Consiliaris escoltes mallorquins (5): algunes conclusions

Algunes conclusions

1. Estic content d'haver pogut dedicar, com a pensionista jubilat, una part del meu temps lliure a bastir aquesta tasca informativa, i a recollir dades concretes sobre l'existència de consiliaris escoltes a Mallorca durant el segle XX. Precisament enguany, quan fa exactament seixanta anys que s'hi implanta l'Escoltisme, gràcies a la labor desplegada pel matrimoni escolta, català i catòlic, Homs-Ferret, quan es creen «les primeres patrulles scout mallorquines».

2. En aquesta etapa meva setantina, la que estic vivint suara mateix, continuo considerant el Moviment Scout com una de les eines educatives més dinàmiques, emprada durant dècades a molts indrets de Mallorca, sobretot en l’àmbit de l’aprofitament del lleure per a la gent jove. Són tan nombroses les generacions de dones i d'homes que en porten ben marcades, amb més o manco intensitat, les empremtes inconfusibles, que no es pot passar-hi per alt com si no res.

3. Un com jo, que ha tengut la sort de treballar-hi a nivells diversos, s'adona que la Mallorca d’avui, sortosament, pot comptar amb una munió de gent que la defensa i que treballa per protegir-ne el territori, la llengua pròpia, la gent que hi viu, la natura, el patrimoni, les aigües, les aus, els endemismes, etc. Alegra ben molt comprovar que no poca d’aquesta gent tan valuosa, en un moment o un altre de la seva vida, ha tengut l’oportunitat de beure directament a les fonts que ragen del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca.

4. Durant dècades seguides del segle passat, aquest moviment educatiu catòlic esdevé una de les poques organitzacions juvenils que arriben a ser permeses i autoritzades, mentre el general Franco duu les regnes de l'estat espanyol, amb un règim polític que implica la prohibició de partits polítics, de sindicats de classe, d'organitzacions, de moviments, d'associacions...

Aleshores, certa gent activista, defensora del medi ambient, de la llengua catalana, del territori, de la gent treballadora, de les arts i les ciències o de la cultura, arriba a trobar en l'Escoltisme moltes i diverses oportunitats d'actuar-hi.

Com la d’aixoplugar-s'hi, a la seva ombra, en un espai d'expressió lliure; de fer-hi sortides i acampades, i romandre així en contacte directe amb la natura; d’aprendre-hi a estimar el país sia com sia, com a ciutadà actiu, imaginatiu i crític; de descobrir-hi àmbits de transcendència i espiritualitat; de treballar-hi en xarxa, abans que es pugui comptar amb mitjans tecnològics com els d'ara; d’emprar-hi la llengua catalana amb la més gran de les normalitats, sempre i amb tothom; d’acollir-hi amb ganes gent de fora, per aixecar tots junts un país millor; de tractar-s’hi amb igualtat de drets i deures, dones i homes, etc.

El Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca es converteix així en un àmbit d'actuació atraient per a gent jove, inquieta, activa, crítica, disconforme, que vol i pot trobar una sortida a les seves aspiracions, mitjançant la tasca educadora que es fa al seu l'interior, seguint el mètode scout.

5. Si hagués de remarcar la lectura d'algun dels llibres que assenyal a la bibliografia sobre aquesta temàtica concreta, m'inclinaria per suggerir «Converses sobre Escoltisme». Es tracta d'una aproximació històrica als primers 25 anys d'Escoltisme a Mallorca. S'hi recullen trossos de la història personal de cadascun dels participants en la trobada que organitza Josep M. Magrinyà i la seva esposa, Francesca Bosch, caps dels Agrupaments Jaume I i Verge de Lluc, respectivament, adscrits a la parròquia de l'Encarnació, a Palma, i que es publica l'any 1981, amb motiu del 25è aniversari de la implantació de l'Escoltisme a Mallorca. 

S'hi esmenten i debaten molts d'assumptes. Entre d'altres, alguns que es refereixen a la influència de l'Escoltisme en l'Església de Mallorca (pàg. 102), o el consiliari, com a element desmitificador (pàg. 106), o la influència de l'Escoltisme sobre els consiliaris (pàg. 108) o si es pot parlar de clericalisme a l'Escoltisme (pàg. 111). 

Són temes que, en referir-se a una organització com el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, integrat dins la Delegació Diocesana d'Escoltisme, afecten de ple la visió que se'n pot tenir dels «orígens de l'Escoltisme a Mallorca, des de la perspectiva d'un ex consiliari escolta», com se'm demana que parli a la seu de l'Obra Cultural Balear de Manacor, a principis d'aquest any 2016.

6. Des que deix d'exercir-me com a capellà, el 20 de gener de 1982, també deix de mantenir la condició de consiliari escolta. Tot i que continuo relacionant-me amb gent del moviment, d'una manera o una altra, fins suara mateix.

D'aleshores ençà, les coses han canviat molt en aquest àmbit d'actuació pastoral juvenil. Pel que sé, s'ha anat passant d'una situació en què es pot comptar amb presències continuades de consiliaris escoltes eclesiàstics de forma més o manco intensa als agrupaments, a una escassesa tan significativa que porta a haver d'adoptar altres fórmules que desemboquen en l'establiment d'animadors de fe, seglars encarregats d'enfortir tots tres eixos fonamentals de l'Escoltisme: educació, fe i país.

Cada cop es va veient més clar que el responsable de la fe no és només el capellà, sinó que tots els caps han de ser, en certa manera, consiliaris. Per això mateix, es van organitzant cursos per promoure consiliaris nous, dirigits especialment a seglars.

7. El paper del consiliari escolta o de l'animador/a de la fe, com un cap més dins l'organització de l'agrupament escolta, roman prou definit, com a impulsor i mantenidor del contengut de la Llei, la Promesa i la Pregària escolta, aplicable a cada cas individual concret i a cada grup o col·lectiu escolta.

Em sembla oportú, per això mateix, acabar aquest escrit relatiu als consiliaris escoltes mallorquins, fent al·lusió explícita  als tres elements característics del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, amb els seus tres eixos fonamentals d'Educació, Fe i País:

La LLEI ESCOLTA (segons el Moviment Scout Catòlic)

- Escoltes i guies s'afanyen a ser persones dignes de confiança.

- Escoltes i guies, són responsables amb el que es comprometen i conseqüents amb el que pensen.

- Escoltes i guies miren de construir un món millor d'així com l'han trobat.

- Escoltes i guies practiquen la solidaritat amb la gent més necessitada i s'hi comprometen.

- Escoltes i guies respecten profundament totes les persones amb què comparteixen el món.

- Escoltes i guies veuen en la natura l’obra de Déu i la protegeixen.

- Escoltes i guies no fan mai les coses a mitges.

- Escoltes i guies superen les dificultats amb un somriure.

- Escoltes i guies donen molt de valor a l'austeritat, el treball i la cura dels béns.

- Escoltes i guies aspiren a ser persones sanes.

La PROMESA ESCOLTA

Pel meu honor promet fer sempre TANT COM PUGUI

-per complir els meus deures envers Déu i el País;

-per ajudar tothora l'altra gent;

-per complir sempre la LLEI ESCOLTA. 

LA PREGÀRIA ESCOLTA

Senyor Jesús,

que venguéreu al món per salvar els homes

i ensenyar-los a ser bons i a fer el bé,

ensenyau-nos a ser sempre generosos,

a estimar-vos i servir-vos com vos mereixeu,

a estimar i servir el proïsme per amor a Vós,

a estimar i servir el país més que a nosaltres mateixos,

a ajudar els seus fills a tractar-se amb cor de germans,

a no tenir por de cap esforç ni sacrifici pel bé dels altres,

a donar-nos sense mirament,

a treballar sense pensar en el repòs ni en el plaer,

i a no cercar cap altra recompensa

que la de saber que feim sempre

la vostra santa voluntat.

Consiliaris escoltes mallorquins (i 6): bibliografia relacionada

BIBLIOGRAFIA UTILITZADA I MOLT RECOMANABLE:

50 ANYS D'ESCOLTISME A MALLORCA (1956-2006).- 

Miquel March Manresa / Bernat Sureda García. Di7 Edició, Palma 2006.

L’ESCOLTISME A MALLORCA (1907-1995).- 

Mateu Cerdà. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999

CONVERSES SOBRE ESCOLTISME, 1981

Josep Mª Magrinyà i Paquita Bosch. Recull d’una mitja dotzena de converses entre grups d’escoltes sobre fets relatius a l’escoltisme i el guiatge a Mallorca durant el darrer quart de segle.

AGRUPAMENT VERGE DE LLUC I JAUME I (1971) 

9 anys d’Escoltisme a la parròquia de l’Encarnació (1963-1971). Palma.

ELS EXPLORADORS (1992) 

C. Costa – Damunt damunt, núm. 4, juliol. Sant Joan.

EL CATOLICISME SOCIAL A MALLORCA (1989) 

Pere Fullana – Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

HISTÒRIA I SITUACIÓ ACTUAL DEL MOVIMENT ESCOLTA A MALLORCA. (1973) Informe.

30 ANYS D’ESCOLTISME A MALLORCA (1994) – 

Josep Mª Magrinyà – El Mirall, núm. 7

NOTES HISTÒRIQUES SOBRE ESCOLTISME (1994) – 

Josep Mª Magrinyà – Treball inèdit

ELS EXPLORADORS DE MANACOR (I) (1978) – 

J. Segura Salado – Perlas y Cuevas, 14 gener

AL·LOTS DE MUNTANYA (1984) – 

J. Segura Salado – Revista Lluc

ELS TRESCADORS DEL P. VIVES (1988) – 

J. Segura Salado – Revista Cala Murta, núm. 9

ARXIU DE L'ESCOLTISME I EL GUIATGE DE MALLORCA. 

Casa de l'Església. C/ Seminari 4. Palma.

HIMNE D'ESCOLTES DE 1960

Senyor, no deixis sense empar el bell país on jo naixia,

aquell que sempre he d'estimar i estimaré sia com sia.

A ta llei d'amor jo som submís,

Oh Déu, empara el meu país.

Amb gran amor l'he d'estimar per ses belleses infinites,

per ses muntanyes, per ses valls i per ses prades tan florides.

A ta llei d'amor jo som submís,

Oh Déu, empara el meu país.

Sons enemics s'han conjurat per a desfer-lo i enfonsar-lo,

feis-me valent i agosarat per si en la lluita he de salvar-lo.

A ta llei d'amor jo som submís,

Oh Déu, empara el meu país.

Contactes meus amb Joan Pol: del Seminari Major, a residències per a majors

Pocs dies després d'haver-se produït la mort del bon amic i company d'estudis eclesiàstics, Joan Antoni Pol i Company, se m'acut d'escriure'n alguns mots que mir de reproduir tot seguit.

Entre un règim disciplinari d'internat estricte, en certa mesura voluntàriament assumit, i un altre règim disciplinari d'internat molt més estricte, en bona mesura forçat per les circumstàncies, s'hi despleguen i hi discorren no poques vides humanes, a Mallorca. Entre d'altres, les d'alguns clergues  que cursen la carrera eclesiàstica a finals del segle XX, al Seminari diocesà.

Mossèn Joan Antoni Pol i Company en pot ser un exemple.

Gràcies a les paraules pronunciades pel canonge degà de la Seu Catedral de Mallorca, el  condeixeble seu vilafranquer, mossèn Joan Bauçà i Bauçà, durant el funeral celebrat a l'església parroquial de Son Sardina l'endemà mateix d'haver-se mort, podem saber que «Joan Pol i Company neix a la vila mallorquina de Consell el 8 de gener de 1942, fill d’Antoni i Coloma. Cursa els estudis eclesiàstics al Seminari de Son Gibert i és ordenat prevere el 18 de juny de 1967. El mes següent és nomenat vicari cooperador de la parròquia de Sant Domingo d’Inca i, a Palma, de Sant Francesc de Paula. Posteriorment exerceix la docència de Religió al col·legi Sant Josep de la Muntanya. Durant molts anys celebra la missa a les  religioses Mares dels Desemparats del mateix col·legi, com també a la parròquia de Son Rapinya.

Opta per compaginar la seva tasca ministerial amb un treball civil en l’àrea de la gestoria administrativa. Es prepara acadèmicament per a la tasca i esdevé un dels primers graduats socials, especialista en assessoria laboral, de Mallorca.

Una prou llarga malaltia el deixa rendit els darrers anys que passa a una residència de majors.»

Com molts d'altres col·legues eclesiàstics, començ a tractar Joan Pol al Seminari diocesà de Mallorca. Ho feim des de l'any 1955 -quan jo n'hi faig l'ingrés- fins al 1967, -quan ell en surt ordenat capellà un any abans que jo, fent part del curs dels «Modèlics i Modelicons»-.

Hi compartim espais, estudis, activitats, jocs, vides... Passam les nits al mateix dormitori gran. Pregam unes quantes vegades al dia a la mateixa capella. Estudiam les mateixes assignatures amb els mateixos professors. Nodrim els nostres cossos al mateix menjador. Els netejam a les mateixes dutxes amb les mateixes aigües. Ens esplaiam al mateix camp d'esports. Compartim les mateixes instruccions impartides. Seguim la mateixa disciplina rígida. Romanem dins les mateixes quatre parets, sota la mateixa teulada, les vint-i-quatre hores de cada dia, durant una dotzena d'anys seguits...

Se'm diu que Joan Pol mor a una residència per a majors al Port de Pollença... Som un dels que desconeixien des de quan i durant quin temps hi arriba a residir... Sí sé que té el seu domicili particular al carrer Ciutat de Quilmes, al barri palmesà del Camp Rodó, molt a prop de ca nostra, just davant del centre cultural i comercial de s'Escorxador.

I, gràcies a les aportacions que em fa arribar, molt amablement, la néta d'una germana de la mare d'en Joan, -a qui sempre ha tractat de «tio»-, puc espinzellar-ne més detalls.

Les meves darreres trobades amb en Joan Pol es produeixen justament a una altra residència geriàtrica, a Palma. Ocorren durant la segona meitat de l'any 2013. Les primeres, després del Seminari, se'ns esdevenen a la dècada dels anys 90, al seu despatx d'assessor laboral i fiscal. 

El mes de juliol de 2013, en haver-se de tancar el Centre d'Atenció per a Familiars amb la Malaltia d'Alzhèimer de Mallorca (AFAM), situat al barri de la Soledat, a Palma, on acudim unes hores al dia, des del mes de març de 2011, amb la meva esposa, Isabel Rosselló, malalta d'alzhèimer, se'ns trasllada forçosament a la residència geriàtrica SARQuavitae, situada al barri palmesà de Son Serra Parera, -també durant unes hores cada jornada, en règim de centre de dia-. 

És precisament allà on, de manera sorprenent per a mi, tornam a topar-nos amb en Joan Antoni Pol, després de dècades passades sense veure'ns, tant na Bel com jo mateix. Ella, com a responsable de l'Associació veïnal del Camp Rodó, n'és l'encarregada de passar comptes periòdicament sobre la situació econòmica de l'entitat. Ho fa durant anys seguits amb en Joan, al seu despatx d'assessor laboral i fiscal, a la dècada dels anys 90.

Jo, des del dia mateix que deix d'exercir-me com a capellà, el mes de gener de 1982, he de mester qualcú que m'orienti en tasques laborals a les quals no estic gens ni mica acostumat. 

L'any 2013, a la residència SARQuavitae, el veig i trob molt marcat per qualque casta de demència, que el manté callat i silenciós, absent, enfonsat, entristit, assegut sempre a la butaca, estabornit, amb posat de carxofar-se, la mirada mig perduda, endormiscat... 

En arribar-hi i veure'l per primera vegada així com està, no se m'acut cap altra cosa que estendre-li la meva mà plana davant seu, perquè ell també me l'encaixi i m'hi pegui tants cops com vulgui... I, per sorpresa meva, reacciona de tal manera que m'hi correspon sempre que l'hi present... En endavant, aquest gest senzill es va convertint en la nostra manera habitual de saludar-nos cada matí, amb una dotzena de mamballetes seguides, la mà plana de cadascú contra l'altre... mentre deix na Bel asseguda al seu costat, a l'espera que se'ls serveixi el piscolabis matinal.

Són els darrers records, les darreres «converses» que mantenc amb aquest antic company d'estudis eclesiàstics, altre temps fornit jugador de futbol, a la línia defensiva...

Segons les aportacions que em fa l'amable familiar del bon amic Joan Pol, arrib a saber que, efectivament, durant molts anys va a celebrar la missa tots els matins al convent de les monges de Sant  Josep de la Muntanya.

També fa classes de Llatí i de Religió  a ca les monges del Col·legi Sant Vicenç de Paül, quan la meva informant n'és alumna i hi acudeix, a l'edat d'uns 12 anys.

Gràcies a les seves aportacions, també puc saber que el mes de novembre de 2012 -vuit mesos abans que nosaltres- en Joan ingressa a la residència Sarquavitae com a centre de dia. Fins a finals de juny de 2013 encara va i ve de ca seva. Pel mes de juliol de 2013, coincidint amb les nostres primeres anades, hi queda ingressat de manera definitiva, fins al 24 de juliol de 2015, quan passa a la residència Novaedat del Port de Pollença, un cop concedida la dependència que s'havia sol·licitat dos anys enrere. Hi roman fins el 3 d'abril, quan ens deixa definitivament.

No m'he considerat mai dins el cercle de les seves amistats més conegudes, com poden ser mossèn Jaume Ribas, o mossèn Bartomeu Tauler, o mossèn Francesc Adrover, entre d'altres. Però, així i tot, sempre m'ha cridat poderosament l'atenció la manera d'entendre i de viure la seva condició de capellà, tan singular, com d'altres pocs casos.

És llavors quan em ve al cap el dia llunyà en què m'arriba l'ocurrència d'anar a cercar aixopluc al despatx que en Joan Pol manté obert des de l'any 1988 ençà, com a autònom enregistrat dins el CNAE «activitats de comptabilitat, tenidoria de llibres, auditoria i assessoria fiscal». 

Record que, inicialment, en Joan treballa com a graduat social a l'agència de viatges Ultramar Express, una de les empreses adscrites a la cadena hotelera Iberhotel, on s'exerceix com a cap de personal l'antic company d'estudis eclesiàstics, l'esporlerí Gabriel Tomàs i Marimon. Hi treballa també, conjuntament, amb Pere Barceló i Barceló, un altre company d'estudis, en aquest cas puigpunyentí, qui, amb motiu de la mort d'en Joan, manifesta que sempre l'ha tengut «com un bon company de feina, i treballador incansable».

També em ve al cap que una altra de les primeres actuacions que fa en Joan Pol, com a graduat social, és a l'Assessoria fiscal Ribas Cardona, situada al carrer de Reina Esclarmonda, a Ciutat. La mateixa on, el mes d'octubre de 1972, el també company d'estudis eclesiàstics Carmel Bonnín i Cortès organitza i comença, amb na Carme Ribas Amer, graduada social,  l'assessoria laboral per a treballadors, la primera de Mallorca. Aleshores, esdevé un despatx que serveix de tapadora per a la defensa dels drets humans a Mallorca, els darrers anys del règim franquista.

En Joan Pol també treballa conjuntament amb el seu condeixeble santjoaner, Miquel Nigorra i Gaià, abans que aquest se'n vagi cap a Sabadell a exercir-hi tasques de direcció a centre d'atenció sanitària.  

Anys després, amb el sineuer Miquel Fontcuberta i Palou, un altre antic company d'estudis eclesiàstics, n'obren el primer despatx d'assessoria laboral i fiscal pel seu compte, a la costa de sa Pols, a Ciutat. 

Posteriorment, devers l'any 1996, en Joan ensenya els intríngulis de la professió als joveníssims Javier Amengual i Gerard Caldentey, els quals, amb el pas del temps, n'esdevenen els continuadors, al despatx que mantenen obert a les avingudes. 

Puc comprovar-ho directament i personal, quan hi acudesc a fer gestions administratives relacionades amb la meva jubilació, com a treballador autònom, a finals de l'any 2009. Per aquelles calendes, en Joan ja no n'és el cap, del despatx. Se'm diu que, en no gaudir de gaire bona salut, ja ha traspassat tots els papers als seus joves col·laboradors, els quals se n'hi fan càrrec totalment.

A l'avinguda d'Alexandre Rosselló 23, 4t, en Joan s'hi ha muntat un despatx, senzill i modest, amb quatre taules i cadires, sempre farcit de papers, carpetes, llibres de comptabilitat, capses amuntegades, qualque quadre d'algun pintor mallorquí -com és el cas del camprodonenc Miquel Morell-, etc. Té un número de telèfon molt fàcil de recordar: 971712671. Sempre que hi acudesc, el veig ben informat, que roman al corrent de la situació social i política del nostre entorn més immediat...

Segons tenc entès, en ser en Joan un dels graduats socials d'aquelles primeres fornades mallorquines que n'obtenen la titulació oficial, converteix el seu despatx en un indret on acudeix  molta de gent. Entre d'altres, també, molts antics companys d'estudis eclesiàstics que s'hi fan presents perquè els tramiti i gestioni assumptes ben diversos: testaments i darreres voluntats, llibres de comptes, compra d'immobles, declaracions de renda, gestions davant ministeris o organismes públics, assegurances, seguretat social, treball autònom, contractes laborals, etc. Hi sap mantenir-ne el prestigi de bon orientador, com a assessor en matèria de gestió laboral i fiscal durant més d'un quart de segle ininterromput. 

Entre i entre, tenc l'oportunitat de veure'l participar també qualque vegada, com a capellà, en alguna concelebració eucarística, amb motiu d'algun funeral. Tot i que em consta que en Joan no és d'aquells capellans aferrats com a pagellides a la seva condició de clergues oficials, més tost, se'm diu, ha estat capaç de rebutjar certes ofertes de càrrecs eclesiàstics, provinents del bisbat, en èpoques distintes de la seva vida com a clergue...

Tant és així, que fins i tot els seus mateixos condeixebles, companys d'estudis eclesiàstics, reconeixen saber-ne ben poc de la seva trajectòria, tan personal com poc corrent.

Al funeral celebrat a la parròquia de Son Sardina dia 5 d'abril de 2016, a les 20 h, -lloc de residència dels familiars més directes, cosins d'en Joan- a més d'aquests i d'amics que s'hi fan presents, s'hi poden destriar una tretzena de capellans concelebrants -canonges i rectors de parròquies- presidits pel bisbe Xavier Salinas i Viñals, i ajudats per l'escolà -encarregat d'encensar el recinte, de manera molt continuada...-: Miquel Serra i Llodrà, Bartomeu Suau i Mayol, Guillem Miralles i Cardell, Joan Parets i Serra, Antoni Mateu i Brunet, Joan Bauçà i Bauçà, Sebastià Salom i Mas, Joan Darder i Brotat, Bartomeu Moll i Ribas, Josep Jaume i Cañellas, Gabriel Amengual i Coll, Gabriel Ramis i Miquel, Bartomeu Fons i Pascual. 

M'hi crida poderosament l'atenció, a més de la presència, a les bancalades del temple, d'antics companys d'estudis eclesiàstics, tant secularitzats com dels que no n'han acabat la carrera, l'assistència de veïnats de l'escala on ha viscut en Joan, al barri palmesà del Camp Rodó, al carrer Ciutat de Quilmes. 

La seva veïnada més propera, la que viu al mateix replà de l'escala, porta per porta, també és una bona amiga nostra, de Son Sardina...

A mode de conclusió, se m'ocorre d'afegir-hi que massa sovint, quan perdem qualcú que ens és proper, ens posam a lamentar no haver fet segons què, quan el teníem viu entre nosaltres... 

Amb en Joan Pol, a mi, em passa qualque cosa semblant: durant anys hem conviscut, com aquell qui diu, a quatre passes dels nostres domicilis respectius: ell, al carrer Ciutat de Quilmes, cantonada amb el centre cultural i comercial de s'Escorxador; i jo, al carrer de Rovira i Virgili, que també hi dóna, per un altre cantó.

És a dir, que des del terrat de ca nostra puc veure la façana de ca seva. I, des de ca seva, es pot veure la mar de bé el terrat de ca nostra. Així i tot, ni jo m'he fet present cap vegada a ca seva, ni ell ha trepitjat mai ca nostra.

Així són les coses avui dia entre nosaltres. Així és la vida urbana d'aquest segle XXI a Ciutat, per moltíssim de greu que ens pugui arribar a colpir qualque dia...

«En pocs dies ja són tres

companys meus que han partit!

Em vols dir que ja has sortit,

i ets aquí en un no res,

o germana dita mort?

Veig la vida que se'n va

i que ho fa així com vol:

tan sovint portant-hi dol,

qualque pic molt dolor fa

la germana dita mort.»

Cecili Buele i Ramis,

Ciutat, 10 d'abril de 2016

Drets, sense poder asseure's, dins autobús de transport interurbà, a Mallorca

Agraint els comentaris i suports que s'han fet públics al meu mur de facebook, en reproduesc el contengut, tot seguit:

«El darrer dia del mes de març de 2016, a Mallorca, he reviscut situacions patides dins d'un autocar, quaranta anys enrere, al Perú...

De Piura a Lima, 1.056 quilòmetres... De Palma a Montuïri, no arriben a haver-n'hi 30, de Km...

Així i tot, els mateixos dos ulls meus que, l'any 1976 al Perú, veien gent que havia de fer-ne tot el recorregut, dret dins l'autocar, sense poder seure enlloc ni un instant, enguany també arriben a veure a Mallorca una altra gent que, en ple segle XXI, dins l'autocar que fa el trajecte de Palma a Montuïri, ho ha de fer dreta, enmig del passadís...

Me n'he queixat públicament al conductor... He protestat per telèfon a la companyia manacorina que fa les línies 411 i 412 (hi posa un sol autocar per a les dues línies!)... N'he demanat explicacions, i no se me n'ha donat cap, mínimament raonable... (Tel. 616 623 009, a les 10:55)

D'altra banda, se'm diu que la «Jefatura Provincial de Tráfico de Baleares» autoritza la companyia esmentada a portar-hi una vintena de passatgers «drets», des de Palma fins a Montuïri... només...

De fet, els meus ulls i la meva càmera han pogut enregistrar imatges del passatge que va dret, quan fa transbord a un altre autocar, que els espera a la parada situada just davant s'Hostal de Montuïri...

Les meves preguntes continuen sent les mateixes:

- Per quines cinc-centes s'autoritza la companyia manacorina de transports de passatgers a emprar un sol autocar per a dues línies, la 411 i la 412?

- Per què no se l'obliga a posar-n'hi dos, d'autocars, un per a cadascuna de les línies?

- Per què l'autoritat de trànsit permet que, des de Palma fins a Montuïri, més d'una dotzena de passatgers hi viatgin drets?

Amb comportaments institucionals i empresarials com aquest, no ens ha de sorprendre que s'hi provoquin accidents...

I només ens hem de lamentar i posar el crit en el cel, quan se n'hi produeixin de mortals...? País!

Més val la que guarda, que la que cura, ens deien els nostres avantpassats...»

->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->

COMENTARIS
38 - Tomeu Bosch Barcelo, Miquel Segura Aguiló i 36 més - compartit 13 cops -

Gabriel Cerdà Buades 
Cil, fer arribar la teva queixa a l'associació d'usuaris. Sembla que s'ha posat en marxa una ponència respecte del tema. El meu amic Marc Crespí, et podrà donar referencies. Per cert, bona feina amb la denuncia. No podem quedar de mans plegades.

Francesc-Josep Melià 
Això és tercermundista. Ho comparteixo, per donar- li més veu.

Maria Teresa Canyelles Guayta 
Hi ha que posar les coses al seu lloc. El transport públic ha de ser segur i " públic " significa x tots!

Amequi Felipe Lorenzo 
New Jersey-Nova Iorq ho vaig fer dret en un autocar, i per autopista, i amb més de 20 persones en la mateixa situació. És inadmissible. I a un preu molt superior que si una o dues persones van amb cotxe.... Si omplim un cotxe amb 5 persones és molt més econòmic que 5 persones dretes o assegudes en autocar.

Quico Jiménez Vidal 
què voleu, un AVE ??? com el que uneix Villarrobledo-Matalascañas, estem a les colònies

Margalida Vaquer 
És patètic! no tenim un govern que se suposa que és d'esquerres i aquesta qüestió encara no l'ha tinguda en compte?

Bartomeu Mestre 
No m'en sé avenir!

Carme Vidal 
Gràcies Cil per denunciar aquestes imprudències il.legals.

Joan Esperitsant 
Les germanes propietarias d'aquesta ferralla q son aquets autobusus, tenen cera del Corpus

Maria Pilar Juan Ferrer 
I a més de cera del Corpus tenen una bona fortuna, varen comprar Sant Martí de Vilafranca.

Carme Vidal 
Certament aquesta impunitat només és possible amb "cera del corpus". Deman als responsables que acabin immediatament amb aquests abusos tan perillosos.

Faust Frau Camacho 
Es de jutjat de guàrdia. Hi que denunciar aquest fets. Segur que els amos son votants des PP.

Maria Pilar Juan Ferrer 
Votants i contribuents.

Tomeu Bosch Barcelo 
Realment és esperpèntic, ens cal canviar el xip d'aquesta gent que ens governa i administra els nostres diners. i ho fan tan malament, potser que els nostres impostos que se'n van a les anomenades comunitats "pobres" i no tornen en inversions fa que els seus serveis son millors i nosaltres que generam riquesa any rere any, tenim el que tenim, quan arribarà que els ciutadans diran prou!!

Maria Pilar Juan Ferrer 
Aquesta companyia de Manacor sempre ha fet el que ha volgut i també ha fet una bona fortuna.

Carme Vidal 
Record que als anys setanta i vuitanta les "camiones" de Manacor presentaven un lamentable estat de conservació i manteniment. Darrerament no ho sé perquè no hi he tengut relació.

Maria Pilar Juan Ferrer 
I fins i tot més d'un accident.

Carme Vidal 
No em sorprèn, aquells autocars feien por.

Jaume Rosselló
i no has fet cap foto de la gent dreta a l'interior del bus?

Trudy van der Walle
Será que yo no he tenido estas malas experiencias Cecil! Viajo muchísimo con bus por no tener permiso de conducir. A Campos :perfecto. A Alcudia : perfecto. A Po.Pollensa :perfecto. A Ariany(tren y bus) : perfecto. A Llucmajor : perfecto. A Soller ( por Valldemossa) :perfecto. A Estellens:perfecto. A Can Picafort : perfecto. Nunca he visto gente en estas viajes(y son muchas veces ) de pie. La única línea,en verano,es el de zona Calvia a Palma,que es lamentable!!! La líneas 100.
Son un peligro en verano,porque se llenan a tope y el 111 y 102 circulan por la autopista con mucha gente de pie. El 104,cuando llega a Palma en verano,parece un transporte de vacuno y es un milagro que nadie llega desmayado !

Joan Esperitsant
Crec q per Manacor a n'aqueste propietaris Crec q per Manacor a n'aquestes propietaris de malnom l'his diuen 'Ses Rectoretes".

Barbara Mas Perelló 
Espero pronto se solucione este problema, gracias por ser un defensor de nuestros derechos Cecili.

->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->

DIFUSIONS

Jaume Bueno ha compartit

Tomeu Bosch Barcelo ha compartit

Francisca Gayà ha compartit

Tomeu Bosch Barcelo ha compartit

Alicia Gómez Pallerola ha compartit

Carme Vidal ha compartit

M Eugenia Díaz-Munío Peña ha compartit
A tener en cuenta

Barbara Maria Mieras Bennasar

Joan Manuel de Lete ha compartit

Karen Königin Kawaii 

Joan Miquel Quetglas Riera ha compartit

Tomeu Camps ha compartit

Sorin Barboni
Qué raro! Hace como 14-15 años yo hacía esta línea y no se hacía esto. Como las dueñas son de por ahí supongo que han progresado...

Andreu Mateu Sastre ha compartit

Francesc-Josep Melià ha compartit

Nofre Fuster Granado 
Merda i merda de transport public a les Balears...ni un tren decent ni busos ni merdes....

Anna Huertas Calatayud ha compartit
Es inaudito que si yo voy, en mi coche privado, sin cinturón se me ponga una multa y que un vehículo de servicio público pueda llevar 20 personas de pie.

Alberto Andonegui Bauzà ha compartit

Antonio Hidalgo Nebot ha compartit

Muriel Casals i l'Opinió Catalana

El primer contacte que mantenc amb Muriel Casals es produeix el mes de novembre de 2007, a Cerdanyola del Vallès. Aleshores, gràcies als bons amics, Climent Garau i Miquel Sellarès, tenc la gran sort de participar en diverses jornades que l'Opinió Catalana, des de l’any 2001 ençà, organitza anualment i que resulten força interessants. S'hi participa des de tots els territoris que conformen els Països Catalans. Se sol aprofitar un cap de setmana,  que es dedica a la formació, reflexió i intercanvi.

Miquel Sellarès, amant de Mallorca, fill de mare mallorquina, del Pont d’Inca per a més senyes, -se sent sempre ben orgullós de retraure’n públicament les seves arrels illenques- n'és l'organitzador i animador principal.

Climent Garau, que ja ens ha deixat des de Bunyola estant, sempre cerca d'enfortir els lligams entre Mallorca i el Principat de Catalunya. Per això mateix, cada any ens convida a participar en aquestes jornades. Vell i infatigable lluitador en la defensa d’uns Països Catalans més consolidats i ben solidaris, procura que gent de Mallorca tengui l’oportunitat de participar-hi.

D’una banda, s’hi facilita la trobada de persones joves, compromeses en una posada al dia del discurs catalanista. Així s’hi fomenta el contacte de gent jove amb la inquietud de contribuir a actualitzar el catalanisme. Mentre que, de l’altra, s’hi afavoreix l’intercanvi amb generacions anteriors, productores de discurs i opinió catalanista.

S’hi contribueix, així, a la reflexió sobre la nació catalana, a la formulació del nacionalisme català.

Anualment s'hi apleguen centenars de persones d’arreu dels Països Catalans, membres d'entitats diverses, partits polítics, moviments socials i ONG, amb l’objectiu de fomentar espais de trobada, debat i reflexió en comú des de la transversalitat i la pluralitat polítiques

He pogut veure de prop que Opinió Catalana és una associació que té per finalitat promoure la normalització nacional de Catalunya i dels Països Catalans. Fomenta les idees basades en la democràcia, el pluralisme, els drets humans, el progrés i la justícia socials. Contribueix a la interrelació entre les diferents forces polítiques i socials, propiciant la transversalitat i el consens en qüestions bàsiques que tenen a veure amb la reconstrucció nacional.

Es tracta d’unes jornades amb vocació de transversalitat i obertura, amb llibertat d’expressió, sense els constrenyiments que pot imposar la disciplina partidista. Més enllà de les opinions condicionades per la pertinença a formacions polítiques, institucions i associacions, s’hi expressa el punt de vista personal amb tota llibertat.  S’hi promou un diàleg lliure i amable entre nacionalistes catalans, tant per afavorir el reconeixement dels territoris ideològics compartits com per respectar millor el pluralisme i les diferències.

Les primeres jornades de l'Opinió Catalana es fan a Vic, l’any 2001, i tracten sobre identitat i mercat. Les segones, a Sant Feliu de Guíxols, l’any 2002, sobre l’autogovern en la nova Europa: eines per a la segona transició. No hi assistesc, a cap de les dues, entre d'altres motius, perquè ni tan sols n'estic assabentat...

És a les terceres jornades, que es fan a Reus, els dies 6 i 7 de juny de l’any 2003, sobre noves formes de participació política i fet nacional, quan hi acudim per primera vegada la meva dona, Isabel Rosselló i jo mateix. En quedam meravellats, de veure el dinamisme de la gent que hi participa.

Durant dos dies seguits, divendres i dissabte, 6 i 7 de juny de 2003, assistim a la capital de la comarca del Baix Camp. Ens reunim al Palau Bofarull centenars de persones de totes les edats, condicions i terres dels Països Catalans, per seguir amb molt d'interès i força curiositat les diverses intervencions que s’hi exposen, i que giren entorn d’un dels assumptes de més ardent actualitat entre nosaltres: “Noves formes de participació política i fet nacional”.

Val a dir que, de Mallorca, hi assistim 7 persones. Mentre que, del conjunt dels Països Catalans, s’hi supera el nombre de tres-centes.

Continuam anant a les quartes jornades, que es fan a Lleida, els dies 18 i 19 de juny de l’any 2004, sobre el futur Estatut: necessitat i urgència

També participam en les cinquenes jornades, a Vilanova i la Geltrú, els dies 29 i 30 d'abril de l’any 2005, sobre el futur de la nació catalana. Horitzó 2014.  Es fan amb la col•laboració de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, i la Universitat Politècnica de Catalunya.

Igualment, assistim a les sisenes jornades, que es fan a Manresa, els dies 5 i 6 de maig de l’any 2006, sobre el model català d’integració: els processos d’immigració i la cohesió social a Catalunya. 

De totes les jornades, emperò, les que record amb molta més emoció són les dues darreres. 

Record perfectament l'assistència a les setenes jornades de l'Opinió Catalana. Es fan a Cerdanyola del Vallès, el 30 de novembre de l'any 2007. Giren entorn dels sectors emergents a la societat catalana. Hi acudesc, com a  totes les jornades anteriors i posteriors, en companyia de la meva dona, na Isabel Rosselló. Tots dos cada any hi som convidats puntualment. 

La conferència d'obertura es fa a la Sala de Conferències del Parc Tecnològic del Vallès. S'hi exerceix aleshores com a presidenta  Muriel Casals, que inaugura una etapa nova per a l'associació. S'hi vol parar molt d'esment als sectors emergents en la construcció nacional dels Països Catalans. 

Les VII Jornades de l'Opinió Catalana de l'any 2007 compten, com cada any, amb una nodrida representació de les Illes Balears i Pitiüses, que veim ben a les clares que poden marcar una fita significativa en el camí progressiu cap a la construcció d'uns Països Catalans més sobirans i independents, en un termini més breu del que certa gent es pensa. 

Aquest any, a més a més, són unes jornades que tenen un color i sabor singularment especials, sobretot per a la gent de Mallorca que hi assisteix. Tenim l'oportunitat de comprovar directament amb quin afecte i entusiasme, des de l'organització de les VII Jornades, es fa el lliurament i la concessió del primer Premi Memorial Jaume Rafart 2007 a un mallorquí insigne i excel·lent.

Aquest premi -que rememora i valora la feina feta per una persona entregada en cos i ànima a la tasca fosca, poc vista, que realitza de manera exemplar qui n'és la vertadera ànima de l'entitat- recau en la persona, la figura i l'obra del bunyolí Climent Garau, veterà lluitador infatigable en la construcció de la nació catalana, des de Mallorca estant i treballant.

La presència de personatges rellevants en aquest àmbit d'actuació, com són Jordi Pujol, Muriel Casals, Miquel Sellarés, Albert Sàez, Fèlix Martí, Isidor Marí, i tantes d'altres personalitats del món del nacionalisme i del catalanisme, dóna tot un to totalment encomiable al lliurament senzill d'un premi senzill a una persona senzilla, com és ara i sempre ha estat en Climent Garau i Arbona.

El lliurament d'aquest premi constitueix l'acte de cloenda d'unes jornades que es realitzen a l'Hotel Sempus, de la Universitat Autònoma de Barcelona.

També guard molt bon record de la participació en les vuitenes jornades de l'Opinió Catalana. Es fan a Barcelona el 7 de novembre de 2009, a l'Hotel Alimara. Torn a tenir l'oportunitat de tractar més de prop na Muriel Casals. També torna a presidir-les i coordinar-les. 

Servesquin aquestes paraules meves, amb els comentaris, enllaços i imatges que les acompanyen, per retre un senzill i modest homenatge, des de Mallorca estant, a aquesta «valenta dona principatina», la bona amiga Muriel Casals i Couturier, que ens deixa el més valuós dels llegats: ganes immenses de continuar lluitant, amb totes les nostres forces, per la independència de la nació catalana sencera, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer!

A la mort de Muriel Casals i Couturier, bona amiga principatina

Muriel Casals i Couturier, a més de diputada del Parlament de Catalunya, d'expresidenta d'una entitat tan prestigiosa com Òmnium Cultural, de doctora en ciències econòmiques, o de professora emèrita al Departament d'Economia i Història Econòmica de la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra, és, per a mi, una gran amiga.

Ens coneixem des que, gràcies als bons amics Climent Garau i Miquel Sellarès, se'ns facilita l'assistència i participació a les jornades que organitza l'Opinió Catalana, concretament a les setenes, que presideix Muriel Casals i que se celebren a Cerdanyola del Vallès, a finals de novembre de 2007.

Allà, durant una conversa de tu a tu, amb fermesa dolça i amb dolçor ferma, me n'etziba una que guardaré com un tresor dins del meu cor i la memòria: "Cecili, no deixis mai de ser com ets"!

Som soci d'Òmnium Cultural, abans que Muriel Casals en fos la presidenta. Amb ella al capdavant, n'he intensificat contactes i col·laboracions des de Mallorca estant. He fet suport a les iniciatives que ha promogut l'entitat, presidida per una tan «valenta dona» del Principat de Catalunya...

Record, de manera molt especial, la nostra participació, -la de na Bel, la meva dona i jo mateix-, a la manifestació multitudinària convocada a Barcelona per Òmnium Cultural i d'altres entitats, el 10 de juliol de 2010, contra la sentència del Tribunal Constitucional que fa no res el Parlament i el Poble de Catalunya...


Però, sobretot, tenc molt present dins la memòria converses que hem mantengut, compartint l'entusiasme per una tasca que ens està portant cap a la independència de Catalunya...

Abans que m'arribi la notícia de l'accident que pateix a la via pública barcelonina, ens mantenim en contacte i comunicació adesiara. Ella, amb molt poques paraules, m'expressa moltíssim més que d'altres amb discursos llargs...

«Felicitats i abraçades, estimat Cecili; Vivim en un mon ple de persones bones! Muriel», em diu el mes de juliol de 2013, quan li comunic que ja hem fet la primera presentació pública del meu primer llibre a Palma, "Gloses meves", editat a Mèxic, en català de Mallorca.

O quan, a principis de l'any 2014, li desig «Molt bones festes de nadal i molts d'anys nous més!» i ella em respon: «Anys plens d'esperança... i de realitats! Muriel»

Pel setembre de l'any passat, li faig arribar la meva enhorabona, per la molta i la molt bona feina feta, a favor d'un Parlament català farcit de gent independentista, que treballarà per la implantació de la República Catalana.

Li dic que, «com a republicà català que, des de Mallorca estant, mantenc ben viu el record d'un Parlament català que fa pocs anys compta només amb tres diputats independentistes, hores d'ara, se n'hi arriben a comptabilitzar setanta-dos. Quasi res! Quina alenada d'aire fresc per als Països Catalans!»

I na Muriel em respon manifestant-me: «Estimat Cil, Abraçades plenes d'esperança. Muriel»

Un bon dia del mes d'octubre passat, se m'ocorre dir-li: «A veure si et veim presidenta de la Generalitat de Catalunya, un dia d'aquests! Som un d'aquells catalans illencs que estaria encantat d'arribar a veure que la primera i darrera presidenta autonòmica de Catalunya es diu Muriel Casals, alhora que esdevens la primera cap d'estat de la República Catalana! Salut i coratge!

I em contesta, clara i llampant, amb la darrera comunicació seva que m'arriba:

«Estimat Cil, Necessitem dones i homes! Tenim un bon candidat a president de la Generalitat, el president que ens ha fet avançar uns passos essencials en el camí cap a la independència. Artur Mas ha fet veure a les classes mitjanes, a molta gent d'ordre, que la independència és la solució a molts problemes. També ha aconseguit un prestigi i reconeixement internacional del nostre procés, imprescindible per l'èxit. Ens cal sumar a tothom, no ens podem enlluernar només amb un costat de l'espectre ideològic. Cap exclusió! Abraçades. Muriel»

El mes de gener de 2016, se me n'acaben les respostes...

Així i tot, continuo insistint i felicitant-la: «Enhorabona, amiga Muriel, per haver elegit na Carme Forcadell com a candidata a presidir el darrer Parlament autonòmic de Catalunya, després d'haver-se exercit tan esplèndidament com a presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana.
Tant de bo que la puguem veure acompanyada per una altra dona, tu mateixa, que presideixi el darrer Govern autonòmic català. I que totes dues sigueu les primeres presidentes de la República Catalana. Seria per a mi, català de Mallorca, una de les alegries més grans en la meva vida de rodamon pels Països Catalans, amant de la justícia, la llibertat i la solidaritat.
Salut i coratge! Una abraçada!...

Enhorabona, amiga Muriel, per haver aconseguit un acord que facilita el camí cap a la independència de Catalunya. Tot i que, com saps, m'hagués agradat molt més veure-te'n la presidenta. Una abraçada,...

Enhorabona, amiga Muriel, per presidir la comissió d'estudi sobre el procés constituent al Parlament de Catalunya. Crec que no es podia trobar una altra persona, que fes millor que tu, una tasca com aquesta. Salut i coratge per dur-la cap endavant amb èxit. Una abraçada, Cil Buele (29-01-2016)... sense cap resposta...

Finalment, el 31 de gener de 2016, tot i besllumar que segurament no arribaria a llegir-ho, li escric: «Estam amb tu, amiga Muriel, i et desitjam una recuperació ràpida. Salut i coratge! Cil Buele»

Això darrer ja no ha estat possible. Malauradament, no en rebrem cap altra, de resposta seva, a la bústia del nostre correu electrònic... Na Muriel Casals i Couturier ens ha deixat, a l'edat de 70 anys.

Però ben segur que romandrà ben viva la seva petjada entre nosaltres! Ben segur que ens deixa ben marcats per a sempre més, com a ciutadans que no ens cansarem de lluitar aferrissadament i democràtica, fins aconseguir la independència dels Països Catalans, dins l'Europa del segle XXI que volem distinta a la viscuda fins suara mateix.