Cil Buele, a la serra andina peruana 2020

La serralada dels Andes, que travessa el Perú de nord a sud, és molt extensa. Calculen que ocupa uns 405.000 km², que representen el 31,5% del territori peruà. 

Molt difícils de recórrer, lògicament, en tota la seva extensió. 

Durant aquest viatge meu, de setanta dies passats al Perú els mesos de gener, febrer i març de 2020, només me’n pas una setmana a la serra andina peruana. La resta de dies, els visc a la selva amazònica i, sobretot, a la costa peruana.

No m’hi recorr, per tant, molts quilòmetres ni moltes regions de la serrania. Només tenc oportunitat de pujar-hi des de la ciutat de Trujillo, situada a la costa de l’oceà Pacífic, fins a les localitats de Cascas (105 km), Contumazá (40 km) i Cajamarca (125 km). Uns 270 quilòmetres a l’anada i uns altres 310 km a la tornada per un altre indret, Pacasmayo. 

Sempre per carretera. 

Bé sigui en autocar de línia. Bé sigui en la furgoneta VW del bon amic mossèn Manuel Álvarez Zerpa, conegut dels capellans mallorquins que hem treballat a Cascas en algun moment de les nostres vides.

Juntament amb les seves dues germanes, Carlota i Chabuca, a més dels seus nebots, ens acullen a ca seva com si fos ca nostra. M’hi pas dos dies, a Cascas, recordant i revivint temps passats en aquella contrada serrana del Perú, quan aleshores compt amb 33 anys d’edat. 

Ara en tenc 75.

Recorrem quilòmetres i més quilòmetres per carreteres andines, en més o manco bon estat, o més o manco arriscades. Algunes discorren arran de precipicis situats a 3.000 metres d’altitud sobre el nivell de la mar. No n’arribes a veure la fi (o el començament des de la base...)

Tot i la modernització assolida avui dia, continua sent espectacular el tram que denominen «la repisa», cavada a la falda de l’alta muntanya, just abans d’arribar «al puente» i al túnel cavat també dins la roca.

Record perfectament la impressió que em fa, una quarantena d’anys enrere, haver de travessar tot sol aquell tram, conduint el vehicle de la parròquia per aquelles contrades tan abruptes, en direcció a la parròquia de Contumazá!

Molt més tranquil·lament enguany, hi vaig amb mossèn Manuel que condueix el vehicle, i les dues bones amigues piuranes, n’Esther i na Zully, que m’acompanyen pertot allà on vull desplaçar-m’hi.

En trobar-me a una altura propera als 3.000 metres, tot d’una que arrib a Contumazá mir d’aclimatar-m’hi descansant una estona, tirat damunt d’un sofà de la casa. És la mesura que prenc sempre que hi pujo, quaranta anys enrere. Sé que em beneficia molt, a l’hora de sentir-me bé per aquelles alçades andines. Afegint-hi una bona infusió de coca, de la més autèntica!

Mossèn Manuel m’acull a la casa parroquial com si fos ca nostra. Ens hi passam dos dies.

La nostra meta conjunta és la ciutat de Cajamarca. Ens hi adreçam tots quatre per unes carreteres que tenen trams inquietants i d’altres més suaus, travessant poblacions diverses i paratges muntanyencs d’ensomni idíl·lic.

Sense que puguem evitar imatges de qualque accident viari, com la d’un camió de gran tonatge bolcat a la vora d’un revolt de la carretera, molt probablement a causa de la velocitat excessiva amb què és conduït...

D’aquesta pujada a Cajamarca, mantenc viu el record del pas per algunes localitats com Huertas, Chilete, per la vora del riu Jequetepeque i pel restaurant on assaborim sucosos menjars característics de la regió, situat a la localitat de Salitre.

Damunt la taula, «cebiche de cola de camarones», «parihuela de pescado», «pescado frito», «camarones en salsa» i jo m’apunt a assaborir un bon plat de «camarones al ajo». Saborosíssims!

L’estada a Cajamarca ens dura tres dies. Ens serveix per veure de prop una ciutat serrana, antiga, històrica, mítica. Visitam els Baños del Inca. Cases d’artesania serrana de gran qualitat. Carrers ocupats per gent i cotxes que hi circulen. Tendes i botigues obertes al públic. Esglésies que s’omplen de gent a l’hora de les funcions religioses. 

Romanem allotjats a un hotel proper a la plaça d’Armes, la plaça major de la ciutat.

El temps ens passa molt aviat a les contrades serranes visitades. Hem de reprendre el retorn cap a la ciutat costanera de Trujillo, d’on hem sortit fa una setmana. La nostra destinació és Huacho, també a la costa peruana, en direcció cap a Lima, la capital del Perú.

Adéu, serralada andina del Perú!