Al bon company de lluites polítiques Xosé Manuel Beiras Torrado

  Quan ens acaba de deixar aquest gallec tan eminent, gran defensor de l’Europa dels Pobles per davant de l’Europa dels Estats centralitzats, no em puc estar de dedicar-li ni que sia un breu moment per al record.

Durant l’època en què vaig dedicar-me a tasques polítiques institucionals, militant dins el PSM-Entesa Nacionalista, en ocasions diverses vaig tenir la gran sort d’arribar a contactar directament amb Xosé Manuel Beiras Torrado, aquest polític, economista, intel·lectual i escriptor tan rellevant dins l’àmbit polític del nacionalisme gallec contemporani. 

Algun paper hem compartit tots dos en l’àmbit de la política i el nacionalisme d’esquerres als nostres territoris respectius. Encara que el meu, sia sens dubte a un nivell incomparablement inferior.

De la mateixa manera que tots dos també hem guardat una certa relació amb l’acció política a les eleccions al Parlament Europeu. Ell aconseguí la fita fonamental d’esdevenir el primer eurodiputat del Bloque Nacionalista Galego (BNG), gràcies a aliances estratègiques amb altres forces nacionalistes, entre les quals hi havia el PSM-Entesa Nacionalista.

Record perfectament la trobada que mantenguérem l’any 2000 al Parlament Europeu durant la jornada que organitzava l’Aliança Lliure Europea (ALE), encaminada a articular una veu pròpia de les nacions sense Estat a Europa.

Tot i que formàvem part de partits diferents en realitats nacionals diverses, coincidírem en aquest espai de reflexió i en la sintonia política propiciada pel partit polític europeu que agrupava moviments autonomistes, federalistes, ecologistes i independentistes.

Per a mi va comportar la descoberta de tot un món nou i l’obertura d’ulls davant d'un panorama polític tan encisador com desconegut. Fa vint-i-sis anys i era una de les primeres vegades que acudia al Parlament Europeu. Hi aniria en altres ocasions posteriors a defensar interessos d’aquestes illes nostres tan deixades de la mà dels déus... i dels polítics.

Maig de l’any 2000 a Brussel·les

Era precisament a Brussel·les on vaig tractar de prop, entre d’altres polítics europeus, Xosé Manuel Hixinio Beiras Torrado (Santiago de Compostel·la, 07-04-1936). Compartíem idees i projectes polítics que tenien molt a veure l’un amb l’altre. Ens trobàrem a Brussel·les, a la seu del Parlament Europeu. 

Més d’una trentena de batles dels Països Catalans hi havien lliurat un manifest on demanaven per a la llengua catalana el mateix nivell de reconeixement que rebien altres llengües oficials de la Unió Europea. Era el motiu primordial de la meva assistència a l’encontre eco-nacionalista de tres dies de durada a la seu parlamentària europea.

Vaig participar en les reunions que mantenien representants dels partits polítics que conformaven el Partit Democràtic dels Pobles d’Europa (PDPE), amb eurodiputats que s’integraven dins el Grup Parlamentari Aliança Lliure Europea (ALE).

Vaig veure que les intervencions del tot favorables que hi feia aleshores Xosé Beiras, el feien comparèixer com una d’aquelles persones que, quan obria la boca, es feia escoltar per tothom. Deia coses tan senzilles i tan de sentit comú, que no podies deixar d’estar-hi d’acord. Bon economista, coneixia a la perfecció els mecanismes que mouen els fils de les nostres societats, tan abocades a nodrir el model capitalista com a ser-hi engolides.

Hi mantengué propostes polítiques d’alliberament dels pobles, que facilitassin i procurassin de debò la sobirania veritable.

Juny de l'any 2003, a Reus, Jornades de l’Opinió Catalana

Tots dos participàrem en les jornades de L’Opinió Catalana, l’associació catalana que promou la normalització nacional de Catalunya i dels Països Catalans, fomentant i debatent en profunditat idees que es basen en la democràcia, el pluralisme, els drets humans, el progrés i la justícia social.

Record molt bé que Xosé intervengué a l’acte inaugural de la jornada realitzada a Reus, dedicada a “Noves formes de participació política i fet nacional”. Hi parlà de manera magistral sobre “Mobilitzacions ciutadanes i identitat nacional a Galícia”.

  Centenars de persones de totes les edats, condicions i terres dels Països Catalans s’arreplegaren al Palau Bofarull, per seguir amb molt d'interès i força curiositat les diverses intervencions que s’hi exposaren, i que giraven entorn d’un dels assumptes de més ardent actualitat entre nosaltres: “Noves formes de participació política i fet nacional”.

Febrer de l'any 2024, eleccions autonòmiques gallegues

Amb motiu de les eleccions autonòmiques gallegues vaig veure que Xosé Manuel Beiras, tot i esser ja un ancià de 87 anys, continuava molt actiu en aquest àmbit de l’activitat humana. I de quina manera! Continuava essent una de les figures més importants de la política gallega i del nacionalisme gallec d’esquerres. Des de sempre, considerava que Galícia, a part de compartir amb el País Basc i els Països Catalans el fet de ser una nació sense estat, també esdevenia una colònia interior, amb la síndrome de la colonització. 

Per a Beiras, el poder que tenia el PP en la societat gallega, en els mitjans de comunicació, de la premsa escrita, o a la televisió de Galícia, era com en les colònies. I que Espanya, en versió aberrant de la cultura europea, s’afanyava a impulsar-hi la recolonització idiomàtica.

Era de l’opinió que la independència política de qualsevol espai territorial de l’Estat espanyol, mai no podria ser acceptat pel règim, de cap de les maneres, mentre hi hagués una monarquia borbònica, unes classes dominants en les institucions, com ara, la cúpula del poder judicial, que és colpista. «Mentre això sigui així, no tolerarà absolutament res». 

Xosé Beiras arribà a veure que l'any 2024 el Bloque Nacionalista Galego (BNG) aconseguia 25 escons (467.074 vots, un 31,57%), guanyant 6 diputats més dels que tenia i assolint el seu rècord històric de representació i de vots. Hi quedà com a segona formació política parlamentària, per darrera del PP i per davant de la resta, inclòs el PsdeG-PSOE.

Es consolidà fermament com la principal força de l’oposició, distanciant-se molt clarament del Partit Socialista i superant amb escreix els resultats d’etapes anteriors. La candidatura liderada per Ana Pontón capitalitzà gran part del vot progressista i sobiranista.

La mort de Xosé Manuel Beiras als 90 anys d’edat ha sacsejat tot el panorama polític i cultural gallec i de l’esquerra sobiranista de tot l’Estat espanyol, després d’una de les trajectòries intel·lectuals i polítiques més fascinants i complexes de la democràcia espanyola.

Que reposi en pau el gran lluitador gallec infatigable!

Al bon amic Miquel Belenguer i Capó

 

Més de tres dècades seguides de compartir tasques polítiques, socials i culturals amb el bon amic Miquel Belenguer Capó, em duen a quedar-me fortament impressionat quan la seva companya i bona amiga meva Victòria me’n comunica la defunció.

Tot i que fa molt de temps que arrossega les males conseqüències d’una malaltia tan esfereïdora com el càncer, que ell sap dur estoicament i pacient com el qui més, no deixa de sorprendre’m avui la mala notícia.

D’ara endavant, deixarem de veure’l assegut a la taula del Blanquerna 65 on, amb el capell posat (com jo mateix) acostuma a assaborir les delícies d’una beguda, alhora que la companyia dels amics de sempre amb els quals conversa. Bon veïnat del carrer Andreu Feliu del barri de Santa Pagesa, sempre l’hi acompanya un dels seus cans preferits.

Més de tres dècades seguides de compartir espais i actuacions, no em poden deixar indiferent davant d’una partida com aquesta.

A l’àmbit polític, militants tots dos durant molts anys dins la formació de l’Esquerra Nacionalista que representa aleshores el PSM (Partit Socialista de Mallorca), no solament compartim projectes i perspectives, sinó que sempre em fa arribar el seu suport entusiasta quan m’exercesc com a càrrec públic a l’Ajuntament de Palma, al Consell de Mallorca o al Parlament de les Illes Balears. No ho oblidaré mai, Miquel amic!

A l’àmbit veïnal també és valuosíssima la seva aportació, sempre discreta però incombustible, a l’hora de prendre part en les activitats que desplega l’associació de Veïnats del Camp Rodó: festives, lúdiques, organitzatives, esportives, de tota casta. Indefectiblement lligades a l’impuls que hi dóna aleshores la meva esposa Isabel Rosselló Girart, ja difunta, amb qui Miquel Belenguer s’afanya sempre a col·laborar estretament. I no solament pel que fa a l’elaboració de dibuixos per a la revista de l’entitat, que són excel·lents.

També s’ofereix espontàniament i intensa a col·laborar en la nostra modesta i insignificant Fundació Picamall (Pobles i Cultures a Mallorca), quan miram d’intensificar la nostra solidaritat amb pobles del Tercer Món, des d’un petit espai físic situat al carrer de Ticià, al barri de Santa Pagesa.

L’art del dibuix que practica el bon amic Miquel em deixa captivat quan ens mostra i ofereix quadres seus, per exemple, dels coloms o dels galls o dels cans mallorquins. Una col·lecció tan admirable que hi deu haver ben pocs artistes que la puguin igualar.

M’impressiona fortament quan, en una de les converses confidencials, em fa a saber que, temps enrere, a l’època del seu servei militar obligatori, quan l’entorn familiar l’empeny a fer-se legionari, viu de ben a prop les males i doloroses experiències personals que el porten a abandonar-ne la tasca.

M’admira moltíssim veure’l amb la seva gran capacitat de suportar els efectes nefasts d’una malaltia tan poc desitjable com el càncer que l’afecta durant anys seguits.

No em puc estar d’agrair-li, sincerament i profunda, tot quant ha fet en aquest món nostre de misèries, per contribuir a llevar-ne i a implantar altres estils de vida que ens puguin portar a assaborir millor la nostra existència damunt d’aquest planeta nostre que tant malmenam.

El teu pas per aquest món és un estímul fort que ens empeny a lluitar per viure millor. Gràcies, Miquel.