Suport incondicional a dos amics meus principatins

Em costa molt de veure que dos bons amics meus, amb qui he treballat conjuntament en la defensa i promoció de la llengua i la cultura catalanes arreu dels Països Catalans, Josep M. Jové Lladó i Natàlia Garriga Ibáñez, són citats a declarar davant dels tribunals de justícia espanyols. 

A aquestes alçades del segle XXI, em costa molt de creure que pugui ser considerat veritable estat europeu, plenament democràtic, aquell que impedeix fins a tal punt la llibertat d’expressió de la ciutadania que castiga penalment qui, a l’interior d’un règim  monàrquic, defensa la República d’una manera pacífica, democràticament, institucionalment i políticament.

Record perfectament aquella etapa de la meva vida professional, en la qual, durant quatre anys seguits, tenc oportunitat de col·laborar intensament  amb la Generalitat de Catalunya. 

No puc deixar de pensar en el treball fet, durant els primers anys d’aquest segle XXI, a favor d’una llengua i d’una cultura, com la catalana, tan necessitada de protecció a tot el territori que va de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó.

Primerament, al Departament de la Presidència (2005), al costat del Palau de la Generalitat, coordinant i fent el seguiment d’estudis sobre accions de govern en l’àmbit de la promoció de la llengua catalana a les Illes Balears; o elaborant informes sobre activitats d’entitats d’iniciativa civil en l’àmbit de la promoció de la llengua catalana a les Illes Balears; o coordinant activitats socioculturals a les Illes Balears…

Allà tenc oportunitat de tractar de prop i per primera vegada Natàlia Garriga i Ibáñez. Aleshores s’està exercint com a cap del Gabinet de la Secretaria de Coordinació Interdepartamental. És ella qui, el 21 d’octubre de 2005, em signa el meu primer contracte administratiu a la seu del Departament de la Presidència, situada al carrer de Sant Honorat 1-3 de Barcelona.

Pocs dies després, els dies 1 i 2 de novembre de 2005, acompanya al secretari de Coordinació Interdepartamental, Apel·les Carod-Rovira, en viatge institucional a Mallorca. Tots dos volen mantenir contacte directe amb representants d’entitats culturals illenques. Ho feim al Saló Menorca de l’Hotel Saratoga, de Palma.

Són unes trobades que serveixen per intercanviar opinions sobre allò que fan i/o volen fer en la promoció i ús de la llengua catalana a l’illa de Mallorca. Entre d’altres, s’hi retroben amb l’OCB (Obra Cultural Balear), CSL (Centre de Serveis Lingüístics), APFM (Associació Premsa Forana de Mallorca), Cent per Cent, Punt Informatiu Pollença, Sa Sargantana, Casa Catalana de Mallorca, Casal Català de Menorca, etc.

Tots dos volen contactar directament amb representants de les entitats illenques a les quals la Generalitat de Catalunya ha atorgat, o pot atorgar en el futur, alguna subvenció o suport econòmic que les ajudi a continuar fent la tasca cívica de promoure l’ús de la llengua catalana a les Illes Balears i Pitiüses.

En la meva condició laboral de treballador autònom, li vaig lliurant informes, per tal de facilitar a la Secretaria de Coordinació un conjunt de dades que permetin de promoure i analitzar les activitats i iniciatives culturals que realitzen entitats i associacions de les illes Balears i Pitiüses, relacionades amb la promoció i ús de la llengua catalana als territoris respectius.

Posteriorment, tenc oportunitat de relacionar-me per primera vegada amb Josep M. Jové i Lladó, aleshores director de Polítiques Sectorials del Departament de la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya. 

D’acord amb la nova estructuració de l’Administració de la Generalitat, establerta el mes de desembre de 2006, les actuacions realitzades fins aleshores per la Secretaria de Coordinació Interdepartamental (desapareguda de l’organigrama),  es duen a terme a través de la Direcció de Politiques Sectorials del Departament de la Vicepresidència.

Corrrespon a aquesta Direcció general, entre d’altres, la funció d’impulsar i coordinar les polítiques de foment i de suport a entitats que fan una tasca de defensa, pomoció i difusió de la llengua i la identitat catalanes dins el seu àmbit lingüístic.

Mantenint contacte directe amb entitats illenques, Josep M. Jové analitza la possibilitat de signar-hi convenis de col·laboració estables, de manera que puguin ajudar a assolir millor els objectius fixats, com és el cas de l’Obra Cultural Balear.

Gràcies a les seves gestions, arriben a signar el primer Conveni de col·laboració plurianual entre la Generalitat de Catalunya i l’Obra Cultural Balear el mes d’octubre de 2007, amb caràcter pluriennal (2007-2010).

L’any 2007 també m’encomana la tasca d’assessorar les parts que han de participar en les negociacions per dur a terme el procés de reincorporació de la comunitatt autònoma de les Illes Balears al consorci de l’Institut Ramon Llull. 

Dins la primera quinzena del mes de maig de l’any 2004, els presidents de Govern de les Illes Balears i la Generalitat de Catalunya, Jaume Matas i Pasqual Maragall han fet públic al Consolat de la Mar de Ciutat l’anunci de la retirada del Govern balear de l’Institut Ramon Llull.

Tres anys després, a la segona quinzena del mes de desembre de 2007, representants dels Governs d’Andorra, Catalunya i les Illes Balears, mantenen una reunió de treball al santuari de Cura. Allà decideixen el futur de l’Institut Ramon Llull amb el paper que ha de correspondre a cadascun dels territoris de parla caratalana.

El ministre de Cultura d’Andorra, Juli MInoves; el vicepresident de la Generalitat de Catalunyam Josep-Lluís Carod-Rovira, i el president del Govern de les Illles Balears, Francesc Antich mantenen aquesta trobada al santuari de Cura i miren de trobar la millor manera d’integrar tots tres governs dins la nova institució de manera igualitària.

Es tracta de la refundació de l’Institut Ramon Llull, gràcies a la qual: “Deixa de ser només l’instrument de projecció exterior del Govern de Catalunya, per passar a ser l’instrument de projecció exterior de la llengua catalana dels governs que signen aquesta declaració”.

Amb les gestions que continua fent el bon amic Josep M. Jové, amb un contracte de treball del Servei d’Ocupació de Catalunya (2008), arrib a treballar per al consorci Linguamón Casa de les Llengües, institució dedicada a promoure i facilitar la preservació, l’ús i el desenvolupament de les llengües del món, com a vehicle de comunicació, civilització i diàleg, com a patrimoni cultural de la humanitat, i com a dret de les persones i les comunitats lingüístiques.

Col·labor així en el projecte d’itinerància de l’exposició “La Mar de llengües. Parlar a la Mediterrània”, de manera que aconseguim que sigui presentada a Menorca, Eivissa i Formentera durant els mesos de juny i juliol de 2009.

Natàlia Garriga i Ibáñez, juntament amb Josep M. Jové i Lladó, són dos bons amics meus principatins que, a la vista del que informen els mitjans de comunicació, han estat citats a declarar davant dels tribunals de justícia espanyols, per haver col·laborat, diuen, en el “procés” (pacífic, democràtic, institucional i polític) independentista de Catalunya.

Esper i desig que els membres del tribunal de justícia espanyols, posant-se al mateix nivell que la resta de tribunals de justícia europeus, n’accelerin, com més aviat millor, tots els tràmits judicials pertinents que els duguin a considerar-los innocents de qualsevol casta de delicte. 

De manera que no solament els declarin innocents, sinó que hi fixin, de manera clara i explícita, algun tipus d’indemnització per tots els danys causats i rebuts fins ara.

Viatge cultural d'IMSERSO a Múrcia (1): La Manga del Mar menor

Surt de ca nostra a les 7:45 en punt i em duen fins a l’aeroport de Son Sant Joan, on factur la maleta i vaig a recollir la targeta d’embarcament. En principi, la sortida de l’avió UX 4024 està prevista per la porta 84, però al final ens adverteixen que hem de sortir per la 95.

Com tenc assignat, ocup el seient 9D, de passadís. Però, a la vista que una parella major han d’estar separats, m’oferesc a fer-los el canvi. Hi vénen a bé. I jo m’assec a la finestreta.

Mir de fer fotos i vídeos de l’enlairament a les 10:40 i de l’aterratge a Alacant 40’ després.

M’impressiona veure des de l’aire  la costa sud-oriental de la península Ibèrica, bastant més allargada que les nostres costes illenques.

A la Sortida, ens hi espera amb un bon cartell de TURISMO SOCIAL MUNDO SENIOR GRUPO PALMA DE MALLORCA el guia MIKAEL BERBERIAN, un jove molt atent i amable que ens arreplega a la porta de l’aeroport on ens espera l’autocar que, des d’Alacant, ens ha de dur fins a La Manga del Mar Menor, a Múrcia.

Som 54 passatgers els que conformam aquest grup de gent vella, i algun més jovenet com és el cas d’en Sergio.

Arribam a l’Hotel Izán Cavanna, una instal·lació més que gegantina de 4 estrelles, que compta amb unes quatre-centes habitacions. Ens hem d’allotjar aquests sis dies. Em pertoca la núm. 235. Després de recollir les targetes d’entrada a les habitacions, on deixam les maletes, entram dins una gran sala on baden la boca centenars de rostres famolencs. És l’hora del dinar.

De bon començament, se’ns diu que aquell primer capvespre és lliure i que tothom pot fer allò que vulgui. Cada dia l’horari del berenar serà entre les 8 i les 10 hores del matí, la de dinar entre les 13:30 i les 15:30 hores del migdia i la del sopar entre les 20:00 i les 22:00 hores del vespre. 

Des de l’inici, faig a saber al guia que, sobretot els primers dies, no faig comptes de participar en totes les activitats programades per al grup. He vengut, sobretot, amb ganes de fer teràpia de caminant. Com que disposam del seu número del whatsapp, ens podem mantenir comunicats.

Aquest primer capvespre, mir d’arribar fent camí cap a La Manga amunt, pel costat de la Mar Mediterrània. Sortosament, la major part dels trams de la costa són transitables a peu. A vegades per dins l’arena, altres per caminois de cabres una mica escarpats, d’altres per senders i passeigs ben condicionats.

Tenc a la meva mà dreta les aigües de la Mar Mediterrània, i a la meva esquerra la costa i les cases de La Manga. Bellíssimes platges d’arena blanca, sense gaire gent que s’hi faci present. Una illa en front em crida l’atenció. Massa illetes de cases construïdes, em fan fàstic. Romanen buides i desocupades gairebé durant tot l’any!

Em trob dins el municipi de San Javier La Manga. Arrib fins a la sortida 58 de la Gran Via, a la platja Pedrucho, amb apartaments turístics a balquena. Hi arrib a peu en bona primera jornada. Des de l’hotel Cavanna (situat a la sortida 20 de la Gran Via de La Manga) fins a la sortida 58, a l’alçada de la urbanització El Pedrucho, hi ha uns 6,5 km d’anada, i altres tants de tornada.

De retorn a peu cap a l’hotel, pas per davant d’una església que roman tancada. És la parròquia Reina de los Apóstoles. Hi fan misses dimecres i divendres a les 18:30 h, dissabtes a les 20:00 h i diumenges a les 10:00 h i a les 20:00 h.

Quan ja som més a prop de l’hotel, en lloc de seguir per la costa mediterrània, se m’ocorre de baixar per l’altra banda de La Manga, per la vorera de la Mar Menor. Hi veig una llacuna immensa, a l’interior de la qual es troben cinc illetes protegides, per afavorir la nidificació de les aus.

La posta de sol resulta espectacular. Amb unes tonalitats de vermell, de groc i de blau que em deixen bocabadat.

Al final de la jornada, el meu compta-passos me n’assenyala, de fets a peu, 18.477. Són més d’una dotzena de quilòmetres.

Viatge cultural d'IMSERSO a Múrcia (2): Cabo de Palos

Segons el programa que figura al tauler d’anuncis de l’hotel, per a aquest segon dia està dedicat a La Manga del Mar Menor. Inclou visites als pobles de San Pedro del Pinatar i San Javier, al matí, després de berenar. I, al capvespre, la sortida en autocar cap al Cabo de Palos, després de dinar.

Com ja he indicat al guia MIKA, aquest matí em qued a l’hotel i no vaig a visitar aquests dos pobles, sinó que em program una llarga caminada per la vorera de la llacuna del Mar Menor.

Des de l’hotel, mir d’arribar fins a Playa Paraíso, en sentit oposat al d’ahir, per la Gran Via. Travessant paratges bellíssims, que s’inicien amb el pas per la Gola Marchamalo, una petita endinsada de les aigües de la Mar Mediterrània travessant a l’altra banda de La Manga del Mar Menor.

Pas per davant del Club Náutico La Isleta. Una mica més enllà, una altra església, titulada «Salvator Mundi», de construcció molt moderna. Senders vorera vorera les aigües. Platges buides. Finques i més finques de cases buides. Algunes garses blanques i gavines. Gent que fa pràctiques nàutiques.

Me’n torn cap a l’hotel per una altra ruta. Través la Playa los Alemanes, amb indicacions que demanen de respectar i conservar el litoral. Des d’un punt determinat de la platja Paraíso, veig la mar de bé les cinc illes protegides, totes d’origen volcànic, que emergeixen damunt les aigües del Mar Menor: Isla Redonda, Isla Mayor o del Barón, Isla del Ciervo i Isla del Sujeto. Cartells informatius assenyalen el tipus de vegetació molt «salada» de la contrada, vegetació d’arenal i vegetació de zones humides.

Per tal de conservar la gran riquesa florística que es troba en aquest litoral, demanen que la gent no surti dels senders senyalitzats ni es dediqui a recollir-ne plantes.

Em criden poderosament l’atenció les Salinas de Marchamalo. Contrada que em porta el record de les Salines de Mallorca, també a la vora de la Mar Mediterrània.

Igualment els cartells reivindicatius «SOS Mar Menor» o «Mar Menor Vivo» que apareixen en alguna de les cases (massa pocs!)

Me’n vaig a dinar a l’hotel, on també arriben la resta de companyes i companys del grup que han anat a visitar els dos pobles de La Manga del Mar Menor,  San Pedro del Pinatar i San Javier.

 

Després de dinar i descansar una estona, tot el grup de mallorquins, en autocar, ens dirigim cap al poble Cabo de Palos. La directora del Centre d’Interpretació ens dóna una lliçó magistral d’oceanografia. M’ha permès d’aprendre moltes coses que jo no sabia, en relació amb el Mar Menor: aquesta llacuna actual, milers d’anys enrere, fa part de la Mar Mediterrània. A un indret farcit de muntanyes marítimes, hi emergeix La Manga que contribueix a crear aquesta llacuna immensa, amb característiques molt distintes de la resta de la Mar Mediterrània.

Continua informant-nos sobre les aus i els peixos de la contrada, el submarinisme aquàtic, les naus enfonsades dins la mar, certes batalles del temps de la República, salvaments marítims arriscats i singulars, etc.

Un cop rebudes les explicacions, pujam fins al Far del Cabo de Palos, des d’on gaudim d’unes panoràmiques excel·lents.

Al final de la jornada, em sent molt desgraciat, com a usuari incompetent de les noves tecnologies! De retorn a l’hotel, em passa una cosa que no m’havia passat mai. Més bé dues coses. 

D’una banda, del teclat de l’ordinador, només me’n funcionen bé les files A i Z. Les de la Q i els números fan el que volen i no em deixen escriure el que jo desitj. 

De l’altra, i per afegitó, un cop apagat el mòbil, em demanen SIM-1 i SIM-2 per poder obrir-lo. Ni manera d’aconseguir-ho! Em qued totalment incomunicat de la resta del món, si no és que mir d’utilitzar el whatsappweb amb l’ordinador portàtil. Tot i que només ho puc fer amb aquells noms que em permeten d’escriure les dues files del teclat...

Ho faig a saber al meu germà Jaume qui, l’endemà mateix, des de Mallorca estant, mira d’arribar fins a ca nostra i em fotografia els codis que mantenc guardats dins d’una capsa.

Em pas tota la nit somniant truites... IN-CO-MU-NI-CAT! Ni amb el guia, ni amb la família, ni amb ningú, romanent a l’espera d’aconseguir les dades que necessit.

Al final de la jornada, el meu compta-passos me n’assenyala, de fets a peu, 16.830. Són més d’una desena de quilòmetres.

Viatge cultural d'IMSERSO a Múrcia (3): a Missa i sense mòbil!

El grup se’n va, de visita a Cartagena. Jo ja he avisat el guia comunicant-li que em qued a l’hotel. Ja conec l’indret que volen visitar i, a més a més, voldria anar a missa a alguna de les esglésies de La Manga. 

Caminant caminant, ahir en vaig veure dues: «Salvator Mundi» (a les 18:30h) i «María Reina de los Apóstoles» (10:00h). Com que a aquesta, calculant malament el trajecte a peu, hi arrib com aquell qui diu a misses dites, me’n som anat el capvespre a la primera, on he pogut participar-hi de cap a peus.

De retorn a l’hotel al migdia, on he dinat, m’he aturat a una tenda xinesa i he adquirit un teclat extern que em permeti de poder escriure al portàtil. Ja em va passar el mateix, mentre era pel Perú fa gairebé tres anys, i el bon amic Joan Carrió, gran coneixedor i apòstol del Linux,  em recomanà per whatsapp de fer-ho així i em va anar la mar de bé. 

Al Bazar Chino 5 QIONGQIONG YANG, situat a la Gran Via de La Manga, m’han cobrat 8,70 €. No és pagat per poder tornar a emprar com cal l’ordinador portàtil.

Per sort meva, i gràcies a les habilitats del meu germà Jaume, quan som arribat al migdia a l’hotel, ja m’he vist i trobat amb les contrasenyes requerides. Cosa que m’ha permès de normalitzar una situació que, si un temps era normal, hores d’ara i als nostres dies, resulta del tot inquietant: no poder disposar del mòbil!

Ni per telefonar a la família o les amistats o el guia del grup. Ni perquè qualsevol em telefoni, a mi. Ni per mesurar les passes i els quilòmetres que faig. Ni per fer fotografies. Ni per saber en quina hora em trob. Ni per emprar el «google-maps» que m’assenyali la ruta a fer. Ni per fixar l’alarma que em desperti al matí... Tot depèn, suara mateix, de les quatre punyeteres xifres dels dos SIM que m’han encolomat des de Vodafone!

Abans del final d’aquesta segona jornada, el meu compta-passos m’assenyala, de fets a peu, 16.830. Més d’onze quilòmetres, sense arribar a la dotzena.

Al final d’aquesta tercera jornada, sense poder disposar del mòbil, el meu compta-passos no me n’assenyala cap, de fet a peu. Ho calcul pels trams recorreguts a l’hora d’anar fins a l’església María Reina de los Apóstoles (4,5 km) i la parròquia «Salvator Mundi» (2,4 km). No crec que ultrapassin els 7 km.

Viatge cultural d'IMSERSO a Múrcia (4): la ciutat de Múrcia

Amb l’autocar de 54 viatgers complet, després de berenar sortim de l’hotel Cavanna, i ens dirigim cap a la ciutat de Múrcia. Aparcam just davant l’edifici de l’Ajuntament, lloc de trobada permanent durant tota la jornada.

Molt ben conduïts pel guia local Fernando Segura Pérez, retem visita a la Catedral, seu episcopal de la diòcesi de Cartagena, en ple centre antic de la ciutat de Múrcia. Esvelta, singular, atractiva, amb elements arquitectònics tan remarcables com la torre de 93 metres d’alçada (el segon campanar catedralici més alt d’Espanya), o la façana principal considerada una obra mestra del barroc espanyol, o les capelles de les famílies nobles dels Vélez, els Junterones  o el Trascor.

Malauradament, durant tot el temps que romanem al seu interior, l’organista està afinant l’orgue, de manera que no podem seguir totes i cadascuna de les explicacions que ens va fent el guia. Molt ben desplegades, per cert.

Feim un recorregut pel centre, recorrent també las instal·lacions del Mercat situat a la plaça de les Flors.

En l’autocar, anam a dinar tots a un restaurant de carretera, fora del centre de la ciutat de Múrcia: una sopa de verdures, pilotes amb verdures i patates i un iogurt, regat amb aigua (per a mi) i amb vi per a qui n’ha volgut prendre.

Al capvespre, amb el mateix guia local, visitam el Museu Salzillo, on es conserven tot un conjunt de peces de patrimoni artístic de gran valor, tant pel que fa al Betlem que conté 556 figures, com pel que té a veure amb els Passos de la confraria de Nuestro Padre Jesús que surten en processó tots els Divendres Sants al matí. Francisco Salzillo y Alcaraz (1707-1783) és considerat com l’imatger més representatiu del segle XVIII espanyol i un dels més grans mestres del barroc universal. És realment impressionant tota l’obra barroca d’aquest escultor que tenim davant dels nostres ulls... 

Malauradament, com a la Catedral, també al Museu Salzillo, ens veim superats per les intervencions cridaneres de guies d’altres grups que no ens permeten seguir bé les explicacions del nostre...

Acabam la nostra estada a la ciutat de Múrcia, visitant el famós Casino de la ciutat. De forma molt semblant al Círculo Mallorquín, de Palma, el Casino de Múrcia esdevé un edifici singular i emblemàtic. És del segle XIX, i té elements que arrepleguen corrents artístics diversos, barreges d'estil eclèctic amb influències modernistes i historicistes, neobarroc, neoclàssic o neonassarita. Té una biblioteca molt ben nodrida i ha estat declarat monument històric-artístic nacional l’any 1983. A l’actualitat és considerat Bé d'Interès Cultural (BIC), amb la categoria de monument del patrimoni històric espanyol.

Funciona com un club privat i ha estat restaurat diverses vegades amb doblers públics a les primeries del segle XXI.

Ens tornam cap a l’hotel de La Manga del Mar Menor en el mateix autocar, on arribam una mica abans d’anar a sopar.

Al final d’aquesta quarta jornada, el meu compta-passos me n’assenyala, de fets a peu, 15.430. Són uns 10 quilòmetres i mig.

Viatge cultural d'IMSERSO a Múrcia (5): Águedas i Lorca

Sortim puntualment amb l’autocar de la companyia Inmaculada a les 8:30 del matí, després d’haver avançat mitja hora l’inici del berenar al menjador de l’hotel. I després que m’he dedicat a recórrer a peu un quilòmetre i mig, fins a la Gola de Marchamalo.

M’adon que es tracta d’un dels cinc punts que serveixen de canals de comunicació entre les aigües del Mar Mediterrani (o Mar Major) i el Mar Menor. Dos d’aquests punts són passos naturals. Els altres tres han estat creats totalment o parcialment de forma artificial. De manera que, per travessar-los, s’han construït uns ponts que permeten de transitar-hi en vehicles o a peu.

Llegesc al plafó informatiu públic, que l’intercanvi d’aigües a través d’aquests canals facilita al Mar Menor que minvi el grau de salinitat i les seves condicions tèrmiques que provoca l’evaporació de les seves aigües, degut a les altes temperatures i als nombrosos dies de sol que té la regió.

L’hotel Isán Cavanna està situat relativament a prop de la Gola de Marchamalo, l’única totalment artificial.

Passant-hi per damunt del seu pont amb l’autocar, ens dirigim avui cap a Águilas, nucli de població costaner murcià, apropat de la regió andalusa d’Almeria. Està situat a uns 110 km de la Manga del Mar Menor.

Mentre ens hi dirigim, podem albirar a l’horitzó infinitat d’hivernacles de plàstic destinats a la producció de verdures. Es veu que hi destinen considerables quantitats de recursos econòmics, co-finançats amb Fons europeus, de cara a experimentar i explorar noves oportunitats tecnològiques que donin com a resultat nous productes o serveis a projectes. Pel que ens expliquen, són projectes de recerca industrial com també de desenvolupament experimental.

Anam amb ganes de visitar el Centre d’Interpretació de la Mar, CIMAR d’Águilas, conduïts per la guia local, de nom Anabel, amb qui topam just davant d’una panoràmica costanera encisadora. Després de passar per davant la Casa de Cultura Francisco Rabal, l’artista famós  nascut en aquesta localitat murciana, de gran projecció internacional a l’àmbit del cinema, durant una mitja hora recorrem l’espai que ens presenta grans detalls de la mar. 

Conté, entre d’altres, una barca del bou per a la pesca d’arrossegament, que visitam en tot el seu interior, l’aquari amb espècies de la zona, objectes relacionats amb la mar, utensilis de pesca, etc.

Així com em sorprèn l’altre dia la notícia de l’existència d’una colònia de nacres a la llacuna del Mar Menor, a la vora de l’illa Perdiguera, també em crida poderosament l’atenció una espècie de copinya gegantina que presenta aquest recinte d’Àguilas. Realment impressionant per les seves grans dimensions.

Despunta per damunt tot, la barca del bou que visitam per dintre, com també les sales diverses de les exposicions que ens presenten i ofereixen imatges de les contrades marines més properes.

Seguidament pujam a peu fins al castell de San Juan de las Águilas, des d’on gaudim d’unes panoràmiques bellíssimes. A banda i banda del Mirador Puerta del Castillo, veim platges d’arena i d’aigües netíssimes, illots apropats de la costa, xarxes «morunas» concessionàries de pescadors del port, barques...

En davallar del castell, pujam dalt d’una d’aquelles barques que ens duu a fer una volta per la badia, més enllà de les illes que veim des de la costa. Un passeig molt agradós,  acompanyat de les explicacions que ens fan arribar els encarregats de la nau.

Tenim oportunitat de veure el desgavell horrorós que comporta haver permès d’aixecar edificis monstruosos a la costa murciana. Sembla mentida que hi pugui haver qui sigui capaç de donar-ne l’autorització administrativa.

Anam a dinar a un restaurant de carretera, més apropat de Lorca.

Acabat el dinar ens dirigim a aquesta localitat murciana, on ens retrobam altra volta amb Anabel, la guia local, qui ens endinsa a l’interior i ens fa arribar algunes explicacions que tenen a veure amb el gran terratrèmol que l’afectà i les reconstruccions que s’hi estan duent a terme, a l’hora que ens duu a veure edificis emblemàtics, com la catedral, el palau de Guevara o algun altre edifici singular, estàtues com la de l’insigne guitarrista lorquí Narciso Yepes, o d’Alfons X el Savi.

Finalment ens deixa davant la porta d’entrada al Museu del Paso Azul, on ens atén una altra guia lorquina de nom Juani.

He de dir, perquè així ho he anotat al meu dietari personal, que la visita a aquest museu, per a mi, hi ha estat de més. Trob que hi sobra del tot, en un viatge cultural com el nostre. Tot i que comprenc que hi hagi un cert interès a mostrar-lo, com li he manifestat al nostre guia, l’he volguda seguir fins al final, malgrat que em resultava per moments cada cop més vomitiva... 

Al final de la jornada, el meu compta-passos me n’assenyala, de fets a peu, 16.246. Quasi una dotzena de quilòmetres.

Viatge cultural d'IMSERSO a Múrcia (i 6): La Manga del Mar Menor

 

El darrer dia que passam a Múrcia aquest grup de 54 mallorquins que hi hem anat, en viage cultural d’IMSERSO, l’aprofit per tornar a recórrer a peu La Manga del Mar Menor, a totes dues voreres del Mar: el Mediterrani i el Menor.

Per a mi, han estat uns dies mol ben aprofitats. M’havia proposat de fer, almanco, 15.000 passes diàries, amb la finalitat de baixar uns 2 kg del pes excessiu que duc damunt.

Si m’he de creure els aparells que m’ho indiquen, m’he passat de rosca: més d’una mitjana de 10 quilòmetres diaris, d’una banda; i 3,9 kg deixats en aquelles contrades murcianes en una setmana.

Això sí, bevent aigua sempre, a totes les menjades. Procurant no sopar. I prenent-me seriosament la tasca de caminar, aprofitant totes les circumstàncies que m’han permès de fer-ho.

Al final de la jornada, el meu compta-passos me n’assenyala, de fets a peu, 18.029. Són més d’una dotzena de quilòmetres.

En total, i durant sis dies, hauré fet unes 85.218 passes, que comporten més de 66 quilòmetres.
N'estic ben satisfet!

No puc negar que estic molt content d’haver duit a terme aquest viatge cultural. Volia fer-lo «d’incògnit», com aquell qui diu. Però, no ha pogut esser. Sortosament, des del primer moment m’he topat amb gent coneguda, a la qual agraesc profundament la companyia i el bon tracte que m'han dispensat.

No em puc estar de fer-ne esment:

La infermera campanera que vaig tenir temps enrere al PAC de s’Escorxador, Apol·lònia Mas i el seu espòs Toni Manresa.

L’activista cultural Catalina Vich i el seu espòs Joan Noguera.

L’artesana elaboradora de neules nadalenques mallorquines, seguidora entusiasta de na Bel Rosselló, la meva esposa, en aquesta labor, la felanitxera Catalina Mestre Ramis i el seu espòs Rafel Mestre Obrador.

El nebot del meu bon amic vicari de la parròquia de Santa Catalina Thomàs, ja difunt, Joan Martorell i la seva esposa Cati Reus.

I el bon company de lluites, concentracions i manifestacions reivindicatives d’un país més lliure i solidari, el científic Tomeu Cerdà Salvà. Ens pertocà d’asseure’ns a la mateixa filera de seients dins l’autocar. Cosa que ens ha permès de conversar-hi a les totes pràcticament cada dia.

També guard molt bon record de tots els guies que ens han menat pels indrets diversos que hem recorregut, explicant-nos detalls que, sense la seva aportació, ens passarien desapercebuts, sens dubte. Sobretot, del guia que ens ha conduït durant tots aquests dies, des que ens sortí a l’encontre el dia de la nostra arribada a l’aeroport d’Alacant, fins al darrer moment en què, al mateix indret, volgué venir a acomiadar-nos. Estic molt agraït a Mikael Berberian, de Turisme Social.

Aquest viatge cultural d’IMSERSO, entre d’altres aspectes, m’ha servit per veure encara més clarament què bé que s’ha comportat la natura amb nosaltres els humans, en oferir-nos tants d’espais agradosos, que el conjunt de la humanitat podem gaudir encara en aquest espai geogràfic de la regió de Múrcia: La Manga del Mar Menor. 

I també per adornar-me, un cop més, de què malament, alguns de nosaltres hem tractat i continuam maltractant aquesta natura tan esplèndida!

Ens mereixem que ens ho retreguin les generacions futures que ja no podran gaudir de la natura més neta que hi ha hagut damunt del Planeta.

Fins a la pròxima!

Al bon amic Manuel Miró, president d’associació que surt per IB3 TV

En bon dia de la festa de Tots Sants de 2022, per casualitat pura, em top amb imatges i la veu del bon amic valldemossí Manuel Miró Pinya, amb qui vaig compartir estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca, a la dècada dels anys cinquanta del segle passat.

Quins temps aquells! Poc a veure amb els d’ara!

Revisant les dades que figuren al Presbiterologi del Bisbat de Mallorca, m’adon que n’hi apareixen ben poquetes seves. Les imprescindibles per besllumar-hi que es tracta la mateixa persona:

«En Manuel Miró neix a Muro el 30 de desembre de 1934. És ordenat prevere el 14 de març de 1959, (quan jo estic cursant el quart curs d’Humanitats, primer de la Secció Major). Participa en el Certamen amb el nº 666. Comença l’exercici del ministeri com Vicari de la parròquia de Valldemossa, de la qual l’any 1970 n’esdevé Rector. L’any 1973 deixa el ministeri», (mentre jo estic fent de missioner per terres del Burundi)... 

D’aleshores ençà, hem coincidit circumstancialment en alguna trobada esporàdica que hem mantengut tots dos a Ciutat. Per motius diversos. 

Sé que fa una desena d’anys que va perdre la seva esposa i continua sent vidu...

Jo sabia de la seva dedicació intensa a tasques relacionades amb la dinamització i l’enfortiment de l’associacionisme de la gent gran a la vila mallorquina de Valldemossa. Però en desconeixia els detalls que ens ofereix la televisió pública de les Illes Balears, a través d’aquest programa que jo presencio el dia de Tots Sants, assegut davant del televisor, mentre estic dinant d’una bona «fideuà» fabricada en casa... 

Es tracta del programa televisiu «Ganes de viure», núm. 8, cap. 200. Hi apareix Manuel Miró, de qui diuen que «viu de fer contents els altres», com a president de l'Associació de Gent Gran de Valldemossa des de fa una vintena d’anys seguits. Amb 87 anys d’edat manté una intensa agenda. Intenta ajudar a pal·liar la soledat, que surtin, s'animin... 'Això és donar vida', diu Miró, content de la resposta entusiasta dels socis després de dos anys de pandèmia.

He cregut que seria profitós,  sobretot per als membres de l’Associació cultural Amics del Seminari de Mallorca, i per a altra més gent de la contrada, recollir-ne l’extracte que reproduesc suquí mateix. 

Entre d’altres motius, per veure si el bon amic Manuel Miró s’anima a fer-se’n soci (i tants d’altres que han passat per entre les quatre parets del Seminari diocesà de Mallorca, a l’època que sigui).

Vet ací, doncs, el vídeo que me n’ha sortit, gràcies a l’oferta del programa a la carta que ens oferix IB3 TV. 

Per a mi, en Manuel Miró continua sent un «bon capellà LAIC», que continua «donant vida» al seu redol.

Bon profit a qui vulgui visionar-lo. Salut i coratge!