Més de 150 persones han omplit a vessar el recinte que el Consell de Mallorca manté obert al carrer de Pius XII de Manacor. Jerarquies eclesiàstiques, antics companys missioners al Burundi, representants editorials i de l'Institut d'Estudis Baleàrics, personal del Consell de Mallorca han fet pinya amb la resta d'assistents a l'acte, que ha estat seguit amb molta d'atenció i cura per part de tothom.
Amb el títol “D'un quadern retrobat. Mallorquins a Burundi”, editat per Lleonard Muntaner amb el suport de l'Institut d'Estudis Baleàrics, mossèn Joan Perelló Sansó narra les vivències i experiències personals que li comporta el fet d'haver treballat durant vuit anys en aquell país africà, com a missioner mallorquí.
Aquestes imatges, que fan referència l'acte de presentació del llibre de mossèn Joan Perelló Sansó a Manacor (22-01-2010) fan veure l'interès que desperta el Burundi entre la població mallorquina.
Trenta anys després d'haver-hi estat, aquestes
altres, més personals, continuen colpint-me la ment i el cor...
Se m'ha acudit de fer-hi una aportació, més espontània que literal, seguint més o manco aquestes línies preparades (que he volgut lliurar impreses a l'autor):
D'un quadern retrobat. Mallorquins a Burundi
Joan Perelló Sansó
Lleonard Muntaner, editor
Maregassa – 15
"Amb la presentació d'aquest llibre teu, Joan, vull començar dient que no només l'has feta grossa, sinó que també l'has feta bona! Veure escrit en un llibre allò que has vist, que has sentit, que has viscut al Burundi, s'ha de reconèixer, com a mínim, que comporta molta més sort que la que d'altres hem pogut tenir fins ara!
Enhorabona! Has arribat a veure'l publicat... I no creguis que resulta fàcil en aquesta terra nostra. Puc dir-te que duc més de cinc anys esperant que s'arribi a enllestir completament la publicació del meu primer...
T'he de manifestar que, per a mi, el que més val d'aquest llibre teu, a banda de l'edició mateixa, és allò que hi fiques, allò que s'hi conté. Estic segur que pot ajudar a fer veure, de manera clara i nítida, entre d'altres elements, quines són les gran riqueses, i alhora també quines són les moltes misèries, que envolten la vida de la gent que viu en un país africà com el Burundi. Grans riqueses i moltes misèries, també, que afecten els missioners que hi treballen.
La lectura detenguda i atenta d'aquest llibre teu m'ha refrescat el record de tantes coses viscudes, experimentades, patides, gaudides o simplement succeïdes: feines fetes; activitats realitzades; refranys kirundi apresos; persones tractades, conegudes i estimades per mi, durant els quatre anys que vaig romandre treballant-hi a les totes: del 1971 al 1974.
No puc passar per alt, per exemple, les figures de Silvester Ntibatunganya, que arribà a ser president hutu de la República del Burundi; o de Venerando Bakevyumusaya, qui arribà a exercir-se com a ministre i ambaixador hutu del Burundi... Tots dos, de més jovenets, havien estat catequistes meus a la parròquia de Nyabiraba... O de Jeanne de la Croix, que esmentes, i que n'era la superiora tutsi a la comunitat de monges negres amb la qual col·laboràvem nosaltres. O d'en Yayo, missioner asturià a la parròquia de Ntita. O d'en J. Haffner, l'austríac de les cooperatives... Barambona... Kayoya... Ruhuna...Makarakiza... La llista es faria interminable...
A través del teu llibre, ens recordes que som nombrosos els mallorquins que ens hem fet presents al Burundi per dur-hi a terme tasques missioneres: si no vaig errat de comptes, més d'una trentena, des que per primera vegada hi arribà el palmesà Jaume Moragues (aleshores Pare Blanc, i, després, capellà secular incardinat a les diòcesis de Gitega i de Mallorca); o el teatí vilafranquer Pare Guillem Estrany.
Els segueix el santamarier Miquel Parets l'any 1960. S'hi presenten Tomeu Suau, Jaume Vives i Jaume Amengual; i una mica més endavant Jaume Obrador S., Biel Amengual i Jaume Canyelles, l'any 1966. A l'any següent, Pep Toni Fuster i Toni Perelló. Tres anys més tard Jaume Ribes i Sebastià Salom, l'any 69. Miquel Gual i Joan Servera, l'any 70. Guillem Miralles, Alfred Miralles i jo mateix l'any 1971. Toni Mas i Julià Cifre l'any 73. Tomeu Barceló i Joan Perelló, l'any 74. Jaume Mas, el 76. Miquel Monroig i Llorenç Riera, el 78. Francesc Munar, el 79. Jaume Obrador A., el 81. Pere Barceló, el 84. Pere Mascaró, el 2001.
Dins aquesta extensa llista mallorquina, els companys manacorins, o de prop de per aquí, constituïu un nombre considerable: manacorins com en Toni Perelló Nebot, en Francesc Munar o tu mateix, Joan Perelló Sansó; artanencs com en Joan Servera; felanitxers com Jaume Obrador Soler, Jaume Obrador “Xemarrí” o Tomeu Barceló; campaners com Sebastià Salom i Jaume Mas; el petrer Miquel Monroig; el vilafranquer Pare Guillem Estrany... I qualcun altre que em puc haver deixat dins del tinter....
També m'omple de satisfacció veure que, en els esments que hi fas, no me n'has deixat al marge ni en som del tot absent. M'hi cites unes quantes vegades. Bé sigui aquell mateix dia que, de manera sorprenent i inesperada per a nosaltres, arribau al Burundi abans del dia previst per nosaltres; bé sia en l'organització d'una trobada de gent espanyola resident al Burundi on romania treballant; bé sia en alguna de les fotografies que exposes.
T'he d'agrair tot quant expliques en aquest llibre, i que n'hagis fet arribar fins a la Roqueta el contengut.
Però, per damunt tot, t'he d'agrair que hi hagis reflectit allò que per a mi esdevé fonamental per a explicar-nos una mica, a Europa, la situació que travessen i pateixen països africans com el Burundi: tant pel que fa a les pressions externes que s'hi exerceixen a les totes, com pel que comporta la pressió ètnica patida i compartida a l'interior del país: un murundi tutsi no és ben bé el mateix que un murundi hutu ni, molt manco, que un murundi twa.
Per molt que aquesta realitat racial es vulgui disfressar i dissimular des d'àmbits diversos. (Com massa sovint també passa a Mallorca!)
La concepció ètnica de l'existència humana, a l'Àfrica central i també a l'Europa nostra, no ho explica tot, certament, ni n'és l'única explicació possible per a qualsevol conflicte. Però, indubtablement, en marca algunes fites que resulten inconfusibles. Només inexistents per a visions interessades, crec jo.
Veig que has volgut fer un llibre dedicat a tots els companys de Burundi. Amb una fotografia esplèndida de l'església de Gitongo, inicies el contengut d'aquest llibre, la presentació del qual corre a càrrec de Lluís F. Ladaria.
Crida l'atenció que, a la portada, hagis col·locat una fotografia “cridanera” que presenta el grup de capellans mallorquins que són a Burundi l'any 1977... com a bons “escopeters”! Llibre que reflecteix vivències i experiències personals viscudes a Àfrica
Pel que dius, n'Antònia i na Bàrbara Perelló Sansó te n'havien guardat el quadern...
Un “llibre de records dels anys passats com a missioner a Burundi”. Ho indica un Lluís F. Ladaria que reconeix la seva “incompetència”, en no haver estat més d'una setmana seguida a Àfrica i no haver vist quasi res d'aquest immens continent que coneix com si l'hagués observat per una mica de foradí...
Els europeus que ens hi hem passat uns anys, crec jo, tampoc no estam en condicions d'assumir la realitat africana dins la qual hem intentat de penetrar i d'endinsar-nos-hi. Per un motiu molt simple: perquè no podem deixar de fer-ho d'acord amb les nostres categories septentrionals preestablertes...
Com diu el nostre bon amic Pere Sunyer i Bonet, al seu llibre “Contemplatius als carrers” (Ed. Documenta Balear, 2008): “El coneixement amaga un camp tan gran d'ignorància que ens fa més virtuals que autèntics”.
Difícilment, ens podem desferrar d'aquests “aires de superioritat mallorquina” que, vulguem o no vulguem, anam difonent i escampant enfrontant nos a la “ignorància supina kirundi” o “la curtor kirundi” o “la misèria mental africana”!
També ens resulta molt difícil desprendre'ns de certs “aires masclistes” que ens presenten com a sers no ja diferents a la resta, sinó sobretot com a sers superiors a les dones...
I, sobretot, ens resulta gairebé impossible arribar a ”entrar dins l'ànima kirundi” i comportar-nos i veure la feta i actuar i viure com ho fa un murundi. Tenim unes altres categories mentals; i també unes altres capacitats físiques i psíquiques; unes altres maneres de reaccionar. Unes altres maneres d'entendre la vida...
CONCLUSIONS
1. “Tanmateix no som com noltros”, l'expressió que molt sovint empraven les nostres mares, quan volien referir-se als “forasters” arribats a Mallorca, esdevé una manera molt sàvia, molt popular, clara i llampant, de marcar diferències entre grups de persones diversos i distints.
El mateix es pot afirmar, respecte dels barundi i dels missioners mallorquins que ens hi hem acostat. “Tanmateix no som com noltros”, pot fer referència certament al fet que “no xerren” com nosaltres, però també que no “pensen” com nosaltres, ni “actuen” com nosaltres, ni “es comporten” com nosaltres, ni tenen els nostres mateixos costums i hàbits...
2. L'experiència personal de ser un dels altres, un de l'altra ètnia
Qui vos diu tot això ha tengut l'oportunitat de viure en carn pròpia allò que representa ser dels altres, de l'altra ”ètnia”!
El mes de gener de 2003, fill de “bubi” com som, no vaig poder viatjar a Guinea Equatorial, perquè no vaig rebre l'autorització oficial, administrativa i diplomàtica per a traslladar-m'hi: l'ambaixador “fang” d'un Govern constituït per “fangs” em negà el visat, a mi, que som fill de “bubi” guineà.
L'excusa oficial, barroera, si voleu; però la negativa governamental, impertorbable, inamovible! “El llinatge “Buele” no és 'espanyol'” (com jo havia assenyalat a la sol·licitud), sinó 'guineà' (com no figurava enlloc). Tot i que les meves dues nebodes, que també porten el mateix llinatge “Buele”, no havien tengut cap casta de dificultat a l'hora d'aconseguir-ne el visat corresponent... N'és l'excusa!
A les condicions de pertànyer a una ètnia distinta, s'hi ha d'afegir també tot allò que comporta la diferència de classe, de posició social, de prestigi institucional, de pertinença política...
3. Un mulato mallorquí en institucions públiques
La presència de Sebastià Serra en aquest acte em serveix per fer-li públic agraïment d'allò que ell va contribuir a fer l'any 1995: que un mulato mallorquí entràs a formar part d'un consistori mallorquí, el de Palma, com a regidor.
Posteriorment, vaig ser el primer conseller de Cultura del Consell de Mallorca, mulato. I el primer mulato que ocupà un escó de diputat al Parlament de les Illes Balears.
M'hagués agradat ben molt arribar a ser el primer mulato assegut al Congrés dels Diputats o al Senat espanyol de l'etapa democràtica. Fins i tot el primer mulato que ocupàs un escó al Parlament Europeu.
Vaig estar-ne a punt. En vaig ser candidat en ocasions diverses, a totes tres institucions. Però no vaig obtenir el suport electoral necessari per arribar-hi. I ara sembla que ja no hi som a temps....
Però sí que vos puc dir que aquella sensació que et produïa -ara ja no- veure't envoltat, per totes bandes i durant la major part de la teva existència, únicament per gent amb la pell blanca, i que tu fossis com una espècie de taqueta més fosca destriada allà enmig sense voler i tot, és molt mala d'explicar... Barreja d'interrogants i d'arrogàncies!
4. Capellans mallorquins al Burundi, obrint portes al món més empobrit del Planeta
Sense cap casta de dubte, l'anada de capellans mallorquins al Burundi, si més no durant les darreres quatre dècades del segle passat, contribuí a obrir de pint en ample les portes de la solidaritat mallorquina cap als pobles més empobrits del Planeta.
El contacte directe amb la misèria més dura i més crua, entre d'altres aspectes, a més de servir per fer veure més clarament certes diferències entre els països del Nord i els del Sud, també serví per ajudar a endinsar-nos en algunes causes d'aquestes diferències: el model de societat capitalista que s'impulsa arreu del Planeta Terra, que no respecta la Natura, ni els territoris, ni els països, ni els pobles, ni les persones... sinó que únicament vol romandre al servei del capital i del negoci lucratiu creixent per a una minoria, cosa que aboca la gran majoria de la població mundial cap a la misèria més dura i més crua.
5. Mallorca Missionera, una bona eina per a la transformació social de Mallorca
Si d'alguna cosa podem estar contents i satisfets, els qui hem anat a tocar mare per devers Burundi, segons el meu modest mode de veure, és que qui hi ha posat peus en alguna ocasió mira, estima i toca Mallorca i la resta del Planeta, d'una altra manera, molt distinta.
Em sembla que només cal que facem la passa d'atansar-nos, cada cop més, a aquells moviments socials que, des de Mallorca estant, continuen pensant, dient i lluitant amb la mateixa dèria: Un altre món és possible! Una altra Europa també! I una altra Mallorca esdevé del tot necessària!
Si amb aquest llibre contribueixes, d'alguna manera, a fer front a algun d'aquests cinc reptes que t'acab d'assenyalar, Joan, crec que n'haurà valgut la pena publicar-lo i haver-ne fet aquesta presentació pública aquí, a Manacor, el teu poble.
Cecili Buele i Ramis
Ex-missioner mallorquí a Burundi i Perú
Manacor, 22 de gener de 2010
1 comentari:
Bon discurs, Cil. A veure si despertam d'una punyetera vegada i treballam tots i totes plegats, aquí i alli, per a un món més just i agermanat.
Publica un comentari a l'entrada