Al llarg de la meva trajectòria personal, no pocs matrimonis amics han incidit en la meva actuació pública, pastoral, professional, sindical, educativa, política o social. Sense ells, avui jo no seria el que som. En seria un altre, certament diferent.
Pens sobretot amb la incidència que tenen als meus inicis en tasques educatives a l’interior del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, a finals dels anys seixanta i principis dels setanta del segle passat.
Matrimonis com el de Maria Ferret i Eladi Homs, principatins que arriben a Mallorca i l’implanten. Ramona Mas i Toni Pagès, que en consoliden el projecte. Paquita Bosch i Josep M. Magrinyà que el fan extensiu a tants i tants grups d’infants, joves i adults. Camil·la Blanes i Climent Garau, que marquen fites històriques en l’enfortiment del que en representa el bassó: l’educació escolta, la fe de creients i el país lliure i sobirà a construir arreu dels Països Catalans.
Tots ells em deixen marques tan profundes com inesborrables. Són fruit de la col·laboració mútua, entusiasta, en la construcció d’un món nou i d’una societat nova, que s’enriquesqui amb les aportacions positives que comporten la Llei i la Promesa escoltes.
Uns altres matrimonis amics també incideixen en la conformació de la meva personalitat, com a consiliari escolta a la parròquia de l’Encarnació, també a finals de la dècada dels anys setanta i principis dels vuitanta. En són un munt, les mares i els pares de família que em fan confiança.
Me n’hi fan tanta, que no dubten gens ni mica a posar els seus fills i filles a les meves mans. Completament, durant hores seguides i dies seguits. Consideren que els puc ajudar d’alguna manera en la tasca educadora. Permeten que cada setmana ens retrobem als caus. O que mensualment puguem sortir plegats i entrar en contacte directe amb la natura durant dos dies. O que anualment facem acampades engrescadores durant més d’una setmana. O que fins i tot realitzem algunes rutes duradores fora de Mallorca. La fillada i jo. Sense mares ni pares, que es queden a casa.
M’hi sent molt agraït, per tanta confiança depositada!
D’entre tots aquests matrimonis, sobresurt d’alguna manera el de Paquita Socias i Luis De Juan. Membres assidus, assistents als nombrosos i periòdics consells d’Agrupament. S’hi comporten sempre molt activament. Amb aportacions sucoses, observacions acurades. Punts de vista no sempre coincidents, però sempre respectables i compartits.
Quan diumenge passat, 17 de gener, festa de sant Antoni, la seva filla Carme em notifica la mort de sa mare, la notícia m’impacta fortament. Tot i esperada, a l’edat de 94 anys, sempre penses «encara no». I em vénen al pensament tot d'una els noms i llinatges dels bons amics meus, que són els seus fills i néts... Maria del Carme, Maria Isabel, Lluís, Gabriel, Francesc, Maria Teresa i Ana Maria, que l'han tractada amb tanta cura durant molts anys.
Si els primers records que mantenc vius de na Paquita són del Maig del 68, engrescada a participar activament als consells d’Agrupament Verge de Lluc, a la parròquia de l’Encarnació, els darrers són més recents, una cinquantena d’anys després, a la parròquia de Santa Catalina Thomàs on acudeix setmanalment a missa.
Sempre que la hi veig, tot i el seu estat de salut molt delicat, vol passar a saludar-me! I això, a aquestes alçades de les nostres dues vides, no té preu!
Descansa en pau, Paquita estimada, i vetla per tots nosaltres, des d’allà on ets ara.
