura, emperò, es veuen trencades pel fet d’arribar massa tard a l’aeroport internacional de Lima, malgrat les meves insistències a voler fer-m’hi present dues hores abans, com tenc per costum de fer gairebé sempre.
Hi arribam passades les 9:40 h, l’hora fixada per acabar-ne l’embarcament . De manera que al taulell de la facturació de les maletes de la companyia aèria no hi ha ningú que hi atengui. Demanant a la resta de personal que treballa en altres taulells, l’única cosa que ens diuen és que «hi esperem»...
Pista d'aterratge aeroport internacional Jorge Chavez de Lima
Passen els minuts i passa prop d’una hora i no s’hi presenta ningú. Som els únics dos passatgers que hi feim coa. Quan se’ns acosta un jove, ens fa a saber que ja s’ha exhaurit el temps d’embarcar i facturar les maletes. No ens queda més remei que esperar que s’hi presenti el personal de la companyia per reprogramar-nos el vol.
En una d’aquestes, optam per endinsar-nos en la sala d’espera per a la sortida dels vols nacionals, sense les maletes que serien enviades fins a Piura mitjançant alguna agència terrestre. En passam els pertinents controls policials, després de fer-hi coa durant minuts que semblen hores... Només arribar a la porta de sortida núm. 13 que hi pertoca, ens adonam que l’avió ja ha emprès el vol i que el proper va destinat a Cuzco...
Hem de tornar a sortir d’aquesta àrea aeroportuària per anar a reprogramar el nostre viatge amb destnació a Piura per a l’endemà a les 9 del matí... Lògicament això ens comporta una penalització que s’acosta als 400 sols peruans (un centenar d’euros!)
Hem d’advertir als membres de la família Moreno Romero residents a Piura, i que ens hi esperen avui, que hem hagut d’ajornar el nostre viatge a "la ciudad del eterno calor" un dia més... Fins demà al matí, si Déu o vol i no ens surten altres empirreumes...
Yásnaya Elena Aguilar Gil es lingüista, escriptora, traductora, activista de drets lingüístics i investigadora mexicana. A l’actualitat té 41 anys d’edat.
Es tracta d’una escriptora que aconsegueix de recopilar i reunir en un sol volum tot una sèrie d’articles publicats a la revista mexicana «Este País» entre els anys 2011 i 2015.
La lectura d’aquest llibre, i dels comentaris reflectits a mitjans diversos, permet de seguir el seu camí personal, polític i intel·lectual des dels seus inicis com a escriptora pública fins al moment actual, en què emergeix com una de les pensadores més originals i més interessants del Mèxic contemporani.
Tot i que el seu tema central són les llengües i les seves pràctiques, moltes preguntes i reflexions que fa l’autora miren d’anar més enllà i aborden problemes centrals en la història i la vida de Mèxic, sobretot pel que fa als pobles indígenes.
Mostren ben a les clares que la lingüística és política, que la relació entre el castellà i les TRES-CENTES SEIXANTA-CINC LLENGÜES (o més), que pertanyen a SEIXANTA-VUIT SISTEMES LINGÜÍSTICS de Mèxic, esdevenen una part clau en la història de la construcció d’aquest Estat nació, i del racisme i la violència que l’han acompanyada.
Es tracta d’una dona, amb veu nova i fresca, que parla l’ayuujk com a llengua nativa, i que utilitza el castellà com una eina de comunicació i de qüestionament, més que com a llengua de prestigi.
El conjunt d’aquesta antologia escrita esdevé una denúncia eficaç i precisa dels atropellaments i maltractaments que han acompanyat la «castellanització forçada» de les poblacions que parlen llengües indígenes: des del sofriment de l’alumnat en els internats, fins als menyspreus quotidians infligits pels «mestres bilingües». Com assenyalen comentaristes diversos.
Aquest llibre, a més de mostrar la importància de la resistència dels pobles originaris, és una invitació a valorar i fruir de la diversitat lingüística, escrita des de l’experiència i el pensament d’una dona mixe, defensora aferrissada dels drets lingüístics a Amèrica Llatina, i al món sencer. (La Casa del Libro)
Empesa per la seva passió profunda per les llengües, la lingüística, la literatura, ultrapassant els límits del seu «ayuujk» natiu i del seu castellà après, fins apropar-se d’idiomes més parlats arreu del món, com el rus, però també de llengües indígenes incomptables, amenaçades, marginades i sovint a punt de desaparèixer, basteix una defensa tan apassionada com raonable, tan rigorosa com amena, del valor de les llengües indígenes, de la pluralitat cultural i de la vitalitat de les tradicions dels pobles originaris.
Aquesta claredat d’idees i de conceptes referma i enforteix encara més les seves denúncies conra la discriminació lingüística, contra el menyspreu envers les llengües indígenes i contra la prepotència dels defensors del castellà com a llengua nacional.
Escrit al llarg de tot una dècada, aquest llibre està destinat a ser exponent d’una autèntica renaixença del pensament contemporani sobre parlants de llengües indígenes. (Federico Navarrete)
El llibre consta de 38 articles publicats a la revista «Este País» durant els anys 2011 i 2015. Van acompanyats d’una col·lecció de posts i tweets que els nodreixen. Exhorta a valorar la diversitat lingüística i cultural existent en el món... Conté una anàlisi aguda sobre les cares i matisos múltiples de la discriminació i del colonialisme, que han hagut de patir les poblacions parlants de llengües distintes del castellà...
L’autora posa de manifest que, en ple segle XXI, l’Estat mexicà continua considerant com a problema el monolingüisme de qui parla una llengua distinta del castellà. Mentre que, en el cas de poblacions monolingües hispanoparlants, solen valorar la situació d’una altra manera, molt distinta.
Adverteix que, si continuam per aquest camí, resultarà impossible frenar la mort de les llengües, i establir relacions interculturals sanes i equitatives...
Presenta una col·lecció de denúncies contra la discriminació lingüística, el menyspreu cap a les poblacions que parlen llengües distintes del castellà, la violació constant dels drets lingüístics i la manca d’accés a l’autodeterminació lliure dels seus territoris...
Respectar la diversitat lingüística implica reconèixer i valorar en positiu les poblacions que les parlen. Aleshores presenta dos dubtes: Com pots arribar a valorar bé allò que menysprees? I com pots arribar a respectar allò que negues i amagues?
L’autora convida a obrir les oïdes i la ment per viure des de la diversitat de les llengües existents al país... (Margarita Martínez Pérez)
Ens demana, també, que entenguem que l’extinció de les llengües en risc no és solament un assumpte de caire lingüístic, cultural i ètnic, sinó un problema d’indole social; allò que té a veure amb la lingüística és polític, l’assumpte indígena no és només assumpte d’indígenes; la defensa de les llengües originàries implica la defensa dels territoris i de les poblacions que les parlen (en mantenir-hi els coneixements des de pràctiques lingüístiques i culturals).
Conclou així l’autora mexicana: «No hi ha llengües sense parlants i no hi ha parlants sense territori... La defensa i protecció d’un territori qualsevol, passa per defensar-hi, també, les poblacions que hi viuen i la llengua que parlen.»
Dia 7 de maig de 2021 va morir al seu domicili de Munera (Albacete) la meva única germana, Mª Ana Buele Ramis. Que en pau descansi!
M’ho comunicà pel mòbil el seu espòs i cunyat meu, Eugenio Domenech Rodríguez, el mateix dia.
Malgrat la notícia fos més que esperada per mi des de feia anys, no deixà de sorprendre’m aleshores i em causà una impressió molt forta.
La meva única germana havia mort! S’havia retrobat amb els membres difunts de la família: ma mare M. del Carme, mon pare Andrés, el meu germà Andreu, les meves esposes Lina i Bel, la meva cosina Barita, etc.
En fracció de segons, per uns instants breus passaren pel meu cervell munió de records i d’escenes viscudes al llarg de la meva vida septuagenària, amb la imatge de la meva germana petita.
El seu naixement. Na Mª Ana va nàixer al barri palmesà del Camp Rodó el 5 de maig de 1950. Jo tenia 5 anys. Encara no havia fet la Primera Comunió. Era l'única germana que tenia.
Rompent amb la tradició domèstica, després de tres fills, venia al món la primera femella de la família Buele Ramis.
També, per primera vegada, ma mare no se n’havia anat a parir a la clínica de Santa Catalina Thomàs, al barri de Son Armadams, a prop d’allà on avui dia s’aixeca l’Auditòrium de Palma, al carrer Marquès de la Cènia, on nasquérem els tres germans mascles.
Na Mª Ana va nàixer al mateix domicili familiar on vivíem. L'anomenat Preventori, situat al carrer de General Riera, al barri del Camp Rodó.
L'arribada a casa d'aquella primera nina va omplir de goig i d’alegria tots els cinc membres de la família. Record que hi hagué molt de trull aquell dia dins ca nostra.
Moltíssims d'ulls, del tot encuriosits, esbrinaven de fit a fit els detalls més petits i insignificants d'aquell cosset humà, convertit aleshores, a aquell indret de Palma, en la primera mulata mallorquina del segle XX.
No n’hi havia cap altra en tota l’illa. N’era la primera.
La convivència. Mª Ana compartí amb nosaltres els domicilis nombrosos que tengué la família Buele Ramis, pertanyent a una de les famílies més modestes de Ciutat.
Només al mateix barri del Camp Rodó ocupàrem dos indrets del Preventori; una cotxera al carrer Vázquez de Mella, a prop de la gallera de can Veta; i un pis nou al carrer d’Alferes Llobera Estrades.
Posteriorment, habitàrem a un casalot del Secar de la Real, anomenat Can Tonet, a prop de Son Pons de la Terra, a la carretera de Valldemossa; i finalment a un pis de les vivendes de protecció oficial del grup Juníper Serra, situat davant la fàbrica de gas i electricitat de Gesa...
El Seminari. La meva entrada al Seminari diocesà de Mallorca, per estudiar de capellà durant tretze anys seguits en règim d’internat estricte, rompé pràcticament la meva relació directa amb la família. Dels dotze mesos de cada any, només me n’hi passava dos, a ca nostra: un a l’estiu i quinze dies per Nadal i per Pasqua.
Mai no m’ha fuit del cap ni de la memòria aquell dia de l’entrada meva al Seminari diocesà de Mallorca l’any 1955. D’acord amb la normativa interna, molt estricta, més enllà de la porta d'entrada no hi era permès l’accés de cap dona. Això va obligar ma mare i la meva germana a haver de romandre fora, esperant el retorn i la sortida dels familiars mascles, darrere les vidrieres que donaven al pati interior del Seminari Menor.
Tampoc no m’he oblidat mai de la negativa per part dels superiors del Seminari que jo pogués assistir a la Primera Comunió de la meva germana i del meu germà Andreu. La varen fer tots dos, el mateix dia, a la parròquia de la Santíssima Trinitat. Sense la meva presència.
Com a infant, no ho vaig entendre. Com a adult, molt manco encara.
Des d’aquest blog meu, convid la gent que en tengui ganes, fer-se present a la missa que volem oferir per na Mª Buele Ramis, a la Parròquia de Santa Catalina Thomàs, DISSABTE, 9 D’OCTUBRE, A LES 19:30 HORES, amb la presència prevista del seu espòs, les seves filles i familiars.
L’escola. La meva germana Mª Ana va fer els estudis primaris a l’escola que les religioses Trinitàries mantenien oberta al Molinar de Llevant. Sé que va anar també al col·legi de les religioses Franciscanes, al carrer Moral de Ciutat. Més endavant estudià batxillerat a l’Institut femení Joan Alcover. I posteriorment dugué a terme altres estudis relacionats amb la seva professió sanitària, o amb el coneixement de llengües estrangeres, com fou el rus.
La parròquia. A la dècada dels anys 50 i 60 del segle passat la joventut en general mantenia molt pocs espais dedicats al lleure, el joc, l’oci o la distracció. Molt més encara, quan es tractava d’al·lotes. La meva germana s’afegí al grup parroquial de la Santíssima Trinitat on feu amistat duradora amb bones colles d’amigues.
Alguns d'aquells noms d'amigues de joventut encara avui dia em sonen... Nila... Cati Ribas... Isabel Maimó... Andrea Martí... Margarita i Milagros Martorell... Magdalena Soler... Joana Tugores...
Patronat Obrer. També record que na Mª Ana, durant algun temps, freqüentà el Patronat Obrer de Sant Josep, dirigit per l’ínclit jesuïta català, el Pare Ventura, a la plaça del Gral. García Ruiz. La meva germana es dedicà un temps a la pràctica de l’esport, com a jugadora de Bàsquet, integrant un dels primers equips femenins d'aquella època.
Can Roxa. Si no vaig errat de comptes, la seva primera feina, que realitzà durant un període considerable de la seva vida laboral, fou a l’establiment de Can Roxa, tenda de venda de teixits i robes, situada al carrer de sant Miquel. Hi treballà com a dependenta, despatxant-hi per a l’empresari Jordi Rosselló Xamena, que li tenia molta consideració, estimació i respecte.
Verbum Dei. Les inquietuds de caire espiritual, que marcaren d’alguna manera la vida de la meva germana Mª Ana, l’atansaren també a interessar-se per la institució religiosa que havia creat el curiblanquer mossèn Jaume Bonet Bonet, «Les Bonetes», o Fraternitat Missionera Verbum Dei. Record que ella assistí a algunes trobades al santuari de Santa Llucia, a Mancor de la Vall, sense que s’hi arribàs a integrar totalment.
Son Dureta. A més dels estudis de batxillerat elemental, es preparà professionalment per exercir la tasca d'auxiliar de Clínica a l’Hospital universitari de Son Dureta. Hi treballà durant dècades, juntament amb el seu espòs Eugenio Domenech, qui s’hi exercia com a excel·lent zelador, de tarannà profundament vocacional. Amb posterioritat, haurien d’atendre-la durant una temporada ben llarga com a pacient, la meva germana.
Escoltisme. Amb ganes de col·laborar dins el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, Mª Ana participà en les activitats que duia a terme l’Agrupament Escolta Verge de Lluc, a la parròquia de l’Encarnació. Record com si fos ahir mateix l’estiu de l’any 1969, quan vaig assistir com a consiliari escolta al campament que les Al·lotes Guies havien muntat al pinaret del Port Vell, dins el terme municipal de Son Servera. Hi assistien com a caps na Teresa Gené i Ramis i na Catalina Llobera i Ordinas, encarregant-se de la intendència na Francisca Oliver i Matas, i na Mª Ana Buele i Ramis, la meva germana. Coincidia aquella acampada escolta amb la primera potejada humana que, segons deien, havia rebut la lluna, amb l'arribada espectacular dels primers astronautes de la història. Un esdeveniment singular que havia estat presenciat directament per aquella colla d’al·lotes guies, davant la tele d’un bar de Son Servera. Com un esdeveniment realment extraordinari i singularment significatiu.
Algèria. Gràcies a Mª Ana, vaig tenir l’oportunitat de viatjar per primera vegada al continent africà. Juntament amb mon pare, ella i el meu germà Andreu, a les darreries de l’any 1970, viatjàrem a Alger, la capital d’Algèria. Vàrem retre visita familiar a un possible gendre de mon pare i possible cunyat meu algerià. Li deien Mourat. Tots quatre membres de la família Buele Ramis ens hi passàrem una setmana sencera, convivint amb aquella família musulmana, a la seva pròpia casa. Record veure'ls realitzar cada dia, amb veneració profunda, les seves pregàries de bon matí, agenollats amb el cap cot en direcció a la Meca. Hi compartírem taula, menjar i la paraula. Sortírem plegats a passejar pels carrers i mercats. Recorreguérem la «casbah» de la ciutat. Ens familiaritzàrem amb l'islam i l'estil de vida que hi portaven els fidels musulmans. Sense tastar-hi mai enlloc cap casta de beguda alcohòlica durant tots aquells dies...
Des d’aquest blog meu, aprofit per convidar la gent que en tengui ganes, a fer-se present a la missa que volem oferir per na Mª Buele Ramis, a la Parròquia de Santa Catalina Thomàs, DISSABTE, 9 D’OCTUBRE, A LES 19:30 HORES, amb la presència prevista del seu espòs, les seves filles, familiars i amistats.
La meva germana Mª Ana es casà amb el manxec Eugenio Domenech Rodríguez a l'esglesieta de Son Roca el 5 de maig de 1975. El mateix dia que ella complia 25 anys d'edat. Tots dos treballaven a l’hospital universitari de Son Dureta.
Varen tenir quatre filles: Maru, Nani, Carme i Berni. Tots aquests esdeveniments familiars varen ocórrer a la dècada dels anys 70 del segle passat, mentre jo em trobava fora de la Roqueta, exercint-me com a missioner al Burundi, primer, i al Perú, després.
Més a prop. Estant jo a Chimbote, Perú, m’arribà la notícia que els meus pares havien decidit canviar de domicili. Ja no viurien més a la casa situada al Molinar de Llevant, davant Gesa. Havien pres la decisió d’anar-se’n a viure a la mateixa finca de la meva germana, al carrer de Ramon Muntaner. A la mateixa planta setena, porta per porta. Havien canviat de casa, de barriada, de parròquia. Estaven més a prop uns dels altres...
Dia fatídic. El 10 del 10 del 01, per a mi, s’esdevengué el dia més fatídic de tots. A la matinada d’aquell dimecres, des del meu llit estant, vaig sentir sonar la sirena d’una ambulància. El darrer pensament que fos per mor de la meva germana! Fortament empesa per depressions profundes, s’havia precipitat al carrer des del setè pis de casa seva, i ja no tornà a ser pus mai més la mateixa. Quedà i visqué en coma vegetatiu durant gairebé dues dècades seguides. Ingressada d'urgència a l'Hospital de Son Dureta, d’on havia estat treballadora, hi hagué de romandre molts de mesos com a pacient, en estat de coma. La família mantenguérem la convicció que tant la gerència administrativa de l'Insalud, com la direcció provincial de l'Inss, no havien actuat correctament amb la meva germana Mª Ana aquelles darreres setmanes... Personalment, som un dels que pensen i creuen: qui va ser capaç de destruir en una nit, sent regidor de l'Ajuntament, tot un pont de pedra vell i emblemàtic com el del Tren, a Palma, no degué tenir tampoc gaire mirament a l'hora de destruir, si més no per omissió, la vida d'una de les treballadores de la institució pública que ell gestionava aleshores, ni de destrossar-li'n la carrera professional... Que Déu li pac aquell servei públic, així com se n'ha fet mereixedor! Nosaltres ens haguérem d’adaptar a la situació nova, amb més que serioses dificultats i obstacles d’índole diversa... Duita a ca seva, sempre va ser molt ben tractada pel seu espòs Eugenio i les seves filles Berni, Carme, Nani i Maru. Ho vaig poder comprovar amb els meus ulls cada vegada que m’hi vaig atansar, tant a Palma com a Munera (Albacete): gràcies a la presència curosa i atenta d’espòs i filles, la meva germana Mª Ana s’ha passat al llit, durant dues dècades seguides, sense haver tengut ni patit mai cap llaga ni una!
Ho mostra també, de manera explícita i clara, la felicitació que vaig saber que les quatre filles havien adreçat a tots dos, el dia que complien 35 anys de matrimoni, l'any 2010. A mi, em deixà tan fortament impressionat, que encara ara perdura:
«Felicidades Papá y Mamá por vuestro 35 aniversario! Espero que disfruteis de los detalles que os hemos enviado y aunque las cosas no siempre vayan con el viento a favor, nosotros somos como el junco que se dobla y nunca se quiebra!! Un besote Papá de parte de todas tus hijas. Te queremos, cabezón!! Mayo 2010».
«Estimada Mamà, Avui fas 60 anys i encara que fa temps que el vent va dur-se'n la teva veu, sempre ens queda el record de la teva memòria i els moments que hem passat i passam juntament amb tu!! T'estimam i t'enviam molts de besos i abraçades. Esper que oloris les 60 roses que t'hem regalat i la seva fragància t'arribi al cor. T'estimam molt tots!! Un beso molt fort. Maig 2010.»
Darrera trobada.
L’estiu de 2016 vaig arribar fins a Munera, pocs mesos després que morís la meva esposa manacorina, Isabel Rosselló Girart. Fou una de les darreres trobades més fervents que vaig mantenir amb la meva germana Mª Ana... oportunitat única d’acomiadar-me-n’hi de manera definitiva...
La seva mort. El 7 de maig de 2021, a les 18:30 hores, la meva germana Mª Ana Buele Ramis deixà d’alenar. L’aturada cardio-respiratòria que patí acabà amb la seva vida, després de prop de vint anys seguits d’haver romàs en estat de coma vegetatiu. La major part d’aquest temps perllongat, se la passà a la vila albacetenya de Munera. Molt ben tractada i acompanyada pel seu espòs Eugenio i les seves filles Berni, Carme, Nani i Maru. Que en pau descansi! Les mostres de condol que ens han arribat, d’aleshores ençà, procedents de gent diversa a través de les xarxes de la intercomunicació social, es poden comptar a centenars. Moltes gràcies. Vagi per davant tot el nostre agraïment, sincer i profund, de part de la família Buele Ramis.
Des d’aquest blog meu, convid la gent que en tengui ganes, a fer-se present a la missa que volem oferir per na Mª Buele Ramis, DISSABTE, 9 D’OCTUBRE, A LES 19:30 HORES, amb la presència prevista del seu espòs, les seves filles i familiars, a la parròquia palmesana de Santa Catalina Thomàs.
Des de l'Abadia de Montserrat, on estic passant uns dies molt agradosos, dedicant-me sobretot a girar la ullada cap al més profund de mi mateix..., no deix de parar esment també a altres informacions que m'arriben i que tenen a veure amb Mallorca.
M'alegra ben molt veure què s'hi pretén, segons s'hi afirma: «...convertir aquest espai en un referent del voluntariat a Palma... donant oportunitats al major nombre d'entitats i col·lectius... que poden emprar aquest espai per al seu funcionament intern i com a lloc de contacte amb les persones que són sòcies o usuàries dels seus projectes i activitats.»
Tant de bo que aquest Espai d'Entitats situat a una de les plantes superiors del Mercat del Camp Rodó (que han romàs buides i desocupades durant massa dècades, tot i la persistent insistència de na Bel Rosselló, com a dirigent veïnal durant una quarantena d'anys seguits!), es converteixi en un veritable cau que serveixi de bon de veres per engrescar-hi molta més gent que s'animi a continuar la tasca noble de construir el Barri, la Ciutat, el País i el Planeta que volem, perquè en puguin arribar a gaudir molt millor les generacions futures.
Pens que això és l'homenatge millor que se li pot retre, a qui és la titular de l'Espai d'Entitats «Isabel Rosselló i Girart».
Dimarts, 27 de febrer de 2018, l'Ajuntament de Palma inaugura, a la Tercera Planta del Mercat del Camp Rodó dedicada a Participació Ciutadana, l'Espai d'Entitats «Isabel Rosselló i Girart»; amb la presència de la primera tinent de batle de Funció pública i Govern interior, la regidora de Districte Nord, Aurora Jhardi, i la regidora de Participació Ciutadana i Coordinació Terrritorial, Eva Frade.
Diversos mitjans de comunicació se'n fan ressò.
És el cas del Diario de Mallorca que fa públic que «Isabel Rosselló da nombre al Hotel d'Entitats»
També Europa Press n'explica l'acte: «Palma dedica su Hotel de entidades a la activista vecinal Isabel Rosselló i Girart. El Ayuntamiento de Palma ha dado al Hotel de entidades un nuevo nombre como Espacio de Entidades Isabel Rosselló i Girart, en reconocimiento a esta activista vecinal del Camp Redó.»
Mentre que el diari Última Hora fa al·lusió a l'acte celebrat ahir capvespre: "El Hotel d'Entitats se bautiza con el nombre de Isabel Rosselló i Girart".
No poques persones, amigues nostres, m'han fet arribar l'enhorabona, la felicitació i l'encert en una iniciativa municipal d'aquestes característiques.
Tots troben que na Bel Rosselló s'ho té ben guanyat, després d'haver-se dedicat en cos i ànima a aquesta barriada de Palma, contribuint a enfortir l'Associació Veïnal del Camp Rodó durant quaranta anys seguits, des que s'instal·là a viure-hi l'any 1977 fins a la seva mort l'any 2016.
Passades les 9 del matí, dia 6 d'abril de 2017, en bon Dijous de Passió, arriba a l'aeroport de Son Sant Joan l'autor del llibre «La primera pedra. La meva rebel·lia contra la hipocresia de l'Església», l'ex alt càrrec del Vaticà, el sacerdot polonès Krzysztof Charamsa, desposseït de les seves atribucions eclesiàstiques l'endemà mateix d'haver-se declarat públicament homosexual.
L'hi esperam, amb moltes ganes, en Miquel Àngel, en Jaume Santandreu i jo mateix. Senzillament vestit amb molta cura, amb una cartera senzilla a la mà, l'acompanyam en cotxe fins als tallers de Marginàlia, al polígon de Can Valero, on s'ha d'explicar davant la premsa i la gent nombrosa que hi ha volgut acudir. La presentació corre a càrrec de Jaume Mateu, president de l'OCB i de Can Gazà-ICES, Jaume Santandreu i jo mateix, davant desenes d'assistents.
Cap enllà les 14 hores, anam a dinar a Can Gazà, compartint taula amb els ocupants d'aquell espai tan saludable i enriquidor... i sobretaula fins passades les 17 hores...
D'acord amb la programació feta, els mateixos intervinents participam en la xerrada organitzada a Can Alcover, on prèviament Krzysztof Charamsa ha pogut parlar pels micròfons d'Ona Mediterrània, com ja havia fet anteriorment amb altres mitjans de comunicació locals.
Pot dir-se que ha estat una jornada d'aquelles que es poden qualificar d'històriques. Tal pel que fa a la societat mallorquina, que ha tengut la sort de poder comptar amb la presència d'un dels més aferrissats defensors de minories maltractades, com són LGBTI -lesbianes, gais, bisexuals, transsexual i queer-; com també les jerarquies de l'església diocesana mallorquina -que ha tengut l'oportunitat de trobar-se ben a prop d'un ex alt càrrec duna Congregació pontifícia tan eminent com és ara la Congregació per a la Doctrina de la Fe -ex sant ofici, ex santa inquisició-; com tota la gent que s'hi va atansar, tant al matí com al capvespre, i en va poder rebre explicacions, informacions, respostes i aportacions sorgides d'una ment preclara, molt ben moblada, força enriquida amb experiències d'índole diversa.
Tot fa pensar que vivim uns moments molt interessants, pel que fa als canvis necessaris en el comportament d'una església com la catòlica que, en paraules de Krzysztof Charamsa, viu massa d'esquena als avanços científics d'aquesta època nostra, no para esment a situacions de patiment que travessen tants fidels arreu del món catòlic i, en conseqüència, precisa d'emprendre nous camins que la portin a romandre fidel a l'Evangeli de Jesús.
Pel que he pogut esbrinar, sembla que tota la moguda comença amb la festa de la Candelera, el 2 de febrer d'enguany, quan apareix la primera nota feta pública a la xarxa d'FB.
Es tractta de la campanya «A Mallorca volem acollir», que porta el lema «Casa Nostra Casa Vostra».
S'hi convoca a una Manifestació per al 18 de febrer a les 18:30 h, amb sortida des de la plaça Major i arribada fins al passeig del Born, a Palma.
Se'n crea un Esdeveniment, de la campanya la campanya «Casa Nostra Casa Vostra», que convida a treballar per fer visible la realitat que viuen les persones migrades i refugiades
S'hi comparteixen vídeos , com també imatges enregistrades el mes de setembre de 2016 al camp de refugiats de Vasilika (Grècia), sense el permís de les autoritats competents.
Se'n fa una convidada, amb imatges enregistrades a Palma, la qual rep suports nombrosos i valuosos.
Es tracta d'organitzar una manifestació que va precedida d'accions múltiples i diverses, durant molts mesos seguits, a favor de refugiats i migrants, duites a terme a indrets diversos de Mallorca i de Menorca:
Avui capvespre, de dijous 26, he passat un guster de compartir tertúlia radiofònica, a ONA MEDITERRÀNIA (FM 98.0), amb un personatge tan singular que m'ha deixat bocabadat: ni més ni pus que amb el Dr. Enric Benito Oliver, hores d'ara dedicat intensament a fer suport professional i voluntari dins la Fundació AMADIP-Esment, entre molts d'altres àmbits d'actuació seva.
Cil Buele amb Enric Benito, a Can Alcover (Palma)
Tot i que ell es considera, per damunt tot, com un home del caramull, amb l'orgull de portar el títol de pare i de padrí, per a mi, a més d'això, també és un metge excepcional, amb un bagatge humanístic ingent, una personalitat humana singular i un tarannà insòlit en aquestes contrades nostres.
Llicenciat em Medicina (1972). Especialista en Oncologia Mèdica (1976). Doctor en Medicina per la Universitat de Barcelona (1990). Professor associat de la Universitat de les Illes Balears (1996). Exercint l'Oncologia Clínica a l'Hospital General de Mallorca com a Adjunt (2000). Màster en Cures Pal·liatives per la Universitat de Barcelona (2000). Coordinador de Cures Pal·liatives a l'Hospital Joan March (2002)...
Tenc l'oportunitat de conèixer-lo i de tractar-lo de prop per primera vegada, quan ell treballa com a metge especialista a la planta d'Oncologia de l'Hospital General, a Mallorca, a la dècada dels anys 80. És ell qui pren cura de la meva dona, na Lina Company, quan es veu afectada per un «limfosarcoma maligne», amb el qual mor a l'edat de 42 anys, després de tres anys de tractament oncològic.
La cura intensa que hi posa el doctor Enric Benito Oliver, a l'hora de tractar-la amb els mitjans minsos amb què aleshores es pot comptar, en supleix les mancances, n'alleugera el pes feixuc i, sobretot, hi aporta les grans dosis de tranquil·litat, de companyia i d'estimació que ajuden a fer-hi front, amb seny asserenat i amb serenor assenyada.
La meva dona mor a ca nostra. Ell mateix en certifica la defunció...
El Dr. Enric Benito Oliver, amb membres de Jubilats per Mallorca, a Can Alcover (Palma)
D'aleshores ençà, ens hem topat en poques ocasions... Fins que avui, dijous, 26 de gener de 2017, una trentena d'anys després, ens tornam a trobar. En aquesta ocasió, a l'interior dels estudis d'una emissora de ràdio. Hi compartim experiències profundes de valoració de la vida humana...
M'hi qued bocabadat, en sentir-li manifestar tot allò que, sense cap casta de dubte per a mi, és fruit de tot un procés personal, interior, de maduració humana, professional, científica, intel·lectual, social, afectiva, espiritual, etc.
M'he interessat a fer-ne un seguiment, a través d'enregistraments abundosos que romanen penjats a Youtube, sobre les seves ponències i conferències magistrals.
Basta veure'n alguns dels titulars, per adonar-se del contengut, la importància i el significat d'aquestes aportacions científiques, mèdiques, humanístiques, personals. Són abundoses.
Per a mi que porten a remarcar-hi la importància d'atendre, també a l'àmbit científic, certes «realitats incommensurables»... Fent-hi veure ben a les clares que l'atenció al sofriment, des de la compassió, esdevé una oportunitat per al creixement compartit:
