Vet ací el contengut d'un article força il·lustratiui summament interessant, sobre la Llei de caixes d'Estalvi, elaborat, difós i signat pel líder sindical de la
CGT-Balears,
Josep Juárez:
"El passat 21 de juliol, el parlament espanyol va aprovar la Llei de Caixes d'Estalvi, amb els vots favorables de PSOE, PP, CC i UPN. Aquesta Llei va partir de l'acord entre Zapatero i Rajoy, en la seva reunió del 5 de maig. Una vegada més es demostra que, més enllà de la brossa política i la crispació, ambdós mandataris i els seus partits comparteixen les mateixes receptes del sistema capitalista, ja que s'han posat d'acord per a modificar el règim jurídic de les Caixes d'Estalvi, obrint la veda a la privatització d'aquestes entitats, aspiració llargament anhelada pel món financer i la banca privada.
Amb l'entrada al capital privat, que podrà ocupar fins a un 50% de cada entitat mitjançant l'adquisició de les anomenades “quotes participatives”, es desnaturalitzen les fins socials que, almenys sobre el paper, han tingut fins a ara les Caixes d'Estalvi. La presumpta “despolitització” de les mateixes, publicitada com un dels “efectes positius” d'aquesta Llei (reducció fins a un 40% de presència institucional en els òrgans de govern, del 50% que tenia fins a ara), sembla que també té parany. Es disminueix la presència de les administracions públiques i es dóna cabuda als banquers, amb el que resulta pitjor el remei que la malaltia.
Clar que, per a fer atractiu el pastís a la iniciativa privada, les Caixes han de ser “fortes” i “rendibles”, segons els criteris del capital. Responent a aquest desig, tant des de la Unió Europea com des del Banc d'Espanya, s'ha forçat darrerament un procés de fusions i absorcions, anomenades “fredes” i SIPs (Sistemes Institucionals de Protecció, que funcionaran com qualsevol banc privat), però que suposen, entre altres conseqüències no desitjades, el desarrelament de moltes caixes dels seus entorns socials i territorials, i la desaparició d'unes altres, amb la consegüent pèrdua de milers de llocs de treball pel tancament d'oficines, duplicades o no.
La nova Reforma Laboral afavorirà, sens dubte, el procés d'aquesta espècie de “neteja ètnica” d'empleats sobrants. Les facilitats generosament ampliades als empresaris, amb aquesta reforma, per a aplicar acomiadaments massius i barats, eufemísticament anomenats “acomiadaments objectius” i “Expedients de Regulació d'Ocupació” (EROs), les indemnitzacions dels quals es pagaran en part amb doblers públics (8 dies per any treballat, a càrrec del FOGASA, Fons de Garantia Salarial) dibuixen un front ombrívol, per a molts treballadors que creien tenir un lloc de treball digne i segur. Fins i tot s'han detectat en el sector ofertes de desvinculació que inclouen el segur d'atur com part del tracte, mitjançant la formalització d'acomiadaments fraudulents. La unitat sindical resulta, doncs, més necessària que mai, per a plantar cara a la reforma laboral i conservar els llocs de treball. Una raó molt de pes, per a sumar el sector d'Estalvi a la Vaga General de Setembre.
Els 7 processos d'integració de Caixes d'Estalvi amb ajudes del FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària) sumen 10.189 milions d'euros, segons el següent quadre, extret de l'Informe de Situació del Banc d'Espanya, a 29/06/10, sobre la reestructuració de les Caixes d'Estalvi:
Si a això afegim els 800 milions dedicats al sanejament de CajaSur (que disposa d'altres 1500 addicionals, no utilitzats fins ara), i els 3.775 milions destinats pel fons de Garantia de Dipòsits per a tapar el forat de Caja Castilla la Mancha, el muntant de diners públics dedicats a la reconversió i sanejament del sector de Caixes d'Estalvi, en perspectives de privatització, arriba a 16.264 milions d'euros. És a dir, no bastarien els 15.000 milions del Pla d'Ajustament imposat pel govern amb la complicitat parlamentària, i extrets de la retallada de la inversió pública i de la despesa social, a força dels sacrificis de pensionistes, funcionaris, aturats i persones depenents.
Contràriament al que diu la propaganda oficial, la Llei de Caixes i la reconversió del sector poc o gens tenen a veure amb una suposada sortida de la crisi, que assota severament a la majoria dels treballadors, i als sectors socials més desprotegits. Per contra, és de témer que suposi una volta de rosca més en el règim de bancocràcia imperant, ja que suposa més poder per a la banca privada i l'especulació capitalista que, no ho oblidem, és l'autèntica causa de la crisi. Resulta absolutament escandalós que, mentre se'ls posa a disposició tan magnífiques ajudes amb diners públics, els banquers responguin amb el tancament del crèdit cap a les economies familiars i les petites i mitjanes empreses, provocant la caiguda de milers d'elles, amb el consegüent desmantellament de l'economia productiva, augment de l'atur, pèrdua de drets socials i empobriment general.
És necessari, per tant, acabar amb el monopoli privat del control de les finances. Cal promoure el debat ciutadà sobre la necessitat inajornable de l'establiment d'uns serveis financers de caràcter públic, al servei dels treballadors, la ciutadania i l'economia productiva. La vida i els drets bàsics de les persones no poden romandre condicionats i a la mercè de l'especulació de les cúpules financeres. El crèdit ha de fluir en condicions justes, i preferentment per a satisfer els drets i el benestar de tots els ciutadans, especialment dels sectors més indefensos. I això només ho pot dur a terme una banca pública i social, controlada democràticament.
Pep Juárez,
Secretari d’Acció Sindical de FESIBAC-CGT
Juliol de 2010
