Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele (6): comentari tercer

 

Presentació del llibre de Cecili Buele i Ramis «Mestís. Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant», a càrrec de M. Antònia Font Gelabert, a la sala Gran de CineCiutat de Palma.

Introducció: moments compartits amb en Cil
    No record quan vaig conèixer en Cil. Em sembla que sempre he sabut que hi era a Palma, actiu i reivindicatiu. La meva parella, en Germà Fernàndez, quan el vaig conèixer, em parlava del seu grup d’amics, de les excursions amb el grup d’escoltes, d’en Cil i la seva guitarra. 
    Després més endavant, quan jo ja era a l’STEI, el 2011 vaig assistir al Fòrum social mundial de Dakar, al Senegal, que vaig tenir la sort de compartir durant una setmana amb en Paco Mengod, na Paquita, en Guillem Ramis i la seva parella Catalina. En Cil ens feia connexions per internet per poder fer el seguiment i la difusió a Mallorca i treure més partit a l’esforç que fèiem de ser presents al Fòrum del Senegal. 
    Després vaig esser testimoni del suport incondicional que va fer al Projecte de na Magda Gonzàlez de l’Orquestra de Joves intèrprets dels Països Catalans. Un projecte de 10 anys que en Cil i la seva esposa Isabel seguien arreu dels PPCC. També li varen facilitar un local a Palma com a seu de l’associació Fòrum Musicae (fòrum musique)
    El següent encontre amb en Cil va ser durant la legislatura del Govern Bauzá, i la del ministre Wert com a ministres d’educació “Hay que españolizar a los alumnos catalanes”. Era el 2013 i ens va acompanyar al Parlament Europeu, on anàrem a denunciar la vulneració dels drets de la comunitat lingüística catalana. Ell va filmar la compareixença que férem al Parlament i la hi férem en català, ja el 2013. Etc.
    I un moment especial que hem compartit, a més del retrobament amb el grup d’escoltes que ell havia conduït, va ser un dinar a Inca dia 27 d’octubre, amb na Magda, tots tres esperant el moment que el 130è president d ela Generalitat catalana proclamava la independència, aquella que va durar uns quants segons i es va quedar congelada ara no analitzarem per què. 

Qui diria que té 81 anys? 
    Vitalitat i alegria. Als 24 anys sacerdot. Dels 24 als 34 a Burundi i a Perú. Als 35 rector de l’Encarnació (1978-1982). Al dia de Sant Sebastià de 1982 celebra la darrera missa. Als 38 anys es casa amb Lina Company.
    Després fa de delegat sindical de CCOO. Dirigent veïnal del Camp Rodó. Milita al Partit Comunista dels Pobles d’Espanya, més tard al PSM-Entesa Naionalistes de Mallorca i després a ERC. Ha estat regidor de l’Ajuntament de Palma, conseller de Cultura  i Joventut de Mallorca, diputat al Parlament de les Illes Balears.

L’autopròleg del llibre
    Amb molt d’orgull es considera el 1r. mulat nascut a l’illa, de pare guineà i mare mallorquina, d’Ariany. Tots recordam Guillem d’Efak que va néixer a Guinea, de pare mallorquí i mare guineana. Guillem Fullana Hada d’Efak. Dos agermanats mallorquins afrodescendents. 
    Orgullós de totes totes de ser el primer negret mallorquí ordenat sacerdot de l’església catòlica, apostòlica i romana. Sempre es veu com un ciuró negre, aquell qui no és del tot igual amb la resta. Identificat amb l’angelet negre col·locat als peus de la imatge de la Verge del Seminari, on hi visqué durant 13 anys seguits.
    Se sent negret de pell i d’ànima, mallorquí privilegiat, persona transhumant, de vida errant, que no erràtica. Ha trepitjat 3 continents: Europa, Àfrica i Amèrica, com diu el seu Blog “SOC UN RODAMÓN” on trobareu una mala fi de vídeos i articles que deixen constància d’aquest compromís sempre actiu, social i polític, per la terra, les persones i el medi ambient. 
    També tota una pràctica constant de posar damunt paper idees, pensaments, cròniques... voluntat de deixar constància de fets i actes rellevants per la justícia social, la solidaritat i la voluntat de millorar la societat
    Ell és tot bonhomia. I tots els sinònims d’aquesta paraula que el defineix li escauen: amabilitat, bona persona, bon caràcter, cordialitat, generositat, honestedat, humanitat, noblesa, sinceritat, sociabilitat, tolerància. Simplicitat de cor, inclinació natural a fer el bé, a tractar els altres amb benevolència. 

Alguns comentaris generals a l’obra
    Un llibre molt ben escrit, amè, encoratjador, interessant. Una  lectura clara i diàfana. Amb títols dels apartats que faciliten la lectura.
    Vos agradarà perquè tots tenim homes i dones conegudes i coneguts que han anat a missions. Ara entenem més què hi feien, vivències, dubtes, enfocaments reflexions
    Vos sorprendrà, o no, perquè ja coneixeu el grau de Bonhomia que passeja aquest personatge. Vaig cercar ben bé el significat i em va sortir una mala fi de paraules que el defineixen: amabilitat, bona persona, bon caràcter, cordialitat, generositat, honestedat, humanitat, noblesa, sinceritat, sociabilitat, tolerància. i Simplicitat de cor, inclinació natural a fer el bé, a tractar els altres amb benevolència. 
    Hi ha emocions garantides, com l’ús de la violència extrema. No puc fer spoiler, però és un dels capítols més llargs que us recordarà una de les pel·lícules més bones que s’han vist enguany, precisament en aquesta mateixa sala de CineCiutat que tenim la sort de gaudir avui: va projectar El 47, el bus que el conductor va fer arribar a l’enfilat i costerut barri de Torre Baró de BCN.
    Hi trobareu confidencialitat, sinceritat, naturalitat fins al punt de compartir amb els lectors la seva primera relació afectiva sexual. Que tampoc no us faré spoiler. A mi em va sorprendre aquesta confessió. Però no deixa de ser un exemple més de la naturalitat i netedat en què veu ell les relacions afectives i sexuals entre les persones: naturals, netes, profundes, plenes de significat, passió, desig i amor.  

A Burundi aprèn el Kirundi
    «Kure y'amaso si kure y'umutima!» «Lluny de la vista no vol dir lluny del cor!» El record i l'estimació cap a aquest país centreafricà i la gent que hi viu, continua i continuarà pervivint dins ell fins a la fi dels seus dies damunt d'aquest Planeta

A Mallorca practica i ensenya el catelà
Hi trobarem també moltes expressions mallorquines: “de cop sec, ben ferit i tocat d’ala” «Hi ha molt de trui»  «Si les coses venen ben dades» (del verb «dar», un verb poc usat en participi, «color d’ala de mosca», «dormir a ple / dormir a plaer», «més brut que un porc i tenc més set que una esponja», «parar esment», etc.

Gènere literari 
Tria la biografia. Podria enfocar-ho en tres part:
1. La teoria: La biografia és un gènere literari i històric que narra la vida d'una persona, normalment real, des del naixement fins a l'actualitat. Pertany a la prosa narrativa i combina la investigació rigorosa amb tècniques literàries per oferir una visió subjectiva però documentada. El llibre d’en Cil compleix els paràmetres.
2. A l’Autopròleg  ens explicita la seva intenció: que aquestes pàgines serveixin perquè “la memòria viva d’un negret mallorquí, rodamon, errant i transhumant puguin contribuir a engrescar més gent en la tasca de construir -des de Mallorca estant- unes societats cada cop més cultes i solidàries. Tot plegat, amb un discurs que vol anar carregat de veritat i absent de mentida, esdevenint la memòria d’una persona lliurada a viure cívicament i laica”. La seva activitat ho certifica.
    Em sorprèn i no deix d’admirar com manté la seva actitud positiva davant la vida i les persones de forma continuada. Ha aconseguit no deixar-se corsecar per relacions tòxiques o contactes amb persones egoistes. Esquivar el mal i estar bé no és fàcil. Du més feina que estar malament. 
    És molt important que quedi constància de com una persona sobreviu a les adversitats del món i del contacte amb algunes persones que ens poden enfosquir. El fet que ho escrigui ens permet aprofundir en com podem dur endavant una vida de compromís social i no desenganar-nos de la humanitat. 
    Tasca difícil en el moment actual: genocidi de Gaza, guerres arreu, desplaçaments de població per conflictes bèl·lics, desastres naturals, canvi climàtic provocat en part també pels humans, poc respecte per la terra, etc.
   3. Personalitat calidoscòpica. Intervé no només amb la seva activitat i activisme diari, sinó en com es percep ell mateix com a persona. Ho veureu al llibre. Veureu que percep el seu cap, el cor, la pell, les mans, els pensaments i les emocions en una barreja que conforma la totalitat de l’esser humà fet de cos, ment, esperit-ànima i emoció.
    No sembla que s’hagi sentit mai desenganat de la condició humana.

En conclusió 
    Aquesta és una història que mereix de ser contada, perquè esdevé un homenatge i  reconeixement merescut a la seva família, que transcorre en una època, té uns orígens, manté una singularitat i li ofereix uns aprenentages que l’acompanyen durant tota la seva vida. 
    És una biografia que no parla només d’ell, sinó de totes les persones que l’enrevolten, germans, germana, missioners, companys, amics, deixebles, superiors jeràrquics, companyes i parelles de vida, i la seva mare una heroïna d’aquell temps i d’ara. 
    Si la qualitat literària ve definida pel contingut d’allò que vol transmetre i el llenguatge i el ritme que imprimeix a la narració, idees, paraules, frases, expressions, hi ha un paràgraf que em crida molt l’atenció: 
    «En aquestes planes, intent mantenir com a fil conductor una sèrie d’elements substantius, tots “del gènere gramatical femení”, que pretenen amarar cada pàgina: la Transhumància, la Raça, la Negritud, la Missió, la Mallorquinitat, la Jerarquia, la Fe, la Família, la Dona, la Divinitat, la Companyonia, la Catalanitat, la Sexualitat, la Igualtat, la Llibertat, la Solidaritat».
    Mallorquinitat i Catalanitat que transpua la influència d’estades seves al monestir de Montserrat que qualifica d'increïble, insòlita i inimaginable... les tres «I». Com també de sorprenent i admirable.
    Hi trobareu fets viscuts. Persones, espais de la ciutat que alguns de nosaltres recordarem, fets històrics que ens situaran a l’època i als valors que imperaven. Al llarg de tot un paràgraf inspirat que explica records de persones, ambient de ciutat, que aconsegueix transmetre plens de vida, de llum i de color. No de color sèpia, tal com ho sabia fer un poeta vital, compromès socialment com en Cil. Em referesc a Joan Salvat-Papasseit amb el seu «Tot l’enyor de demà”. 
    En Cil relata la quotidianitat, amb la descripció dels espais per on transcorre la seva vida. A vegades fins i tot gosant de glosar la seva admiració profunda per la dona africana:
“¡Admirables dones de Burundi!
Dones negres, africanes,
Dones fortes, ben plantades,
Dones nobles, abnegades,
Dones fetes a l’estil
De qui dansa i balla amb força,
De qui canta, plora i prega,
De qui és la més feinera,
De qui ho porta sempre tot 
Al damunt de les espatlles,
A les mans, al cap i al ventre,
Al moment que tot rebenta,
O als moments de sembrar pau.
No n’hi ha d’altres com elles,
No abunden dins el món,
Nasqueren tal com nasqueren,
Només cerquen llur racó”

Processos evangelitzadors a Burundi i a Perú
    Burundi viu un procés evangelitzador que s'inicia fa poc, una mica més de 100 anys enrere. A Perú en canvi comença més de 5 segles abans! 
    D’aquí provenen maneres diferents d’entendre i dur a la pràctica la presència evangelitzadora de l’Església catòlica.
    Resulta interessant veure com planteja la missió que tenen allà. Com en Cil aprèn el kirundi, la llengua pròpia de la gent que habita aquelles terres  africanes. Com s'hi mostra sempre al costat dels pobres per construir una societat més justa i solidària. Com fa una feina d’educació popular que desvetlla, enforteix i engresca l'organització pròpia de les capes més pobres.  
    Manté ben clara la relació que hi ha d’haver entre  JESÚS-EL POBLE-L’ESGLESIA.
    Vol aprofundir en què representa Jesús, què ens ensenya, quin és el seu missatge, què és el que ens vol transmetre. Sempre lluny de qualsevol manipulació històrica o actual, net de tota possible contaminació 
    El poble, els pobres, els rics, l’organització social, l’explotació d’uns sobre els altres, la recerca de les causes que fan que les coses siguin així, que siguin com són i la manera com es poden canviar per aconseguir un món més just i solidari. Ve a ser el leitmotiv, fil conductor o motor constant a la vida d’en Cil. 
    L’Església fa referència a  la jerarquia eclesiàstica, com es mou, quina és la seva història, les seves motivacions i objectius. Amb una mirada crítica respecte de celebracions santes presidides per bisbes a les catedrals, que tenen poc a veure amb la vida real de la gent i que contribueixen a mantenir-ne la docilitat davant les adversitats que la vida presenta.
    Per això mateix, s’endinsa en la Teologia de l’Alliberament. L’anàlisi marxista de la realitat és l’eina preferida als ambients més polititzats de Perú. Els sectors d’església més compromesos la consideren una eina imprescindible.

    Alguns temes interessants del fil conductor
    Dona, justícia i reparació: resulta molt interessant la presentació de les primeres dones dins la seva vida, sa mare, sa germana, la monja que l’ensenya a llegir i a escriure...
    Ell: resulta admirable la manera com mira, analitza i reflexiona sobre persones, fets, idees, creences. En coherència amb la seva manera de fer les coses, parteix de la bondat de totes les persones o si més no fora prejudicis... per si tu ets, negre o ets blanc, ets mallorquí o foraster, ets immigrant del nord o immigrant del sud, ets home o ets dona...         En Cil es relaciona amb totes les persones amb la mateixa consideració i respecte. Amb el mateix punt de partida. Amb la mateixa pàgina en blanc. Fora prejudicis de cap casta. Amb la mirada acollidora des del primer moment: puix parla català vejam què diu puix que és un esser humà, vejam què diu, com és, què necessita, amb una obertura cap a l’altre, sigui qui sigui, sigui home o dona. La gent percep com és mirada. Els migrants, venedors ambulants, valoren que els mirin als ulls. 
 
Història sagrada 
    En Cil posa en quarantena la idea “La dona origen de tots els mals és la temptació que et durà a la perdició”. La nostra generació ha estudiat la història sagrada. Ell com a seminarista encara ho ha fet més a fons. Però en Cil no s’ha deixat arrastrar per històries bíbliques recollides al llibre del Gènesis com la creació d’Adam i Eva: l’home fet de terra, aigua i un buf de Déu i la dona feta d’una costella de l'home per fer-li companyia. A més n’Eva és la qui escolta la serp, cull la poma de l’arbre del bé i del mal, cau en pecat i fa caure n’Adam. 
    Sembla que en Cil posa en marxa la Pedagogia de la Pregunta  -De veres? A mem... mirem-ho de prop.

Final
    Amb la lectura d’aquest llibre, d’aquesta autobiografia, per la seva anàlisi profunda he après a mirar, a posar en quarantena com vivim, a treballar l’espiritualitat que tots tenim, a viure la vida amb alegria – en Cil és una mostra, quan posa un peu al carrer -.
    He après a tenir sentit crític per contribuir a la lluita per un món millor, més solidari, més just on dones i homes treballin junts per aconseguir la pau i el respecte a la vida i al planeta.
    Llegiu aquest llibre. Vos agradarà. Moltes gràcies.!

Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele (5): comentari segon

PRESENTACIÓ DE “MESTÍS!
MEMÒRIA VIVA D’UN NEGRET MALLORQUÍ TRANSHUMANT”

    Bones tardes. Primer de tot, moltes de gràcies, Cil, per convidar-me a la presentació del teu “Mestís! Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant”.
    Vaig tenir ocasió de conèixer-lo quan s’estava gestant o, si més no, en el moment en què prenia la forma definitiva. Va ser a Can Gazà i a través de Jaume Santandreu que, aleshores, estava enderiat en afavorir l’edició d’obres que considerava importants per ajudar a conèixer i a entendre els efectes dels darrers setanta anys de Mallorca, sobretot en els camps de l’Església i de l’exclusió social.

    Quan em va donar a llegir l’original, després d’elogiar-ne l’expressió i les dades i les dates que aportava, em va dir entre sorprès i admirat que al llarg de la narració no hi havia trobat cap greuge ni episodi de rebuig o de menyspreu que hagués patit pel fet de ser mestís. Ben segur que li ho degué dir a en Cil que, a la fi, deixarà dit en aquest text que: “El fet de ser jo el primer mulat que neix a Mallorca, d’una forma o altra, marca la meva existència damunt del planeta, des del primer dia fins avui mateix. La negritud fa part del meu codi d’informació genètica característic, del meu ADN. Per descomptat. Indubtablement”.
    I afegirà més endavant que: “D’infant menut, la meva condició de mulat mallorquí, d’una manera o d’una altra, em fa sentir diferent, alhora que millor” [...] “Del meu pas pel Seminari diocesà, durant tretze anys, tenc la impressió que crid l’atenció de certa gent, per ser-hi el més moreno d’entre tots els alumnes”.
     tan avesat està al panorama i als horitzons humans blancs i mallorquins, que en el primer viatge que farà a Àfrica, dins l’avió que el deixarà a Uganda, diu: “Ens topam amb hostesses i altre personal de cabina, tots de raça negra. Això m’impacta fort!”.
    Tanmateix, més enllà d’aquestes precisions, no es donen -ni en el text hi apareixeran- episodis agressius o violents pel fet de ser mestís. A Burundi, sent ell fill de guineà bubi, passarà per “umuarabu”, és a dir, genèricament moro; i al Perú el tractaran de “sambito”, apel·latiu afectuós que prové de l’adjectiu castellà “zambo” -fill de pare o mare blancs i de pare o mare indígenes- que els peruans donen als afrodescendents. Emperò no se sentirà mai assenyalat, rebutjat, marginat o agredit per ser-ho.
    Per això, per tot on vagi Cil Buele, al llarg de tota la seva transhumància, farà lluir el seu mestissatge que s’ha fet ben seva aquesta terra illenca. Quant a això diu: “intensament i immensament immers fins més amunt del coll i de la closca, dins les entranyes més fondes d’aquesta mare terra que es diu i nom Mallorca”.
    De fet, és tan mallorquí que en una topada amb la “policia armada” -l’actual policia nacional-, als pocs anys d’haver mort Franco el sanguinari, el 1981, havent estat retingut per un afer molt menor relacionat amb la política, un agent dirà a un altre: “Éste es demasiado moreno para ser mallorquín”.
    Les memòries individuals, com aquestes que presentam de Buele, acaben sent, també, memòries col·lectives perquè ens fan fer memòria. Als que som contemporanis seus, ens enfronten a la nostra pròpia història i a la que compartírem; per als que no són contemporanis, esdevenen testimonis d’un temps, d’uns espais i d’unes realitats que han modelat i, per tant, expliquen el nostre present com a poble, qüestió no gens negligible.
    En aquest “Mestís!” hi trobarem un esbós de la ciutat de Palma dels anys cinquanta i seixanta, i les vivències esforçades del matrimoni format per Andrés Buele Siesa, nascut a Bioko, a Guinea Equatorial, el 1911, i Maria del Carme Ramis Ribot, nascuda a Ariany el 1914.
    Quin valor, el de na Maria “Pou”, de malnom, de casar-se amb un negre! Aleshores, l’únic negre de Mallorca. Significativament, el dia que es casaren Andrés i Maria del Carme, el 12 de setembre de 1943, no hi assistí cap membre de la família de na Maria.
    I si va a dir ver, la transhumància que es reflecteix en el títol del llibre que presentam s’inicia ben d’hora perquè en el decurs dels primers vuit anys de la vida de Cil, la família Buele-Ramis viurà a vuit llars ciutadanes diferents.
    Aquest llibre també és un retrat fidelíssim de l’Església de Mallorca que surt del Concili de Trento per emparar el Concili Vaticà Segon.
    Passarem pel Seminari Diocesà de l’illa, el centre de formació de capellans i també viver d’activistes polítics, culturals o socials que tindran molt de pes durant la falsa “transició” que s’obrí amb la mort de Franco.
    Del Seminari se’n sortia molt ben instruït intel·lectualment, però desastrosament format en educació emocional. De fet, el celibat que s’imposa a l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana, lligat a aquest dèficit, provocarà en Cil una crisi gairebé constant i mantinguda i al final l’abocarà a la renúncia de l’exercici sacerdotal. 
    Per culpa d’aquesta nul·la instrucció quant als sentiments i la conseqüent invisibilitat de la dona, quan la primera d’elles li dirà lliurement i clara “t’estim”, el nostre autor no sabrà reaccionar; no sabrà com respondre-hi.
    De fet, l’absència de contacte amb les dones durant els tretze anys de carrera eclesiàstica marcarà profundament no sols en Cil, sinó tots els que varen passar la pubertat, l’adolescència i la primera joventut interns en espais exclusivament masculins i dedicats a la formació religiosa. 
    En aquest sentit, és molt significatiu que en aquest relat que presentam només siguin dues les dones que s’hi esmenten amb nom i llinatges i que no siguin religioses o es relacionin amb l’estament eclesiàstic: na Lina Company Vidal i n’Eugenie Mukantagara, una mestre tutsi rwandesa refugiada a Burundi amb qui Cil, després de tractar-la personalment, hi mantindrà una dilatada correspondència.
    Lligat a l’Església de Mallorca, ens endinsarem en les seves missions de Burundi i Perú, que també sacsaran fortament la consciència d’en Cil. 
    A Burundi viurà la pitjor massacre de la història d’aquest país centreafricà, la que s’inicià el 29 d’abril de 1972 i en què la resposta dels governants de l’ètnia tutsi, la minoritària, als aldarulls provocats al sud del país per grups d’hutus, l’ètnia majoritària, provocaran una mortaldat que molts qualifiquen de genocidi; uns 300.000 morts, s’aventura que hi hagué. 
    I a Perú, entrant en contacte amb la Teologia de l’Alliberament, s’endinsarà en els moviments de base i veïnals, i s’acararà amb la violència policial i militar que l’enfrontarà amb les autoritats.
    I tant a Burundi com a Perú, en Cil es plantejarà seriosament el paper que juguen els missioners mallorquins en aquests indrets tan allunyats de la nostra realitat.
    Retornat a Mallorca el 1978, completament transformat per les vivències burundeses i peruanes s’implica en tota mena de moviments socials, des del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, passant pel Grup Cristià de Drets Humans, el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i Amnistia Internacional, per precisar-ne uns quants. 
    L’efervescència social d’aquells anys també apropen en Cil a l’incipient Moviment Marginal de Mallorca i a d’altres organitzacions humanitàries. Tots ells, moviments, organitzacions i entitats que deixaran sentir amb fermesa la seva petjada en els darrers anys mallorquins del segle vint. I, naturalment, també entra en política.
    D’aquesta “Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant”, que acaba el dia que en Cil celebra la darrera missa a la Parròquia de L ’Encarnació de Palma el 20 de gener de 1982, se n’han de destacar, a parer meu, tres característiques. 
    La primera, la profusió de noms de persones i de lloc, i de dates, la qual cosa situa permanentment el lector perquè se’n pugui fer sense esforç la corresponent composició de lloc. 
    La segona, l’expressió tranquil·la amb què es desplega el relat tant davant els conflictes, els dubtes i les crisi, com davant les manifestacions de signe contrari. 
    I la tercera, l’honestedat. Dit en pla, no repassa els altres, com sol ser corrent en les memòries que es publiquen, sinó que passa comptes exclusivament amb ell.
    Honestedat, insistesc, que es pot condensar en la declaració que va fer a la seva primera esposa: “Jo som, jo em sé i em sent capellà”. I podríem afegir que amb totes les conseqüències.
    Per acabar, vull donar les gràcies a en Cil per ser un molt bon amic de Can Gazà, per tenir-nos ben presents sempre en les seves obres i per voler que així consti, incorporant a la contracoberta del llibre el logotip que ens identifica. 
    I també i sobretot per ser un molt bon amic de Jaume Santandreu. 
    En nom de tots els que feim Can Gazà, moltes de gràcies, Cil.
    I a tots vosaltres, gràcies per haver vingut. 
    Us recoman sincerament que llegiu aquest llibre perquè aprendreu moltes de coses.
Moltes gràcies.
    JAUME MATEU I MARTÍ, Bunyola, 18 de maig de 2026

Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele (4): comentari primer

    A la fi he acabat el llibre! És la segona vegada que llegesc aquest escrit. La primera fa dos estius quan l’acabares d’escriure i la segona quan està a punt de ser presentat com el nombre dos de la Col·lecció Marginàlia i donar-li la difusió que es mereix.
    Aquesta segona vegada l’he trobat molt més àgil, hi ha poques reiteracions, està ben estructurat, segueix els fets cronològicament, cosa que m’agrada molt, ja que s’ajusta a la realitat del temps, de l’espai i de la situació que envolta aquests fets.

    Amb la idea inicial és la síntesi del que aniràs desenvolupant en el transcurs de les pàgines d’aquest llibre.
    La situació del país i de la família, et marquen i et fan més fort. No oblides mai els problemes de la gent i sempre et solidaritzes amb els què ho han de menester. És una constant de ta vida!
    L’estada a Burundi reflecteix la descoberta del país amb tots els seus paratges, aprenentatge de la llengua, situació de pobresa de la gent que l’habita, el valor de la germanor i l’amistat. L’enfrontament amb una situació adversa que xoca frontalment amb l’evangeli, el respecte humà, el valor de la vida.
    L’estada al Perú, segurament per què coneixes la llengua, hi ha fragments que són filosòfics, d’altres teològics. Aprofundeixes en la Teologia de l’Alliberament.
    Hi ha fragments molt sentits com els de:
    *L’ocupació de terrenys buits, per fer un assentament amb habitatges per a famílies que no en tenen. I el desengany posterior.
    *La manca de paraula de l’arquebisbe de Piura.
    *La vaga iniciada per Siderperú que es transforma en vaga provincial indefinida i que es manté gràcies a la solidaritat de tota la població.
    La decisió presa a principis dels 80 fou molt valenta!!!
    No cal repetir que això de transhumant no m’agrada gens ni mica. Queda una mica forçat i fuig del teu lèxic habitual. És el ciuró negre de l’escrit.
    El llibre m’ha agradat, crec que els lectors els interessarà i gaudiran imaginant paisatges, paratges i fets mai vists. Es corprendran amb les matances de Burundi de 29 d’abril de 1972, amb les situacions al Perú contra els drets humans, alhora que se sorprendran de la capacitat de lluita pels seus drets. Teresa Gené Ramis.

Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele, a CineCiutat (3)

     N’he quedat molt content, de la primera presentació pública d’aquest darrer llibre meu titulat «Mestís. Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant».     
    Imprès a Impremta Muro, gràcies a la maquetació i edició del bon amic Agustí Baró, el presentam públicament a la sala gran de Cine Ciutat, al recinte cultural de s’Escorxador de Palma en bon dia 18 de maig de 2026.
    M’hi ajuden en la tasca dos bons amics de fa molt de temps: Jaume Mateu i Martí, president de l’ICES (Institut Contra l’Esclusió Social, Can Gazà) i M. Antònia Font Gelabert, presidenta del Col·lectiu Dones dels Països Catalans.
    No m’hi esperava tanta de gent. Ni de bon tros. Prèviament havia fet 480 convidades personals, en la perspectiva d’obtenir-ne la mitjana habitual del 10%, és a dir uns 48 assistents a l’acte.     
    S’hi superà amb escreix aquesta xifra, comptabilitzant-n’hi més de 70.
    També em sorprengué la procedència local tan diversa. Pel cap baix una dotzena i mitja de pobles, i de Ciutat, hi eren representats per gent d’Alaró, Artà, Banyalbufar, Binissalem, Bunyola, Campanet, Costitx, Esporles, Inca, Manacor, Maria de la Salut, Palma, Peguera, Porreres, Pòrtol, Sant Jordi, Selva, Sencelles, etc.
    Feia goig de veure que, a més de gent resident a Palma, n’hi havia que provenia d’altres contrades mallorquines, arribant a ocupar més de la meitat dels seients d’una sala tan espaiosa.
    Em venia al cap una altra presentació que hi havíem fet allà mateix 12 anys (2 mesos i 4 dies) enrere. Es tractava del llibre «Gloses meves».  L’havia dedicat a la gent d’AFAM (Associació de Familiars amb la Malaltia d’Alzheimer) que aleshores atenia admirablement la meva dona Isabel Rosselló Girart (QEPD). 
    Casualment, aquest mateix dia 18 de maig es complien els primers 10 anys de la seva mort l’any 2016.
    En aquesta ocasió continuo sentint-me molt agraït als joves que segueixen amb entusiasme la tasca de mantenir obertes les instal·lacions magnífiques de Cine Ciutat al recinte cultural de s’Escorxador, a Palma.
    També em sent molt agraït a tota la gent que ha volgut acudir a la presentació d’aquest llibre; a la que ho volia fer però que, per un motiu o un altre, no s’hi ha pogut fer present; i a tota quanta gent s'animi a adquirir-lo, llegir-lo i comentar-me'l.

    Hi he vist cares ben conegudes i estimades de l’Associació cultural Amics del Seminari, o del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, o d’entitats defensores dels drets humans, veïnals, sindicals, religioses, gent veïna dels barris del Camp Rodó, Santa Pagesa o Cas Capiscol/Son Busquets, etc. 
    M'ha alegrat ben molt veure-hi gent d’església i gent de la societat mallorquina més activa i dinàmica des de la perspectiva social i cultural.
    A dir ver, quant a les formacions polítiques en què he militat, n’han excusat l’absència per motius de feina, cosa que els agraesc de bon de veres.
    Faig comptes, si Déu ho vol, fer altres presentacions públiques d’aquest llibre en altres indrets. Mir de reflectir-hi així com em veig a mi mateix al llarg dels 37 primers anys de la meva vida. 
    Conduït sempre pels consells i recomanacions de bon amic manacorí Jaume Santandreu i Sureda (QEPD) qui en sap molt més que jo, d’això de publicar llibres.
    Esper poder col·laborar en la tasca que continua desplegant una iniciativa social tan valuosa com és ara l’Institut Contra l’Exclusió Social (ICES), més conegut amb el nom de Can Gazà. 
    Cap enllà faig arribar tots els beneficis que se’n derivin, de la seva adquisició.

Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele, a CineCiutat (2)

 1 Llibre de 224 pàgines (objecte físic regal enriquidor per als cinc sentits corporals convencionals, i també per a l'interior personal i col•lectiu més profundament humà), en aquest cas conté lletres i paraules, dibuixos gràfics, espais en blanc, colors en les portades, superfícies i olors característics del paper. Com qualsevol altre llibre.

2 Llibre de la memòria viva que conserv sobre els primers 37 anys de la meva vida octogenària: des del dia que arrib a aquest món al carrer 31 de Desembre de Ciutat (4-12-1944) fins al dia que dic la darrera missa a la parròquia de l'Encarnació (20-01-1982). 
    Són més de tres dècades i mitja dedicades a preparar-me i a fer de capellà "convencional", adscrit a la diòcesi de Mallorca on treball durant 4 anys, i que m'envia com a missioner a Burundi durant 4 anys i a Perú durant uns altres 4 anys. 
    Si tot plegat ho afegiu als 11 anys que complesc quan entr al Seminari, els 13 cursos acadèmics que hi faig i els 13 anys que dedic a fer de capellà, en veureu completats els 37 viscuts intensament a tres continents : Europa, Àfrica i Amèrica Llatina o Ameríndia com alguns anomenen. 
    Més transhumant, gairebé impossible: "anant d'un indret a un altre, però retornant sempre cap a cases". Com un llibre d'aventures.

3 No el veig com el fruit d'un escriptor - tot i que pas molt de gust d’escriure quan m’hi pos. Més tost el valor com una criatura parida per un qui passa molt de gust de contar coses.

4 Un infant i jove cridat, format, educat i preparat per esdevenir "mantenidor de l'ordre preestablert", no solament dins l'església sinó també dins una societat civil on els clergues d'aleshores mantenen un paper predominant (tot just immediatament després dels militars), pas a voler ser-ne servidor i a continuar fent-hi aquesta tasca dins la mateixa església i dins les societats diverses i variades on la vida em duu a desenvolupar-ho amb molta d'intensitat.

5 M’encantarà rebre opinions, suggeriments i/o crítiques de qui ho llegesqui, si més no per fer-ne les correccions oportunes en la segona part que hauria d'abastar des de l’any 1982 fins al dia d’avui. 
    Cosa que encara ni tan sols he començat a fer.

Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele, a CineCiutat (1)

 

    Hi oferesc "la memoria viva d'un negret mallorquí transhumant", des d'una perspectiva molt personal.
     L'he elaborada a bracet del bon amic manacorí Jaume Santandreu i Sureda els darrers mesos que va viure a Can Gazà. Jo hi anava sovint i ell m'hi feia les observacions que considerava pertinents, ben annotades que tenia en uns fulls escrits a mà.

    No són les memòries de tota la meva vida. Només faig referència als 37 primers anys de ma vida octogenària  (1944-1982) exclusivament, tots ben gaudits a l'interior de l'àmbit estrictament eclesiàstic, tant a Mallorca (Europa) com a Burundi (Àfrica) i Perú (Amèrica Llatina).
    A més de Jaume Santandreu, he rebut l'ajut inestimable de Jaume Mateu i Martí (president de Can Gazà, ICES) en la tasca de corregir-ne el text de manera minuciosa i detallada; i també la col·laboració valuosa de la bona amiga M. Antònia Font Gelabert (presidenta del Col·lectiu Dones dels Països Catalans). 
    Tenim previst que tots dos me'n facin la presentació pública a CineCiutat.

     Compt també amb l'aportació valuosíssima del bon amic Agustí Baró i Bauló, gran professional en el disseny gràfic i que s'ha encarregat de la maquetació del llibre.
    Així mateix amb la bona acollida dispensada per Miquel Campaner Fornés a la Imprenta Muro encarregada de l'edició d'aquest llibre que fa part de la Col·lecció Marginàlia (encapçalada pel llibre de Jaume Santandreu "Mon cor aflama estels. ApoElegies" - 2024).

    Com també l'oferta generosa i esplèndida de Xavier Pachón amb tot l'equip professional de CineCiutat que han posat a la nostra disposició la sala més adient per a fer-hi la presentació.

    M'encantarà veure-hi gent amiga DILLUNS, 18 DE MAIG DE 2026 A LES 17H A LA SALA GRAN DE CINE CIUTAT (S'Escorxador, carrer de l'Emperadriu Eugènia 6 - Palma).
    L'acompanyament musical d'aquest vídeo és un fragment a l'orgue de Toccatina de Bernat Julià (Arxiu d' Units com brins - Felanitx).
    Vull fer NOTAR que, en demanar un donatiu de 18 euros per cada exemplar, s'hi destinen 5€ cap a CAN GAZÀ. Contribuint d'alguna manera a fer suport a aquesta iniciativa santandreuïna tan emblemàtica adreçada a lluitar contra l'exclusió social a l'illa de Mallorca des de fa dècades.

Cineciutat i Mercasa

Aquest darrer dissabte del mes de juliol de 2021, CineCiutat ha realitzat la seva assemblea general. Hi he participat com a soci amb moltes ganes. 

Érem unes dues dotzenes d’assistents a la Sala 1. Poca gent, segons se’n miri el nombre total de socis, que rondineja el milenar. Moltíssima de gent, segons se’n mirin les circumstàncies: en temps d’això que en diuen pandèmia i en ple estiu calorós.

Una vegada més, he tornat a valorar de manera molt positiva la feinada ingent duita a terme pel grup, cada cop més reduït, de responsables i representants de la Junta Directiva d’una entitat que, des de fa més de 9 anys, s’ha afanyat a sobreviure dins aquest àmbit de la cultura, tan difícil de gestionar i de mantenir, com és ara el cinema de qualitat. I més a la ciutat de Palma.

Ja havia assistit a l’anterior, l’assemblea extraordinària del mes de febrer de 2019, abans de l’arribada de la covid19, en bon Dia de la Candelera.

Recordant altres trobades anteriors, avui també me n’he duit, com sempre, una impressió molt bona i engrescadora. He tornat a comprovar que CineCiutat és molt «Més que un cinema»: compta amb un nombre considerable de persones voluntàries que hi col·laboren, per dur-hi a terme una munió d'activitats diverses amb uns objectius socials i educatius molt interessants. 

Malauradament, trob jo, continua sent una entitat que no rep el suport institucional públic que consider que es mereix: ni de l'Ajuntament de Palma, ni del Consell de Mallorca, ni del Govern de les Illes Balears, ni del Govern d'Espanya.

A la reunió assembleària anterior de l'any 2019, ens havien informat que CineCiutat venia obligada a haver de pagar 10.000 euros mensuals a MERCASA pel lloguer de les sales de cinema.

 I que els hi hauria de pagar fins a l'any 2022! Cada mes, 10.000 euros!

Em semblava una barbaritat! Increïble! Em semblava vergonyós! Inacceptable. 

Com podia ser que una entitat cultural hagués de pagar una quantitat tan elevada a una empresa pública estatal, per la utilització social i cultural de les sales d'un edifici que era propietat municipal, sense rebre cap casta d'ajuda econòmica del Consistori, ni del Consell, ni dels Governs! 

Em semblava in-cre-ï-ble!

Per si això no bastava, a la reunió d’aquest dissabte 31 de juliol, entre d’altres informacions, ens feien a saber que Mercasa, enguany mateix, havia duit CineCiutat davant dels tribunals per via d'urgència: perquè no havia pagat les quantitats d’euros que corresponien als mesos que havia hagut de mantenir tancades les sales de cinema, per mor de la normativa convid19 que l'hi obligava...

Una empresa pública estatal porta davant dels tribunals de Justícia una entitat social i cultural com CineCiutat? Per mantenir-hi llogats uns espais que són propietat de l’Ajuntament de Palma, i que havien de romandre tancats per ordre del Govern de les Illes Balears?

M’he quedat de pedra!

Amb la sang que em corria per les venes, a les totes, hi he volgut manifestar tres coses: 

1. Tot el meu suport personal a la feinada ingent duita a terme pel grup que s’ha encarregat fins ara de dur endavant la direcció de l’entitat, en unes condicions tan difícils. Em sentia empès a haver de reconèixer que es tractava d'un veritable miracle; 

2. El meu rebuig total a la manera de procedir de Mercasa, que, segons he dit, no era  gens nova, sinó que ja venia de temps enrere. Dels mateixos orígens, a l’any 1992, quan l'Ajuntament de Palma, presidit pel batle Ramon Aguiló, li'n féu una adjudicació tan descabdellada que no era de rebut; 

3. La meva adhesió total, amb la col·laboració personal que considerassin pertinent, a la proposta suggerida de denunciar Mercasa davant dels tribunals, per l’abús sostengut durant tants anys envers CineCiutat. 

I que això ho féssim com més aviat millor.

Assemblea extraordinària de socis de CineCiutat

Com a soci de CineCiutat, he rebut la convocatòria per assistir amb veu i vot a l'Assemblea Extraordinària de Socis, dissabte 2 de febrer de 2019.

En bona festa de la Candelera, la reunió gira en torn del futur immediat de l'associació, les mesures urgents a prendre i, després de dos anys de legislatura, les eleccions per a la següent Junta Directiva de l'entitat.

Recordant altres trobades anteriors, me'n duc, com sempre, una impressió molt bona i engrescadora.

Sobretot a la vista de l'entusiasme amb què se'ns informa sobre tot quant fan durant l'any aquest grapat de joves que es dediquen a impulsar i dur endavant una iniciativa cultural, social i educativa tan valuosa, com és ara CineCiutat.

Una vegada més, veig que es tracta de qualque cosa més que una sala de cinema. S'hi projecten pel·lícules, certament. I s'hi projecten pel·lícules molt especials i singulars, que no es poden veure ni a casa ni a cap altra sala de cinema de Palma.

Però CineCiutat és molt «Més que un cinema».

Compta amb un nombre considerable de persones voluntàries que hi col·laboren, per dur-hi a terme una munió d'activitats diverses amb uns objectius socials i educatius molt interessants. 

Malauradament, trob jo, no reben tot el suport institucional que es mereixen.

CineCiutat, no solament projecta pel·lícules excepcionals. També dedica molts d'esforços al manteniment de relacions socials amb altres entitats ciutadanes, educatives i culturals.

Veig que a l'actualitat compta amb un miler de socis que paguen la seva quota anual i que, juntament amb la taquilla, constitueixen el gruix dels ingressos econòmics que permeten de fer front a les grans necessitats d'una iniciativa tan singular com aquesta.

CineCiutat s'afanya a convertir la ciutat de Palma en una d'aquelles ciutats europees més avançades en l'oferta d'espais comunitaris oberts al barri i al conjunt de la ciutadania, primordialment mitjançant el cinema de qualitat en versió original. També en català. 

Com molt bé se'ns diu, és la ciutadania la que salva el cinema arreu del Planeta, invertint-hi recursos, temps i esforços. Sense socis no hi ha cinema. I la renovació de la condició de soci esdevé una decisió molt important.

Al llarg d'aquests darrers anys, quantes persones no deuen haver-se fet sòcies de CineCiutat! I quàntes, per un motiu o un altre, han deixat de ser-ho. Sovint sense saber ben bé per què. A vegades, creient que ja no se'ls necessita!

Se'ns expliquen molts aspectes de la labor valuosíssima que desplega CineCiutat a Palma. 

També de les dificultats enormes amb què ens topam a l'hora de contactar amb grans distribuïdores com Fox, Warner, Disney,.. o a l'hora d'obtenir recursos públics institucionals... o quan s'ha de fer front al pagament del lloguer de les sales...

Me'n surt amb la idea que les institucions públiques -Ajuntament de Palma, Consell de Mallorca, Govern de les Illes Balears, Ministeri de Cultura, etc.- no valoren  a bastament tot quant fa CineCiutat a favor  de la cohesió social, la labor educativa o la promoció i difusió de la llengua catalana, per posar només alguns exemples.

Com a veïnat del Camp Rodó, que sempre m'he mostrat molt crític amb la presència de MERCASA en la rehabilitació de s'Escorxador, -a la dècada dels anys 90 del segle passat, en temps del batle Ramon Aguiló-, allò que més em dol avui mateix, de tot quant se'ns informa, és saber que CineCiutat paga 10.000 euros mensuals a MERCASA pel lloguer de les sales de cinema: i els ha de pagar fins a l'any 2022! Cada mes!

Em sembla una barbaritat! Increïble! Quina vergonya! Com pot ser que s'hagi de pagar una quantitat tan elevada a una empresa privada, per la utilització social i cultural de les sales d'un edifici que és propietat municipal, sense rebre cap casta d'ajuda econòmica del Consistori, ni del Consell, ni del Govern! In-cre-ï-ble!

Pel que arrib a escoltar durant l'assemblea, tot i que, a mi, em semblava el contrari abans d'entrar-hi, m'adon que hores d'ara CineCiutat NO està consolidat, ni es pot dir que s'hagi quedat per a sempre entre nosaltres, com a cinema amb caràcter col·laboratiu... 

Veig que fer-se soci esdevé imprescindible, necessari, recomanable.

La manca de gent jove entre els socis, que contrasta amb el nombre considerable de gent jove que acudeix a les sales de projeccions, sobretot en determinades ocasions, em duu a demanar públicament que, si volem estar a l'alçada d'altres ciutats europees, avançades en allò que comporta la promoció del millor cinema, ens hem de fer socis de CineCiutat i hem de promoure que se n'hi faci com més gent millor.

Des d'aquest blog meu, em sent empès a convidar la gent a visitar la web de CineCiutat 

He de reconèixer que no puc dir com ha acabat aquesta assemblea extraordinària perquè, dues hores després d'haver-se iniciat, he hagut d'absentar-me'n. 

Miraré d'assabentar-me'n visitant-ne la pàgina informativa. 

Presentació a Palma de l'associació mallorquina Mans a les mans

Després d'haver-se presentat públicament a Montuïri, Algaida i Manacor, l'Associació Mallorquina «Mans a les mans» n'ha volgut fer la presentació pública a Palma.

Juntament amb l'ABIC -Associació Balear d'Infermeria Comunitària- s'ha triat com a lloc de presentació la Sala 1 de Cine Ciutat, al recinte cultural de s'Escorxador, que ha quedat pràcticament plena. S'ha fet en dissabte, 1 de desembre, a les 10:30 del matí.

Després d'una presentació breu per part de representants de la Junta directiva, que han agraït la presència a tots els assistents i col·laboradors, el director del documental «Cuidadores», Òskar Tejedor, n'ha fet una explicació breu, seguida de la projecció i posteriors reflexions relacionades amb el contengut i el motiu del film.

La jornada de presentació de l'entitat a Ciutat també ha servit per convidar els assistents a fer-se socis d'una associació que requereix moltes mans: es tracta de donar més suport i més visibilitat a totes aquelles persones que cuiden altres persones, malaltes, en situació de dependència.

Gloses meves, a CineCiutat: paraules d'en Miquel López Crespí

L'escriptor pobler Miquel López Crespí, amb Cil Buele, presentant "Gloses meves"

D'on li neix l'interès per les gloses?

És una pràctica literària que li ve de lluny. Tot i que, durant els darrers quinze anys de la seva vida, s'hi ha dedicat amb una mica més d'intensitat. Cercant cercant, se n'arriben a trobar -entre aquelles que fa al Seminari Diocesà de Mallorca, amb el repetitiu “dòmine, dòmine, dòmine, dòmine”- algunes que elabora l'any 1956. És a dir, gairebé seixanta anys enrere, quan fa el primer curs d'Humanitats, a l'edat d'11.

Des de sempre admira la gent capaç d'improvisar, partint de dues o poques paraules, un combat de picat que es pot perllongar durant hores. Fins ara, mai no se n'ha sentit capaç, de fer-ho, ni en públic ni en privat. Sí que li agrada posar-se a escriure, tot quant li ve al cap i a la memòria, mirant de fer-ne algun glosat que pot tenir motius i orígens molt diversos.

Per això, de tant en tant, li passa pel cap entretenir-se a fer jocs de paraules amb aquesta casta de composició popular rimada.

Moltes més ganes li n'entren, quan, anys després, té l'oportunitat d'escoltar i llegir gloses tan sucoses com les que elabora el bon amic i company de lluites cíviques, polítiques i pastorals, Jaume Santandreu i Sureda.

O quan assisteix a alguna d'aquelles trobades en què el mestre glosador llorità, Felip Munar i Munar, secretari de l’Associació Cultural Glosadors de Mallorca, n'hi amolla de les seves i incita també a fer-ne, a tots els assistents.

O quan té l'oportunitat d'escoltar i atendre les explicacions de mestres glosadors més joves encara, com són ara Mateu Matas “Xurí” o Macià Ferrer “Noto”, experts en la improvisació, artistes en l'ús de la paraula oral, compositors aguts de gloses i de dècimes que recullen la tradició transmesa per via oral de generació en generació, a Mallorca, a Menorca i arreu dels Països Catalans.

Els tallers i seminaris intensius de glosa improvisada que fan aquests mestres glosadors joves li deixen bona empremta, ben marcada en aquest àmbit de la tradició popular.

Però, sobretot sobretot, li entren ganes de fer gloses quan veu i escolta amb quina facilitat aquells altres vells mestres glosadors, pagesos de soca-rel, es dediquen a escampar a tots vuit vents del món i de la bolla, com qui no fa res, milers i milers de versos que els brollen a barrumbades per les seves gargamelles mig escanyades de tant parlar i cantar: Madò Antònia Buades Vallespir, Guillem d'Efak “Cremat”, Bartomeu Crespí “Pobler”, l'amo Antoni Socias Simonet “Teuler” (“Pobler”), Rafel Roig, Jaume Juan, En Planisi, Es Carritxoner...

N'aprèn moltes dades que l'ajuden a tenir clares les nocions més elementals. A tenir ben pensat allò que es vol dir. A començar mentalment amb el primer i el darrer vers, intercalant-hi els altres dos. A fer-ne la rima composta de set síl·labes, etc. Arriba a veure clar i català que la pràctica terrena -més que la inspiració celestial- ho fa gairebé tot!

No pot passar per alt, tampoc, les seves arrels arianyeres. D'on recorda, amb tendresa particular, les gloses i cançons que, de petit, escolta declamar a sa mare, a la seva padrina, al seu padrí, a oncles i ties de la vila mallorquina d'Ariany.

Què vol expressar amb els seus escrits? Quina intenció tenen aquestes gloses?

Aquest recull de “Gloses meves” arreplega moments i temes recurrents en la vida de l'autor, com són ara Nadal, Cap d'Any, Reis, Sant Antoni o Sant Sebastià -una mesada llarga seguida amb esdeveniments festius, quan acaba i quan comença el calendari convencional nostre-.

La mort o l'aniversari commemoratiu d'una persona, amiga o familiar, també n'és un segon motiu que l'empeny a asseure's a la taula i redactar el que li ofereix la malifeta ocorreguda, coneguda o viscuda i patida de més a prop; com també l'esdeveniment digne de ser celebrat amb alegria.

Finalment, una tercera font d'inspiració glosadora és la que més intensament li raja dins l'enteniment. Quan, adonant-se de situacions que no li agraden i que vol veure-les canviades, transformades, mira de dir-ho en veu alta i per escrit.

Hi entren de ple certs processos electorals en què participa com a polític nacionalista d'esquerres, tant a l'àmbit local, com autonòmic, com estatal, com europeu; onades migratòries africanes, advertides del perill que els comporta venir-se cap a Europa; lluites contra la incineradora de Son Reus; polítiques de gent acomodada al sistema; actes violents escampadors del terror; personatges i col·lectius que pateixen les males conseqüències del sistema injust que ens ofega; a favor de polítics republicans i d'esquerres, com el batle Emili Darder; de grups lluitadors en defensa de la nostra llengua i la nostra cultura; de la revolta agermanada; de la construcció de la nació catalana sencera...

Festa i lluita, vida i mort, joia i pena, vet ací la mitja dotzena de femelles estel·lars a les quals el glosador mira d'adreçar l'atenció i girar la ullada, amb eixes gloses que arreplega ací mateix, en aquests fulls, per primera vegada en sa vida.

Miquel López Crespí, escriptor

(a la presentació de l'edició segona, a la sala 1 de CineCiutat, el 05-03-2014)

Gloses meves, a CineCiutat: paraules de na Magda González

M'arriben tan endins, les paraules de na Magdalena González Crespí, -durant la presentació del llibre "Gloses meves" a la Sala 1 de CineCiutat-, que no puc deixar d'escampar-les a tots vuit vents del món.

Gràcies, amiga Magda!

PRESENTACIÓ ”GLOSES MEVES” de Cil Buele

S’escorxador, Palma, 5 de març de 2014

Amics, amadors de la cultura, la terra i de la bona gent,

Moltes gràcies a l’autor per atorgar-me l’honor de poder compartir aquest moment entranyable que em permetrà dibuixar, des de l’admiració i el respecte, un esbós afectuós d’un personatge que ha contribuït , sens dubte, a escriure pàgines de la història de la política del nostre país, a conscienciar de la necessitat de la lluita social i a engrandir la nostra cultura popular en la seva vessant de glosador i tot, des de l’ honestedat més absoluta.

Un escriptor és sempre la conjunció de la persona i la seva obra.
Ja que en Miquel, escriptor, s'encarregarà de parlar de l'obra, jo
parlaré de la persona, de l'home q l'ha escrita. I com que la presentació d’un llibre no deixa de ser una festa dels mots, jo en triaré uns quants per definir Cil Buele: honestedat, Coherència, Llibertat, Pont de cultures, Autenticitat, Compromís, Integritat i Amistat.

Honestedat.- Pilar entorn al qual ha girat la seva vida i especialment demostrada en tota la seva trajectòria pública, fugint dels individualismes i de tot personalisme en favor del treball dels equips, de l’esforç col·lectiu, de la confiança en la lluita col·lectiva.

Coherència.- Que el va dur a la decisió de qüestionar dogmes i creences, construïdes i divulgades per persones, posant a la balança el més pur esperit de la paraula, tal i com apareix a l’evangeli, per una banda, i per l’altra, els filtres terrenals que la interpreten, duent-lo finalment a decantar-se per la llibertat

Llibertat.- De ser en cada moment de la seva vida qui ha volgut ser i encoratjant-nos a tots cada dia a ser qui som

Pont de cultures.- La grandesa de mires que dóna conjugar arrels africanes i arianyeres en un mestissatge d’autenticitat

Autenticitat.- En Cil és tot un personatge, diferent i autèntic, no sols pel color de la seva pell, sinó també pel capell que exhibeix amb naturalitat absoluta. Pell, perquè duu sempre el país, la cultura i la llibertat a flor de pell. Capell, perquè li protegeix les idees d'un somni, el d'un poble lliure amb homes i dones iguals i lliures, entre pobles lliures i solidaris. El d’un poble amb compromís

Compromís.- Compromès amb els valors més importants per a l’ésser humà: la vida, l’amor i la pàtria

- amb la vida i amb l’amor, demostrat amb l’entrega absoluta amb que s’ha abocat a les dues dones de la seva vida, a les que dedica aquest llibre. I per una de les quals, Isabel Rosselló, vull tenir un record especial i vull manifestar públicament el meu afecte més sent it.

- amb la pàtria al servei de la qual s’ha entregat també en cos i ànima guiat sempre pel bé comú i el desinterès material més absolut. La seva trajectòria a l’Ajuntament de Palma, al Consell de Mallorca i a la Generalitat de Catalunya, parla per si mateixa. Rodejat en moltes d’aquestes etapes per la incomprensió, crec personalment que la ceguesa dels qui l’han envoltat han fet que es desaprofitàs una persona amb gran esperit i vocació de servei públic. En definitiva, qui hi ha perdut ha estat la nostra terra.

Integritat.- Qualitat que n’és un exemple per a les seves amistats

Amistat.- Amic dels amics fins a les darreres conseqüències. I és en aquest punt on jo vull compartir amb vostès la vessant d’en Cil que ens uneix des de ja fa un grapat d’anys: l’amor pel nostre país i el somni de veure’l complet algun dia en la seva forma política

No puc passar per alt la seva implicació personal , decisiva, en l’existència de l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans des de quan aquesta, que enguany celebra ja el seu desè aniversari, era només un somni. Unes bones amigues que tenim en comú i que són per aquí, un dia em van dir: “Aquí tens el telèfon del nostre amic. Ens ha dit que té molt interès en saber d’aquest projecte. Segur que et pot aconsellar de com dur a terme aquest projecte. Crida’l!”. Jo vaig dir: I qui és aquest amic?. El conseller de cultura, em van dir. Ca!, vaig dir jo, no li puc fer perdre el temps amb aquesta quimera. Em prendrà per boja! I..., fins avui..
I, senyors, l’Orquestra ja compleix deu anys.. Deu anys que han estat un torcebraç constant amb les forces del gran ventall d’ interessos en que no es consolidàs un dels pocs projectes real, palpable i que posa sobre el terreny la realitat dels Països Catalans. Sempre les teves paraules de coratge i els teus gests han fet que no defallís i arribàs fins avui. En nom de tots nosaltres, directors, músics, moltes gràcies.

Gràcies per ser sempre present, des del racó més petit de les meves inquietuds, als moments més dolorosos que pot viure un esser humà, la pèrdua d’una mare. Com diuen a Àfrica una mare és l’univers de la persona, i en nom de la meva família et vull agrair la glosa que la recorda en la pàg 125 aquest llibre.

En uns moments històrics en que la nostra estimada nació viu moments increïbles per motius absolutament contraposats, l’esperança de llibertat, per una banda, en un altre indret, i l’opressió i persecució més rància per una altra, aquí en aquesta nostra terra estimada, jo vull convidar-vos a Enllaçar-nos per la cultura, la llibertat i per la bona amistat.

Per molts anys, Cil!

Moltes gràcies

Gloses meves, a CineCiutat: paraules d'en Cil Buele

En bon Dimecres Sant, inici de la Quaresma al món catòlic, me'n som anat, delitós, amb moltes ganes de dirigir aquestes paraules a les 63 persones que s'han fet presents a la Sala 1 de CineCiutat, per assistir a la presentació de "Gloses meves", en la seva edició segona, feta a Barcelona.

Agraïments:

• 1 A tots vosaltres que heu vengut avui aquí

• Als que en tenien ganes i no han pogut venir
• Als que ja vàreu venir a la presentació de l'edició primera
• 2 Als representants de CINE CIUTAT (Pedro, Javier, Olga...), per les facilitats que ens han procurat a l'hora de cedir-nos aquesta sala magnífica...
• 3 Al president del Gremi d'Editors (Xesc Sanchis) i col·legues que hi han col·laborat (Glòria, Alejandra, Clara, Antoni, Romanyà Valls...) perquè el llibre “Gloses meves” s'arribàs a publicar a ca nostra, en segona edició
• 4 Als tres companys excel·lents que m'acompanyen avui en aquesta presentació pública:
  L'amic, artista, cantant, informàtic, tècnic en tants d'oficis, Agustí Bauló Baró
  L'amiga, creadora de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, Magdalena González Crespí
  L'amic, veí, escriptor, historiador, company de lluites i fatigues, Miquel López Crespí

Portada del meu llibre, edició segona

En obrir les primeres planes d'aquest llibre, trobareu que en dedic l'edició segona a na Isabel Rosselló Girart, que és la meva dona, malalta d'alzhèimer des de fa uns cinc anys;

I que també agraesc públicament al meu amic i company d'estudis i de lluites, Joan Riera Fullana “Mossegat”. En llegir-ne les quatre retxes, en podreu veure els motius.

1. No som cap glosador de combat, com els bons i grans glosadors de Mallorca... Però sempre m'ha agradat ben molt dedicar-me a treballar bé les paraules... Ni que sigui per deformació professional, quan se t'inculcava l'ús més correcte possible dels mots en castellà, en francès, en anglès, en alemany, en llatí, en grec, en hebreu, en kirundi.. (i, d'amagat, clandestinament, també en CATALÀ).
2. Pentura és per això mateix que m'ha interessat molt més aplicar-me a l'ús de la llengua catalana -parlada, cantada, escrita-, que a la resta d'idiomes estudiats...
3. He tengut la gran sort de poder treballar, primer, com a consiliari diocesà del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, on tot es feia en català (1969-1979); professor de català al col·legi Pius XII, de Ciutat, i a la Conselleria d'Educació i Cultura (1979-1985); després, com a impressor de la versió en català del butlletí oficial de les Illes Balears (1985-1990); i posteriorment com a corrector de textos en català a diversos organismes d'institucions públiques durant dècades. (1991-2009). En guard molt bon record, de tots aquests àmbits d'actuació lingüística en català i de la bona gent amb la qual he tengut la gran sort de treballar.
4. A partir de 1995, emperò, quan m'exercesc com a regidor a l'Ajuntament de Palma, em ve al cap la idea de fer gloses... D'aleshores ençà, mir de fer-ne sempre que me'n vénen ganes.
5. Aquí en teniu aquest primer recull. Conté les aparegudes l'any passat a la primera edició, feta a Mèxic; i unes quantes més, fetes posteriorment. S'hi ha afegit una molt bona introducció i un molt bon acabament, per part dels amics que estigueren a la presentació primera: n'Antonina Canyelles i en Miquel López Crespí.
6. Què pretenc amb això?
   Primordialment TRES MOTIUS:
   1. Escampar la llavor de la paraula feta glosa, en català de Mallorca:
      1. Per als que som creients catòlics, la Paraula existeix des de l'inici del temps: “In principio erat Verbum”. I la Paraula pren cos i es fa carn en Jesús de Natzaret. I aquest convida a escampar-la, a difondre la paraula. De la mateixa manera que ho fa el pagès, quan surt a sembrar la llavor al seu camp: una part cau dins terra bona i dóna molt de fruit; però no tota acaba així: una altra part cau entre batzers i aquests l'ofeguen i no la deixen créixer; una altra cau al camí, i és trepitjada per qui hi passa; una altra cau dins zona rocosa, i se l'enduen els ocells...
      2. Cosa semblant li pot passar a qualsevol altra paraula: també a la paraula escrita en català... Només que, avui dia, podem comptar amb molts més mitjans dels que tenien a l'abast els nostres padrins i avantpassats, i no en parlem ja dels que tenien els contemporanis de fa més de dos mil anys.
      3. Per a mi, gràcies a la xarxa d'internet i els mitjans tecnològics d'avui dia, estam vivint uns temps meravellosos pel que fa a l'escampadissa de les nostres paraules, en la nostra estimada llengua catalana, arreu del món:
         1. Amb una gran facilitat i rapidesa, la podem fer arribar més enllà dels territoris que conformen els Països Catalans: el camp és tan immens que no se'n veuen els límits.
         2. La podem escampar molt ben acompanyada d'altres signes gràfics, com poden ser les imatges, els sons, les veus.
         3. La podem transmetre fins i tot a qui desconeix la nostra llengua: en pot veure el contengut traduït automàticament al seu idioma, cada cop amb una precisió més acurada.
   2. Jugar amb les lletres, jugar amb paraules, per formació humanística, filosòfica, teològica, pas un guster. Com més va més
      1. Hi veureu qualque glosa feta meva només amb monosíl·labs (com la que podeu trobar a la pàgina 46, sobre cops baixos encaixats a l'àmbit de la política)
      2. O alguna altra que dóna preeminència a una lletra determinada, com pot ser la P de Palma relacionada amb la P de la Paraula en lloc de la P de les Pistoles (pàg. 32)
      3. O qualcuna que mira de jugar amb la primera lletra de cada estrofa per conformar-ne un nom, com és el cas de la dedicada a una cosina que morí i que s'anomenava Barita (pàg. 120)
      4. Amb aquest joc de lletres i paraules, mir de fer al·lusions directes a persones conegudes, a situacions viscudes, a lluites cíviques, a festes passades, i, sobretot, al país nostre que anam fent (de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer)
   3. Un tercer motiu per publicar “Gloses meves” és fer suport a una iniciativa concreta: dedicada a persones que van perdent, progressivament i de manera imparable, la seva capacitat d'usar paraules, entre d'altres limitacions.
      1. Bé sigui perquè pateixen la malaltia d'alzhèimer, bé sigui perquè pateixen altres demències.
      2. La primera entitat que se n'ha beneficiat és AFAM -Associació de Familiars amb Alzhèimer a Mallorca-, una entitat situada al barri de la Soledat, a Palma. Va rebre l'any passat una part del que es va poder recollir amb l'edició primera.
      3. L'altra part recaptada anà a parar íntegrament a LLAR DE MEMÒRIA, una entitat que atén persones malaltes d'alzhèimer o altres demències, a la vila mallorquina de sa Pobla.
      4. Cap a aquesta segona entitat, la poblera, faig comptes destinar els guanys que se'n puguin traure amb la distribució d'aquesta segona edició de “Gloses meves”.
      5. M'imagín que tots els que sou aquí podeu destriar bé el motiu que m'empeny a fer això i a demanar-vos la col·laboració: des de l'any 2009, se li diagnosticà, a la meva dona, na Bel Rosselló, la malaltia d'alzhèimer (com a possible).
         D'aleshores ençà, miram de fer tot quant sabem i podem perquè les famílies afectades per una situació com aquesta, puguin tenir i trobar tot el suport que necessiten i que es mereixen.
         Si fins fa uns any, les institucions públiques atenien en certa manera situacions com aquestes, hores d'ara se n'allunyen cada cop més i deixen de parar-hi l'esment que cal.
         Per aquest motiu, es fa més necessari que mai refermar les nostres societats perquè ningú no en quedi desemparat i tothom hi sigui ben atès.
   4. La conclusió és òbvia:
      1. Vos recoman i suggeresc que compreu aquest primer llibre que public, amb el títol “Gloses meves”. Que, després d'haver-ne llegit la introducció i la contraportada, n'aneu llegint aquelles gloses que, mirant l'índex, vos puguin interessar més.
      2. També que n'escampeu la notícia entre les vostres amistats i persones conegudes.
      3. I, finalment, que mireu amb molt bons ulls totes aquestes persones, malauradament cada cop més nombroses entre nosaltres, que pateixen algun tipus de demència; de la qual no se'n poden mai desfer, ni elles ni qui les atén, fins que els arriba l'hora de partir...

Moltes gràcies, per haver vengut, i per haver-nos escoltat.